Verp copulativo

El verp copulativo (del llatí copŭla: 'gancho', 'pont' o 'víncul') és un tipo de verp (en espanyol, ser, estar o semblar) que algunes llengües posseïxen per a construir la cridada predicació nominal del subjecte d'una oració: el subjecte s'unix en este verp a un complement obligatori cridat atribut que per lo general determina alguna propietat, estat o equivalència del mateix, per eixemple: "Este plat és bo". "Juan està casat". "Eixe va ser el culpable". Forma les cridades oracions copulativas o atributivas.

Característiques

El verp copulativo a penes posseïx significat, per lo que per sí solament no informa o afig informació a l'oració (per eixemple, si transformem "la taula verda" en "la taula és verda" el verp "és" no aporta res). Per això es diu que funciona com un mer nexe ('còpula', 'gancho') per a unir l'atribut al subjecte de forma equivalent casi a la seua mera yuxtaposició: "este plat és bo" equival casi a "plat bo". En espanyol els verps copulativos són tres: ser, estar i semblar. I, encara que no sol expressar de per sí acció o procés algun (com sí fan els demés verps, cridats predicativos), el verp copulativo servix per a senyalar equivalència o igualar al subjecte en l'atribut: "Ell és el meu pare" = "El meu pare és ell". La falta de significat del verp copulativo en el predicat nominal de que és part fa que no eixercixca com núcleu del mateix: dita funció passa a eixercitar-la l'atribut. Per una atra part, com carix de significat i no indica acció o procés algun, els verps copulativos s'usen també a voltes com verps auxiliars per a formar la veu passiva o per a construir algunes perífrasis verbals. No es poden considerar estrictament verps copulativos a una série de verps pseudocopulativos o semipredicativos (semejar, resultar, permanéixer, quedar-se, posar-se, tornar-se, fer-se, tornar-se, seguir, trobar-se, sentir-se, mostrar-se, trobar-se, revelar-se... alguns gramàtics inclouen inclús el verp semblar) que, encara sent molt similars als copulativos, no estan semánticament buits, sino que conserven una miqueta de significat. Per això en lloc de dur atributs estos verps duen complements predicativos. Els verdaders verps copulativos reflectixen sol matisos de tipo aspectual i no pròpiament semàntics i lèxics.

Verp copulativo en espanyol

Tradicionalment s'han reconegut en l'espanyol dos classes de verps predicativos (transitivos i intransitivos), molt numerosos, pero tan sol tres verps copulativos: ser, estar i semblar. Els verps copulativos mai poden dur complement directe; en canvi, duen un complement obligatori cridat atribut que sol ser freqüentment un sintagma nominal o adjectival i més rarament uns atres, i que representa un estat, essència o qualitat del subjecte. Poden dur aixina mateix qualsevol atre tipo de complement, llevat el predicativo i l'agent.

L'atribut del verp copulativo se sol reconéixer perque és sustituible plenament per "LO" tinga el gènero i el número que tinga. Per demés, alguns adjectius en funció d'atribut solen canviar de significat si el seu verp copulativo és ser o és estar: llest, bo, mal, viu, fresca, catòlic, atent, delicat, despert, jove, net, vert, segur, negre, molest, decent, parat.

Per una atra part, el verp ser s'ha gramaticalizado com a part d'alguns nexes o marcadors del discurs i com tal ha perdut en ells el seu caràcter verbal, per eixemple, en "és més", "és dir", "açò és", "o siga"...

El verp ser

El verp ser en espanyol conserva uns pocs usos com a verp predicativo que té significat:

1. En expressions fetes com Érase una volta .... ¿És a mi?. ¡Això és!
2. En el significat de "succeir", "ocórrer", "ocórrer", "ocórrer", "tindre lloc": L'accident va ser en la carretera. És que estic cansat. Hui és sempre encara (Antonio Machado)
3. Quan és impersonal, açò és, carix de subjecte recuperable: És vesprada.
4. Quan significa "existir": El ser és, el no ser no és (Parménides).

La major part de les formes de la conjugació del verp ser de l'espanyol provenen del llatí vulgar essere, en llatí cult esse, que a la seua volta procedix del verp indoeuropeu ésm; pero per al infinitiu es va prendre la de sedere ('estar assentat'), i aixina en castellà antic es va dir seer, forma hui en desús i abreviada a ser. La major part de la seua conjugació (llevat el participi, el gerundi, el futur i condicional simples de l'indicatiu i, potser, el present de subjuntiu) procedixen de les corresponents del verp en llatí vulgar. Algunes formes no s'usen hui, com el participi de present ens, entis que en castellà es conserva solament com nom comú (ent) o com sufix d'alguns adjectius en el significat de "que és": "Amant" = "que és amador"; "invident" = "que no és veedor". Tampoc té circulació el participi de futur, futurus -a -um. Per una atra part, el verp ser s'usa també no com copulativo, sino com a auxiliar en la formació de la passiva analítica de l'espanyol, en companyia d'un participi que, per tant, no funciona com a atribut, sino com a verp núcleu del sintagma verbal: "La circulació va ser desviada per l'agent". Per una atra part, el caràcter desemantizado del verp "ser" fa que s'utilise també com verp auxiliar i "estar" en perífrasis verbals com estar + gerundi.

Entre les variants combinatòries del verp ser està la de ser l'únic verp que es pot ometre en castellà, ^{cita requerida} ya que és el verp mínim o menys significatiu de tots i per lo tant pot sobreentenderse sempre. D'ahí, també, que molts atributs puguen presentar-se sense que el verp copulativo es mostre en l'estructura superficial de la frase: "Eixe chic tenia bruta la camiseta".

El verp ser és semánticament perfectivo: indica que no és possible temps interior algun en el significat de la predicació: "La paret és fràgil". El verp estar, pel contrari, és semánticament imperfectivo: indica que existix temps interior en la predicació, i, per tant, existix un procés anterior i/o ulterior del que puga ser resultat esta: "La paret està fràgil". Un atre eixemple: "La paret va ser fràgil", entendríem que ya no siga fràgil (pero no perque ya no ha paret). En canvi: "La paret estava fràgil", entendríem que ya no estiga fràgil, pero no perque ya no existix este atribut (fragilitat).

El verp estar

Caracterisa a les llengües espanyola i portuguesa posseir un segon verp copulativo semánticament imperfectivo que senyala temps interior en l'acció, estar. El verp estar senyala accions imperfectivas, açò és, de duració no llimitada i que poden produir-se sense aplegar al seu terme temporal. En espanyol s'ampra quan el parlant pensa que la qualitat és resultat d'un devindre, real o supòsit i basta per a usar-ho en que, en enunciar una qualitat, hi haja en el nostre pensament una lleu suposició de que ha pogut ser causada per una acció o canvi, per algun devindre. Per eixemple, es pot dir "ell està cansat" pero no "ell és cansat". Per la mateixa raó no podem dir "el cel és nuvolat" a no ser que nos referim a un quadro. Ser expressa qualitat inherent ("Ana és guapa", ingénitament) i estar accidental ("Ana està guapa", açò és, ara). Ser expressa també solament permanència ("és pobre") i estar transitorietat ("està pobre", açò és, solament ara)

Estar també pot usar-se com a verp predicativo quan indique 'estar en un lloc' o 'estar present'. Per eixemple: ¿Està Javier? Ahir vaig estar en Madrit. Llavors no du atribut algun.

El verp semblar

El verp semblar s'usa no poques voltes com a verp copulativo ("Pedro sembla llest"), pero també posseïx usos com a verp predicativo quan significa "tindre / guardar semblat en alguna cosa o algú" o "semejar". Per eixemple: S'assembla a ell. M'ha semblat que cridaven. En estes construccions predicativas no hi ha atribut algun.

Verps pseudocopulativos o semicopulativos

Ademés dels verps estrictament copulativos com ser i estar (alguns autors diuen que semblar també ho és), hi ha verps pseudocopulativos (de "pseudo", 'fals' en grec, i "copulativo") que admeten construccions en les que s'atribuïxen alguna propietat a un subjecte d'una manera similar a com el complement atributivo o atribut ho fa en una oració estrictament copulativa. Estos verps es diuen verps pseudocopulativos o semicopulativos i són, entre uns atres: resultar, permanéixer, quedar-se, fer-se, posar-se, etc. En les construccions en les que intervenen el verp d'unió solament matisa el modo en que s'atribuïx dita propietat. Alguns eixemples són:

María es va quedar una miqueta sorpresa.

Els meus amics es varen posar molt nerviosos.

No formen oracions copulativas, sino semipredicativas i no solen dur atributs, sino complements predicativos. Per a alguns autors, semblar és un verp pseudocopulativo, ya que sí aportaria una miqueta de contingut semàntic, a diferència de ser i estar, que no contribuïxen semánticament. Atres autors també consideren verps copulativos o semicopulativos als verps semejar i resultar. També és pseudocopulativo el verp anar + adjectiu (en construccions com anar preocupat, anar despistat, etc.).

Vore també

• Verp copulativo indoeuropeo