Anar al contingut

Perífrasis verbal

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Es diu perífrasis verbal a un tipo de perífrasis composta d'a lo manco dos formes verbals: una forma finita cridada auxiliar i una atra forma o «verp principal», freqüentment no finita, cridada verboide. Ademés és freqüent que entre les dos existixca algun tipo de nexe o adposició. Les perífrasis són, per tant, construccions sintàctiques de dos o més verps que semánticament expressen matisos d'aspecte o modalitat de l'acció verbal que no acull la conjugació regular i que generalment no poden expressar formes sintètiques més simples.

En l'espanyol hi ha unes cent quaranta perífrasis; les estadísticament més usades són anar a + infinitiu, estar + gerundi, poder + infinitiu, deure + inf., deure + inf., tindre que + inf. i haver de +inf.

Introducció i modos d'us

[editar | editar còdic]

Una perífrasis verbal és una seqüència sintàctica formada per un auxiliar i algunes formes verbals adicionals que li donen el significat lèxic. En esta seqüència el «auxiliar» funciona com núcleu sintàctic del sintagma de temps.[1] El «verp principal» és una forma no personal, també cridada verboide, ya siga infinitiu, gerundi o participi, actua com a núcleu sintàctic d'un sintagma verbal. En ser el «verboide» el núcleu del sintagma verbal és qui rig els complements de l'expressió i determina en major medida el significat de la perífrasis verbal.

La major part de les perífrasis unixen abdós verps en un nexe; si este existix, sol ser una preposició o conjunció, com en he de tornar o tinc que marchar, encara que també existixen perífrasis verbals sense eixe nexe, com estar + gerundi, deure + infinitiu o poder + infinitiu.

En castellà existixen unes quaranta perífrasis verbals del tipo (verp auxiliar) + (preposició o conjunció) + (infinitiu, gerundi o participi).

Classes de perífrasis verbals

[editar | editar còdic]

El sistema perifràstic de cada llengua permet aportar matisos d'aspecte o de modo verbals que la conjugació ordinària no és capaç de precisar o matisar. El aspecte és el temps interior de l'acció o la fase del seu desenroll intern que se subralla o destaca; el modo, la forma en que es veu implicat el subjecte en l'acció o l'intenció sicològica dominant d'est davant ella.

La conjugació regular del castellà, per eixemple, acull els aspectes perfecte o perfectivo (acció acabada) i imperfecte o imperfectivo (acció inacabada), i els modos indicatiu (modo de lo real o objectiu), subjuntiu (modo de lo irreal o subjectiu) i imperatiu (modo del mandat o la pregària); no obstant, no acull els matisos aspectuals de l'inminencia, el començ, el desenroll, l'interrupció, el recomençament, la consecució, la terminació, el resultat, la repetició, l'habitualitat, la retrospecció i la prospecció; les perífrasis verbals aspectuals aporten eixos matisos d'aspecte. També existixen perífrasis verbals de modo o modals que matisen psicològicament l'acció otorgant-li apariència de possibilitat, provabilitat, capacitat i obligació objectiva o subjectiva.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Semánticamente pert part del seu significat primitiu al gramaticalizarse

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Benito Mosses, Antonio (1992). Gramàtica pràctica. Barcelona: EDAF.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]