Perífrasis verbal

Es diu perífrasis verbal a un tipo de perífrasis composta d'a lo manco dos formes verbals: una forma finita cridada auxiliar i una atra forma o «verp principal», freqüentment no finita, cridada verboide. Ademés és freqüent que entre les dos existixca algun tipo de nexe o adposició. Les perífrasis són, per tant, construccions sintàctiques de dos o més verps que semánticament expressen matisos d'aspecte o modalitat de l'acció verbal que no acull la conjugació regular i que generalment no poden expressar formes sintètiques més simples.

En l'espanyol hi ha unes cent quaranta perífrasis; les estadísticament més usades són anar a + infinitiu, estar + gerundi, poder + infinitiu, deure + inf., deure + inf., tindre que + inf. i haver de +inf.

Introducció i modos d'us

Una perífrasis verbal és una seqüència sintàctica formada per un auxiliar i algunes formes verbals adicionals que li donen el significat lèxic. En esta seqüència el «auxiliar» funciona com núcleu sintàctic del sintagma de temps. El «verp principal» és una forma no personal, també cridada verboide, ya siga infinitiu, gerundi o participi, actua com a núcleu sintàctic d'un sintagma verbal. En ser el «verboide» el núcleu del sintagma verbal és qui rig els complements de l'expressió i determina en major medida el significat de la perífrasis verbal.

La major part de les perífrasis unixen abdós verps en un nexe; si este existix, sol ser una preposició o conjunció, com en he de tornar o tinc que marchar, encara que també existixen perífrasis verbals sense eixe nexe, com estar + gerundi, deure + infinitiu o poder + infinitiu.

En castellà existixen unes quaranta perífrasis verbals del tipo (verp auxiliar) + (preposició o conjunció) + (infinitiu, gerundi o participi).

Classes de perífrasis verbals

El sistema perifràstic de cada llengua permet aportar matisos d'aspecte o de modo verbals que la conjugació ordinària no és capaç de precisar o matisar. El aspecte és el temps interior de l'acció o la fase del seu desenroll intern que se subralla o destaca; el modo, la forma en que es veu implicat el subjecte en l'acció o l'intenció sicològica dominant d'est davant ella.

La conjugació regular del castellà, per eixemple, acull els aspectes perfecte o perfectivo (acció acabada) i imperfecte o imperfectivo (acció inacabada), i els modos indicatiu (modo de lo real o objectiu), subjuntiu (modo de lo irreal o subjectiu) i imperatiu (modo del mandat o la pregària); no obstant, no acull els matisos aspectuals de l'inminencia, el començ, el desenroll, l'interrupció, el recomençament, la consecució, la terminació, el resultat, la repetició, l'habitualitat, la retrospecció i la prospecció; les perífrasis verbals aspectuals aporten eixos matisos d'aspecte. També existixen perífrasis verbals de modo o modals que matisen psicològicament l'acció otorgant-li apariència de possibilitat, provabilitat, capacitat i obligació objectiva o subjectiva.

Referències

Bibliografia

Benito Mosses, Antonio (1992). Gramàtica pràctica. Barcelona: EDAF.

Enllaços externs

• Diccionari de perífrasis verbals de l'espanyol
• Verps aspectuals en espanyol. L'interacció de significat verbal i significat construccional
• Diccionari de Llingüística on line