Història de Ceuta
La historia de Ceuta (Espanya) va començar fa més de 3000 anys. Els primers núcleus de població daten de el II mileni a. C. En el VII va haver un assentament fenicio.[1] Posteriorment, de la mateixa manera que la zona nort de l'estret, va passar a ser del Imperi cartaginés. La regió va ser anexionada pel Imperi romà de forma definitiva en l'any 42 d. C.[2] Va ser considerada pels emperadors com l'Hispania Transfretana.[3][4] Posteriorment, va passar a ser part de l'Hispania visigoda.[5][6]
En l'any 534 va ser conquistada per l'emperador bizantí Justiniano I.[6] Va ser recuperada per Sisebuto en l'any 615.[7]
En l'any 708 Musa ibn Nusair va intentar sense èxit prendre Ceuta, sent rei visigodo Witiza. Julián, governador de Ceuta, es enemistó en Rodrigo, llavors governador de la província Bètica, i va passar a ser aliat dels musulmans a finals de 709.[8][5] En 710 Julián va proporcionar quatre barcos als musulmans per a que passaren a conquistar la península.[9][10]
En l'Edat Mija, els regnes cristians de la península varen realisar una Reconquista. Juan I de Portugal va conquistar Ceuta en 1415. Els musulmans varen intentar conquistar la ciutat sense èxit en 1419. En el XVI el regne de Portugal va ser heretat per Felipe II d'Espanya i va quedar anexionado en 1580. Ceuta va mostrar la seua llealtat a Felipe II. En 1640 Juan, duc de Bragança, es va proclamar rei de Portugal, pero Ceuta no va considerar llegítima aquella proclamació i va continuar pertanyent al regne de Felipe IV d'Espanya.[11]
Entre 1694 i 1727 va ser sitiada, sense èxit, pel sultà Mawlay Ismail, en respal britànic des de 1704. Va ser el lloc dels Trentatrés Anys[12] i ha segut el més llarc de l'història.[13] Posteriorment, varen intentar conquistar-la, de forma infructuosa, en 1732, en 1757 i, per últim, entre 1790 i 1791.
El territori de Ceuta apareix en el Tractat de Pau, Amistat i Comerç de 1767. Es va firmar un Tractat d'Amistat i Comerç en 1780. Els llímits de Ceuta varen ser ampliats en virtut del Conveni de 1782.[14] Este territori apareix també el Tractat de Pau i Comerç de 1799. La frontera també és tractada en l'Acort de Tànger del 25 d'agost de 1844, el Conveni de Tànger del 7 d'octubre de 1844 i el Conveni de Larache del 6 de maig de 1845.[15] Es va ampliar en 1860 en el Tractat de Wad-Ras.[16]
Prehistòria i pobles orientals
[editar | editar còdic]Prehistòria
[editar | editar còdic]S'han trobat restants del Paleolític[17] en la frontera del Tarajal sobre la superfície del sol per la desintegració dels estrats que els contenien. Consistixen en un conjunt de quarsitas en algunes rares peces de sílex. Per la tècnica en la que varen ser elaborades corresponen a l'etapa del Levalloisiense. Atres restants del Paleolític s'han constatat en la plaja de Benítez, a on s'ha confirmat l'ocupació humana.
Al Paleolític Mig correspon una série de troballes casuals en el camp exterior i en el mont Hacho. Resta per documentar l'ocupació per bandes de caçadors recolectors en el Paleolític Superior i Epipaleolítico.
En Ceuta s'han localisat també indústries relacionades en l'Achelense, lo que nos permetria parlar d'ocupacions humanes que varen desenrollar tecnologies paregudes a les del atlantropus mauritanicus.
En el Neolític el material més utilisat era l'astral de pedra polimentada, un dels eixemplars de la qual va aparéixer en 1981 en unes obres realisades en les proximitats del Tir Pichón. Un atre fragment polimentat de serpentina trobat en el centre de la ciutat podia ser també atribuït a este periodo. Aixina mateix, en el jaciment de Benzú existixen chafades de reasentamientos a l'aire lliure en indústria i ceràmica decorades.
Les excavacions de la cova de Gar Gahal, prop de la ciutat, han permés distinguir prou be l'evolució de l'indústria lítica durant el Neolític. En ella han aparegut fulls d'esquena i peces de muescas denticulades en retocs continus i diversos. També s'han trobat restants de ceràmica cardial, típica del Neolític espanyol, aixina com de ceràmica pintada i acanalada d'époques anteriors.
Un atre dels elements típics del Neolític és la ceràmica denominada de got campaniforme. Miquel Tarradell va trobar en la propenca cova de Gar Gahal fragments de ceràmica campaniforme,[18] que també era habitual en el sur d'Espanya.
La Cabililla de Benzú
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Abric i cova de Benzú.
En Benzú, s'ha descobert un abric rocós en un lloc anomenat La Cabililla en restants d'indústries líticas i fauna pròpia del Pleistoceno Mig i el Pleistoceno Superior, de fa 250 000 anys.[19] Este jaciment s'ha relacionat en el homo sapiens.[20]
L'abric es troba obert en les dolomías, sent la seua ubicació topogràfica abrupta en parets casi verticals. Actualment, ha perdut casi totalment la seua coberta superior per desplome, presentant una chicoteta coberta a modo de visera. L'abric presenta unes dimensions de 15,52 x 6,20 m. la cova es localisa en l'extrem suroest, presentant unes dimensions 5,4 x 4,6 m aproximadament.[20] Els estudis desenrollats indiquen que va ser una localisació freqüentada per tribus de societats caçadores-recolectores del nort d'Àfrica, en la zona del estret de Gibraltar.[20]
Fenicios, grecs i cartagineses
[editar | editar còdic]
Des de temps remots, navegants procedents del Mediterràneu oriental, fenicios i grecs, varen creuar l'estret de Gibraltar i varen establir factorias en les costes atlàntiques, entre les que varen destacar Gádeira (Càdis), en la ribera europea, i Lixus (Larache), en l'africana. Posteriorment els cartagineses i romans varen seguir eixos rumbs i per a alcançar les aigües oceàniques anaven més allà de les mítiques Columnes de Hércules, els monts de Abila i Calp (el mont Hacho i el Peñón de Gibraltar) que, simbòlicament, senyalaven el llímit del Món Antic pel costat d'Occident.
En unes excavacions arqueològiques realisades entre 2004 i 2005 en la plaça de la catedral, es varen descobrir restants urbans de el VII, de l'época fenicia.[21] Els fenicis varen cridar a esta ciutat Abyla i els cartagineses Julia Trajecta.[22]
El grec Estrabón, en la seua obra Geografia, la flama Hepta Adelphoi, que significa Sèt Tossals. Açò es deu a les set tossals que hi ha en la península de l'Almina, en la zona este de Ceuta.[23] També pot trobar-se en el terme grec Hepta Delfos. Ptolomeo la va cridar Exilisa.[24][23]
S'han trobat monedes en el subsol de l'Alameda de Colón, falcades en Gádeira i Málaka (Màlaga); fragments de ceràmica corintia de la segona mitat de el II[25] i ánforas, tant grecoitálicas com púnicas, datades dels sigles IV a el II.
Edat Antiga
[editar | editar còdic]Época romana: Septem Fratres
[editar | editar còdic]Els romans cridaven a esta ciutat Septem Fratres, que significa Sèt Germans. Segons Pomponio Mela, açò es devia a que en la ciutat s'aprecien sèt tossals.[26]
Despuix del fi del Imperi cartaginés en les guerres púnicas, esta regió va passar a ser part de la Mauritània. En l'any 33 a. C., Boco II de Mauritània, mort sense descendència, va llegar el seu regne a Roma, passant Ceuta a estar en un territori administrat pels romans. En l'any 25 a. C., Augusto li va deixar el govern del territori a Juba II, encara que va seguir estant baix control romà. Cap a l'any 24 d. C., Ptolomeo, fill de Juba II, va passar al tro mauritano. En l'any 40 d. C., Calígula va assessinar a Ptolomeo i es va desnugar un tumult en Mauritània, comandada pel seu lliberte, Aedemón, que va ser sofocada per les tropes romanes. En l'any 42 d. C. l'emperador Claudio anexionó el regne de Mauritània a l'Imperi romà i ho va dividir en dos províncies, la Mauritània Tingitana i la Mauritània Cesariense. Ceuta es trobava en la Mauritània Tingitana.[2]
En l'any 69 d. C. l'emperador Otón va posar dins del territori de l'Hispania Ulterior l'atre costat de l'estret, la Mauritània Tingitana, com l'Hispania Transfretana (Espanya de l'atre costat de l'estret).[27] Vespasiano va dividir l'Hispania Ulterior en Lusitania i Bètica, quedant la Tingitana baix l'administració de la Bètica. En el govern d'Adriano, varen passar a tindre una administració pròpia la Bètica i la Mauritània Tingitana. Caracalla va nomenar a esta última Nova Hispania Ulterior Tingitana.[3] En el govern de Diocleciano, entre 284 i 305, es va organisar l'Imperi en diòcesis. En la diòcesis de Hispania es va incloure la Mauritània Tingitana.[4]
Es conserven restants de les muralles romanes de Ceuta des de el I fins a el IV en el carrer Sant Francisco Javier, junt al fos de Sant Felipe.[23]
Des de la segona mitat de el I es constata la presència d'un núcleu urbà en l'àrea que cobrix des del fos navegable fins a l'extrem occidental de la península de l'Almina.
Entre finals de el I i començos de el I els romans varen crear fàbriques de salsa de salazón de peix (garo, en llatí garum) en diverses ciutats de l'estret, que generava un gran benefici econòmic. L'época de major comerç de garo va tindre lloc entre finals de el I i mediats de el II.[28] La fàbrica de salazón de Ceuta es va crear entre finals de el I i començos de el II[28] junt a la muralla, en la zona intramuros. En el II va haver una ampliació de la fàbrica, que va aplegar a ocupar la totalitat d'istme.[23] Esta tenia també instalacions per a la neteja del peix i almagasens de ánforas.[23] S'han descobert restants d'esta fàbrica en la passejada de les Palmeres. La fàbrica va ser reformada en l'época del Baix Imperi, entre els sigles IV i V.[29]
El garum s'exportava a distints llocs de l'Imperi. La producció de garum tenia lloc en la Bètica, la Mauritània Tingitana i el nort de la península d'Anatolia.[30]
En 1962 es va descobrir un sarcòfec romà sense la part superior en la zona oriental d'istme, en la plaça de la Constitució. Este sarcòfec té un relleu que representa les quatre estacions i es considera de mitan de el III.[31] En 1965 es varen descobrir huit tombes romanes en Portes del Camp, a on es troben els jardins de la República Argentina, en la zona occidental de la península de l'Almina.[31] En 1998 es varen trobar dos tombes romanes en el Pla de les Dames, també en la zona occidental d'esta península, a on posteriorment es va instalar una fàbrica de alfarería tarde-islàmica.[31] En les rodalies del lloc a on es va descobrir el sarcòfec en 1962, es va descobrir entre 1987 i 1993 una basílica paleocristiana d'entre el IV i començos de el V[32] en cent setenta y ocho tombes.[31]
En el II la ciutat adquirix la calificació de municipi romà (municipium civium romanorum).[2] Socialment s'advertix ya en l'época de l'Alt Imperi la presència de ciutadans romans en Septem Fratres, és dir, persones que gojaven del ius romanum o dret de plena ciutadania, lo que ha pogut ser documentat per les inscripcions funeràries trobades entorn a la seua basílica. En el II disponia d'un senat format pels membres del ordo decurionum, que en la societat romana constituïa la noblea local.[29]
En el jaciment arqueològic de la passejada de les Palmeres es va trobar una inscripció dedicada a la deesa egipcíaca Isis d'entre finals de el II i principis de el III, lo que indica que va tindre un chicotet oratorio (sacellum).[29] A l'atre costat de l'estret, en Baelo Claudia (en la plaja de Bolonya, província de Càdis), va haver un temple a esta deidad.[29]
També es varen trobar restants d'unes termes.[33]
Basílica Tardorromana
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Basílica Tardorromana de Ceuta.
En 1987 es va descobrir una basílica paleocristiana. Va deure ser construïda entre el IV i principis de el V. És de planta rectangular, de 18,40 m de llarc per 11,5 m d'ample, en presbiteri. En el sol de la basílica s'ha descobert una necròpolis en cent setenta y ocho tombes.[31][32]
Va ser declarada be d'interés cultural en 1991.[32]
Época bizantina
[editar | editar còdic]Entre els anys 422 i 429 els vàndals, en el rei Gunderico, es varen instalar en la província Bètica. En 429, en el rei Genserico, els vàndals varen creuar l'estret de Gibraltar, desembarcant en Tànger i Ceuta. Posteriorment, varen prendre Volúbilis en la seua marcha cap a Cartago, a on varen instalar la seua capital. En el regne vàndal, la ciutat de Ceuta va passar una etapa de decadència.[34]
En l'any 534 les tropes de l'emperador bizantí Justiniano I, comandadas pel general Belisario, varen conquistar els territoris vàndals del nort d'Àfrica, aixina com Menorca, Mallorca i les Pitiusas en Balears.[35] No obstant, segons sant Isidoro de Sevilla, Ceuta estava defesa llavors per una guarnició visigoda.[6]
Entre els anys 542-548, el rei visigodo Teudis va organisar una expedició militar a Ceuta per a contindre el progrés dels bizantino i evitar una invasió bizantina en l'Hispania visigoda. L'expedició de Teudis en la Mauritània Tingitana, de que nos donen notícia Procopio de Cesarea i Isidoro de Sevilla, va deure fer-se despuix de l'any 542. És possible que esta expedició la disponguera Teudis per a ajudar al ostrogodo Hildibaldo.[36][37] Esta expedició es va saldar en un rotunt fracàs.[38][39]
La ciutat va ser conquistada pel rei visigodo Sisebuto en l'any 615.[7]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ José Suárez Padilla«Fenicios i indígenes en les dos vores de l'estret de Gibraltar. Estat de la qüestió».Universitat Autònoma de Madrit.Consultat el 23 de novembre de 2018.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Darío Bernal Casasola(2009).el_a%C3%B1o_2.000 «Ceuta en l'antiguetat clàssica».Història de Ceuta. Des dels seus orígens fins als nostres dies.Institut d'Estudis Ceutíes.
- ↑ 3,0 3,1 Menéndez, 1962, pp. 281 i 327.
- ↑ 4,0 4,1 De la Cierva, 1979, p. 216.
- ↑ 5,0 5,1 José Luis Gómez Barceló(2011).«L'aventura transfretana del 711».Aljaranda: revista d'estudis tarifeños.(81)
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Julia Montenegro i Arcadio del Castell(1997).«Precisió sobre Ceuta abans de la conquista musulmana (sigles VI-VIII)».Byzantion.67(1)
- 70-88.
- ↑ 7,0 7,1 Antonio Bethencourt Massieu (2000). Felipe II, l'Atlàntic i Canàries, Cabildo de Gran Canària. ISBN 978-84-8103-247-5.
- ↑ Enrique Gozalbes Cravioto(2011).«El Menges Iulianus (Comte Julián de Ceuta), entre el història i la lliteratura».Al Qantir: Monografies i documents sobre el història de Tarifa.(11)
- ↑ Pedro Chalmeta Gendrón. «Tariq b. Ziyad». Real Acadèmia de l'Història. Consultat el 12 de setembre de 2021.
- ↑ Manuel López Fernández(2011).«Aproximació al desembarc bereber en Gibraltar l'any 711».Aljaranda: revista d'estudis tarifeños.(81)
- ↑ Antonio José Rodríguez Hernández(2015).«La ciutat de Ceuta i la monarquia hispànica (1640-1700)».Erasmo. Revista de història baixmigeval i moderna.(2)
- 80-100.
- ↑ María José Vilar (2002). Ceuta en el sigle XIX: a través de la seua cartografia històrica i fonts inèdites (1800-1912), Universitat de Múrcia. ISBN 84-8371-344-6.
- ↑ Guillermo Carvajal«El lloc de Ceuta, el sege més llarc de l'Història».La brúixola verda.
- ↑ Arribes Palau(1982-1983).«Entorn a l'eixample dels llímits de Ceuta en 1782».Hesperis Tamuda.20-21(1)
- ↑ José Ramón Reblona Tejada(1994).«Les fronteres de Ceuta i Melilla».Anuari espanyol de dret internacional.(10)
- ↑ Juan B. Vilar(2003).«La frontera de Ceuta en Marroc: orígens i conformació actual».Quaderns de Història Contemporànea.(Número extraordinari)
- ↑ «Pla d'Ordenació de Recursos Naturals i de Gestió de el LIC-ZEPA Calamocarro – Benzú (Ceuta)».Prointec.
- ↑ José Ramón Muñoz i Darío Bernal Casasola(2009).el_a%C3%B1o_2.000 «Ceuta en la Prehistòria».Història de Ceuta. Des dels seus orígens fins als nostres dies.Institut d'Estudis Ceutíes.
- ↑ (2017).«Museu de Ceuta: passat, present i futur».Bolletí del Museu Arqueològic Nacional.(35)
- ↑ 20,0 20,1 20,2 José Ramos Muñoz, Darío Barnal Casasola, Salvador Domínguez Bella, David Calat, María Blanca Ruiz Zapata, María José Gil García, Ignacio Clemente Conte, Juan José Durán Valsero, Eduardo Vijande Vila i Simón Chamorro Moreno(2007).«L'abric de Benzú (Ceuta). Freqüentació humanes d'un jaciment en tecnologia de modo 3 en el nort d'Àfrica».Zephyrus. Universitat de Salamanca.(60)
- ↑ Villada, Torres i Suárez, 2011.
- ↑ Rica Amran(2008).«Ceuta en la "Relació" de Diego Torres».Espanya i el món mediterràneu a través de les Relacions de Successos. Actes de el IV Coloqui Internacional sobre Relacions de Successos. París. 23-25 de setembre de 2004.
- 13-24.
- ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 Liborio Hernández Guerra(2005).«Epigrafia recuperades en la muralla romana de Ceuta».Florentia iliberritana. Revista d'estudis d'antiguetat clàssica.11(16)
- ↑ Gauzence, 1846, p. 222.
- ↑ Villaverde, 2001, p. 438.
- ↑ Cabrera, 1837, p. 739.
- ↑ Masdeu, 1797, p. 121.
- ↑ 28,0 28,1 Villaverde, 2001, p. 536.
- ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 José Manuel Pérez Rivera i Darío Bernal Casasola(1995).«Reflexiones sobre l'ocupació romana i tardoantigua de Septem. Les intervencions arqueològiques en la passejada de les Palmeres (Ceuta)».Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de l'Universitat Autònoma de Madrit. Cupauam.(22)
- ↑ Alfredo Mederos Martín i Gabriel Escribano Cobo(2005).«El comerç de sal, salazones i garum en el llitoral atlàntic norteafricano durant l'antiguetat».Empúries.(54)
- ↑ 31,0 31,1 31,2 31,3 31,4 Villada, 2016, pp. 11-27.
- ↑ 32,0 32,1 32,2 Fernando Villada(2009).«Ceuta. Chafades del cristianisme en el continent africà».Memòria.(14)
- ↑ José M. Hita Ruiz i Fernando Villada Parets(2002).«De Septem Fratres a Sabta».II Congrés Internacional La Ciutat en al-Andalus i el Magreb.
- 483-500.
- ↑ Harold Livermore(1967).«La "illa dels vàndals"».Actes de el II Congrés de l'Associació Internacional de Hispanista. Nimega, Països Baixos. 20-25 d'agost de 1965.Institut Espanyol de l'Universitat de Nimega.
- 387-393.
- ↑ José Manuel Rodríguez Gómez-Escobar, Els visigodos: Hispania visigoda "9.- El regne visigodo de Toledo [1] archivat en Wayback Machine.", 2003.
- ↑ Francisco J. Presedo Vel, L'Espanya bizantina, Universitat de Sevilla, 2003.
- ↑ Manuel Torres López, Ramón Menéndez Pidal, Espanya visigoda (414 - 711 de J.C.), Espasa-Calp, 1963.
- ↑ Universidade Portucalense. Departament de Ciências Històriques, Revista de ciências històriques, Universidade Portucalense, Departament de Publicaçõés, 1999.
- ↑ Fidel Fita(1916).«Ceuta visigoda i bizantino en el regnat de Teudis».Bolletí de la Real Acadèmia de l'Història.68
- 622-628.
Bibliografia
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Historia de Ceuta» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.