L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Parc natural dels Alcornocals

El parc natural dels Alcornocals és un parc natural declarat pel Parlament d'Andalusia en 1989. Este espai natural protegit comprén una gran franja en orientació sur-nort entre la zona costera de Tarifa, en el mateix estret de Gibraltar, fins a les serres de l'interior, en els municipis de Corts de la Frontera, Ubrique i El Bosc. En una superfície 167 767 ha, és un dels parcs naturals més grans d'Espanya.

La major part del parc natural pertany a la província de Càdis i només una part és de la província de Màlaga, en territori de 18 municipis diferents, Alcalà dels Gazules, Algar, Algecires, Arcs de la Frontera, Benalup-Casas Velles, Benaocaz, Castellar de la Frontera, El Bosc, Jerez de la Frontera, Jimena de la Frontera, Els Barris, Medina Sidonia, Prat del Rei, Sant Josep del Valle, Sant Roque, Tarifa, Ubrique i Corts de la Frontera i una població total d'unes 380 000 persones.

Casi la totalitat del seu territori ho ocupen masses forestals de bosc autòcton mediterràneu, en molt diferents aprofitament, forestal, ganader, cinegético, recolecta de bolets i petorra, encara que lo més destacable és la seua producció de corcho.[1]

La seua varietat paisagística, de fauna i de vegetació de tipo mediterràneu i de ribera són excepcionals a nivell ibèric, aixina com el seu patrimoni cultural.

Geomorfología i relleu

El parc natural Els Alcornocals es troba enclavado en la vora suroccidental de la cordillera Bètica. Forma part del complex denominat “Unitats del Camp de Gibraltar”, constituït fonamentalment per roques detrítiques d'orige marí.

Destaca per la seua extensió superficial (més del 90 % de la superfície del parc natural) l'Unitat del Aljibe, formada per dos nivells: un primer nivell, que forma la base de la mateixa, constituït per un conjunt de materials arcillosos, molt plàstics, en intercalació d'areniscas i calcàrees, coneguts com a Argila de Jimena o Série de Base del Aljibe i un segon nivell, el més característic de la série i el més àmpliament representat, que correspon a la Arenisca de Gavala o del Aljibe, la qual es estratifica en potents bancs que, a sovint, superen la decena de metros.

La geomorfología del parc natural respon principalment a la disposició i litologia dels materials aflorantes principals, açò és, les areniscas i argila de l'Unitat del Aljibe, donant lloc a un conjunt de serres de relleu abrupte i acusades pendents, seguint una direcció general nort-sur en l'àrea septentrional i Surest-Noroest en el terç meridional, presentant el punt més alt en el pico del Aljibe (1092 metros).

La presència d'atres unitats geològiques, cas del Subbético en l'extrem nort-occidental del Parc, i els terrenys postorogénicos de la seua vora suroriental i aquells que reblixen les vegas aluvials, diversifican les formes del paisage.

Clima

 
Alcornoques.

Donada la posició geogràfica dels Alcornocals, el clima dominant en la zona és, llògicament, mediterràneu en influència atlàntica, pero una série de factors contribuïxen a singularizarlo. En primer lloc, la rodalia a la mar provoca un efecte esmortidor de l'oscilació tèrmica, mantenint-se estes molt constants i suaus durant tot l'any. A això cal unir unes plujas anuals que superen pràcticament els 800 l/m², aplegant en determinades zones a més de 1400 gràcies als fronts oceànics que ho agranen d'oest a est durant els mesos d'autumne, hivern i primavera. En les serres del sur, cal destacar ademés la presència de boiras estiuenques conegudes com les barbes de l'alce, que proporcionen humitat ambiental i valiosíssimes precipitacions horisontals en la llarga estació seca característica del clima mediterràneu. Tots estos factors contribuïxen a crear un microclima especial, de característiques molt similars a l'existent en zones subtropicals i macaronésicas, que favorix el creiximent d'una exuberante vegetació selvática, que ha segut l'orige del calificatiu otorgat als Alcornocals: l'última selva mediterrànea.

El vent és també un factor a tindre molt en conte en el Parc. La rodalia del estret de Gibraltar i la disposició nort-sur de les serranías més llitorals, condiciona la seua freqüència i intensitat, aplegant-se a alcançar els valors més alts de tota la península ibèrica, prova de lo que és l'existència del major camp de producció d'energia eòlica de tota Espanya.

Vegetació

 
Riu Hozgarganta prop de Jimena.

El parc es caracterisa per posseir el bosc d'alcornoques més extens d'Espanya i un dels més grans del món, en un magnífic estat de conservació, encara que mantenint l'aprofitament humà del corcho. A diferència dels monts alcornocals d'atres latitut, a on l'espessor és baix, en esta zona els arbres formen autèntics boscs acompanyats d'una rica i variada vegetació arbustiva i herbácea en íntima conexió, que assegura la regeneració natural del bosc, una bona mescla d'edats i una biodiversitat florística i faunística molt elevada.

Pero, ademés d'alcornocals, el Parc té representades atres masses forestals importants, tant qualitativa com cuantitativamente. Mereixen destacar-se els boscs de quejigos o roures andalusos, relictos d'époques passades que conformen boscs d'indescriptible bellea, a on la humitat ambiental i edàfica és la protagonista, en els troncs i branques colonisats per líquens, verdets, falagueras epífitos i algunes plantes superiors que trepen en busca de la necessària llum que escasseja al nivell de sol per causa de l'elevada densitat de la coberta i el gran tamany que alcancen els fulls d'este arbre. També és normal la presència d'atres espècies típiques del bosc mediterràneu, com acebuches i roure melojo.

El terreny és de serres relativament suaus, de fins a 1000 m s. n. m., en alguns valls encajonados denominats canutos, en els que corren chicotetes rieres de montanya, que propicien l'atra característica fonamental del parc i la comunitat vegetal més rellevant des del punt de vista científic, uns boscs de galeria de tipo subtropical o laurisilva que són únics en l'Europa continental, en presència de llorer, rododendro, avellanillo, durillo, aliso, acompanyats per acebo i numeroses espècies de falagueras, sumament rar en estes latitut, encara que este tipo de vegetació ocupava la major part del centre i sur d'Europa durant l'Era Terciaria. Els Alcornocals posseïx el tipo de planta vascular més antiga que viu sobre la terra, un falaguera, Psilotum nudum, que únicament pot trobar-se en vàries zones subtropicals del planeta en àrees alluntades varis mils de quilómetros de la seua ubicació europea

Espècies arbòrees i arbustives

 
Tronc d'alcornoque.

Fauna

 
Cabirols.

La riquea faunística del parc ve determinada igualment en gran part per la seua posició geogràfica. La posició en l'extrem més meridional d'Europa li convertix en pas periòdic obligat, cap a i des d'Àfrica, de millons d'aus migratòries que convergixen en esta zona en la seua busca estacional d'aliment i d'un clima més benigno per al seu desenroll. Per això, Els Alcornocals és un verdader paraís per als aficionats a l'ornitologia, que acodixen any rere any a contemplar el pas fonamentalment de les aus planeadoras: cigonyas, milanos, falcó abeller, àguila calçada i culebrera, buitres, alimoches i un sinfín de molts atres pardals que recuperen energies en el parc o esperen que les condicions climatològiques siguen favorables per al sempre problemàtic pas del estret de Gibraltar. Entre les aus residents destaquen el pico picapinos, el trepador blau, el mit, el carbonero comú, el pinzón vulgar, entre unes atres.

També són importants les poblacions de mamífers per la seua varietat i abundància. En una miqueta de sòrt, en Els Alcornocals poden observar-se meloncillos —en el Parc es conserven les majors poblacions europees d'esta mangosta—, ginetas, llúdrias, teixons, rabosots, garduñas i comadrejas entre els carnívors, i cérvols, cabra montés, javalíés i cabirols entre els herbívors. Estes serres tenen el privilegi d'albergar l'última població de cabirols andalusos de la raça denominada morisca, en el llímit suroccidental de la distribució mundial de l'espècie. Sobre la presència del gat cerval, no existix evidències de població, tan sol l'observació en 1998 d'un individu lliberat en Hornachuelos que, fent un moviment filopátrico cap a Doñana, va ser atrapat en Medina Sidonia.[3] També hi ha cites de l'arrapa bou o negra, (Macrothele calpeiana),[4] i algunes poblacions de parots en perill d'extinció en les seues rieres.[5] Més recentment, alguns ecologistes han propost la reintroducció del llop ibèric en el parc.

Història

 
Pintura rupestre d'un cérvol
(Cova de Bacinete, Els Barris).

Els Alcornocals està enclavado en un lloc estratègic, junt a ell s'unixen l'Atlàntic en el Mediterràneu i, casi, Europa en Àfrica. La posició geogràfica és un dels aspectes que més han marcat els avatars del seu patrimoni, tant de caràcter natural, com a cultural. El seu poblament comença fa decenes de mils d'anys, tal i com demostren jaciments arqueològics propencs pertanyents al home de Neandertal, les tombes antropomórficas[6] o els restants de gravats i pintures rupestres que es remonten al Paleolític i Neolític. Pero són sense dubte els abrics de l'Edat de Bronze els que més criden l'atenció del visitant. Del més de mig centenar de covas existents, destaquen pel seu valor artístic i pel seu singular temàtica la cova del Tajo de les Figures, considerada com la capella sixtina de l'art rupestre esquemàtic; la cova de la Laja Alta, que alberga un chicotet catàlec de les primeres embarcacions que varen solcar el mediterràneu procedents d'orient; i la cova de Bacinete, en més d'un centenar de representacions pictogràfiques en magnífic estat de conservació.

Despuix dels primers pobladors, molts atres es varen assentar en este espai, superponent-se cultures i civilisacions, que han aportat un peculiar matís etnològic i un llegat de fantàstica riquea: monuments megalítics, restants ibèrics, fenicios,[7] romans (Iptuci), visigodos, fortalees àraps, enclavaments castellans, etc. Molts dels pobles que hui integren el parc natural varen alcançar el seu apogeu durant el regnat nazarí, quan constituïen la llínea fronteriça occidental del Regne de Granada. Encara hui conserven moltes traces andalusíés en els seus caixcos històrics, típics de poble blanc serrà. Jimena de la Frontera, Castellar de la Frontera o Medina Sidonia són magnífics eixemples d'això. Va ser teatre d'operacions del gran general d'Alfonso X i Sancho IV, Alonso Pérez de Guzmán, que va morir en una batalla en Gaucín, molt pròxim al parc natural. Per a llavors l'influència del regne Nazarí havia disminuït en la regió.

També destaquen els successos junt al Peñón de Ballesteros en la Guerra d'Independència Espanyola a principis del XIX.[8]

Un atre important passage d'estes terres es va produir durant la guerra civil espanyola, quan ciutadans lleals a la república varen fugir als monts del parc, a on varen ser capturats i torturats en episodis com el de Mas del Marrufo.[9]

Paisages

 
Vista Noroest des d'El Picacho.

Entre les zones més destacables pel seu interés paisagístic es poden citar:

Pico d'El Aljibe

És el pico més alt del parc, en 1092 m s. n. m.

Pico d'El Picacho

És el segon pico del parc. La seua part superior té un chicotet terreny pla.

Equipaments d'us públic

 
Vista de l'Estany del Picacho des del cim d'El Picacho.
 
Estany del Moral

El parc dispon d'un centre de gestió i varis centres de visitants:[10]

  • Oficina de Gestió de l'Espai Natural en la carretera A-2228, Alcalà-Benalup, km 1 Alcalà dels Gazules.
  • Centre de Visitants "El Aljibe", en les afores d'Alcalà dels Gazules.
  • Centre de visitants "Horta Gran", Algecires.
  • Centre de visitants "Corts de la Frontera" - Corts de la Frontera (Màlaga].
  • Centre d'Educació Ambiental "Aula de la Naturalea El Picacho" Alcalà dels Gazules.

Existixen diversos complexos turístic, com:

 
Ruta dels Molins.

També hi ha gran cantitat de rutes per a fer senderisme, cicloturisme o a cavall:

Ademés, el parc, en el corresponent permís acull competicions deportivas[12]

Conservació

 
Recolecció de corcho.

Encara que hi ha diverses iniciatives per un us sostenible del parc,[13][14] la posició estratègica que ocupa el Parc és també un dels seus pijors enemics: tendits d'alta tensió elèctrica relacionats en grans pols industrials o en conexions en el veí Marroc, parcs eòlics que devoren paisages naturals convertint-els en camps de màquines metàliques, autovias (Jerez-Els Barris), de grans preses, infraestructuras militars, el canvi climàtic[15] són algunes de les amenaces o realitats en major o menys grau de concreció real i que fan dubtar de l'efectivitat de la protecció que ara posseïx quan es contrapon a atres interessos econòmics o "d'interés general".

La internalisació de les polítiques migambientals en el sí de polítiques d'ordenació del territori i els seus recursos és alguna cosa que encara està per assumir pel restant de les administracions de l'estat. La joventut de la normativa de protecció i la falta de tradició en la seua aplicació ha segut fins ara l'excusa perfecta per a que fora considerada com un mer tràmit administratiu més o una simple molèstia superable. No obstant, s'estan escomençant a prendre mides, com la revisió de la pràctica ancestral del descorche, que provoca un envelliment dels alcornoques i necessita assegurar la seua correcta reposició,[16] o la gestió dels seus recursos acuífero.[17]

Recentment ha provocat gran polèmica l'intenció del govern central de posar en venda la finca La Almoraima, de gran valor ecològic, per a us en fins turístics. No obstant, la Junta d'Andalusia va ampliar el parc natural per a protegir-la, evitant la seua venda.[18] Per lo que l'estat va desistir[19] justificant la seua decisió en que la Finca va deixar de generar pèrdues en 2015.[20] Esta decisió va ser ratificada pel Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia en 2020.[21]

En 2017, veu la llum un Pla de Gestió Integral que té per objectiu compatibilisar el manteniment del parc (especialment atacant la seca,[22] que afecta a la producció de corcho) en les distintes activitats humanes,[23] incloent la posada en valor turístic d'activitats tradicionals com el descorche.[24] En eixe mateix any s'amplia la superfície protegida incloent entre atres zones el Pinada del Rei.

En 2018, se seguix perdent arborat, el 50% des de 1968 (50 anys).[25]

Uns atres

 
La Montera del Torero.

La major altura del parc natural se situa en el Pico del Aljibe, en 1092 m s. n. m. (alguna cosa superior al Picacho). Abdós estan situats en la serra del Aljibe, entre la localitat d'Alcalà dels Gazules i el port de galiz.[26]

Dins del parc, prop de la localitat d'Els Barris, es troba la Montera del Torero, una formació rocosa singular d'arenisca erosionada que guarda un gran semblat en una montera (el típic capell dels toreros).

Vore també

Referències

  1. ↑ Manuel Coca Pérez. 1998. Efectes de les càrregues ganaderes i cinegéticas sobre la composició i cobertura del sotobosque leñoso de l'alcornocal del Parc Natural dels Alcornocals. Revista de la Societat Gaditana d'Història Natural Vol 1: 55-67. nixiweb. com/wordpress/volumen-1/ Disponible on-line nixiweb. com/wordpress/volumen-1/ archivat en Wayback Machine.
  2. ↑ Jurat Donya, Vicente (2002). Els Boscs de les Serres del Aljibe i del Camp de Gibraltar (Càdis-Màlaga), Sevilla:Conselleria de Mig ambient, Junta d'Andalusia. ISBN 84-95785-20-X.
  3. ↑ Rodríguez, A., Delibes, M & Palomares, F. 2003. Gat cerval ibèric. Bases per a la seua reintroducció en les Serres de Càdis
  4. ↑ Ferrández, M. A., H. Fernández d'Herbes & A. Perucho 1998. Macrothele calpeiana, l'aranya negra dels alcornocals. Quercus, 146: 14-19.
  5. ↑ reporterosjerez. es/2012/11/03/medio-ambiente-localiza-nuevas-poblaciones-de-libelulas-en-peligro-de-extincion-en-arroyos-de-jerez/ Localisen noves poblacions de parots en perill d'extinció en rieres de Jerez
  6. ↑ diariodejerez. es/article/jerez/2197862/entre/pozas/y/cascades. html Entre pozas i cascades
  7. ↑ diariodecadiz. es/article/ocio/1965655/hallan/petroglifo/epoca/fenicia/parque/els/alcornocals. html Troben un petroglifo d'época fenicia en el Parc dels Alcornocals
  8. ↑ entornoajerez. com/2013/12/el-penon-de-ballesteros-en-el-puerto-de. html El Peñón de Ballesteros
  9. ↑ elpais. com/ccaa/2012/07/13/andalucia/1342202385_245692. html En busca dels 600 del Marrufo.
  10. ↑ juntadeandalucia. es/medioambiente/site/portalweb/menuitem.7e1cf46ddf59bb227a9ebe205510e1ca/? vgnextoid=f2b186d670a15010VgnVCM1000000624e50aRCRD&vgnextchannel=2373ee9b421f4310VgnVCM2000000624e50aRCRD Conselleria de Mig ambient i Ordenació del Territori Junta d'Andalusia
  11. ↑ diariodejerez. es/article/jerez/2027604/poblado/els/hurones/sera/complejo/turistico/rural. html El poblat dels Furons serà un complex turístic rural
  12. ↑ https://www. europasur. es/campo-de-gibraltar/Parque-Alcornocals-Cuidado-polideportiu-Campo-Gibraltar_0_1412859058. html
  13. ↑ diariodejerez. es/article/jerez/1306814/monte/mas/sostenible/empieza/por/els/alcornocals. html El mont més sostenible escomença pels Alcornocals
  14. ↑ juntadeandalucia. es/medioambiente/site/portalweb/menuitem.7e1cf46ddf59bb227a9ebe205510e1ca? vgnextoid=1bc722fcc6d69010VgnVCM1000000624e50aRCRD&vgnextchannel=1f27dfde043f4310VgnVCM1000001325e50aRCRD Pla de Desenroll Sostenible del Parc Natural Els Alcornocals
  15. ↑ diariodejerez. es/article/provincia/585300/cambio/climatico/seca/alcornocal. html El canvi climàtic seca el alcornocal en diariodejerez. és
  16. ↑ diariodecadiz. es/article/provincia/1411337/regenerar/hoy/per a/descorchar/manana. html Regenerar hui per a descorchar demà
  17. ↑ elpais. com/ccaa/2013/05/19/andalucia/1368990291_529642. html La Junta tanca l'aixeta d'Algecires
  18. ↑ El País. «elpais. com/ccaa/2014/01/17/andalucia/1389989646_694754. html Andalusia blinda La Almoraima per a impedir que Cañete la bena». Consultat el 2021-02-17.
  19. ↑ El País. «com/politica/2015/05/12/actualidad/1431423627_296891. html L'Estat renuncia a vendre un dels majors latifundis del país». Consultat el 2021-02-17.
  20. ↑ diariodejerez. es/article/provincia/2027640/gobierno/renuncia/la/venta/la/almoraima/tras/dar/beneficios. html El Govern renuncia a la venda de la Almoraima despuix de donar beneficis en 2014
  21. ↑ «diariodecadiz. es/noticias-provincia-cadiz/Respaldo-judicial-ampliacion-Parque-Alcornocales_0_1451555398. html Respale judicial a l'ampliació dels Alcornocals» (en és-és). Diari de Jerez. Consultat el 2 d'abril de 2020.
  22. ↑ «europasur. es/campo-de-gibraltar/Expertos-produccion-caida-corcho-Alcornocales_0_1394860797. html Experts constaten la caiguda de producció de corcho en Els Alcornocals per la seca» (en és-és). Europa Sur. Consultat el 5 de novembre de 2019.
  23. ↑ diariodejerez. es/provincia/oportunidad-montes_0_1129687408. html Oportunitat per als Montes
  24. ↑ «diariodejerez. es/provincia/descorche-alcornocals-convierte-reclamo-turistico_0_1145885795. html ». Consultat el 17 de juny de 2017.
  25. ↑ «es/els-alcornocals-mueren-a-camara-lenta/ ». Consultat el 22 de maig de 2018 (en és-ÉS).
  26. ↑ El País. «com/diario/2006/08/10/andalucia/1155162136_850215. html Pujada al Picacho i al Aljibe». Consultat el 2021-02-17.

Bibliografia

Enllaços externs

Commons

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Parc_natural_dels_Alcornocals&oldid=1495770»