Occitània (regió administrativa)
Occitània (oficialment en francés: Occitanie;[1] en occità i català: Occitània) és una de les tretze regions que, junt en els territoris d'ultramar, conformen la República Francesa. La seua capital i ciutat més gran és Toulouse, aixina com la seua prefectura regional, mentres que la segona capital de la regió, Montpeller, reté vàries administracions.[2]
Està ubicada al sur del país, llimitant al nort en Alvèrnia-Ródano-Alps, al noreste en Provença-Alps-Costa Blava, a l'est en el golf de León (mar Mediterrànea), al sur en Andorra i els monts Pirineus que la separen d'Espanya, i a l'oest en Nova Aquitània. En 72.724 km² és la segona regió més extensa, per darrere de Nova Aquitània. Es va crear per la reforma territorial de 2014 fusionant-se Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, i va entrar en vigor l'1 de giner de 2016.[3]
En una frontera marítima sobre la mar Mediterrànea, reunix territoris de la conca aquitana en l'oest —Gers, nort d'Alts Pirineus i d'Arieja, centre i nort d'Alt Garona, centre i oest de Tarn i Garona, oest de Tarn, sur de Lot—, dels Pirineus al sur —sur d'Alts Pirineus, Alt Garona i Arieja, oest de Pirineus Orientals—, del Massiç Central al nort —Aveyrón i Losera, centre i nort de Lot, este de Tarn i Garona i de Tarn, nort d'Aude, d'Erau i de Gard— i de la conca mediterrànea a l'este —est dels Pirineus Orientals, sur d'Aude, d'Erau i de Gard. Esta nova regió forma part en 2015 de les tres regions franceses que conten en dos intercomunidades que tenen l'estatus de metròpoli creada per la llei MAPTAM, un atre component de la reforma territorial: Toulouse Métropole i Mompelier Mediterràneu. Esta llei ha reduït a 250 000 habitants ellindar requerit per a l'obtenció de la condició d'una comunitat urbana, una atra intercomunidad de la regió, i tindran accés a ella l'1 de giner de 2016: la de Perpinyà Mediterranéo.[4][5] La regió també té un atre entre més de 200 000 habitants: la conurbación de Nimes.[6]
Esta nova regió administrativa reagrupa les regions culturals i històriques del Llenguadoc (Alt i Baix Llenguadoc), del Rosselló (incloent la comarca homònima, ademés de les d'Alta Cerdanya, Vallespir, Conflent i Capcir), el comtat de Foix aixina com les parts occidentals de l'antiga Gasconya (Armañac, Comminges, Bigorra, Condomois, Nébouzan, Rivière-Verdun) i Guiena (Quercy, Rouergue). Culturalment, esta nova regió és en la seua totalitat de tradició llatina (occitana i catalana), que conecta en la seua immensa majoria en Occitània.
Toponímia
[editar | editar còdic]El nom «Llenguadoc-Rosselló-Migdia-Pirineus» no pretén ser definitiu. La yuxtaposició en orde alfabètic dels noms de les antigues regions és el nom adoptat per la llei fins que siga elegit un atre nom, sancionat per decret en Consell d'Estat a partir de la proposta del Consell Regional de la regió fusionada, decisió que deu adoptar abans d'el 1 de juliol de 2016.[7]
Una consulta en Internet organisada pel diari regional La Dépêche du Midi va indicar que una majoria de votants és favorable al nom «Occitània-Pirineus» (15 %). Occitània és un component fort identitat; no obstant Occitània no es llimita a la regió (una gran part de la nova regió Aquitània-Llemosí-Poitou-Charentes, una part de la regió Alvèrnia-Ródano-Alps i la regió Provença-Alps-Costa Blava són igualment occitanes) mentres que el Rosselló i Cerdanya no són occitanes, sino catalanes per a alguns. Els nomenes «Migdia-Llenguadoc» i «Pirineus-Llenguadoc» també estan en les propostes populars (13 % cada una), seguides de «Migdia-Rosselló» (10 %) i «Migdia-d’Oc» (8 %). El nom de la província històrica del «Llenguadoc» va ser elegit pel 7 % dels votants, a la parell en «Pirineus-Mediterràneu», nom defés per Martin Malvy, president de Migdia-Pirineus i calcat en el nom del GECT. Després vénen «Sur de França» (5 %), impulsat per Damien Alary, president de Llenguadoc-Rosselló (es tracta d'una marca utilisada a efectes de comunicació i promoció del turisme) i «Sur Pirineus» que també arreplega un 5 % de les opinions.[8]
En una enquesta realisada entre el 7 i el 28 de setembre de 2015 pels diaris regional La Dépêche du Midi, Midi lliure, Centre Presse, L'Indépendant i La Nouvelle République dones Pyrénées, una quarta part de les 202 357 persones que varen participar varen elegir el nom «Occitània» per a la futura regió.[9]
El nom “Occitània” és oficial des del 28 de setembre de 2016 i s'usa efectivament des del 30 de setembre de 2016[10]
«Occitània», «Migdia», «Llenguadoc» i «Pirineus» són els grans denominadors comuns, geogràfics i/o històrics de les dos regions que podran subsistir en el nou nom.
Història
[editar | editar còdic]Prehistòria
[editar | editar còdic]La regió ha estat ocupada des de temps prehistòrics i la mandíbula de Montmaurin va ser durant un temps considerada com el fòssil humà francés més antic. La seua edat, no obstant, s'ha revisat a la baixa i ara s'estima en uns 130 000 anys abans del present. Atribuïda a una forma arcaica d'home de Neanderthal, seguix sent un dels fòssils humans més antics descoberts en el territori Midi-Pyrénées. Tots els periodos de la prehistòria estan presents, des del Achelense conegut pels numerosos llocs trobats en els terrats fluvials del Garona i del Tarn. el Paleolític Mig també està ben representat en el Quercy (Coudoulous, La Brode), en Avairon (Li Rescoundudou) o en els peus dels Pirineus (Mauran, gruta del Noisetier [Avellaner]. el Paleolític Superior de la regió conta en una série de coves decorades i llocs principals en el món : Niaux, Li Mes-d'Azil, Pech-Merle, Gruta de Gargas... L'enigmàtica i preocupant Venus de Lespugue (al voltant de 26 000 a. C.), descoberta en Alt Garona, reflectix un nivell de refinament artístic molt evolucionat. La ciutat d'Aurignac també va donar el seu nom a la cultura prehistòrica coneguda com auriñaciense.
Antiguetat
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Galia Narbonense.
La transició a l'época històrica és difícil de descriure, les influències de diverses invasions se superponen i es amalgaman per a constituir els vells fondos gals. El port de Colliure és el epítome d'esta apilamiento d'influències: la seua denominació més antiga, Pyrène (que va donar el seu nom a les montanyes dels Pirineus), era grec, i més vesprada va ser modificat pels íberos. Varen fundar despuix Illerda (Lleida) en noves ciutats, com Elimberris (Auch). Es parla de la civilisació "Celtibère" i durant el periodo gal, la regió va ser part de la Cèltica mediterrànea.[11]
S'han trobat peces gregues prerromanas als peus dels Pirineus que testimonien l'influència dels fenicios establits en Agde i Leucate. Els seus enemics, els gals arvernes, varen deure poblar el nort de la regió. Encara d'una manera totalment inexplicable el fondo comú de la població predominant és de tipo ligures i sembla trobar-se de nou per impregnación en l'accent cridat del du Midi (del Migdia) per la regió anomenada del Migdia. Des d'el V, tribus celtes procedents d'Europa central i oriental, es varen establir en el nort de la regió: Cadurques en Lot, rutenos en Avairon i Tarn.
Cap a finals d'el III un poble celta, els volcas, es varen establir en la regió que va des del Ródano al Garona, i des dels Pirineus a les Cevennes, assistint-se a una primera estructuració del territori. Varen tindre per capitals Toulouse i Nimes. Des d'el I, varen pactar en els romans; Narbona es va crear per a pacificar la província i es va convertir en la capital de Narbonnaise. Toulouse (Tolosa, -125) i Saint-Bertrand-de-Comminges (Lugdunum convenarum, -72) estan urbanisades i es convertixen en grans centres de la romanización. Ciutats molt antigues s'imponen en l'administració romana del territori: Cahors, Auch, Eauze, Albi... La regió, més o menys una tercera part de la Galia, va ser cristianizada per Sant Sernin (Saturnino), d'orige grec, que va ser martirisat en Toulouse en 250, arrastrat unit a un bou previst per a un sacrifici pagà. el Capitolio, l'iglésia Notre-Dona'm du Taur i la basílica de Sant Sernín, tots en Toulouse, són els monuments situats en el recorregut de la seua eixecució.
A principis d'el V va tindre lloc una invasió dels vàndals. Uns anys més vesprada es varen impondre els visigodos i els romans varen abandonar la guàrdia del territori. el regne visigodo pronte va ocupar el terç sur de la Galia i Espanya. Toulouse va jugar el paper del capital i per lo tant va viure una chicoteta edat d'or (V); restants d'este periodo llegendari són el mit de la reina Pedauque, que hauria construït la basílica de la Dorada de Toulouse. Contràriament a atres invasores, els visigodos no varen fer taula rasa de les institucions i varen promulgar la continuïtat del dret romà, el Breviario d'Alarico. La persistència de la llei romana positiva permetrà la continuació d'un alt grau de civilisació. Ellenguadoc es beneficiarà d'un dret feudal atenuada que permetrà el sorgiment d'una burguesia de ciutat. En el XVI, el tolosano Cujas ensenyarà elocuentemente este vell fil de droit romain (Dret Romà). En eixe moment els visigodos eren seguidors de la cridada herejía oriental, també cridada arriana d'Arius, que va desenrollar un cristianisme que qüestionava la naturalea divina de Crist. Esta herejía conduirà a Clodoveo I, en el VI, a federar als francs per a anexionarse de la regió, vencent-els en la batalla de Vouillé en 507. Els visigodos varen perdre la seua capital Toulouse i es varen replegar a la península ibèrica i la Septimania que varen permanéixer visigodas fins a la conquista musulmana de la península ibèrica en l'any 711. En el sur de França va seguir un llarc periodo en molts problemes durant el qual el govern de la regió es va dispersar: la Septimania, al voltant de Narbona, encara baix dominació visigoda i despuix mora en 719, i la Novempopulania, en Gasconya.
Edat Mija
[editar | editar còdic]La presència àrap-bereber
[editar | editar còdic]
En 711 tropes berebere-musulmanes arribades d'Àfrica del Nort[14] comandades per Tariq ibn Ziyad varen conquistar la península ibèrica lo que va supondre el colapse del regne visigodo. la Septimania, la part més septentrional d'eixe regne i que correspon actualment als departaments de Pirineus Orientals, Aude, Erau i Gard, va ser conquistada poc despuix. En 719 la ciutat de Narbona es va convertir en Arbûna, la sèu de l'un vaig valdre durant quaranta anys i capital d'una de les cinc províncies d'al-Ándalus, junt en Còrdova, Toledo, Mèrida i Saragossa. Els musulmans varen deixar als antics habitants, cristians i judeus, la llibertat de professar la seua religió per mig del pagament d'un tribut.[15]
Una volta conquistada Narbona i erigida en base operativa, els musulmans varen tractar d'ampliar les seues conquistes i en particular prendre Toulouse, pero el governador Al-Samh ibn Malik al-Jawlani va ser derrotat en 721 per Odo el Gran, duc d'Aquitània i de Vasconia, en la batalla de Tolosa. Aplegat d'Espanya, l'eixèrcit del-Samh va sofrir una aplastant derrota, que va ser crucial per a detindre l'expansió àrap-musulmana en Europa occidental.[16]
A pesar de la seua victòria de Toulouse, el virrey Eudes d'Aquitània[13] va tindre sempre enfronte als musulmans de Septimania. Es va aliar en un príncip bereber cridat Munuza per a que no li atacara des del sur dels Pirineus i a canvi i li va concedir la mà de la seua filla. Esta aliança pacífica va disgustar al governador del-Ándalus. Abd al-Rahman va ordenar a un dels seus generals, Gedhi-Ben Zehan, marchar contra Munuza. Este últim va ser abatut en Cerdanya. Aprofitant este carpiment, el duc d'Austrasia Carlos Martel va atacar constantment les terres d'Eudes, que es va vore obligat a dispondre la major part de les seues forces en eloira.[17]
En 732, una expedició de castic va ser organisada des del-Ándalus per Abd al-Rahman. La tropa incloïa a àraps (aplegats d'Aràbia i Síria), bereberes islamisats del nort d'Àfrica i soldats reclutats en Espanya. Es tractava més d'una razzia que d'un desig d'ocupar el territori.[17] La progressió musulmana es va recomençar des de la Septimania cap a l'Alvèrnia i cap a Bordeus. Debilitat, Eudes va ser vençut en Bordeus. Va demanar ajuda al seu enemic Carlos Martel i va rebre una resposta tallant que havia traïcionat el cristianisme quan havia fet un tractat en els àraps. L'única solució possible residia en la seua sumissió davant l'autoritat de Carlos Martel, que és lo que va fer.[18]
La derrota d'Eudes va ser l'oportunitat ideal per a atacar a l'eixèrcit debilitat d'Abd al-Rahman, que també havia sofrit pèrdues en Bordeus. La dinastia carolingia que regia des de feya poc temps el regne dels francs va reaccionar. Carlos Martel va detindre la relativament chicoteta força àrap-musulmana en 732 en la batalla de Poitiers. Abd al-Rahman va morir en la refrega. Esta història va adquirir des de llavors proporcions heròiques gràcies als embellecimientos dels cronistes, les versions dels quals es varen mantindre a través els sigles.[18]
En 759, Narbona va ser represa per Pipino el Breu despuix d'un sege de sèt anys en el que els sarracenos estaven recolzats pels últims godos locals islamisats[19] hostils a la conquista franca.[20] Pipino va completar la conquista de Septimania i l'islam es va retirar gradualment des de la Galia per a establir-se d'una manera duradora en la península ibèrica en el poderós emirat de Còrdova. El seu fill Carlomagno va conquistar Catalunya en 801 pero esta reconquista no va terminar en la presència musulmana en la Galia. Fins a principis d'el XI ellenguadoc i la Provença varen sofrir incursions per terra i mar. Els musulmans varen tractar de reprendre Narbona en 793, 841 i 1020, pero varen fracassar en totes les ocasions. L'assentament musulmà del Fraxinet en el massiç dels Maures es mantindria fins a 972.
Regne d'Aquitània
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Regne d'Aquitània.
Carlomagno va nomenar la regió com marca de Gotia, incloent-la en el regne d'Aquitània, creat en 778 en la finalitat de federar la reconquista hispana. Comprenia tot el sur des del Ródano fins a l'Atlàntic, en capital en Toulouse. Llegarà este regne a un dels seus fills, Luis I el Piadós (778-840), rei d'Aquitània en sol tres anys (781-814) i emperador d'Occident (814-840) (es parlava en eixa época de França occidental). L'administració d'este immens territori va ser confiada als comtes de Tolosa. Des de llavors, la dinastia dels comtes de Tolosa deurà respondre constantment els envestiments dels moros, i recuperar territoris per a reconstituir la Narbonnaise. D'esta competència feudal naixerà el Llenguadoc, que comprendrà des del Ródano al Garona, des de Tolosa a Saint-Gilles. Durant este periodo refugiats musulmans que fugien de la reconquista espanyola, i més vesprada de l'Inquisició, varen provocar tensions en Llenguadoc-Roussillon.[21] En el periodo feudal va tindre lloc una gran fragmentació política: els comtats de Rosselló i Cerdanya, de llengua catalana varen passar a l'òrbita dels comtes de Barcelona, que s'unirien per matrimoni en el regne d'Aragó, mentres que vizcondados del nort (Carcassona, Béziers, Nimes, Agde) varen caure baix el domini de la casa Trencavel. Use l pels comtes de Tolosa varen portar a terme una unitat territorial en el nort, en especial Raimundo IV, cridat Raimond de Saint Gilles (1042-1115) que es va propondre conseguir per mig del matrimoni l'ampliació i unificació del seu estat en l'anexió dels comtats de Rouergue, de Nîmes, de Narbonne, del Gévaudan, d'Agde, de Béziers i d'Uzès. Serà un dels principals actors de la primera creuada participant en la pren de Jerusalem en 1099, i fundant el comtat de Trípoli (Líban) en 1102. A partir d'este contacte en l'Orient naixerà una verdadera civilisació, coneguda hui com Occitane, caracterisada pels trobadors, del amor cortés ... (vore Occitània).
El catarisme
[editar | editar còdic]Esta expansió conduirà a l'aparició de l'herejía càtara, a la que es podria reprochar la subversión del dualisme cristià que defenia, oponent l'esperit i la matèria.
Des d'el XIII, l'Iglésia catòlica va reprimir violentament als càtars. L'orde mendicante dels pares predicadores va ser creada en Toulouse per Sant Dumenge de Guzmán, per a donar eixemple d'una nova fe. Per a demostrar esta renaixença, les relíquies del teòlec Sant Tomás d'Aquino es mostren en Toulouse, en l'iglésia dels Jacobinos, un magnífic eixemple de l'arquitectura gòtica dellenguadoc. La herejía va servir de pretext per a que el rei de França es anexionase de les regions del sur per mig de la declaració de la creuada albigense (1208-1229):
- la batalla de Muret va tindre lloc el 12 de setembre de 1213.
- Toulouse va ser sitiada per Simón IV de Montfort i presa en 1215.
- l'última fortalea càtara, Montségur, va caure en 1244. En 1222 és creada la primera bastida —ciutat amurallada— de Cordes, i en 1229 es va crear l'Universitat de Toulouse.
La formació dellenguadoc real
[editar | editar còdic]Despuix de la creuada contra els albigenses, el tractat de París de 1229, entre el regne de França i el comtat de Tolosa, va posar fi a les hostilitats entre abdós motivades per dita creuada i va supondre una unió dinàstica: Alfonso de Poitiers —fill de Luis VIII i germà de Louis IX, rei de França— hereu del comtat de Toulouse, de sol nou anys deuria casar-se en Juana, filla del comte de Tolosa Raimundo VII, que també contava nou anys. En 1237 es va materialisar el matrimoni entre Juana i Alfonso. Raimundo va fallir en 1249 i les seues possessions varen passar a Alfonso, no sense abans haver forçat un nou enfrontament directe en est, el seu gendre, i la corona en donar el seu respal a les pretensions angleses en Aquitània. Alfonso va morir sense descendència en 1271 i el comtat de Toulouse va ser adjuntat a la corona i la regió va ser administrada en nom del rei de França per tres senescalados: Toulouse, Carcassona i Beaucaire. el Tractat de Corbeil en 1258 ya havia aprovat la divisió en el sur: les montanyes de les Corbières varen formar la frontera entre el regne de França i del regne d'Aragó. El rei francés renunciava als drets sobre els comtats catalans —Empúries, Barcelona, Besalú, Cerdanya, Conflent, Girona, Osona, Rosselló i Urgel.— i Jaime I d'Aragó, a canvi, renunciava a la comarca de la Fenolleda i Perapertusés i als seus drets sobre els territoris del Migdia —Tolosa, Quercy, Narbona, Albi, Carcassona (rebudes en feu de Tolosa des del 1213), Rasés, Béziers, Termes i Menerbés; també va renunciar a Agde i Nimes (el vescomte del qual es reconeixia com feudatario del rei aragonés des de 1112) i Rouergue, Millau i Gavaldá. L'efecte fonamental del tractat va ser eliminar definitivament als monarques de la Corona d'Aragó com a factors polítics en el Migdia francés ya que solament li varen quedar el vizcondado de Carlat i el señorío de Montpeller en la baronia d'Omeladés. L'única unitat en eixe moment entre el Roussillon-Inferior i Llenguadoc-Cerdanya va ser la província eclesiàstica de la Narbonne, de la que depenien els bisbat de Béziers, Elne, Saint-Pons-de-Thomières, Saint-Papoul, Maguelonne, Nîmes, Uzès, Agde i Mende. El regne de Mallorca, que existia des d'el XIII, va reunir al comtat de Rosselló, al comtat de Cerdanya i al señorío de Montpeller. Montpeller va ser venut al rei de França en 1349 i Mallorca va ser anexionada pels reis d'Aragó. D'ahí sorgix el Llenguadoc royal, que persistirà fins a la Revolució Francesa, conservant les seues costums, la seua llengua i una administració específica. Ellenguadoc, una de les primeres grans províncies unides a la corona, va perdre la seua autonomia pero va a influir profundament en la seua cultura llatina una Ile de France royale encara marcada per les seues dinasties dels francs germànics. La província va sempre a garantisar la cohesió del territori real, en els moments més difícils, com en la Guerra dels Cent Anys, durant la qual rebujarà el govern anglés en Aquitània.
Temps moderns
[editar | editar còdic]
En 1659 el Tractat dels Pirineus va lligar el Rosselló i la Cerdanya al regne del nort de França, pero les províncies de Llenguadoc i del Rosselló varen quedar separades administrativamente. Ellenguadoc era una província de la Corona en el seu propi Estats Provincials. En el sí dels estats de Llenguadoc, els tres órdens estaven representats (noblea, clero, terç-estatal). En el periodo de Luis XIV, l'intendent Basville en la participació dels Estats va permetre el desenroll d'una administració establida per la Superintendencia de Finances de Colbert, les yeguadas. Pero esta experiència no va tindre èxit. Els criadors varen preferir cobrir les seues egües per rucs que pels sementals proporcionats per l'administració. De fet, les mules es venien més ràpidament que els cavalls degut a que eren més útils per a l'economia. En mig d'el XVI, les regions de Nimes Montpeller i de Cévennes es varen vore afectades pel protestantisme del que resultaren les terribles guerres de religió en la pren d'iglésies. L'Edicte de Nantes promulgat per Enrique IV en 1598 significarà un regrés a la calma. Pero despuix del seu assessinat en 1610, les tensions varen ser in crescendo (guerres Rohan en particular). A mitan d'el XVII la situació es va tornar molt tensa i la revocació de l'Edicte de Nantes per Luis XIV en 1685 va supondre l'inici de la clandestinitat per als protestants durant 100 anys. Tots els seus temples varen ser demolits i es varen erigir forts en Montpeller, Nimes i Ales per a controlar els bastions protestants. De 1702 a 1704 va tindre lloc el tumult conegut com la guerra dels camisardos. No obstant, no tots els protestants aprovaven els métodos violents contra els catòlics i el poder real. A lo llarc d'el XVIII alguns grups pacificadores varen predicar entre Nimes i Montpeller i la vila de Congénies inclús va vore la creació d'una comunitat cuáquera única en el continent europeu des de la segona mitat del XVIII (fundació oficialment en 1788); després seran els metodistas britànics que a la seua volta s'instalaren en esta localitat des de 1820.
Época contemporànea
[editar | editar còdic]En el moment de delimitar les noves regions, l'elecció de separar ellenguadoc en dos entitats molt diferents (per un costat, ellenguadoc-Roussillon i i un atre, Midi-Pyrénées) va debilitar enormement l'influència d'este territori i la seua coherència geogràfica. Regions com el nort d'Aude miraven a Toulouse, mentres que l'influència de Montpeller se sentia clarament en el sur d'Avairon, incloent la regió millavoise. Encara que els llímits administratius i la proximitat geogràfica garantisaven una certa influència de Montpeller sobre els Pirineus Orientals, este departament es va mantindre per raons històriques lligat a la Catalunya espanyola i la ciutat de Barcelona. La Eurorregión Pirineus Mediterràneu (Catalunya, Illes Balears, Aragó, Llenguadoc-Roussillon i Midi-Pyrénées) apareix per açò com una iniciativa particularment rellevant, capaç de donar coherència a una zona mixta en la que cap ciutat pot presumir d'una influència decisiva en els assunts econòmics i culturals com es pot observar en atres regions franceses. El nom de Llenguadoc-Roussillon es va elegir a costa del de Septimania, el nom de la regió des de l'época romana fins a principis de l'Edat Mija. El nom de Llenguadoc-Rosselló, com el de Midi-Pyrénées, tampoc tenia antecedents històrics. L'us adoptat pel Consell Regional va consistir en denominar la regió «Septimanie-Llenguadoc-Roussillon», encara que la prefectura regional seguira parlant de «région Llenguadoc-Roussillon».
Geografia
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → fr:Géographie du Llenguadoc-Roussillon.
La nova regió de Llenguadoc-Rosselló-Migdia-Pirineus, de 72 724 km2, que resulta de la fusió de dos de les quatre regions del sur del país correspon aproximadament en els antics Llenguadoc reunits —Alt-Llenguadoc (Toulouse) i Baix-Llenguadoc (Montpeller)—, ademés d'una part de la província de Gasconya centrada en Auch, aixina com de les províncies de Quercy (Cahors, Montauban) i del Rouergue (Rodez), totes de tradició occitana. Per últim, s'afig l'antiga província del Rosselló (Perpinyà), de tradició catalana. Els llímits de la regió corresponen casi exactament en els llímits de la jurisdicció de l'antic parlament de Toulouse (en l'excepció dels Pirineus Orientals, que depenia del consell sobirà de Rosselló, i de la regió d'Ardecha i del terç oriental de l'Haute-Loire, que depenia del parlament de Toulouse baix l'antic règim, pero que ara formaran part de la nova regió d'Alvèrnia-Ródano-Alps). L'unitat administrativa del massiç pirenaic es veu reforçada en l'adició dels Pirineus Orientals, de l'antiga província del Rosselló, de tradició catalana, i d'atres chicotetes províncies pirenaiques d'Ariege, Alt Garona, Alts Pirineus, comtat de Foix, Couserans, Cominges i Bigorra. L'unitat administrativa dels territoris del sur del Massiç Central, de les Causses, de les Cévennes fins a la montanya Noire, del Gévaudan, Aubrac, Rouergue i Quercy, també es veu també reforçada per la creació de la nova gran regió.
Descripció
[editar | editar còdic]Llenguadoc-Rosselló-Migdia-Pirineus està situada en el sur de França, veïna, en l'oest, d'Aquitània-Llemosí-Poitou-Charentes; en l'est, de la regió de Provença-Alps-Costa Blava; i en el nort d'Alvèrnia-Ródano-Alps. També llimita en dos països al sur, Espanya i Andorra. La nova regió no té cap unitat geogràfica i comprén varis conjunts naturals distints. Al noreste, inclou una part del Massiç Central, descendint després gradualment cap a l'est fins a la delta del Ródano i la planura llitoral del departament d'Erau, vorejat al nort en els últims relleus del Massiç Central. Més allà de la planura del Minervois, prolongació del seuil de Naurouze també cridat seuil [llindar] delauragais, el sur de la regió està integrat per relleus pertanyents al massiç pirenaic, tallats per valls i vorejats a l'est per una planura costera.
Els relleus del Massiç Central
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Massiç Central.
Els relleus pertanyents al Massiç Central s'estenen per tot el departament de Lot, Losera i Avairon, en el noroest del de Gard, el nort d'Erau i fins a l'extrem nort d'Aude. També s'estén en part per Tarn i Tarn i Garona. Estos relleus culminen en el mont Losera a 1699 m, pero inclús superen els 1500 m al nort de Losera en el Gévaudan. el riu Lot naix entre estos dos conjunts els més alts del nort de la regió. També inclouen en el sur delot el causse de Sauveterre i el causse Méjean, separats per les goles del Tarn. Més al sur, estos relleus s'estenen sobre les llargues barreres de les Cévennes, que s'estén pel sur de Losera, el nort de Gard i d'Erau, a on engloba el sur del causse du Larzac. Culmina en el massiç del Aigoual a 1565 m d'altitut. S'estén pels relleus del Escandorgue, del Espinouse (1152 m), del Caroux (noreste de l'Erau) i del Cabardès. Els rius Gard, Vidourle, Erau i l'Orb descendixen de les altures de les Cevennes cap allitoral.
La planura
[editar | editar còdic]A este primer conjunt accidentat succeïx un segon conjunt compost per tossals i planures, que dibuixen un arc a lo llarc del golf de León, des del Petit Ródano fins al peu del massiç de les Albères, i que s'estén fins al seuil [llindar] del Lauragais. Al peu dels relleus mencionats anteriorment s'estén una zona intermija, de 200–400 m d'altitut, les garrigas. A continuació es mostra una estreta franja de planura arenenca, a voltes esguitada de tossals, la costa dels quals està esguitada de "étangs", barres o lidos, formades per l'acció de les ones i de les corrents, separant estos étangs d'el mar. El enarenamiento de la costa és un problema constant per als ports. Els més importants dels étang són els de Frontignan i de Thau en el baix Llenguadoc, aixina com els de Bages i de Sigean i de Leucate i en el Rosselló. A lo llarc d'este últim, la costa pren el nom de Costa Bermeja (Côte Vermeille).
La part pirenaica
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Pirineus.
Darrere de la Côte Vermeille s'estén un atre conjunt natural, la part mediterràneu dels Pirineus. Al nort es troba anex el chicotet massiç de les Corbières, delimitat pel riu Aude i l'Agly. Darrere del curs naixent d'Aude es troba Pays de Sault, que domina la regata del Fenouillèdes, que descendix cap a la costa. En el suroest del Agly, el relleu s'eleva per a aplegar al nort a la vall del Têt, 2921 m del pico Carlit i al sur d'esta vall a el 2784 m alu mont Canigó. L'alta vall del Tet forma la Cerdanya. Per últim, al sur del Vallespir, alta vall del Tech, es dibuixa el massiç dels Albères (1256 m) en contacte en la frontera en Espanya.
Hidrografia
[editar | editar còdic]
En la costa este, a on moren els Pirineus Orientals, posseïx la reserva marina de Cerbère-Banyuls des de 1974, comprenent un àrea de 650 hectàrees.[22] Molts grans rius de França tenen el seu orige o discorren en part per la nova regió: el Garona és el principal riu que la creua i el Ródano, en el seu curs baix, és el seu llímit oriental. El Massiç Central —afluents drets del Garona i drets del baix Ródano— i els Pirineus —afluents per l'esquerra del Garona— són les grans fonts d'aigua. Hidrográficamente, la regió pertany a vàries conques i vertents, ordenades per la costa a on desemboquen, l'atlàntica (oest) o la mediterrànea (este):
| Rius | Llongitut | Afluents | Llongitut | Afluents | Llongitut | |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Alvertent atlàntic | Garona | 569 km | Lot | 480 km | ||
| Arièja | 163 km | |||||
| Barguelonne | 68 km | |||||
| Gers | 178 km | |||||
| Gimone | 136 km | |||||
| Hers-mort | 90 km | |||||
| Louge | 100 km | |||||
| Save | 149 km | |||||
| Tarn | 380 km | Avairon | 290 km | |||
| Agout | 195 km | |||||
| Alvertent mediterràneu | ||||||
| Agly | 82 km | |||||
| Aude | 224 km | |||||
| Erau | 148 km | |||||
| Orb | 135 km | |||||
| Ródano | 812 km | Ardecha | 125 km | |||
| Cèze | 128 km | |||||
| Gardon | 127 km | |||||
| Tec | 84 km | |||||
| Têt | 116 km | |||||
| Vidourle | 95 km | |||||
| Vis | 58 km |
| Tamany | Tipo | |
|---|---|---|
| Leucate | 5400 ha | natural |
| Montbel | 570 ha | artificial |
| Saint-Ferréol | 67 ha | artificial |
Població
[editar | editar còdic]- Comunas i àrees urbanes en més de 50 000 habitants (senyes de població de l'un de giner de 2012).
| Còdic postal | Comuna (habitants) |
Departament | Població (2012) | Lloc nacional | Àrea urbana (habitants)[23] |
Proporció en la regió (%) | Centre urbà (habitants) |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 31000 | Toulouse | Alt Garona | 453 317 | 4 | 1 270 760 | 22,6 | 906 457 |
| 34000 | Montpeller | Erau | 268 456 | 8 | 569 956 | 10,1 | 406 891 |
| 30000 | Nimes | Gard | 146 709 | 19 | 259 348 | 4,6 | 180 449 |
| 66000 | Perpinyà | Pirineus Orientals | 120 489 | 29 | 309 962 | 5,5 | 195 679 |
| 34500 | Béziers | Erau | 72 970 | 66 | 165 498 | 2,9 | 87 277 |
| 82000 | Montauban | Tarn i Garona | 56 887 | 94 | 105 654 | 1,9 | 74 115 |
| 11100 | Narbona | Aude | 51 869 | 116 | 90 513 | 1,6 | 51 869 |
| 81000 | Albi | Tarn | 49 231 | 127 | 97 767 | 1,7 | 73 510 |
| 11000 | Carcassona | Aude | 47 068 | 134 | 97 801 | 1,7 | 49 606 |
| 34200 | Sete | Erau | 44 558 | 146 | 91 101 | 1,6 | 91 101 |
| 65000 | Tarbes | Alts Pirineus | 41 664 | 166 | 115 557 | 2,1 | 75 910 |
| 81100 | Castres | Tarn | 41 529 | 168 | 67 153 | 1,2 | 56 029 |
| 30100 | Alés | Gard | 41 031 | 173 | 113 769 | 2,0 | 94 439 |
| 31770 | Colomiers | Alt Garona | 36 699 | 201 | |||
| Rodez | Avairon | 23 744 | 84 100 | 1,5 | 49 078 | ||
| Sant- Ciprián | Pirineus Orientals | 10 552 | 0,9 | 51 639 |
Idiomes actuals
[editar | editar còdic]- el francés, és l'únic oficial, i llengua habitual de l'immensa majoria de la població.
- l'occità, parlat minoritariamente en la regió llevat en el Rosselló.
- el català, minoritari en el Rosselló.
Divisió administrativa
[editar | editar còdic]La regió comporta tretze departaments corresponents a les antigues regions administratives de Migdia-Pirineus i dellenguadoc-Rosselló:
- Alt Garona, Alts Pirineus, Arièja, Aude, Avairon, Gard, Gers, Erau, Lot, Losera, Pirineus Orientals, Tarn i Tarn i Garona. La regió comprén dos metròpolis creades l'1 de giner de 2015:
- Toulouse Métropole;
- Montpeller Méditerranée Métropole.
Transports
[editar | editar còdic]- Artícul principal → fr:Transports en Midi-Pyrénées.
Ret de carreteres
[editar | editar còdic]En la regió de Llenguadoc-Roussillon-Midi-Pyrénées es troben les autopistes A9, A20, A54, A61, A62, A64, A66, A68, A75, A620, A621, A623, A624, A645, A680 i A750.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Décret n° 2016-1264 du 28 septembre 2016 portant fixation du nom et du chef-lieu de la région Occitanie» (en francés). JORF n°0227. Secrétariat général du gouvernement. Consultat el 1 d'octubre de 2016.
- ↑ «Pascal PALLAS, « Fusions dones régions. Toulouse nommée capitale régionale, Montpeller garde dones prérogatives administratives », Actu Côté Toulouse, 31/07/2015». Archivat des d'el original, el 10 de decembre de 2015. Consultat el 23 de decembre de 2015.
- ↑ insee. fr/fr/ppp/bases-de-donnees/recensement/populations-legals/france-regions. asp? annee=2012 Populations llega'ls 2012 dones régions de France sur li site de l'Insee, consultat el 5 de giner de 2015.
- ↑ «« Pas à pas vers la Communauté Urbaine », site officiel de la Communauté d'agglomération Perpignan Méditerranée, 08/06/2015». Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2015. Consultat el 23 de decembre de 2015.
- ↑ la-clau. net/info/soutiens-de-gauche-a-la-communaute-urbaine-perpignan-mediterranee-10900 « Soutiens de gauche à la Communauté Urbaine Perpignan Méditerranée », La Clau, 19/09/2015
- ↑ INSEE - Population cumulée dones communes de la communauté d'agglomération Nîmes Métropole: 240 006 habitants en 2012-
- ↑ «La carte dones régions en 2015»..
- ↑ «Comment s’appellera la région ?»..
- ↑ «Nom de la future région : vous avez choisi... Occitanie». Consultat el 20 de novembre de 2015.
- ↑ «Décret n.° 2016-1264 du 28 septembre 2016 portant fixation du nom et du chef-lieu de la région Occitanie | Legifrance». legifrance. gouv. fr. Consultat el 2016-09-29.. Li décret est signé du 28 septembre, publié au Journal officiel sans dona't d’application, il est donc effectif li lendemain de sa publication soit li 30 septembre.
- ↑ Dominique Garcia, La Celtique méditerranéenne. Habitats et sociétés en Llenguadoc et en Provence. VIII-IIe siècles av. J.-C., éditions Errance, Paris, 2004, ISBN 2877722864 et Dominique Garcia, Els Celtes de Gaule méditerranéenne, définition et caractérisation, éditions Bibracte, 2006, archives-ouvertes. fr/docs/00/10/21/33/PDF/3-Garcia-Budapest.pdf.
- ↑ G. Eiten, Dones unterköningtum in reiche der Merovinger und Karolinger, Heidelberg, 1907, p. 9-11.
- ↑ 13,0 13,1 domnus princeps Rouche (1979), p. 379.
- ↑ « C'est avec els montagnards frustes d'Afrique du Nord, els Berbères, que l'Islam a conquis l'Espagne », Fernand Braudel, Grammaire dones civilisations (1963), éd. Flammarion, 2008, p. 104.
- ↑ Philippe Sénac, « Présence musulmane en Llenguadoc» in Islam et chrétiens du Midi, Cahier de Fanjeaux, numéro 18, 2000, p. 50-51.
- ↑ Anne Li Stang, Histoire de Toulouse illustrée, p.|39-
- ↑ 17,0 17,1 gauchemip. org/spip. php? article3899Elsbataillesde Toulouse et Poitiers
- ↑ 18,0 18,1 «Arabs in Occitània(anglés)». Archivat des d'el original, el 29 de decembre de 2006. Consultat el 20 de giner de 2016.
- ↑ Léonce Auzias, L'Aquitaine carolingienne, 778-987, Princi Negue, 2003, p. 85.
- ↑ « La tradition occitane tend à regretter que els Arabes, hautement civilisés, aient dû laisser leur plau à dones Germains qui n'étaient alors encore que dones sauvages ! », Marc Ferro, Dones grans invasions à l'an mille, Plon, 2007, p. 91-92.
- ↑ Jonathan Laurence et Justin Vaïsse, Intégrer l'Islam p. 33, Odile Jacob, 2007, ISBN 978-2-7381-1900-1
- ↑ «Cerbère-Banyuls | RESERVES NATURELLES DE FRANCE». www. reserves-naturelles. org. Consultat el 7 de juny de 2019.
- ↑ fr/fr/bases-de-donnees/default. asp? page=recensement/resultats/2012/rp2012. htm Insee - Résultats du recensement de la population 2012
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Occitània (regió administrativa).- francetvinfo. fr/languedoc-roussillon/2014/11/26/midi-pyrenees-languedoc-roussillon-les-futurs-super-pouvoirs-de-la-grande-region-600602. html Midi-Pyrénées-Llenguadoc-Roussillon : els futurs super-pouvoirs de la gran région en France 3 Llenguadoc-Roussillon
- Este artícul conté una traducció derivada de «Llenguadoc-Roussillon-Midi-Pyrénées» de Wikipedia en francés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.