L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Regions de França

Plantilla:Mapa de les regions de França

França està dividida en 18 regions administratives, 13 de les quals estan en la França metropolitana i 5 en la França d'ultramar.[1][2] Còrsega és una colectivitat territorial, pero es considera una regió per competències, i inclús es mostra com a tal en la web del INSEE.[3] Les regions metropolitanes estan cada una subdivididas en departaments, que varien en número entre els 2 i 13. Les regions d'ultramar, tècnicament, consistixen en un únic departament cada una. En 2014, com a part de les reformes per a reduir la despesa pública impulsades pel president François Hollande, el Parlament francés va aprovar una llei que prevea reduir les llavors regions metropolitanes de 22 a 13,[4] passant d'un total de 27 a solament 18.[5][6]

En França, una regió és al mateix temps una divisió administrativa del territori, una colectivitat territorial descentralisada dotada de personalitat jurídica i de llibertat d'administració, una circumscripció electoral i una circumscripció administrativa dels servicis descentralisats de l'Estat. Les regions, en tant colectivitat, conten en dos assamblees, a diferència d'atres colectivitat que posseïxen solament una: una assamblea deliberante, el consell regional, i una assamblea consultiva, el consell econòmic, social i ambiental regional (conseil économique, social et environnemental régional), representatiu de les «forces vives» de la regió, encarregat de donar consells sobre certes qüestions que són competència de la regió, abans de la seua presentació al consell regional. El president del consell regional és per la seua banda l'eixecutiu de la colectivitat. El camp d'intervenció de les regions és molt ampli per la clàusula general de competència, que van des de la gestió de les lycées a la dels transports, passant pel desenroll econòmic i la fiscalitat. Es rigen pel Títul XII de la Constitució de 1958 i la quarta part del còdic general de les colectivitat locals (code général dones collectivités territorials). En França continental europea (excloent a Còrsega)cita requerida, la superfície mija d'una regió (abans de la reforma) era de 25 809 km², que és al voltant d'una quinta part de la superfície mija d'un estat d'EE. UU., i solament un 4 % de la superfície mija d'una província de Canadà, pero un 15 % més gran que la superfície mija d'un estat d'Alemània, i un 67 % més gran que la superfície mija d'una regió d'Anglaterra.

Característiques

 
Nou mapa regional adoptat el 17 de decembre de 2014 en última llectura per l'Assamblea nacional

En França una regió és una «colectivitat territorial» (de la mateixa manera que el departament i la comuna o municipi) dotada d'un Consell Regional elegit per sufragi universal directe i dirigit per un president que ostenta el poder eixecutiu.[7] Est, a la seua volta, està baix l'autoritat «a posteriori» del prefecto de la regió. Les regions no tenen autonomia llegislativa pero si capacitat reglamentària.[8] Tenen autonomia financera i disponen del seu propi presupost que administra i repartix el Consell Regional. Els seus ingressos provenen de les partides que els entrega l'Estat i dels imposts regionals que recapten.[9]

Les regions tenen numerosos camps d'actuació com en infraestructures i ordenació del territori, desenroll econòmic, educació (gestió dels instituts de secundària), ajuda a universitats i investigació, formació professional i aprenentage, sistemes de transport públic i respal als mamprenedors.[7] Per açò, ser el president d'una rica regió com Illa de França o Alvèrnia-Ródano-Alps pot ser una posició prou notable. Construïx i paga els costs del material per als liceus; en març de 2004, el govern nacional francés va anunciar un polèmic pla per a transferir a les regions algunes categories del personal escolar no dedicat a l'ensenyança. Els crítics d'este pla sostenen que és incert que es transferixquen suficients recursos fiscals per a estes càrregues adicionals, i que estes mides aumentarien les desigualtats entre regions. Hi ha, cada cert temps, discussions sobre donar autonomia llegislativa llimitada a les regions, pero estes propostes són polèmiques. També hi ha propostes per a suprimir al govern local dels departaments i transferir-els a les seues respectives regions, deixant als departaments en una autoritat molt llimitada.

Còdic INSEE[10] Regió Capital Consell Regional Modificació N.º de departaments Superfície (km²) Població Densitat (habs./km²) Bandera
44
  •  Gran Este
    		•  Estrasburc[11][12][13] Consell Regional del Gran Est Fusió d'Alsàcia, Lorena i Champany-Ardenas 00000000000001010 57 433 5 550 155 96,63  
    75
  •  Nova Aquitània
    		•  Bordeus[14] Consell Regional de Nova Aquitània Fusió d'Aquitània, Llemosí i Poitou-Charentes 00000000000001212 84 061 6 210 839 73,88  
    84
  •  Alvèrnia-Ródano-Alps
    		•  Lió[14] Consell Regional d'Auvernia-Ródano-Alps Fusió d'Alvèrnia i Ródano-Alps 00000000000001313 69 711 8 270 088 118,63  
    27
  •  Borgoña-Franc Comtat
    		•  Dijón[14] Consell Regional de Borgoña-Franc Comtat Fusió de Borgoña i Franc Comtat 0000000000000088 47 784 2 796 878 58,53  
    53
  •  Bretanya
    		•  Rennes[13] Consell Regional de Bretanya Regió sense canvis 0000000000000044 27 208 3 489 252 128,24  
    24
  •  Centre-Valle de Loira
    		•  Orleans[13] Consell Regional de Centre-Valle de Loira Regió sense canvis; denominada Centre fins a 2015 0000000000000066 39 151 2 588 306 66,11 Erro al crear miniatura:
    94
  •  Còrsega
    		•  Ajaccio[13] Assamblea de Còrsega Colectivitat sense canvis 0000000000000022 8 680 362 253 41,73  
    11
  •  Illa de França
    		•  París[13] Consell Regional de l'Illa de França Regió sense canvis 0000000000000088 12 011 12 549 288 1044,81  
    76
  •  Occitània
    		•  Toulouse[14] Consell Regional d'Occitània Fusió de Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus 00000000000001313 72 724 6 205 575 85,33  
    32
  •  Alta França
    		•  lle[14] Consell Regional d'Alta França Fusió de Nort-Passe de Calais i Picardía 0000000000000055 31 813 5 974 447 187,79  
    28
  •  Normandia
    		•  Ruan[14] Consell Regional de Normandia Fusió d'Alta Normandia i Baixa Normandia 0000000000000055 29 906 3 350 982 112,05  
    52
  •  Països deloira
    		•  Nantes[13] Consell Regional de Països deloira Regió sense canvis 0000000000000055 32 082 3 945 359 122,97  
    93
  •  Provença-Alps-Costa Blava
    		•  Marsella[13] Consell Regional de Provença-Alps-Costa Blava Regió sense canvis 0000000000000066 31 400 5 285 125 168,31  
    01 Guadalupe Basse-Terre Regió sense canvis
    1
    		 Plantilla:Right 413 791 254,17  
    03 Guayana Cayena Regió sense canvis
    1
    		 Plantilla:Right 297 455 3,54  
    02 Martinica Fort-de-France Regió sense canvis
    1
    		 Plantilla:Right 359 419 318,63  
    06 Mayotte Mamoudzou Regió sense canvis
    1
    		 Plantilla:Right 329 208 880,23  
    04 Reunió Saint-Denis Regió sense canvis
    1
    		 Plantilla:Right 904 180 359,94  

    Història

    Antigues províncies del Regne

     
    Mapa que mostra les antigues províncies (en colors), sobrepostes als llímits moderns dels departaments, en negre.

    Abans de la Revolució francesa de 1789, el regne de França estava dividit en províncies històriques derivades de l'història feudal i que, per a alguns, tenien un tamany aproximat a les regions actuals. En 1789, estes províncies varen ser abolides i el territori francés es va dividir en 83 departaments. La peculiaritat francesa és que el fet regional està vinculat al fet nacional. Com destaca el professor Autin, «des de l'inici del sigle XIX existia en França un moviment que reivindicava la creació d'entitats administratives i polítiques que permeteren una descentralisació creixent dels poders i el reconeiximent de les identitats regionals».[15]

    De fet, despuix de la Revolució francesa, la Nació va substituir al rei i l'Estat francés va conservar la seua estructura centralista lo que ha demostrat Alexis de Tocqueville en L'Ancien Régime et la Révolution en 1851: «a través de l'alvenc de la Revolució, el prefecto i l'intendent es tendixen les mans». Ademés, el departament (Història dels departaments francesos) es va convertir en el nivell racional de l'implementació de les polítiques públiques, institució establida per les lleis de 15 de giner i 16 de febrer de 1790, la divisió del qual es va fer baix l'influència de Mirabeau, tenint en conte els particularisme locals, pero no l'identitat regional per temor a reviure els països d'Estat i d'Eleccions (pays d'État et d'Élections) del Antic Règim. Les reivindicacions regionalistes varen reaparéixer en efecte cap a finals del XIX a través de Frédéric Mistral i el Félibrige advocant per una identitat d'idioma i de cultura occitana en la lliteratura. Influint en corrents polítiques molt diverses, des dels monàrquics als Félibres Rouges passant pels socialistes moderats com Jean Jaurès i els respals molt diversos a la rebelió dels viticultores de 1907, no obstant, esta tendència estava dominada per les corrents contrarrevolucionarias. Segons el professor Daniel Seiler «des de que la transferència de sobirania va passar al Parlament i en especial a la Nació, la perifèria sent la seua diferència i s'aferra a l'orde anterior.»[16] Estes referències varen constituir el caldo de cultiu ideològic de la defensa de les identitats regionals en el marc d'una renaixença nacional i realista realisat per l'Action française de Charles Maurras[17] al començament del XX.

    Primers ensamblages dels geógrafos

     
    Els «tretze agrupamientos» de Pierre Foncin, en 1891.
     
    Proposta de Paul Vidal de la Blache, en 1903.

    Durant la segona mitat del XIX, alguns geógrafos, Pierre Foncin o Paul Vidal de la Blache, varen començar a abordar la qüestió «dels agrupamientos geogràfics» (d'assemblages géographiques) a fi de reagrupar alguns departaments en criteris geogràfics.[18]

    Foncin va establir una divisió en «treize ensembles» reprenent els llímits departamentals (els territoris d'Alsàcia-Lorena, després alemans, formen un conjunt classificat per separat):

    2.  Planures del Nort (Nort, Pas de Calais, Somme)
    4.  Planures de París i de Champaña (Oise, Aisne, Marne, Alt Marne, Aube, Yonne, Sena i Marne, Sena, Sena i Oise, Eure i Loir)
    6.  Replanell de Lorena (Ardenas, Meuse, Meurthe i Mosela, Vosges)
    8.  Planures i tossals de Normandia (Sena Inferior, Eure, Calvados, Manca, Orne)
    10.  Bretanya, Vendea i Poitou (Loira Inferior, Finisterre, Costes del Nort, Morbihan, Ille i Vilaine, Vendea, Vienne, Dos Sèvres)
    12.  Planures deloira (Mayenne, Sarthe, Maine i Loira, Indre i Loira, Loir i Cher, Loiret, Cher, Indre, Nièvre)
    14.  El Massiç Central (Allier, Creusa, Alt Vienne, Dordonya, Lot, Tarn, Aveirón, Lozere, Alt Loira, Loira, Puy de Dome, Corresa, Cantal)
    16.  Planures del Suroest (Charanta Inferior, Charanta, Gironda, Lot i Garona, Gers, Landes)
    18.  Pirineus (Baixos Pirineus, Alts Pirineus, Pirineus Orientals, Alt Garona, Arieja, Aude)
    20.  Jura i Saona (Belfort, Alt Saona, Doubs, Jura, Costa d'Or, Saona i Loira, Aín)
    22.  Alps (Alta Savoya, Savoya, Alts Alps, Baixos Alps, Alps Marítims, Var, Còrsega)
    24.  Planura dellenguadoc (Ródano, Isere, Ardecha, Drôme, Vauclusa, Boques del Ródano, Gard, Erau)

    Naiximent de les regions modernes

     
    Les regions de Clémentel (1919).

    Unes reivindicacions regionalistes varen emanar dels legitimistas quan estos es varen donar conte, en la década de 1890, que la República hi havia definitivament vençut en les urnes i que solament el poder local estava encara al seu alcanç. Les primeres mides preses en el sentit de la creació de regions no varen aplegar fins a la Primera Guerra Mundial. A raïl d'una circular del Ministeri de Comerç de 25 d'agost de 1917 (ella mateixa inspirada per les teories regionalistes), una primera orde ministerial va instituir les nomenades agrupacions econòmiques regionals (groupements économiques régionaux ) cridades «regions Clémentel» el 5 d'abril de 1919. Estes «regions econòmiques» varen reagrupar les cambres de comerç, a la seua voluntat, en el territori de la metròpoli. Les cambres de comerç eren lliures d'unir-se a la zona de la seua elecció i canviar lliurement, les 17 regions previstes inicialment pronte varen ser elevades a 21, i administrades per un Comité regional compost per dos delegats per cambres, als que es varen adjuntar els prefectos i subprefectos que tenien veu consultiva. Eren de geometria variable: per eixemple, l'III (ara VI) regió econòmica (Rennes) devia reagrupar en 1917 les cambres de comerç de la Côtes-du-Nord, Finistère, Ille-et-Vilaine i Morbihan, pero en 1920 la Cambra de comerç de Lorient (Morbihan) va preferir unir-se a la V Regió (Nantes). En este model, en setembre de 1919, les federacions de sindicats d'iniciativa varen formar 19 "regions turístiques", els llímits del qual eren lliurement convinguts en un sentit geogràfic, etnogràfic, històric i turístic, que travessaven alguns departaments, com Loiret, Var o Losera. Algunes iniciatives llegislatives varen acompanyar este moviment des de 1915, després en 1920 (proposició de llei Hennessy) i 1921 (proposició de llei Charles Rebel, proyecte de llei Millerand-Marraud-Doumer) per a una descentralisació administrativa en la formació de regions i elecció d'assamblees regionals. Estos proyectes no tenen èxit.

     
    Prefectures regionals de l'Estat francés de 1941.

    A partir de la Primera Guerra Mundial, el desenroll del transport i la facilitat de desplaçar-se llunt va conduir a alguns a qüestionar l'oportunitat de crear divisions administratives regionals més grans que els departaments. En el camp de les idees, les noves demandes regionalistes es varen identificar en el país real (pays réel) defés per Charles Maurras, discípul de Frédéric Mistral, intelectual francés d'Action française i de la Révolution nationale del govern de Vichy. Va ser, especialment sobre la base ideològica monàrquica, de la que a la seua volta derivava, el mariscal Pétain qui va aprovar una reorganisació territorial regional dissenyada pel seu Secretari d'Estat de Finances, Yves Bouthillier. El decret, publicat 30 de juny de 1941, atribuïa a alguns prefectos els poders de prefectos regionals i duya una divisió del territori per a l'eixercici d'eixes facultats en virtut de la llei de 19 d'abril de 1941, en una divisió que reagrupava els departaments. Esta divisió va presagiar la divisió de regions programades que respectaven criteris econòmics i sobretot, el víncul en la ciutat capital pels transports terrestres. Estaven pròximes a l'actual organisació regional. Esta divisió no va sobreviure a la caiguda del règim de Vichy i va ser derogada en 1945. Pero en el possible caos de la Libération que s'anunciava, el general de Gaulle volia mantindre el control de l'administració local. Pero caria de personal de la Prefectura; sabia que anava a tindre necessitat de nomenar prefectos que s'ocuparen de varis departaments al mateix temps. Aixina que va decidir, per mig d'ordenança de 10 de giner de 1944, l'organisació administrativa que acompanyaria la futura lliberació del territori i va instaurar les regions administratives. Varen ser colocades baix l'autoritat d'un comissari de la República. Varen ser dissoltes a la seua eixida del poder, en giner de 1946.

     
    Les igamías, en 1948.

    La llei de 21 de març de 1948 va implementar els Inspectors generals de l'administració en missió extraordinària (Inspecteur général de l'administration en mission extraordinaire (IGAME)) encarregats de coordinar en el sí de les 13 circumscripcions (les igamías) l'acció de les regions de defensa i dels prefectos de departaments. Paralament, es varen elevar veus preocupades per la hipertrofia de París (ellibre d'èxit de Jean-François Gravier, Paris et li désert français, data de 1947). Al cap de l'Estat, es preocupa de l'ordenació del territori. Esta preocupació va ser impulsada per l'èxodo rural accelerat despuix de la posguerra. Açò va consistir llavors en compilar una llista de ciutats destinades a fer de contrapeso a la capital, i a assignar les agrupacions de departaments. S'esperava aixina retindre en estes regions, fortament reforçades per les principals ciutats i en un equipament complet, la major cantitat possible d'emigrants potencials cap a la regió parisenca.

     
    Les regions dels programes d'acció regional (1955).

    En este context, el decret Pflimlin[19] de 30 de juny de 1955 va decidir ellançament de «programes d'acció regional» per a «promoure l'expansió econòmica i social de les diferents regions». Reenviaria a una orde ministerial,[20] que seria firmada el 28 de novembre de 1956, per a definir les circumscripcions d'estos programes d'acció regionals, originalment 24 (incloent 22 en França metropolitana - Còrsega va ser part de la regió de Provença i Còrsega, pero es distinguia una regió dels Alps de la regió de Ródano), circumscripcions que haurien segut delimitades per Jean Vergeot, comissari general adjunt de Pla. D'us oficialment administratiu, estes regions també es varen utilisar com a marc per a la planificació de les grans operacions d'ordenació territorial. Per primera volta des de la Revolució, les regions, que no corresponien als antics llímits provincials sino que varen ser racionalmente delimitades, varen ser utilisades en França. Va ser esta preocupació la que va fer d'Amiens una capital regional, en l'esperança de que esta última, proveïda del Aisne i del Oise, contrarrestara el fort atractiu de París, immediatament al nort. Va ser la raó també de que la regió de Midi-Pyrénées, no més coherent en una realitat històrica que la Vall deloira, es formara; la presència central i poderosament atractiva de Toulouse la justificava. En 1960 un decret de 2 de juny[21] es referix (per a la metròpoli) als llímits de les regions sobre els que s'han instaurat els programes d'acció regionals per a que siguen circumscripcions d'acció regional (en alguns canvis: les regions d'Alps i de Ródano es varen fusionar, els Baixos Pirineus varen passar del Migdia-Pirineus a Aquitània, i els Pirineus Orientals de Migdia-Pirineus allenguadoc).[22] Ara be, estos territoris no són solament els motius de programes econòmics, sino també és el conjunt d'administracions que deuen calcar les seues subdivisions en estes circumscripcions —que potencialment podrien constituir en cada cas unitats administratives que comprengueren vàries regions o al contrari subdividirse una regió en vàries parts, pero els llímits d'estes unitats deuen coincidir en els llímits de les regions. Estes circumscripcions d'acció regional estan dotades d'un prefecto regional per mig del decret del 14 de març de 1964. Una nova etapa de descentralisació regional va ser llavors afranquida per este decret que va instituir una «comissió de desenroll econòmic regional» (commission de développement économique régionale, CODER), assamblea consultiva, composta per mitat de soci-professionals i mitat de personalitats designades pels Consells Generals i el primer ministre que vares agarrar al prefecto regional responsable de coordinar les accions de l'Estat en la regió.

    Regions, establiments públics

    En el fracàs del referèndum del 27 d'abril de 1969 destinat entre atres coses, a ampliar el paper de les regions, va dur a la renúncia de Charres de Gaulle a la presidència de la Républica. El decret n.º 70-18 de 9 de giner de 1970 que va elevar a 22 (vintidós) el número regions metropolitanes separant Còrsega de Provença-Costa Blava. La llei n.º 72-619 de 5 de juliol de 1972 crea, en cada circumscripció d'acció regional, una institució pública: l'àrea de regió o establiment públic regional. Cada regió està administrada per un consell regional assistida per un comité econòmic i social. Cada regió va ser investida de pocs poders. Per una atra part, el prefecto regional era encarregat de l'instrucció dels casos i l'eixecució de les delliberació del consell regional. La llei de descentralisació de 1982, impulsada per Gaston Defferre, ministre de l'Interior i de la Descentralisació, va consagrar el terme regió i va fer d'elles colectivitat territorials de part sancera.

    Regions, colectivitat territorials

    La llei de 2 de març de 1982 va establir l'elecció de consellers regionals per sufragi universal, en el marc dels departaments, per un mandat de sis anys renovable, i ha dotat a les regions de competències ben definides.[23] La primera elecció es va portar a terme el 16 de març de 1986, el mateix dia de les eleccions llegislatives. Les regions s'han convertit en colectivitat territorials, al mateix títul que els departaments i les comunes. El govern de Jean-Pierre Raffarin, primer ministre del president Chirac de 2002 a 2005, va transferir a les regions la gestió de determinades categories de personal no docent de l'Educació nacional.

    Regions des de 1982 fins al 31 de decembre de 2015

    Entre 1982 i 2015, hi havia 22 regions en la França metropolitana. Fins a 2011, hi havia quatre regions d'ultramar (també cridades departaments d'ultramar) a les que es va unir Mayotte en 2011.


    Departaments d'ultramar

    Artícul principal → Departament i regió d'ultramar.

    Les regions d'ultramar, (en francés département d'outre-mer o DOM) són cinc regions monodepartamentals integrades a la República Francesa de la mateixa manera que els departaments i regions metropolitanes. Són:

    Vore també

    Referències

    1. ↑ lemonde. fr/politique/artícul/2011/03/31/mayotte-embrouillamini-autour-de-són-accession-au-statut-de-departement_1501415_823448. html#ens_id=1468778 Mayotte devient li 101i département français, Le Monde, li Plantilla:Date.
    2. ↑ Be que li quorum n'ait pas été atteint lors de la première réunion du conseil général de l'île qui devait désigner un nouveau président et lancer officiellement li nouveau statut de Mayotte (cette réunion est reportée au 3 avril), li gouvernement français considère que li 101i département français a be été créé li jeudi 31 mars puisque l'legifrance. gouv. fr/affichTexte. do? cidTexte=JORFTEXT000023174577#LEGIARTI000023176279 artícul 37 de la loi n° 2010-1487 du 7 décembre 2010 relative au département de Mayotte prévoit simplement que « Hormis celles de ses artículs 30 à 35, els dispositions de la présente loi entrent en vigueur à compter de la première réunion suivant li renouvellement du conseil général de Mayotte en 2011. »
    3. ↑ «insee. fr/fr/methodes/nomenclatures/cog/carte_regions. asp Carte dones Régions» (en francés). INSEE. Consultat el 29 de setembre de 2009.
    4. ↑ «elpais. com/internacional/2014/07/23/actualidad/1406133452_716589. html França reduïx de 22 a 13 el número de regions per a retallar despeses». El País. Consultat el 14 d'abril de 2015.
    5. ↑ lemonde. fr/politique/artícul/2014/07/23/les-deputes-adoptent-le-projet-de-loi-de-reforme-territoriale_4461747_823448. htmle Monde. fr « Adoption parell'assemblée li passage de 22 régions métropolitaines à 13 »
    6. ↑ http://internacional. elpais. com/internacional/2014/12/09/actualidad/1418157406_307847. html
    7. ↑ 7,0 7,1 legifrance. gouv. fr/affichCodeArticle. do? cidTexte=LEGITEXT000006070633&idArticle=LEGIARTI000006392302&dateTexte=20101106 Còdic general de les colectivitat territorials franceses.
    8. ↑ «assemblee-nationale. fr/connaissance/constitution. asp#titre_12 Constitution de la République française» (en francés). Consultat el 9 de novembre de 2012.
    9. ↑ Robert Marconis, France : recompositions territorials, Documentation photographique n° 8051, 2006, pág. 9.
    10. ↑ insee. fr/fr/methodes/default. asp? page=nomenclatures/cog/codes_regions_2016. htm La nouvelle nomenclature dones régions
    11. ↑ Artícul 2-I-4° de la Loi numéro 2015-29 del 16 de giner de 2015 relative à la délimitation dones régions, aux élections régionals et départementals et modifiant li calendrier électoral (1) , « Parell dérogation aux 2° et 3° du présent I, Strasbourg est li chef-lieu de sa région » «legifrance. gouv. fr/jopdf/common/jo_pdf. jsp? numJO=0&dateJO=20150117&numTexte=1&pageDebut=00777&pageFin=00783 Fac-similé JO du 17/01/2015, texte 1» (en francés). Consultat el 21 de giner de 2015.
    12. ↑ vie-publique. fr/actualite/dossier/reforme-collectivites-territorials/carte-regions-2015. htmla carte dones régions en 2015, consultat el 14 d'abril 2015.
    13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 francetvinfo. fr/politique/reforme-territoriale/carte-quelles-seront-les-futures-capitals-des-13-regions-de-france-metropolitaine_875193. html CARTE. Quelles seront els capitals dones futures régions de France ?, France TV info, 13 avril 2015.
    14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 Decrets del 31 de juliol de 2015 que establixen les chef-lieu provisionals de les noves regions: Aquitaine-Limousin-Poitou-Charentes (n.º 2015-940), Auvergne-Rhône-Alps (n.º 2015-941), Bourgogne-Franche-Comté (n.º 2015-942), Llenguadoc-Roussillon-Midi-Pyrénées (n.º 2015-943), Normandie (n.º 2015-944), Nord-Pas-de-Calais-Picardie (n.º 2015-945)
    15. ↑ « depuis li début du s. XIXe, il existait en France un mouvement qui revendiquait la création d'entités administratives et politiques permettant unix décentralisation accrue dones pouvoirs et la reconnaissance dones identités régionals ». Droit administratif général, Jean-Louis Autin, Catherine Ribot, Litec, p. 59.
    16. ↑ « dès que li transfert de souveraineté passe au Parlement et surtout à la Nation, la périphérie ressent sa différence et s'accroche à l'ordre antérieur »Els Partis autonomistes, Daniel Seiler, PUF, Que sais-je ? numéro 1997 , p. 20-21.
    17. ↑ L'Idée de décentralisation, Charles Maurras, 1898.
    18. ↑ Géographie de la France, parell Pierre Foncin (1891), Édition Colin.
    19. ↑ (PDF) legifrance. gouv. fr/jopdf/common/jo_pdf. jsp? numJO=0&dateJO=19550702&numTexte=&pageDebut=06638&pageFin= Décret n° 55-873 du 30 juin 1955 relatif à l'établissement de programmes d'action régionale
    20. ↑ Cet arrêté, publié au Journal officiel du 6 décembre 1956, p. 11649 , peut être (PDF) legifrance. gouv. fr/jopdf/common/jo_pdf. jsp? numJO=0&dateJO=19561206&numTexte=&pageDebut=11649&pageFin= consultat en llínea.
    21. ↑ Es tracta del decret 60-516 del 2 de juny de 1960, publicat en el Journal officiel de 3 juny , p. 5007 i legifrance. gouv. fr/jopdf/common/jo_pdf. jsp? numJO=0&dateJO=19600603&numTexte=05007&pageDebut=05007&pageFin=05007 disponible en ligne(PDF).
    22. ↑ Els tenants et aboutissants de cette réforme de 1960 ont été traités parell'hebdomadaire L'Express dans un artícul du 15 mars 2004 de Michel Feltin Serge Antoine L'homme qui a dessiné els régions, artícul lexpress. fr/region/l-homme-qui-a-dessine-les-regions_490366. html disponible en ligne.
    23. ↑ Jean-Marie Miossec, Géohistoire de la régionalisation en France, Presses universitaires de France, 2009, ISBN 978-2-13-056665-6.
    24. ↑ france. fr/es/conocer/geografia/ultramar/artícul/mayotte-se-convierte-en-el-101-departamento-frances France. fr: Mayotte es convertix en el 101.º departament francés france. fr/es/conocer/geografia/ultramar/artícul/mayotte-se-convierte-en-el-101-departamento-frances archivat en Wayback Machine.

    Enllaços externs


    Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Regions_de_França&oldid=1514299»