Bigorra
La Bigorra (en occità gascó Bigòrra, en francés Bigorre) és un país tradicional del suroest de França. És part de Gasconya i en conseqüència, d'Occitània, si ben com atres territoris d'Occitània té particularitats pròpies en història, cultura i folclore.
Senyes de tipo general
[editar | editar còdic]Localisació
[editar | editar còdic]
Freqüentment se sol assimilar la Bigorra en l'actual departament d'Alts Pirineus, pero este no representa de fet sino la major part de l'oest del territori que pot considerar-se que comprén la Bigorra, les fronteres de la qual varen quedar fixades ya en época de Carlomagno, moment en el que es va constituir com un comtat en dependència feudal del Ducado de Gasconya.
Geogràficament, Bigorra s'estén pel nort fins a l'eix dels cursos superiors dels rius Gave de Pau i Adur, comprenent pel sur fins a la llínea dels cims dels Pirineus (llimitant, puix, en Espanya), sent aixina un territori fortament marcat per l'orografia montanyosa, que culmina en els Pirineus en el pico de Viñamala, en 3.298 m d'altitut.
Principals centres urbans
[editar | editar còdic]
La ciutat principal, sent ademés la capital històrica de Bigorra, és Tarbes, que ha reunit a la seua entorn una aglomeració, coneguda com a Gran Tarbes, que inclou comunes secundàries com per eixemple Ibos, Aureilhan, Orleix o Séméac.
Àmpliament coneguda per les seues vinculacions marianas, es troba la ciutat de Lourdes, un destí de pelegrinage religiós catòlica de primera magnitut.
Bagnères-de-Bigorre i Argelès-Gazost són menys conegudes, encara que al seu coneiximent coadjuva l'existència dels seus cassinos i establiments termals.
Encara podríem parlar de les comunes de Vic-en-Bigorre, Rabastens-de-Bigorre, Maubourguet, Lannemezan, Saint-Laurent-de-Neste, Arreau o Llum-Saint-Sauveur.
Economia
[editar | editar còdic]
La Bigorra és un país essencialment dedicat al cultiu de dacsa i a la ganaderia, lo que ha fet que la producció alimentícia suponga una part essencial en l'activitat econòmica bigordana, que conta en varis productes de mereixcuda fama, com per eixemple les cebes de Trébons o les judeues blanques de Tarbes.
Territori débilmente industrialisat, Bigorra s'ha dedicat essencialment al material elèctric o ferroviari, aixina com a l'indústria textil, encara que recentment la regió intenta atraure a l'indústria aeronàutica i electrònica. L'activitat industrial està localisada en la zona de planura, cap a Tarbes, i en les afores de Lourdes i Bagnères-de-Bigorre.
L'activitat econòmica lligada al termalisme, siga en Bagnères-de-Bigorre, en Barèges o inclús en Cauterets, és certament important, i a l'indústria termal s'unix l'existència de numerosos cassinos.
El turisme constituïx actualment la primera activitat econòmica de Bigorra; es troba lligat no només a l'indústria del termalisme, sino que inclou varis llocs destacats, com Lourdes, centre de pelegrinages que acull a peregrins aplegats de varis països, com les estacions d'esquí en les estribaciones pirenaiques, a l'estil de l'estació del Tourmalet, o inclús el turisme relacionat en llocs més específics com el circ glaciar de Gavarnie, conegut internacionalment, o l'observatori emplaçat en el Pic du Midi de Bigorre.
Història
[editar | editar còdic]Una etimologia que es remonta a l'Antiguetat
[editar | editar còdic]Bigorra deu el seu nom al poble prerromano aquitano-proto-vasc dels bigerriones, Bigerri o Bigerrones. El seu nom significa alguna cosa aixina com dos voltes forta, bi de dos i gor lo que en vasc és força, més el gentilici de pertinença rra. A este poble pertanyien diversos subgrups de les zones de montanya, com els Tornates, els Campones, els Onosubates o els Crebennos. Els bigerriones varen ser un dels pobles aquitanos somesos al poder de Roma per Marco Licinio Craso, lloctinent de Juliol César. La seua capital, Bigarra, podria ser l'actual poble de Cieutat, que es troba a 15 km de Bagnères-de-Bigorre.
S'han conservat chafades en l'onomàstica derivades de les campanyes militars romanes. Aixina, per eixemple, el nom de Juillan derivaria del de Campus Julianus, per un lloctinent de les legions romanes de Juliol César. La pista de César s'ha trobat igualment prop de Pouzac, en el cridat Camp de César.
Una volta convertits en amos i senyors del territori, els romans es varen dedicar a l'exploració i explotació econòmica de les valls que ho conformen, obtenint rendabilitat econòmica de les aigües minerals que abunden en les valls.
També es troben restants de les vies romanes, com en la landa de Capvern, a on el camí es denomina hui en dia com Césarée (Cesàrea), en Estelou-de-Vieille o una llegua al nort de Lourdes, prop d'una alquería denominada Strata que ocupa l'emplaçament d'una antiga vila romana.
El comtat de Bigorra
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Comtat de Bigorra.
- Artícul principal → Llesta dels comtes de Bigorra.
Al domini romà li succeïx el dels visigodos, que varen retrocedir cap a la vertent sur dels Pirineus despuix de ser derrotats en la batalla de Vouillé, i posteriorment va aplegar el domini dels francs.
El comtat de Bigorra va quedar constituït a principis del IX pel duc de Gasconya Lope Céntulo per a ser cedit al seu fill Donato Lope (fallit cap a 820), el qual va contraure matrimoni en una princesa d'Aquitània, Faquilène, la que sense dubte li va aportar com dote la major part de les seues terres.
El comtat de Bigorra, la capital del qual és la ciutat de Tarbes, tenia en eixe moment una extensió considerable, pero la seua superfície es va vore notablement reduïda per les generositat del comte Lope Donato (fallit al voltant de 910), que va cedir al seu fill menor el vizcondado de Lavedan, i posteriorment per les llarguea del seu fill el comte Donato II Lope (fallit cap a l'any 930), que va constituir per als seus fills el comtat d'Aure, el vizcondado d'Aster i el señorío de Montaner.
El comtat de Bigorra que quedava va passar al fill major, Ramón Dat (que va fallir aproximadament en el 947). Bernardo I de Cominges, comte de Couserans i de Foix va iniciar la dinastia Cominges-Carcasonesa de Bigorra per matrimoni en la comtesa Garsenda de Bigorre, passant successivament en el XI a la casa dels comtes de Couserans-Foix i a continuació a la dels vescomtes de Bearn; en el XII a la dels vescomtes de Marsan; en 1170 Céntulo III es va declarar vassall d'Alfonso II d'Aragó, que li va concedir a canvi en 1175 el títul de Comte de Pallars Pujarà i Comte de Ribagorza, rebent la tinença del Valle d'Arán;[1] i de nou a la dels comtes de Cominges; i en el XIII a la dels comtes de Montfort-l'Amaury.
L'idea d'unir els Estats de Bigorra en la dinastia aragonesa va dur al rei d'Aragó a casar en 1215 a Nuño Sánchez d'Aragó en Petronila de Cominges, comtesa de Bigorra, vescomtesa de Marsán i senyora de Saragossa i Uncastillo, filla de Bernardo IV, comte de Cominges, de Bigorra i d'Astarac, senyor de Muret i Samatán..., i de Beatriz de Bigorra, comtesa de Bigorra i vescomtesa de Marsán. Este matrimoni va ser anulat pel papa Honorio III a l'any següent per a que la princesa Petronila es poguera casar en Guido de Montfort.
El comtat de Bigorre va ser llavors objecte d'una querella successòria, ya que Petronila de Cominges, que era l'hereua, per part de mare, del comtat, hi havia estat casada en Guy de Montfort, fill de Simón IV de Montfort, comte de Leicester. Est pretenia l'herència del seu germà Guy, en haver-li confiat Petronila la custòdia de la Bigorra durant la minoria d'edat del seu net Esquivaut. Aixina, la casa de Montfort va quedar dividida a la mort de Petronila entre els partidaris d'Esquivaut i els del rei de Navarra Teobaldo II.
Esquivaut va ser el vencedor, provisionalment, de la querella, pero a la seua mort en 1283, el rei d'Anglaterra va recuperar el comtat, del que era en realitat el sobirà. La germana d'Esquivaut, Lorea, casada en Ramón VI de Turena, va iniciar un pleit el resultat del qual més destacat va ser que el rei de França seqüestrara el comtat per a atribuir-li-ho a la seua esposa, la reina Juana I de Navarra, hereua de Teobaldo II. Juana va cedir la Bigorra al seu tercer fill, el futur Carlos IV de França, el qual la va unir al domini real despuix de la seua coronació en 1322.
Entregada per un temps al comte d'Armañac Juan I, la Bigorra va ser cedida finalment pel rei de França a Eduardo III d'Anglaterra segons les clàusules del tractat de Brétigny.
França va tornar a ocupar el comtat en época de Carlos V de França, entre 1369 i 1373. Sent un territori desijat tant pels comtes de Foix com pels d'Armañac, el comtat va quedar definitivament unit al comtat de Foix en 1425, ya que Juan II d'Armañac havia intercanviat en el rei els seus drets a la Bigorra a canvi de rebre el Rouergue.
De la Bigorra als Hautes-Pyrénées
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Hautes-Pyrénées.
baix l'Antic Règim, la Bigorra disponia d'uns Estats (o Parlament) propis per al seu territori.
El 4 de giner de 1790, l'Assamblea Constituent del règim emanat de la Revolució francesa va crear els departaments, que varen passar a substituir a les antigues províncies. Com a conseqüència de la mida es va crear un departament que inicialment va prendre el nom de Bigorre (Bigorra) pero que va passar posteriorment a ser denominat com Hautes-Pyrénées (Alts Pirineus). El diputat en la Convenció, i natural de Tarbes, Bertrand Barère de Vieuzac, havia segut qui més s'havia distinguit en la génesis del nou departament:
«Si este país, la Bigorra, és massa chicotet com per a formar un departament, convé engrandir-ho. Pero seria molt inicuo no fer d'ell sino uns districtes que depengueren d'una ciutat estrangera; fer de Tarbes un miserable centre de capçalera de districte seria un assessinat polític.»
Pot constatar-se l'estranya geografia d'este departament, que posseïx dos chicotets enclavaments en l'interior del departament veí, Pyrénées-Atlantiques. Es tracta de la supervivència d'una manifestació medieval, ya que, a finals del XI, Gaston IV el Creuat, vescomte de Bearne, va contraure matrimoni en Talesa d'Aragó, vescomtesa del Montanerés, un chicotet territori emplaçat entre el Béarn i la Bigorra. El Montanerés va quedar en poder de Béarn, pero Talesa va guardar per a sí cinc parròquies, que són les que constituïxen actualment els dos enclavaments dins del departament de Pyrénées-Atlantiques.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Bisson, T. N., The Medieval Crown of Aragon: A Short History, Oxford, Clarendon Press, 1986. ISBN 0 19 821987 3. Per a Céntulo, vinya pág. 37. Apud José Ángel Sesma Muñoz, La Corona d'Aragó, Saragossa, CAI (Colecció Mariano de Pano i Ruata, 18), 2000. ISBN 84-95306-80-8.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Bigorra» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.