Anar al contingut

Escarificació (incisió)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Escarificació (incisió)

Artícul bo

Escarificació en l'esquena d'una dòna de la tribu narim, en Sudan del Sur.

L'escarificació és l'acció de produir escaras en la pell per mig de l'aplicació d'incisions superficials o profundes. Les escaras o granulació que es deriven són chicotetes costres que es formen com a conseqüència en la dermis. Estes ferides, per lo general, són de color obscur com a conseqüència de la mort del teixit.[1] En tractar-se d'una modificació corporal, les incisions se solen realisar de manera controlada per a no comprometre la salut de la persona i obtindre un dibuix que, en la majoria dels casos, és estètic.[2]

Diverses cultures han utilisat esta tècnica. En algunes com l'africana, les dònes consideren l'escarificació com un element atractiu i en els hòmens un símbol de fortalea i resistència.[3] També s'ampra en algunes cultures americanes, com la maya, huasteca o chichimeca.[4] Esta tècnica d'automutilaació també es practica en la cultura occidental en fins decoratius, com una forma de modificació corporal.[5]


La paraula escarificar prové de llatí tardà scarificāre que significa «fer incisions en el cos»[6] i està considerada una modificació corporal extrema.[7] També és coneguda com «la marca de sacrifici» i és illegal en varis països, entre ells, el Regne Unit.[8] Es realisa per mig de diferents tècniques com el branding (cremades) o el cutting (corts), entre unes atres.[n. 1] El procés és extremadament dolorós i la persona pot sofrir infeccions, hemorràgies i llimitacions de la movilitat.[9][2]

L'escarificació és menys comuna i popular que el tatuage o la perforació,[10] no obstant, és cada volta més acceptada per moviments contraculturales, lliberals i tribus urbanes, també per subcultures com el punk, hippie i comunitats adolescents en general que li definixen com un estil de vida.

Història

Caraça en marques de cicatrisació, en un membre dels Makonde, Tanzània.

Històricament, l'escarificació ha segut practicada per pobles i grups indígenes d'Amèrica, Àfrica i Oceania per a recordar als antepassats, com una tradició o per qüestions simbòliques.[11] Encara que es creu que es va desenrollar en gran manera en l'Àfrica Occidental, a on va ser evolucionant en el transcórrer dels anys.[12] També se sap que esta pràctica, junt en atres relacionades en l'alteració del cos, va despertar l'interés durant l'Era dels descobriments que data del XV i que va ser considerada pels europeus com a formes extremes d'art corporal empleades en l'Àfrica subsahariana.[13]


No se sap en exactitut l'orige de l'escarificació, pero existixen registres, manuscrits ilustrats i escultures del XV i XVI a on es mostren persones eixercint esta activitat i imàgens en pedra, fusta i metals com el coure en notables dissenys.[14] Investigadors i arqueòlecs afirmen que ya en l'era del paleolític era comú l'escarificació, aplicada en distintes parts del cos com glúteos, abdomen, pit, panches, muscles i cuixes.[15][n. 2] La base d'estes afirmacions se centra en vàries troballes realisades en jaciments arqueològics com el cas de 'Ain Ghazal en Jordània i en la zona montanyosa de Tassili n'Ajjer, lloc inhòspit a on es troben les pintures rupestres del Sahara.[15]

En Egipte, els tatuages i les escarificació varen ser tècniques que es varen amprar fa més de 4000 anys. Prova d'això és una mòmia anomenada Amunet, qui va eixercir com a sacerdot de la deesa Hathor, i una atra més que es creu va ser una ballarina, abdós cadàvers presenten figures en distintes parts del cos i algunes incisions en l'abdomen.[16] En la ballarina, les escarificació representen l'erotisme i la sensualitat, ya que es creu honrava a Hathor, deesa egipcíaca de l'amor i l'alegria.[16] En Japó, els historiadors creuen que estos métodos de transformació es varen originar en el periodo Jōmon (14 500 fins al 300 a. C.) i les evidències del qual es retraten en chicotetes estàtues i monuments d'argila.[17] En China, més específicament en Fengdu Ghost City, també es troben imàgens i figures de persones en gravats que es creu varen ser torturats i varen patir de dolor i sofriment pels seus pecats.[18]

Liam Brady, investigador australià de l'universitat de Monash afirma que per mig de les escarificació, les tribus indígenes varen deprendre a interactuar socialment.[19] Brady va centrar els seus estudis i investigacions en l'estret de Torres, a on va trobar algunes pintures rupestres i imàgens de cossos humans en tatuages i cicatrius, una prova més de que estes tècniques representaven «una forma distintiva d'ornamentació corporal».[19] Alfred Cort Haddon, antropòlec britànic, va realisar les primeres exploracions a este lloc en el XIX i va conservar les evidències en unes fotografies preses en blanc i negre.[19] Tot este material recolectat per Haddon és considerat com un de les «troballes més antigues confirmats per a la regió».[19]


En l'época de la cultura prehispánica, el poble huasteco va utilisar l'art corporal, l'escarificació i atres tècniques com a part d'una tradició ancestral. Se sap que la dòna va eixercitar un paper important en esta comunitat ya que era portadora del temps a través dels cicles menstruals, açò se sustenta en una escultura anomenada la «dòna escarificada» o «venus de Tamtoc» que presenta un tamany natural parcialment fragmentada en fins rituals, conta en escarificació en muscles, pits i cuixes (exactament 52 corts en una part del pit i atres 104 en les cuixes), que representen 52 anys del calendari mesoamericà i 104 anys del cicle llunar i solar.[20] Segons les investigacions de l'arqueòlec mexicà Guillermo Ahuja Ormaechea, la dòna escarificada va ser una sacerdot sacrificada que va eixercitar un paper important en la vida social, política i religiosa.[20] Aixina mateix, en atres cultures com la teotihuacana i maya, s'han trobat escultures, figures i tòtems en a on s'evidencia esta pràctica, no solament en el cos, sino també, en la part dels genitals masculins i femenins.[21] En Mesoamérica, per eixemple, les modificacions corporals varen ser molt importants fins al punt d'aplegar a ser reglamentades i institucionalisades per moltes tribus i pobles indígenes.[22] D'elles, l'escarificació, el tatuage i la deformació craneal artificial es varen convertir en autèntiques «expressions visibles d'identitat cultural».[23]

Escultura de la «dòna escarificada» trobada en un jaciment arqueològic del municipi de Tamuín.

En la gran majoria de cultures africanes, la paraula escarificació també es referia al simple fet de pintar o dibuixar dissenys. Inclús, esta terminologia va ser canviant i es va amprar com a sinònim d'èxit i triumfo, també per haver alcançat un objectiu específic.[13] En Amèrica, en el periodo prehispánico, el home sentia la necessitat de purificar el cos i l'ànima a través de varis métodos tals com a dejunis, lavatorios, unció, entre molts uns atres, mentres que els corts, la vestimenta, la deformació craneal artificial i demés models de transformació corporal «formaven part d'un univers simbòlic».[24]


Des de fa molts sigles, els grups i les ètnia africanes sempre varen identificar l'art del cos (tatuages, escarificació i perforació) com un aspecte cultural, més que tot per tractar-se d'una forma dominant d'art.[25] Els membres solien utilisar diversos tipos de ferramentes cortopunzantes capaces d'esgarrar qualsevol part del cos, com la full lítica, en l'únic fi de tallar o dissenyar dibuixos llineals, simètrics i significatius.[25] A pesar del dolor i el sofriment que s'origina en la pell com a producte de les múltiples cortaduras, l'escarificació es concep com un element imprescindible que integra la part social, cultural i espiritual. Segons investigacions de l'antropòlec, escritor i fotógraf nortamericà Lars Krutak, algunes tribus africanes com els Batammariba solen iniciar el rito en una cerimònia de adivinaació, a on els chamans i adivinadores són els que indiquen cóm serà el patró de corts, partint d'una série de conjurs que es realisen en un recipient.[25] Despuix d'açò, el chiquet o adult a escarificar és gitat en el sol sobre unes fulles de gran tamany. Els artistes s'encarreguen de tallar la pell, generalment sobre el rostre, en a on s'exhibixen llínees perpendiculars, horisontals i verticals de gran tamany. Les regions nassals i els llavis també es tallen, despuix es netegen en abundant aigua i, per últim, el chaman invoca en veu alta als antepassats per a que protegixquen física i mentalment al membre del grup. El sagí de Karité se sol aplicar sobre el rostre com a medicament antiinflamatorio, també s'utilisa carbó ya que servix per a aüixar als esperits malignes.[25]


També se sap que els maoríes i atres tribus de la República Democràtica del Congo, Kènia, Nigèria, Sudan i Etiopia, varen amprar esta tècnica en els seus rostres.[26] Com a resultat, la pell quedava lliteralment esculpida en grans dissenys i protuberàncies, sinònim de bellea i valentia per a les dones; també servia per a identificar als membres de la comunitat.[27] Les primeres incisions realisades es reblien en chicotetes cantitats de cendra, donant com resultat una cicatriu obscura.[28] Atres tribus oceàniques com la Sepik de Nova Guinea es tallaven la pell en honor al cocodril, per tractar-se d'un animal sagrat.[29] Per lo general, els vells i les persones adultes que conformen este tipo de grups s'encarreguen d'eixercir esta activitat i,[10] en ocasions, ordenen als demés (especialment als jóvens) a iniciar en este rito ancestral, són coneguts com a «mestres escarificadores» i coneixen perfectament els riscs encara que es justifiquen en el fet de que per mig d'este método, els membres de la comunitat podran lliberar-se física i mentalment, ademés d'obtindre una atra série de beneficis.[30] En algunes ocasions, l'artiste o mestre que pot ser de la mateixa tribu o d'una atra diferent, rep alguns beneficis com a diners o begudes especials. Esta remuneració varia pero pot ser d'aproximadament 500 Franco CFA que és la moneda oficial de 14 països africans i dins de les begudes populars o especials es troba el tchoukoutou que és un tipo de cervesa que es prepara en dacseta o sorgo (sorghum bicolor).[31]

Es creu que moltes tribus varen reemplaçar els tatuages per les escarificació, ya que la pell obscura opacaba en gran manera el color de la tinta i els dissenys.[32] Contrari a l'escarificació, que despuix de realisar un tall es forma automàticament una cicatriu que es fa visible. Uns atres com el poble huasteco es tallaven el pit en grans figures, ademés varen amprar atres modificacions corporals com la perforació, deformació craneal artificial i el llimat dental.[1] En térmens generals, l'escarificació es pot definir com una «marca d'identitat» que descolla en cada u dels membres que conformen un grup.[32]

Lars Krutak (a la dreta), antropòlec nortamericà que ha centrat les seues investigacions en l'art i la modificació del cos.


Era obligatòria en molts grups i comunitats i va ser imprescindible en els rols socials, en rituals, costums i atres aspectes com la política, l'identitat i les normes de convivència; també en la part sexual ya que despertava el desig i l'atracció i aumentava el plaer sexual. Aixina mateix, els corts representaven la purea de l'ànima i el començ d'una vida espiritual que, en el temps, es transformava en «fortalea mental i maduració espiritual», ademés de proporcionar benestar emocional i físic. Encara que és una tècnica milenària, encara es practica sense importar l'edat o el sexe, de fet hi ha reportes de chiquets de 6 mesos i fins a de semanes de naixcut en cicatrius en el cos.[11] En ocasions, estes ferides es netegen en plantes o carboncillo, este últim servix per al procés de cicatrisació.[11] Contrari a lo que es creu, existixen tribus que la consideren perjudicial fins al punt d'afirmar que «no servixen per a res» i que és millor expressar la cultura per mig d'atres aspectes tals com a balls, danses o el propi llenguage.[11]

Des del camp de l'antropologia, l'estudi del cos ha segut objecte de debats i investigacions.[33] En 1909, l'etnógrafo Arnold van Gennep va descriure les transformacions corporals, incloent el tatuage, l'escarificació i la pintura com a autèntics ritos.[34] En 1963, el francés Claude Lévi-Strauss va dir que el cos humà és com un llenç en espera d'una impronta cultural.[35] En 1980, el doctor i professor emèrit de l'Universitat de Chicago, Terence S. Turner, va utilisar per primera volta el terme social skin, per a referir-se a l'estil de vida del poble indígena Kayapó, el seu cultura i l'importància de la decoració del cos.[36]

Segons Susan Vogel Mullin, fundador del Museum for African Art, les principals tècniques de modificació tals com a tatuages, escarificació i perforació sempre es varen considerar verdaderes «marques de la civilisació»,[37] basat en l'idea de que el home és un ser que canvia i evoluciona constantment, com per eixemple, quan passa de l'adolescència a l'edat adulta, també pel fet d'establir vínculs socials i familiars dins de la comunitat, açò es veu reflectit més que tot en la paternitat,[37] que des de l'antropologia es definix com una institució sociocultural de filiació.[38]


Existixen diverses teories sobre l'orige de l'escarificació.[39] Mentres es diu que és una pràctica cultural i ancestral, uns atres apunten a que es va desenrollar a mitan del XVIII i va supondre un factor determinant ya que per mig dels corts, les tribus podien identificar als seus enemics i aliats, en una época marcada per fortes rivalitats entre tribus africanes.[39] Una atra afirma que es va desenrollar aproximadament en el XV i XVI en el denominat comercie transatlàntic d'esclaus, que també va ser conegut com maafa o simplement holocaust de l'esclavitut.[40] Per mig dels corts, els membres de les tribus varen adoptar una forma de «protecció i categorisació».[41] Estos grups provinents de les zones centrals i occidentals varen escomençar a realisar-se corts molt profunts sobre els seus rostres, açò va fer que els comerciants d'esclaus de desinteresaran en ells,[39] encara que també creïen que estes cicatrius servien com a mecanisme de defensa en els chiquets.[41] També va supondre una esperança ya que els capturats podien identificar en captiveri als seus familiars per mig de les cicatrius.[41] Com a resultat, les tribus i les ètnia africanes es varen consolidar encara més en les seues raïls i creències, varen deprendre a ser més units i sociables i varen vore l'escarificació no solament com alguna cosa cultural, sino també com una autèntica forma d'identificació.[41]

Art i cultura

Un membre dels sepik durant el rito d'iniciació de la «escarificació cocodril». Papúa Nueva Guinea, 1975.

En térmens generals, l'escarificació és una pràctica cultural que s'ha generalisat en moltes civilisacions. Existixen vàries hipòtesis sobre l'ecologia de la conducta de l'escarificació. La primera apunta a raons simbòliques ejemplificadas en els ritos. Antigament, la majoria de les tribus africanes utilisaven esta tècnica per a classificar als seus membres, com un acte religiós, o per a demostrar força, madurea i disciplina. Una segona hipòtesis apunta a les conductes sexuals. Grups ètnics com els saras i els nubas han practicat l'escarificació com una expressió sexual,[42] perque «millora l'apariència física» i representa la fertilitat. Una tercera s'enfoca en les raons socials i humanes, com un «mig de llibertat» que servix per a «escapar de les pressions socials i culturals». També es considera un mig de autoexpresió i una forma d'interactuar en els demés. Atres persones enteses en el tema com a artistes, tatuadores i escritors versats en modificacions corporals la consideren una classe d'art.[5]


En ocasions se sol relacionar l'alteració del cos en violència simbòlica. Adolfo Colombres, escritor i antropòlec argentí, afirma que les marques en el cos posseïxen un significat simbòlic, estètic, religiós o social, que són fidelment representades per la gran majoria de cultures i civilisacions africanes, oceàniques i americanes.[43] El catolicisme també va assegurar que estes manifestacions d'art corporal van en contra de la «obra divina de la creació», prenent com a base els principis i preceptes de la Bíblia, com per eixemple, el mandat establit en el llibre de Levítico 19:28 que expressa: «No vos fareu incisions en la carn per un mort ni imprimireu en ella figura alguna».[43] Este rebuig de la doctrina religiosa es va estendre a atres cultures del món i va ser rebujada per tractar-se d'un acte cruel i atroç.[43]

Encara que es tracta d'alguna cosa ancestral i primitiu, se sap que existixen tribus que encara practiquen l'escarificació en el XX i XXI, sobretot en les africanes i algunes suramericanes.[44]

Amèrica

Els guaraníes, a l'igual moltes atres ètnia suramericanes, varen fer de l'escarificació una pràctica d'us general. Entre estos es troben, per eixemple, els potiguaras, indígenes brasilers que varen acostumar a escarificarse en braçs i pantorrilles per mig d'espines de plantes i dents de peixs ya que açò evitava la fatiga i el cansanci.[45] Estos grups es varen basar en, per lo manco, sis aspectes fonamentals: la part expiatòria, la guerra com a part dels seus combats, el batisme en tractar-se d'un rito i un símbol d'espiritualitat, la part higiènica, menstrual i curativa estaven relacionats en la salut.[45] Els tres primers s'enfocaven en aspectes etnològics i els restants en meges. L'escarificació higiènica va ser potser la més complexa ya que es fonamentava en dos aspectes: la primera condició era que la sanc devia fluir sobre la regió tallada o escarificada, açò es coneixia en el nom de tugwihkih i, en el segon, els corts tenien que ser lo suficientment profunts com per a que la sanc fluïra en abundància; a açò se li cridava tugwihká i era extremadament dolorós.[46] El temps de recuperació era de sèt a catorze dies. També se sap que en la menstruació,[n. 3] el procés era dolorós i irritante ya que «la sanc devia fluir durant tres dies».[46]


En el poble maya, els corts són sinònim d'èxits, triumfos i valentia ya que representen la mort de cada u dels seus enemics i els definix com a autèntics guerrers.[47] Se sap que les dònes mayas rendien cult i participaven activament de les cerimònies, ademés varen practicar l'escarificació facial. Heinrich Berlin, historiador, antropòlec i arqueòlec alemà, va estudiar profundament la cultura maya, especialment en la ciutat de Jonuta i l'estat mexicà de Tabasco a on va trobar figures i material arqueològic que va servir com a base per a entendre l'ideologia, els aspectes socials, el història i els rols que varen eixercitar les dònes mayas en l'antiguetat.[48] Segons Berlin i atres arqueòlecs experimentats, les figures trobades descriuen a dònes en distints adorns facials, braçalets, cabell solt, en vestimenta huipil i en les mans alçades, també en vàries modificacions corporals tals com a escarificació en els llavis, horadacions i en atres casos, en deformació craneal artificial per l'aspecte dels seus rostres.[48] Els pilagás, poble indígena d'Amèrica del Sur, acostumaven a escarificarse el pit, les cames i atres parts del cos, ya que per mig d'açò adquirien qualitats i característiques pròpies dels animals.[49]

En Veneçola, el poble hoti també ha practicat esta tècnica que s'ensenya a primerenca edat. Se li sol cridar jkawajke i a diferència d'atres grups, els chiquets i demés membres del grup es escarifican per sí solo sense l'ajuda de ningú, en especial la cara i el cos.[50] També la practiquen com a mig terapèutic a través de fragments de carranc o trossos de llandes ya que «permet conservar l'integritat del ser», ademés perque creuen que la sanc té poder.[50] El poble hoti té la creència de que els jkajo que són chamans, hòmens sapients i especials, són persones poderoses i altament espirituals que posseïxen capacitats curativas excepcionals, estos ademés curen per mig del pensament, realisen teràpies per mig del fum de tabac, bolets, plantes i atres espècies, i de l'escarificació.[51]

En Paraguay, país situat en la zona central d'Amèrica del Sur, els achés varen acostumar a tallar-se la pell com a part d'un ritual cridat jaychá.[52][n. 4] En est participaven adults que les seues esquenes es marcaven en dibuixos geomètrics a través de pedres filosas i calentes, mentres que en les dònes, per lo general adolescents, els corts se solien fer en el pancha, açò simbolisava fertilitat i bellea, ademés brindava protecció i seguritat contra esperits malignes.[54][n. 5] En resum, l'escarificació complia en tres aspectes rellevants: identitat, estètica i màgia; el primer com a prova fefaent de madurea i valentia, el segon com a qualitat de bellea en dònes i hòmens i el tercer perque es creïa que propiciava fertilitat i protecció.[54]

Àfrica

Eixemple d'escarificació en Kimotong (Sudan del Sur).

En Àfrica Oriental, el poble surma practica una cerimònia ancestral anomenada «donga», lluita que servix per a defendre el honor i adquirir prestigi social, en ella s'utilisen bastons fets de fusta, ademés es pinten i es tallen els cossos per a resaltar el físic.[55] De la mateixa manera que els mayas, les escarificació representen valentia, pero ademés, identifica a aquells que han guanyat batalles contra individus d'atres tribus.[55]

En la dòna descolla la que tinga major cantitat de cicatrius, açò significa que és capaç de bregar en el dolor al moment del part;[12] també és practicada en aquelles que comencen la primera fase de l'adolescència i el cicle sexual com a part de ritos i cults.[47] En vàries tribus de Ghana les adolescents se someten a intensos corts en abdós mans, ya que açò simbolisa el fi d'un periodo i el començ de l'adultez, i aumenta la provabilitat de ser bones companyeres, esposes i mares.[47] Segons Victoria Pitts, sociòloga de l'Universitat de Nova York, l'escarificació s'ha estés a atres cultures i ha guanyat popularitat, constituint-se en un element diferenciador davant el restant de la societat.[28] Pitts afirma que la «identitat s'expressa a sovint a través de l'apariència», en contrast en la societat consumista que s'interessa més en la bellea i la moda.[28] Vince Hemingson, escritor i cineaste que ha estudiat la modificació corporal també afirma que l'escarificació i atres alteracions del cos com la llengua bífida, suponen un canvi significatiu dins de la societat.[28] Para Joseph Campbell, mitólogo i escritor nortamericà, l'escarificació i els tatuages són autèntics rituals ancestrals que, en la majoria dels casos, van acompanyats de dolor i sofriment, alguna cosa que és comú en els rituals de transformació d'algunes tribus africanes a on els chiquets se someten a proves insoportables com a requisit per a passar de l'infància a l'adultez.[28]

Per als Bessoribe, tribu africana originària de la República de Benín, l'escarificació juga un paper fonamental i determinant en els adults ya que les incisions en els seus rostres simbolisen que un beu ha finalisat el periodo de latencia, d'esta manera passa a la següent fase i «es convertix en chiquet».[56] Aixina mateix, els pares creuen que per mig dels corts honren als seus antepassats i, per tant, obtenen un tipo de protecció especial contra els menors.[56] La gran majoria de grups africans i americans creuen que les incisions servixen per a salvaguardar les seues vides, aüixar i expulsar a esperits malignes o com a mig per a «conectar espiritualmente» en entitats superiors. Les cicatrius creen en el cos un aspecte grotesc i indesijable per a qualsevol esperit i servix com a mecanisme de protecció contra la mort.[32]


En Abidjan, ciutat principal de Costa d'Ivori, les tribus se someten a intensos corts sobre la pell, especialment en el rostre. Esta costum o tradició es coneix en el nom de «Hââbré», encara que està en desús ya que les autoritats la consideren potencialment perillosa.[57] Segons Joana Choumali, fotógrafa professional que explora la cultura africana, l'escarificació és com una «document d'identitat» que servix per a identificar a cada u dels membres d'una comunitat i obtindre informació sobre els seus orígens,[58] ademés posseïx un alt valor social.[57]

Oceania

En vàries comunitats i ètnia d'Austràlia l'escarificació generalment escomença en l'adolescència. Si un individu es nega corre el risc de ser apartat d'algunes activitats tradicionals tals com cerimònies, ritos, cults i danses.[28]

Poc se sap de l'escarificació i l'art dels aborigen australians. Segons el museu Australià, els grups indígenes solien tallar-se comunament com a part de les seues creències, pero açò ha anat desapareixent, solament un chicotet grup d'indígenes de Terra de Arnhem encara practica l'escarificació.[59] Els corts i les cicatrius representaven un «llenguage inscrit en el cos» que, en la majoria dels casos, transmetia un mensage o història sobre l'identitat de la persona, aixina com també, atres aspectes tals com la bellea, alegria, sofriment i valentia, entre uns atres.[59] Es escarificaban en jimpilam kemerrempurru, que és segons ells, un tipo de roca forta.[59]

Els sepik, tribu nativa de Papúa Nueva Guinea àmpliament coneguts com a «hòmens cocodrils», someten al marcat de la pell com a part de ritos, una volta apleguen a l'etapa de la madurea.[60] Durant este procediment els membres sofrixen reiterats corts sobre el cos, per lo que la pell es despellota formant cicatrius paregudes a les del reptil.[60] En este cas, l'escarificació és necessària i casi que obligatòria, ya que per mig d'esta s'obté «l'estatus de membre adult» i, per tant, l'aprovació per part de la comunitat per a realisar llabors fonamentals com la caça o transaccions comercials;[60] ademés per la creència de que els «hòmens varen ser creats pels cocodrils».[61] No obstant, és altament perillosa i la principal causa de mort en estos grups ya que es perden grans cantitats de sanc i el dolor aumenta considerablement.[62]

Vore també

Notes

  1. ↑ A l'escarificació també se li sol cridar comunament branding o simplement cutting.
  2. ↑ Encara que també es té evidència que va ser practicada en atres parts del cos com pantorrillas i genitals.
  3. ↑ Açò es feya, per lo general, en el primer sagnat. Segons les seues creències, per mig d'açò es buscava disminuir o suprimir completament els fluix de sanc.
  4. ↑ Als achés se'ls coneix també com axé o guayakí que significa rates del mont.[53]
  5. ↑ Els achés es referien al jaguar blau com un esperit maligne.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «L'escarificación en el Mèxic Antic». komoni. Archivat des d'el original, el 7 de març de 2016. Consultat el 10 d'octubre de 2015.
  2. ↑ 2,0 2,1 Miguel Aizpún. Art en el cos La Rioja. Consultat el 26 de juny de 2016.
  3. ↑ Nayeli Canché. Escarificació… llenç en el cos [1] archivat en Wayback Machine. Caliope Magazine. Consultat el 27 de juny de 2016.
  4. ↑ «Escarificación, el costat (áun més) extrem dels tatuages». El Comerç. Consultat el 10 d'octubre de 2015.
  5. ↑ 5,0 5,1 «Escarificación - Tècniques de modificació corporal extremes». About.com. Archivat des d'el original, el 26 de juny de 2015. Consultat el 25 de juny de 2015.
  6. ↑ escarificar RAE. Consultat el 2 de juliol de 2016.
  7. ↑ Martí y Cabrero, 2008, p. 92.
  8. ↑ «Bizarre new craze sees people have their skin sliced open to create extreme scar tattoos» (en anglés). Daily Mirror. Consultat el 27 de juny de 2015.
  9. ↑ «Tatuages, pírcings i escarificación danyen la salut del cos i de l'esperit» (en anglés). Centre d'Investigacions sobre la Nova Era (CISNE). Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 12 d'octubre de 2015.
  10. ↑ 10,0 10,1 Lori St. Leone. Art and History of Body Modification Light Speed Magazine. Consultat el 5 de juliol de 2016.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 «¿Per qué alguns africans es tallen i fan cicatrius en la cara?». BBC. Consultat el 4 d'octubre de 2015.
  12. ↑ 12,0 12,1 «L'orige de les escarificación». Batanga. Consultat el 26 de març de 2016.
  13. ↑ 13,0 13,1 Lars Krutak. Tattoos of Sub-Saharan Africa Vanishing Tattoo. Consultat el 3 de juliol de 2016.
  14. ↑ «The sculpture of Ife changes idees about African art» (en anglés). The Washington Post. Consultat el 25 de setembre de 2015.
  15. ↑ 15,0 15,1 «Història d'escarificación». viva-read.com. Archivat des d'el original, el 7 d'abril de 2016. Consultat el 26 de març de 2016.
  16. ↑ 16,0 16,1 Tattoos of the Egyptian World [2] archivat en Wayback Machine. Universitat del Sur de Califòrnia. Consultat el 7 de juliol de 2016.
  17. ↑ Jon Mitchell. Japan inked: Should the country reclaim its tattoo culture? Japan Claves. Consultat el 7 de juliol de 2016.
  18. ↑ (Rush, 2005, p. 126)
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 Jennifer Viegas. Aboriginal tattoos reflect art, culture Australian Broadcasting Corporation. Consultat el 6 de juliol de 2016.
  20. ↑ 20,0 20,1 Cynthia Villagómez Oviedo. Visita a les ruïnes de Tamtoc, lloc arqueològic huasteco Revista interior gràfic de la divisió d'arquitectura, art i disseny de l'universitat de Guanajuato. Consultat el 4 de juliol de 2016.
  21. ↑ (De la Font, 1995, p. 150)
  22. ↑ (López y Rodríguez, 2011, p. 256)
  23. ↑ (López y Rodríguez, 2011, p. 257)
  24. ↑ (Saldaña, 1996, p. 46)
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 Africa - A. Ritual [3] archivat en Wayback Machine. UCLA Center for digital humanities, intro to digital humanities - Concepts, Methods, and Tutorials for Students and Instructors. Consultat el 2 de juliol de 2016.
  26. ↑ (DeMello, 2014, p. 583)
  27. ↑ «Scarification: Ancient Body Art Leaving New Marks (primera part)» (en anglés). National Geographic. Consultat el 24 de setembre de 2015.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 28,4 28,5 «Scarification: Ancient Body Art Leaving New Marks (segona part)» (en anglés). National Geographic. Consultat el 24 de setembre de 2015.
  29. ↑ DK Publishing, 2012, p. 278.
  30. ↑ Henry Siqueira-Barres. El 'mestre' El País. Consultat el 5 de juliol de 2016.
  31. ↑ Henry Siqueira-Barres. Lgratificació' El País. Consultat el 5 de juliol de 2016.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 «Escarificación: cultura que deixa marques». IMujer. Consultat el 26 de març de 2016.
  33. ↑ «Ciència i debat antropològic: distintes perspectives». Quaderns d'antropologia social ISSN 1850-275X. Consultat el 5 d'octubre de 2015.
  34. ↑ Van Gennep, A (1909). Els Rites De Passage. Paris: E. Nourry, OCLC 496004206. Consultat el 29 de juny de 2015.
  35. ↑ Levi-Strauss, C (2008). Structural Anthropology. New York: Basic Books, ISBN 9780786724437. Consultat el 29 de juny de 2015
  36. ↑ (Turner, 1980, p. 112–140)
  37. ↑ 37,0 37,1 George P. Landow. Civilizing Scars Postcolonial and Postimperial Literature: An Overview. Consultat el 2 de juliol de 2016.
  38. ↑ Knibiehler, Yvonne (2007). Li rôle dones pères à travers el histoire. Revue francaise dones Affaires socials, 42 annèe, novembre 1988, Ministère du Travail France, I.S.S.N. 00352985.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 Henry Siqueira-Barres. Camins confusos El País. Consultat el 5 de juliol de 2016.
  40. ↑ «African Holocaust Special». African Holocaust Society. Archivat des d'el original, el 5 de maig de 2017. Consultat el 3 de juliol de 2016.
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 41,3 of the Rise of Slavery [4] archivat en Wayback Machine. UCLA Center for digital humanities, intro to digital humanities - Concepts, Methods, and Tutorials for Students and Instructors. Consultat el 3 de juliol de 2016.
  42. ↑ «Els ritos sexuals més estranys del món - Escarificación sexuals». Gonzoo. Consultat el 29 de juny de 2015.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 (Colombres, 2004, p. 114)
  44. ↑ (Colombres, 2004, p. 116)
  45. ↑ 45,0 45,1 (Pardal, 1998, p. 100)
  46. ↑ 46,0 46,1 (Pardal, 1998, p. 101)
  47. ↑ 47,0 47,1 47,2 «El Tatuage i els seus orígens - Escarificar és un tipo de Tatuage». Enciclopèdia Ilustrada del Proyecte Saló Llar. Consultat el 28 de març de 2016.
  48. ↑ 48,0 48,1 (Rodríguez y López, 2011, p. 50-52)
  49. ↑ Martí y Cabrero, 2008, p. 71.
  50. ↑ 50,0 50,1 (Freire y Tillett, 2007, p. 106)
  51. ↑ (Freire y Tillett, 2007, p. 111)
  52. ↑ (Colombres, 2004, p. 115)
  53. ↑ Estudie socionatural comunitat Aché de Ypetimí
    • Archivat el 4 de març de 2016 archivat en Wayback Machine. Fundació escenaris de sostenibilitat. Consultat el 9 de juliol de 2016.
  54. ↑ 54,0 54,1 (Colombres, 2004, p. 118)
  55. ↑ 55,0 55,1 «Els guerrers del Donga». El diari Montanes. Consultat el 28 de març de 2016.
  56. ↑ 56,0 56,1 «Les escarificación són senyal de respecte en Àfrica». El Correu. Consultat el 30 de març de 2016.
  57. ↑ 57,0 57,1 Katherine Brooks. This Is The Last Generation Of Scarification In Africa The Huffington Post. Consultat el 2 de juliol de 2016.
  58. ↑ Henry Siqueira-Barres. Lfunció' El País. Consultat el 5 de juliol de 2016.
  59. ↑ 59,0 59,1 59,2 Aboriginal scarification Museu Australià. Consultat el 9 de juliol de 2016.
  60. ↑ 60,0 60,1 60,2 «Decoració corporal: Escarificación en tribus aborigen». serturista.com. Consultat el 26 de març de 2016.
  61. ↑ «Modes rares… solament s'arreglen en cirugia». Vanguarda Lliberal. Consultat el 30 de març de 2016.
  62. ↑ «Un somriure de molgues per a fòra». KienyKe. Archivat des d'el original, el 18 de setembre de 2016. Consultat el 26 de juny de 2016.

Bibliografia

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Escarificació_(incisió)&oldid=1457780»