Pirro de Epiro

Pirro, en grec Πύῤῥος τῆς Ἠπείρου (318-272 a. C.) 'ros' o 'pelirrojo', malnomenat Ἀετός (‘àguila’) pels seus soldats. Va ser basileos (rei) d'Epiro de 307 a 302 a. C. i de nou entre 297 i 272 a. C. També va ostentar breument la corona de Macedònia en dos ocasions: en 287 a. C. i posteriorment de 273 a. C. fins a la seua mort, un any despuix. És considerat un dels millors generals de la seua época, i un dels grans rivals de la República romana durant la seua expansió. Durant el seu regnat va expandir el territori d'Epiro a costa de zones de Macedònia i Tesalia. Es va enfrontar a Casandro i Demetrio Poliorcetes en Macedònia, derrotant-els i fent-se en el regne fins a ser expulsat pels seus habitants, que varen proclamar a Lisímaco de Tracia, el seu aliat, com a rei. Més vesprada es va traslladar a Itàlia en ajuda dels tarentinos, enfrontant-se a la República romana a la que va derrotar en dos ocasions, pero a costa de tals pèrdues, que va anar finalment vençut en la batalla de Benevent i es va vore obligat a retirar-se. Durant la seua estància en Itàlia, va conquistar la major part de la Sicília púnica, pero no va poder apropiar-se de la ciutat cartaginesa de libea. L'incomoditat dels grecs siciliano li va obligar a abandonar l'illa. A la seua tornada a Grècia, es va enfrontar en Antígono II Gónatas que regnava per llavors en Macedònia. Es va apoderar del regne i va mamprendre una guerra en Areo I d'Esparta, en apoyo d'el seu antic rei Cleónimo. Incapaç de conquistar la ciutat, va rebre una petició d'ajuda d'Aristeo d'Argos. Durant els combats en l'interior d'esta ciutat, va rebre l'impacte d'una teixixca tirada per una vella, i va ser assessinat mentres yacer inconscient pel colp.

Pirro de Epiro

Vida

Va nàixer en 318 a. C. o 319 a. C., fill d'Eácides i Ftía. La seua mare era filla de Menón de Farsalia, un distinguit caudillo durant la guerra entre Grècia i Macedònia que va esclatar a la mort d'Alejandro Magne, més coneguda com guerra lamiaca. Els ancestros de Pirro es consideren descendents de Neoptólemo, fill d'Aquiles, qui es diu que es va establir en Epiro despuix de la guerra de Troya i va donar orige a la saga dels molosos. El seu pare, Eácides, va ascendir al tro en morir el seu cosí Alejandro, mort en Itàlia en 326 a. C. Alejandro era germà d'Olimpia, a la seua volta mare d'Alejandro Magne. Va ser esta conexió en la família real macedonia la que va perjudicar a Pirro durant els seus primers anys de vida. El seu pare va marchar a Macedònia per a recolzar a Olimpia contra Casandro. A la victòria d'est, Eácides i Olimpia varen ser obligats a fugir. Els epirotas, contraris a mantindre un conflicte en Casandro, es varen reunir en assamblea i varen desposseir a Eácides del tro. Molts dels amics d'este que seguien en Epiro varen ser assessinats, i el propi Pirro es va salvar solament gràcies a la fidelitat dels més aplegats al rei. Va ser dut a presència de Beroe, esposa de Glaucias, qui era rei de la tribu iliria dels taulantianos. Glaucias va refusar noblemente entregar al jove a Casandro, i li va proporcionar protecció en la seua cort. Eácides va morir en combat poc despuix, i Pirro va ser criat per Glaucias com un més dels seus fills.

Primer regnat i enfrontament en Casandro

Moneda grega mostrant a Casandro en l'anvers i un lleó en el revers. L'inscripció en antic grec resa: ΒΑΣΙΛΕΩΣ ΚΑΣΣΑΝΔΡΟΥ, basileos Casandro.

Un deceni despuix, quan Demetrio va arrebatar el control de Grècia a Casandro, Glaucias va restaurar a Pirro en el tro epirota. Tenint este dotze anys d'edat, el regne va ser regentat per guardians. Pero Pirro no va mantindre molt temps la possessió dels seus dominis hereditaris: Demetrio es va vore obligat a deixar Grècia i creuar l'estret del Bósforo en ajuda del seu pare Antígono I Monóftalmos, amenaçat per les forces combinades de Casandro, Ptolomeo, Seleuco i Lisímaco. Casandro va recuperar la supremacia en Grècia i va pressionar als epirotas per a que expulsaren per segona volta al seu jove rei. Pirro, que contava solament 17 anys, es va unir a Demetrio, casat en la seua germana Deidamia; li va acompanyar a Àsia i va estar present en la batalla d'Ipsos (301 a. C.), durant la qual va guanyar un gran renom pel seu valor. Encara sent molt jove, es diu que carregava impetuosamente contra qualsevol que es creuara en el seu camí, actitut esta que li va distinguir durant el restant de la seua vida militar. Els seus esforços, no obstant, poc varen poder fer per a canviar el signe de la batalla, i es va vore obligat a batre's en retirada. Antígono va morir en la refrega i Demetrio es va convertir en fugitiu. Pero Pirro no va desertar del seu cunyat, i poc despuix va viajar en el seu nom a Egipte en calitat de rehé, quan Demetrio va concertar la pau en Ptolomeo. Pirro va ser lo suficientment hàbil o afortunat per a guanyar-se el favor de Berenice, esposa de Ptolomeo, i va rebre com a esposa a Antígona, filla de Berenice i el seu primer marit. Ptolomeo li va proporcionar una flota i tropes, en les que li va anar possible retornar a Epiro. Neoptólemo, provablement fill d'Alejandro d'Epiro, regnava per llavors, pero el seu tirànic govern li va granjear molts enemics. Abdós rivals varen consentir en compartir la sobirania del regne, pero este pacte no podia durar molt temps, i Pirro va anticipar la seua pròpia destrucció assessinant al seu rival. Estos fets varen ocórrer cap a 295 a. C., any en que Pirro va començar el seu regnat. Com Casandro no va morir fins a finals de 297 a. C., la sobirania compartida de Pirro i Neoptólemo sol podia durar un curt periodo, puix és improvable que Pirro s'aventurara a retornar a la seua llar natal en la seua archienemigo encara viu.

Segon regnat i conquistes en Macedònia

Localisació de les diferents tribus epirotas.

• Pirro tenia vintitrés anys quan es va establir fermament en el tro d'Epiro (295 a. C.) i pronte es va convertir en un dels príncips més volguts de la seua edat. El seu atreviment i corage li varen granjear el respecte de les tropes, i la seua afabilidad i generositat varen assegurar l'amor del seu poble. El seu caràcter s'assemblava en molts aspectes al del seu antepassat Alejandro, al que sembla que va convertir en el seu model a primerenca edat. Les seues intencions es varen dirigir primer cap a la conquista de Macedònia. Una volta amo d'eixe país, podia esperar conseguir la sobirania de Grècia. En tota Grècia baix la seua égida, no existia fi per a les seues ambicions, acabant en un extrem en la conquista d'Itàlia, Sicília i Cartago, i en l'opost en els dominis dels reis grecs en Orient. L'inestabilitat macedonia despuix de la mort de Casandro va posar pronte al seu alcanç el primer fonament de les seues ambicions. Antípatro i Alejandro, els fills de Casandro, es varen enfrontar per l'herència del seu pare. El segon, en clara desventaja, va acodir a Pirro en busca d'ajuda. Pirro va accedir en la condició de que rebria tots els dominis macedonios en la mitat occidental de Grècia: Acarnània, Anfiloquía i Ambracia, aixina com els districtes de Tinfea i Paravea, que formaven part de la pròpia Macedònia. Pirro va complir els seus compromisos en Alejandro i va expulsar al seu germà Antípatro de Macedònia en 294 a. C., encara que sembla ser que este va poder conservar una chicoteta porció del regne.

Guerra contra Demetrio Poliorcetes

• Pirro hi havia vist el seu poder incrementat gràcies a les extenses anexió territorials que havia conseguit, enfortint-se encara més per mig de la seua aliança en els etolios. Pero el restant de Macedònia va caure inesperadament en mans d'un poderós veí: Alejandro va demanar ajuda a Demetrio ademés de Pirro, pero, trobant-se l'últim més pròxim, va restaurar a Alejandro el seu regne ans que Demetrio aplegara al teatre d'operacions. Demetrio, no obstant, es mostrava contrari a perdre la seua oportunitat d'engrandir-se, de modo que va abandonar Atenes i va aplegar a Macedònia a finals de 294 a. C. Poc temps despuix, va donar mort a Alejandro, convertint-se aixina en rei de Macedònia. Entre dos enemics tan poderosos i d'esperit tan inquiet com Demetrio i Pirro, pronte varen nàixer celosies i disputes. Abdós codiciaven els dominis de l'atre, i els antigament amics es varen convertir en els més mortals enemics. Deidamia, que podia haver actuat de mediadora entre el seu marit i el seu germà, havia mort. La guerra va esclatar finalment en 291 a. C. Durant enguany, Tebas es va rebelar per segona volta contra Demetrio, provablement instigada per Pirro. Mentres el monarca macedónico es dirigia en persona a acallar la rebelió, Pirro va efectuar un moviment diversivo invadint Tesalia, pero va ser obligat a retirar-se a Epiro davant les superiors forces de Demetrio. En 290 a. C. va capitular Tebas, deixant a Demetrio llibertat per a enfrontar-se a Pirro i els seus aliats etolios. Seguint esta estratègia, va invadir Etolia en la primavera de 289 a. C. Despuix d'arrasar els camps pràcticament sense oposició, va marchar cap a Epiro, deixant a Pantauco en un poderós destacament al càrrec d'Etolia. Pirro va alvançar a la seua trobada, pero per una carretera diferent, de modo que Demetrio va entrar en Epiro i Pirro en Etolia pràcticament al mateix temps. Pantauco li va oferir immediatament batalla, durant la qual va reptar al rei a combat singular. El repte va ser immediatament acceptat pel jove, qui va derribar a Pantauco i podria haver-li matat, de no haver segut rescatat pels seus guardaespals. Els macedonios, desanimats davant la caiguda del seu cap, varen fugir deixant a Pirro com a amo del camp de batalla. Esta victòria, no obstant, va reportar més ventages que les que semblarien òbvies: els moviments impetuosos i l'atrevit tire del rei epirota varen recordar als veterans del eixèrcit macedonio al gran Alejandro, pavimentando aixina per a Pirro el camí al tro macedonio. Demetrio, mentrestant, no va trobar oposició en Epiro, i durant l'expedició va conquistar Córcira. A la mort d'Antígono, Pirro, d'acort a la costum dels reis de la seua edat, va contraure triple matrimoni per a enfortir els seus llaços en príncips estrangers. D'estes esposes, una era una princesa peonia, una atra una iliria i la tercera Lanasa, filla d'Agatocles de Siracusa, a qui va concedir l'illa de Córcira com a dot. Pero Lanasa, ofesa davant l'atenció que Pirro dispensava a les seues esposes bàrbares, es va retirar al seu principat de Córcira, que havia concedit a Demetrio junt en la seua mà. Pirro va retornar llavors a Epiro més iracundo que mai cap a Demetrio, qui s'havia retirat a Macedònia.

Erro al crear miniatura:

Moneda que mostra la efigie de Demetrio I de Macedònia, Poliorcetes. Metropolitan Museum of Art, Nova York.

Al començament de 288 a. C. Pirro va aprofitar que Demetrio es trobava greument malt per a invadir Macedònia. Va alvançar tan llunt com Edesa sense trobar oposició, pero per llavors Demetrio va conseguir superar la seua maltia i colocar-se al cap de les tropes per a expulsar al rival fora del país sense major dificultat. No obstant, donades les seues intencions de recuperar els dominis del seu pare en Àsia, es va afanyar a firmar la pau en Pirro per a poder continuar en els seus preparatius sense vore's molestat. Els seus vells enemics Seleuco, Ptolomeo i Lisímaco, es varen unir de nou en coalició contra ell, i varen decidir acabar en el seu poder en Europa ans que creuara l'estret, sent atacat per Lisímaco en Anfípolis. Varen convéncer en facilitat a Pirro per a que trencara el seu recent tracte en Demetrio i s'unira a la coalició. D'eixe modo, en la primavera de 287 a. C., mentres Ptolomeo es presentava en una poderosa flota davant les costes gregues, Lisímaco invadia les províncies superiors i Pirro les inferiors de Macedònia al mateix temps. Demetrio va marchar primer contra Lisímaco, pero alarmat davant la desanimació de les seues tropes i tement que es passaren al bando de Lisímaco, un dels veterans generals i companyers d'Alejandro, va desfer ràpidament els seus passos i es va dirigir cap a la hueste de Pirro, que havia alvançat fins a Veria i establit allí el seu quarter general. Pirro es va mostrar un rival tan formidable com Lisímaco: l'amabilitat en la que tractava als seus presoners, el seu condescendencia i afabilidad davant els habitants de Veria, varen guanyar la voluntat dels habitants. Aixina, quan Demetrio s'aproximava, les seues tropes varen desertar en massa i varen jurar llealtat a Pirro. Demetrio va ser obligat a fugir d'incògnit, deixant el regne al seu rival. Pirro va ser incapaç en tot cas d'assegurar-se el control de tota Macedònia: Lisímaco va reclamar la seua part, i el regne va ser dividit entre ells. Pero Pirro no va poder mantindre la seua porció durant molt temps: els macedonios preferien el govern del seu vell generalisímaco, i el jove rei va ser expulsat i va tindre que retornar a Epiro. Es desconeix quànt temps va regnar Pirro en Macedònia. Dexipo i Porfirio sifren el seu mandat en sèt mesos, lo que implicaria que va ser expulsat a finals de 287 a. C. o començos de 286 a. C. Atres escritors, no obstant, afirmen que açò va ocórrer despuix de la mort de Demetrio en Síria, alguna cosa que no va ocórrer fins a mediats de 286 a. C. El regnat de Pirro en Macedònia va ser provablement un poc més durador.

Preparatius per a l'expedició a Itàlia

• Pirro s'absenta del seu regne en 284 a. C. en destí desconegut, circumstància que aprofita Lisímaco per a invadir Epiro i saquejar el regne «fins a aplegar a les tombes reals». Durant els següents anys Pirro sembla haver regnat en silenci en Epiro, sense embarcar-se en cap nova empresa, pero una vida tan tranquila li resultava insoportable i anhelava noves accions a on poguera guanyar glòria i expandir el seu regne. En 281 a. C. es va presentar l'oportunitat desijada. Els tarentinos, als quals els havien declarat la guerra els romans, varen enviar una embaixada a Pirro en estiu, pregant-li en nom de tots els grecs italians que creuara la mar Jónico i guerreara contra els romans. Solament li varen demanar un general, baix el mando del qual varen prometre que «posarien a cent cinquanta mil infants i vint mil ginets, ya que totes les nacions del sur d'Itàlia s'unirien baix el seu estandart». Esta oferta resultava massa tentadora per a refusar-la, puix feya realitat un dels seus primerencs somis: la conquista de Roma li duria posteriorment a la sobirania sobre Sicília i Àfrica. Despuix, li seria possible retornar a Grècia en les forces combinades d'estos països per a derrotar als seus rivals i regnar com a senyor del món. Ademés, se sentia en deute en els tarentinos, puix li havien suministrat respal naval en la reconquista de Córcira. Prontamente, va prometre assistir als tarentinos, ignorant les paraules del seu sabio i fidel conseller Cineas. Pero, ya que no podia confiar l'èxit de tal empresa al valor i fidelitat de les tropes italianes, va escomençar els preparatius per a dur un poderós eixèrcit en ell. Estos preparatius li varen mantindre ocupat el restant de l'any i començos del següent. Els príncips grecs varen fer tot lo que estava en la seua mà per a favorir els seus designis, contents de mantindre alluntat a un veí tan perillós. Antígono II li va proporcionar barcos, Antíoco diners i Ptolomeo Cerauno tropes. Pirro va deixar al seu fill Ptolomeo, de quinze anys d'edat, a càrrec del regne.

Guerres Pírricas

Artícul principal → Guerres Pírricas.

Erro al crear miniatura:

Moviments de Pirro en la guerra contra Roma (280-275 a. C).

Tan pronte va estar preparat, Pirro va viajar a Itàlia. Era l'any 280 a. C. i el rei contava trentahuit anys d'edat. Va dur en si un eixèrcit de vint mil infants, tres mil ginets, dos mil arqueros, cinccents honderos i vint o cinquanta elefants, segons les fonts. Prèviament havia enviat a Milo, un dels seus generals, en un destacament de tres mil soldats. Tal era la seua impaciència per aplegar a Tarento i començar les accions militars, que levó ancores ans que finalisara l'estació de les tormentes. A penes havia embarcat quan va esclatar una violenta tempestat, que va dispersar la flota. La seua pròpia vida va córrer perill, i va aplegar a Tarento en a penes una chicoteta porció de l'eixèrcit. Despuix d'un temps, els dispersos navío varen escomençar a fer aparició. Despuix de reunir les tropes, va iniciar els preparatius per a la guerra. Els habitants de Tarento eren gent licenciosa, poc acostumada als rigors de la guerra i contrària a soportar dures privacions. Aixina, varen intentar evitar allistar-se en l'eixèrcit i varen començar a queixar-se en les assambleas públiques de les exigències de Pirro i de la conducta de les seues tropes. Pero el epirota els tractava més com si fora el seu rei que el seu aliat: va tancar el teatre i el restant dels llocs públics i va obligar als jóvens a servir en el seu eixèrcit.

Guerra contra els romans en Itàlia

A pesar dels preparatius de Pirro, els romans varen ser els primers en presentar batalla. el cònsul Publio Valerio Levino va alvançar sobre Lucania. Pirro, davant la seua inferioritat en hòmens i material, va intentar guanyar temps a través de la negociació, per a que pogueren unir-se-li els seus aliats italiotas. D'esta manera, va escriure al cònsul, oferint-li mediar entre Roma i estos. Pero el desconeiximent del seu enemic i potser l'imprudència li varen dur a escriure paraules orgulloses, que varen ser respostes en un to de desaire per Levino.

Sobre nosatres, acostumem castigar als nostres enemics, no en paraules, sino en actes. No et convertirem en juge en els nostres problemes en els tarentinos, samnitas o el restant dels nostres enemics, i tampoc t'acceptarem com a garant per al pagament de qualsevol indemnisació, sino que decidirem el resultat en les nostres pròpies armes i fixarem els castics que nosatres desigem. Ara que estàs avisat d'això, prepara't per a ser no el nostre juge, sino el nostre rival.

Publio Valerio Levino

Batalla d'Heraclea

Artícul principal → Batalla d'Heraclea.

Esquema de la batalla d'Heraclea.

Tement permanéixer inactiu més temps, encara que encara no havia rebut els reforços dels seus aliats, Pirro va atacar als romans en les seues pròpies tropes i els tarentinos. Va dispondre el seu eixèrcit entre les ciutats de Pandosia i Heraclea de Lucania, en el caixer esquerre (septentrional) del riu Siris. Els romans varen acampar en la ribera sur del riu i varen donar començ al combat. Varen creuar el riu i varen ser atacats immediatament per la cavalleria de Pirro, que liderava la càrrega en persona, distinguint-se com era habitual pels seus gests de valor individual. Els romans, pel seu costat, varen aguantar l'atac en bravura; i Pirro, veent que la seua cavalleria podia no ser suficient, va ordenar alvançar l'infanteria. La batalla seguia disputada, i fins a sèt voltes varen alvançar i varen retrocedir abdós eixèrcits. No va ser fins que Pirro va dur els seus elefants a vanguarda, avasallando tot al seu pas, que els romans varen mamprendre la fugida. La cavalleria tesalia va completar la persecució i derrota. Els romans varen fugir en una gran confusió a través del riu Siris, deixant el seu campament al conquistador. La batalla havia durat un dia complet, i va anar provablement l'arribada de l'anochecer lo que va salvar a l'eixèrcit romà d'una destrucció completa. Aquells que varen escapar varen buscar refugi en una ciutat d'Apulia.

El número de baixes d'abdós eixèrcits varia segons les fonts, pero les pèrdues de Pirro, encara inferiors a les romanes, varen ser prou considerables, i una gran proporció dels seus oficials i millors tropes havien caigut. Es diu que, mentres contemplava el camp de batalla, Pirro va dir:

Una atra victòria com esta, i tindré que retornar a Epiro sol

Pirro

Va actuar en generositat despuix de la batalla, enterrant els cadàvers dels romans de la mateixa manera que els de les seues pròpies tropes, i tractant als presoners en amabilitat. Per a commemorar esta victòria, Pirro va escriure una dedicatòria en l'oràcul de Dodona.

Ultimàtum a Roma

Esta victòria va dur en si notables conseqüències. Els aliats de Pirro, que fins a llavors s'havien mantingut a una prudent distància, es varen unir al rei, i inclús varis súbdits de Roma varen abandonar la seua causa. Va conseguir guanyar-se al seu bando a brucios, lucanos i samnitas. Pero la seua victòria havia segut costosa, i l'experiència de l'última batalla li va ensenyar les dificultats que podia trobar-se en el seu objectiu de conquistar Roma. Aixina que, va enviar al seu ministre Cineas a Roma en propostes de pau, mentres ell reunia les forces dels seus aliats i marchava llentament cap a l'Itàlia central. Els térmens que va oferir en la seua proposta varen ser els d'un conquistador:

• Que els romans devien reconéixer l'independència dels italiotas.
• Que devien restaurar a samnitas, lucanos, apulios i brucios totes les possessions perdudes en la guerra.
• Que Roma devia firmar la pau en ell mateix i en els tarentinos. Tan pronte com s'acordara el tractat de pau en estos térmens, el epirota tornaria tots els presoners romans sense rescat algun. Cineas, que la seua persuasiva eloqüència es diu que va guanyar més ciutats per a Pirro que els seus eixèrcits, no va reparar en mijos per a assegurar el favor dels romans cap al seu rei i induir-els a acceptar la pau. Les perspectives de la república semblaven tan obscures que molts senadors varen considerar prudent accedir a les demandes de Pirro, i provablement açò haurien fet de no ser pel discurs patriòtic del vell censor Api Claudio Ceco, qui va rebujar l'idea de rendició i va expulsar a Cineas de Roma eixe mateix dia.

conquista de Palestrina

Erro al crear miniatura:

Alvanç de Pirro sobre Roma.

• Cineas va retornar davant Pirro, relatant-li que cap resultat podia esperar per via diplomàtica. Conseqüentment, el rei va decidir continuar la guerra en vigor. Va alvançar a marches forçades cap a Roma, saquejant els terrenys dels aliats romans en el seu camí. A les seues esquenes es trobava el cònsulevino, l'eixèrcit del qual havia segut reforçat en dos legions, reclutades en Roma mentres el Senat reconsiderava les ofertes de Pirro. En qualsevol cas, Levino no es va aventurar a atacar a les superiors forces de l'enemic, sino que s'acontentava en hostigar la seua marcha i retardar el seu alvanç per mig d'àgils escaramuzas. En resposta, Pirro va proseguir l'alvanç a una marcha més llenta pero ferma, sense trobar al front digna oposició, fins a aplegar a Preneste, que va capturar. Es trobava a sol 35 km de Roma, mentres els seus avanzadillas aplegaven fins a 9 km a l'est de la ciutat. Una nova marcha li hauria dut a les muralles de la ciutat, pero allí va vore frenat el seu alvanç. En este moment va ser informat de que s'havia firmat la pau en els etruscs, i de que l'atre cònsul, Tiberio Coruncanio, havia retornat en el seu eixèrcit a Roma. S'havia desvanit tota esperança d'acordar la pau en els romans, en lo que Pirro va decidir retrocedir llentament a Campània. Des d'eixe lloc es va retirar als seus quarters d'hivern en Tarento, i cap atra batalla va ser lliurada eixe any.

Hivern en Tarento

Tan pronte com els eixèrcits es acuartelaron per a passar l'hivern, els romans varen enviar una embaixada a Pirro, en l'intenció de tantejar el rescat dels presoners romans o el seu intercanvi per un número similar de presoners tarentinos o aliats. Els embaixadors varen ser rebuts per Pirro en la major distinció, i les seues entrevistes en Cayo Fabricio Luscino, portaveu de l'embaixada, varen donar lloc a una de les més célebres històries dels anals de Roma, embellida i relatada de distintes maneres per poetes i historiadors.

Va refusar, no obstant, accedir a les peticions dels romans, pero al mateix temps, com a mostra de la seua confiança en l'honor romà i admiració cap al seu caràcter, va permetre que els presoners anaren a Roma a celebrar les Saturnals, estipulant que retornaren a Tarento si el Senat romà no acceptava els térmens que els havia oferit prèviament a través de Cineas. Com el Senat permaneixquera ferm en la seua resolució, tots els presoners varen retornar a Pirro, baix l'amenaça de ser condenats a mort si permaneixien en la ciutat.

Batalla d'Asculum

Artícul principal → Batalla d'Asculum (279 a. C.).

La guerra es va reemprendre a l'any següent, en 279 a. C. Poc es coneix d'esta campanya. Els cònsuls en Roma eren Publio Decio Mus i Publio Sulpicio Saverrión. Apulia va ser el principal camp d'operacions, i la gran batalla de la campanya es va lliurar prop d'Asculum. La primera trobada va tindre lloc a les vores d'un riu, a on la naturalea desigual del terreny complicava els moviments de la falange, donant ventaja als romans. No obstant, Pirro va maniobrar fins a situar als seus enemics en pla, a on els romans varen ser derrotats i es varen retirar al seu campament. Este es trobava tan prop del camp de batalla, que no varen caure més de sis mil romans, mentres Pirro, d'acort a lo que resen els seus comentaris, va perdre tres mil cinccents cinc soldats. Esta victòria no va concedir ventaja alguna a Pirro, i es va vore obligat a retirar-se de nou a Tarento per a passar l'hivern sense majors alvanços. Per la seua victòria en Asculum, a dit tipo de triumfo se li crida des de llavors victòria pírrica, quan el triumfador conseguix un èxit a costa d'importants danys. Responent a les felicitacions per haver vençut als romans, Pirro va afirmar:

Ἂν ἔτι μίαν μάχην νικήσωμεν, ἀπολώλαμεν

¡Una atra victòria com esta i estaré vençut!

Pirro

Treua en Roma

Pirro observa un campament romà. Ilustració dellibre History of Pyrrhus de Jacob Abbott.

En esta batalla, com va ocórrer en Heraclea, el gros de l'acció va recaure casi exclusivament en les tropes gregues del rei, i l'estat de Grècia, despuix de les invasions gals d'eixe any, feya inviable la possibilitat de que Pirro rebera reforços des d'Epiro. Aixina que, Pirro va evitar arriscar les vides dels seus grecs supervivents en una nova campanya contra els romans.

Va rebre llavors dos embaixades procedents de Siracusa. Despuix d'una llarga guerra civil entre Tenón i Sóstrato, la ciutat es trobava indefensa davant l'invasió púnica, i abdós generals buscaven el respal de Pirro. Esta empresa semblava més senzilla que aquella en la que es trobava embarcat, i posseïa l'atracció de la novetat, que sempre havia seduït al rei. No obstant, abans era necessari suspendre les hostilitats en els romans, que aixina mateix es trobaven desijosos de vore's lliures d'un oponent tan formidable i completar la subjugació del sur d'Itàlia sense més interrupcions. Com abdós bandos compartien desijos comuns, no va ser difícil que aplegaren a un acort per a finalisar la guerra. Açò va ocórrer a principis de 278 a. C. quan un dels meges de Pirro, cridat Nicias, va desertar a les files romanes i va propondre als cònsuls enverinar al seu senyor. Els cònsuls Fabricio i Emilio varen enviar al desertor de regrés davant el seu rei, afirmant que avorrien l'idea de conseguir una victòria per mig de la traïció. Per a mostrar la seua gratitut, Pirro va enviar a Cineas a Roma en tots els presoners romans, entregant-els sense rescat. Sembla que Roma va otorgar llavors una treua a Pirro, no aixina una pau formal, ya que el rei no va consentir en abandonar Itàlia.

Guerra contra els cartagineses en Sicília

Artícul principal → Campanya de Pirro en Sicília.

Pirro assalta libea. Ilustració dellibre History of Pyrrhus de Jacob Abbott.

Lliure per a desplaçar-se a l'illa, Pirro es va dirigir allí deixant a Milo al càrrec de Tarento i al seu fill Alejandro, en una atra guarnició, en Locri. Els tarentinos varen reclamar la retirada de les seues tropes, si estes no anaven a ajudar-els en el camp de batalla, pero Pirro va desatendre les seues peticions mantenint la possessió de la seua ciutat i la de Locri, esperant ser capaç de retornar pronte a Itàlia al cap dels grecs sicilians, de l'illa dels quals la seua imaginació ya li havia coronat sobirà. Despuix de desembarcar en Siracusa, va arbitrar en la pau entre Tenón i Sóstrato, i va rebre soldats i diners d'atres governadors grecs siciliano, com Heráclides de Leontino. Va permanéixer en Sicília més de dos anys, de mitan de 278 a. C. a finals de 276 a. C. Va conseguir grans èxits inicials, expulsant als cartagineses i conquistant la ciutat fortificada d'Erice, en un sege en el qual va anar el primer en pujar les escals i es va distinguir com de costum pel seu corage. Va ser proclamat rei de Sicília, títul que va destinar al seu fill Helé (en herència del seu yayo, puix era fill de la filla d'Agatocles), mentres que reservava l'inexistent títul de rei d'Itàlia per al seu fill Alejandro.

Els púnicos es varen alarmar de tal forma davant el seu èxit que li varen oferir barcos i diners, a condició de que formara una aliança en ells, a pesar de que no feya molt que havien firmat un tractat en Roma. De forma poc inteligent, Pirro va rebujar l'oferta, que li hauria reportat immenses ventages en la seua prosecució de la guerra contra Roma, i a instàncies dels grecs sicilians va refusar qualsevol tipo de pacte en els cartagineses si no evacuaven l'illa per complet. Poc despuix, Pirro va ser rebujat en fortes pèrdues despuix del seu assalt a l'impenetrable ciutat de libea. El prestigi dels seus èxits s'hi havia esfumat.

Despuix de la derrota de libea, Pirro va decidir construir una flota i atacar als cartagineses en Àfrica, com fera Agatocles en 310 a. C. Pero els grecs sicilians, que li havien invitat a l'illa, ara estaven desijosos de que partira i urdieron argúcia contra ell. Açò va dur a represàlies per part de Pirro, qui va actuar de forma calificada com a cruel i tirànica pels grecs. Es va vore envolt en ardides i insurrecció de tot tipo, i pronte estava tan desijós d'abandonar l'illa com abans va estar d'eixir d'Itàlia. Aixina que, quan els seus aliats italians li varen pregar de nou la seua assistència, va retornar prontamente a la península. Abans de partir, es va girar a admirar l'illa i va dir en veu alta:

¡Quin bona arena de combat deixem ací per a romans i cartagineses!

Pirro

Tornada a Itàlia

• Pirro va retornar a Itàlia en autumne de 276 a. C. Va ser atacat per una flota cartaginesa en el seu viage, perdent setanta dels barcos de guerra que havia obtingut en Sicília. Quan va desembarcar, va tindre que obrir-se camí lluitant contra els mamertinos, que havien creuat l'estret de Mesina per a evitar la seua arribada. Els va derrotar despuix d'intensos combats, i finalment va aplegar a la seguritat de Tarento. Les seues tropes contaven per llavors aproximadament els mateixos números que la primera volta que desembarcara en Itàlia, pero d'una calitat molt diferent. Els fidels epirotas havien caigut en la seua majoria, i les seues forces consistien principalment en mercenaris, reclutats en Itàlia i de la fidelitat de la qual solament podia estar segur mentres els conduïra a la victòria, pagara els seus sòus i consentira els saquejos.

• Pirro no va permanéixer inactiu en Tarento, sino que va començar ràpidament les operacions, encara que l'estació ya semblava alvançada. Va recuperar Locri, que s'havia rebelat i passat als romans. Com ací es vera en dificultats per a conseguir els diners necessaris per a pagar tots els seus soldats, i no conseguint més dels seus aliats, va ser induït per alguns epicúreos a apropiar-se dels tesors del temple de Proserpina.

Pietat a destiempo és superstició, i bon consell és aquell que du a conseguir riquea sense esforç.

Pirro

Els barcos en que els diners devia ser embarcat per a transportar-ho a Tarento, varen ser tornats a Locri per una tormenta. Esta circumstància va afectar profundament a l'ànim de Pirro: va ordenar que els tesors anaren reintegrats al temple i va condenar a mort al desventurado que li va aconsellar cometre eixe acte profà. Des de llavors, com ell mateixa comenta en les seues memòries, va viure atormentat per l'idea de que l'ira de Proserpina li perseguia i duya a la ruïna.

Batalla de Benevent

Artícul principal → Batalla de Benevent (275 a. C.).

L'any 274 a. C. va representar el final de la carrera militar de Pirro en Itàlia. Els cònsuls en Roma eren Manio Curio Dentato i Servio Cornelio Merenda, el primer dels quals va marchar a Samnio i despuix va entrar en Lucania. Pirro va alvançar contra Curio, acampat a les afores de Benevent, i va resoldre atacar-li ans que aplegara Cornelio. Com Curio no desijava arriscar-se a entaular batalla únicament en el seu eixèrcit, el rei va planejar atacar el campament romà a la caiguda de la nit. Pero va errar els càlculs en temps i distància: les antorches es varen consumir, els incursores varen equivocar el seu camí i el sol ya aguaitava en l'horisó quan varen alcançar els tossals sobre el campament romà. No obstant, la seua arribada va agarrar als romans per sorpresa, pero com la batalla semblava inevitable, Curio va formar a les seues tropes. Les exhaustes forces de Pirro varen ser fàcilment rebujades, dos elefants varen morir i huit més varen ser capturats. Encorajat pels seus progressos, Curio no va dubtar en enfrontar-se al rei en camp obert. Un ala dels romans va resultar victoriosa, mentres l'atra va ser rebujada per la falange i els elefants cap al seu camp. Pero la seua retirada va ser coberta per una pluja de proyectils procedents de les empalizades del campament. Els proyectils varen impactar sobre els elefants, que varen tornar sobre els seus passos i varen arrasar tot al seu pas. Els romans varen tornar llavors a carregar, derrotant ara fàcilment a l'enemic, que es va retirar en desorde. La derrota va ser completa, i Pirro va aplegar a Tarento en solament uns pocs ginets.

Tornada a Epiro

Era impossible proseguir la guerra més temps sense una nova font de suministrament de tropes de refresc, per lo que va demanar ajuda als reis de Macedònia i Síria. Com estos varen ignorar les seues súpliques, no li va quedar una atra alternativa que abandonar Itàlia. Va retornar a Grècia a finals de l'any, deixant a Milo en una guarnició en Tarento, com a promesa de retornar a Itàlia en algun moment futur. Pirro va aplegar a Epiro a finals de 274 a. C. despuix d'una absència de sis anys. Va dur de regrés solament huit mil infants i cinccents ginets, i tan pocs diners que ni tan sols estos podia mantindre sense acometre noves empreses militars.

Invasió de Macedònia

Per això, al començament del següent any - 273 a. C. - va invadir Macedònia, a on regnava per llavors Antígono II Gónatas. Va reforçar el seu eixèrcit en un cos de mercenaris gals, i inicialment el seu únic objectiu semblava ser el saqueig. Pero el seu èxit va sobrepassar en créixens les seues expectatives: va obtindre la possessió de vàries ciutats sense resistència, i quan finalment Antígono va alvançar a la seua trobada, li va emboscar en un coll, acabant en la majoria dels seus mercenaris gals i capturant els seus elefants. El monarca macedonio va vore com el seu falange desertava i donava la benvinguda a Pirro com a rei, i es va retirar pellitoral, recuperant algunes ciutats costeres al seu pas. Va valorar especialment Pirro la derrota dels enemics gals, i va consagrar la millor part del botí al temple d'Atenea d'Itone, inscrivint en ell una elegia:

• Pirro es va convertir aixina en rei de Macedònia per segona volta, pero a penes havia pres possessió del regne quan el seu esperit inquiet li va dur a noves gestes.

Guerra en Esparta

Cleónimo havia segut exclós del tro espartano molts anys arrere, i havia rebut recentment un nou insult de la família que regnava en el seu lloc: Acrótato, fill d'Areo I, havia seduït a Quelidonis (Χελιδονίς), jove esposa de Cleónimo. Est, ávido de venjança, va acodir a la cort de Pirro i li va persuadir per a declarar la guerra a Esparta.

• Pirro va efectuar una expedició al Peloponeso. Mentres es trobava allí, va rebre a vàries embaixades, entre elles la espartana. Va prometre enviar els seus fills a Esparta, per a que foren entrenats segons els preceptes de Licurgo. Mentres els embaixadors remarcaven la naturalea pacífica i amigable de Pirro, est va marchar a Laconia en 272 a. C. en un eixèrcit de vinticinc mil infants, dos mil ginets i vintiquatre elefants. Quan els enviats lacedemonios li varen reprochar actuar en contra de les seues paraules, est va respondre somrient:

Quan vosatres els espartanos resoleu fer la guerra, és la vostra costum no informar d'això a l'enemic. No m'acuseu, per tant, d'injustícia, si he utilisat una estratagema espartana contra els mateixos espartanos.

Pirro

Tal força semblava imparable. En la ciutat no havien pres mides defensives, i el propi rei Areo es trobava en Creta, auxiliant als gortinos. Tan pronte com va aplegar Pirro, Cleónimo li urgió a atacar directament la ciutat. Segons Plutarco, com el dia es trobava alvançat, Pirro va resoldre retardar l'atac fins al dia següent, tement que els seus hòmens saquejaren la ciutat si caïa despuix de la vespradeta. Durant la nit els espartanos no es varen mantindre de braços creuats: Tots els habitants, vells i jóvens, hòmens i dònes, varen treballar incesantemente en cavar un profunt fos front al camp enemic, i al final de cada dic varen formar una forta barricada de carretas. Pausanias, no obstant, diu que dites trincheres i barricades existien ya des de la guerra de 295 a. C. contra Demetrio, i inclús edificacions cobrint els punts més dèbils. També afirma que els espartanos varen presentar batalla a Pirro, junt als seus aliats argivos i mesenios, i varen ser derrotats, despuix de lo que el epirota es va acontentar en saquejar el campament enemic. Segons atres autors, al següent dia, Pirro va alvançar cap a la ciutat, pero va ser rebujat pels espartanos, que lluitaven baix el mando del seu jove cap Acrótato de manera digna a la seua fama ancestral. Va renovar l'assalt al sendemà, sense millor resultat. L'arribada d'Areo en dos mil cretenses i d'Aminias de Focea, general d'Antígono, en tropes auxiliars des de Corinto, va obligar a Pirro a abandonar tota esperança de conquistar la ciutat. No va abandonar la seua tasca per complet, puix va resoldre passar l'hivern en el Peloponeso i preparar-se per a noves operacions a l'arribada de la primavera.

Atac a Argos i mort

Mort de Pirro. Ilustració en History of Pyrrhus d'Abbott, edició de 1901.

Mentres feya estos preparatius, va rebre l'invitació d'Aristeas, un dels notables d'Argos, per a assistir-li contra el seu rival Arístipo, la causa del qual favoria Antígono. Pirro va començar el seu alvanç des de Laconia, pero no va alcançar Argos sense severs combats, puix els espartanos d'Areo varen molestar la seua marcha i varen ocupar alguns dels passos de montanya. En un d'estes trobades va morir el seu primogènit Ptolomeo, en gran dolor de Pirro, que va venjar la seua mort acabant en la vida del cap del destacament lacedemonio en les seues pròpies mans. Quan va aplegar al veïnat d'Argos, va trobar a Antígono acampat en una dels tossals junt a la ciutat, pero no va poder induir-li a presentar batalla. Existia un partit en Argos, que no pertanyia a cap de les faccions contendents, ansiosa per lliurar-se tant de Pirro com d'Antígono. Varen manar una embaixada a abdós reis, pregant-els que es retiraren de la ciutat. Antígono es va mostrar d'acort, i va enviar al seu fill com a rehé, pero Pirro va refusar per la seua banda i no va enviar cap rehé. En anochecer, Aristeas va permetre el pas de Pirro a la ciutat, qui va marchar sobre el mercat en part de les seues tropes, deixant al seu fill Helé en el gros del seu eixèrcit en l'exterior. Quan es va donar l'alarma, la ciutadella va ser ocupada pels argivos de la facció contrària. Areo i els seus espartanos, que havien seguit de prop a Pirro, varen entrar en la ciutat. Antígono va poder introduir també una porció dels seus soldats en l'interior, baix el mando del seu fill Alciones, mentres ell permaneixia fòra en el gros de l'eixèrcit. A les llums de l'amanecer, Pirro va vore que totes les places fortes es trobaven baix control enemic, fent necessari que es retirara. Va enviar órdens al seu fill Helé per a trencar part de les muralles, lloc per a on podria retirar-se en major facilitat, pero a conseqüència d'un error en l'entrega del mensage, Helé va intentar penetrar en la ciutat pel mateix lloc en que Pirro es retirava. Les dos marees es varen trobar de front, i per a aumentar la confusió un dels elefants va caure al sol en la porta, i un segon es va tornar salvage i ingovernable. Pirro es trobava a retaguàrdia, en un lloc més ampli de la ciutat, intentant mantindre a ralla a l'enemic. Mentres combatia, va anar llaugerament ferit en el pit per una javalina i, en girar per a venjar-se del argivo que li havia atacat, la mare del soldat, veent el seu fill en perill, va tirar des de la teulada de la casa en que es trobava una pesada teixixca, que va colpejar a Pirro en la nuca. Va caure del seu cavall atordit i va ser reconegut per un dels soldats d'Antígono cridat Zópiro. Va ser assessinat allí a on yacer, decapitat i el seu cap enviat a Alciones, que va dur exultante el sanguinós trofeu al seu pare Antígono. Pero est va apartar la mirada i va fer enterrar el seu cos en tots els honors. Els seus restants varen ser depositats en el temple de Démeter.

Llegat

• Pirro va tindre quatre esposes:

1. Antígona, filla de Berenice I d'Egipte.
2. Una filla d'Audoleón, rei dels peonios.
3. Bircena, filla de Bardilis I, rei dels ilirios.
4. Lanasa, filla d'Agatocles de Siracusa. Els seus fills varen ser:
5. Ptolomeo, naixcut en 295 a. C. i mort en combat en 272 a. C.
6. Alejandro, que va succeir al seu pare com a rei d'Epiro.
7. Helé, fill de Lanasa.
8. Nereis, que es va casar en Gelón de Siracusa.
9. Olimpia, que es va casar en el seu germà Alejandro.
10. Deidamia o Laodamia.

Balanç

• Pirro va fallir en 272 a. C. als quarantassís anys d'edat i en el seu trigèsim segon any de regnat. Va ser el major guerrer i un dels millors príncips del seu temps. Si se li juja des del punt de vista de correcció i moralitat pública moderns, apareixerà com un monarca preocupat únicament pel seu engrandecimiento personal, capaç de sacrificar els drets d'atres nacions per a increment de la seua glòria i satisfacció de les seues ambicions. Si se li juja d'acort a la moral de la seua época, en que qualsevol príncip grec creïa tindre dret a regnar sobre aquells territoris que la seua espasa poguera guanyar, veem més traces dignes d'admiració que de censura en la seua conducta. L'historiador grec Plutarco parla d'ell en estos térmens:

(...) sense cessar passava d'unes esperances a unes atres, d'una prosperitat prenia ocasió per a atres vàries, si caïa intentava reparar la caiguda en noves empreses, i ni per victòries ni per derrotes feya pausa en mortificar-se ni en ser mortificat.

Plutarco, Vides Parals: Pirro 30

L'escritor nortamericà Jacob Abbott diu d'ell:

His capacity and genius were in fact baix great, as to make him, perhaps, the most conspicuous example that the world has produced of the manner in which the highest power and the noblest opportunities may be wasted and thrown away. He accomplished nothing. He had no pla, no aim, no object, but obeyed every momentary impulse, and entered, without thought and without calculation, into any scheme that chance, or the ambitious designs of others, might lay before him (...) His crimes against the peace and welfare of mankind did not arise from any peculiar depravity; he was, on the contrary, naturally of a noble and generous spirit (...)

La seua capacitat i genialitat varen ser en realitat tan grans com per a convertir-li, potser, en l'eixemple més evident que ha produït el món de cóm un gran poder i les oportunitats més nobles poden ser desperdiciades i tirades per la broda. No va conseguir res. No tenia un pla, un objectiu, sino que obedia a cada impuls momentàneu, i mamprenia sense conte ni reflexió prèvia qualsevol tasca que l'encert, o els ambiciosos designis d'uns atres, pogueren colocar front a ell (...) Els seus crims contra la pau i benestar de la humanitat no varen nàixer de cap estranya depravació, sino que, pel contrari, era de noble i generós esperit.

*Abbott, Jacob (1854). History of Pyrrhus (en en), Nova York i Londres: Harper & Brothers.

Montesquieu li dedica un capítul sancer, el quarto, en la seua obra Considérations sur els causes de la grandeur dones Romains et de leur décadence (1721):

La grandea de Pirro no consistia en una atra cosa que en les seues qualitats personals. Plutarco nos diu que es va vore obligat a fer la guerra perque no podia mantindre entretinguts els sis mil hòmens d'infanteria i sis mil de cavalleria en que contava. Este príncip, senyor d'un chicotet Estat del que no s'ha tornat a sentir parlar despuix d'ell, era un aventurer que s'embarcava en empreses contínues perque no podia subsistir sino mamprenent-les.

de Secondat (1962). «Capítul IV: De Pirro», Grandea i decadència dels romans (Colecció Austral), 4.ª edició, Madrit: Espasa Calp, p. 152.

«Victoria pírrica»

L'expressió «victòria pírrica» s'ha convertit en el pas del temps en sinònim d'èxit conseguit a un cost molt alt, i que no sempre mereix la pena conseguir. Esta expressió ha passat a aplicar-se a tots els àmbits i no solament el militar: per eixemple, el resultat d'unes eleccions guanyades per un escàs marge que no permeten a un partit accedir al govern.

Pirro com a gobernant

El govern sobre els seus dominis natius sembla haver segut just i indulgent, puix els seus epirotas varen permanéixer sempre fidels al seu rei inclús durant la seua llarga absència en Itàlia i Sicília. Les seues guerres en l'estranger es varen portar a terme sense crueltat o opressió innecessàries, i se li acusa de menys crims que a qualsevol dels seus contemporàneus. El major testimoni de l'excelència de la seua vida privada es percep que, en eixos temps de traïció i corrupció, sempre va mantindre l'afecte dels seus sirvientes. Per això, en la solitària excepció del mege que va oferir enverinar-li, no es menciona cap ocasió en que fora abandonat o traïcionat per oficials o amics. En el seu tire, la seua capacitat estratègica, la seua afable conducta i la seua porte real, va poder convertir-se en el monarca més poderós del seu temps, si hi haguera perseverado fermament en l'objectiu immediat que tenia davant ell. Pero mai descansava satisfet en cap nova adquisició, i sempre buscava nous objectius: Antígono li comparava en un jugador de daus, que conseguia algunes tirades afortunades, pero era incapaç d'aprofitar-les.

Pirro com a general

• Pirro va ser aludit posteriorment com un dels millors generals que havien existit. Procles el cartaginés li considerava superior inclús a Alejandro en les arts de la guerra. Aníbal va afirmar que, de tots els generals, Pirro era el primer, Escipión el segon i ell mateixa tercer encara que segons una atra versió colocava a Alejandro en primer lloc, a Pirro en segon i a ell mateixa en tercer lloc.

Procles el cartaginés de fet considerava superior a Alejandro sobre la seua bona fortuna i a la lluentor dels seus guanys; pero dia que Pirro era el millor tàctic d'infanteria i cavalleria i en invenció d'estratagemas de guerra.

Pausanias, Descripció de Grècia 4.35.4

L'historiador militar romà Frontino reflectix algunes de les tàctiques de Pirro en el seu llibre Stratagemata (estratagemas):

(...) entre molts atres preceptes sobre l'art de la guerra, recomanava no pressionar mai sense descans despuix d'un enemic en fuga, no solament per a evitar que es vera obligat a resistir furiosament, conseqüència de la necessitat, sino també per a que en el futur eixe mateix enemic es vera més inclinat a fugir, sabent que el seu vencedor no intentaria destruir-li en la fugida.

Frontino, Estratagemas 2, 6.9

L'historiador militar nortamericà Theodore Ayrault Dodge escriu a propòsit de Pirro:

Pirro com a escritor

• Pirro va escriure un llibre sobre l'art de la guerra, molt popular en temps de Cicerón i els seus comentaris són citats tant per Dionisio d'Halicarnaso com per Plutarco. També va desenrollar un joc de tàctiques militars. Este joc de guerra va ser posteriorment conegut en Roma com Latrunculi, i els grans jugadors d'este joc extraordinàriament difícil d'estratègia, construcció de campaments, alvanç i retirada, eren alabats en la poesia. o en el seu epitafi. S'ha intentat reconstruir el joc en vàries ocasions, poc convincents davant la llum de les evidències de l'Antiguetat. El seu modo de joc, i el rol del dau en el mateix, poden deduir-se fins a cert punt de les descripcions d'Ovidio en Tristia 2.475-80, del Laus Pisonis, fragments del perdut Sobre els jocs dels grecs de Suetonio, Pólux 9.97-8, i un tractat i poema renaixentiste de Celio Calcagnini de Ferrara (p. 296-300).

Predecessor: Alcetas II d'Epiro Neoptólemo II d'Epiro	Rei d'Epiro 307-302 a. C. 297-272 a. C.	Successor: Neoptólemo II d'Epiro Alejandro II d'Epiro
Predecessor: Demetrio I de Macedònia Antígono II Gónatas	Rei de Macedònia 288-285 a. C. en Lisímaco de Tracia 273-272 a. C.	Successor: Lisímaco de Tracia Antígono II Gónatas

Vore també

• Guerres Pírricas
• Regne de Macedònia
• Alejandro Magne
• Dinastia Seléucida
• Dinastia Ptolemaica
• Victoria pírrica

Bibliografia

• Wikisource contiene una copia de Pirro de Epiro.
• Seignobos, Charres (1930). Història Universal Oriente i Grècia, Madrit: Daniel Jorro.
• Levi, Peter (1930). Grècia, breçol d'Occident, Barcelona: Foli S. A.. ISBN 84-226-2616-0.
• L'Història i les seues protagonistes Edicions Dolmen, 2000.
• Droysen, Geschichte dones Helienismus vol I, pp. 249, 496, 535, 554-626, vol. II pp. 89, 110-163, 183-200.
• Thirlwall, History of Greece vol. VII, pp. 288, 353, 362-364, vol. VIII pp. 4, 5, 15, 16, 26-40, 67-76.
• Niebuhr, History of Rome pp. 450–465, 474-522.
• Arnold, History of Rome vol. III pp. 439–445, 481-520.
• Abbott, Jacob (1854). History of Pyrrhus (en en), Nova York i Londres: Harper & Brothers.

• Traducció completa al castellà dellibre II de Estratagemas (Pirro d'Epiro. Capítul III, apartat 21), una obra de Sext Juliol Frontino, en archive. org/web/20090728020605/http://www. satrapa1. com/articulos/antiguedad/frontino/frontino2/frontino2-2. htmsatrapa1. com
• about. com/od/romehistorians/a/mommsencontents. htm The History of Rome (Història de Roma), per Theodor Mommsen. [1] archivat en Wayback Machine. (en anglés)
• Plantilla:Gutenberg. (en anglés)
• Garoufalias, Petros I. Pyrrhus, King of Epirus ISBN 0-905743-13-X
• Winkes, Rolf The Pyrrhus Portrait, en The Age of Pyrrhus, Proceedings of an International Conference held at Brown University April 8-10, 1988 (Archaeologia Transatlantica XI), Providence 1992, pp. 175–188.
• Plantilla:Smith-bio

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pirro de Epiro.

Pirro de Epiro en Viquidites.

• Wikisource conté una versió en espanyol de «Pirro» de Plutarco.