Absolutisme

Absolutisme és la denominació d'un règim polític, una part d'un periodo històric, una ideologia i un sistema polític (el 'estat absolutista'), propis del cridat Antic Règim, i caracterisats per la pretensió teòrica (en distints graus de realisació en la pràctica) de que el poder polític del governant no estiguera subjecte a cap llimitació institucional, pero pot estar-ho a restriccions morals com la llei divina i natural. És un poder únic des del punt de vista formal, indivisible, inalienable i intranscendent. Els actes positius de l'eixercici dels poders (llegislació, administració i jurisdicció) es varen recolzar en l'última instància de decisió, la monarquia. Del monarca emanaven tots els poders de l'estat, no estant per damunt sino per baix del mateix; lo que implica l'identificació de la persona del rei absolut en el propi Estat:

Luis XIV de França, el començ de l'absolutisme ple.

Fernando VII d'Espanya, retratat per Vicente López Portaña (1815). El regnat d'este monarca es va caracterisar per la fortalea de l'absolutisme, reprimint els moviments lliberals sorgits despuix de les Corts de Càdis i el Trieni Constitucional. La seua mort en 1833 va supondre el final de l'absolutisme en Espanya.

Nicolás II de Rússia, l'últim monarca absolut d'Europa (el terme utilisat per a la definició del règim zarista és autocracia).

No deu confondre's en el totalitarisme, concepte propi de la Edat Contemporànea. En el règim del totalitarisme el poder es concentra en el Estat com a organisació, sent que a la seua volta dit Estat és dominat i manejat en tots els seus aspectes per un partit polític; este a la seua volta impon a la comunitat una ideologia molt definida que penetra en totes les activitats socials (l'art, les ciències, l'economia, els hàbits de conducta). En l'absolutisme, l'Estat s'identifica en un individu que eixercix autoritat sense necessitat d'ideologia alguna; de fet a l'absolutisme no li interessa impondre el seu control i influència sobre tots els aspectes de la vida social sino que li basta fixar una autoritat suprema a la que les autoritats de ranc inferior poden aconsellar o solicitar pero no vetar. L'obscur orige etimològic del terme «absolutisme» inclou (ademés de la seua relació en el verp absoldre) l'expressió llatina princeps legibus solutus est (‘el príncip no està subjecte per la llei’), original d'Ulpiano, que apareix en el Digesto, i que va ser utilisat pels juristes al servici de Felipe IV de França «el Bell» per a enfortir el poder real en el context de la recepció del dret romà durant la Baixa Edat Mija. un poc més vesprada, el jurisconsulto Balde (Balde degli Ubaldi, discípul de Bártolo), usa l'expressió poder suprem i absolut del príncip en contraposició al poder ordinari dels nobles. L'utilisació del terme es va generalisar en totes les monarquies, independentment del seu poder efectiu, com ocorria en la dèbil monarquia castellana d'Enrique IV «l'Impotent», la cancelleria del qual emetia documents redactats de forma tan pretenciosos com esta: I yo del meu propi motu é ciència certa é poder real absolut...

Segons Bobbio, en térmens kantianos, el poder absolut consistix que «el sobirà del Estat té sobre els seus súbdits solament drets i cap deure (coactiu); el sobirà no pot ser somés a juí per la violació d'una llei que ell mateixa haja elaborat, ya que està deslligat del respecte a la llei popular (populum legis)».

A pesar de que la autoritat del rei està subjecta a la raó, i justificada en últim extrem pel ben comú, explícitament es nega l'existència de cap llímit extern ni cap tipo de qüestió a les seues decisions; de modo similar a com la pàtria potestat s'eixercix pel pater famílies (el rei com «pare» dels seus «súbdits» —paternalisme—). Tals justificacions imponen de fet el caràcter illimitat de l'eixercici del poder pel rei: qualsevol abús pot entendre's com una necessitat imposta per raó d'Estat. L'absolutisme es caracterisa per la concentració de poders; no hi ha cap divisió de poders com la que definirà la monarquia llimitada pròpia de les revolucions lliberals. El poder llegislatiu, el poder judicial i el poder eixecutiu són eixercits per la mateixa autoritat: el rei com a suprem magistrat en tots els àmbits. Rex, lex (o, en francés li Roi, c'est la loi, a voltes expressat com ‘la paraula del rei és la llei’); les seues decisions són sentències inapelables, i al rei la facenda i la vida s'ha de donar.

Temporalment, l'época de l'absolutisme és la del Antic Règim, encara que no puguen identificar-se totalment com monarquies absolutes les de finals de l'Edat Mija i començos de la Edat Moderna, per a les que l'historiografia utilisa el concepte de monarquia autoritària. El model més acabat de absolutisme regio va ser el definit entorn a Luis XIV, rei de França a finals del sigle XVII i començos del sigle XVIII. La Ilustració del sigle XVIII va conviure en un absolutisme que va ser definit com despotisme ilustrat. L'absolutisme va sobreviure a les revolucions burgueses o revolucions lliberals de finals del sigle XVIII i començos del sigle XIX, fins que la revolució de 1848 va acabar en la Santa Aliança que des del Congrés de Viena (1814) havia impost la continuïtat dels reis «llegítims» restaurant-els en els seus trons inclús contra la voluntat dels seus propis pobles («Restauració» de l'absolutisme). El Imperi rus va mantindre la autocracia zarista fins a la Revolució de febrer de 1917.

Teòrics de l'absolutisme

Jean Bodin (1531 -1596) sostenia que un sobirà (siga est una sola persona o un colectiu) devia governar sense necessitat de cap consentiment alié.

Jacobo Estuardo, rei d'Escòcia i Anglaterra, considerava al monarca com a lloctinent de Deu (Verdadera llei de les monarquies lliures, 1598).

Thomas Hobbes (1588-1679) va propondre en la seua obra Leviatán que les nacions prosperen baix una Monarquia, no perque tenen un príncip, sino perque li obedixen (Leviathan).

Jacques Bossuet (1627-1704) considerava que la monarquia era la forma de govern més natural, sobretot si és hereditària. Era «sagrada» i absoluta. Per a ell, el rei representa a la Majestad divina: En els reis… esteu veent l'image de Deu (Política treta de les Sagrades Escritures).

Evolució de l'absolutisme

L'absolutisme va tindre un llarc procés d'evolució lligat al sorgiment dels Estats moderns. Des de principis del sigle XV fins a la primera mitat del sigle XVI va existir una primera fase o periodo de absolutisme en formació, caracterisada per la tendència a la concentració progressiva del poder en mans del monarca, encara que encara existien unes llimitacions molt clares, especialment el poder religiós. L'Iglésia era la rectora de la vida intelectual i moral; pero el papat havia eixit del seu enfrontament en el Sacre Imperi Romà Germànic i del Cisma d'Occident somés a un gran desprestigie, que (a pesar de, o precisament a causa dels esforços per evitar-ho dels papes renaixentistes) explica en bona part la Reforma Protestant i la reacció de la denominada Contrarreforma catòlica. Inclús el naixent capitalisme comercial es vea somés llimitacions ètiques entorn a la llegitimitat del préstam en interés (pecat d'usura) interiorisades en la preocupació moral dels mateixos comerciants i financers.

Les monarquies feudals, en un llimitat número de casos (el regne de Portugal, la Monarquia Catòlica —Espanya—, el regne de França, el regne d'Anglaterra) s'havien convertit en monarquies autoritàries, enfortint-se front a la decadència dels poders universals, i havien conseguit un alt grau de centralisació del poder en les seues mans, fent sorgir un nou espai polític, lo que s'ha denominat nacions-Estat de la Europa Occidental. Front al absolutisme ple que caracterisa, a lo manco com a pretensió, a les monarquies de l'Edat Moderna, varen sorgir tot tipo de resistències i contestacions, inclús en la forma de tumults o verdaderes revolucions (la Guerra de les Comunitats de Castella, les alteracions aragoneses i la crisis de 1640 en Espanya -independència de Portugal, tumult dels catalans, tumult de Masaniello-, la Fronda francesa, la Revolució anglesa, etc.). El absolutisme real o madur no va aplegar fins a la segona mitat del sigle XVII, en el regnat de Luis XIV en França.

Relació en la religió

Igual que atres règims, l'absolutisme ha intentat llegitimar-se religiosament, per mig de l'idea de que la família real era d'algun modo elegida per Deu. El poder té un caràcter diví, tant en el seu orige com en el seu eixercici pel propi rei, que queda sacralizado. La teoria del dret diví del poder real (monarquia de dret diví o absolutisme teològic) va nàixer en l'últim quarto del sigle XVI, en l'ambient de les guerres de religió de França. Encara que en Europa la divinisació del monarca mai va aplegar tan llunt com en el despotisme oriental (que identificava al rei en el mateix Deu), el rei sempre va tindre cert poder sobre les iglésies nacionals; no solament en les sorgides de la Reforma protestant, sino en les monarquies catòliques, que supediten en gran mida a la pròpia Iglésia catòlica a través del regalisme, encara que les relaciones ent Iglésia i Estat són altament complexes. D'acort en Richelieu, que teorizó sobre l'absolutisme durant una época plagada de disturbis, els súbdits del monarca, incloent als nobles, devien llimitar-se a obedir els designis del mateix, concebent les relacions entre el poder i el poble com unes relacions verticals, de total subordinació. Richelieu argumentava que només aixina podia el monarca garantisar el benestar del poble, i assumia la teoria platònica de que la justícia de l'Estat es basava que cada part es dedique únicament al seu comés i evite mesclar-se en els assunts de les demés. En la pràctica, no obstant, esta opinió tan extrema va ser irrealizable: en el context europeu, la monarquia absoluta havia evolucionat des del feudalisme, per lo que en la pràctica sobre la voluntat del monarca pesaven multitut de llimitacions d'índole feudal, com a privilegis nobiliaris i eclesiàstics, estatuts seglares i territorials, furs. Aixina, en la teoria absolutista europea, tal i com l'analisa Montesquieu, encara que el monarca dictava totes les lleis d'acort als seus interessos, que es confonia en els de l'Estat, els grups privilegiats, açò és, els nobles, s'erigien en consellers i ajudants directes del rei en les seues decisions. Els tribunals de justícia (els «parlaments» en França), apareixien com una administració relativament independent, i l'Estat absolutista es concebia com un Estat de lleis, lo que ho distinguia d'una tirania.

El maneig de la religió

En principi, d'acort en la teoria absolutista el Rei devia manejar els fils de l'iglésia i ser el cap temporal de la mateixa. En la pràctica, de nou, el poder de l'iglésia era massa gran com per a prendre les seues regnes de manera tan radical, i encara que alguns monarques, com Enrique VIII d'Anglaterra, varen conseguir fer-se en el control absolut sobre la mateixa, si be la majoria de les monarquies europees va mantindre la seua influència sobre l'Iglésia d'una forma molt més venal i sotil. En el cas de les nacions catòliques, reconeixent tácitamente la supremacia del papat en qüestions religioses. No obstant, monarques catòlics com Carlos V havien obtingut el Patronat Regio, lo que els permetia el maneig, supervisió (i inclús nomenaments) en l'Iglésia de la seua jurisdicció imperial.

Economia i societats

Les estructures econòmiques, essencialment preindustrials, mantenien la continuïtat del modo de producció feudal o règim senyorial en el camp, verdader centre de la producció. El capitalisme, que havia naixcut en les ciutats medievals continuava en una fase inicial (o transició del feudalisme al capitalisme) que, a pesar de la era dels descobriments que havia permés la creació d'una economia món, es restringia a circuits comercials i financers. Encara que la relació d'interessos i respals mutus que poguera haver-se donat entre monarquia absoluta, feudalisme i capitalisme (o entre els distints actors socials: reis, burguesos, senyors i llauradors) ha segut objecte de notables polèmiques histo-gràfiques; en lo que sí hi ha consens és el denominar com mercantilisme al pensament econòmic identificable en el periodo de l'absolutisme. El tamany de l'economia dels recursos de la qual depenia la monarquia es va identificar en el d'un naixent mercat nacional, és dir, un mercat les dimensions del qual coincidiren en el territori de la monarquia, llimitat per les seues fronteres polítiques, somés als seus imposts i llegislació comercial, i en el que circulara la seua moneda i s'acceptaren pesos i mides comunes; tot això per mig d'alvanços llimitats, pretensions que no es varen conseguir de forma efectiva fins al Nou Règim posterior a les revolucions lliberals. Segons l'interpretació bullonista (de bullion, lingot d'or), la riquea de l'Estat estava respalada per les reserves materials de metals preciosos (el or i la argent); segons l'interpretació colbertista (de Colbert, el ministre de Luis XIV), d'una balança comercial positiva estimulada per una inteligent política aranzelària que forçara la substitució d'importacions per una producció interior controlada pel rei de tot tipo de productes, pero especialment dels productes de lux i estratègics (manufactura reals). Totes les mides econòmiques deurien tindre com a fi aumentar la riquea interior per a aixina garantisar l'increment dels ingressos de l'Estat. El intervencionisme multiplicava regulacions i controls, i ignorava qualsevol concepte de mercat lliure. Els privilegis i monopolis d'orige feudal o els de nova creació per arbitrio del rei, tenien un important paper en el sistema econòmic: exencions fiscals estamentals (noblea i clero) monopolis dels gremis tradicionals o de les noves companyies comercials i manufactura reals, etc. La societat estamental més tancada inclús que en l'Edat Mija, donava poques oportunitats per a la movilitat o el ascens social, entre les que destacaven les carreres eclesiàstica, universitària i burocràtica (noblea de toga) i la venalidad dels càrrecs o la compra de títuls de noblea. L'atracció de la noblea cap a la cort regio, ademés d'acabar en la descentralisació i ruralisació pròpies de l'Edat Mija, la sometia a patrons d'emulació en elux, la forma de vida i el servici al rei, el model del qual més acabat va ser el palau de Versalles. Els tumults interiors, frut de les resistències particularistas i del descontent social incrementat en les conjuntures crítiques, varen anar relativament freqüents.

Interpretacions historiográficas

Per a l'historiador Roland Mousnier, la monarquia absoluta és el resultat de la rivalitat de dos classes: la burguesia i la noblea. El rei arbitrava el conflicte, recolzant a la burguesia i domesticant a la noblea, conduint eixe conflicte a un equilibri que va assegurar el seu poder personal i l'unitat, l'orde i la jerarquia en el govern i en l'Estat; lo que va dur a la sumissió total i a l'obediència sense llímits. Pel contrari, segons Perry Anderson, l'estat absolutista mai va ser l'àrbit entre l'aristocràcia i la burguesia, ni molt manco, un instrument en la naixent burguesia contra la aristocràcia. L'absolutisme va ser en la seua essència un aparat reorganisat i potenciat de domini feudal, el nou instrument d'una noblea amenaçada, a la que va permetre seguir ostentant el domini del poder polític, mantenint a les masses llauradores en la base de la jerarquia social i a la burguesia emergent anara de les classes dominants. Paradòxicament, segons este historiador, si ben l'estat absolutista va ser un instrument per a la protecció de la propietat i els privilegis de l'aristocràcia feudal, els mijos que va amprar varen favorir simultàneament els interessos bàsics de les naixents classes mercantils i manufactureras, possibilitant el desenroll de les estructures capitalistes. Alguns apartats d'Anderson presos del text L'Estat absolutista en Occident: L'absolutisme va ser essencialment això: un aparat reorganisat i potenciat de dominació feudal, destinat a mantindre a les masses llauradores en la seua posició social tradicional.

El senyor Anderson també cita en el seu text a Althusser: El règim polític de la monarquia absoluta és tan sola nova forma política necessària per al manteniment del domini i explotació feudal en un periodo de desenroll d'una economia de mercat.

Els estats monàrquics de la renaixença varen ser, davant tot i sobretot, instruments modernisats per al manteniment del domini nobiliario sobre les masses rurals. P. Anderson.

Institucions

Facenda, burocràcia, diplomàcia i eixèrcit professional, tots ells servits per funcionaris o militars que deguen a la seua formació i professionalitat, i a la voluntat del rei (i no a la seua pròpia riquea o noblea) el manteniment de la seua posició; varen ser els instruments més importants dels que es va valdre la monarquia absoluta per a afiançar i aumentar el seu poder, tant cap a l'interior com cap a l'exterior. Els enormes costs d'una marina de guerra i un eixèrcits permanents de mercenaris equipats en armes de fòc cada volta més modernes, implicava la desaparició de les mesnades feudals, reclutades per fidelitat vasallática. El poder militar va passar d'estar dispers en la noblea a estar centralisat en el rei. La fiscalitat necessària per a sostindre totes les despeses de l'Estat i del monarca, entre els que destacaven les despeses militars, els salaris públics i els luxos de la cort, incloïa tot tipo d'imposts, directes i indirectes, ordinaris i extraordinaris, ademés del recurs a la deute públic, els creixents interessos del qual terminaven convertint-se en un problema insoluble que duya a periòdiques fallida. Un cos d'embaixadors s'ocupaven dels cada volta més complexos tractats militars, comercials i matrimonials (totes les cases reals europees s'emparentaven per a formar o mantindre aliances i conjunts territorials). A partir de la Pau de Westfalia (1648), el nou concepte de relacions internacionals basat en el equilibri de potències va donar un nou impuls als ministeris d'assunts exteriors, i les embaixades varen deixar de ser enviats informals per a adquirir autèntica rellevància dins dels règims absolutistas.

Llímits del poder absolut

Ceràmica espanyola del sigle XIX en la efigie de Fernando VII i la frase Viva el meu Amo. La Invasió Francesa d'Espanya (1808-1814) va motivar entre la població espanyola cert rebuig a les idees lliberals naixcudes de la Revolució Francesa i la visió de la monarquia absoluta com una garantia de seguritat, pau i religió.

El model polític de la monarquia absoluta té com a traça centrala concentració de tot el poder en el rei sense control o llímits de qualsevol tipo. L'existència de qualsevol «cossos intermig» s'entén com una discreció o permisión del sobirà. A pesar d'estos principis, tant les condicions materials pròpies de l'época (que impossibiliten l'existència real d'un poder eixercit de forma contínua en un territori inabarcable, sense comunicacions eficients -especialment en els imperis colonials, a on les lleis s'obedixen pero no es complixen-), com l'incontestable poder ideològic, econòmic i social de l'Iglésia i la pervivencia del règim senyorial i de costums i institucions particularistas (aduana interiors, multiplicitat de llengües, monedes, pesos i mides, privilegis forals, Corts dels distints regnes peninsulars en Espanya, Parlaments judicials en França, Parlament en Anglaterra), varen determinar que, de fet, el poder dels reis absoluts tinguera llímits; s'expressaren o no de forma explícita. En la tradició jurídica d'Europa Occidental, les llimitacions a l'absolutisme són tres:

• La llei divina, a la que el rei, de la mateixa manera que tots els cristians, està somés.
• Les parts del Dret que no poden ser objecte de llegislació pel rei, sino que es consideren de dret natural i es determinen per especulació teòrica dels juristes, com el dret de gents, que regula tant els drets de pobles aliens, als que el rei té que atindre's quan entaula relacions internacionals (inclús en cas de guerra); o determinades qüestions del dret privat de validea interna, com a qüestions relatives a la propietat, la herència, el mayorazgo, etc. Aquelles que es vinculen a l'eixercici directe del govern, varen ser desplaçades pels monarques en el procés de consolidació de l'absolutisme, com el recurs a corts o parlaments per a la definició de certes mides (en França els Estats Generals varen deixar de ser citats en 1614, i solament varen tornar a sesionar en 1789).
• Les lleis fonamentals del Regne: un conjunt de normes relatives al fonament de l'Estat que no depenen de la voluntat del rei, sino que es basen en la tradició, en una sòrt de «Constitució històrica» (que la seua difuso reconeiximent posteriorment justificarà la redacció de texts constitucionals lliberals, com la Constitució de 1812). Dins d'estos principis, no necessàriament escrits, es conten:
  • El principi de llegitimitat, conseqüència de la necessitat d'una noció de continuïtat de l'Estat, que encara que s'identifique en la persona del rei no pot deixar de ser independent de la seua persona física: quan el rei mor, la corona deu passar al seu successor (lo que implicava complexes ritualizaciones: el doble cos del rei, les proclamacions del tipo El rei ha mort, vixca el rei). El rei no podia modificar la llei de successió que li havia llegitimat a sí mateixa per a accedir al tro. A pesar d'això, algunes sí es varen canviar, com la llei sálica que regia tradicionalment en la monarquia francesa i, despuix de l'arribada dels Borbones, en l'espanyola.
  • La necessitat d'establir una regència en casos com la minoria d'edat o incapacitat del rei.
  • El principi de religió; que no és essencialment una traça de l'absolutisme. La confesionalidad de l'Estat implica que el cap de l'Estat té la confessió de l'Estat. Açò era especialment cert per a les monarquies catòliques, anaren absolutes o no. La conversió d'Enrique IV de França per a poder ser rei va donar un clar eixemple (París be val una missa). Pel contrari, en Alemània la guerra d'Esmalcalda havia impossibilitat la formació de qualsevol tipo de monarquia absoluta (o cap tipo d'Estat centralisat); i es va establir el principi opost cuius regio eius religio (la religió del rei és la del regne). En el cas del regne d'Anglaterra, la possibilitat de que un catòlic accedira al tro era vista com una amenaça d'absolutisme; en lo que l'identificació del rei en el cap de la Iglésia anglicana suponia un de les traces més de la monarquia parlamentària.

Exponents de l'absolutisme

1. Luis XIV de França
2. El moradura Richelieu, ministre principal de Luis XIII de França
3. Felipe V d'Espanya
4. Carlos XII de Suècia
5. Jacobo II d'Anglaterra
6. Carlos II d'Anglaterra
7. Federico Guillermo I de Prusia
8. Pedro I de Rússia
9. Fernando VII d'Espanya
10. Gustavo III de Suècia
11. Carlos VI d'Àustria
12. María I d'Escòcia

L'eixemple francés

Vore també: Antic Règim en França

L'eixemple més característic d'una monarquia absoluta és el de la monarquia francesa, que demostra aixina mateix cóm conseguir fer caure el règim feudal no va ser tan senzill.

La frase L'état, c'est moi (‘L'Estat soc yo’), és la frase célebre de Luis XIV, un dels més famosos monarques absoluts de França. La França en el XV era un mosaic de regions en distintes tradicions, privilegis i règims llegals. La tendència de la monarquia francesa a centralisar el poder apareix sobretot despuix del fi de la guerra dels Cent Anys. Despuix de l'invasió anglesa i la derrota de la vella noblea en la batalla d'Agincourt, el seu prestigi queda sériament danyat, alguna cosa que és aprofitat pels monarques francesos per a incrementar la seua influència i poder. Fins a llavors, els reis de França havien segut considerats com un primus inter parells per part del restant de la noblea francesa, i la seua influència real es llimitava als territoris patrimonials de la casa Capeto, açò és, la Île de France. El primer monarca en desenrollar la tendència centralista va ser Luis XI, que es va servir de múltiples intrigues per a estendre la seua autoritat per tots aquells territoris que conformaven la França del sigle XVI. Els seus successors varen continuar esta política, que va passar en reduir la potestat dels nobles en els seus señoríos jurisdiccionals i el desenroll d'una administració centralisada. No obstant, esta tendència chocava en importants problemes de comunicacions: comunament, les órdens reals no aplegaven en temps i forma a tots els racons de França, i per lo tant el poder en els senyors locals es vea favorit. El nomenament de governadors locals i el control férreu sobre el nomenament de càrrecs públics va tendir a reduir l'influència dels nobles locals a favor de la del Rei, encara que va generar tota una casta de nobles de toga que compraven càrrecs públics per a després beneficiar-se d'ells a costa del Rei. Sobre l'economia, com en qualsevol règim absolutista, era mercantil i el monarca intervenia en ella activament. En lo que a la societat es referix, esta estava dividida en órdens o estaments, entesos com la condició social i política d'índole colectiva que es definix per un conjunt de llibertats. A lo llarc del sigle XVI els successius monarques varen incrementar la seua influència, pero d'ells s'esperava que actuaren seguint la llei divina i el dret natural, açò és, que respectaren les costums feudals. A lo llarc del sigle XVII o dels Ministeris, com és cridat en França ya que varen governar dos primers ministres en lloc d'un rei, Richelieu i Mazarino, l'autoritat real tendix cap al centralisme, i l'absolutisme es apuntala: es uniformizan imposts, es restringix l'autonomia dels Parlaments provincials, s'integren en França territoris fins a llavors independents com Navarra, la Lorena i el Bearn, es desenrolla l'administració central, es reforma l'eixèrcit i es profesionalisa. Sumida en una profunda crisis econòmica i en mig de grans tumults tals com la rebelió llauradora dels Croquants o la rebelió aristocràtica de La Fronda, que varen debilitar en apariència l'autoritat del Rei, a la llarga el triumfo d'est sobre els rebels apuntaló l'absolutisme, i per a quan Luis XIV alcança la majoria d'edat, l'autoritat del monarca és indiscutible. Després de la mort de Mazarino, Luis XIV instaura el seu govern personal i passa per dalt de tot lo existent i s'impon nomenant als ministres de la seua preferència per a que realisen les funcions vitals, que acompanyats per un pesat sistema burocràtic sense poques innovacions, fan de lo que serà la vida de França en aquelavors. Sobre el seu pla econòmic, es té una economia basada eminentment en l'agricultura, en predomini del sistema d'orige feudal, en aduana i en alts imposts que poden ser pagats en espècies o en diezmos segons lo collit pels llauradors. Quan hi ha mals collites, el país passa fam, pero els molts imposts no es reduïxen puix deuen sufragar les contínues guerres del monarca aixina com eluxós estil de vida de l'est i de la cort. Per a sostindre en part les despeses de la cort es creen les manufactura reals de la mà de Colbert, destinades a satisfer la demanda de productes d'alt lux per part de la nova burguesia i les demés cases reals. No obstant, els treballadors seguixen ordenats en gremis segons l'ofici i en escassa consciencia capitalista. En lo social, França contava en una societat altament estratificada en l'época i en privilegis sol per als nobles i els clercs, que els distinguien sobre la llei i als tributs. Els no privilegiats, entre els que s'incloïen els llauradors i el Tercer Estat, estaven somesos a tots els gravàmens i es trobaven baix l'imperi d'una llei molt manco benevolente. D'ells s'esperava que obediren i respectaren als atres dos estaments, als que en realitat sostenien econòmicament.

Enllaços externs

• L'esplendor de l'absolutisme.
• Absolutisme en França.
• Pensament polític absolutista.
• La restauració de l'absolutisme (Espanya).