Cató el Vell

Marco Porcio Catón  (234 a. C.-149 a. C.), conegut com Cató el Vell, va anar un polític, escritor i militar romà conegut pels renoms de Censor, Major, Vell, Sapiens i Prisco per a distinguir-ho del seu bisnieto Catón el Jove. Catón procedia d'una família plebea de Tusculum enrolada en la gens Porcia que s'havia distinguit per reseñables servicis militars, pero no per haver eixercitat alguna magistratura. Va ser criat a la manera dels seus antepassats llatins i educat en l'agricultura, a la que es dedicava quan no estava ocupat en els assunts públics. Va cridar l'atenció de Lucio Valerio Flac, que ho va atraure a Roma, a on, gràcies a la seua influència, Catón va ser ascendint per mig de les diferents etapes del cursus honorum: tribuno de la plebe en 214 a. C., cuestor en 204 a. C., pretor en 198 a. C., cònsul en 195 a. C. junt al seu vell patró i, finalment, censor en 184 a. C. Com censor, Catón es va distinguir pel seu conservadora defensa de les tradicions romanes en contraposició en elux de la corrent helenística procedent d'Oriente. Ademés, i en el marc de la seua llabor de censura, va protagonisar un dur enfrontament en Escipión l'Africà. Com a polític, Catón es va distinguir per ser el major defensor i impulsor de la tercera guerra púnica contra Cartago. Com a militar, va combatre als cartagineses en la segona guerra púnica entre 217 i 207 a. C. i va participar en la batalla del Metauro, a on Asdrúbal Barca va resultar mort. Com a resultat d'estes batalles, Roma es anexionó el territori púnico de la península ibèrica i va ser nomenat procònsul d'Hispania Citerior. Durant esta etapa, va dirigir una guerra de castic contra la població ibera, eliminant als iberos insurgents i a la població en general, en extrema durea en el context de la Tumult íbera. En 191 a. C. va intervindre com tribuno militar en la campanya grega de Manio Acilio Glabrión contra l'Imperi seléucida d'Antíoco III Megues, participant en la batalla de les Termópilas que va acabar en victòria per al bando romà. Se li considera el primer escritor en prosa llatina d'importància i va anar el primer autor d'una íntegra història d'Itàlia en llatí. Alguns historiadors han argumentat que de no ser per l'impacte que varen causar els seus escrits, el grec hauria substituït allatí com a llengua lliterària en Roma. El seu manual d'agri cultura (també cridat De re rustica) o Sobre l'agricultura és l'única de les seues obres que ha sobrevixcut en la seua totalitat. En ella es descriu el rito de la suovetaurilia, entre molts atres temes.

Cató el Vell

Orígens

Família

Cató el Vell va nàixer en Tusculum, un municipi integrat en el Lacio al que els seus antepassats havien pertanygut durant vàries generacions. El seu pare s'havia llaurat una gran reputació com a valent soldat i el seu besyayo havia rebut una recompensa de l'Estat en matar a cinc soldats montats durant una batalla. No obstant, els Porcios tusculanos no havien eixercitat jamai una magistratura romana. Quan va escomençar la seua carrera política en la capital se li considerava entre els aristócrates com un homo novus; el sentiment de trobar-se en una posició injusta unida a la seua creència de ser superior als seus rivals polítics varen contribuir a estimular la seua ambició. Des dels seus inicis polítics a la seua mort se li coneix no solament com el líder de la seua família, sino com el fundador de la gens Porcia.

Cognomen Catón

Catón d'Útica llegint el Fedón abans de suïcidar-se. Estàtua de marbre de Jean-Baptiste Roman i François Rude, 1840. Museu delouvre.

Els varons pertanyents a les tres generacions immediatament anteriors al naiximent de Catón havien rebut el nom de Marco Porcio i, segons Plutarco, Catón era conegut originalment com Prisco; no obstant, va adoptar posteriorment el cognomen Catón —que indica un saber pràctic unit a una sagacitat política natural i combinada en l'experiència de manejar assunts civils i administratius. No obstant, és provable que l'epítet més comú de Catón fora Prisco— que es va utilisar per a distinguir-li dels seus successors fins a l'ascens del célebre Catón d'Útica, ya que no es tenen registres de quin va ser la primera ocasió en que va utilisar Catón. També és possible que se li concedira este renom durant la seua infància com un símbol de distinció. Les qualitats implícites en este cognomen estaven resumides en l'antiquat títul de Sapiens, en el que seria conegut en la seua vellea, i del com Cicerón va dir que es considerava casi el seu cognomen. Home de gran eloqüència en les seues dissertació i posseïdor de gran estil oratorio, en l'actualitat Catón el Censor (en llatí, Taste Censorius) s'ha convertit en el seu sobrenom més característic, degut a que va revestir la censura en extraordinari bon fer i es va convertir en l'únic de la seua família que va eixercitar este càrrec.

Any de naiximent

En la finalitat de determinar la seua data de naiximent, s'han de considerar els registres que es referixen a la seua edat en el moment de la seua mort, acontenyiment que se sap en certea que va ocórrer en 149 a. C. Segons els escrits de Cicerón, Catón va nàixer en 234 a. C., l'any anterior al consulat de Quint Fabio Màxim Verrucoso, i va morir a l'edat d'ochenta y cinco anys, durant el consulat de Lucio Marcio Censorino, el cònsul que va iniciar el lloc de Cartago, i Manio Manilio. Plinio el Vell es mostra d'acort en Cicerón a pesar de la marcada tendència entre els historiadors clàssics a exagerar l'edat de Catón. Segons Valerio Màxim, va sobreviure al seu octagésimo sext natalici, mentres que Tito Livio i Plutarco defenen que a la seua mort contava en noranta anys.

Plutarco rebat estes afirmacions en mencionar en la seua obra una frase que atribuïx a Catón; en ella, el Censor dia que va servir en la seua primera campanya als dèsset anys, quan el comandant cartaginés Aníbal, va entrar en la península itálica al cap d'un enorme eixèrcit. No obstant, Plutarco no va observar que l'afirmació de la seua principal font, Tito Livio, era errònea en prendre el desseté natalici de Catón com l'any 222 a. C., any en el que Aníbal no estava present en Itàlia. El còmput realisat per Cicerón va ser establit com el correcte degut a que situa el desseté natalici de Catón en el marc de la segona guerra púnica.

Joventut

Segona guerra púnica

Artícul principal → Segona guerra púnica.

Escenari de la segona guerra púnica. Catón va estar present en la decisiva batalla del Metauro.

Quan Catón era encara molt jove, el seu pare va morir deixant-li en possessió una chicoteta herència consistent en unes propietats en el territori dels sabinos, a poca distància del seu poble natal. Allí Catón va passar la major part de la seua infància entrenant el seu cos per mig d'exigents eixercicis, supervisant i dirigint les operacions agrícoles de les seues propietats, deprenent cóm devia dirigir els seus negocis i estudiant les regles pertanyents a l'agricultura rural. Prop de les terres de Catón, existia una modesta cabanya en la que va habitar Manio Curio Dentato despuix de la celebració de les seues tres triumfos, les proea dels quals en l'eixèrcit romà i el caràcter del qual recio i moraliste permaneixien en la memòria de tots els romans. Dentato era molt admirat entre el veïnat i les seues proea varen inspirar a Catón, que va decidir intentar imitar el seu caràcter i alcançar la seua glòria marchant a combatre als cartaginesos en la segona guerra púnica quan corria l'any 217 a. C. Existixen moltes discrepàncies tant entre les fonts antigues com en les modernes sobre l'inici del servici militar de Catón. En 214 a. C., Catón va servir en Capua i l'historiador Wilhelm Drumann  teoriza que Catón era en eixe moment, a l'edat de vint anys, un mer tribuno militar. Quint Fabio Màxim Verrucoso, que ostentava el mando en Capua durant el seu quart consulat, no va tardar en vore la valia de Catón i va llaurar una íntima amistat en el jove militar. Encara que Fabio Màxim contínuament li dia a Catón que valorava la seua gran experiència militar, va preferir no revelar-li les seues autèntiques afinitats polítiques en l'objectiu de mantindre al seu costat a este valiós jove. En el lloc de Tarento de 209 a. C., Catón va lluitar de nou junt a Fabio i dos anys més tart, en 207 a. C., Catón va formar part del selecte grup que va acompanyar al cònsul Cayo Claudio Nerón des de Lucania cap al nort de la península, en l'objectiu de frenar l'alvanç d'Asdrúbal Barca. Els antics escrits arrepleguen que Catón va contribuir a la decisiva victòria dels romans en la batalla del Metauro, a on Asdrúbal va resultar mort. La notícia de la mort d'Asdrúbali va aplegar al seu germà Aníbal d'una manera desapiadada: els romans varen tirar el cap d'Asdrúbal per damunt de les fortificacions del campament del cartaginés.

Periodo de pau

En el periodo entre les distintes campanyes, Catón va tornar a la seua granja de Sabinia, a on mostrava a sovint la seua austeritat, vestint i comportant-se de la mateixa manera que les seues esclaus. Els veïns de Catón li apreciaven per la seua joventut, pel seu modo de vida i per la seua concisa i antiquada oratòria, i li seleccionaven habitualment per a actuar d'àrbit en les disputes veïnals o per a representar-els davant l'Estat, tasques per a les que Catón, per la seua molt actiu modo de vida, es mostrava sempre ben dispost. A conseqüència de totes estes activitats, la capacitat oratòria de Catón va ser millorant: el jove llaurador va guanyar confiança en sí mateixa, va deprendre els modos que utilisaven els nobles al parlamentar, es va iniciar en l'estudi de les lleis i va amprar els principis de justícia que havia adquirit mediant en les disputes veïnals per a analisar la diversitat humana i el seu comportament.

Moral romana

En les afores de la granja de Catón se situaven les terres de Lucio Valerio Flac, un jove noble pertanyent a una família patricia de gran influència. Dins de la societat romana s'estava portant a terme una transició des dels valors tradicionals de la vida rústica, assentada des de feya molt temps en el Lacio, i, en general, en tota Itàlia, a valors més ostentosos, procedents de la civilisació helènica i oriental. La màxima magistratura política de Roma, el consulat, havia quedat en mans d'unes poques famílies aristocràtiques inmensamente riques. Estos patricios, encara que famosos pel seu corruptibilidad, també eren populars entre els romans per la seua generositat, elegants modals, refinada oratòria, coneiximents artístics i lliteraris i, sobretot, per la fama dels seus antepassats. Els nobles menys favorits varen reaccionar encapçalant una facció dins del Senat que defenia la tornada als valors tradicionals heretats pels sabinos, utilisats com a símbol de resistència i robustea. Flac, pertanyent a esta facció conservadora, no va poder passar per alt l'energia i moral de Catón, la seua austeritat i la seua forma de viure, a lo que se sumaven la seua eloqüència i talent militar. Els líders de la facció senatorial que promovien la transició cap al model de vida oriental eren la família dels Escipiones, en Escipión l'Africà al cap, Marque Claudio Marcelo i Tito Quincio Flaminino; la facció conservadora estava liderada per Flac, Quint Fabio Màxim, Catón i els seus aliats.

Sendera política

Flaca era un perspicaz polític que esperava a que emergiren jóvens de valia que pogueren recolzar a la seua facció, i va trobar en l'esperit marcial i eloqüència oratòria de Catón un possible candidat. Flac sabia que les virtuts de corage i capacitat de persuasió que posseïa Catón eren molt valorades en Roma i que l'única manera que tenia Catón per a accedir a altes magistratura era distinguint-se en el Fòrum Romà. Es pot comparar en la concepció que tenia Montesquieu sobre la posterior corrupció de Roma, referint-se a la guerra civil entre Sila i els simpatisants de Cayo Mario:

Pero, en general, els romans només coneixien l'art de la guerra, que era l'únic camí cap a l'honor i les magistratura. Per això, les virtuts marcials varen permanéixer aun cuando el restant s'havien perdut.

Per esta raó, va sugerir al jove llaurador que conduïra la seua ambició cap a l'activitat política, assessorant-li en tot lo que va poder. Flac va invitar a Catón a la seua residència en Roma i li va ratificar el seu respal polític fent que el jove escomençara a distinguir-se per sí mateixa en el Fòrum i convertint-se d'eixe modo en un més que considerable candidat a accedir a una magistratura.

Principis de la seua carrera militar i política

Cuestor

Fotografia orbital de Sicília, província proconsular d'Escipión l'Africà baix els órdens del qual va servir Catón. NASA.

En 205 a. C. Catón va ser nomenat cuestor; a l'any següent va escomençar a eixercitar les tasques que el lloc exigia quan va marchar junt a Escipión l'Africà a Sicília. Quan Escipión va conseguir, despuix de derrotar a una forta oposició en el Senat, que este donara consentiment per a que les tropes partiren de l'illa cap al Nort d'Àfrica, Catón i Cayo lio varen ser designats com a escolta dels bucs de transport. La relació entre Catón i Escipión era totalment carent de simpatia i no existia cooperació entre el procònsul i el cuestor, ya que quan Escipión havia solicitat al Senat que li permetera transportar les seues tropes a Àfrica per a atacar a l'enemic cartaginés en el seu propi territori, Quint Fabio Màxim —el antic general de Catón— es va opondre al procònsul. Catón, el nomenament del qual estava destinat a vigilar el comportament d'Escipión, va aprovar els punts de vista del seu antic comandant.

Segons Plutarco, la relaixació de la disciplina entre les tropes d'Escipión i les quantioses despeses en els que incorria el general varen provocar l'ira de l'auster Catón al que el general va respondre alegant que contara les victòries i no els diners:

Escipión li va contestar (...) que no necessitava un cuestor tan sever, perque de lo que havia de donar conte a la ciutat era de les seues accions i no dels diners.

Despuix de la discussió, Catón va dimitir del seu servici i va retornar al Senat. Va pronunciar una queixa davant la Cambra referent a les desorbitades despeses del general. Davant esta petició, secundada per Fabio Màxim, es va enviar una delegació per a que investigara les despeses d'Escipión. Els seus integrants no varen trobar proves del malbarat del general. La versió de Tito Livio discrepa no obstant en la de Plutarco i assegura que les queixes de Catón estaven motivades per incompatibilitats ideològiques en el seu comandant. Si la versió de Livio és correcta, la delegació va ser enviada per a tractar les queixes dels habitants de Locri, que haurien sofrit una gran opressió baix el mando d'un dels llegats d'Escipión, Quint Pleminio. Livio no diu res sobre una possible ingerència de Catón en este assunt, encara que sí menciona l'amargura en la que el jove cuestor es va queixar al seu aliat Fabio Màxim de cóm Escipión hi havia corrompido la disciplina militar, i de la seua marcha illegal des de Sicília per a prendre Locri.

L'autor de la curta versió sobre la vida de Catón, l'identitat de la qual s'ha atribuït generalment a Cornelio Nepote, afirma que Catón, despuix de la seua tornada d'Àfrica, va fer un alt en Cerdenya i va embarcar en la seua nau al poeta Quint Ennio. No obstant és més provable que el primer contacte entre el poeta llatí i el senador es produïra quan este fòra pretor de Cerdenya.

Edilidad i pretura

Cerdenya, província pretoria de Catón

En 199 a. C., Catón va ser elegit edil curul; junt en el seu colega en el lloc, Cayo Helvio, va restaurar els Jocs Plebeus i va donar el seu consentiment per a que se celebrara un convit en honor a Júpiter. Va ser elegit pretor en 198 a. C. i li va ser assignada com a província l'illa de Cerdenya, a la que va partir al mando d'una força de 3000 soldats d'infanteria i 200 soldats de cavalleria. Ací se li va presentar a Catón la seua primera oportunitat per a demostrar al món les seues creències sobre l'obligació d'aplicar una estricta moral pública. Va reduir els costs de les operacions navals, va caminar per mig de la seua província en companyia d'un únic assistent i va posar de relleu el fort contrast entre el seu auster modo de vida i la suntuositat en la que vivien els magistrats provincials de ranc ordinari. Els ritos religiosos es varen celebrar en un raonable aforro, la justícia es va administrar en raonable imparcialitat, l'usura va ser perseguida en gran severitat i es va desterrar als que la practicaven. Cerdenya havia permaneixcut en calma durant llarc temps, pero si prenem com a certa l'improvable i carent de fonts versió de l'escritor Aurelio Víctor, Catón subyugó una rebelió en l'illa durant el seu mandat.

Consulat i govern en Hispania

Lex Oppia

En l'any 195 a. C., a l'edat de trentanou anys, Catón va ser elegit cònsul junt al seu antic amic i patró, Lucio Valerio Flac. Durant el seu consulat va tindre lloc una gran disputa llegal que va posar de manifest els arraïlats ideals conservadors del cònsul. En 215 a. C., durant l'apogeu de la segona guerra púnica, un tribuno de la plebe cridat Cayo Opi havia aprovat una llei, la denominada lex Oppia. Dita llei tenia per objecte restringir a les dònes les exhibicions desmesurades de lux, per ad açò instaurava una série de prohibicions, entre les quals cal citar la prohibició de dur joyes d'un valor superior a una onça d'or, la prohibició de dur vestits de varis colors i la prohibició d'utilisar vehículs per a desplaçaments curts, de menys d'una milla, a no ser que s'utilisaren per a acodir a un acte religiós. En Aníbal derrotat i l'economia de la República de nou pròspera gràcies a l'expropiació dels tesors cartagineses, ya no hi havia necessitat de que se seguira aplicant la lex Oppia. En conseqüència, els tribunos Marque Fundanio i Lucio Valerio Tapó varen intentar conseguir la derogació de la llei, pero es varen trobar en l'oposició dels seus colegues Marque Juny Brut i Publio Juny Brut. Esta disputa llegislativa va generar un major interés que els assunts administratius i estatals que varen quedar en un segon pla. Les dònes de mijana edat es plantaven en els voltants del Fòrum i interceptaven als seus marits, suplicant-els que restauraren els seus drets. Cada volta més decidides, les matrones varen pregar als pretores, cònsuls i consulars la derogació de la llei, pressionant de tal modo al Senat que Flac va escomençar a dubtar, pero Catón es va mostrar inflexible i va realisar un dur discurs el núcleu del qual va ser rescatat per Tito Livio. Al final, les dònes varen conseguir lo que volien. Cansats de la persistència de les matrones romanes, els tribunos opositors varen retirar el seu vet i la llei va ser derogada per totes les tribus. Les dònes, per a celebrar el seu èxit, varen desfilar en processó pels carrers de la capitalluint les joyes i els vestits més voluptuosos possibles, els quals eren per fi llegals.

Este espinós assunt, no obstant, no va danyar en excés l'image pública de Catón, que s'havia mostrat sempre en contra de la reprovació de la llei. Una volta terminada la seua designació consular, Catón va ser nomenat procònsul a càrrec de la província d'Hispania Citerior.

Hispania Citerior

Artícul principal → Regirada íbera (197-195 a. C.).

Divisió provincial d'Hispania en temps de Catón

Durant la seua campanya en Hispania, Catón es va comportar d'acort a la seua reputació d'incansable treballador i en constant alerta. Va viure en funció als seus ideals estoicos, de la forma més sòbria possible i compartint tant les tasques com els víveres dels seus soldats rasos; sempre que li era possible, supervisava personalment les tasques dels seus subordinats. Catón dirigia a les seues tropes de forma dinàmica i hàbil i no es va mostrar mai negligent en la direcció i elaboració de tàctiques. Els moviments de l'eixèrcit de Catón estaven cuidadosadament dirigits per a ajustar-se a les estratègies del restant de generals romans acantonats en Hispania. A pesar de ser un general jove i de talent, mostrava una inusual humiltat en elaborar les seues estratègies en consonància als consells de varis experts. Catón va sembrar la cizaña entre les tribus hispanes i, aprofitant-se de la seua debilitat, va aplegar inclús a utilisar a molts d'ells com a mercenaris contra els atres natius.

Els detalls d'esta campanya estan recopilats per l'historiador Tito Livio i ilustrats en anècdotes de Plutarco. Abdós historiadors conten l'horror que va caracterisar a les operacions militars ocorregudes durant el conflicte i la rapidea i falta de clemència en la que Catón subyugó als insurgents hispans. Es pot llegir en estes obres que va haver multituts a les que, despuix de despullar-els de les seues armes, li les va eixecutar per la seua deshonra o li les va massacrar durant saquejos.

Tornada a Roma

Fòrum Romà

Una volta que va haver reduït als insurgents hispans assentats en el territori localisat entre l'Ebre i els Pirineus, Catón va dirigir la seua atenció cap a l'administració de la província. Durant el seu govern els ingressos varen aumentar, en incrementar els beneficis de l'Estat per l'explotació dels recursos miners situats al nort de la península ibèrica. Gràcies a tots estos guanys, el Senat va decretar tres dies d'agraïment en honor al general. A finals de l'any 194 a. C., Catón va retornar a Roma i el Senat va votar a favor de la celebració d'un triumfo, en el que va exhibir una extraordinària cantitat d'or, argent i coure. Durant la distribució del botí, Catón es va mostrar molt més lliberal de lo que s'esperava d'ell.

Sembla ser que la tornada de Catón va succeir abans de lo previst degut a que el seu enemic Escipión l'Africà, que era cònsul eixe any, desijava arrebatar la província al procònsul. Existix cert desacort entre els escrits dels historiadors Cornelio Nepote i Plutarco en eixe punt: el primer afirma que Escipión no va tindre èxit en obtindre la província mediterrànea i que, per la seua enfade, va rebujar deixar Roma fins al final del seu consulat. Plutarco afirma, no obstant, que Escipión sí va tindre èxit en obtindre la província del seu rival, pero que no va conseguir la reprovació de l'administració provincial del seu rival i que, com a rèplica als seus opositors, es va mantindre durant el seu proconsulat en Roma. Els escrits arreplegats per Tito Livio afirmen que Sext Digitio va ser nomenat governador d'Hispania Citerior. És provable que Plutarco s'equivocara en eixe punt degut a que eixe mateix any Publio Cornelio Escipión Nasica va ser nomenat governador d'Hispania Ulterior.

Segons pareix Catón va intentar sense èxit demostrar per mig de la seua eloqüència la veracitat dels contes financers de la província en l'objectiu de contrarrestar els atacs abocats sobre la seua persona durant el seu consulat. Existixen fragments d'alguns dels seus discursos que donen testimoni de la força dels seus arguments.

Plutarco afirma que despuix del seu consulat Catón va acompanyar a Tiberio Sempronio Longo a Tracia en calitat de llegat, pero sembla que hi ha un error, ya que en 193 a. C.es va designar a Sempronio Longo com a governador de la província de la Galia Cisalpina. Eixe mateix any Catón va finançar la construcció d'un chicotet temple en honor a Victoria Virgo, el qual havia promés dos anys abans, per lo que sembla molt improvable que servira com a llegat en Macedònia.

Final de la carrera militar

Batalla de les Termópilas

Artícul principal → Batalla de les Termópilas (191 a. C.).

Bust d'Antíoco III (Museu delouvre)

A pesar de que Catón no era ya un home jove, la seua carrera militar no havia terminat encara. En 191 a. C. va ser nomenat tribuno militar del cònsul Manio Acilio Glabrión, el qual va ser enviat a Grècia per a opondre's al Rei de l'Imperi seléucida, Antíoco III Megues.

En la decisiva batalla de les Termópilas (que no deu ser confosa en la famosa batalla del mateix nom de les guerres mèdiques), que va marcar el començ de la caiguda d'Antíoco, Catón va fer gala del seu gran valor i va obtindre una gran fortuna. En una valenta incursió en territori enemic, l'eixèrcit romà va eliminar als seus enemics de la Lliga Etolia que estaven situats en el punt més alt del mont Eta, a continuació les legions varen descendir a gran velocitat del Eta, causant gran terror en el campament enemic i forçant la retirada de Grècia de l'eixèrcit seléucida. Despuix d'esta perillosa estratègia, ellegat Catón va ser molt considerat entre les seues tropes que li varen atribuir tot el mèrit de la victòria. Despuix del periodo entre la persecució d'Antíoco i la pacificació del territori grec, Catón va ser enviat a Roma pel cònsul Glabrión per a que comunicara les notícies de la victòria. Catón va dur el viage a veta en tal rapidea que va aplegar a la capital abans que Lucio Cornelio Escipión Asiàtic que havia segut enviat abans que ell.

Visita a Atenes

Segons els escrits de Plutarco, durant la campanya en Grècia baix el mando de Glabrión, despuix de la batalla de les Termópilas, Catón va ser enviat a protegir els territoris de Corinto, Patras i Egio en l'objectiu de que no es passaren al bando d'Antíoco. Va ser llavors quan Catón va visitar Atenes per a impedir que els atenienses escoltaren les propostes del rei seléucida i es va dirigir a la població de l'actual capital grega en un discurs en llatí. És prou provable que Catón tinguera nocions bàsiques de grec, ya que segons Plutarco, Catón va estudiar este idioma durant la seua joventut en Tarento, a on va entaular gran amistat en el filòsof grec Nearco. Segons Aurelio Víctor, durant la pretura de Catón en Cerdenya, est va rebre classes de grec d'Ennio. Independentment de tot era conegut el despit de Catón pel món helènic. És provable no obstant que es dirigira a la població ateniense en llatí degut a que era d'obligat compliment per als magistrats romans, ya que mostrava la dignitat romana.

Censura

Bust d'un sacerdot d'Isis trobat en les excavacions de la Vila dels Papirs (Herculano) que s'ha identificat tradicionalment en Escipión l'Africà. Museu Nacional de Nàpols.

Catón va ser elegit censor en l'any 184 a. C. junt al seu antic patró Lucio Valerio Flac. En una ferma reputació com a soldat, Catón va preferir servir a l'Estat en la seua llar, escrutant la conducta dels candidats a honors públics i dels generals en el camp de batalla. Encara que no s'implicara personalment en la persecució dels Escipiones (Escipión l'Africà i Lucio Cornelio Escipión Asiàtic) per corrupció, sí que va ser la seua voluntat la que va animar l'atac polític contra ells. Escipión va ser absolt per aclamació, despuix de refusar defendre's de les seues acusacions. A pesar d'això, l'escàndal de les acusacions va acabar en la vida pública de l'Africà, qui va haver de retirar-se a la seua vila de Liternum. L'enemistat de Catón en Escipión es remontava a la campanya d'Àfrica, quan es va enfrontar en est pel seu balafiament en el repartiment del botí entre les tropes i pelux i la extravagancia de que Escipión feya gala. No obstant, Catón tenia entre mans una tasca encara més séria, ya que s'oponia a l'expansió de la nova cultura helènica que amenaçava en destruir l'asprosa simplicitat del modo de vida romà. Considerava esta resistència a l'invasió cultural com la seua missió especial. Catón exhibia esta determinació en més fermea en la seua censura, raó per la que seria malnomenat «el Censor», nom pel que se li coneix hui de forma més comuna. Va revisar en una severitat inusitada les llistes de senadors i cavallers, expulsant de la seua orde social a aquells als que considerava que no eren mereixedors del mateix, ya fòra per motius morals o per l'ambició d'estos. L'expulsió de Lucio Quincio Flaminino per crueltat va ser un eixemple del seu rígit modo d'entendre la justícia. Els seus ordenances contra elux ostentoso varen ser molt severes. Va impondre un elevat impost sobre vestits i adorns personals, especialment en els adorns femenins, i sobre els esclaus jóvens comprats com a favorits. En 181 a. C. va recolzar la lex Orchia (d'acort en atres fonts, primer es va opondre a la seua introducció i posteriorment a la seua abolició), que prescrivia un llímit al número d'hostes en una hospedería, i en 169 a. C. va promoure la lex Voconia, la qual entre atres qüestions contenia una normativa que pretenia revisar l'acumulació desproporcionada de riquees en mans d'una dòna. En un atre orde de coses, va reparar els aqüeductes, va netejar les aigüeres, va previndre l'us privat de les aigües públiques, va ordenar el derrocament de les cases que estretien les vies públiques i va construir la primera basílica en el Fòrum, prop de la Cúria. Va elevar també la cantitat entregada pels publicanos pels drets de recaptació d'imposts, i al mateix temps va disminuir els preus dels contractes per a la construcció d'obres públiques.

Últims anys

Pla de Cartago i de la península

Del seu periodo com censor fins a la seua mort en l'any 149 a. C., Catón no va ocupar càrrec públic algun, encara que va continuar distinguint-se en el Senat com un persistent adversari contra les noves idees. De la mateixa manera que molts uns atres romans, li horrorisava lo que els misteris báquicos tenien de licencioso i va exigir l'expulsió dels filòsofs grecs Carnéades, Diógenes i Critolao, els quals havien aplegat com a embaixadors des d'Atenes, a causa de la perillosa naturalea dels seus punts de vista. Catón tenia terror als meges, els quals eren en la seua gran majoria grecs. Va gestionar la lliberació de l'historiador Polibio i els seus companyers presoners, preguntant despectivamente als senadors si no tenien res millor que fer que discutir sobre si uns quants grecs devien morir en Roma o en la seua terra. No va conéixer la lliteratura grega fins a ser octogenari, encara que alguns estudiosos dels seus escrits pensen que va deure conéixer les lletres gregues durant la major part de la seua vida.

Carthago delenda est

La seua última activitat pública va ser promoure en els seus compatriotes la necessitat d'iniciar la tercera guerra púnica i la destrucció de Cartago. En l'any 157 a. C. (segons atres versions, en 153 o 152 a. C.) va ser un dels diputats enviats a Cartago per a arbitrar el conflicte territorial entre els cartagineses i Masinisa, rei de Numidia. La missió va ser infructuosa, i els comissionats varen tornar a casa. Pero Catón tornava tan impressionat per les evidències de la prosperitat cartaginesa que estava convençut de que la seguritat de Roma depenia de l'aniquilació de Cartago. En aquells temps, durant i fòra de les sessions, repetidament clamava: «Ceterum censeo Carthaginem esse delendam» (lo que significa: 'Per lo demés, opine que Cartago deu ser destruïda'). Esta coletilla en tots els seus discursos li va fer també molt famós en Roma.

Image pública i activitat privada

Per a Catón, la vida privada va ser una contínua disciplina i la vida pública la disciplina de la majoria. Considerava al cap de família com el germen de la família mateixa i a la família com el germen de l'Estat. Per mig d'una estricta economia del temps va realisar una cantitat immensa de treball, exigint la mateixa actitut dels seus familiars, i mostrant-se com un espós dur, un pare estricte i un amo sever i cruel. Segons pareix, hi havia poca diferència entre l'interés que prestava a la seua família i als seus esclaus. Només el seu orgulli induïa a prestar una major atenció als seus fills, Marco Porcio Catón Liciniano i Marco Porcio Catón Saloniano. Res hi havia en el comportament de Catón que mereixquera la censura dels seus compatriotes, que li veen com un eixemple de la forma de vida romana tradicional. En el passage en que Tito Livio descriu el caràcter de Catón no hi ha una sola paraula de crítica per a la rígida disciplina de la seua casa. En contraposició en la seua image pública de senador tradicional i al servici de Roma, en la seua vida privada Catón va tractar sobretot d'acréixer el seu patrimoni per mig de l'obtenció del màxim benefici en l'explotació de les seues propietats. Catón reinvirtió dits beneficis en l'adquisició de boscs, terrenys agrícoles i instalacions industrials, aixina com en les activitats comercials i bancàries. Per a eludir la lex Claudia, que prohibia a l'orde senatorialucrarse en els negocis, va organisar societats anònimes per al comerç marítim a gran escala i es va fer representar en elles per mig de testaferros.

Vida domèstica

Durant tota la seua vida Catón va mantindre l'esperit rural que li havien inculcat els seus pares des del seu més tendra infància. Va contraure matrimoni en una aristócrata de la gens Licinia. En la seua primera esposa va tindre un únic fill, al que se li coneix com Marco Porcio Catón Liciniano a fi de diferenciar-ho del seu mig germà. Al seu primer fill, Catón li va inculcar els seus mateixos valors tradicionals i aquell va aplegar a ser un home de gran valia, molt inteligent, lluent juriste, sagaz polític i valent soldat. No obstant, a la mort de la seua primera esposa, l'innegable moralitat de Catón va quedar en dubte quan este, a pesar de trobar-se en una edat molt alvançada, va prendre una nova esposa d'entre les seues esclaves en edat casadera. L'elegida pel Censor va ser una jove de gran bellea anomenada Salonia, en la que va tindre un fill cridat Marco Porcio Catón Saloniano. El primogènit de Catón, Catón Liciniano, despreciava este acte i va retirar al seu pare la paraula. L'enemistat entre abdós branques de la família de Catón seguiria a la mort del patriarca. A pesar de que en teoria la que ho tenia més fàcil per a fer història gràcies al seu major poder econòmic i influència política era la branca dels Licinianos, els que més es recorden són els de la branca dels Salonianos gràcies al seu descendent Catón el Jove.

Escrits de Catón

Catón no és sol famós per la seua importància política i reconeiximents militars, sino que també va destacar com a escritor. Catón va ser un historiador, el primer escritor en prosa llatina d'importància, i el primer autor d'una íntegra història d'Itàlia en llatí. Alguns historiadors han argumentat que de no ser per l'impacte que varen causar les escritures de Catón, el grec hauria substituït allatí com a llengua lliterària en Roma. Catón és un dels pocs autors del naiximent de la lliteratura llatina que podien afirmar que eixe idioma era la seua llengua materna..

• El seu manual sobre cóm deu dirigir una granja (d'agri cultura o Sobre l'Agricultura), és l'única de les seues obres que ha sobrevixcut en la seua totalitat. Es tracta d'una colecció de llibres que recopila les normes i regles de cria i gestió de granges, incloent anècdotes sobre cóm era la vida rural dels llauradors itálicos del II Adoptada per molts com un llibre de text, d'Agri Cultura proporciona regles per a dirigir una granja àmplia i dotada de molts esclaus. Catón assessora als grangers en l'adquisició de treballadors per a la recollida d'olives i també proporciona tècniques de tandes de refresc esclavistes que eviten l'extrem cansanci d'alguns, lo que provocava un descens en la producció. Afirma en la seua obra que és necessari vendre esclaus quan estos envellixen o es posen malts. Catón va proporcionar als grangers interessats en la seua obra una série de discursos que són citats per diversos autors llatins.
• La que és provablement l'obra més important de Catón, Orígens, oferix en un chicotet compendio de sèt llibres una visió de l'antiga història de les ciutats italianes, en especial Roma, sobre la que escriu des de la seua fundació fins als seus dies. Encara que l'obra s'ha perdut, diversos fragments han sobrevixcut gràcies a antics autors que els han recuperat.
• Durant l'Imperi romà es varen conservar uns 150 discursos polítics de Catón. En ells Catón proclamava la seua repulsa a la decadència de la moral romana i eixercia venjances verbals contra els seus adversaris polítics. En l'actualitat no es coneixen siquiera els títuls d'estos discursos, encara que s'han conservat alguns fragments d'ells. El primer del que es pot donar una data concreta és una obra anomenada Sobre l'Elecció d'Edils, escrita en 202 a. C. Existixen ademés una série de discursos a partir del seu consulat seguida d'una retrospectiva autojustificativa cridada Sobre el seu Consulat, que recopila numerosos discursos emesos durant la seua censura. No és segur que Catón permetera a uns atres llegir o copiar els seus discursos mentres estava viu (en atres paraules «publicar-els»). També es desconeix si la seua circulació es va produir immediatament despuix de la seua mort.
• Sobre els Soldats és un manual militar pràctic comparable a d'Agri Cultura.
• Sobre la Llei relativa a Sacerdots i Augurs és una obra de la qual solament es coneix un chicotet fragment en el qual seguia certes seccions de d'Agri Cultura. L'estilliterari de Catón és pràcticament invariable en les seues obres i casi totes elles seguixen una mateixa estructura.
• Praecepta ad Filium, «Màximes dirigides al seu fill»,. obra de la qual sobreviu el següent extracte:

Al seu degut temps Marque, fill meu, t'explicaré lo que vaig trobar en Atenes sobre el món grec i demostrar qué ventages poden residir en els seus escrits (encara que no devem prendre'ls massa en sério). Són un poble rebel i sense valor. Pren açò com una profecia: quan els grecs nos cedixquen les seues obres el nostre món es corromperá, de la mateixa manera que si envien als seus meges ací. Han jurat matar a tots els bàrbars en les seues medicines i cobren recompenses per fer-ho a fin de que treballen de forma més eficient. Els grecs per supost nos consideren bàrbars ademés de bruts oscos. Et prohibixc ser jamai atés per un d'ells.

Citat per Plinio el Vell, Naturalis Història 29.13-14.

• Una història de Roma en la que va ensenyar al seu fill a llegir.
• Carmen de moribus (Poema de la moral), aparentment en prosa, a pesar del títul.
• Una colecció d'ensajos, alguns dels quals varen ser traduïts al grec. Les dos coleccions de proverbis que han sobrevixcut fins als nostres dies i que es coneixen com Dits de Catón i Monosticha Catonis, escrites en versos hexàmetros, pertanyen provablement a el IV i per tant és impossible que hagen segut escrites pel censor, a pesar de que se li han atribuït tradicionalment.

Cronologia (Cursus Honorum)

Erro al crear miniatura:

Rustici latini volgarizzati, 1794

• 234 a. C. - Naiximent de Catón en Tusculum.
• 217 a. C. - Catón marcha a combatre contra Aníbal.
• 214 a. C. - Servix en Capua.
• 209 a. C. - Participa en el lloc de Tarento.
• 207 a. C. - Pansa al servici de Cayo Claudio Nerón.
• 205 a. C. - Entra en el Senat en ser nomenat cuestor.
• 204 a. C. - Com procuestor passa al servici del procònsul Escipión l'Africà.
• 202 a. C. - Escriu la seua primera obra de la que es pot donar una data concreta, titulada Sobre l'elecció d'edils.
• 199 a. C. - És elegit edil.
• 198 a. C. - És elegit pretor.
• 197 a. C. - Governa com propretor en la província de Cerdenya.
• 195 a. C. - És elegit cònsul junt a Lucio Valerio Flac. Eixe mateix any es veu obligat a derogar la Lex Oppia.
• 194 a. C. - Governa com a procònsula província d'Hispania Citerior. En retornar a Roma celebra un triumfo.
• 191 a. C. - És nomenat tribuno militar i marcha a l'Est en calitat de llegat de Manio Acilio Glabrión.
• 184 a. C. - És elegit censor junt a Lucio Valerio Flac.
• 181 a. C. - S'opon a l'introducció de la Lex Orchia i despuix a la seua abolició.
• 169 a. C. - Promou la Lex Voconia.
• 160 a. C.-150 a. C. - Diu per primera volta la seua frase més famosa, Ceterum censeo Carthaginem esse delendam.
• 157 a. C. - És enviat a Àfrica al cap d'una delegació per a arbitrar les diferències entre Numidia i Cartago.
• 149 a. C. - Mor en Roma.

Vore també

• República romana mija

Bibliografia

Cató el Vell

• El censor, Catón (2012). Tractat d'agricultura. Fragments, Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-3655-6.
• Chassignet, M. (1986). Caton: Els Origines. Fragments, Pariu: Colecció Budé, Els Belles Lettres.
• Dalby, Andrew (1998). Taste: On Farming, Totnes: Prospect Books. ISBN 0907325807.
• Malcovati, H. (1955). Oratorum romanorum fragmenta liberae rei publicae, Torí: Paravia.

Sobre l'autor

• Astin, A. I. (1978). Taste the Censor (en anglés), Clarendon Press.
• Bonner, S. F. (1984). L'educació de l'Antiga Roma: des de Cató el Vell a Plinio el Jove, Herder.
• Corti, I. (2008). Cató el Vell, Edicions Seguix-me. ISBN 9788430116782.
• Drumann, W. (1834-1844). Geschichte Roms in seinem Uebergange von der republikanischen zur monarchischen Verfassung, 6 Bde. (en alemà).
• Greus, J. T. (1867). «Taste (1)», A Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology (en anglés), pp. 636-644.
• Montesquieu (1734). Consideracions sobre les causes de la grandea i decadència dels romans (en francés).
• Rodríguez Martínez, F. (2005). Misteris de les religions. Cató el Vell, el defensor de Roma, Clarendon Press.
• Roldán, J. M. (1995). La República romana, Edicions Càtedra. ISBN 9788437603072.
• Vidal, G.(2002-2003).«Catón el vell i la primera assimilació romana de la cultura grega».Llimes.(14-15): pp. 115-126.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cató el Vell.

Cató el Vell en Viquidites.

• Wikisource contiene obras originales de o sobre Cató el Vell.
• Wikisource conté un text en espanyol de la vida Cató el Vell de Plutarco.
• Plantilla:SmithDGRBM

• Cornelio Nepote: Sobre els hòmens ilustres (De viris illustribus), III: Dels més destacats generals dels pobles estrangers (d'excellentibus ducibus exterarum gentium); XXIV: Marco Porcio Catón.
  • Text espanyol; trad.de Rodrigo d'Oviedo (1746-1816).