Arqueologia fenicio-púnica

La Arqueologia fenicio-púnica és la branca de l'arqueologia que estudia lo que es referix a les arts, als monuments i als objectes de l'antiguetat del poble fenicio-púnico, especialment a través dels seus restants materials.

L'arqueologia fenicio-púnica, en Oriente està molt relacionada en l'arqueologia bíblica, en part per compartir un mateix espai (Moscati diu: "Aràbia, Síria, Palestina i Mesopotamia constituïxen un tot homogéneu separats d'Àsia pels monts de Pèrsia i Anatolia i rodejats en bona part per mar") i temps en determinades époques, també antecedents, ya que participa de l'herència d'uns atres pobles semitas, i perque partix d'ella, pot ser relacionada directament en la Bíblia, no obstant, tendixen a divergir a partir del VIII i sobretot en la colonisació fenicia d'Occident.

La presència fenicia en Occident és una realitat constatable, la seua forma de habitació per a l'Edat del Ferro està ben precisada: cases de planta rectangular, que en un primer moment es formen per una o vàries habitacions, ampliant-se posteriorment, el paviment de terra batuda, els murs de pedres de tamany mig sense tallar, unides per argamasa, sostres subjectes de voltons de fusta, fabricats de material orgànic recoberts per argila, possiblement les parets també estaven recobertes d'argila. Les portes eren de fusta en frontices metàliques. Els poblaments serien un grup d'estes cases, unes junt a unes atres, deixant carrers estrets i a voltes, formant plazuela.

Dibuix del sarcòfec fenicio que es guarda en el Museu Històric de Càdis.

El poblat estava rodejat de muralles defensives, pero en les chicotetes illes o penínsules en bones condicions per a una defensa natural. Per un atre costat, s'aprecia una gran activitat comercial, a banda d'una activitat industrial, tant metalúrgica com alfarera. Un atre aspecte que dificulta l'identificació de lo fenicio és la seua capacitat de relació en les poblacions indígenes, influenciades a tal punt de fer molt difícil la diferenciació entre lo fenicio i lo indígena (Tartessos, Íberos,...). El problema arqueològic es planteja no solament en l'época colonial, sino en la precolonial, perque no ha estat ben definit lo que identifica i lo que no, a l'arqueologia fenicio-púnica per a estos periodos més antics.

Dos dels cinc bronzes fenicis arcaics trobats en l'entorn del illot de Sancti Petri. L'estatuilla situada davant representa a Melkart i la que es troba arrere a Baal Hammon, sigles VIII-VII

La colonisació fenicia en Occident, ha tingut una série de reptes que han fet alvançar les distintes investigacions, per un costat, la datació, per un atre, l'objecte de la mateixa (comerç, busca de metals, la peixca i atres recursos naturals, expansió per la pressió política en Orient, o per la pressió demogràfica). Com comentava més dalt, l'identificació de lo fenicio també ha segut un element polèmic, aliment per a les investigacions, aixina quan es parlava d'Orientalizante, hi havia prou resistències per a acceptar l'importància de l'influència i presència dels fenicios en Occident, quan es parlava de Tartessos, menys encara, i per davall lo ibèric front a lo alógeno, influència front a pertinença, Difusionisme front autoctonisme, un interessant debat entre especialistes a lo llarc del temps i de l'espai, que en el cas de l'arqueologia fenicio-púnica està en clara expansió.

Un dels reptes que s'estan superant és el coneiximent dels fenicis en el seu àmbit original, complit en les excavacions de María Eugenia Aubet Semmler en Tir. Un atre pot ser alvançar en l'identificació de materials arqueològics més antics en els fenicis o no, i l'esclariment de la relació del Megalitisme en el món fenicio o no.

Aixina mateix, conéixer l'alcanç de les navegació fenicias està cada volta més prop, pel camí de l'estany, cap a les Casitérides, passant pel nort d'Espanya, una volta que està més que constatada la presència fenicia en Portugal i en la costa Atlàntica de Marroc. A on els historiadors, en les seues tesis i l'estudi de les fonts, necessiten de l'Arqueologia fenicio-púnica, no només d'excavacions, sino de l'estudi dels materials, de la seua identificació i publicació.

Un atre aspecte que planteja un repte intelectual és l'orige dels fenicios, i despuix la seua assimilació en el restant del món Mediterràneu quan la conquista dels romans, fent-los desaparéixer pràcticament de l'Història.

Arqueologia fenicio-púnica en Espanya

Quan en 1963, Manuel Pellicer Català va excavar la necròpolis "Laurita" en el cerro de Sant Cristóbal (Almuñécar, Granada) va marcar una fita en les investigacions de l'arqueologia fenicia de la península ibèrica, perque es va escomençar a fer excavacions sistemàtiques en el món fenicio en Espanya, lo que ya s'estava fent en el Nort d'Àfrica.

En eixos moments es coneixia la colonisació fenicia d'Iberia per mig de les fonts lliteràries grecolatinas (lliteratura grega i lliteratura llatina), segons Estrabón (Geografia III, 5,5), eren quatre les colónies fenicias de les costes ibèriques: Gadir (Càdis), Malaka (Màlaga), Sexi (Almuñécar) i Abdera (Adra).

Fins a eixe moment, s'havien efectuat excavacions arqueològiques solament en les necròpolis púniques de Càdis i en la més elemental tècnica (Pelayo Quintero Atauri, 1917-1935).

S'havien analisat els materials fenicis de la colecció malaguenya de Loring, procedent en la seua majoria de la necròpolis del Mas de Montáñez en Churriana (Manuel Rodríguez de Berlanga i Rosat, 1881-1903), s'atribuïen indeterminadament a Màlaga capital.

Antonio García i Bellido havia publicat vàries síntesis, pero arqueológicament insuficients (1942, 1948, 1954, 1960), i el seu discípul Antonio Blanco Freijeiro, en intuïció clarividente, havia estudiat una série de materials suntuaris de caràcter fenicio i orientalizante (1953, 1956, 1960), conservats en museus i coleccions privades, generalment descontextualizados.

Va ser Miquel Tarradell, a propòsit de les seues excavacions en Lixus, qui va pronosticar expressament la necessària riquea arqueològica fenicia de les costes meridionals hispanes (1950, 1951, 1952, 1954, 1960).

Els resultats i els materials de les riques i extenses necròpolis de Baria, en Villaricos, en més de 2000 tombes excavades per Luis Siret a principis del XX (1908), varen permanéixer pràcticament inèdits fins a l'aportació de Miriam Astruc (1951), qui va posar cert orde en la tipologia i grups d'enterrament en els seus aixovar púnicos.

Pellicer, nos conta que en la denominació de necròpolis «púnica» va seguir el consell de Pierre Cintes i Antonio García i Bellido, els qui la varen considerar íntimament relacionada en Cartago, encara que el primer tendia a datar-l'en un moment anterior al VII i el segon en un moment posterior, en el VI Hermanfrid Schubart, subdirector del Institut Arqueològic Alemà de Madrit, em va propondre publicar el treball en la série «Madrider Mitteilungen», apareixent, traduït a l'alemà per ell, en el tom 4 de 1963, en el títul «Ein altpunisches Gräberfeld bei Almuñecar (prov. Granada)», págs. 9-58.

A raïl de la publicació de «Laurita» es va discutir la terminologia aplicable al món fenicio de Almuñécar, considerat, segons els diferents investigadors, com púnico (Pierre Cintes, 1950), paleopúnico (H. Schubart), Cartaginés (J. Ferrón, 1970), fenicio (Hans Georg Niemeyer), fenicio occidental, fenicio arcaic,... Havent prevalgut la denominació de fenicio occidental front a la de púnico, reservat per a Cartago i jaciments directament relacionats en esta metròpoli i per al món postfenicio occidental prerromano.

Els jaciments fenicis d'Espanya són numerosos, tenen una datació des de finals del X o començos del IX fins a l'época Bárquida. Algunes senyes rellevants sobre les excavacions:

Estatuilla de bronze de Reshef-Melqart (Museu de Huelva)

• Onuba, Huelva. L'actual ciutat de Huelva (Espanya), va anar el nom d'un assentament fenicio i tartésico datat des d'a lo manco el X En els anys 1960 quan comencen les excavacions intensives en la necròpolis tartésica de "La Joya". Les investigacions varen demostrar la milenària ocupació de la zona i l'us dels pobladors dels coneguts com "cabezos", com en 1978 quan es va excavar en el Cabezo de Sant Pedro i es va trobar un mur de sellars i mampuestos de tècnica oriental (datat en el VIII) pero en una zona (la zona alta de l'actual ciutat) clarament "indígena". Més tart esta interpretació ha canviat, fent una datació més antiga i relacionant-ho ya clarament en els fenicios.

• Necròpolis Hoya dels Rastres, Ayamonte, Huelva. L'excavació se centra en la parcela V3 del Sector 12 del Pla Parcial d'Ayamonte, àrea coneguda com Hoya dels Rastres, a on en 2008 Elisabet García Teyssandier i Rebuig Cabaco Carrasques (Ayamonte) varen portar a terme una excavació d'urgència, en el curs de la qual varen excavar cinc tombes fenicias del sigle VIII-VII Es tracta d'una necròpolis pertanyent a les primeres generacions de fenicis assentats en la península ibèrica i és la necròpolis fenicio-arcaica més occidental de l'oikoumene fenicia. Els ritos funeraris empleats seguixen la tradició de la mare pàtria fenicia. El millor parangón per a això són les necròpolis de Tir-Al Bass i Khaldé (abdós en l'actual Líban) investigades de forma eixemplar per María Eugenia Aubet Semmler (Universitat Pompeu Fabra, Barcelona) i el seu equip. Les necròpolis més paregudes trobades en la península ibèrica són les d'Almuñécar (Granada) i Chorreras (Màlaga). Les troballes es relacionen en els descobriments del poblat fenicio contemporàneu localisat en 2009 en una excavació d'urgència dirigida per Rebuig Cabaco Carrasques en l'actual barri de la Vila d'Ayamonte. Els resultats en el seu conjunt atesten l'importància d'Ayamonte i el seu emplaçament ideal per a un assentament pròsper des de de el VIII Ademés, es relacionen en els resultats d'excavacions en poblats i mines de l'interior com les portades a terme baix la direcció de Juan Aurelio Pérez Macías (Universitat de Huelva) en colaboració en Thomas Schattner (Institut Arqueològic Alemà de Madrit) en Tharsis, permetent ‘reconstruir’ la conexió del poderós poblament indígena en els fenicis i l'exitós patró econòmic basat sobretot en l'explotació, l'elaboració i el comerç de minerals. Per l'interés del lloc arqueològic es va decidir seguir en l'estudi de la necròpolis Hoya dels Rastres i invitar al Institut Arqueològic Alemà de Madrit a participar en el proyecte. Va ser aixina que en resolució del 09/07/2013 de la Direcció general de Bens Culturals i Institucions Museístiques de la Junta d'Andalusia es va donar inici al proyecte puntual.

• Càdis/Gadir, Una autèntica ciutat fenicia a l'altura de Donya Blanca. Les últimes troballes en el Còmic revelen un gran assentament planificat per mig de carrers i vivendes. José Gener, arqueòlec municipal, afirmava: «per fi hi ha senyes que indiquen que ací varen viure els fenicios». No obstant, lo més important de tot i lo que destaca a este jaciment és que en ell «s'observa una ocupació contínua». Aixina, el Còmic revela vestigis de totes les civilisacions que han passat per la ciutat. Això sí, això no lleva que alguns d'estos pobladors no destruïren algunes de les estructures erigides pels seus predecessors. Segons Gener, «en Càdis mai s'havia excavat a tanta profunditat», 8 metros en les zones més baixes i 6 en el restant del solar. «Estem a una cota mija de 5 metros sobre el nivell de la mar». Encara que les últimes senyes oficials es varen comunicar en març de 2009, este estiu varen aparéixer nous restants d'estructures de finals de el IX, els més antics descoberts en la zona. Açò ha supost un gran alvanç en l'investigació. En el solar del Còmic també s'han trobat a lo llarc dels dos últims anys multitut d'objectes de gran valor arqueològic. Des de bulas d'argila en figures impreses destinades a sagellar papirs, gerres, collars elaborats a partir de closques marines o una peça de marfil, tots ells datats de el VII
• Castell de Donya Blanca/Port de Santa María. Es tracta d'un tell excavat entre 1979 i 1995 en que s'han trobat restants de muralles, vivendes, un port fluvial i una necròpolis, pertanyents a una ciutat fenicia l'ocupació de la qual comprén des de el VIII fins a el III. És junt en Càdis i el Cerro del Castell, (Medina Sidonia), un dels principals jaciments fenicis de la zona de l'Estret de Gibraltar.

• Cerro del Villar, Màlaga. L'arqueòlec malagueny Juan Manuel Muñoz Gambero recorda cóm en decembre de 1965 va caure per primera volta en les seues mans un restant pintat de negre, roig i marró d'este jaciment situat junt a la desembocadura del riu Guadalhorce en Màlaga. Muñoz Gambero, director científic del grup arqueològic que dirigix la doctora María Eugenia Aubet, professora de l'Universitat Pompeu Fabra. El Cerro del Villar és un dels centres colonials fenicis més importants del llitoral andalús i un dels més importants de tot el Mediterràneu. La seua fundació va tindre lloc a mitan de el VIII i per les inundacions periòdiques que sofria va ser abandonat per les seues moradores, que es varen traslladar a la baïa de Màlaga, la Malaka fenicia. L'estiu de 2010 va representar un pas més en el coneiximent dels hàbits de vida d'este jaciment, declarat Be d'Interés Cultural en l'any 1998. L'excavació realisada en la denominada Finca de les Marismas de Guadalmar, situada front al centre comercial Leroy Merlín i en l'entorn del Cerro del Villar, ha tret a la llum eixemples que verifica que existien núcleus poblacionals rurals en les afores de l'assentament fenicio, a finals de el VI i principis de el V, aixina com l'aparició de restants d'una necròpolis de la mateixa época. Tots estos vestigis han vist la llum gràcies a l'intervenció arqueològica de l'empresa Nerea, que va excavar la zona afectada per les obres per a l'accés sur a l'Aeroport de Màlaga, en la seua conexió en l'autovia A-7 (ramal 1), eixecutades per FCC Construcció. L'intervenció ha segut dirigida per Daniel Florido i ha contat en l'assessorament científic d'Eduardo García. Respecte al cementeri, els arqueòlecs de l'excavació Verónica Navarrete i Miguel Ángel Sabastro precisen que és el primer que apareix en l'entorn del Cerro del Villar.
• La Rebanadilla, jaciment pròxim a l'aeroport de Màlaga. Les excavacions en els terrenys per a l'ampliació del camp de vol descobrixen vestigis d'un jaciment fenicio, anterior als nivells excavats en ´El Cerro del Villar´. Els treballs han segut coordinats i supervisats per la delegació de Cultura de la Junta d'Andalusia. El jaciment de "La Rebanadilla", que ocupa una extensió d'una miqueta més de 3,4 hectàrees en la marge dreta del riu Guadalhorce, amagava baix tonellades de terra i molts sigles de història restants arqueològics d'un assentament fenicio més antic que el jaciment de ´El Cerro del Villar´. En l'intervenció en ´La Rebanadilla´ es varen documentar quatre fases d'ocupació, que cronològicament oscilen entre el VIII per a la més antiga i el VII per a la més moderna, segons fonts d'Aena.

• Malaka, Màlaga. Les obres que es realisen en el caixco antic de Màlaga i els seus arravals seguixen deparant sorpreses per als arqueòlecs. Es tracta d'una de les colónies fundades pels fenicis de Tir des de el VIII en la península ibèrica, sobre un primitiu assentament bastetano. La colónia contava en bones condicions per a l'atraque en el seu port natural al peu del mont Gibralfaro i en gran cantitat de jaciments d'argent i coure. En ella es varen desenrollar indústries peixqueres destinades a la producció de púrpura i a la salazón. La ciutat posseïa ceca (de la veu fenicia sikka) i falcava moneda pròpia.,
• Chorreras. Màlaga. L'antic poblat fenicio de Chorreras, va ser descobert en 1973, situat a 800 metros a l'est de Morro de Mezquitilla, l'exploració es va fer en 1974, presentant una sola facies o horisó cultural en l'estrat III, mostrant un hàbitat fenicio entre els sigles VIII i VII
• El Morro de Mezquitilla, Màlaga. Les primeres prospeccions varen ser en 1967, i en 1976 es va acometre l'excavació dirigida per Hermanfrid Schubart, subdirector del Institut Arqueològic Alemà de Madrit en la zona de Torre del Mar. Datat el jaciment fenicio en el VIII en la fase B I, encara que té una fase A, de l'Edat del Coure, en possible influix de el "Horisó de les colónies".
• Els Toscanos, excavat per Hermanfrid Schubart, subdirector del Institut Arqueològic Alemà de Madrit, entre 1964 i 1984, els Toscanos és el nom d'una colónia fenicia situada en una illa en la desembocadura del riu Vélez, en la província andalusa de Màlaga, a mitan de el VIII Es varen trobar restants de metals com a ferro i coure, aixina com moluscs de l'espècie murex, usat pels fenicis en la seua tradicional indústria textil com a tenyida natural, que indiquen alguns aspectes de la seua economia, a la que cal sumar l'agricultura, la peixca i la ganaderia. També s'han trobat restants de ceràmica grega d'época arcaica (kotylai), com vasijas i ánforas. La necròpolis d'este emplaçament es troba en Cerro de la Mar, en la marge oriental del riu Vélez, en Torre del Mar. Com a moltes de les colónies fenicias en la península ibèrica (Gadir, Malaka, Baria), els Toscanos no alcançaria la categoria de ciutat fins a el II ya en época prerromana.

• Cerro Alarcón, també excavat per Hermanfrid Schubart entre 1967 i 1984. Els assentaments fenicis de la desembocadura del riu Vélez (en Vélez-Màlaga) s'inicien en un núcleu primigeni de hàbitat que es correspon en el jaciment d'els Toscanos, que arranca de el VIII i s'estén progressivament pel Cerro del Peñón i Cerro Alarcón, en el moment de màxima expansió estos tres jaciments es varen unir en un mateix recint fortificat. La necròpolis de Jardí és un dels majors cementeris fenicis occidentals. S'ubica en la vora occidental del riu Vélez, a uns 300 m al nort d'els Toscanos, en la falda d'un cerro que es trobava en l'interior d'una antiga baïa.
• Trayamar. Trayamar és una necròpolis fenicia, datada en el VII, situada en el marge dret del riu Algarrobo, en la província de Màlaga. Ha segut considerat un dels jaciments fenicis més importants del mediterràneu occidental. La seua importància radica que l'estudi dels diferents estrats d'alguns dels seus hipogeus permeten vore l'evolució de les costums funeràries fenicias, de l'incineració a l'inhumaació.
• Sexi (Almuñécar), província de Granada. En 1962, per unes obres de vivendes apareixen uns restants, que guardats per Dª Laura, esposa del cap arquitecte del Patrimoni d'Andalusia Oriental, li fa aplegar la notícia al delegat regional d'excavacions arqueològiques D. José Chiula Andrade, catedràtic d'Art de l'Universitat de Granada, que a la seua volta remet a la Direcció general de Belles arts de Madrit, i en 1963 encarreguen la direcció de l'excavació a Manuel Pellicer Català, un dels pioners en l'arqueologia fenicio-púnica en Espanya.

• Abdera/Adra, Almeria. El jaciment arqueològic Cerro del Montecristo és una elevació natural de 49,38 metros d'altitut sobre el nivell de la mar, a on es va assentar la població de Abdera. Numeroses resenyes lliteràries de l'antiguetat fan alusió a ella: Estrabón menciona Abdera quan realisa la descripció de la costa sur del Mediterràneu, aclarint que es tracta d'una fundació fenicia, de la mateixa manera que Sexi (Almuñécar). De la mateixa manera, Pomponio Mela i Plinio es referixen a Abdera, junt en atres ciutats de la costa sur peninsular. S'han realisat diferents intervencions arqueològiques en el Cerro de Montecristo des de el XVIII. En el transcurs de la dirigida per l'arqueòlec Manuel Fernández-Miranda, en l'any 1970, varen vore la llum estructures de cases d'época púnica, la cronologia de la qual s'aproximava a el IV aixina com materials i restants d'época republicana romana, altoimperial i bajoimperial, fonamentalment de basses de salazón. En l'any 1986 una nova excavació arqueològica va posar de manifest el potencial arqueològic del jaciment, i en ella es va documentar una fase més antiga, d'ocupació fenicia. En l'actualitat, de Abdera coneixem que va ser una fundació fenicia de finals de el VIII, que reproduïx una situació habitual de l'urbanisme fenicio: en la desembocadura del riu Adra (o riu Gran), sobre un cerro elevat proyectat cap a la mar, dominant l'estuari del riu.

• Baria/Villaricos, Almeria. Els colon fenicis de l'antiga Baria, localisada en l'actual núcleu urbà de Villaricos (Cuevas de Almanzora, Almeria) es varen establir en els últims decenis de el VII en una península alvançada d'una chicoteta baïa marítima que facilitava les relacions comercials cap a l'interior, tant per via fluvial per mig del riu Almanzora, navegable fins a l'altura de les Roces i per via terrestre per mig de la Depressió de Vora. Al seu valor estratègic i comercial, s'afegia la seua importància com a centre de control de l'explotació dels propencs districtes miners de Serra Almagrera i Herrerías, aixina com la disposició d'un territori en el que destacava la presència de terres de gran riquea agrícola alimentades per tres caixers fluvials, els rius Almanzora, Antas i Aigües. De la primera fase es conserva un mur de pedres de esquisto, dispost de nort a sur i recolzat directament sobre la base geològica, que va ser amortisat per la construcció posterior d'un paviment de morter de calç foradat en clots de poste. Estos restants constructius nos donen idea de cóm serien les vivendes de finals de el VII i començos de el VI: de planta rectangular en zócalos de mampuestos, alçat d'atobons i techumbres possiblement planes, sustentades per postes encaixats en clots en el paviment. Els materials arqueològics de la fase més antiga documentada en el tall 26 poden datar-se alguna cosa abans de 600 a. C. o en dates propenques, i constituïxen un conjunt material propi del final de la fase colonial fenicia en ceràmiques de cuina a mà de tradició del Bronze Final, com a gorcs de fondo pla, grans gots d'almagasenament en decoració pintada monócroma o bícroma, en motius de bandes i ajedrezados, tipo pithos, ceràmiques grises, urnes de vora exvasado, ánforas Ramón T-10 que en algun cas anuncien ya l'evolució a les ánforas Ramón T-1.2.1.3 o similars, pròpies de Villaricos i ceràmiques de barniz roig. Com a material importat es documenta un torra de ánfora etrusca tipo Py 3 AB.
• Lagos. En la necròpolis de Lagos (M.ª E. Aubet i uns atres, 1991), situada a uns 1800 m a el E. de l'establiment fenicio de Chorreras, en l'ala SE. del Cerro de la Molineta, en la cañada de Miguel García, es varen descobrir dos tombes, que conservaven solament les casetes a on es varen depositar les urnes cinerarias.
• Cabecicos negres i El Pajarraco, abdós en Almeria. Cabecicos negres i el Cabezo del Pajarraco està situats en el terme de Vora (Almeria) a la vora del riu Antas, a on Luis Siret va recuperar un conjunt de ceràmiques del Bronze Final que estan en el Museu Arqueològic Nacional de Madrit i en l'any 2000 també va ser excavat d'urgència.

• Cástulo Les investigacions, prospeccions i excavacions portades a terme en el jaciment de Cástulo es varen desenrollar ininterrompudament des de 1969 fins a 1983 i despuix més esporàdicament, fins a 1991, destacant els treballs de José María Blázquez, a on s'evidencien els contactes indígenes en els fenicis en relació a el comerç de minerals i el sector metalúrgic. A partir de l'any 2011, en la creació del Conjunt Arqueològic de Cástulo, és Marcelo Castro, director del Museu Arqueològic de Linares, el responsable del jaciment de Cástulo.
• Guardamar del Segura: Cabezo Chicotet de l'Estany i La Fonteta (La Fonteta i La Rábita) En el terme municipal de Guardamar del Segura es troben varis restants arqueològics de la Prehistòria i Història Antiga, com dos jaciments fenicis de el VIII (Cabezo Chicotet de l'Estany i La Fonteta) i un atre íbero a on es va descobrir la Dama de Guardamar (Cabezo Lucero). El Cabezo Chicotet de l'Estany consta d'una espectacular muralla erigida durant la primera mitat de el VIII, en compartiment de tipo oriental, perfectament modulada seguint patrons fenicios. La tipologia dels seus defenses té els seus paralels més propencs en el pròxim orient, en jaciments com Hazor o Qeiyafa (Israel). A tenor dels últims materials arqueològics localisats, el seu abandó -pacífic- es va produir cap al 700 a. C. i, a l'espera de profundisar en les investigacions, va poder ser conseqüència d'un o varis factors: el creiximent demogràfic, la colmataació parcial de l'estuari navegable del Segura o la successió de varis episodis sísmics. Les senyes apunten a que la població del Cabezo es va traslladar a finals de el VIII a la Fonteta. Esta es tracta d'una instalació fenicia en la marge dreta de la desembocadura del riu Segura dels sigles VIII a el VI, les dimensions del qual semblen configurar un entorn urbà que ben va poder alcançar les huit hectàrees convertint-se en una de les principals ciutats fenicias del Mediterràneu. Si a la seua extensió i a la calitat del registre arqueològic li afegim eixe especial estat de conservació propiciat per la coberta d'arenes, nos enfrontem sense dubte davant una de les millors ciutats fenicias dels sigles VIII i VII, superant a molts centres clàssics de la civilisació fenicia tant en Occident com en el propi lloc d'orige.

• Ebussus, Sa Caleta (Eivissa), Puig dones Molins (Eivissa), Ca Partit (Eivissa), Illa Plana (Eivissa). La superfície conservada de Sa Caleta és d'unes quatre hectàrees. Se sap que l'assentament fenicio va aplegar a tindre més de sis, pero a causa de l'erosió del terreny i la destrucció antrópica solament es conserven tres en bon estat. en el municipi de Sant Josep. Des de la ciutat d'Eivissa, cal prendre la carretera en direcció a Sant Josep, i desviar-se a l'esquerra a l'altura del km 6,5. El descobriment d'este jaciment arqueològic, excavat en els últims anys de la década dels huitanta i principis dels noranta, supon una fita en el història de l'investigació del periodo fenicio de l'illa. Es troba en una chicoteta península entre la plaja des de Codolar i el Puig Jondal, en la costa sur de l'illa. Esta península és coneguda en el nom de sa Caleta. L'orige d'este establiment es remonta a el VIII, i en els seus inicis seria una base provisional per a intercanvis comercials en les costes de l'I i el NE peninsular. Pero a partir de el VII es va convertir en un poblat que tindria fins a 500 habitants, en una extensió de 5 hectàrees, i seria un enclavament fonamental de les llargues rutes comercials al Mediterràneu. Els pobladors fenicis es varen instalar en la baïa d'Eivissa a on varen fundar la ciutat d'Eivissa. El Puig dones Molins: la part baixa del Puig dones Molins i més concretament, els peus del seu alvertent nornoroeste constituïxen una zona ocupada per un dens grup de tombes arcaiques d'incineració. L'àrea ocupada per esta necròpolis no és inferior als 8000/10000 metros quadrats. La cronologia d'esta necròpolis ronda entre el segon quart de el VI fins al principi de el V L'illa Plana: en este illot, que emergix front a la boca noroest de la baïa d'Eivissa es troba un jaciment a on es varen trobar diverses ánforas i objectes proto-ebusitanos.

• És Culleram i és Cap dones Llibrell (Eivissa): En l'àmbit de l'arquitectura religiosa, es poden mencionar dos santuaris de l'época púnica en Eivissa, abdós ubicats en el cim de sengles monts (puigs) elevats: és Culleram i és Cap dones Llibrell. El primer d'ells va ser adaptat aprofitant una cova natural de formació clástica, que a lo llarc dels sigles s'hi havia subdividido llentament per cortines d'estalagmites i estalactites, creant dos grans sales interconectadas i atres més menudes, conectades en les anteriors. En un moment de l'época tardopúnica, que podria situar-se en el II, es varen afegir elements arquitectònics artificials en l'entrada, específicament una sala en el fondo parcialment tallat en la roca per a nivellar-ho, i junt a ella, provablement per a aprofitar l'aigua de la coberta, una cisterna rectangular típica en els ànguls redonejats. Esta part, molt interessant, solament ha pogut ser documentada de manera molt parcial perque, de la mateixa manera que la primera sala natural, està molt deteriorada. En el cim d'és Cap dones Llibrell, en canvi, es va erigir un recint completament artificial en el III, o inclús abans. La planta és difícil de definir en la seua totalitat degut a que l'erosió del penya-segat ha afectat una part indeterminada. En qualsevol cas, els murs i les seues característiques eren comunes: pedres de tamany mijà i chicotet ben encaixades, paviments de calç i argila, etc. La cisterna, un element vital en l'inhòspit cim d'este mont, és un tall estret i allargat (màxim 2,10 m d'ample i 7,40 m de llongitut interior) en el terreny base, orientat de N-NE a S-SW de forma paralela al mur 16, format per roca calcàrea grisa de gran durea, lo que va resultar en un acabament relativament irregular. El seu costat curt S-SW és subsemicircular, mentres que l'opost és rectilíneo. Les parets interiors de la cisterna, que varen ser revestides en diferents capes de morter d'argila en chicotetes pedres (grava), tenen un acabament irregular, en numeroses protuberàncies i concavidades. En el seu extrem N-NE, la part superior de la cisterna està construïda artificialment en pedres semidesbastadas, de tamany mijà o inclús gran, unides en morter d'argila groga i dispostes en rencs irregulars. Originalment estava coberta en una falsa volta, formada per l'aproximació de hiladas de pedra. (Arquitectura Fenicio-Púnica en Eivissa. Epigrafia Fenicio-Púnica en Eivissa).
• Excavacions en la Casa del Governador (Melilla). El jaciment es resguarda en un antic jardí, parapetat per una edificació de finals de el XIX, antic Govern Militar, aïllada de la vista dels transeünts. Les excavacions comencen en 2000 dirigides per Conrado González Cases. Posteriorment, des de l'any 2001 fins al 2003, serà continuat per Noé Villaverde Vega. Despuix les excavacions es varen realisar per l'empresa Arqueosur, durant 2005-2006, seleccionada despuix del concurs públic oferit per la Ciutat Autònoma de Melilla. Durant 2008 l'Institut de Cultura Mediterrànea va identificar restants de el VI profundisant un metro més que en campanyes anteriors i per tant descobrint diferents nivells d'ocupació per baix de les vivendes almagasenes, VII

• Cerro Sant Lorenzo, Rusadir (Melilla). Els inicis de l'activitat arqueològica es remonten a les primeres décades de el XX, en l'antic cerro de Sant Lorenzo a on un periodiste cridat Rafael Fernández Castro i Pedrera va desvelar una necròpolis prerromana de el I, corroborant un propenc assentament urbà vinculat a esta. En 1920 es varen localisar molts restants, enterrament, ánforas i despuix es va procedir a la voladura del cerro, en tot lo que allí quedara. El història antiga de Melilla va desaparéixer allí per a sempre. Va quedar només un restant del cerro de Sant Lorenzo, per darrere de la plaça de bous. En 1998 la Conselleria de Cultura de la Ciutat Autònoma de Melilla va mamprendre un programa d'investigacions, a on diversos equips varen realisar vàries excavacions. Va ser en l'antiga fortalea coneguda com “Melilla La Vella”, ubicada en un peñón calcáreo de trenta metros, a on s'evidenciaran els primers indicis d'un establiment, l'inici del qual d'ocupació es remonta a el VII Fernando López Pardo en La fundació de Rusaddir i l'época púnica conte sobre una chicoteta terracota que representa un delfí sobre les ones que encara conserva intactes unes pinzellades de pintura roja. El revers, menys cuidat, té un torra i davall un chicotet recipient per a arreplegar el líquit que entrarà en l'interior per cinc forats i fluirà despuix per la boca del cetàceu. Cap lletrer indica la procedència, pero sense lloc a dubtes és una peça trobada en Melilla, remetent-nos a l'obra Melilla Prehispánica (1945) de Rafael Fernández Castro i Pedrera senyala que varen ser remeses unes ánforas i atres ceràmiques al Museu Arqueològic Nacional de Madrit en 1904 i 1908. I en esta figura fent com leiv motif un recorregut pels jaciments més importants del Nort d'Àfrica, data l'assentament de Melilla en el mateix horisó que atres jaciments de Marroc i Argèlia, en el VII
• Montemolín (Marchena, Sevilla), excavat sistemàticament en 1980, 1981, 1993, 1985 i 1987 per les doctores F. Chaves i De la Bandera del departament de Prehistòria i Arqueologia de l'Universitat de Sevilla.,
• Akra Leuke (¿Alacant?). Els estudis d'Enrique Llobregat varen descartar en el seu moment l'identificació de Akra Leuké en Lucentum, ya que esta ciutat presentava materials arqueològics anteriors a la segona mitat de el III No obstant, els nous treballs realisats en els establiments del Tosal de Manises i del Cerro de les Basses, a l'atre costat de l'Albufereta, han precisat que a lo manco la part baixa del primer és molt provablement de fundació púnica, i que l'assentament ibèric antic sembla trobar-se en el segon.
• Qart Hadasht (Cartagena). Va rebre eixe nom des de la seua fundació pels cartagineses en l'any 227 a. C. fins a la conquista romana en 209 a. C., en el marc de la segona guerra púnica, sent des d'eixe moment denominada Carthago Nova. Les excavacions actuals estan dirigides per José Miguel Noguera, director de les excavacions arqueològiques en el cerro del Molinete de Cartagena. També ha estudiat l'antiga ciutat de Cartago Nova, el doctor Iván Negueruela.

• Sagunt. Les primeres excavacions es varen fer en 1954-55 per P. Beltrán. En 1974 es va tornar a excavar en la zona del Port de Sagunt, baix la direcció de Carmen Aranegui Gascó, en dos campanyes una en 1974 i una atra en 1976, contant en l'ajuda del Servici d'Investigació Prehistòrica de la Diputació de Valéncia.
• Atres jaciments púnicos: com Magón (Maó), Arsa, Lascuta, Turricina, Iptuci, Vesci, Balle, Olba i Agarrat,…
• Barcino (Barcelona). Segons la tradició, durant la segona guerra púnica, els cartagineses varen prendre la ciutat, refundada per Amílcar Barca, pare de Aníbal. Segons les mateixes tradicions el nom de Barcelona deriva del linaje cartaginés Barca. El jaciment de Puig Castellar El poblat és un assentament d'uns 5000 m² situat en un punt geogràficament estratègic. Data dels sigles V-IV a l'inici de el II, moment en que és abandonat a causa de la segona guerra púnica.
• Carteia, és un jaciment arqueològic de la província de Càdis, declarat be d'interés cultural en 1968, situat en el terme municipal de Sant Roque, Càdis, concretament en el polígon industrial de Guadarranque, té una posició estratègica dins de la baïa d'Algecires. La fundació de Carteia deu ser datada ca. 370 a. C., o a mitan de el IV, com demostra la troballa en contexts estratigráfi cos de ceràmiques gregues del primer quarto o començos del segon de el IV En 2013, la directora del proyecte, Lourdes Roldán i el subdirector de l'equip arqueològic, Juan Blánquez Pérez, varen senyalar la troballa en el sector púnico del tancament perimetral per mig de muralla de la ciutat de Carteia, de el IV

Principals jaciments de la Colonisació Fenicia en el Mediterràneu

Els principals jaciments fenicis de Marroc són: Lixus, Essaouira (Mogador), Sidi Abdeselam del Behar en la desembocadura del Riu Martín, Emsá, Cap Espartel (Ras Achakar) Ain Dalhia Kebira (Tànger), Gandori (Tànger), Djebila, Donar-Shiro, Sidi Drish en la desembocadura del Riu Amekram, Mogogha-és-Srira, Kuass (Arcila),.

Els principals jaciments fenicis d'Argèlia són Els Andalouses, Mersa Madakh, Rashgún, Djidjelli, Guraya o Gouraya i Collo.

Els principals jaciments fenicis de Portugal són: Alcaçova de Santarem, Abul, Santa Olaia, Cerro de Rocha Branca, Quinta do Almaraz, Alcàsser do Ix, Castelo de Castro Marim, Tavira i provablement en Olissipo (Lisboa).

Els principals jaciments fenicis de Líbia són: Leptis Magna, Trípoli i Sabratha.

Els principals jaciments fenicis de Tunis són: Cartago, Hadrumetum, Leptis Minor - Leptis Parva-.

Els principals jaciments fenicis d'Itàlia són: Temesa (prop de Nàpols, Motia (Sicília), Tapso, Nora -Nurri-, Sulcis / Sulky, Tharros -Sant Giovanni vaig donar Sinis-, Bithia i Olbia (Cerdenya).

Els principals jaciments fenicis de Grècia són: Creta, Rodas, Thasos, Melos i Desocupacions.

També en el Mediterràneu Oriental, hi ha jaciments fenicis en Malta i en Kition (Chipre).