Vicente Blasco Ibáñez

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Vicente Blasco Ibáñez
Vicente Blasco Ibáñez in 1919 (cropped).jpg
Vicente Blasco Ibáñez, escritor universal valencià.
Naiximent 29 de giner de 1867
Valéncia
Mort 28 de giner de 1928
Menton (França)
Activitat Escritor, periodiste, polític
Nacionalitat Espanya
Moviment Realisme i naturalisme
Firma Firma de Vicente Blasco Ibáñez.svg

Vicente Blasco Ibáñez (Valéncia, 29 de giner de 1867 - † Menton (França), 28 de giner de 1928) va ser un escritor, periodiste i polític valencià de fama mundial.

Biografia

Va nàixer en Valéncia el 29 de giner de 1867. Fill de Ramona Ibáñez i del comerciant Gaspar Blasco. Va cursar els estudis de Dret, en l'Universitat de Valéncia, llicenciant-se en l'any 1888, a pesar que pràcticament no va eixercir esta carrera. Va dividir la seua vida entre la política, la lliteratura i l'amor a les dones, de les quals era un admirador profunt, tant de la bellea física com de les característiques sicològiques d'estes. Es definia com un home d'acció, abans que com un lliterat. Escrivia en inusitada rapidea. Entusiasta de don Miguel de Cervantes entorn de la història i la lliteratura espanyoles. Anys despuix, cansat de la seua vida de colonisador en la qual va collir alguns fracassos que no li són atribuibles, Vicente Blasco Ibañez, un dels novelistes més famosos d'aquell canvi de sigle, va marchar a París, coincidint en l'arribada al poder de Cánovas del Castillo i l'inici de la Primera Guerra Mundial.

Va ingressar en 21 anys en la maçoneria el 6 de febrer de 1887 adoptant el nom simbòlic de Danton. Va formar part de la Llògia Unió nº 14 de Valéncia i posteriorment de la llògia Acàcia nº 25.

Va participar en política, caracterisant-se per la seua oposició a la monarquia i els seus ideals republicans, manifestant els mateixos en el periòdic "El Pueblo", que va fundar en l'any 1893. Va Ser detengut en 1896 i condenat a diversos mesos de presó. Entre els anys 1898 i 1907, va ocupar escany en el Congrés dels Diputats representant al Partit Republicà, denominat Unió Republicana, entre el republicanisme unitari i el federalista, més tart per discordancies es va integrar en el Partit d'Unió Republicana Autonomista.

El noveliste i republicà valencià va rebre l'encàrrec personal del President Raymond Poincaré d'escriure una novela sobre la guerra. I esta va ser Los cuatro jinetes del Apocalípsis (1916), que va captivar al públic nort-americà, arribant a ser llegida més que la pròpia Bíblia en este país. L'autor valencià va conrear diversos gèneros dins de la narrativa. Aixina, obres com Arroz y tartana (1894), Cañas y barro (1902) o La barraca (1898), entre unes atres, es poden considerar noveles regionals. AL mateix temps, destaquen els seus llibres de caràcter històric, entre els quals es es troben: Mare Nostrum , El caballero de la Virgen, Los cuatro jinetes del Apocalípsis (1916), que hem citat anteriorment, "El Papa del Mar", "Als peus de Venus" o de caràcter autobiogràfic com La maja desnuda, La voluntat de viure" e inclús "Los Argonautas", en la qual barreja una miqueta de la seua pròpia biografia en l'història de la colonisació espanyola d'Amèrica. Afigga's La catedral, detallat fresc dels secrets eclesiàstics de la Catedral de Toledo.

Vicente Blasco Ibañez

Va morir en Menton (França) el 28 de giner 1928, un dia abans que complira 61 anys. Els seus restos varen ser repatriats cinc anys més tart, durant la Segona República Espanyola, i varen arribar al port de Valéncia el 29 d'octubre de 1933.

Encara que per alguns crítics se li ha inclòs entre els escritors de la Generació del 98, la veritat és que els seus coetàneus no li varen admetre entre ells. Vicente Blasco Ibáñez va ser un home afortunat en tots els ordens de la vida i ademés es va enriquir en la lliteratura, cosa que cap d'ells havia assolat. Ademés, la seua personalitat arrolladora, impetuosa, vital, li va atraure l'antipatia d'alguns. No obstant això, el propi Azorín, un dels seus detractors, ha escrit pàgines extraordinàries en les quals manifesta la seua admiració per l'escritor valencià. Per les seues descripcions de l'horta de Valéncia i del seu esplendorós mar, destacables en les seues obres ambientades en la Comunitat Valenciana, la seua terra natal, semblants en lluminositat i vigor als traços dels pinzells del seu gran amic, l'ilustre pintor valencià Joaquim Sorolla.

Vicente Blasco Ibáñez era fill d'aragonesos i, encara que sabia parlar valencià podent apreciar-se nimis tocs en les seues obres va produir les mateixes quasi per complet en castellà, a pesar d'aportar algun relat curt en valencià per a l'almanac de la societat de Lo Rat Penat.

Va conservar una vila en la Plaja de la Malvarrosa de Valéncia, a pesar de les seues correries pel món, en la qual debatia en els intelectuals i amics de la seua época. Esta vila actualment restaurada és la Casa museu Blasco Ibáñez.

Vullc descansar en el més modest cementeri valencià,

junt al "mare nostrum" que omplí d'ideal el meu esperit;

vullc que el meu cos es confonga en esta terra de Valéncia,

que és l'amor de tots els meus amors.
Discurs pronunciat per Vicent Blasco Ibáñez en el Cabanyal (Valéncia) el 17 de maig de 1921

Lo Rat Penat

Vicent Blasco Ibáñez, com a discípul predilecte de Constantí Llombart, pare de la Renaixença valenciana, formà part de la seua Junta de Govern en l'any 1887 durant la presidència del Baró de Cortes de Pallás, fon també mantenedor dels Jocs Florals en 1891, i participà en varis certàmens sent premiat pels seus treballs.

Cites sobre la cultura i llengua valencianes

El valenciano procede del sustrato ibérico común a todas las lenguas desde el sur del Ródano hasta Alicante. Son escasos los catalanes que llegaron con Jaime I, por lo que el Siglo de Oro de las letras valencianas a los cien años de la reconquista no puede ser influencia de las letras catalanas sólo conocidas a partir del siglo XIX.
Conferència titulada: Llengua valenciana, ¿o dialecte barceloní?, per Mª Teresa Puerto
La nació que s'acostuma a defendre's pel seu propi esforç deprén a governar-se per sí mateixa.
Vicent Blasco Ibáñez (El Pueblo, 3.4.1898)
¡Valencians! Cuideu-se dels catalans, que siguent simples i morts de fam no a soles s'apoderaran de lo Regne, sino també de la cultura i de l'història de Valéncia
Vicent Blasco Ibáñez (El Pueblo, 13.6.1907)

Atres cites

Blasco Ibáñez denunció en 1907 la miseria de Valencia «por culpa de Barcelona, que lo absorbe todo, que es el verdugo de Levante, que quiere convertir toda España en huevo para tragarse hasta la cáscara. Valencia muere por imposición del industrialismo catalán, porque catalanes y vizcaínos han conseguido la confección de unos infames aranceles que nos tapian los mercados internacionales». En 1837 Stendhal escribió sobre los catalanes que «estos señores quieren leyes justas, con la excepción de la ley de aduanas, que debe estar hecha a su antojo. Los catalanes exigen que cada español que usa telas de algodón pague cuatro francos al año porque en el mundo hay una Cataluña. Es preciso que el español de Granada, Málaga o La Coruña no compre, por ejemplo, los tejidos de algodón ingleses, que son excelentes y cuestan un franco la vara, y se sirva de los tejidos catalanes, muy inferiores y que cuestan tres francos la vara.

Obres

L'obra de Vicente Blasco Ibáñez, en la majoria de les històries de la lliteratura espanyola en us, per les seues característiques generals, es qualifica com pertanyent al Naturalisme lliterari. També es poden observar, en la seua primera fase, alguns elements costumistes i regionalistes.

Títuls

(en orde alfabètic)

Adaptacions al cine

Hollywood va ser pionera en portar a terme versions de les noveles del valencià (segons l'opinió majoritària), pero el cine espanyol de la década de 1900 ya es va encarregar de realisar alguna adaptació. El propi escritor dirigix al costat del gran Ricardo de Baños la primera versió de "Sangre y arena".

Mítiques varen ser Los cuatro jinetes del Apocalípsis, una superproducció de Rex Ingram estrenada en 1921, que va convertir al no menys mític Rodolfo Valentino en estrela, al costat de Nita Naldi, i que roman com la millor translació de la novela al cine (per sobre de l'adaptació de Vincente Minnelli de 1962); Sangre y arena (1922) de Fred Niblo, que consolida a Valentino com astre cinematogràfic en tot lo món, en una película que va ser superada per l'esplendorosa cinta del mateix títul que Rouben Mamoulian rodara en 1941 en Tyrone Power, Bufona Darnell, Rita Hayworth i Anthony Quinn; i Mare Nostrum (1926) de Rex Ingram, en Antonio Moreno i Alice Terry en un paper d'espia predecessor del de Greta Gràcia en la película Mata Hari. Menys conegudes pero igualment valioses varen ser La Terra de tots que l'immortal Fred Niblo rodara en 1926, i una cinta en versió muda i sonora nomenada El celler (1929) de Benito Perojo, en la mateixa Concha Piquer quasi debutant en el cine.

Ya en el cine sonor, les seues obres varen ser un poquet oblidades, encara que destaca una de les seues històries de terror convertida en película: Los muertos caminan (1936), a on el célebre realisador Michael Curtiz ("Casablanca") dirigiria al gran Boris Karloff en una obra no molt aplaudida en el seu moment pero interessant. En 1941 es refa "Sangre y arena" (ya comentat), en tot lux de mijos i rodant-se en technicolor per a la Metre Goldwyn Mayer. En Espanya, Rafael Gil roda un dels seus millors títuls adaptant l'obra Mare Nostrum en 1948. En el cine hispanoamericà també es fan versions de les noveles més famoses de l'autor (i també en les TV de Brasil o Mèxic) durant els anys 50 i els anys 60, i a Hollywood s'adapta una fluixa versió de La maja desnuda (1958) en Ava Gardner i Tony Franciosa que va passar sense pena ni glòria, i "Los cuatro jinetes del Apocalipsis" en un sonor fracàs de taquilla.

Els anys 70 suposen el seu redescobriment a través de la chicoteta pantalla en Espanya: "La barraca", "Cañas y barro", etc. en actors de primera llínea (Victoria Abril, José Bódalo) i guions i realisació de segona, pero de gran popularitat.

En els últims anys, varen brillar dos produccions espanyoles per a la TV basades en obres de l'autor valencià: Entre tarongers en 1996 dirigida per Josefina Molina, i Arroz y tartana en 2005, en una premiada interpretació de Carmen Maura; aixina com una menys brillant biografia sobre la seua vida titulada Blasco Ibáñez en 1998, en Ramón Langa i Ana Obregón.

Vore també

Observacions

L'escritor, noveliste i investigador valencià, José Luis León Roca (Valéncia, 29 d'octubre de 1916 - Viver, 20 de juny de 2007), és considerat el més important expert sobre la vida i l'obra de l'escritor valencià, Vicent Blasco Ibáñez. Ha publicat diversos llibres.

Referències

Bibliografia

  • Fernández, Pura (2002). «Las Cortes de Cádiz en la historiografía del republicanismo finisecular: Vicente Blasco Ibánez y Enrique Rodríguez Solís». Cuadernos de Ilustración y Romanticismo (Cádiz: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Cádiz) (10). ISSN 2173-0687
  • Magenti Javaloyas, Silvia (1987). «El problema religioso en la primera década del siglo XX : "Clericalismo" y "Anticlericalismo" en la ciudad de Valéncia». Saitabi (Valéncia: Universitat de Valéncia). ISSN 0210-9980
  • Reig, Ramiro (2000). «Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928). Promotor de rebeldías». En Burdiel, Isabel; Pérez Ledesma, Manuel, eds. Liberales, agitadores y conspiradores. Biografías heterodoxas del siglo XIX. Madrid: Espasa Calpe. ISBN 84-239-6048-X

Enllaços externs

Commons