Anar al contingut

Guerres otomanes en Europa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Les guerres de l'Imperi otomà en Europa, també conegudes com a guerres otomanes o guerres turques, en particular en antics texts europeus, varen ser una série de conflictes militars entre l'Imperi otomà i diversos Estats europeus des de la Baixa Edat Mija fins a començos de el XX. Els primers conflictes varen escomençar durant les guerres bizantí-otomanes, lliurades en Anatolia a finals de el XIII, abans d'entrar en Europa a mitan de el XIV en les guerres búlgar-otomanes. A mitan de el XV es varen produir les guerres otomà-sèrbies i otomà-albaneses. Gran part d'este periodo es va caracterisar per l'expansió otomana en els Balcans. En els sigles XV i XVI, l'Imperi otomà va realisar nous alvanços en Europa Central, que varen culminar en l'apogeu de les reivindicacions territorials otomanes en Europa.[1][2]

Les guerres otomà-veneciano varen durar quatre sigles, des de 1423 fins a 1718. Este periodo va ser testic de la caiguda de Negroponte en 1470, el sege de Malta en 1565, la caiguda de Famagusta (Chipre) en 1571, la derrota de la flota otomana en la batalla de Lepanto en 1571 (per a eixe moment la major batalla naval de l'història), la caiguda de Candía (Creta) en 1669, la reconquista veneciano de Morea (Peloponeso) en la década de 1680 i la seua pèrdua de nou en 1715. l'illa de Corfú, baix domini veneciano, va ser l'única illa grega no conquistada pels otomans.[3]

A finals de el XVII, les potències europees varen escomençar a consolidar-se contra els otomans i varen formar la Lliga Santa, revertint una série de conquistes territorials otomanes durant la Gran Guerra Turca de 1683 a 1699. No obstant, eixèrcits otomans varen ser capaços de resistir als seus rivals europeus fins a la segona mitat de el XVIII.[4]

En el XIX, els otomans es varen enfrontar a l'insurrecció dels seus súbdits serbis (1804-1817), grecs (1821-1832) i rumans (1877-78). Açò va ocórrer junt en les guerres rus-turques, que varen desestabilisar encara més l'imperi. La reculada final del domini otomà va escomençar en la primera guerra dels Balcans (1912-1913) i va culminar en la firma del Tractat de Sèvres despuix de la Primera Guerra Mundial, que va conduir a la partició de l'Imperi otomà.

Ascens dels otomans (1299-1453)

Despuix d'assestar un colp al debilitat Imperi bizantí en 1356[Nota 1] que li va permetre obtindre una base territorial per a les seues operacions militars en Europa, l'Imperi otomà va escomençar la seua expansió cap a l'oest en el continent europeu a mitan del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE). El seu primer gran enemic va ser l'Imperi serbi, de recent creació, al que va véncer en una série de campanyes entre les que va destacar la de la batalla de Kosovo de 1389, en la que varen morir els caps dels dos eixèrcits, i que va alcançar un paper principal en el folclore serbi com batalla èpica que va marcar la decadència de Sèrbia.

L'Imperi otomà va conquistar també les terres del Segon Imperi Búlgar: la mitat meridional (Tracia) en 1371 (batalla de Maritsa); Sofia en 1382; la llavors capital, Tarnovgrad, en 1393; el restant del nort despuix de la batalla de Nicópolis de 1396, en excepció de Vidin, que va caure en 1422; Albània en 1385 (batalla de Savra) i novament en 1480; Constantinopla en 1453, despuix de la batalla de Varna i la segona batalla de Kosovo.[5][6]

També es va apoderar de Grècia en 1460; de Sèrbia, en 1459 i, despuix de la reconquista parcial d'Hongria en 1480, de nou en 1499; de Bòsnia, en 1463 (la partix noroest sol cap a 1527 i Bihać en 1592); i Hercegovina, en 1482.[5][6]

Expansió (1453-1683)

La derrota de 1456 en el Sitie de Nándorfehérvár (Belgrat) va detindre l'expansió otomana en l'Europa catòlica durant setanta anys, encara que durant un any (1480-1481) els otomans varen dominar el port italià d'Otranto. En 1493 l'eixèrcit otomà va atacar en èxit Croàcia i Estiria.[7]

Resistència albanesa

Els otomans es varen enfrontar a una feroç resistència per part dels montañeses albanesos, que es varen reunir entorn al seu caudillo Gjergj Kastriot, descendent d'un noble feudal, i varen conseguir defendre's dels atacs otomans durant més de trenta anys. Albània va ser un dels dos punts d'oposició a l'expansió otomana en l'Europa de l'Est despuix de la batalla de Kosovo en 1389. S'ha argumentat que la seua resistència va detindre l'alvanç otomà a lo llarc del flanc oriental de la civilisació occidental i va salvar a la península italiana de la conquista otomana. El sultà Mehmet II va morir en 1481, a penes dos anys despuix del fi de la resistència albanesa i un despuix de mamprendre la campanya d'Itàlia.

Conquista de Bosnio

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Croàcia

Despuix de la caiguda del regne de Bòsnia en mans otomanes en 1463, les partixes sur i central del regne de Croàcia varen quedar desprotegides. El seu defensa estava a càrrec de nobles croates que mantenien contingents reduïts de tropes a les seues expensas en les zones fronterices. Els otomans, mentrestant, varen aplegar al riu Neretva i, despuix de la conquista d'Hercegovina en 1482, varen invadir Croàcia, evitant hábilment les ciutats fronterices fortificadas. La decisiva victòria otomana en la batalla del camp de Corvabia, el 9 de setembre de 1493,[8] va commocionar a tot el país. No obstant, no va dissuadir als croates de seguir defenent-se persistentemente contra els atacs d'un enemic molt superior en número. Al cap de més de cent anys de resistència croata, la victòria en la batalla de Sisak[9] va marcar el final del domini otomà. L'expulsió dels turcs, que s'havien reclós en Petrinja, per l'eixèrcit del virrey en 1595, va sagellar el signe de la guerra.

Ocupació d'Hongria

Artícul principal → Guerres otomà-hongareses.

El Regne d'Hongria, que en el seu moment comprenia des de Croàcia en l'oest fins a Transilvania en l'est, va anar també greument amenaçat per l'alvanç otomà. Els orígens de la debilitat hongaresa que posava en risc el regne davant les ofensives otomanes es remonten a la caiguda de la dinastia #gobernant de Árpád i la seua substitució posterior en els reis angevinos i jagellones. Despuix d'una série de batalles de resultat divers que es va prolongar a lo llarc de cent setenta y seis anys, el regne es desmoronó finalment en la batalla de Mohács de 1526 i gran part d'ell va quedar baix control otomà (la Ocupació Turca de 150 anys, com se li crida en Hongria, es va prolongar fins a finals de 1600, encara que parts del regne varen estar ocupades des de 1421 fins a 1718).

Resistència sèrbia

Com a resultat de les fortes pèrdues causades pels otomans en la batalla de Maritsa en 1371, l'Imperi serbi s'havia dissolt en principats. Es va lliurar la batalla de Kosovo en 1389, durant la qual les forces sèrbies varen ser aniquilades de nou. A lo llarc dels sigles Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) i Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), varen tindre lloc constants lluites entre els diversos regnes de Sèrbia, per un costat, i l'Imperi otomà, per l'atre. El punt d'inflexió va ser la caiguda de Constantinopla en mans dels turcs. En 1459, despuix del sege, va caure la capital «temporal» sèrbia de Smederevo. Montenegro va ser invadit en 1499. Belgrat va ser l'última ciutat important en els Balcans que va resistir els atacs turcs. Els serbis, hongaresos i creuats europeus varen derrotar als turcs en el lloc de Belgrat de 1456. Despuix de repelir els atacs otomans durant més de setanta anys, la ciutat va caure finalment en 1521, junt en la major part del Regne d'Hongria, i el Despotado de Sèrbia es va rendir finalment en 1540, en lo que va concloure l'ocupació turca dels territoris serbis.

1423-1503: guerres en Venècia

Artícul principal → Guerra turc-veneciano (1463-1479).


L'Imperi otomà va escomençar les campanyes navals abans de 1423, quan es va lliurar una guerra de sèt anys en la república de Venècia pel control sobre les mars Egeo i Adriático. El conflicte en Venècia es va recomençar en 1463 i va finalisar en un tractat de pau ventajós per als turcs firmat en 1479. En 1480, lliberats de l'obstàcul que suponia l'armada veneciano, els otomans varen sitiar Rodas i varen capturar Otranto.[10] Les hostilitats es varen recomençar en 1499 i varen perdurar fins a 1503. En 1500, una coalició hispà-veneciano comandada per el Gran Capità va expulsar als turcs de Cefalonia, lo que va posar fi temporalment a l'ofensiva otomana contra els territoris orientals venecians.

1462-1483: campanyes de Valaquia i Moldàvia

En 1462, Mehmed II va ser obligat a retirar-se pel príncip de Valaquia Vlad III Drácula despuix del famós ataque nocturn del 17 de juny. No obstant, Vlad va ser encarcerat pel rei hongarés Matías Corvino. Este fet va causar indignació entre molts personages influents d'Hongria i admiradors occidentals de l'èxit de Vlad en la batalla contra l'Imperi otomà, i el primerenc reconeiximent de l'amenaça que representava, inclosos els membres de la Cúria Romana. Per açò, Matías li va concedir l'estatut de presoner distinguit. Drácula va ser lliberat a finals de 1475 i enviat en un eixèrcit de soldats hongaresos i serbis per a recuperar Bòsnia dels otomans. Va derrotar a les forces otomanes i va obtindre la seua primera victòria contra l'Imperi otomà. Despuix d'esta victòria, les forces otomanes en 1476 varen entrar en Valaquia al mando de Mehmed II.Plantilla:Clarify em Durant la guerra, Vlad va ser mort i, segons algunes fonts, el seu cap va ser enviat a Constantinopla per a desalentar futures rebelions.

L'alvanç turc es va interrompre temporalment per la victòria d'Esteban el Gran de Moldàvia sobre Mehmed II en la batalla de Vaslui en 1475. A l'any següent, Esteban va ser derrotat en la batalla de Valea Albă, encara que els otomans varen tindre que replegar-se al no poder conquistar cap fortalea. Esteban va buscar ajuda europea contra els turcs pero, a pesar d'haver «tallat la mà dreta de l'infel», com va escriure en una carta, els seus intents varen ser vans.

En 1482, Bòsnia va ser incorporada per complet a l'Imperi otomà.

1526-1566: Atac al regne d'Hongria

Despuix de la batalla de Mohács, solament la partix suroest del Regne d'Hongria va ser conquistada,[11] pero l'alvanç otomà va continuar en vàries campanyes menors i grans invasions durant l'estiu (les tropes retornaven al sur dels Balcans abans de l'hivern) entre 1526 i 1556. En 1529, varen montar el seu primer atac important contra la monarquia dels Habsburgo (en un màxim de trescents mil soldats segons recontes antics, cent mil segons investigacions més recents), en un intent per conquistar la ciutat de Viena (vore Lloc de Viena). En 1532, la guarnició (huitcents defensors) de Kőszeg, en l'oest d'Hongria, va repelir un atre atac contra Viena en el que varen participar de xixanta mil soldats otomans.[12] Les tropes invasoras varen ser contingudes ans que aplegara l'hivern i l'Imperi Habsburgo haguera conseguit reunir un eixèrcit de huitanta mil hòmens en Viena. Les tropes otomanes varen retornar als seus territoris travessant Estiria, saquejant el país al seu pas.

Mentres açò succeïa, en 1538, l'Imperi otomà va invadir Moldàvia. En 1541, els otomans varen prendre Buda i Pest (ciutats que hui en dia formen la capital d'Hongria, Budapest) durant una atra campanya en Hongria en un truc que va evitar derramamientos de sanc: després de concloure les negociacions de pau en un acort, les tropes varen entrar per les portes obertes de Buda en la nit. En represàlia a un contraatac austríac fallanc en 1542, la conquista de la part occidental d'Hongria central es va completar en la campanya de 1543, que va prendre la més important excapital real de Székesfehérvár i l'antiga sèu de la moradura, Esztergom. No obstant, l'eixèrcit de 35-40 000 hòmens de Suleimán no va ser suficient per a llançar un atre atac contra Viena. Els imperis habsburgo i otomà varen firmar una treua temporal en 1547, pero esta va ser trencada pels Habsburgo poc temps despuix.

En la campanya de 1552 varen participar gran número d'hòmens, pero els otomans no varen conseguir èxits destacables. Dos eixèrcits otomans varen invadir l'Hongria oriental i varen alcançar la segona llínea de castells (végvár), alçada en el seu dia contra una possible nova invasió mongola. Esta secció de la frontera va permanéixer estable a partir de llavors. Per als hongaresos, la campanya va ser un compendio de greus pèrdues i algunes victòries intranscendents que, no obstant, es varen celebrar en la cultura popular, com la resistència numantina de Drégely —en el que la guarnició de 146 hòmens va resistir fins a la mort[13]— i el sege de Eger. Este últim, un important castell fronteriç en mal estat i aïllat pero en una dotació d'uns dos mil hòmens, va tindre que enfrontar-se a dos eixèrcits otomans —en un total de cent cinquanta mil hòmens segons els càlculs antics i entre xixanta i setenta y cinco mil segons els més moderns—. La fortalea va resistir durant cinc semanes ans que els otomans decidiren alçar el lloc —el castell va terminar caent en les seues mans en 1596—.

La campanya de 1556 va impondre l'influència otomana a Transilvania, dominada temporalment pels Habsburgo. En l'oest, pel contrari, els otomans no varen conseguir alvanços significatius i varen tractar de nou infructuosament de prendre el castell fronteriç hongarés de Szigetvár.

Entre 1566 i 1568 va tindre lloc una nova guerra entre otomans i austríacs pel control del territori hongarés. Durant la batalla de Szigetvar, el tercer intent de prendre la fortalea, els otomans finalment es varen alçar en la victòria. La mort del vell sultà, no obstant, va frenar temporalment l'alvanç cap a Viena.

1522-1573: Rodas, Malta i la Lliga Santa

Les forces otomanes varen invadir i varen capturar l'illa de Rodas en 1522, despuix de dos intents anteriors (vore lloc de Rodas).[14] Els Cavallers de Rodas varen ser desterrats a Malta, que a la seua volta va ser sitiada en 1565.

Despuix de tres mesos de lluita intensa entre un eixèrcit otomà d'al voltant de 65.000 front a 2000 maltés i 500 Cavallers, els otomans no varen conseguir conquistar Malta, a causa de greus pèrdues sofrides, entre ells un dels generals més famosos entre els corsaris musulmans de l'época, Dragut, i varen ser rebujats. D'haver sucumbit Malta, Sicília i l'Itàlia continental podrien haver caigut baix l'amenaça d'una invasió otomana. La victòria de Malta durant este event, que és hui en dia coneguda com el Gran Lloc de Malta, va canviar la situació i va detindre l'expansió cap a l'oest de l'Imperi Otomà. També va marcar l'importància dels Cavallers de Sant Joan i la seua presència rellevant en Malta per a ajudar a la cristiandat en la defensa contra els atacs musulmans.

Malta va ser la primera de dos derrotes sofrides per Solimán el Magnífic, el gran sultà dels otomans.

Les victòries navals otomanes d'este periodo varen ser en la batalla de Preveza (1538) i la Batalla de Djerba (1560).

La campanya en el Mediterràneu, que va durar des de 1570 fins a 1573, va ser resultat de l'invasió i l'ocupació otomana de Chipre. Una Lliga Santa de Venècia, els Estats Pontificis, Espanya, els Cavallers de Sant Joan en Malta i en un principi Portugal es va formar contra l'Imperi otomà durant este periodo. La victòria de la Lliga en la batalla de Lepanto va terminar en el seu predomini en la mar Mediterrànea occidental.

1593-1669: Àustria, Venècia i Valaquia

1620-1621: Polònia

Artícul principal → Guerra polac-otomana de 1620-1621.
Artícul principal → Guerra polac-otomana (1633-1634).

L'eixèrcit polac es va adinsar en Moldàvia i va ser derrotat en la batalla de Cecora. A l'any següent, els polacs varen repelir l'invasió turca en la batalla de Jotín. La frontera entre la mancomunidad polac-lituana i l'Imperi otomà permaneixeria tranquila fins als enfrontaments de 1633 i 1634.

1657-1683: Fi de les guerres en els Habsburgo

En 1657, Transilvania, la part oriental de l'antic regne d'Hongria que, despuix de 1526 havia guanyat la semiindependencia pagant tribut a l'Imperi otomà, es va sentir lo suficientment fort com per a atacar als tàrtars (llavors vassalls de l'Imperi) a l'est, i més tart l'Imperi Otomà, que va eixir en defensa dels tàrtars. La guerra va continuar fins a 1662 i va terminar en derrota per als hongaresos. La part occidental del regne d'Hongria (Partium) va ser anexada i posada baix control directe dels otomans en lo que va anar la major extensió territorial de l'Imperi Otomà en l'antic Regne d'Hongria.

Va haver una atra campanya contra Àustria entre 1663 i 1664. Els turcs varen ser vençuts en la batalla de Sant Gotardo l'1 d'agost de 1664 per Raimondo Montecuccoli i obligats a firmar la Pau de Vasvár en Àustria, vigent fins a 1683.[16]

1672-1676: Polònia

Artícul principal → Guerra polac-turca (1672-1676).


Polònia, un any despuix d'haver rebujat una invasió tártara, va tindre que fer front al Imperi otomà. Juan III Sobieski va adquirir en les seues victòries fama de gran militar.

1683-1699: La Gran Guerra Turca, pèrdua d'Hongria i Morea

Artícul principal → Gran Guerra Turca.


La Gran Guerra Turca va escomençar en 1683, en una gran força invasora de cent quaranta mil hòmens[17] marchant cap a Viena, que contava en el respal dels nobles hongaresos alçats contra els Habsburgo. Per a detindre l'invasió, es va pactar una atra Lliga Santa, formada per Àustria i Polònia (més notablement durant la batalla de Viena), Venècia i l'Imperi rus. Despuix de guanyar la batalla de Viena, la Lliga Santa va portar a terme la reconquista d'Hongria (Buda i Pest varen ser represes en 1686; la defensa de la primera l'havia dirigit un converso a l'islam naixcut en Suïssa). Al mateix temps, els venecians varen posar en marcha una expedició en Grècia, que va conquistar el Peloponeso. Durant l'atac de Venècia de 1687 contra la ciutat d'Atenes (ocupada pels otomans), els otomans varen convertir el Partenón en un almagasén de municions. Un morter veneciano va bombardejar el Partenón, detonant la pólvora almagasenada en el seu interior i destruint-ho parcialment.

La guerra va terminar en el Tractat de Karlowitz en 1699. Durant esta época, el príncip Eugenio de Savoya es va distinguir inicialment en 1683 i va continuar sent el comandant austríac més important fins a 1718.[18][19]

Estancament (1699-1858)

XVIII

La segona guerra rus-turca (1710-1711) va tindre lloc prop del Prut. Va ser promoguda per Carlos XII de Suècia despuix de la derrota en la batalla de Poltava, en la finalitat de nugar a Rússia en l'Imperi otomà i guanyar una miqueta d'espai en la cada volta més difícil Gran Guerra del Nort. Els russos varen ser severament colpejats, pero no aniquilats, i despuix de firmar-se el Tractat de Prut l'Imperi Otomà es va retirar, lo que va permetre a Rússia centrar les seues energies en la derrota de Suècia.

Una atra guerra en Àustria i Venècia va esclatar en 1714. Àustria va conquistar el restant de les zones de l'antic Regne d'Hongria, que va terminar en el Tractat de Passarowitz en 1718.

Una nova guerra rus-turca va escomençar en 1735. Els austríacs es varen unir al conflicte armat en 1737 i la guerra va finalisar en 1739 en el Tractat de Belgrat (en Àustria) i el Tractat de Niš (en Rússia).

La quarta guerra rus-turca va escomençar en 1768 i va acabar en 1774 en el Tractat de Kuchuk-Kainarji.

No obstant, va esclatar una atra guerra en Rússia i Àustria en 1787, que va concloure per a Àustria en el Tractat de Sistova de 1791 i per a Rússia en el Tractat de Jassy de 1792.

Napoleón Bonaparte de França va invadir Egipte i Síria en 1798–99, pero va terminar per l'intervenció britànica.

La pren de Malta per Napoleón en el seu camí a Egipte va donar lloc a una aliança inusual de Rússia i els otomans, que va resultar en una expedició naval conjunta a les Illes Jónicas. La conquista d'estes illes va donar lloc a la creació de la República de les Sèt Illes.

XIX

La sexta guerra rus-turca va escomençar en 1806 i va terminar en 1812 en el Tractat de Bucarest (1812), just abans de l'invasió de Napoleón Bonaparte a Rússia.

La Primera insurrecció sèrbia es va produir en 1804, seguida per la Segona insurrecció sèrbia en 1815. Les tropes turques es varen retirar definitivament de Sèrbia en 1867. En 1878, la seua independència va ser reconeguda oficialment pel Tractat de Berlín.

Les #insurrecció de Moldàvia i Valaquia de 1821 derrotades en juny en la batalla de Drăgășani, inicia la Revolució Grega.

La Guerra d'independència de Grècia va durar des de 1821 fins a 1830. Les grans potències varen intervindre directament a partir de 1827, inclosa Rússia. El Tractat de Adrianópolis va posar fi a la guerra i Grècia va conseguir l'independència.

Decliu (1828-1908)

La novena i última guerra rus-turca es va iniciar en 1877, el mateix any en que els otomans es varen retirar de la Conferència de Constantinopla. Romania va proclamar llavors l'independència i va declarar la guerra a Turquia, en aliança en els serbis i búlgars i, més tart, en els russos. Àustria va ocupar Bòsnia en 1878 i el Sanjacado de Novi Pazar (fins a 1908). Els russos i els otomans varen firmar el Tractat de Sant Stefano a principis de 1878. Despuix de les #delliberació del Congrés de Berlín, al que varen assistir totes les grans potències de l'época, el Tractat de Berlín de 1878 va confirmar varis canvis territorials.

Per mig de la Convenció de Chipre del 4 de juny de 1878, se cedia el control de l'illa al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda.[20]

A Rumelia Oriental se li va concedir certa autonomia en 1878, es va rebelar en 1885 i es va unir a Bulgària en 1886. L'imperi va cedir Tesalia a Grècia en 1881. Despuix, Grècia va atacar a l'Imperi otomà per a ajudar a la Segona insurrecció de Creta en 1897, pero va resultar derrotada.

Dissolució (1908-1922)

Bulgària

Insurrecció de l'Organisació Interna Revolucionària de Macedònia en l'any 1903.

1912-1913: Guerres balcàniques

Dos guerres balcàniques, en 1912 i 1913, succeïxen posteriorment contra l'Imperi otomà en Europa. La Lliga balcànica primer va conquistar Macedònia i la majoria de Tracia en l'Imperi Otomà, i després va caure sobre el repartiment del botí. Albània també va declarar la seua independència de l'Imperi otomà en 1912, despuix de vàries rebelions i #alçament. Açò va reduir les possessions de Turquia en Europa (Rumelia) a les seues fronteres actuals en Tracia Oriental.

Primera Guerra Mundial

L'Imperi otomà va sofrir una derrota en Primera Guerra Mundial. No obstant, va impedir a la Marina Real Britànica prendre Estambul en la famosa batalla de Galípoli, finalment derrotat en l'Armistici de Mudros. Posteriorment entre 1919-1923 es va produir la guerra d'Independència turca que va terminar en l'Armistici de Mudania[21] i el Tractat de Lausana,[22] que va supondre millores respecte a l'anterior Tractat de Sèvres de 1919.

Vore també

Referències

  1. ↑ És possible que l'any haja segut 1358 per un canvi en el calendari bizantí, vore Solimán bajá.
  1. ↑ Macfie, A.L. (2014-07-30). The Eastern Question 1774–1923, 2 edició (en en), Routledge. ISBN 978-1-315-84194-6.
  2. ↑ Stavrianos, L.S. (2000). The Balkans Since 1453 (en en), NYU Press. ISBN 978-0814797662.
  3. ↑ Kakissis, Joanna (2011). National Geographic Traveler: Athens and the Islands (en en), National Geographic, p. 224. ISBN 978-1426208232.
  4. ↑ Aksan, #Virginia H. (2013). The Ottoman Wars 1700 - 1870: an empire besieged (en en), Routledge, Taylor & Francis Group, pp. 130–135. ISBN 978-0-582-30807-7.
  5. ↑ 5,0 5,1 The History of the Ottoman (Osmanli) Empire 1290-1924
  6. ↑ 6,0 6,1 «Ottoman Empire». Archivat des d'el original, el 1 de novembre de 2009.
  7. ↑ The End of Europe's Middle Ages - Ottoman Turks
  8. ↑ (2003) Pedro Bádenas de la Penya (ed.). Constantinopla 1453. Mits i realitats, Madrit: Consell Superior d'Investigacions Científiques, p. 405. OCLC 470324697. ISBN 84-00-08207-9.
  9. ↑ (2010) Spencer C. Tucker (ed.). A global chronology of conflict: from the ancient world to the modern middle east (en anglés), Santa Bàrbara: ABC-CLIO, p. 546. OCLC 695847086. ISBN 978-1-85109-667-1.
  10. ↑ «Ottoman Empire on the Offensive, 1300 - 1600». Archivat des d'el original, el 17 d'octubre de 2007. Consultat el 16 de maig de 2010.
  11. ↑ The Battle of Mohacs, 1526
  12. ↑ Castles and History in Northern Transdanubia
  13. ↑ Hungary - Drégelypalánk
  14. ↑ Timeline: 1501 to 1600
  15. ↑ Jackson, Sir Thomas Graham (1887). Dalmatia, the Quarnero and Istria, with Cettigne in Montenegro and the Island of Grau (en en), Clarendon Press.
  16. ↑ The years 1300 and later
  17. ↑ 1683 Siege of Vienna [1] archivat en Wayback Machine.
  18. ↑ Habsburg-Ottoman War, 1683-1699
  19. ↑ Decline of Islamaic and Ottoman Power
  20. ↑ Grenville, J. A. S. (1991-01-01). L'Europa remodelada 1848-1878: 1848-1878 (en és), Sigle XXI d'Espanya Editors. ISBN 978-84-323-0360-9.
  21. ↑ Ellul, Vivian Idreos (2020-05-21). Els últims fills de Constantinopla (en ca), Letrame Grup Editorial. ISBN 978-84-18186-86-8.
  22. ↑ Clogg, Richard (1998-11-12). Història de Grècia (en és), Edicions AKAL. ISBN 978-84-8323-040-4.

Enllaços externs

Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerres_otomanes_en_Europa&oldid=1514280»