Tríade
Tríade és un grup de tres elements especialment vinculats entre sí. Açò pot referir-se a: persones, candidats, equips, o qualsevol atra cosa.[1] L'expressió de tal víncul triádico reflectix l'existència d'una peculiar estructura de pensament que agrupa de tres en tres els conceptes (filosòfics, religiosos -especialment els deus de certes mitologias-, polítics, culturals, etc.) Es dona inclús en la forma habitual d'establir qualsevol estructura, divisió o periodizaació (inferior-mig-superior), com en l'estructura tradicional del discurs i de les obres lliteràries (plantejament-nuc-desenllace);[2] i es perpetua per mig de l'ensenyança, àmbit en el que s'utilisa àmpliament com a recurs per la seua òbvia funció mnemotècnica.
En l'àmbit de la filosofia i el pensament, la denominada tríade indoeuropea (molt a sovint en plural: tríades indoeuropeas) va ser identificada per Georges Dumézil (deidades triples o hipòtesis trifuncional).[3] L'identificació en lo indoeuropeo supon la contraposició d'esta forma d'organisar els conceptes en tríades, que seria pròpia dels pobles occidentals i de l'Índia, front a una atra forma que seria pròpia del pensament oriental (per eixemple, yin i yang). Hi hauria, per tant, distintes formes de pensament: "monádico, diàdic i triádico"; inclús la "cuateritat".[4]
Cultura i societat
[editar | editar còdic]Bona part dels conceptes filosòfics i científics que es definixen des de l'antiguetat clàssica s'agrupen o dividixen en forma de tríades (les tres parts del món -Europa, Àsia, Àfrica-, les tres parts del home -soma, psique, pneuma, cos, ànima i esperit- les tres potències de l'ànima -memòria, enteniment i voluntat-, els tres regnes de la naturalea -animal, vegetal i mineral-, les tres edats -infància, madurea, vellea-). No es llimita a l'àmbit del pensament, i es percep en la divisió de les funcions socials (el triestamentalisme -oratores, bellatores, laboratores-, d'orige platònic -tres classes socials en la polis, identificades en les tres potències de l'ànima i en l'or, l'argent i el coure, els tres metals dels que cada una estaria formada segons la gennaion pseudos o "noble mentira" que en La República Platón atribuïx a Sócrates, justificada com un mig de conseguir la pau social-)[5] i polítiques (la divisió de poders -llegislatiu, eixecutiu i judicial-, falcada per Montesquieu en L'esperit de les lleis, pero d'orige clàssic -apareixen en la Política d'Aristóteles, com també les tres formes de govern pures o perfectes, monarquia, aristocràcia i democràcia, i les tres impuras o corruptes o degeneradas, tirania, oligarquia i demagògia-).[6] Quan Juliol César ha de descriure el territori objecte de la seua obra comença: Gallia és omnis divisa en parts tres.[7] L'extensió d'esta forma de pensar associant tres conceptes és enormement popular (per eixemple: tres coses hi ha en la vida: salut, diners i amor).[8]
Tríades filosòfiques
[editar | editar còdic]Com conófico pot vore's l'aplicació d'esquemes triádicos en l'emanatisme de Proclo, les categories de Kant i la tríade semiòtica de Charles S. Peirce; aixina com en la denominada tríade dialèctica o hegeliana (tesis, antítesis, síntesis).[9] Atres tríades filosòfiques són la Tríade Platònica: Bellea, Veritat i Bondat o la Llògica Trivalente: Fals, Possible i Verdader de Jan Lukasiewicz.
Les tríades filosòfiques tampoc estan absents en escoles de pensament orientals, encara que baixe un obvi predomini del dualisme yin-yang:
El confuciano Han Xun-zi concebia l'univers com una tríade formada pel cel, la terra i l'humanitat[10] i el Neoconfuciano Zhang Zai contemplava una tríade formada per vacuitat, qì i harmonia suprema.
Tríades de pensadors
[editar | editar còdic]
L'enumeració de tríades de pensadorés ha segut habitual des de l'antiguetat (Diógenes Laercio, Dels tres poetes tràgics -Esquilo-Sófocles-Eurípides). Específicament aplicades a pensadors filosòfics s'inicien en el Sócrates-Platón-Aristóteles de la filosofia grega clàssica, i apleguen fins al Marx-Engels-Lenin del marxisme-leninisme; passant pel Descartes-Leibniz-Spinoza del racionalisme, el Locke-Berkeley-Hume del empirisme i el Fichte-Schelling-Hegel del idealisme alemà. Per als grans pensadors de el XIX, ademés de la formada pels denominats mestres de la sospita (Marx-Nietzsche-Freud, en expressió falcada per Paul Ricoeur), és molt comuna una similar formada per Karl Marx, Charles Darwin i Sigmund Freud (en la que s'ha substituït a Nietzsche per Darwin, el biòlec fundador del evolucionisme); que sol ser també molt citada, encara que la seua valoració és fins a cert punt diferent, com a pensadors que varen canviar de forma revolucionària la consideració del ser humà[11]
En canvi, el cristianisme medieval va preferir agrupar als doctors de l'Iglésia en tandes de quatre (els quatre doctors orientals -Atanasio, Basilio Magne, Gregorio Nacianceno i Juan Crisóstomo- i els quatre doctors occidentals -Agustín, Ambrosio, Jerónimo i Gregorio Magne-).
Les tríades de pensadors tampoc es restringixen a la filosofia occidental, i es troben en la filosofia chinenca antiga: Lao-Tsé-Confucio-Mencio (el sufix honorífic 子 zǐ o tsé, que duen els tres, significa "mestre"). Especialment venerats eren els dos primers, casi divinizados, fins a comparar-se en algunes representacions en el allumenat Buda. Una enumeració triádica llimitada als taoístas és la dels tres autors identificats per les seues obres: el Laozi -o Tao Et King, el nom de l'autor del qual sol transcribirse Lao Tsé-, el Zhuangzi -el nom de l'autor del qual sol transcribirse Chuang Tsé- i el Liezi -l'autor del qual també és denominat Lie Yukou-).
Lemes triádicos en política
[editar | editar còdic]
Per a la movilisació política són molt habituals els lemes triádicos, que fixen lapidariamente en tres térmens la síntesis d'una ideologia, d'un règim o d'una proposta (Llibertat, igualtat, fraternitat en la revolució francesa; Deu, pàtria, rei en el carlisme ; Tres Principis del Poble en el nacionalisme chinenc; pau, terra i pa en la revolució bolchevique;[12] Una, Gran i Lliure en el franquisme; o el sanc, suor i llàgrimes de Churchill). L'eficàcia del mensage s'intensifica inclús quan els tres térmens són en realitat la repetició del mateix: provocativament, Napoleón va resumir en tres peticions lo necessari per a guanyar una guerra: diners, diners i diners;[13] Juliol Anguita insistia de forma recurrent que les seues condicions per a qualsevol tipo de pacte polític eren programa, programa, programa.[14]
Religió
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
Sent potser l'àmbit més evident en el que Dumézil va identificar el concepte, les tríades de deus consistixen l'eixemple principal d'agrupacions triádicas, permetent un repartiment de funcions cosmológicas (creació-destrucció-conservació) que caracterisa moltes mitologia. La seua extensió no es va llimitar als pobles indoeuropeos.
- Santíssima Trinitat (en grec antic Ἁγία Τρίας, Hagia Trias, en grec demótico Αγία Τριάδα, Agia Triada): Deu Pare, Deu Fill i Esperit Sant (no es conceben com tres deus distints, sino tres persones distintes i un sol Deu -Unus Deus Trinitas-).[15]
- Virtuts teologales: Fe, Esperanza i Caritat (no són deeses, pero sí es personifican, especialment en iconografia).
- Reis Macs: Melchor, Gaspar i Baltasar.
- Tríades galesas : un grup de texts relacionats que es varen trobar en manuscrits medievals que preserven fragments de folklore, mitologia i història tradicional galesa en grups de tres.
- Tríade hindú o Trimurti: Brahma, Visnú i Siva.
- Tríade femenina: Saraswati, Lakshmi i Parvati.
- Tríade antiga: Indra, Agni i Soma.
- Tríade védica: Agni, Surya i Rudra.
- Tríade babilònica: Bel, Ea i Anu.
- Tríade cananea: Hadad, Atargatis i Baal.
- Tríade celta: Lug, Epona i les Matres.
- Gran tríade o tríade del taoisme: Tien (el cel), Tu (la terra) i Jen (el home). No obstant, les religions i filosofia orientals i concretament el taoisme són essencialment binarias (yin i yang).
- Religió de l'Antic Egipte. Les tríades egipcíaques solien reflectir l'equilibri còsmic -Ma'at- per mig del conjunt familiar pare-mare-fill. Cada nomo tenia la seua pròpia:[16]
- Tríade del regne formada pels tres deus majors: Ra, Ptah i Amón.
- Tríade osiríaca: Osiris, Isis i Horus.
- Tríade solar: Amón, Harmakis (o Harmachis, l'aurora, identificat en Horus) i Ptah.[17]
- Tríade menfita (de Menfis): Ptah, Sejmet i Nefertem.
- Tríade tebana (de Tebas): Amón, Mut i Jonsu.
- Tríade heliopolitana (d'Heliópolis): Jepri, Ra i Atum.
- Tríade de Edfu (d'Edfu): Horus, Hathor i Harsomtus.
- Tríade de Elefantina (d'Elefantina): Khnoum, Anoukis i Satis.
- Tríade de Medamud (de Medamud) o de Hermonthis (de Hermonthis o Armant): Rat-taui, Montu i Harpare (també escrits com Repte, Montu i Hor-Pre, i este últim com Junit).[18]
- Tríade de Abdju (d'Abdju): Wesir (identificat en Osiris),[19] Aset (identificada en Isis)[20] i Heru-sa-Aset (identificat en Horus).[21]
- Tríade etrusca: Tinia, Uni i Menrva.
- Religió grega; va haver vàries:
- Tríade masculina: Zeus, Poseidón i Hades
- Tríade femenina: Hera, Atenea i Afrodita (vore Juí de Paris),
- o també les denominades tríade llunar (per oposició, la tríade masculina rep també el nom de tríade solar): Selene, Artemisa i Hécate; o ben Deméter, Perséfone i Hécate; o be Hera, Anfitrite i Hécate
- o atres conjunts de tres deidades femenines (les cárites o tres gràcies, les tres parcas, les erinias o tres fúria, les tres muses originals -el seu número va aumentar fins a nou-).
- Tríade apolínea: Apolo, Artemisa i Leto.
S'ha senyalat la tendència de la mitologia grega a crear una tríade especialment quan un deu o un héroe s'escindix entre el món dels vius i el dels morts (Afrodita, Perséfone, Adonis; Deméter, Perséfone, Plutó -o Zeus Euboleus-).[22]
- Tríade Major: Itzamná, Ixchel i Kukulcán
- Tríade Heròica: Hunahpú, Hun-Hunahpú i Xbalanqué
- Tríade Creadora: Gukumatz, Tepeu i Huracà
- Tríade Lacandon: Hachäk'yum, Sukunk'yum i Äkyantho'
- Tríade de Palenque: Kinich Ahau, atres dos deidades no identificades, possiblement aspectes del mateix deu, denominats Unixen, K'awiil i Ahau Kin.
- Tríade agricultural: Chaac, Yum Kaax i Deu de la Dacsa (cridat per múltiples noms, Hul Nal Ye, Ah Mun, Hun-Hunahpú, Zac Uac Nal).
- Tríade precapitolina: Júpiter, Juventas (deesa de la joventut) i Terme.
- Tríade capitolina: Júpiter, Juno i Minerva (anteriorment, Mart, en l'anomenada Tríade Arcaica).
- Tríade aventina: Ceres, Liber i Llibera.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Aixina titula Camilo José Cela una breu escena, que apareix en Papers volanderos i Els vells amics; i que es parafrasea en l'adaptació cinematogràfica de La Colmena (La Colmena - Assunt, funcions nuclears i estructura [1] archivat en Wayback Machine.).
- ↑ Vore Religió protoindoeuropea. Obres de Dumézil sobre el tema: (1929) Flamen-Brahman, 1929; Mitra-Varuna, 1940, Presses universitaires de France; The Rígsþula and Indo-European Social Structure. Gods of the Ancient Northmen, 1958, Einar Haugen. Fonts citades en en:Triple deities i en:Trifunctional hypothesis.
- ↑ Cosmogonia, visió i cosmovisión dels pobles originaris de Mesoamérica: La cuarteridad mesoamericana davant la triada indoeuropea, tema propost per al ENCUENTRO FILOSÓFICO APPO [2] archivat en Wayback Machine. (Assamblea Popular dels Pobles d'Oaxaca; 6 i 7 de novembre de 2006).
- ↑ Malcolm Schofield, La mentira noble, en Diadokhe, 2005.
- ↑ Societat i política en Aristóteles
- ↑ http://www.thelatinlibrary.com/caesar/gall1.shtml
- ↑ ha+en+la+vida%22 Us bibliogràfic.
- ↑ Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling: Philosophie der Offenbarung, 1. Band, Nachdruck der Ausgabe von 1858, Darmstadt 1990,314. Font citada en Triade (Philosophie)
- ↑ La filosofia chinenca
- ↑ Moris Polanco: Els tres tenen una visió materialista i evolucionista del ser humà. Pot dir-se que els tres són naturalistes: veuen el home com a producte de l'història (Marx), de l'evolució de les espècies (Darwin), o condicionat pels seus instints i l'ambient (Freud). L'agrupació triádica es produïx també des de la visió dels seus detractors: Darwin, Marx, Freud. Eixos tres jagants del materialisme encapçalen totes les llistes dels conformadores més influents de la mentalitat del sigle vint. En l'actualitat queden encara alguns freudianos i marxistes, pero inclús ells se sentirien apurats citant el freudianisme i el marxisme com a eixemples de ciència empírica. Ara coneixem eixes ideologies com lo que sempre varen ser: com a històries fantasiosas contades per a impulsar una visió materialista del món, i recolzades per una seductora pretensió de metodologia científica. No deuríem permetre que el temor nos prive d'investigar si lo mateix és cert del darwinisme (Phillip Johnson, Creator or Blind Watchmaker, citat en Darwin, Marx, Freud).
- ↑ Ademés de tot el poder per als soviets. Abdós expressions són lemes del partit bolchevique, i sol trobar-se la seua expressió doctrinal en el text de Lenin denominat Tesis d'abril (1917 -vore per eixemple Jackson J. Spielvogel, Civilisacions d'Occident, Cengage Learning, 2004, ISBN 9706863338 pg. 728), encara que pau, terra i pa no apareix lliteralment en eixa obra; i Tot el poder per als soviets és el títul d'un artícul de Lenin en Pravda (nº 99, 18 de juliol de 1917). En 1917, el programa agrari de Lenin s'enuncia en algunes frases, per lo demés preses i condensadas del programa dels "socialistes-revolucionaris"; el seu programa polític són tres paraules: pau, terra i pa, pero eixes paraules no tenen sino l'apariència de generalitats; són en realitat extremadament denses i resolen en viu la situació de crisis en indicar decisions realisables de colp i repent: negociacions, repartiment de terres, requisició econòmica. És el famós simplisme de les consignes bolcheviques: simplicitat de condensació, no d'abstracció. (Regis Debray, Escrits en la presó, Sigle XXI, 1972).
- ↑ Vore tòpics lliteraris.
- ↑ Juan de Deu Mellado i Pablo Juliá, Memòria de la transició democràtica en Còrdova, Centre d'Estudis Andalusos, 2005, ISBN 8496337316, pg. 104.
- ↑ Texts de Juan Pablo II [3]
- ↑ E. Castel, Egipte. Signes i Símbols de lo Sagrat, pág. 385-6, Ed. Aldebaran. Reproduït en Les tríades egipcíaques [4] archivat en Wayback Machine..
- ↑ Summa Artis, vol. 3, pg. 369.
- ↑ Florence Nightingale, On mysticism and eastern religions, pg. 242.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 20 de decembre de 2014. Consultat el 1 de novembre de 2011.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 17 de maig de 2012. Consultat el 1 de novembre de 2011.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 17 de giner de 2015. Consultat el 1 de novembre de 2011.
- ↑ Fernand Robert, La religió grega, Cruz O., 1991, ISBN 9682001668, pg. 79.
- ↑ Eliade, Mircea (2004). Història de les creències i de les idees religioses, Barcelona: RBA, S.A., pp. 90-98. ISBN 84-473-3842-8.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tríada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.