La primera guerra macedònica va ser el primer dels tres conflictes militars que varen enfrontar al Regne de Macedònia en la República romana. La guerra es va lliurar entre 214 a C. i 205 a C., i es va iniciar com a conseqüència de l'acostament entre Filip V de Macedònia i Aníbal; tant que aquell va estar prop de prendre part en la segona guerra púnica en apoyo de Cartago.

Primera guerra macedònica

Artícul bo

Inicialment Filipo va prendre l'iniciativa, va construir una flota i va intentar prendre el control d'Ilíria en la finalitat d'obtindre una base d'operacions a través de la qual introduir-se en Itàlia. En la finalitat d'evitar l'unió de les tropes macedonia-púnicas en territori italià, la República va firmar una aliança en la Lliga Etòlia i el Regne de Pérgamo; d'esta manera, el monarca macedoni es vea obligat a mantindre les seues tropes en el seu territori a fi de defendre's dels atacs dels seus veïns.

Despuix de la victòria de Roma sobre Cartago, i despuix de la pèrdua del respal de la Lliga Etòlia contra Macedònia, el Senat va accedir a firmar un tractat de pau en la ciutat de Fénice —conegut com la Pau de Fénice— (205 a C.). El tractat acabava en el conflicte entre romans i macedonis, reconeixia Ilíria a Filipo —a excepció de certes ciutats costeres— en la condició de que este renunciara a recolzar als cartagineses en la seua lluita contra els romans. La cessació de les hostilitats no va ser durador, i Macedònia i Roma tornarien a enfrontar-se en dos ocasions més; estos conflictes varen rebre el nom de guerres macedònicas. Plantilla:Campanyes de la primera guerra macedònica Plantilla:Guerres macedònicas

Preludi

A finals del III, la decadència dels estats helenístics clàssics va fer que els etolis s'uniren i crearen la Lliga Etòlia, la qual, aprofitant-se de la debilitat dels estats veïns es va expandir en totes direccions aplegant a dominar Delfos, i es va configurar com la segona potència grega despuix del Regne de Macedònia. Coincidint en una etapa d'enorme inestabilitat política, la Lliga Etòlia va iniciar una belicosa política expansionista, conquistant l'important regió de Ambracia als epirotas, i enfrontant-se a la Lliga Aquea; estes accions varen desafiar la supremacia macedònica en Grècia, lo que va causar l'esclat d'un conflicte en Macedònia, que es va saldar en la derrota dels etolis.

Intrigues en la cort macedònia

Vore també: Demetrio de Fars
 
Filip V de Macedònia.

L'inici de la segona guerra púnica entre Roma i Cartago, en la que els romans varen centrar la seua activitat militar, va alimentar les ambicions de Filip V de Macedònia que somiava en expandir els seus territoris cap a l'oest. D'acort en els escrits de Polibio, l'influència de Demetrio de Fars —un dels consellers del monarca— va causar l'inici de les hostilitats entre Filipo i Roma.

Al final de la Primera Guerra Ilírica, els romans varen brindar a Demetrio l'oportunitat d'accedir al poder en Ilíria.[1] No obstant, Demetrio va violar l'acort en els romans i es va enfrontar a ells (Segona Guerra Ilírica). El comandant romà Lucio Emilio Paulo, va véncer a Demetrio, que va tindre que fugir a fi de salvar la seua pròpia vida i va trobar asil en la cort del monarca macedoni.[2]

En eixos moments Macedònia estava envolt en un conflicte en el seu enemic natural, la Lliga Etòlia. Quan el monarca va tindre notícies de la victòria d'Aníbal front als romans en el llac Trasimeno (217 a C.), Filipo va solicitar el consell de Demetrio; el otrora aliat dels romans li va recomanar reconciliar-se en Lliga Etòlia a fi d'estabilisar les seues fronteres mentres marchava cap a Ilíria i Itàlia. Segons Polibio, estes varen ser les paraules de Demetrio:


Per a que Grècia s'incline davant el teu poder per sempre: Els habitants de Aquea per un afecte verdader i els etòlianos pel temor que els inspire el resultat d'esta guerra. Itàlia i la teua travessia són el primer pas per a l'institució d'un imperi universal. Ara és el moment d'actuar, quan els romans s'estan encara llepant les ferides.[3]

Convençut a causa de l'eloqüència del seu assessor, el monarca helé va començar les disposicions militars pertinents.[4]

Pau en Etòlia

Filipo, despuix de ser convençut per Demetrio, va iniciar les negociacions de pau en Etòlia. La trobada entre Filipo i els líders etolis va tindre lloc en Lepant, a on es va redactar un tractat de pau entre Macedònia i Etòlia.[5] Segons Polibio el líder etòliano Agelao de Lepant va parlar d'esta manera en favor de la pau:[6]

Lo millor que podrien haver fet els grecs ha segut unir-se i no combatre entre ells, cal agrair als deus que hagen parlat en una sola veu i s'hagen unit per a repelir els atacs dels bàrbars i salvar-se a ells i a les seues ciutats. Pero si no ho creem impossible, ara mateixa devem unir-nos i formar un vast eixèrcit per a assumir la guerra en l'oest. És evident que si els cartagineses vencen als romans, o els romans als cartagineses, el vencedor no es quedarà satisfet en les possessions de Sicília i Ilíria. Devem alvançar-nos als acontenyiments i enfrontar-nos a esta perillosa situació en la teua persona, Oh Rei. Deus abandonar la política de carpiment dels grecs per a no caure com un assut fàcil del invasor defenent tota Grècia per igual com si tot fora ya partix dels teus dominis. Si actues d'esta manera, els grecs es convertiran en els més càlits amics i els més fidels aliats que t'ajudaren en qualsevol de les teues empreses. Ho deus mamprendre en entusiasme i dirigir la teua mirada a l'oest i centrar els teus pensaments en les guerres italianes. Espera con frialdad el transcurs dels acontenyiments i elegix el moment adequat per a iniciar el viage cap a la dominació mundial. Devem retardar els nostres conflictes per a garantisar la tranquilitat en les nostres fronteres.[7]

Construcció de la flota

Filipo va construir una flota que constava de cent bucs militars i va entrenar a un eixèrcit de hòmens al seu mando (217 a C.-216 a C.). Polibio va afirmar que el vigor en el que monarca es va entregar a esta tasca no tenia precedents entre els seus predecessors.[8] Macedònia no disponia de suficients recursos per a construir i mantindre la classe de flota que era necessària per a enfrontar-se als romans.[9] D'acort en Polibio, Filipo no esperava lluitar en els romans en la mar,[8] potser per la carència d'experiència i entrenament.

Aixina mateix, es varen construir un considerable número de lembis; estos eren chicotetes i ràpides galeras que usaven els habitants de Ilíria, i que eren capaços de transporten a cinquanta soldats sense contar als tripulants.[10] En tot això esperava evitar a la flota romana, que tractaria d'impedir una trobada en la flota cartaginesa d'Aníbal en la seua base de Lilybaeum, a l'oest de Sicília.[8]


Filipo ademés, va expandir els seus territoris cap a l'oest, a través de les valls dels rius Apso i Genuso, aplegant a les vores de Ilíria.[11] El pla de Filipo era prendre les costes de Ilíria conquistant l'àrea entre estes costes i Macedònia, i usar el nou territori conquistat a fi de transportar els reforços ràpidament fins a les mateixes portes d'Itàlia.[12]

A principis d'estiu, Filipo i la seua flota varen partir de Macedònia i varen navegar a través de l'estret de Euripo, entre les regions d'Eubea i Beòcia, en territori helé, varen rodejar el cap Malea, i, abans de creuar l'ample entre les Illes de Cefalonia i Leucas, varen esperar a rebre la posició de la flota romana; este informe devia partir de Lilybaeum i aplegar al nort d'Apolonia (Ilíria).

No obstant, quan la flota macedònica estava fondejada en l'illa de Sazan, varen informar a Filipo de l'albirament de quinquerremes en Apolonia. Convençut de que la flota romana marchava cap a allí en la finalitat de capturar-li, va ordenar la retirada immediata a Cefalonia. Polibio va descriure la fugida de la flota macedònia com «un eixemple de pànic i desorde». A pesar d'això, els romans solament havien enviat dèu naus en la finalitat de fer front a lo que consideraven una «alarma injustificada». Filipo havia deixat escapar la seua millor oportunitat de prendre Ilíria i va tindre que retornar a Macedònia; encara que no havia perdut cap nau, va tornar al seu regne en un considerable deshonor.[13]

Aliança macedoni-cartaginesa

Quan va aplegar la notícia a la cort de Filipo de l'aplastant victòria d'Aníbal front als romans en la batalla de Cannas, el monarca va enviar mensagers al campament de Aníbal en Itàlia en una proposta d'aliança entre els seus dos pobles. Es va concloure en l'estiu de el 215 a C. un tractat d'amistat descrit per Polibio. En el tractat es prometia respal militar mutu contra els enemics (excepto que siguen aliats dels atres). Específicament es prometia respal mutu en la guerra contra Roma, Aníbal devia firmar una pau en Roma que no devia incloure a Filipo, pero Roma devia ser forçada a cedir Corfú, Apolonia, Epidanmo, Fars, Dimale, Partinia i Atintania i es devia restaurar a Demetrio en el tro de Fars.[14]

El tracte no feya menció de cap invasió per part de Filipo a Itàlia, ya que despuix del fiasco en l'illa de Sazan, a Filipo se li havien llevat les ganes de fer-se un nom com a aventurer militar.

A la seua tornada a Macedònia, els embaixadors de Filipo i els embaixadors de Aníbal varen ser capturats per Publio Valerio Flac, comandant de la flota romana que patrullava el sur de la costa d'Apulia. Una carta de Aníbal a Filipo i els térmens del tractat entre abdós varen ser descoberts pels romans.[15]

La notícia de l'aliança entre Filipo i Cartago va supondre un gran colp per a Roma. Es varen enviar immediatament 25 barcos per a que s'uniren a Publio Valerio Flac i la seua patrulla de la costa d'Apulia i es varen enviar el mateix número de barcos per a que guardaren la costa Adriática prop de Tarento, en un intent per frenar els impulsos expansionista de Filipo reduint el seu camp d'operacions a la pròpia Macedònia i tancant-ho progressivament en el seu propi territori.

Primera guerra macedònica

Guerra en Ilíria

A finals d'estiu de el 214 a C., Filipo va intentar de nou prendre el control de Ilíria per mar, en una flota de 120 lembi. Filipo va capturar Orico que estava débilment defés, va navegar a través del riu Aous (el modern Vjosë) i va sitiar Apolonia.[16]

Mentrestant els romans havien movilisat una flota des de Tarento cap a Brindisi per a vigilar els moviments de Filipo, més una legió que actuaria com a respal, baix les órdens del propretor Marco Valerio Levino.[17] Levino va desembarcar en els voltants de Orico i la va reprendre fàcilment despuix d'un chicotet combat.

Segons els escrits arreplegats per Livio,[18] Levino, quan va tindre notícies del sege de Apolonia, va enviar a 2000 hòmens baix el mando de Quint Nevio Crista per a que auxiliara a la ciutat. A través de l'eixèrcit de Filipo, Quint Nevio Crista i el seu eixèrcit varen ser capaços d'entrar en la ciutat sense ser vists. A la nit següent, Crista va capturar a l'eixèrcit de Filipo i va rodejar el seu campament. Filipo va escapar en els seus barcos i va retornar a Macedònia deixant arrere una bona part de la seua flota i dels seus hòmens, els hòmens varen ser assessinats o fets presoners i els barcos es varen cremar. Lavino va passar el hivern en Orico.

Despuix de la frustrada invasió de Ilíria per via marítima, i ara bloquejat per la flota de Lavino que estava fondejada en l'Adriàtic, Filipo va passar els dos anys següents (213 a C.-212 a C.) realisant incursions en Ilíria per via terrestre. Guardant la costa, Filipo va prendre les poblacions de Atintania i Dimale i subyugó a les tribus ilíricas dels dassaretas, els partinos i finalment, als ardiaei del sur.[19]

Filipo va anar finalment capaç d'obtindre accés al Adriàtic capturant Lissus, una ciutadella considerada inexpugnable. La captura d'esta població va fer que els territoris adjacents de la zona es rendiren sense dilació. La captura de Lissus va revivar les esperances del monarca de conquistar Itàlia.[20] No obstant, la pèrdua de la flota de la que tant depenia Filipo va fer d'esta conquista un somi casi inalcançable.

Aliança en Grècia

Per a detindre la que semblava imminent invasió de Filipo a Itàlia o a Ilíria, els romans varen buscar aliats entre els pobles grecs a fi de desestabilisar les fronteres de Macedònia i obligar al monarca a defendre's en el seu propi territori.

Lavino va explorar la possibilitat d'aplegar a un tractat d'amistat en la Lliga Etòlia (212 a C.)[21] Els etòlianos havien firmat una pau en els macedonis en Lepant en el 217 a C. pero despuix d'estos cinc anys s'havien recuperats dels estralls causats en la guerra contra els seus veïns i estaven preparats de nou per a alçar-se en armes contra els seus enemics tradicionals.


En 211 a C., una assamblea etòliana es va reunir per a entaular les negociacions en Roma. Lavino va senyalar astutament la recent captura de Capua i Siracusa, anteriorment baix domini cartaginés com una prova de la capacitat militar de Roma. Es va firmar llavors un tractat d'aliança entre Roma i la Lliga Etòlia per a combatre conjuntament als macedonis. Els etòlianos dirigirien les operacions per terra mentres els romans ho farien per mar. El tractat estipulava ademés aliances en atres membres de la Lliga: Elis, Esparta, Messènia i Àtal I de Pérgamo i dos clients de Roma, els caps iliris Pleurato I i Escerdílidas.[22]

Campanya en Grècia

Despuix de l'estiu, Lavino va conquistar la principal ciutat de Zacyntho, llevat per la seua ciutadella, la ciutat de Oeniadae en Acarnia i l'illa de Nasos, en la qual comandó les forces etòlianas. Despuix d'açò va traslladar la seua flota a Corfú per a passar el hivern.[23]

Despuix de conéixer l'aliança entre Roma i la Lliga Etòlia, Filipo es va afanyar a assegurar la seua frontera nort. Va realisar unes quantes incursions en Ilíria, Orico i Apolonia i va prendre la ciutat fronteriça de Sintia en Dardania. Filipo va marchar ràpidament cap al sur a través de Pelagonia, Lincestis, Botiea i Tempe, va tornar cap al nort una atra volta atacant Tràcia i a la ciutat principal de Iamphorynna. Despuix de la qual cosa, es va retirar a Macedònia.

Res més retornar, Filipo va rebre una petició desesperada dels seus aliats els acarnianos. El strategos (general) etolio Escopas havia movilisat a l'eixèrcit etolio i preparava l'invasió d'Acarnània. Desesperats i rodejats, pero determinats a resistir, els acarnianos varen enviar a les seues dònes, chiquets i vells per a que buscaren refugi en l'Epir i el restant va marchar a la frontera per a combatre. Despuix de tindre notícies de la determinació dels acarnianos, els etolis varen vacilar i despuix de conéixer l'arribada de Filipo varen abandonar definitivament l'invasió. Despuix d'açò Filipo es va retirar a Pela per a passar el hivern.[24]

En la primavera de el 210 a C., Lavino va navegar de nou des de Corfú en la seua flota i, junt en els etolis va conquistar la ciutat Anticira de la Fócida. Roma esclavizó a la població i la Lliga Etòlia es va apropiar del territori conquistat.

Encara que existien recels de Roma i dels seus mètotos entre els pobles helènics,[25] la coalició contra Filipo va seguir creixent. Es varen unir a esta coalició antimacedònica: Pérgamo, Elis i Messènia, seguits per Esparta. La flota romana unida a la de Pérgamo controlava les mars, i Macedònia i els seus aliats estaven bloquejats per terra pel restant dels integrants de la coalició. L'estratègia romana de sembrar la sement de la discòrdia entre els grecs en la pròpia Grècia i impedir que els macedonis passaren a Itàlia o Ilíria estava donant resultat. Quan Lavino va tornar a Roma per a prendre possessió de la seua consulat, va poder informar sin temor al Senat de que la legió desplegada contra Filipo estava completament segura.[26]


No obstant, el restant de components de la coalició antimacedònica varen permanéixer en un estat de passivitat durant el 210 a C., temps que Filipo va aprofitar per a continuar realisant incursions. Despuix d'intensos treballs de lloc, Filipo va prendre Echino, defesa pel strategos Dorimaco i la flota romana, comandada ara per Publio Sulpicio Galba Màxim.[27] Traslladant-se cap a l'oest, Filipo va prendre Falara i la ciutat portuària de Llepava. Galba Màxim va prendre Egina, una illa del golf Sarónico, que els etolis varen vendre al rei de Pérgamo per trenta talents, i que es va usar com a base principal d'operacions contra Macedònia en la mar Egea.

En la primavera de el 209 a C., Filipo va rebre peticions d'ajuda dels seus aliats de la Lliga Aquea del Peloponés, que estaven sent atacats per Esparta i els seus aliats de la Lliga Etòlia. També va rebre notícies del nomenament d'Àtal I de Pérgamo com un dels líders de la Lliga Etòlia i de que intentava creuar la mar Egea cap a Àsia Menor.[28] Filipo va marchar cap al sur de Grècia. En Llepava es va enfrontar a l'un atre líder de la Lliga Etòlia, el strategos Pirrias, que estava recolzat per tropes auxiliars romanes i de Pérgamo. Filipo va véncer en dos batalles al seu enemic en Llepava (primera batalla de Llepava i segona batalla de Llepava), i li va obligar a retirar-se a l'interior de les muralles (lloc del que estaven poc dispost a eixir per a plantar batalla campal) despuix de haver infligido greus pèrdues a les tropes de Pirrias.

Negociacions de pau

 
Nuga-ho I, rei de Pérgamo.

Des de Llepava, Filipo es va dirigir a Falara. Allí es va trobar en els representants dels estats neutrals del conflicte: Egipte, Atenes i Quíos. Estos països estaven intentat acabar en la guerra ya que esta estava afectant sériament a l'estat del comerç, activitat econòmica més important d'estos països.[29] A les negociacions va acodir el líder etolio Amynador, en el que Filipo va negociar i va firmar una treua de 30 dies.

D'allí Filipo va marchar per a bloquejar el possible desembarc d'Àtal I i despuix va marchar per a tornar a conferenciar en els etolis. La conferència es va interrompre per l'arribada de notícies de que Nuga-ho havia conseguit desembarcar en Egina i que la flota romana estava en Lepant. Els representants etolis, esglayats varen espetar a Filipo que devia cedir Pylos a Messènia, Atinttania als romans i Ardiaei a Pleuratos i Scerdilaidas. Filipo es va marchar indignat de la conferència alegant que "encara que ell buscava verdaderament la pau, els etolis només buscaven un pretext per a recrudecer la guerra."[30]

Es recomencen les hostilitats

Des de Lepant Sulpicio va navegar cap a l'est de Corinto i Sición i va dirigir ràpides incursions per eixa zona. Filipo, en la seua cavalleria va sorprendre als romans i els va fer fugir cap a les seues pròpies embarcacions. Els romans, en Sulpicio al cap, es varen retirar a Lepant.


Despuix d'això, Filipo es va unir en els voltants de Dyme al general d'Acaya, Cicliadas per a dirigir un atac conjunt a la ciutat d'Elis, la base de la Lliga Etòlia contra Acaya.[31] No obstant, Sulpicio havia navegat cap a Cyllene i va poder reforçar la ciutat en 4000 legionaris romans abans del sege. Filipo va dirigir la càrrega de cavalleria contra l'enemic pero va ser abatut del seu cavall i despuix d'una encarniçada batalla en la que els macedonis varen ser derrotats va conseguir escapar. Despuix d'esta derrota, Filipo va capturar la ciutadella de Fírico, prenent 4000 presoners i 20 000 animals. Quan li varen aplegar notícies de noves incursions en Ilíria, Filipo va abandonar Etòlia i va tornar a Demetrias en Tessàlia.[32]

Mentres, Sulpicio havia navegat pel Egeo i s'havia unit al seu aliat Àtal I de Pérgamo en Egina per a passar el hivern.[33] En el 208 a C., Nuga-ho i Sulpicio varen combinar la seua flota composta per 25 barcos de Roma i 35 de Pérgamo i varen intentar sense èxit prendre Lemnos, pero varen conseguir ocupar l'illa propenca de Parapetos (Skolas), que estava baix possessió macedònia.[34]

Despuix del seu èxit, Nuga-ho i Sulpicio es varen reunir en Heraclea de Traquinia en el consell de líders de la Lliga Etòlia que incloïen els estats neutrals d'Egipte i Rodas, que continuaven intentant conseguir que finalisara el conflicte. Quan Filipo va tindre notícies de la conferència, va marchar ràpidament cap al sur a on va intentar capturar als líders enemics, pero va aplegar massa vesprada.[35]

Rodejat pels seus enemics, Filipo va ser obligat a adoptar una nova política defensiva.[36] Va distribuir als seus comandants i líders militars per tot el territori macedónico i va establir un sistema de fogueres per totes les ciutats importants per a que informaren dels moviments dels enemics.

Despuix d'abandonar Heraclea de Traquinia, Nuga-ho i Sulspicio varen saquejar Óreo, en el nort de Eubea i Opunte, la ciutat principal de l'est de la Lócrida Opuntia.[37] Les riquees de Oreos es varen reservar per a Sulpicio mentres que les de Opunte varen ser para Nuga-ho. No obstant, en les forces dividides ya que Sulpicio s'havia anat per a iniciar el confisc dels bens de la seua ciutat, Filipo, avisat pel sistema de senyals de fòc, va atacar i va prendre Opunte. Nuga-ho va ser agarrat per sorpresa i per poc no va conseguir escapar.

Vore també

Referències

  1. ↑ Polibio, 2.11.
  2. ↑ Polibio, 3.16, 3.18-19, 4.66.
  3. ↑ Polibio, 5.101.
  4. ↑ Polibio, 5.102.
  5. ↑ Polibio, 5.103-105.
  6. ↑ Polibio, 5.103.
  7. ↑ Polibio, 5.104.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Polibio, 5.109.
  9. ↑ Walbank, p. 69; Polibio, 5.1, 5.95, 5.108.
  10. ↑ Wilkes, p. 157; Polibio, 2.3.
  11. ↑ Polibio, 5.108.
  12. ↑ Walbank, p. 69.
  13. ↑ Polibio, 5.110.
  14. ↑ Polibio, 7.9.
  15. ↑ Livio, 23.34
  16. ↑ Walbank, p. 75; Livio, 24.40
  17. ↑ Livio, 24.10-11, 20
  18. ↑ Livio, 23.40
  19. ↑ Walbank p. 80; Livio, 27.30
  20. ↑ Livio, 24.13
  21. ↑ cf. Etòlia
  22. ↑ Livio, 26.40
    • Archivat el 29 de maig de 2016 archivat en Wayback Machine.. Segons Walkman, p. 84, note 2, "Livio accidentalment omet Messènia i descriu a Pleurato com a Rei de Tracia."
  23. ↑ Livio, 26.24
  24. ↑ Livio, 26.25
  25. ↑ Polibio, 9.37-39, 10.15.
  26. ↑ Livio, 26.28
  27. ↑ Polibio, 9.41-42.
  28. ↑ Livio, 27.29
  29. ↑ Walbank, pp. 89-90.
  30. ↑ Livio, 27.30
  31. ↑ Livio, 27.31
  32. ↑ Livio, 27.32
  33. ↑ Livio, 27.33
  34. ↑ Livio, 28.5
  35. ↑ Polibio, 10.42; Livio, 28.5
  36. ↑ Polibio, 10.41; Livio, 28.5
  37. ↑ Livio, 28.6