Per a el municipi colombià vore Tessàlia (Huila).
Per a la perifèria homònima vore Perifèria de Tessàlia.


Tessàlia (grec: Θεσσαλία, romanizado: Tessàlia, [θeixaˈli.a]; tesalio antic: Πετθαλία, Petthalía) és una regió administrativa tradicional i geogràfica de Grècia, que comprén la major part de l'antiga regió del mateix nom. Abans de l'Edat Mija grega, Tessàlia era coneguda com Eolia (grec antic: Αἰολία, Aiolía), i aixina apareix en la Odissea d'Homero.

Tessàlia es va convertir en part de l'estat grec modern en 1881, despuix de quatre sigles i mig de domini otomà. Des de 1987 ha format part d'una de les 13 regions del país i ademés, des de la reforma Calícrates de 2011, se subdividix en 5 unitats regionals i 25 municipis.[1] La capital de la regió és Larisa, i els seus llímits són: Macedònia al nort, Epir a l'oest, Etòlia i Fócida, al sur, i la mar Egea a l'est. La regió de Tessàlia també inclou les illes Espóradas.

Geografia

 
Panoràmica de la planura de Tessàlia.

Està situada entre les Termòpiles al sur, el Pindo (que la separa de Epir) a l'oest, i la mar a l'est. Una serra al nort, que acaba en el monte Olimp, la separa de Macedònia. El riu principal és el Peneo.

Ademés de la planura de Tessàlia hi ha atres dos districtes o regions naturals, un en la costa cridat Magnesia, des del vall del Tempe al golf de Pagasas entre el mont Gosa i el Pelión d'un costat i la mar d'un atre; l'atre districte, el de Málide, és una estreta vall entre les montanyes Otris i Eta fins al riu Esperqueo, que desagua en el golf Maliaco.

La planura està dividida en dos: l'alta i la baixa; la primera és la part propenca al Pindo, i la baixa és la costera que s'estén fins al golf Termaico; estan separades per una serra que va des dels llac Nesónide i Bebeide al riu Enipeo. La baixa Tessàlia va ser l'antiga divisió dels pelasgos i va des dels monts Titaro i Orsoa al nort, fins al mont Otris i el golf Pagasético al sur; té com a capital a la ciutat de Larisa. L'alta Tessàlia formava antigament els districtes de Tesaliótide i Histiótide, en centre en Farsalo, i va de Eginio al nort a Taumacia al sur. En la planura de Taumacia està el pas de Cela o Coela.

El riu Peneo (l'actual Salàmvría o Salàmbria) naix al noroest de Tessàlia i arreplega molts afluents. En la vall de Meteora hi ha numerosos monasteris. Prop de l'antiga ciutat de Aginion o Satgos la vall s'obri a la vasta planura de l'alta Tessàlia. En Tríkala el riu gira a l'est, a on rep diversos afluents, i passa per una vall que forma la divisió entre les dos parts de Tessàlia per a eixir en la planura prop de l'oest de Lárisa, a on gira al nort cap a la vall del Tempe fins al mar.

Atres rius de la regió varen ser el Apidano (Vrysia), Onocono (Onquestos), Enipeo (l'actual Fersaliti) i Pamiso (Bliúri o Pliúri). Atres rius secundaris són el Cuario (Sofadhítiko), afluent del Enipeo, i el Titaresio (Elassonítiko o Xerághi).

La planura de Tessàlia és molt fèrtil. Antigament produïa moscatell i hi havia raberes; les seues produccions actuals són cotó, tabac, oliveres, llegums i cítrics. Els cavalls de la regió eren molt apreciats antigament.

Regions i tribus de Tessàlia

Les principals regions de l'Antiga Tessàlia, i les tribus que les habitaven, eren:

  • Histiótide, habitada pels histiotes, al nort fins al riu Peneo. En este districte vivien també els perrebos, una tribu de guerrers de supost orige dòric, en la zona de les montanyes, que va ser un dels Estats de li anfictionía. El seu territori es dia freqüentment Perrebia, pero mai va ser un districte organisat. Si be ocupaven inicialment tot el districte, varen ser arrinconados en les montanyes pels conquistadors tessalis. Una tribu de nom atici és mencionada per Homero, i Estrabón la situa en la part tessàlia de les montanyes del Pindo, en les fonts del Peneo; són descrits com a bàrbars que vivien del robo.
  • Pelasgiótide, habitada pels pelasgiotas o pelasgios, al sur del Peneo, en capital en Larisa.
  • Tesaliótide (o Tessàlia pròpia), planura central, habitada pels tessalis vinguts de l'Epir.
  • Ftiótide, habitada pels aqueos ftiotas, membres de la lliga anfictiónica. Estrabón situa el districte al sur de Tessàlia, des del golf Maliaco a les montanyes del Pindo en Farsalia al nort.
  • Magnesia, habitada pels magnesi, entre les montanyes Gosa i Pelión a l'oest, i la mar i la boca del Peneo al nort fins al golf de Pagasas al sur. Membres de la lliga anfictiónica. Suposts fundadors de Magnesia del Sípilo i Magnesia del Meandre en Àsia.
  • Dolopia, habitada pels dólopes, al suroest de Tessàlia. Varen ser membres de la Lliga anfictiónica i varen dependre de Ftiótide, pero en un cap autònom. Varen ser de facto independents i no varen participar en les lluites de Tessàlia. El país va ser disputat entre macedonis i etolis.
  • Otea, habitada pels oteos o oitaios, districte montañés en la vall alta del Esperqueo i a l'est de Dolopia. Varen ser un grup de tribus bàrbares dedicades al robo, la principal de les quals varen anar els anianos (Homero i Heródoto els mencionen com enianos). Membres de la Lliga anfictiónica.
  • Málide, habitada pels malieos, en la vall baixa del Esperqueo.

Història

Tradicionalment el poder polític va estar en mans de la noblea o d'individus que actuaven com déspotas. La riquea dels nobles és mencionada pels antics historiadors.

Antiguetat

El primer nom de Tessàlia va ser Pyrrha, Amonia o Eolis. Els dos primers són mitològics i l'últim és pel seu poblament pels eolios pelásgicos que varen ser expulsats pels tessalis, supostament emigrants de l'Epir (segons Heròdot i Estrabó). Els beocios varen sorgir possiblement dels eolios pelásgicos expulsats de Tessàlia 60 anys abans de la guerra de Troya. Els tessalis varen establir numerosos principats. La mitologia atribuïx el seu nom a Tésalo, fill de Heracles. La llengua tessàlia va ser d'orige eòlic, be per assimilació, o be perque eren eòlics també en orige.

Els tessalis pròpiament eren la classe alta propietària de les terres; els descendents dels habitants originals que es varen quedar varen ser els periecos; i la classe sirviente varen ser els penestas (similars als ilotes), que eren descendents dels primitius habitants reduïts a la condició d'esclaus pels conquistadors tessalis.

Atres pobles varen ser els perrebos, que eren els habitants del districte montanyós entre l'Olimp i el Peneo; els magneto habitaven en la costa; els aqueos vivien en el districte de Ftiótide al sur de la planura del nort; els dólopes ocupaven les montanyes del Pindo, i els malieos s'assentaven entre el Pindo i les Termòpiles.

Tessàlia va ser en la mitologia la sèu d'Helén, el fundador de la raça dels helens.

Tessàlia estava dividida antigament en quatre tetrarquies: Tesaliótide, Pelasgiótide, Histieótide i Ftiótide, divisió supostament introduïda per la mítica família dels Aleuadas (fundada per Aleuas). El conjunt dels districtes de Tessàlia tenia un cap magistrat (cridat Tagos) que solament tenia funcions en temps de guerra i que no sempre era obedit per les diferents ciutats de Tessàlia. El Tagos de Feras, Jasón, fill de Licofrón, va intentar eixercir un poder unificat i va reunir un poderós eixèrcit de 6000 cavallers i 10 000 infants (hoplites), pero Tessàlia mai es va unificar, i les ciutats, incloses les menudes, es autogobernaban.


Algunes ciutats varen ser posades baix dependència d'una atra a lo manco temporalment, i les més importants varen ser Larisa, Farsalo i Feras.

Els tessalis varen voler dominar la Fócida i la Lócrida. Els focidios varen construir una muralla en les Termòpiles, que ya estava fora de servici en l'época de l'invasió de Jerjes II. Els tessalis es varen opondre, en general, als perses si be la família dels Aleuadas va ser partidària del rei persa, pero sembla que llavors es trobaven en l'exili. Les ciutats tessàlias es varen aliar en el restant dels grecs i varen demanar protegir el pas de Tempe, a on es va enviar un eixèrcit de 2000 soldats, pero en donar-se conte de que allí hi havia un atre pas, els grecs es varen retirar a les Termòpiles a on el pas era únic, i aixina les ciutats tessàlias varen abandonar l'aliança grega i es varen sometre a Jerjes, i els Aleuadas varen tornar i varen recuperar la seua influència. Despuix d'eliminar la resistència de Leónidas I en les Termòpiles, els tessalis varen ajudar als perses contra les ciutats de la Fócida, les seues enemigues tradicionals, i varen contribuir a l'ocupació del país.

 
Mapa de l'antiga Tessàlia.

Tessàlia va desaparéixer pràcticament despuix de l'història, fins al 456 a. C., despuix de la batalla de Enofita que va donar a Atenes l'hegemonia en Beòcia, Lócrida i Fócida. El general Mirónides va alvançar cap a Tessàlia el 454 a. C. en ajuda del depost príncip de Farsalia, Orestes, que havia fugit exiliat a Atenes, i al que els atenencs (Tucídides) cridaven fill del rei de Tessàlia. Mirónides va ser rebujat per la cavalleria tessàlia prop de Farsalia i es va haver de retirar.

Els tessalis no varen prendre part en la guerra del Peloponés, pero la majoria de la població de les ciutats simpatizaba en Atenes, mentres que els governs oligàrquics eren favorables a Esparta. En ajuda de Esparta, Brásidas va alvançar per Tessàlia en 424 a. C. en direcció a les possessions atenencs de Macedònia, pero en 423 a. C. els tessalis varen prohibir el pas als reforços espartans enviats a Brásidas.

El IV

Cap al fi de la guerra del Peloponeso, les importants famílies dels Aleuadas de Larisa, dels Escópadas de Cranón i dels Creondas de Farsalia, que es repartien el poder en Tessàlia, varen ser sobrepassades per l'increment de poder de la ciutat de Feras baix Licofrón que va aspirar a l'hegemonia regional. Licofrón va derrocar al govern oligàrquic de Feras i es va proclamar tirà. Despuix va atacar Larisa i atres ciutats que se li oponien (404 a. C.) i va obtindre una notable victòria. En 395 a. C. Licofrón estava en plena campanya contra Larisa, governada per Mijos, provablement un membre dels Aleuadas. Licofrón va obtindre l'ajuda de Esparta i Mijos va demanar ajuda a Atenes. Mijos va ocupar Farsalo, que havia estat ya ocupada per una guarnició espartana, i va vendre als seus habitants com a esclaus. En 395 a. C. Mijos es va aliar als beocios contra Esparta. El rei espartà Agesilao II va marchar cap a Àsia l'any següent i, quan va ser cridat pel govern de Esparta, va passar per Tessàlia i la cavalleria de les ciutats dominades per Mijos li va voler tancar el pas, pero va ser derrotada per Agesilao en hàbils maniobres. La derrota de Mijos li va costar cara, puix va perdre el soport de les ciutats i ya no va ser rival per a Feras en la lluita per l'hegemonia. Farsalo va recuperar la seua llibertat, va ser reconstruïda i es va convertir en la segona ciutat despuix de Feres. El poder suprem en Farsalia va recaure en el tirà Polidamante, que tenia el respal de totes les tendències (i va eixercir a satisfacció de tots).


Despuix de Licofrón, va governar la ciutat de Feras el tirà Jasón, home de gran energia i habilitat, provablement el seu fill. Jasón volia estendre la seua hegemonia a tota Grècia i fins a l'Imperi aquemènida. Es va fer elegir tagos de Tessàlia (374 a. C.) i va reunir un poderós eixèrcit de 6000 cavallers i 10 000 hoplitas. Va sometre a totes les ciutats tessàlias a la seua autoritat, inclús Farsalo, que si ben podia haver segut conquistada per la força, Jasón la va sometre per la negociació, oferint a Polidamante el segon lloc en la direcció política de Tessàlia. Polidamante, despuix de tantejar la possible ajuda de Esparta, que no podia aplegar, va accedir i va incloure a Farsalo dins de l'hegemonia de Jasón. Això va incrementar les seues forces en 8000 cavallers i 20 000 infants. També va formar aliances en Alcetas I del Epir i en Amintas II de Macedònia. Des de el 371 a. C. va ser aliat de Tebes que va invitar a Jasón a atacar el camp dels lacedemonios, pero el tirà tesalio va optar per aconsellar una treua que va permetre als espartans la retirada.

En 370 a. C. Jasón va anunciar que aniria a Delfos al front d'un cos de forces tessàlias, per a presidir el festival Pitio, lo que va causar alarma en Grècia, pero abans d'eixir va ser assessinat per sèt jóvens durant una audiència pública. Els assessins varen ser considerats héroes en molts llocs de Grècia.

Varen succeir a Jasón els seus germans Polifrón i Polidoro, en els que Tessàlia va perdre la seua influència. Polifrón va ser assessinat, pero Polidoro - que va quedar com a únic tagos - va eixercir la seua autoritat en molta energia i crueltat. Polidamante de Farsalo va ser eixecutat, i uns atres possibles rivals i caps (especialment de Larisa) varen ser exiliats o assessinats.

Per últim Polidoro va ser assessinat per Alejandro de Feras, provablement el seu germà o el seu net. Alejandro va anar extremadament cruel. Els Aleuadas i atres famílies nobles varen ser perseguits, i el jove rei de Macedònia, Alejandro, successor de Amintas, ell mateixa amenaçat, va invadir Tessàlia, va derrotar a Alejandro i va ocupar Larisa i Cranón, a on va establir guarnicions.

Pero poc despuix es va haver de retirar per necessitats internes. Alejandro va recuperar el poder, pero algunes ciutats tessàlias varen demanar va ajudar a Tebas i en el 369 a. C. el tebano Pelópidas va invadir Tessàlia, i va ocupar Larisa i atres ciutats (en el beneplàcit d'Alejandro de Macedònia). A l'any següent (368 a. C.) Pelópidas va ser atacat en Larisa per Alejandro, que havia demanat ajuda a Atenes, fins que es va establir una treua. Pelópidas va anar llavors a Macedònia (367 a. C.) a on el jove rei Alejandro havia segut assessinat pel seu germanastre Ptolomeo de Aloros i substituido pel seu germà Pérdicas III baix regència de l'assessí. Pérdicas i el seu germà chicotet Filipo varen ser confiats, respectivament, a la custòdia de l'ateniense Ifícrates i de Pelópidas. Aixina, este últim i el regente Ptolomeo es varen convertir en aliats i l'influència de Tebas es va estendre a Tessàlia.

En 366 a. C. els tebanos varen obtindre de Pèrsia el reconeiximent de la seua hegemonia en Grècia, i el mateix any Pelópidas i el seu lloctinent Ismenio varen ser, en molt pocs soldats, a Tessàlia per a obligar a Alejandro de Feres i a les ciutats que li eren fidels a reconéixer esta hegemonia. Alejandro de Feras els va atacar prop de Farsalo i els va fer presoners, sent duts a Feras. Els tebanos no ho varen poder rescatar de moment, ya que un eixèrcit enviat a Tessàlia solament es va salvar de la derrota pel geni d'Epaminondas que va assumir el mando a petició dels soldats. Despuix d'això, totes les ciutats tessàlias es varen sometre a Alejandro de Feras i l'influència tebana va desaparéixer.


Una segona expedició dirigida per Epaminondas en 365 a. C. va conseguir la victòria i va obtindre la llibertat dels presoners, si ben no va poder restaurar l'hegemonia tebana sobre Tessàlia. Pero l'opressió d'Alejandro va ser massa gran i algunes ciutats varen demanar a Tebas que intervinguera, i en 364 a. C. Pelópidas va ser enviat de nou al país en un eixèrcit tebano. Pelópidas va morir en el primer combat. Els tebanos varen manar un eixèrcit més poderós que va derrotar a Alejandro, el qual va haver de reconéixer l'hegemonia tebana sobre Tessàlia, deixant solament a Alejandro el domini de Feras.

Despuix de la mort de Epaminondas en Mantinea (362 a. C.), l'hegemonia de Tebas es va afonar i Alejandro va recuperar gran part del seu antic poder sobre Tessàlia. Va ser assessinat en 359 a. C., pero la seua dòna, Tebe, i els seus germans, un dels quals, Tisífono, li va succeir. Tebe va eixercir el poder en l'ombra. No va durar massa temps i li va succeir el seu germà Licofrón II. Mentres, els Aleuadas de Larisa varen formar aliança en Filip II de Macedònia, el qual davant l'amenaça que para Larisa suponia Licofrón II, va invadir Tessàlia el 353 a. C. Licofrón va demanar ajuda al focidio Onormaco i va poder rebujar al macedoni, pero a l'any següent Filipo va tornar i va obtindre una gran victòria sobre Onormaco i Licofrón II, en una batalla en la que el primer va morir. Filipo va sitiar Feras i Licofrón II es va rendir, i se li va permetre retirar-se a Fócida en els seus soldats. Filipo va instaurar en Feras un govern popular i va donar una independència nominal a les ciutats tessàlias, pero baix la seua hegemonia. També va deixar una guarnició en Magnesia i en el port de Pagasas. Un intent de tumult l'any 344 a. C. en favor de la família dels antics tirans de Feras va permetre a Filipo establir una guarnició en Feras i colocar al front de cada una de les quatre tetrarquia a un membre de la família Aleuada, completament entregada als seus interessos. Aixina Tessàlia li va quedar totalment somesa.

Época helenística

A la mort de Filipo, els tessalis varen donar respal al seu fill Aleixandre Magne. Quan este va morir, volien l'independència, pero la victòria d'Antípatro els va mantindre baix domini macedoni, regne al que Tessàlia permaneixerà unida fins a la derrota del rei Filip V de Macedònia despuix de la batalla de Cinoscéfalas en 197 a. C. Llavors el Senat romà la va declarar territori lliure, pero virtualment baix sobirania romana. El govern de les ciutats va quedar en mans de les famílies més poderoses, que varen formar un tipo de senat que es reunia en Larisa.

Quan Macedònia es va convertir en província romana, Tessàlia va ser incorporada, i Augusto la va unir a la província d'Acaya, i no es va constituir en província separada fins al regne d'Alejandro Sever 300, en la seua capital en Larisa; el govern provincial va ser encomanat a un procurador. Va permanéixer com a província separada en la divisió provincial de Constantino el Gran, pero baix un praeses.

Edat Mija

Va ser part de l'Imperi bizantí i va sofrir numeroses invasions. En 977 va ser ocupada pels búlgars, que varen permanéixer allí fins al 1014. En 1204 va ser assignada a Bonifacio de Montferrato i en 1225 va passar a Teodoro Comneno Ducas, déspota d'Epir. Del 1271 al 1318 va ser un Despotado independent que s'estenia a Acarnània i Etòlia, governat per Juan I Ducas. En 1309 es varen establir allí els almogávares, que en 1310, despuix d'alçar el sege de Tesalónica, es varen retirar com mercenaris a sòu del sebastocrátor Juan II, i es varen apoderar del país organisat en una democràcia. D'allí varen eixir cap al ducat d'Atenes cridats pel duc Gualter I. En 1318, en l'extinció de la dinastia dels Àngel, els almogávares varen ocupar Siderocastro i el sur de Tessàlia (1319) i varen constituir el ducat de Neopatria.


La Tessàlia migeval va estar governada pel Imperi bizantí en 1204 i 1205; formava part del Regne de Tesalónica, naixcut despuix de la conquista de Constantinopla durant la Quarta Creuada. La zona, solapada en part en lo que es coneix com Gran Valaquia (grec: Μεγάλη Βλαχία,Megale Blakhia), va ser conquistada per Teodoro Comneno Ducas del Despotado de Epir en 1215. La regió es va mantindre unida als dominis de Teodoro i els seus successors en el tro de Tesalónica fins a 1239, quan el governant de Tesalónica Manuel Comneno Ducas va ser depost i el regne conquistat pel seu nebot Juan Comneno Ducas, qui afiance el seu estatus com una territori a banda de les possessions familiars. Despuix de la seua mort en c. 1241, va passar a mans del governant de Epir, Miguel II Comneno Ducas, sobre la mort del qual cap a 1268, va carrejar en Tessàlia el naiximent d'una branca illegítima de la família. L'extinció d'esta branca en 1318 va ser seguida per una época d'independència local, en condicions cada volta més caòtiques. En la década de 1330 un nou intent d'eixercir un control epirota va donar lloc a una invasió bizantina, que va conseguir la regió occidental, i despuix el restant de Tessàlia, baix el control imperial de 1335 o 1336. La reconquista bizantina no va durar molt, i en 1348, la noblea local es va vore obligada a reconéixer l'autoritat d'un emperador expansionista serbi, el sar Stefan Uroš IV Dušan. Les morts de Dušan i el seu governador va dur a nous disturbis, pero en 1359 Tessàlia es va convertir en el centre de les explotacions de Dušan, germanastre de Simeón Uroš Paleólogo, qui va regnar en estil propi a serbis i grecs des de Trikala. Este periodo de relativa prosperitat va continuar despuix de la llínea dels governants de Sèrbia, que va terminar cap a 1373, i els nous governants de Tessàlia, els Philanthropenoi Angeloi, varen reconéixer la sobirania bizantina fins a 1394, quan la regió va ser conquistada pel Imperi otomà.

Els governants de Tessàlia

(Domini bizantí des de 1335 fins a 1348)

* Miguel Monómaco (1335-1342), governador
* Juan Ángelo (1342-1348), governador

(Domini de Sèrbia des de 1348 fins a 1356)

* Gregori Preljub (1348-1356), César
  • Nicéforo Orsini (1356-1359), déspota
  • Simeón Uroš Paleólogo (1359-c. 1370), emperador dels serbis i els grecs
  • Juan Uroš Doukas Paleólogo (c. 1370-c. 1373), emperador dels serbis i els grecs

(Sobirania bizantina c. 1373-1394)

* Allunte Ángelo Filantropeno (c. 1373-c. 1390), César
* Manuel Ángelo Filantropeno (c. 1390 fins a 1394), César

(Domini otomà des de 1394)

Més tart va ser ocupada pels serbis fins a 1393, sent dominada despuix pels otomans. En 1821 va participar en la guerra de l'independència grega, pero no va ser reconeguda com a part de Grècia fins a 1881.

Vore també

Referències

  1. ↑ Π.Δ. (6 de març de 1987). Καθορισμός των Περιφερειών της Χώρας για το σχεδιασμό κ.λ.π. της Περιφερειακής Ανάπτυξης, ΦΕΚ, pp. 51/87.

Bibliografia

  • The Oxford Dictionary of Byzantium, Oxford University Press, 1991.
  • John V.A. Fine Jr., The Clapix Medieval Balkans, Ann Arbor, 1987.
  • George C. Soulis, The Serbs and Byzantium, Athens, 1995.

Enllaços externs