Anar al contingut

Ilíria

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Ilirio (desambiguació).


Ilíria ( o Ἰλλυρίς,[1] en latín: Illyria,[2] ) va ser una antiga regió històrica d'Europa que, en la seua major extensió, incloïa la part occidental de la península balcànica en la costa oriental del mar Adriàtica, un territori que hui forma part d'Albània, Croàcia, Sèrbia, Bòsnia i Montenegro. El nom de Ilíria com tal pràcticament no va ser usat pels autors clàssics.

Regió de Ilíria

Ilyris per als grecs era una expressió geogràfica que abraçava les terres poblades pels iliris (illyroi). Escílax exclou Liburnia i Istria, i diu que anava des del sur de Liburnia fins a Caonia, en l'Epir. Els iliris eren una coalició heterogénea de tribus, de les que poc se sap. Se supon que a un número indeterminat d'estes els unia una llengua ilíria comuna.[3] El habitaven diverses tribus, entre elles els enquelanos, nestos, bulinios en l'extrem nort i els amantinos en l'extrem sur. Heròdot inclou com iliris als vénetos. El fet de que este territori sofrira invasions dels gals cap al 400 a. C. i el desconeiximent dels autors clàssics fa difícil precisar l'orige dels diferents grups. En general, es pot dir que Ilíria anava del Neretva (antic Naro) al Drina (Drilo) i que a l'est, quedaven els tribalios. Esta descripció ser a diversos autors fins al II i en especial, a Estrabó i Tácito.

Les principals montanyes eren les actuals Dinarsko Gorje o Prolog, que anaven des d'Istria a Albània.

Les illes estaven dividides pels grecs en dos grups: Absyrtides i Liburnides. El primer grup són les illes més al nort com Cres i Krk; en el segon destaquen Vis, Brattia, Issa, Melita, Corcira Nigra, Fars i Olinta.

En l'interior estava el llac Lychnitis, del que sorgia el Drilo (en l'Edat Mija, la ciutat d'Ocrida, l'antiga Lychnidus, va ser capital de l'imperi búlgar).

Història

Antic Regne de Ilíria

Els iliris apareixen en l'història en la guerra del Peloponés, quan Brásidas i Pérdicas II de Macedònia es varen retirar al seu país i es va produir un primer enfrontament.

Els iliris varen formar un regne, el primer rei del qual històric va ser Bardilis I (h. 385-358 a. C.); les tribus del nort varen fer incursions al regne de Macedònia i es varen apoderar de l'oest del país, espentats pels gals que havien invadit Ilíria, i el rei Pérdicas III de Macedònia va morir en lluita contra els iliris.

Baraliris va ser un governant iliri, qui segons Tertulià, despuix de haver vist una senyal en un somi es va embarcar en una série d'expedicions militars victorioses, les quals varen conseguir estendre el domini iliri sobre els molosos i atres tribus, fins a aplegar fins a les fronteres de Macedònia.[4]

Filip II de Macedònia res més aplegar al tro els va atacar i va conquistar part dels seus territoris en 358 a. C.; totes les tribus a l'est del Lychnidus varen tindre que jurar obediència al rei Filipo. El regne va continuar en capital provablement prop de la moderna Dubrovnik.


Aleixandre Magne va combatre al cap iliri Clito al que va derrotar. Soldats iliris varen acompanyar al conquistador en la seua expedició a Pèrsia; pero a la mort d'Alejandro el regne iliri va tornar a ser independent.

En 312 a. C. el rei Glaucias va expulsar als grecs d'Epidamno. En el II a. C., el regne tenia la seua capital prop de l'actual Shkodër.

Molts iliris es dedicaven a la pirateria i en 233 a. C. eren un poder naval a considerar en la mar Adriàtica i varen entrar en conflicte en els romans, assolant les costes i obstaculisant la navegació dels aliats romans. Llavors va pujar al tro la Reina Teuta, viuda del rei Agrón i regente del seu fill menor d'edat Pinnes (Pineus); els romans varen enviar embaixadors a la reina demanant reparacions, pero la reina va contestar que la pirateria era una costum del seu poble i finalment va matar als embaixadors.
Un eixèrcit romà va creuar la costa del mar Jònic i va obtindre la victòria, pero es va ajustar una pau en térmens honorables i els estats de Corcira, Apolonia i Epidamno, dominats pels iliris, varen rebre la seua llibertat com a regal de Roma.

Teuta va morir cap al 228 a. C. i Demetrio de Fars es va fer en la regència del jove Pineo, i va usurpar el poder; pensant que els romans estaven molt ocupats en les guerres gálica d'Itàlia, va tornar a permetre actes de pirateria, lo que va conduir a la segona guerra de Ilíria (219 a. C.), que va supondre la conquista del país. Pineo va seguir en el tro com a client romà, a lo manco fins a 217 a. C., i provablement fins a 212 a. C.; li va succeir el seu tio Escerdiledas (h.212 a. C.-206 a. C.) a la mort del com va pujar al tro el seu fill Pleurato III, que va ser fidel als romans durant la guerra contra Macedònia i va ser recompensat en els territoris de la regió del llac Lychnidus i el país dels partini que abans pertanyia a Macedònia.

En 180 a. C. va pujar al tro el seu fill Gencio (Gentius o Genthios) i les tribus del sur de Dalmàcia es varen rebelar contra ell i es varen fer independents i varen establir la capital en Dalminium i varen prendre el nom de dàlmates. El seu territori va estar entre el Naro (Narenta) i el Tilurus o Nestus (Cetina) en 20 ciutats, i es varen estendre cap al Titius (Kerka) governant-se com una república, posant fi a la monarquia en el seu país.


Reis de l'antic regne de Ilíria

Ilíria baix dominació romana

Els romans varen atacar el regne de Ilíria en 168 a. C. i varen lliurar una guerra de 30 dies, en la que varen conquistar la capital de Scodra, a on Gentius s'hi havia fet fort. Ilíria va ser incorporada a Roma. Es varen produir alguns tumults, l'última de les quals va anar en Dalmàcia. A partir de l'any 12 Dalmàcia va quedar totalment somesa.


En 27 a. C. Ilíria va ser una província senatorial governada per un procònsul, pero els tumults que es varen produir varen aconsellar mantindre una força militar important en la regió i el 11 a. C. va ser convertida en província imperial en P. Cornelio Dolabela com legatus. Diverses legions es varen estacionar en la zona i inscripcions de la VII Legio i la XI Legio encara es poden vore hui dia. La província, sense capital determinada, es va dividir en convents jurídics subdivididos en decúries; Escardona, Salona (en 382 decúries segons Plinio) i Narona. Iadera, Salona, Narona i Epidauro de Ilíria varen ser colónies romanes i Apolonia de Ilíria i Corcira ciutats lliures. Es creu que el llegat solament tenia jurisdicció sobre una part i que la part de l'interior depenia del governador de Panonia.

Salona va acabar sent la capital provincial i el governador es va cridar praeses. El historiador Dión Casio i el seu pare, Casio Aproniano, varen ser governadors de Ilíria.

Província romana

Artícul principal → Illyricum.

Ilíria bàrbara o Ilíria romana va ser el nom que es va donar al territori de Ilíria més a l'est de Istria, més allà del riu Arsia (actual Arsa) i fins al riu Drilo a l'est i sur, i el Sava al nort. Correspon a les actuals Croàcia (en Dalmàcia), Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i una part d'Albània. Estava dividida en tres districtes:

  • Yapidia, al nort, fins al riu Tedanius (Zermagna)
  • Liburnia, entre el riu Arsia (a l'est d'Istria) i el Titius. La part nort d'este districte es coneix per Dalmàcia véneta.
  • Dalmàcia entre el Naro i el Tilurus o Nesto

Ilíria grega va ser el nom que es va donar al territori de Ilíria des del riu Drilocapo al surest fins a les montanyes Ceraúnicas. Tenia al nort l'Ilíria romana i a l'oest la mar Jònic, al sur el Epir i a l'est Macedònia. Correspon a banda de les actuals Sèrbia i Albània.

En la partix sur, la ciutat de Amantia era la capital dels amantios o amantianos o amantinios, i al costat els buliones, seguits pels taulantios (al nort del riu Aous fins a Epidamnos o Dirraquio). Atres pobles varen ser els dasaretas, els autariatas, els ardiaei i els partinios (els dos últims al nort dels autariatas).

Cap al 65 a. C. el Illyricus Llimes o frontera de Ilíria estava formada per les províncies de Nórico, Panonia (Inferior i Superior), Mesia (inferior i superior), Dacia i Tràcia. Esta concepció va seguir fins a l'época de Constantino que li va separar Mesia Inferior i Tracia, pero li va afegir Macedònia, Tessàlia, Acaya, Epirus Vetus, Epirus Nova, Praevalitana i Creta i va ser una de les quatre grans divisions de l'imperi baix prefectos del Pretori. En 395 Ilíria oriental en Macedònia, Tessàlia, Epir Vell, Epir Nou, Acaya, Prevalitana i Creta va ser incorporada a l'Imperi oriental, i Nórica, Panonia, Dalmàcia, Llacor (Llacor) i Valeria Ripense (Valeria Ripensis) a l'Imperi occidental.

La principal via era la Via Egnatia i les ciutats més destacades Grabeis, Muicurum, Bilide i Amantia.

A finals del III, Dioclecià va dividir la província de Ilíria o Dalmàcia en dos parts: a l'oest, Dalmàcia, i, a l'est, Praevalitana.

Ilíria baix domini visigot i bizantí

En la divisió de l'Imperi romà en 395, el patricio Marcelino de l'oest va assegurar el control de la part occidental i va tindre el control del mar Adriàtica en una flota. Ilíria va quedar en poder dels visigots, desviats pels bizantí, i Alarico I va ser reconegut magister militum en 398 pels bizantí i en 405 per l'emperador d'Occident.

Atila va ser derrotat en la regió en la fortalea de Azimus, en la frontera en Tràcia, en 447.


Els bizantí sol varen poder assegurar la possessió de Dyrrhachium que dominava la via marítima de la mar Adriàtica a Constantinopla, i varen deixar l'interior als ávaros als eslaus, que es varen establir allí permanentment. Heraclio (610-641) va dominar una atra volta el país i va establir colónies d'eslaus, mentres la població original ilíria era absorbida o espentada més al sur.

Temps moderns

Artícul principal → Províncies Ilírias.

En 1807, Napoleón Bonaparte es va apoderar també d'Eslovènia, Trieste i els territoris croates de Zagreb. Totes estes províncies, les reagrupa i forma en elles les cridades «Províncies Ilírias».

En 1816 és constituït el Regne de Ilíria, com a part de l'Imperi austríac (fins a 1849) en les províncies ilíricas restituïdes a Àustria per França.

El 6 de novembre de 1836 mor exiliat en Ilíria l'últim rei absolutista de França, Carlos X.

Vore també

Referències

  1. ↑ Polibio, Històries, 1.13.1.
  2. ↑ Lewis, Charlton T.; Short, Charres. «Illyria», A Latin Dictionary.
  3. ↑ Wilkes, John (1992). The Illyrians, pp. 81 i 183. ISBN 0-631-19807-5.
  4. ↑ Tertuliano, Tractat sobre l'ànima, XLVI.