Plantilla:Guerres macedònicas La (171 a. C.-168 a. C.)[1] va ser una lluita entre Roma i el rei Perseo de Macedònia.[2]

Tercera guerra macedònica

Antecedents

Despuix de la mort del rei Filip V de Macedònia en 179 a. C., el seu talentós i ambiciós fill, Perseo, va prendre el tro.[3] Perseo es va casar en Laódice, filla del rei Seleuco IV Filopátor de l'Imperi seléucida, i va incrementar el tamany del seu eixèrcit. Va forjar aliances en Epir i vàries tribus d'Ilíria i Tràcia, i en els enemics de les tribus tracias aliades a Roma (com els sapeos, governats per Abrúpolis). Ademés, va renovar els seus antics contactes en algunes ciutats estat gregues. El rei va anunciar que portaria a terme reformes en Grècia i restauraria el seu poder i prosperitat.

Desenroll de la guerra

Els romans varen escomençar a preocupar-se perque Perseo podia destruir el seu domini polític en Grècia i restaurar l'antiga sobirania macedònia sobre els estats grecs.[4]

En 172 a. C., el rei Eumenes II de Pérgamo, que odiava a Macedònia, va acusar a Perseo de tractar de violar les lleis dels demés estats i les condicions de pau entre Macedònia i Roma.[5] Els romans, temerosos d'un canvi en la balança de poder en Grècia, varen declarar una nova guerra contra Macedònia. Perseo va obtindre la victòria en el primer combat, la batalla de Calícino, a on es va enfrontar a l'eixèrcit de Publio Licinio Craso.[6] El rei va oferir als romans un tractat de pau que va ser rebujat.[7] Els romans varen tindre molt temps problemes de disciplina dins del seu eixèrcit, i els comandants no podien trobar cap manera d'invadir en èxit el territori de Macedònia.

 
Principals operacions del conflicte.

En 170 a. C. Perseo va derrotar als romans en Ilíria.[8] En eixe any els romans varen enviar una embaixada encapçalada per Marco Caninio Rébilo i Marc Fulvio Flac per a investigar les raons de la falta d'èxit en la guerra.[9]


En 169 a. C., el cònsul Quint Marcio Filipo va travessar l'Olimp i va entrar en Macedònia. Perseo, que estava acampat prop de Díon, va fugir a Pidna. Les tropes romanes varen entrar en Díon, pero no obstant varen tindre problemes d'abastiment de recaptes i es varen retirar. Aixina, Perseo va retornar a Díon, que fortificó i va conseguir que els romans abandonaren el sege de Melibea i es retiraren de Demetrias.[10]

El rei macedoni va tractar de convéncer a Eumenes de Pérgamo i al rei Antíoco IV Epífanes dels seléucidas de passar-se al seu bando. No obstant, va fracassar en les negociacions.[11]

Finalment, Perseo va ser derrotat per les legions del cònsul romà Lucio Emilio Paulo en la batalla de Pidna en 168 a. C.[12] Perseo va ser depost i dut a Roma junt en els seus dignataris.[13]

Macedònia va ser dividida en quatre repúbliques clientelistas de Roma; estes repúbliques devien pagar tribut als romans,[14] encara que una cantitat menor que el tribut anterior, gràcies a Perseo. Les relacions polítiques i econòmiques entre els estats grecs i macedonis es varen reduir. Ademés, els romans varen capturar a centenars de presoners entre les principals famílies macedonias.[15]

Esta guerra va significar el fi de la Macedònia helenística i de la monarquia antigónida, pese a que Roma va retornar despuix per a la destrucció simbòlica de Corinto en 146 a. C., similar a la destrucció de l'inocuo Cartago durant la tercera guerra púnica.

Vore també

Referències

  1. ↑ Quesada Sanz, Fernando(2017).«La Segona Guerra Celtibérica».Desperta Ferro: Antiga i migeval.(41): 22–29.ISSN 2171-9276.Consultat el 2023-11-19.
  2. ↑ (2017-02-20) The Encyclopedia of Ancient Battles, 1 edició (en en), Wiley. doi:10.1002/9781119099000.wbabat0380. ISBN 978-1-4051-8645-2. Consultat el 2023-11-19.
  3. ↑ Valverde, Luis Amela (2020-02-21). Vària Nummorum XI (en es), Punt Roig Llibres. ISBN 978-84-18270-51-2. Consultat el 2023-11-19.
  4. ↑ Livio, Tito (1796). Decadas de Tit Llivi, principe de l'història romana (en es), en l'Imprenta Real. Consultat el 2023-11-19.
  5. ↑ Tit Llivi XLII,11-13.
  6. ↑ Tit Llivi XLII,58-60.
  7. ↑ Tit Llivi XLII,62.
  8. ↑ Tit Llivi XLIII,18-23.
  9. ↑ Tit Llivi XLIII,11.
  10. ↑ Tit Llivi XLIV,1-13.
  11. ↑ Tit Llivi XLIV,24-25.
  12. ↑ Tit Llivi XLIV, 41-42; Plutarco, Vides paraleles: Emilio Paulo 15-22.
  13. ↑ Tit Llivi XLV, 35.
  14. ↑ Tit Llivi XLV, 29-30.
  15. ↑ Tit Llivi XLV, 32.