Pisco chilé

Archiu:Piscos chilenos.jpg

Pisco chilé

Archiu:Copas de pisco con astromelias.jpg

Copes de pisco chilé junt a lliris del camp del Nort Chic de Chile. Al fondo s'observa un antic alambique de coure.

[[Archiu:Museo_del_pisco_vicu%___CAPS_0___%B1a.png|thumb|250px|Museu del Pisco de la Capel en el Valle de Elqui.]]

Archiu:Piscos chilenos.png

Botelles de pisco chilé, de diverses marques, junt a raïms chilenes.

Archiu:Barriles de roble pisco elqui.png

Barricas de roure para la guarda de pisco chilé del tipo añejado.

El pisco de Chile és una beguda alcohòlica de la família dels brandis, pertanyent a una varietat d'aguardiente de raïms, produïda per mig de la destilació de vi de certs raïms (Vitis vinifera), en les regions chilenes d'Atacama i Coquimbo. És un producte en denominació d'orige (D.O.) —la més antiga d'Amèrica del Sur—, llegalment establida en Chile i reconeguda en atres països.

Els antecedents històrics del pisco chilé es remonten a el XVI, durant el periodo de dominació espanyola, consolidant-se les bases per al seu sorgiment en el Regne de Chile cap a el XVII. És una beguda espirituosa que forma part de la gastronomia chilena, en una producció nacional de més de 100 millons de litros anuals, molt consumida per la seua població —calculant-se un consum de 2,2 litros anuals per càpita—, i un producte d'exportació, els principals destins de la qual són Estats Units, Argentina i diversos països d'Europa.

Sobre la denominació d'orige «pisco» i la seua utilisació, existix una controvèrsia entre Chile i Perú. Perú afirma que dit nom, aplicat a la beguda destilada, té una relació estreta en l'espai geogràfic a on hauria començat a produir-se en eixe país, en l'etapa de domini espanyol, de manera que deguera tindre l'exclusivitat en el seu us. Chile argumenta que és igualment aplicable a la beguda destilada produïda en la seua territori, en el qual hi ha una zona geogràfica delimitada llegalment —xixanta anys ans que ho fera Perú— i una localitat en dit nom —des de fa huitanta anys—; no nega que haja pogut fabricar-se primer en el Virreinato del Perú, pero sosté que la denominació ha segut usada per a designar certs aguardientes de raïms produïts en terres chilenes i peruanes actuals des del periodo colonial, per lo que pot ser utilisada per abdós països, en ser binacional.

Història

XVI a XVIII

Archiu:Elaboracion pisco Myers.jpg

Tècniques d'elaboració de piscos i vins segons observacions de l'explorador Myers, en Travels in Chili and L'Argent, vol 2, pag 297.

Abans de l'aplegada dels espanyols al territori de Chile, les valls de Copiapó, Huasco, Elqui, Limarí i Choapa, ubicats en les actuals regions d'Atacama i Coquimbo, es trobaven habitats per pobles indígenes agroalfareros; en la zona de la vall de Copiapó, es trobava localisada la cultura del mateix nom, i en el restant del nort chic chilé, els cridats diaguita. En l'expansió del Imperi incaico, durant el regnat del Inca Túpac Yupanqui, l'àrea poblada pels diaguitas va ser conquistada al voltant de 1470; a la seua volta, la cultura Copiapó va ser dominada pel Tahuantinsuyo, en ajuda dels diaguita, i terminaria fusionant-se en estos últims. Com a conseqüència de l'arribada dels incas, en el nort chic chilé es va impondre la seua administració, per mig de la designació de curacas, la cultura diaguita va incorporar en la seua ceràmica formes i decoració incaicas, i apareixen en la zona topònims en llengua quechua.

Els exploradors i conquistadors espanyols varen recórrer les terres chilenes a partir de 1536, en Diego d'Almagro i la seua expedició, que va creuar els Vages i va ingressar al vall de Copiapó –retornant a l'any següent al Perú–, i es varen assentar en forma estable després de l'expedició de Pedro de Valdivia, qui va prendre possessió del territori en 1540, en la mateixa vall de Copiapó, per a després fundar, a l'any següent, la ciutat de Santiago de Chile. Esta entitat territorial dominada pel Imperi espanyol, que constituïx el núcleu de l'actual República de Chile, aplegaria a ser coneguda llavors com Reyno de Chile.

En 1543 o 1544 el capità espanyol Juan Bohón funda, en les rodalies de la desembocadura del riu Elqui, la localitat de Villanueva de la Serena, poblat que cinc anys més tart va ser destruït per una sublevació indígena; el 26 d'agost de 1549, per orde de Pedro de Valdivia, el capità Francisco d'Aguirre és refundada baix el nom de Sant Bartolomé de la Serena.

D'acort al naturaliste francés Claudio Gai, els productes espanyols que aplegaven al Regne de Chile, via Llima, varen prosperar i es varen multiplicar en molta rapidea, tant que en 1551 es va escomençar a cultivar la vinya en La Serena i les afores de Santiago. Les cròniques també citen a Diego García de Càceres, qui en 1554 hauria sembrat vinyas en Santiago. Igualment, per un reclam del cabildo de Santiago, davant la necessitat de produir vi, en 1555, Juan Jufré i Montesa es dedica a produir raïm en les seues terres.

En 1576 les terres del sector de Pachingo en el vall de Limarí varen ser cedides com a mercé pel governador del Regne de Chile, Rodrigo de Quiroga, al noble Vasc Hernández Godínez, fundador i genearca de la família Galleguillos en Amèrica. En testament datat en La Serena, a 20 de març de 1592, declara ser propietari en el seu facenda Pachingo, entre uns atres, de vinyas destinades a la producció de vi i alambiques per a produir aguardientes, les quals eren els seus indígenes encomanats.

D'acort a l'investigador Pablo Lacoste, les característiques del sol, la temperatura i les aiguas provinents del riu Elqui varen facilitar el desenroll de l'indústria de la vinya i el vi en la zona. Tals condicions ambientals varen produir raïms en molta sucre que haurien permés elaborar excelents aguardientes. És per això que La Serena es va fer forta en l'elaboració de vins i aguardientes des de primerencs temps. Estes begudes alcohòliques, que eren consumits per les èlits i el poble pla, es distribuïen a través de les denominades "pulperías"; cap a 1678, La Serena posseïa 1000 habitants i tenia quatre pulperías. Lacoste deduïx que el preu reflectia la cantitat de producció; en 1681 el Cabildo va fixar el preu del cuartillo de aguardiente en 4 reals.

En el vall de Limarí, Diego Pizarro del Pou i Clavijo Gálvez, en testament datat el 28 de giner de 1643, senyala ser propietari de vinyas, alambiques per a produir aguardientes, una celler en capacitat de més de 1300 arroves castellanes –1 arrova=11,5 litros, aproximadament–, alguna cosa aixina com 15 000 litros anuals, i tot lo necessari per a la verema.

El maestre de camp Antonio Gómez de Galleguillos, net de Vasc Hernández Godínez, en 1695, un més grans terratinents de la vall de Llimar, declara ser amo de la facenda Pachingo i posseïdor de les estàncies de la Punta, El Sauce, Yerbas Bones, Ramadillas, El Totoral, Guasha Macho, Quebrada Seca, Els Algarrobos, confrontants en Pachingo, posseint una vinya que contava en més de 5.140 plantes i 20 parronales, La producció de vi i aguardiente es realisava en un bodegón o celler prou ben habilitat, tant en la seua construcció com en els implementos i ferramentes necessàries per a la verema, puix contava en lagares, alambiques, birques per a gelar cuits, piquera i una abundant cantitat de vasijas i tinajas de diverses mides i calitats, algunes d'elles per a preparar vinagres.

Despuix del decés d'Antonio Gómez de Galleguillos, en 1695, els seus fills Pedro, Gabriel, Álvaro i Juan Antonio de Galleguillos i Riberos de Castella mantindran la propietat, continuant la producció de vins i aguardientes, i començant a elaborar un vi generós en de moscatells tipo Màlaga els quals eren exportats pel seu parent Pedro Cortés Monroy i Zabala, I Marqués de Pedra Blanca de Guana i Guanilla qui anara un dels principals gestors de l'auge del comerç que a partir d'al voltant de 1680 varen incentivar les exportacions de vins i de aguardientes a Perú i Alt Perú, hui Bolívia. Este intercanvi comercial va aumentar gràcies a l'aument de la demanda per l'obertura i auge dels nous mercats miners, com Porco, Potosí i inclús Cochabamba; Pedro Cortés Monroy era un important estanciero amo de Piedrablanca, Guana, Guanillas en la vall del Limarí i en Els Choros, Cutún i Quilacán en vall del Elqui; el seu chacra de Quilacán, prop de la Serena, funcionava com a centre d'arreplega per als vins i aguardientes junt a atres productes provinents dels seus propietats agrícoles, els quals eren exportats cap als ports del Callao i Arica per a ser comercialisats en diversos centres miners.

Durant el XVIII, d'acort a l'escritor Manuel Penya Muñoz, els vins i aguardientes produïts en La Serena varen obtindre prestigi i importància en els mercats de Chile i Perú. La zona de la Serena produïa a mitan d'eixe sigle, prop de 6000 arroves de vi i aguardiente per al consum intern, pero que també varen ser objecte d'exportació al Perú.

Este auge també serà aprofitat per la Companyia de Jesús establida en 1676 en Sant Bartolomé de la Serena . L'archiu jesuïta de la Serena registra en 1767 que la vinya jesuïta del Elqui, de 32 quarters en 19.176 parres, ya tenia llavors 1.215 arroves de vi i 56 de aguardiente en cellers. A pesar d'açò, en el sector de Sant Isidro, segons un llibre de contes de la Facenda Sant Isidro, ex propietat de la família Pinte i pertanyent llavors al sacerdot Basilio Egaña, apareix una producció casi contínua entre 1769 i 1777, aixina com nivells parells de despeses en insumos, lo que pot ser senyal de creiximent al top en els nivells de producció artesanal. Cavieres Figueroa comenta al respecte: "En 1770 i 1772, les sifres relatives a estes despeses varen ser més elevats perque va caldre reparar o comprar vasijas, pailas i els cuiro del lagar i pisquera". I vàries pàgines despuix, comentarà sobre la producció anterior a estos anys en estes vinyes. En 1755 va adquirir per arremate l'Estància de Quiles en la vall del Limarí, d'una superfície de 181.440 quadres castellanes (aproximadament 220.000 hectàrees) en estes propietats es produïen vins i aguardientes, i diferents productes agropecuarios els quals eren exportats a Llima, Callao, Guayaquil, Potosí, Paraguay, Panamà i Buenos Aires. sent els Jesuïtes junt als Franciscanos, varen ser els qui varen dur els ceps moscatell, albilla i torrontés junt a noves metodologia i tecnologies al llavors Corregimiento de Que el seu en l'actual Argentina, Estes tècniques varen ser ràpidament difoses i assimilades a l'atre costat de la cordillera dels Vages, començant al voltant de 1740 a aparéixer en testament i inventaris del Corregimiento de Que el seu lloc a on es va propagar a tot el Noroest Argentí.

En 1700, el capità de cavalleria de La Serena, Miguel Pinte de Escobar i Blanco, va comprar gran part de les terres de la vall de Elqui a Fernando d'Aguirre, tataranieto del conquistador Francisco d'Aguirre, antic propietari d'estos terrenys, en virtut de mercéés concedides pel governador Pedro de Valdivia.

A partir del primer terç de el XVIII, segons un estudi de l'historiador chilé Hernán Cortés Olivares, en la Capitania General de Chile va començar a denominar-se al aguardiente produït en el Nort chic, en el terme «pisco», pels grups populars; en eixe estudi s'indica que, des d'eixa época, en testaments dictats en el vall de Elqui, continguts en registres notarials, el difunt repartix bens tals "com sis botijas de pisco plenes", en referència a botijas de aguardiente. Eixemple d'això seria el testament, registrat en el protocol notarial de la Serena, dictat el 5 de decembre de 1748, per les filles de Gregorio de Aquis, cacic del poble elquino de "El Tambo", en el qual se senyalen com els seus bens "Ytten tres botijas de pisco".

En la facenda La Torre, ubicada en la vall del Elqui, i propietat del capità Marcelino Rodríguez Guerrero, es va elaborar pisco entre els anys 1727 i 1733. En esta facenda es va cultivar una vinya de 11 000 plantes, en les seues cellers tenien lagares, 50 tinajas per a elaborar i conservar vins, i contava en equipament de coure para destilar aguardiente, tals com a fondos, pailas i canons. Despuix del decés de Marcelino Rodríguez Guerrero, ocorregut en 1733, es va alçar un inventari de bens en la facenda La Torre, en el qual es varen registrar, ademés d'atres productes, «tres botijas de pisco»; el qual ha segut considerat com el registre més antic de l'us de la paraula «pisco» per a denominar al aguardiente de raïm, en Chile i Perú.

El fill de Miguel Pinte de Escobar i Blanco, Miguel Nicolás Pinte de Escobar i de les Cuevas, va ser qui va fer productiu la vall en numerosos fundos i facendes, entre elles, una propietat de considerable proporcions de nom Sant Buenaventura de Montegrande (orige del poble de Montegrande) que contenia 70 000 parres i un celler que alcançava els 80 metros quadrats per a almagasenar vi i aguardiente. Cavieres Figueroa agrega sobre este que en 1760, despuix del seu decés, la facenda Sant Buenaventura de Montegrande va ser dividida entre dos heretes forçoses: la seua germana Petronila i donya Magdalena, la seua viuda, albacea dels seus quinze fills. Per llavors la vinya estava en plena producció i, en el context local, prou ben aperada per a la producció del vi i aguardiente. Ademés d'otorgar-se 35.000 plantes a cada una de les beneficiàries, a Petronila li varen correspondre dos alambiques (un en tapa i caixó de coure), 24 tinajas, tres enfriaderos, en càrrega de cestos grans, nou pilones de cuiro de vaca de guardar orujos. "A Magdalena, el celler, una paila de guarnició en el seu canó de fer aguardiente, lagar de cuiro, 22 tinajas, un birque de gelar cuit i un atre pisquero".

L'historiador chilé Rebuig Vicuña Mackenna dona conte que en l'antic port de Chacao, en l'archipèlec de Chiloé —abandonat pels espanyols en 1768—, es varen trobar "piscos" quebrado en la plaja, que haurien vingut en aguardiente de Pisco del Perú. cal fer destacar al respecte que, per una real orde de 20 d'agost de 1767, el rei d'Espanya va transferir el govern de Chiloé a la jurisdicció directa del virrey del Perú en la finalitat de que poguera facilitar-se la construcció de defenses i es va separar a Chiloé de la jurisdicció del capità general de Chile i de la Real Audiència de Santiago; aixina mateix, el port del Callao era l'únic que mantenia comunicació regular en Chiloé. El fra Francisco Menéndez, en el seu diari del viage que va realisar al sur de l'actual Chile en 1783, es referix als gueñaucanos –els antics habitants de Llanquihue– i la seua afició al consum excessiu de begudes alcohòliques, de la qual cosa seria prova inequívoca els numerosos "piscos", és dir, vasijas a on venia aguardiente del port de Pisco, trobats en els boscs deshabitats de la zona; aixina mateix, Menéndez menciona que va dur de Lima "sis botijas de aguardiente de Pisco o de Ica" per al seu viage.

L'escritor elquino Galvarino Peralta Herrera estima que en Elqui el terme «Pisco» es va amprar com patronímico, fent referència al port peruà, d'a on vindrien les botijas, ya que iniciava en mayúscula; a diferència de la paraula va vindre que iniciava en minúscula;^{cita requerida} com a eixemple indica que,^{cita requerida} en 1790, Gerónima de Rivera i Rojas, veïna de Elqui, va declarar en un testament posseir "onze tinajas de vi i nou botijas de Pisco;. també hauria estudiat informes de l'Aduana de la Serena, a on es consigna que vàries naus provinents de Perú varen descarregar aguardiente en la zona,^{cita requerida} sent registrada la beguda alcohòlica indistintament com «aguardiente pisco» o «pisco aguardiente».

Sobre la base del seu estudi, Cortés Olivares sosté que a partir de el XVIII i durant el XIX, la paraula «pisco» va passar a ser utilisada en la societat colonial chilena per a designar un "aguardiente que les seues característiques organolépticas, graduació alcohòlica i tècniques de producció per a processar requerix de ceps especials", a diferència dels aguardientes que es produïen al sur d'Aconcagua elaborats en borujo. A la seua volta, el columnista chilé Juan Manuel Vial estima que el «pisco» va començar a produir-se primer en Perú —llavors Virreinato del Perú, pertanyent al Imperi espanyol—, per el XVI i, poc temps despuix, el procés hauria segut imitat en Chile —llavors Capitania General de Chile, pertanyent a l'Imperi espanyol—.

XIX

Archiu:Provincia de Coquimbo-1885.jpg

Mapa de l'antiga província de Coquimbo, cap a 1895.

Cap a 1810 i 1821, els Vall d'Elqui i Ica, respectivament, eren possessions dins del Imperi espanyol, governades per autoritats colonials. A inicis de 1818, Chile es va independisar formalment de la monarquia espanyola. En decembre d'eixe any, el governador de Quillota es queixa de l'escassea econòmica de la seua zona i propon un impost "als comerciants entrantes i transeuntes o als que introduïxen copiós número de licors del lloc de Elqui".

En 1819 habitants del vall de Elqui varen solicitar l'establiment d'una localitat en la zona, per l'auge de l'activitat agrícola, inclosa la producció de vi i aguardiente^{cita requerida}. Dita petició finalment es materialisa en 1821, en la fundació de Sant Isidro de Vicuña.

D'acort a Just Abel Rosers, croniste de fins de el XIX, l'us del terme «pisco» en Chile hauria començat despuix de 1825, despuix de la tornada de l'Expedició Libertadora del Perú, en Rosalía, una cuinera que vivia en Llima, va viajar a Chile en la divisió militar i va instalar en la capital chilena un restaurant que seria conegut com "El Club dels Picarones", a on "No servia aguardiente, ni pur ni mesclat; servia pisco. La novetat del nom, importat recent del Perú"; és dir, ella hauria incorporat el nom «pisco» a el "folklore etílico" nacional, puix segons Hernán Eyzaguirre Lió, fins a llavors, hauria segut desconegut per a la població chilena.

Entre 1838 i 1842, el naturaliste suís Johann Jakob von Tschudi va realisar un viage a Perú, el qual va plasmar en un llibre, descrivint en ell els aguardientes que embarcaven en el port Pisco, indicant que "gran part de Chile, es aprovisionan d'esta beguda de la vall de Ica" i que eren dos els tipos embarcats cap a este país: el aguardiente comú cridat «aguardiente de Pisco» perque és embarcat en este port i el "aguardiente fi, molt més car destilat de raïm moscatell, [que] es diu «aguardiente Itàlia».

Cap a 1847, l'escritor copiapino José Joaquín Vallejo narra que en el port de Copiapó –açò és, l'actual localitat de Port Vell– era possible trobar com a productes en venda, entre uns atres, al aguardiente de Pisco; a la seua volta, en Huasco –a al voltant de 260 km– i en atres llocs del nort chilé, ya es produïa pisco.

En un informe enviat al diputat Ramón Lira i publicat en 1861 en la Memòria de la Marina de Chile, es dona conte de la venda en el port de Valparaíso de aguardiente de Pisco embarcat en El Callao, senyalant-se que "La Barca peruana Teodorico, que tenia que vindre del Callao a este port va tindre [...] que dirigir-se primer a Valparaíso, per a vendre (1000) botijas de aguardiente de Pisco que hi havia al seu brode [...] solament va poder conseguir desfer-se del pisco, per la cantitat de quatre mil pesos [...] els habitants haurien pres un bon pisco, que ara no els és possible el prendre-ho". Eixe mateix any, Juan de Deu Pérez Arce, notari de Vicuña, va comercialisar en la zona el seu propi aguardiente de raïms, etiquetat com «Pisco Itàlia».

En 1868, José Rodríguez Calleja va construir una cava en el poble de La Greda, en la vall de Elqui, per a establir el seu celler i destilería de piscos i vis generosos, que donaria orige al funde "Les Casetes". En 1870, l'amo de la facenda Paihuano, Luis Hernández, comença a produir aguardiente de raïms etiquetat com «Pisco Luis Hernández».

Despuix d'una epidèmia de pigota i producte de la solidaritat sorgida entre els habitants de la Greda a conseqüència de la tragèdia, en 1873, els veïns varen acordar designar al poble en el nom de "L'Unió". El nom donat a la localitat es va ratificar el 20 de març del mateix any, en designar-se a l'Unió com una de les subdelegacions del departament de Elqui.

Archiu:Marca-pisco-g-1882.jpg

«Pisco G». Primera marca registrada de pisco. Otorgada en Chile, en l'any 1882, a José María Goyenechea de Copiapó.

Per mig d'una llei de 12 de novembre de 1874 es va obrir un registre oficial de marques de fàbrica i de comerç a càrrec de la Societat Nacional d'Agricultura. En 1882, es va inscriure en el antedicho registre la marca «Pisco G», a nom del vinicultor José María Goyenechea, de Copiapó, i a l'any següent es va registrar la marca pisco «Còndor», a nom de Juan de Deu Pérez Arce, de Vicuña.

Juan de Deu Peralta va fundar en 1875 una destilería de piscos, instalant els seus tallers principals en La Serena, la que per les seues característiques ha segut considerada com el primer establiment industrial de pisco chilé; en esta es produïa el «Pisco Tres Creus». Durant eixe any, es publica en Santiago el Diccionari de chilenismos de Zorobabel Rodríguez, el primer en el seu tipo, el qual no consigna la paraula «pisco», no obstant en explicar les expressions «chambado», «gloriado» i les «onze» es referix al aguardiente; esta obra va ser objecte de crítiques i defenses, per l'omissió de vocablos que hauria presentat, de la qual cosa dona conte una obra de Fernando Paulsel publicada en 1876.

En la mateixa época, l'industrial de Paihuano Olegario Alba Rivera va viajar a Perú, al Locumba, Tacna, a on es va dedicar a estudiar l'elaboració del pisco, coneiximent que aplicaria en el funde "Bella Ombra", adquirit en 1868, i a on es va crear el «Pisco Alba»; la primera producció de pisco chilé, per lo manco d'eixa procedència, va eixir al mercat en 1878, expendiéndose primer en Coquimbo, després en Valparaíso, en 1882, i posteriorment al restant del país, la costa del Pacífic i Europa. L'historiador chilé Virgilio Figueroa considera a Olegario Alba com el verdader creador de l'indústria del pisquera chilena; per a l'historiador elquino Cessar Esquivel, seria el primer que va utilisar en el país el nom «pisco» per a aplicar-ho a la beguda que produïa, segons pareix despuix de viajar al Perú a on, senyala, ho haurien fabricat primer.

Cap a 1880, Luis Hernández va perdre el seu destilería i marca de pisco en una carrera de cavalls, sent adquirida per Samuel Zepeda Ibáñez, qui va continuar en la producció de pisco en la facenda Paihuano, mantenint la seua comercialisació baix la marca «Luis Hernández».

En l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, el pisco elaborat per Olegario Alba va rebre una menció honorífica.

A l'any següent, en l'Exposició Universal de París de 1889, es varen presentar, entre uns atres, els piscos «Tres Creus», «Luis Hernández» i «Alba», de productors pisqueros chilens, els quals varen ser premiats en el certamen.

XX

Archiu:De Elqui-vallei in Coquimbo-p1906-151.jpg

Valle de Elqui en 1906.

Cap a fins de el XIX i començos de el XX, l'activitat pisquera en Chile estava organisada fonamentalment per mig de chicotetes destilerías, cada una en marca particulars, que comprenien el seu propi mercat.

Segons la llingüista peruana Martha Hildebrandt, a inicis de el XX, «pisco» encara s'hauria sentit en Chile «com a terme recentment vingut del Perú». No obstant això, la paraula és arreplegada per Aníbal Echeverría i Reis en la seua obra Veus chilenes, publicada en 1900, expressant que «pisco» és «certa classe de aguardiente»; en l'obra Nous chilenismos de Abraham Fernández, publicada el mateix any, no es menciona el terme pisco. Posteriorment, el sacerdot i lexicógrafo chilé Manuel Antonio Román, en el seu Diccionari de Chilenismos i d'atres locucions vicioses (1901-1918), expressa que este era un «aguardiente molt estimat que es fabrica en el Perú, i també en Chile, i conegut ya en tot lo món. Principió sense dubte en el port peruà de Pisco, i per això va prendre eixe nom». A la seua volta, el llingüiste chilé-alemà Rodolfo Lenz senyala, en el Diccionari etimològic de les veus chilenes derivades de llengües indígenes americanes (1905-1911), que el pisco era un «bon aguardiente de raïm; el millor en Chile es fabrica en Huasco i en atres llocs del nort», i en explicar el seu etimologia expressa que «l'actual pisco abans es dia "aguardiente de Pisco" perque d'allí i de Ica venia».

Archiu:Pisco El Aviador (1915).jpg

Etiqueta de pisco chilé «L'Aviador», 1915.

En 1916, es va publicar la llei 3087 que contenia una exenció en benefici dels piscos naturals —açò és, els genuinamente purs que es produïen directament de raïm especial, sense agregats d'essència ni d'atres substàncies que les permeses pel reglament, i que eren embotellades directament pel viñero que els produïa—, respecte del pagament del impost a la fabricació de aguardientes i atres licors, establit per la llei d'alcohols. En 1925, Lorenzo Bauzá va començar a comercialisar el «Pisco Lorenzo Bauzá», elaborat en el vall de Limarí i que més tart seria conegut com «Pisco Bauzá».

José Toribio Medina, en la seua obra Chilenismos: apunts lexicogràfics de 1928, expressa que «pisco» era «[del poble de Pisco, en el Perú] Aguardiente de raïm moscatell d'eixa procedència i en el nom de la qual es fabrica també en Chile», i que ademés era «la botija mateixa en que s'envasa». Eixe mateix any, l'agricultor elquino Rigoberto Rodríguez Rodríguez, fill de José Rodríguez Calleja, crea el pisco «Tres Erres».

En 1929, la llei 4536 dispon que els aguardientes no aromatizados i els piscos naturals pagarien la mitat de l'impost als licors. Per mig del decret en força de llei 181 de 15 de maig de 1931, dictat pel govern del president Carlos Ibáñez del Camp, es crea en Chile la denominació d'orige «pisco», establint com a zona productora als departaments de Copiapó, Huasco, La Serena, Elqui i Ovalle (en este últim cas, en l'àrea que s'estenia al nort dels rius Limarí, Gran i Rapel), ubicats en les províncies d'Atacama i Coquimbo, i reservant el nom exclusivament "als aguardientes que procedixquen de la destilació dels caldos de raïms dins de les regions" abans mencionades.

Archiu:Botella antigua pisco control1.jpg

Antiga botella de «Pisco Control».

L'impacte de la Gran Depressió es va fer sentir en l'activitat pisquera chilena, cap a 1930, degut a que el tamany de les més tradicionals empreses –menudes i de tipo familiar–, feya difícil que pogueren subsistir en el nou ambient econòmic; a conseqüència de lo anterior, en 1931, nou empresaris del rubro varen decidir unir-se informalment, al objeto de conseguir un "control", la producció i calitat del pisco que elles elaboraven, establint lo que es va denominar la “Embotellación Única”. L'associació, que va actuar informalmente com orgue gremial –conseguint, per eixemple, que es dictara eixe any el decret en força de llei 181–, va resultar exitosa, per lo que es va decidir mantindre l'unió en forma permanent. Aixina, en maig de 1933, es va constituir en La Serena, la Cooperativa Agrícola i Control Pisquero de Elqui Llimitada, després coneguda com CONTROL o Pisco Control, una cooperativa pionera en el rubro, a la que es va concedir personalitat jurídica en agost del mateix any, i que comercialisaria baix la marca «Pisco Control». En agost del mateix any, la llei 5231, en el seu text fixat pel decrete 2355 del Ministeri de Facenda, va mantindre els beneficis tributaris en favor del pisco i va perfeccionar la regulació de la denominació, disponent que el nom «pisco» quedava «exclusivament reservat als aguardientes que procedixquen de la destilació dels caldos de raïms obtinguts en els departaments de Copiapó, Huasco, La Serena, Elqui i Ovalle, en la zona que s'estén al nort del riu Limarí, riu Gran i riu Rapel», prohibint donar el antedicho nom «a tota beguda que no siga elaborada exclusivament per destilació del caldo de raïms provinents de les zones anteriorment indicades».

En 1935, el llavors diputat Gabriel González Videla, va defendre la internación de pisco chilé en Estats Units, que havia segut reclamada pel Govern del Perú, argumentant este últim que el «pisco» era un producte d'exclusiva procedència de la regió de Pisco, Perú. Dit reclam va ser acollit inicialment, pero després suspés, puix González Videla va presentar, junt a Humberto Álvarez Suárez i Pedro Enrique Alfonso –tots diputats per l'agrupació departamental de la Serena, Elqui, Ovalle i Illapel, del periodo 1933-1937–, un proyecte de llei per a nomenar Pisco Elqui a L'Unió, un poble del vall de Elqui, el qual va ser aprovat ràpidament pel Congrés Nacional.

Aixina, per mig de la llei 5798, d'1 de febrer de 1936, es va dispondre que el poble de l'Unió es denominaria en lo sucesivo Pisco Elqui, permetent que el pisco chilé fora «"oriunt" i colocat en qualsevol lloc del món sense dificultats llegals». Eixe mateix any, per la llei 5841, es va incorporar dins de la zona pisquera al territori de la comuna de Monte Pàtria, de la província de Coquimbo.

Un any abans es crea en Paihuano la "Societat Productors de Elqui", una menuda associació d'agricultors de la vall de Elqui; en 1938 aquella es va transformar en la "Societat Productors de Elqui, Cooperativa Agrícola Pisquera i Vitivinícola Llimitada", a la que es va otorgar personalitat jurídica en febrer de 1939.

Archiu:Botellas pisco hernandez1.jpg

Antigues botelles de «Pisco Luis Hernández».

Per la llei 6179, de 1938, es va establir que els "aguardientes no aromatizados i els piscos elaborats per amos de vinyes o cooperatives pisqueras", pagarien només la mitat de l'impost als licors. En 1943, pel decret 3355 del Ministeri de Facenda, s'establix que "El nom de pisco queda reservat als aguardientes que provinguen de la destilació dels vis de raïms produïts dins de la zona pisquera i obtinguts per mig d'alambiques que, en opinió de la Direcció general d'Imposts Interns, garantisen la calitat del producte".

La llei 11256, de 1953, va refondre les normes sobre la denominació «pisco», establint com a zona pisquera als departaments de Copiapó, Huasco, La Serena, Elqui i Ovalle, en la zona que s'estén al nort del riu Limarí, riu Gran i riu Rapel, i, ademés, en el territori de la comuna de Mont Pàtria, que s'entén al sur dels rius Gran i Rapel", i prohibint "donar el nom de pisco a tota beguda que no siga elaborada exclusivament per destilació del caldo de raïms provinents de les zones anteriorment indicades", d'igual manera, va mantindre la rebaixa de l'impost als licors a favor del pisco, pero únicament als elaborats per cooperativas pisqueras ubicades dins de la zona pisquera.

Archiu:Botellas antiguas Pisco Capel.jpg

Antigues botelles de «Pisco Capel».

Archiu:Pisco Elqui01.jpg

Antiga destilería en Pisco Elqui.

Cap a 1962, l'escritor i folclorista chilé Oreste Plath senyala que «l'actual Pisco abans es dia Aguardiente de Pisco perque procedia del poble peruà, Pisco. També en el nom de Pisco es va conéixer la vasija, la tinaja en que abans s'importava el llegítim Aguardiente de Pisco. Pero, com certes vinyes del nort de Chile varen oferir una bona pansa, i aixina Huasco i Elqui varen oferir el aguardiente que va passar a cridar-se Pisco del Huasco o Pisco de Elqui». Per decrets de 1963, es va ampliar la zona pisquera chilena a alguns valls i sectors dels departaments d'Ovalle, Combarbalá i Illapel de la província de Coquimbo, i es varen fixar les varietats de raïms pisqueras.

En 1964, es reemplaça el decret que havia ampliat la zona pisquera a algunes valls i sectors dels departaments de Ovalle, Combarbalá i Illapel, a fi d'incloure uns atres, que s'havien omés, ubicats en els mateixos departaments, i la "Societat Productors de Elqui, Cooperativa Agrícola Pisquera i Vitivinícola Llimitada" pansa a cridar-se Cooperativa Agrícola Pisquera Elqui Llimitada (CAPEL), naixent comercialment la marca «Pisco Capel».

En 1980, les cooperatives pisqueras de l'época, més alguns productors particulars, creen l'Associació Pisquera de Chile (APICH), primera organisació gremial formal en el rubro; no obstant, després de dos décades, aproximadament, la seua activitat va terminar decaent.

Despuix del procés d'regionalización del país, en 1985, la llei 18455 va dispondre que la denominació «pisco» quedava reservada "per al aguardiente produït i envasament, en unitats de consum, en les Regions III i IV, elaborat per destilació de vi genuí potable, provinent de les varietats de vinyes que determine el reglament, plantades en dites Regions".

Cap a fins de la década de 1990, les cooperatives CAPEL i Control Pisquero varen explorar la possibilitat de fusionar-se, lo que finalment no es va concretar, encara que havia segut aprovada per la Comissió Preventiva Central, una de les autoritats chilenes antimonopolios de l'época.

XXI

En 2003 es crea l'Associació de Productors de Pisco (APP-AG o Pisco Chile AG), que és l'actual associació gremial que reunix a viticultores, vinificadores, destiladores i envasadores de l'indústria del pisco chilé.

La Companyia Cerveseries Unides (CCU) i la Cooperativa Agrícola Control Pisquero de Elqui i Limarí Llimitada (Control Pisquero), en 2005, varen formar una associació estratègica que va contemplar un joint venture per a crear una nova societat anònima, en participació d'abdós, la qual es va constituir en març d'eixe any, com Companyia Pisquera de Chile, la que s'ha convertit en un dels principals actors de l'indústria del pisco chilé. Anteriorment, CCU havia contactat a CAPEL, quan va pretendre donar els seus primers passos en l'indústria pisquera chilena, sense que s'arribara a cap acort.

Posteriorment, el mateix any 2005, Vinya Santa Rita i la Companyia Pisquera de Chile varen presentar a CAPEL ofertes vinculants, en un procés per mig del qual esta última pretenia conseguir un soci estratègic, en qui crearia una societat anònima tancada i aportaria els seus actius pisqueros (marques comercials, alguns terrenys, plantes i existències). No obstant, dit procés va ser declarat desert per CAPEL, qui va decidir continuar les operacions baix el seu tradicional model de negocis.

Denominació d'orige

Llegislació chilena del pisco

La llei 18455 de l'11 de novembre de 1985, que fixa les normes sobre producció, elaboració i comercialisació d'alcohols etílicos, begudes alcohòliques i vinagres —llei d'alcohols vigent hui en dia—, establix en el seu artícul 28.º a) que la denominació d'orige pisco «queda reservada per al aguardiente produït i envasament, en unitats de consum, en les Regions III i IV, elaborat per destilació de vi genuí potable, provinent de les varietats de vinyes que determine el reglament, plantades en dites Regions».

A la seua volta, el Reglament de la Denominació d'Orige Pisco (decret 521 del 27 de maig de 2000) ho definix en el seu artícul 2.º b) com el «aguardiente produït i envasament, en unitats de consum, en les Regions III i IV del país, elaborat per destilació de vi genuí potable, provinent de les varietats de vinyes que es determinen en este reglament, plantades en dites regions».

Segons l'artícul 2.º c) del reglament abans mencionat, la Denominació d'Orige Pisco és la «denominació reservada per la llei per a designar exclusivament al pisco en reconeiximent de les seues especials característiques derivades fonamentalment dels factors naturals i humans tradicionals, propis i inherents al seu orige geogràfic». La Zona Pisquera comprén la totalitat de les regions d'Atacama i de Coquimbo.

Controvèrsia internacional sobre la denominació d'orige

Sobre la denominació d'orige «pisco» i la seua utilisació, existix un diferendo entre Chile i el Perú. Perú considera que dit nom, aplicat a la beguda espirituosa, té una relació estreta en l'espai geogràfic a on hauria començat a produir-se en eixe país, des de l'etapa de domini espanyol, en la localitat de Pisco —que existix des de l'época precolombina— i les seues afores, en l'actual departament de Ica, de manera que deguera tindre l'exclusivitat en el seu us, com el cas de champany en França, la qual en Espanya es produïx baix la denominació de cava. Per la seua banda, Chile sosté que el terme és igualment aplicable a la beguda destilada produïda a partir de raïms en el seu territori, en el qual hi ha una zona geogràfica que va ser delimitada llegalment en 1931 per a usar la denominació —ans que ho fera Perú— i en a on existix una localitat en dit nom, Pisco Elqui, rebatejada en 1936; no nega que tal producte haja pogut fabricar-se primer en terres peruanes –llavors pertanyents al Virreinato del Perú del Imperi espanyol–, pero argumenta que tal denominació ha segut usada per a designar l'aguardiente de raïms produït en el territori d'abdós països, des del periodo colonial i per diversos factors, per lo que pot ser utilisada per Chile i Perú, en ser binacional.

Chile sosté que el "pisco" és una denominació utilisada per a un tipo de beguda alcohòlica feta a partir de la raïm. No nega que tal producte haja pogut fabricar-se primer en el Perú, pero argumenta que tal denominació va ser utilisada per a designar l'aguardiente de raïm produït en abdós països per diversos factors (envàs, port d'exportació, etc). Ademés, basa el seu sustente en l'existència d'una zona geogràfica vitivinícola, en sol dos regions de Chile, delimitada llegalment per a usar el terme «pisco»: Atacama i Coquimbo.

Perú, per la seua banda, basa el seu sustente, en documents històrics sobre l'orige de la paraula pisco, pisku o pisko, aplicats a assentaments humans caçadors-recolectors, denominats piskos, a l'antiguetat del terme i a la multitut d'aplicacions del mateix: a "au", a "vall", a un "ric", a un port, a un poblat prehispánico, al licor, a una vasija i també a una ciutat. Açò és, l'argument comença des del punt de vista etimològic, per a culminar arguyendo un camí històric per a aplegar al topònim.

En maig de 2005, el Perú va presentar una solicitut de registre internacional de dita denominació d'orige d'acort al Sistema de Lisboa, davant l'Organisació Mundial de la Propietat Intelectual (OMPI), que agrupava llavors a vinticinc paísés (Argèlia, Bulgària, Burkina Faso, Congo, Costa Rica, Cuba, França, Gabon, Geòrgia, Haití, Hongria, Iran, Israel, Itàlia, Mèxic, Nicaragua, Perú, Portugal, Moldàvia, Corea, República Checa, Sèrbia i Montenegro, Eslovàquia, Togo i Tunis).

En agost de 2006 es va conéixer el resultat de dita solicitut. Dels Estats abans mencionats, Bulgària —inicialment l'havia rebujat per un reconeiximent nacional anterior del terme, que no tenia relació en este aguardiente de raïm: «P.I.C. Co», que posteriorment va rectificar–, Eslovàquia, França Hongria, Itàlia, Portugal, i República Checa varen rebujar la solicitut de registre exclusiu de la denominació d'orige Pisco presentada per Perú, únicament perque significaria un obstàcul per a la seua utilisació de la denominació d'orige Pisco pels productes originaris de Chile (en francés: "La protection de l'appellation d'origine PISCO est refuseé uniquement en ce qu'elle ferait obstable à l'utilisation pour dones produits originares du Chili de l'appellation PISCO protégée conformémént à la l'Accord établissant unix association entre la Communauté européenne et ses États membres, d'unix part, et la République du Chili, d'autre part"), en virtut de l'Acort d'Associació Econòmica que este país posseïx en l'Unió Europea. A la seua volta, Mèxic també la va denegar "únicament si constituïx un obstàcul per a l'utilisació de productes provinents de Chile en la denominació Pisco", protegida pel Tractat de Lliure Comerç celebrat entre Chile i Mèxic. Iran va rebujar el registre per tractar-se d'una beguda alcohòlica, el consum de la qual està prohibit conforme a la seua llegislació.

En tant, els estats d'Argèlia, Burkina Faso, RDC, Cuba, Geòrgia, Haití, Israel, Nicaragua, Corea del Nort, República de Moldàvia, Sèrbia, Togo i Tunis, no es varen pronunciar per lo que, d'acort a lo establit en l'Apany de Lisboa, reconeixen en forma exclusiva al Perú la denominació "Pisco".

Reconeiximent internacional del pisco chilé

Archiu:World map-international recognition of pisco.svg

 Països que reconeixen la denominació d'orige pisco a Perú

 Països que reconeixen la denominació d'orige pisco a Chile i a Perú

 Països que reconeixen la denominació d'orige pisco a Chile

Canadà, en virtut del Tractat de Lliure Comerç (TLC) subscrit per Chile i dit país, en vigència des de 1997, reconeix al «Pisco Chilé» com indicació geogràfica, en conformitat a la Trade-Marks Act. Mentres Mèxic reconeix la denominació d'orige «Pisco» per al seu us exclusiu en productes originaris de Chile, sense perjuí dels drets que puga reconéixer, ademés de Chile, exclusivament al Perú, en relació en el Pisco, en virtut de el TLC subscrit en eixe país i en vigència des de 1999.

Estats Units d'Amèrica reconeix al «Pisco Chilé» com a producte distintiu de Chile, a partir del Tractat de Lliure Comerç (TLC) celebrat en dit país i en vigència des de 2004. A la seua volta, Corea del Sur reconeix a Chile l'indicació geogràfica «Pisco», en virtut del TLC en dit estat i en vigència des de 2004, sense perjuí dels drets que poguera, ademés, reconéixer al Perú.

l'Unió Europea, conforme a una declaració conjunta en Chile, integrant de l'Acort d'Associació entre abdós, el qual va entrar en ple vigor en 2005, reconeix la denominació d'orige «Pisco» per a us exclusiu de productes originaris de Chile, sense perjuí dels drets que puga reconéixer, ademés, al Perú. El 2013, l'Unió Europea va reconéixer al «Pisco» com indicació geogràfica de Perú, sense perjuí de l'utilisació de la denominació per als productes originaris de Chile en virtut de l'Acort d'Associació entre l'Unió Europea i Chile de 2002.

De la mateixa forma, Brunei, Nova Zelanda i la República de Singapur reconeixen com a indicació geogràfica de begudes espirituosas de Chile al «Pisco», según lo dispuesto en l'Acort Estratègic Transpacífico d'Associació Econòmica (P4), en vigor des de 2006; en el mateix acort, les parts es varen comprometre, a partir d'un any de l'entrada en vigència del mateix, a considerar el reconeiximent dels productes distintius, en particular Chile va expressar que buscarà el reconeiximent del «Pisco Chilé» com a producte distintiu (ademés del Pajarete i el Vi asoleado).

La República Popular China reconeix al «Pisco chilé» com a indicació geogràfica, d'acort al Tractat de Lliure Comerç (TLC) firmat dit país, en vigència des de 2006. Per la seua banda, la Direcció de Propietat Intelectual d'El Salvador va resoldre el 3 de juliol de 2007, una apelació a un fallo de primera instància de 2006, reconeixent a Chile la denominació d'orige «Pisco», basat en el Tractat de Lliure Comerç entre dit país i Centroamérica, firmat en 1999 i que va entrar en vigència en 2002; anteriorment ho havia fet respecte al Perú, per lo que en definitiva reconeix a abdós països tal denominació. Posteriorment, en juliol de 2013, la Cort Suprema de Justícia del Salvador va revocar la decisió del Centre Nacional de Registres, reconeixent la denominació d'orige en favor de Perú, requerint l'establiment de mides que permeten la comercialisació d'abdós productes.

Japó, en l'Acort entre la República de Chile i Japó per a una Associació Econòmica Estratègica, en vigor des de setembre de 2007, reconeix al «Pisco Chilé» (Chilean Pisco) com a indicació geogràfica per a begudes espirituosas sobre Chile.

En 2008, el Registre de Propietat Industrial de Costa Rica va acceptar l'inscripció de la denominació «Pisco Chile», a favor de Chile.

Austràlia reconeix al «Pisco Chilé» (Chilean Pisco) com un producte manufacturado exclusivament en Chile, en el Tractat de Lliure Comerç (TLC) celebrat entre Chile i Austràlia, en vigència des de març de 2009. A la seua volta, Turquia reconeix al «Pisco», en el Tractat de Lliure Comerç celebrat entre Chile i Turquia, en vigor des de març de 2011, com una indicació geogràfica chilena per a begudes espirituosas, sense perjuí dels drets que poguera reconéixer, ademés, al Perú.

Malàsia reconeix al «Pisco Chilé» (Chilean Pisco), en l'Acort de Lliure Comerç celebrat entre Chile i Malàsia, en vigor des d'abril de 2012, com una indicació geogràfica chilena per a begudes espirituosas, sense perjuí dels drets que poguera reconéixer, ademés, a Perú.

En maig de 2012, el Servici Agrícola i Ganader (SAG) va realisar les gestions necessàries per a que la denominació d'orige pisco chilé s'incorporara als registres de l'Organisació Internacional de la Vinya i el Vi (OIV), una organisació intergovernamental de referència en el camp de la vinya, el vi i atres productes derivats, integrada per 45 països i de la qual Chile és membre des de 1952.

Vietnam, en el Tractat de Lliure Comerç celebrat entre Chile i Vietnam, en vigència des de febrer de 2014, reconeix al «Pisco», acompanyat per una indicació de Chile tals com a «Chilé», «Chile», com una indicació geogràfica chilena per a espirituosas, de conformitat en lo establit en el paràgraf 1 de l'Artícul 22 del Acort sobre els ADPIC; lo anterior és sense perjuí dels drets que Vietnam haja reconegut, ademés de Chile, a Perú en relació en el Pisco.

Per la seua banda, Hong Kong, reconeix al «Pisco» com a indicació geogràfica de Chile, en virtut del Tractat de Lliure Comerç celebrat entre Chile i Hong Kong SAR, en vigor des de novembre de 2014; ademés, conforme al mateix tractat, i subjecte a la llegislació i reglaments d'Hong Kong, China, qualsevol dels térmens llistats en l'Anex 3.10 —entre els quals es trobe el «Pisco»— podrà rebre protecció rellevant de propietat intelectual en Hong Kong, China.

Tailàndia, segons el Tractat de Lliure Comerç celebrat entre Chile i Tailàndia, en vigència des de novembre de 2015, es va obligar a assegurar, d'acort a les seues lleis i reglaments, i de conformitat en l'Acort sobre els ADPIC de la OMC la protecció de les indicacions geogràfiques de Chile, entre les quals es troba el «Pisco», a condición de que l'orige geogràfic i el país de producció estiguen clarament senyalats al final de dita indicació, en existir homonímia.

Producció del pisco chilé

Elaboració

Archiu:Uva pisquera-Chile.jpg

Raïm pisquera chilena.

Archiu:Pisco Capel Factory1.jpg

Alambiques en una planta de CAPEL.

Archiu:Planta Capel2.jpg

Envasat i embotellat de pisco «Alt del Carmen».

El pisco chilé és un aguardiente elaborat per destilació de vi genuí potable. La seua producció consta de quatre grans fases: el cultiu i collita dels raïms pisqueras, la vinificación per a fins pisqueros, la destilació del vi per a l'obtenció del pisco i, finalment, l'envasament en unitats de consum. Tals activitats només poden realisar-se en la «zona pisquera».

l'alcohol de vi per a l'elaboració de pisco solament pot provindre de les següents varietats de raïm de l'espècie Vitis vinífera L., plantades en la zona pisquera i que es denominen en conjunt «raïms pisqueras»:

Varietats principals

• Moscatell d'Aleixandria (o raïm Itàlia)
• Moscatell Rosada (o raïm Pastilla)
• Torontel
• Moscatell d'Àustria
• Pedro Jiménez (varietat distinta a la raïm Pedro Ximénez)

Varietats accessòries

• Moscatell Blanca Primerenca
• Chaselas Musque Vrai
• Moscatell Groga
• Moscato de Canelli
• Moscatell de Frontignan
• Moscatell d'Hamburc
• Moscatell Negra
• Muscat Orange

La collita dels raïms pisqueras s'inicia a mitan del més de febrer de cada any, habitualment en la varietat més primerenca —la Moscatell d'Àustria—, i conclou en aquelles de cicle més llarc —la Moscatell d'Aleixandria i la Pedro Jiménez—, i es definix en últim terme pel grau d'alcohol potencial que tenen els grans de raïm en l'arracada, que deu ser igual o superior a 10.50.º G.A.P.

La vinificación per a fins pisqueros es fa en blanc en temperatures controlades, descartant-se l'us d'equips de molienda i descobajado d'arracades, d'altes velocitats de gir, que provoquen rompimientos excessius d'elements indeseados en els most, tals com: pepas, escobajos, etc. Igualment es prohibix l'us de prenses d'orujos frescs de tipo continu que treballen en altes pressions. Esta llabor consta de les següents etapes: recepció de la raïms pisqueras; molienda; finalment maceración i prensad; i fermentació per l'acció de rent.

El procés de destilació del vi per a la producció d'alcohol per a pisco, deu fer-se en alambiques de cicle discontinu. La destilació dels vins de cada temporada, comença immediatament despuix que estos estan en condicions per a tal propòsit, i no pot superar la data del 31 de giner de l'any següent, per a evitar que coincidixca en la fruta de la collita entrante. Els alcohols, despuix de ser destilats per a l'elaboració de pisco, deuen tindre un repòs mínim de 60 dies, lo que pot fer-se en estanys d'acer o en fudres de raulí.

En el pisco chilé els productors poden agregar aigua desmineralizada per a ajustar la graduació alcohòlica resultant, que alcança regularment els 60° i aplegar fins a 73°, a la desijada, tal com es fa en elaboració d'atres licors espirituosos, com el whisky, el vodca i el singani. Això ha generat una ràpida popularisació de les varietats en baixa graduació, pel seu baix preu, generalment de 30, 33 i 35° graus d'alcohol, no obstant els piscos chilens de millor calitat es troben sobre els 40°, de les categories especial i reservat.

En varietats d'alta graduació, Chile produïx piscos perfumados en guarda en vasijas de fusta que agrega un toc molt agradable a la beguda.

Varietats i estils del pisco chilé

Archiu:Planta Capel1.jpg

Barricas en pisco chilé, en una planta de Capel.

El pisco chilé es classifica reglamentàriament d'acort la seua graduació alcohòlica mínima, que s'indica a continuació (en tot, es tolera una diferència de fins a mig grau inferior als mínims senyalats):

• Pisco corrent o tradicional: 30°
• Pisco especial: 35°
• Pisco reservat: 40°
• Gran pisco: 43°

Sense perjuí de la classificació anterior, existixen piscos denominats de guarda, els alcohols de la qual són objecte de guarda en barricas de fusta noble i per un temps mínim de 180 dies, i piscos envellits, els alcohols dels quals són objecte d'envelliment en fusta noble i per un temps mínim de 360 dies.

Característiques

El Reglament chilé de la Denominació d'Orige Pisco, que regula l'us de la denominació d'orige pisco i les condicions, característiques i modalitats que es deuen complir respecte de la matèria primera a utilisar, elaboració i envasat d'este producte, establix els següents requisits:

• Matèria primera: no es permet l'elaboració de pisco en raïms de grau d'alcohol potencial inferior a 10.50.º G.A.P.
• Destilació: el producte destilat, resultant del procés de destilació del vi per a la producció d'alcohol per a pisco, no pot tindre una graduació alcohòlica superior a 73° Gay-Lussac.
• Contingut: els piscos deuen tindre un contingut en àcit volàtils no superior a 1,5 grams per litros i un mínim d'impurees de 3 grams per litro a 100° Gay-Lussac a 20 °C de temperatura i el seu contingut en sucres no podrà excedir en 5 grams per litro.

En Chile s'estima que el pisco és un alcohol fort i que, per lo general, es beu mesclat d'una atra beguda no alcohòlica, habitualment en una beguda coa (Coca-cola i Pepsi), còctel a la qual se li dona el nom de Piscola, molt consumit en el país. També se li beu en menor mida en atres begudes, tals com ginger-ale, limalimón, i, en ocasions, en suc de taronja i uns atres sucs de frutas o com Pisco Sour, en sucre, suc de llimes de Pica i gèl. Existixen ademés, atres variants 'sour' en diversos sucs de frutes, com Papaya Sour (vore apartat, Serena Lliure més avall), Chirimoya Sour, Mànec Sour, Chirimoya Alegre, Lucuma, etc. molt conegudes i degustades en Chile en el seu format comercial o fetes en forma artesanal. En el mateix també es pot fer la beguda anomenada coa de mona, típica de les festivitats nadalenques chilenes.

Zones de producció

Archiu:Pisco elqui pano3.jpg

Vinyes en el Valle del Elqui.

Archiu:Plantaciones-Monte Patria.jpg

Vinyes en les rodalies de Monte Pàtria, Valle del Limarí.

La zona de producció del pisco chilé, l'anomenada «zona pisquera», va ser definida pel decret en Força de Llei 181 del 15 de maig de 1931. Esta zona incloïa a les províncies d'Atacama i Coquimbo, equivalents a les actuals regions d'Atacama i de Coquimbo.

En esta zona, coneguda com Nort Chic, la depressió intermija és reemplaçada per valls travesseres, que van de la cordillera al mar, regats pels rius Copiapó, Huasco, Elqui, Limarí i Choapa.

En contrasts de temperatura i un clima càlit i sec, la zona és ideal per al cultiu de la raïm moscatell, la principal en que el pisco chilé és elaborat.

Àrea plantada

En l'any 1985 existien 5.875 hectàreas de superfície destinades al cultiu de vinyes pisqueras en les Regions de Atacama i Coquimbo, ubicant-se en la seua major proporció en la segona (en 5.364 ha).

Cap al 2004 dita superfície s'hi havia casi duplicat, aplegant a 9.883 ha (9.282 ha en la Regió de Coquimbo). L'última sifra, d'acort al Catastre Vitivinícola Nacional 2004, es distribuïx de la següent manera: 2.606 ha de Moscatell rosada; 1.747 ha de Moscatell d'Aleixandria; 2.283 ha de Moscatell d'Àustria; 2.363 ha de Pedro Jiménez; 778 ha de Torontel; 62 ha de Moscatell groga; 20 ha de Moscatell blanca primerenca; 1 ha de Albilla; i 20 d'atres varietats.

Volum de producció

Al 2006, segons l'Associació de Productors de Pisco AG, Chile va produir 49 millons de litros de pisco i va exportar US$1,3 millons a diversos països, tals com Estats Units, Japó, Argentina i alguns països europeus. Les exportacions del pisco chilé s'han duplicat en els últims 6 anys.

En juliol de 2008 les exportacions chilenes varen ser superades pel Pisco del Perú.

Les dos grans empreses productores i comercializadoras de pisco chilé són la Cooperativa Agrícola Pisquera Elqui Llimitada (CAPEL) i la Companyia Pisquera de Chile.

Promoció i foment del pisco chilé

Dia nacional del pisco

El 15 de maig se celebra en Chile el «Dia nacional del pisco». L'idea sobre l'establiment d'esta festa va ser generada, en abril de 2008, en la taula nacional del pisco, integrada pel Ministre d'Agricultura, l'Intendent de la Regió de Coquimbo i representants de l'Associació de Productors de Pisco.

Esta celebració, que va ser oficialisada en un acta protocol d'instauració firmat per la ministra d'Agricultura Marigen Hornkohl, l'intendent Ricardo Cifuentes i el president de l'Associació de Productors de Pisco, Pelayo Alonso, en una trobada realisada en Pisco Elqui, contempla diverses activitats relacionades en el rubro, en la localitat de Pisco Elqui, la ciutat de La Serena, capital de la principal regió productora de pisco chilé, i afores.

Dia de la piscola

Prèviament, en 2003, productors pisqueros nacionals, varen instituir el «Dia nacional de la piscola», a celebrar-se cada 8 de febrer. En esta data, que carix d'existència oficial, es realisen diferents activitats referents tant al pisco pròpiament tal com a la piscola, especialment festes en discotecas, pubs i atres locals del rubro, a on habitualment es fan promocions per a adquirir l'engullc a un menor preu.

Rutes del pisco en Chile

Archiu:Vineyards in Alto del Carmen (1).jpg

Vinyes en la Vall del Huasco

Archiu:Pisco Capel Yard.jpg

Planta Capel en la Vall de Elqui

Archiu:Chilean pisco grapes.jpg

Raïm pisquera prop de Vicuña

Archiu:Valle del Encanto 03.jpg

Lloc arqueològic Valle de l'Encant en Ovalle

Les rutes o circuits turístics associats a l'activitat pisquera en Chile es troben en les Regions d'Atacama i Coquimbo:

Valle del Huasco

La Ruta del pisco del Valle del Huasco es troba associada a la producció de chicotetes plantes pisqueras. Es desenrolla a partir de la ciutat de Vallenar, en la Regió de Atacama, localisada a 650 quilómetros al nort de Santiago i després cap a l'interior fins a la localitat d'Alt del Carmen lloc a on es troba la principal planta de la Cooperativa CAPEL i a on es produïx la major part de l'alcohol per a produir el pisco Alt del Carmen. En esta localitat se celebra cada any el Dia Nacional del Pisco Chilé Des d'esta localitat, resalta també la producció de pisco artesanal Bou Barroeta planta artesanal ubicada en la localitat d'El Rosari a tan sol 10 minuts de recorregut des d'Alt del Carmen per la ruta C-485 (Valle del Carmen). Ací es produïx pisco artesanal des de l'any 1925 en una producció que no supera les 60.000 botelles a l'any, és atesa pels seus propis amos i requerix reservar a lo manco en 48 hores d'anticipació la seua visita.

Una atra de les plantes artesanals ubicada en este Valle és la Planta Horcón Cremat, ubicada en la localitat de Sant Félix, 40 minuts més de recorregut per la mateixa ruta, que posseïx parres centenàries, un alambique de coure i un centre d'embotellat artesanal a on treballen vàries famílies de la localitat. La planta artesanal és atesa pel seu propi amo i també requerix reserva en anticipació.

Valle de Elqui

En l'any 2003, les cooperatives CAPEL i Control varen iniciar el proyecte Ruta del Pisco, en l'objectiu de mostrar als visitants i turistes un recorregut per diversos llocs del vall del Elqui, relacionats en l'història, tradició i producció del pisco chilé.

La Ruta del Pisco del Valle de Elqui s'inicia en la ciutat de La Serena a on es pot aplegar també per via aérea. Seguint la ruta 41 que conduïx a l'interior del Valle de Elqui, la principal localitat turística de Vicuña, en les seues afores s'ubica la planta pisquera ABA, en el quilómetro 66, en visites diàries gratuïtes i servici de recorregut guiats per les seues vinyes i facilitats per a comprar botelles en els seus cellers.

Un atre punt d'esta ruta és el poblat de Pisco Elqui en les seues rodalia es troba la destilería Mistral, el nom de la qual es deu a la poetisa chilena Gabriela Mistral, esta destilería posseïx un sortit restaurant i servici de visites guiades i accés a un chicotet museu i una cava subterrànea. .

En el marc de la Ruta del Pisco, CAPEL es va crear l'any 2004 el Museu del Pisco en les rodalies de Vicuña, a on s'expon l'història del pisco chilé, des dels seus orígens al voltant de el XVI, i les principals fites en la seua producció.

Una miqueta més dalt a tan sol 3.4 km de Pisco Elqui, pròxim a la localitat d'Horcón, es troba la pisquera Les Casetes, famosa perque en este lloc acodia el president Gabriel González Videla a degustar els seus licors. Gran part de les seues instalacions construïdes en el XIX que constituïxen un patrimoni important en la regió.

Valle del Limarí

Esta ruta s'inicia en la ciutat d'Ovalle, capital de la província del Limarí en la Regió de Coquimbo, a uns 25 minuts del centre de Ovalle en el sector denominat Huamalata es troba la planta pisquera Mal Pas, la producció del qual va començar en els anys '60. Actualment és una planta pisquera prou moderna i en tecnologia que permet la producció de 9.500 botelles al dia. Posseïx claraboyas en els processos de producció que permeten observar el procés del hervir del vi per a fer pisco.

En el camí que va des de Ovalle fins a Monte Pàtria, junt a la localitat de Varillar de Rapel, es troba la planta pisquera Bauzá. Va començar a produir el pisco a partir de l'any 1925. Destaca el seu casona colonial rodejada de vinyes de moscatell rosada i moscatell de alejandría. Posseïx modernes cubas d'acer inoxidable, vells alambiques de coure i cubas de roure per a conservar el pisco. Esta planta està oberta als visitants pero es requerix reservar en anticipació.

Prop de Mont Pàtria es troba Chañaral de Carén, una destilería ubicada en el Funde Huallilén, de caràcter tradicional i de producció artesanal que ya ha obtingut medalles d'or en la seua producció.

Roda dels aromes del pisco chilé

La "roda d'aromes" s'usa convencionalment para tastar i inclou un llistat de conceptes que representen aromes perceptibles en la beguda. L'objectivitat d'este procediment està donada perque estos aromes tenen referents naturals, reconeixibles per la majoria de les persones.

Degut a que no era possible utilisar els paràmetros del coñac, el whisky o unes atres begudes destilades, per les particularitats del pisco chilé, el Centre d'Aromes de la Pontifícia Universitat Catòlica de Chile va desenrollar entre l'any 1999 i 2001 un proyecte per a crear una roda de terminologia dels aromes del pisco, que va reunir a enólogos, experts i tècnics de l'indústria.

Els participants del proyecte varen ser generant la terminologia en la qual és possible descriure les distintes mostres de piscos. "Despuix de degustar més de quinze marques, enólogos varen aplegar a descriure 42 aromes pisqueros. Des de "cítric", "jazmín" o "vainilla", fins a "sabó", "quemante" i "vinagre"". Estos varen ser organisats de manera jeràrquica en "una roda descriptiva d'aromes de tres nivells, i que inclou tant virtuts com a defectes, i que hui es coneix com la "Roda dels Aromes del Pisco Chilé".

Organisacions, programes i aliances de foment del pisco chilé

Associació de Productors de Pisco

l'Associació de Productors de Pisco AG és una associació gremial creada en 2003, que conta en personalitat jurídica, i que reunix a viticultores, vinificadores, destiladores i envasadores pisqueros, comprenent en els seus membres més del 95% de dites àrees productives. Agrupa i representa els interessos d'11 empreses lligades al pisco, que a la seua volta, reunix a 15 marcas de piscos que es comercialisen en el mercat intern i extern.

Taula Nacional del Pisco

La "Taula Nacional del Pisco", o simplement, la "Taula del Pisco", és una instància de treball establida en abril de 2008, pel Ministeri d'Agricultura, que reunix a representants del sector públic i privat, vinculats a la cadena productiva del pisco, que busca desenrollar una estratègia de millora de la competitivitat del rubro pisquero.

Pisco Spirits

El "Programa de Mejoramiento de la Competitivitat del Pisco" (PMC), conegut com Pisco Spirits, és una iniciativa creada en 2009, que agrupa a les principals empreses pisqueras i productors de raïm pisquera de les regions de Atacama i Coquimbo, que té com a objectiu posicionar al pisco chilé a nivell mundial "com una experiència i producte Premium". És impulsada per l'Agència Regional de Desenroll Productiu (ARDP) i la Subdirecció Marques Sectorials de ProChile.

PIT Pisco

El "Programa d'Innovació Territorial de la Cadena Productiva del Pisco" (PIT Pisco), és una iniciativa públic-privat, coordinada pel Centre Regional Intihuasi del Institut d'Investigacions Agropecuarias (INIA), en la que participen la Secretaria Regional Ministerial d'Agricultura, l'Associació de Productors de Pisco AG, la ARDP, ProChile, Corfo, Indap, el Servici Agrícola i Ganader, el Consell de Producció Neta de l'Indústria Pisquera de Chile i la majoria de les empreses productores de pisco chilé. Es desenrollarà entre 2009 i 2012 i el seu objectiu és "desenrollar una estratègia per a millorar la competitivitat de l'indústria a nivell nacional i internacional, comprenent els esclavons més importants de la cadena productiva i comercial".

Maridaje en pisco chilé

El pisco chilé és versàtil sobre maridaje, la seua varietat en aromes i sabors permeten que es puga gojar molt millor en mariscs i darreries.

El pisco chilé té quatre varietats per a utilisar en maridaje, el transparent, de guarda, envellit i l'artesanal.

Còctels en pisco chilé

Piscola

Artícul principal → Piscola.

La piscola és un popular còctel consistent en la mescla de pisco chilé en una beguda de coa. La seua creació coincidix en l'introducció de la begudes coes al mercat nacional, en particular en l'ingrés de la Coca Coa a Chile durant els anys 1940.

És una de les begudes en alcohol més populars i representatives de Chile, pel seu baix cost i a la seua fàcil preparació. A lo llarc dels anys, ha desplaçat en popularitat a atres begudes —com la cervesa, la chicha, el rom i el whisky— en tots els estrats socioeconòmics.

Pisco sour chilé

Archiu:PiscoChile. CAPS 289

Pisco sour en un restaurant de Santiago de Chile

Artícul principal → Pisco_sourEl_pisco_sour_en_Chile.

El pisco sour chilé és un còctel preparat segons el pisco i al suc de llima de Pica en diversos agregats. Respecte a l'orige d'este còctel, també existix una controvèrsia en el Perú.

La seua preparació ha segut habitualment casera, no obstant, a partir dels últims anys l'indústria chilena del pisco va començar a comercialisar pisco sour envasat.

D'acort a la versió original de l'artícul 58 del Decret 78 del 23 d'octubre de 1986, del Ministeri d'Agricultura, és el còctel produït i envasat en les Regions III i IV, preparat en pisco, suc de llima o saborisant natural del mateix, podent contindre, ademés, aditius autorisats tals com estabilisants, espesantes, emulsionantes, enturbiantes i colorants. La seua graduació alcohòlica mínima deu ser de 20° Gai-Lussac i el seu contingut mínim d'impurees de 3,5 grams per litro. Esta normativa acceptava que esta beguda es prepare en suc d'atres frutes cítriques o saborisants naturals de les mateixes, pero en tal cas al producte deu nominar-se "Pisco Sour", seguit del nom de la fruta que corresponga. Posteriorment, la denominació del pisco sour va ser modificada per mig del Decret 75 del 13 d'abril de 2009 del Ministeri d'Agricultura, senyalant que la seua graduació alcohòlica mínima serà de 12° Gay-Lussac i el seu contingut mínim d'impurees serà de 2,0 grams per litro.

Una de les més freqüents receptes de pisco sour chileno és 3 mides de pisco chilé, 1 de suc de llima de Pica, una clara d'ou, sucre i gèl a gust, i s'agita.

Pistón

Artícul principal → Pistón (còctel).

El pistón és un tradicional còctel chilé que s'obté en la combinació de pisco, aigua tònica i llima. El seu consum, que s'associa al estiu, va començar en les fonts de soda en la década dels 50. Despuix de perdre popularitat, va reprendre la seua preponderancia a mitan dels anys 2010.

La seua preparació clàssica consistix en servir el pisco en un got llarc en gèl i una rodaja de llima. Després, es termina la beguda en l'aigua tònica.

Serena lliure

El serena lliure o serena sour és un còctel chilé creat durant la década dels 90, en els bars de la ciutat de La Serena, segons el pisco i al suc de papaya, un frut molt cultivat en la zona de la Regió de Coquimbo i símbol de la ciutat.

És de fàcil preparació, puix conté: 2 mides de pisco chilé, suc de papaya, sucre flor a gust i gèl, ingredients que es baten.

Pichuncho

És un combinat curt, fresca i una miqueta més forta al paladar que els coneguts còctels en frutes. Tradicional en Chile, molt conegut fins a la década de 1980.

Es prepara tradicionalment de la següent manera: en una jarrita de vidre tirar 1 part de pisco de 35°, 1/2 a 1 part (segons el gust) de vermouth rosat, algunes cascares llargues de llima groga o taronja per a donar un suau toc d'amarc cítric i gèl al gust. Regirar i servir en gots o copes menuts (per a alguns copa de martini). Es pot prendre com a aperitiu o independentment, com a beguda de tart - nit.

(Nota: La "part" indica la proporció i variarà en cantitat depenent de quantes copes de la beguda es vullguen servir)

Premis internacionals

2000

• Pisco Capel conseguix medalla d'or en el Sant Francisco World Spirits Competition 2000.

2003

• En el Sant Francisco World Spirits Competition 2003 Pisco Capel va obtindre medalla d'or i argent.

2004

• Pisco Capel obté 2 bronzes mentres que Pisco ABA conseguix un en el Sant Francisco World Spirits Competition 2004.

2005

• Pisco Capel obté una medalla d'argent en Pisco Capel Pisco i una atra de bronze en Pisco Capel Alt del Carmen en el Sant Francisco World Spirits Competition 2005.

2006

En el Sant Francisco World Spirits Competition 2006 Pisco Capel conseguix medalla d'or en Pisco Capel Pisco i argent en Pisco Capel Alt del Carmen, Gran Reserva.

2007

• En el Concurs Mundial de Brusseles (Concours Mondial de Bruxelles) de 2007, un dels més prestigiosos a nivell mundial, en només cinc mostres presentades, el pisco chilé va obtindre 2 medalles: 1 medalla d'or ("Pisco Els Artesans del Cochiguaz Reservat") i 1 d'argent ("Alt del Carmen Reservat" de CAPEL).

2008

• En el Concurs Mundial de Brusseles 2008, el pisco chilé va obtindre 2 medalles: 1 medalla d'or ("Pisco Bauzá Reservat 40º") i 1 d'argent ("Pisco Alt Del Carmen Envellit").
• En el Sant Francisco World Spirits Competition 2008 Mestral conseguix doble medalla d'or en Pisco Mistral Nobel i medalla d'or en Pisco Mistral Reservat. Per un atre costat Capel conseguix dos medalles d'argent i Control C una medalla d'argent.

2009

• En el Concurs Mundial de Brusseles de 2009, el pisco chilé va obtindre un total de 3 medalles: 1 medalla d'or ("Pisco Bauzá Reservat 40°") i 2 d'argent ("Pisco Capel Reservat Moai" i Pisco Mistral Nobel").
• En el concurs Vinalies Tasteu'or Amèrica Llatina, organisat per l'Unió de Enólogos de França, en juliol de 2009, el "Pisco Bauzá Especial Doble Destilació 40º" va obtindre una medalla d'or.

2010

• En el Concurs Mundial de Brusseles de 2010, el pisco chilé va obtindre un total de 3 medalles: 2 medalles d'or ("Pisco Capel Reservat 40° Transparent Doble Destilat 2009" i "Pisco Bauzá Especial Doble Destilat") i 1 d'argent ("Pisco Bauzá Reservat Doble Destilat").

2011

• En el Concurs Mundial de Brusseles de 2011, el pisco chilé va obtindre un total de 6 medalles: 3 medalles d'or ("Celler Pisco Tres Erres Reservat", "Pisco Alt del Carmen Reserva" i "Pisco Mistral Reservat") i 3 d'argent.

2012

• En el Concurs Mundial de Brusseles de 2012, el pisco chilé va obtindre un total de 10 medalles: 4 medalles d'or ("Pisco Alt Del Carmen Envellit", "Pisco Alt Del Carmen Reservat", "Pisco Capel Reservat de Guarda Doble Destilat" i "Pisco Especial Bauzá Doble Destilat") i 6 d'argent.
• En el concurs International Wine & Spirits Competition 2012 de Londres, el pisco chilé va obtindre 8 medalles. El "Pisco Alt del Carmen Reservat 40° va obtindre el màxim reconeiximent (Gold Outstanding) i el "Pisco Alt del Carmen Envellit" va obtindre medalla d'or; atres 6 medalles d'argent varen ser entregades a piscos de CAPEL.

• En el Sant Francisco World Spirits Competition 2012, un dels més importants concursos de destilats en el món, el "Pisco Waqar" va guanyar la categoria Best Pisco i va obtindre doble medalla d'or, sent calificat en 95 punts per la revista especialisada Wine Enthusiast. En el mateix certamen també destaquen Pisco Kappa en doble medalla d'or i Pisco Aba i Capel en or cada u.

2013

• En el Sant Francisco World Spirits Competition 2013 els piscos chilens Bauzá, Capel i Kappa varen obtindre 3 medalles d'argent i 2 de bronze.
• Pisco Waqar va destacar en una medalla d'or en el International Spirits Challenge 2013, ademés els piscos chilens varen obtindre 3 argents i un bronze en el certamen.

2014

• En el Sant Francisco World Spirit Competition 2014, el "Pisco Waqar" va ser premiat com "Millor Pisco" i "Millor Destilat Blanco del Món". En el mateix certamen Pisco Kappa va obtindre una medalla d'argent mentres que Pisco Capel i Pisco Alt del Carmen Pisco Reservat varen rebre bronze.
• En el International Spirits Challenge 2014, el pisco chilé va obtindre 4 medalles d'or ("Pisco Bauza Reservat", "Pisco Bauza Crystal", "Pisco Bauza Aniversari" i Pisco "El Governador") i una d'argent.

2015

• Pisco Kappa és nomenat "Millor Pisco" i "Millor Destilat Blanco del Món" ademés d'una doble medalla d'or en el Sant Francisco World Spirit Competition 2015, també en el certamen va haver tres medalles d'argent, dos per a Pisco Capel i una per a Pisco Waqar.
• Pisco El Governador va conseguir argent en el International Spirits Challenge 2015, Pisco Bauzá Reservat Crystal i Aniversazio 40 abdós varen obtindre medalla de bronze.
• En la Vinialies Internationales 2015 "Pisco Bauza" obté dos medalles d'or en Bauza Pisco reservat 40° Aniversari doble destilat i Bauza Pisco reservat crystal 40° doble destilat i una medalla d'argent en Bauza Pisco reservat 40° doble destilat.

2016

• International Spirits Challenge 2016, Pisco El Governador de Miguel Torres Chile va obtindre or, mentres que Pisco Bauzá Aniversari Doble Destilat Extra Añejado Reservat 40°, Pisco Bauzá Crystal Doble Destilat Reservat 40° i Pisco Bauzá Doble Destilat Añejado Reservat 40° varen obtindre argent.

• Sant Francisco World Spirit Competition 2016 Pisco Lapostolle, Kappa i Pisco Capel de 40° The Essence of Muscat varen ser guardonats en medalles d'or, els Pisco Alt del Carmen Reservat, Waqar i Wiluf varen ser premiats en argent i bronze per a Capel doble destilat.

2019

• El 27 de setembre de 2019, la Cort Central de Propietat Intelectual del Tribunal de Comerç Internacional, desestima recurs peruà i reconeix denominació d'orige nacional. https://www.elmostrador.cl/dia/2019/09/27/en-tailandia-el-pisco-és-chilé-tall-de-eixe-pais-desestima-recurs-peruà-i-reconeix-denominacion-de-orige-nacional/