Orde de Sant Agustí
La Orde de Sant Agustín (ORSOA), en llatí Ordo Fratrum Sancti Augustini, anteriorment Orde d'Ermitaños de Sant Agustín (OESA), en llatí Ordo Eremitarum Sancti Augustini (fins a 1968); és una orde religiosa mendicante establida per l'Iglésia catòlica baix el pontificat d'Inocencio IV en l'any 1244, davant la necessitat d'unificar una série de comunitats d'eremitas que havien sorgit baix l'experiència monástica de sant Agustín i el seu Regla d'el IV. Actualment té presència en 50 països i la componen la Primera Orde Agustiniana o Pares Agustinos (religiosos i sacerdots), la Segona Orde Agustiniana (monges de clausura) i la Tercera Orde Agustiniana o Fraternitat Agustiniana (llaics consagrats). L'orde ha difòs internacionalment, en particular, la veneració de la Verge Maria baix el títul de Nostra Senyora del Bon Consell (Mater boni consilii).[1]
En el cónclau papal de 2025, León XIV va ser elegit com el primer papa de l'Orde de Sant Agustín.
Història
Antecedents
Els flares agustins creuen que Agustín d'Hipona, primer en alguns amics i despuix com a bisbe en el seu clero, va dur una vida comunitària monástica. Sobre l'ús dels bens i les possessions, Agustín no va fer de la pobrea una virtut, sino del compartir. La seua forma de vida va dur a uns atres a imitar-els. Les instruccions per a la seua orientació es troben en varis escrits d'Agustín, especialment en “'D'opere monachorum”', mencionat en antics còdexs d'el VIII o IX com la «Regla de Sant Agustín».[2] Entre els anys 430 i 570, este estil de vida va ser dut a Europa per monges i clercs que fugien de la persecució dels vàndals, encara que en aquella época ya existien diverses formes d'ascetisme en Europa.[3] En el XIII, els diversos grups eremíticos que componien els Ermitaños Agustinos es varen enfrontar a l'amenaça de supressió per part del papat per la seua falta d'antiguetat. Per a superar açò, els flares varen forjar una conexió històrica en Agustín i es varen esforçar especialment en demostrar que havien rebut la Regla directament del propi Agustín.[4] La regla agustina va ser utilisada per una àmplia gama de grups a lo llarc de l'Europa migeval primerenca i alta, i no hi ha proves històriques de que els flares agustins anaren fundats d'alguna manera pel propi Agustín. Més be, els flares varen inventar estos vínculs en acabant de que l'Orde fora amenaçada en la supressió en 1274 en el Segon Concili de Lió.[4]
Encara que en l'Alta Edat Mija la regla va quedar eclipsada per atres regles, en particular per la Regla de Sant Benito, este sistema de vida per al clero catedralici va continuar en diversos llocs d'Europa durant sigles, i se'ls va conéixer com Canonges regulars, és dir, clercs catedralicios que vivien en comunitat segons una regla. La regla d'Agustín reapareix en la pràctica en el XI com a base per a la reforma dels monasteris i els cabildos catedralicios.[3]
A principis d'el XIII varen sorgir numeroses comunitats eremíticas, especialment en les afores de Siena, Itàlia. A sovint eren chicotetes (no més de dèu membres) i estaven compostes per llaics. El seu esperit fundacional era el de la soletat i la penitència. En aquella época hi havia varis grups eremitas que vivien en llocs tan diversos com Toscana, Laci, Umbría, Ligúria, Anglaterra, Suïssa, Alemània i França. En 1223, quatre de les comunitats de les afores de Siena es varen unir en una associació informal, que en cinc anys va passar a contar en tretze membres.
Fundació
El naiximent de l'Orde de Sant Agustín es remonta a l'any 1243 quan quatre ermitaños: Esteban de Vares tastar, Hugo de Corbaria, Guido de Rosia i Pedro de Lupocavo en representació de grups d'eremitas situats en l'antiga Tuscia, Laci superior i zones limítrofes d'Umbría, es varen dirigir al papa Inocencio IV per a demanar-li una regla comuna i un prior general.[5]
Despuix de coneguda la proposta, en el primer any del seu pontificat, Inocencio IV va determinar la creació d'una nova orde mendicante, també cridada orde de pobrea evangèlica o de fraternitat apostòlica,[6] (la tercera despuix dels franciscanos i dominics). Incumbit nobis i Praesentium vobis datades el 16 de decembre de 1243, varen assentar les bases jurídiques de l'elecció canònica de l'Orde de Sant Agustín. Incumbit nobis va ordenar que els eremitas de Tuscia, «exceptis Fratribus S. Guillmi» (‘llevat pels germans S. Guillmi’), enviaren un o dos representants de cada casa al primer Capítul General, professaren «la regla i el gènero de vida del bienaventurado Agustín», redactaren les seues Constitucions i elegiren un Prior General. El procés va estar baix la direcció del moradura Ricardo degli Annibaldi per mig de la bula Praesentium vobis. La reunió va tindre lloc en març de 1244, en la ciutat de Roma (en un lloc ara desconegut) en lo que es diu ara La chicoteta Unió.[5]
La bula Licet Ecclesiae Catholicae va marcar una segona fase en el desenroll inicial de l'Orde, conegut com La Gran Unió, ocorreguda el 9 d'abril de 1256 en una antiga iglésia romana (hui Basílica de Santa María del Popolo). En esta ocasió es va produir l'anexió d'atres órdens d'ermitaños situats en les regions centrals i septentrionals d'Itàlia com els de Juan Bo, els Ermitaños de Santa María de Cesena, els Ermitaños de Bréttino, els Ermitaños de Mont Favale i inclús els Guillermitas que professaven la Regla de Sant Benito.[5]
chicoteta Unió
Els flares agustins varen sorgir com a part del moviment mendicante d'el XIII, una nova forma de vida religiosa que buscava dur els ideals religiosos de la vida monástica a un entorn urbà que permetera als religiosos atendre les necessitats de la gent en capacitat apostòlica. En 1243, els ermitaños toscanos varen solicitar al Papa Inocencio IV que els unira a tots en un sol grup. Inocencio IV va promulgar la bula “'Incumbit Nobis”' el 16 de decembre de 1243, una carta essencialment pastoral que exhortava a estos ermitaños a adoptar «la “'Regla”' i el modo de vida del beato Agustín» i a elegir un prior general. La bula també va nomenar al moradura Riccardo Annibaldi com el seu supervisor i guia llegal. [7]
Gran Unió
El 15 de juliol de 1255, el papa Alejandro IV va emetre la bula Cum quaedam salubria per a ordenar a varis grups religiosos que es reuniren en la finalitat de fusionar-se en una nova Orde d'Ermitaños de Sant Agustín. Entre els convocats es trobaven els Guillermitas; vàries cases no especificades de l'Orde de Sant Agustín, establides principalment en Itàlia, incloses les de la Toscana, en la moradura Annibaldi com a protector; els boniques, cridats aixina pel seu fundador, el beato Juan el Bo, membre de la família Buonuomini, i nomenats en honor al bisbe Juan el Bo; i els brittinianos (brictinianos), cridats aixina per la seua fundació més antiga prop de Fano, en el districte de Les Marques d'Ancona. Els delegats es varen reunir en Roma l'1 de març de 1256, lo que va donar lloc a una unió. Lanfranc Septala de Milà, prior dels boniques, va ser nomenat primer prior general de la nova orde constituïda.
Expansió
En el moment de la Gran Unió de 1256, algunes de les congregació constituents ya tenien cases establides al nort dels Alps. Els williamitas ya s'havien expandit a Hongria. Els ermitaños de Sant Agustín es varen estendre ràpidament, en part perque no partien d'un únic monasteri matriu i en part perque, despuix dels conflictes en les congregació ya existents, la vida activa va ser finalment adoptada per la majoria de les comunitats, seguint l'eixemple dels Flares Menors i els Dominicos. Pocs anys despuix de la reorganisació de l'Orde Agustina, varen sorgir monasteris d'ermitaños en Alemània i Espanya. Es varen fundar en Magúncia (1260), Zuric (1270) i Munich (1294). Les primeres cases agustinas en França es trobaven en la zona de Provença. En 1274 es varen dissoldre els “'Fratres Saccati”' i es varen cedir vàries de les seues cases als agustins. En 1275 hi havia al voltant de mija dotzena de convents que s'estenien en llínea a lo llarc de la costa sur. Finalment, França va tindre quatre províncies agustinas.[8] La presència de l'Orde Agustina en la Candia veneciano es pot datar en certea a principis d'el XIV, quan varen reconstruir el convent de Sant Salvatore en Heraclión.[9] En la seua época de major prosperitat, l'orde comprenia 42 províncies eclesiàstiques i dos vicariatos, en dos mil monasteris i uns 30 000 membres. [2]
Els flares agustins varen ser duts a Ciechanów (Polònia) en 1358 pel duc Siemowit III. Varen viure els temps més turbulents durant la Reforma. A partir d'el XVII, la presència pastoral dels agustins va ser creixent en les ciutats. El monasteri, caracterisat per una observança moderada, solia estar habitat por entre quatre i sèt monges. Va deixar d'existir en 1864, quan es varen dissoldre els monasteris.[10]
Molts priorats i fundacions agustins europeus varen sofrir greus revessos, inclosa la supressió i la destrucció, durant els diversos periodos d'anticlericalisme que es varen produir durant la Reforma i atres acontenyiments històrics. Despuix de la Primera Guerra Mundial, la situació econòmica en Alemània era tal que els flares varen ser enviats a Norteamérica per a ensenyar. A partir de 1936, en l'empijorament de la situació política en l'Alemània nazi, més agustins alemans varen partir cap a Norteamérica, a on s'havia establit una província alemana independent.[11]
Privilegis de l'orde
el papa Alejandro IV va lliberar a l'orde de la jurisdicció dels bisbes; el papa Pío V va incloure als agustins entre les órdens mendicantes i els va situar en quart lloc, despuix dels carmelitas. Des de finals d'el XIII, el sacristán del Palau Papal devia ser sempre un flare agustino. Este privilegi va ser ratificat pel papa Alejandro VI i concedit a l'Orde per a sempre per mig d'una bula emesa en 1497. El titular del càrrec era el Rector de la parròquia del Vaticà (de la que la capella de Sant Pablo és l'iglésia parroquial). Al seu càrrec també pertanyia el deure conservar en el seu oratori una hòstia consagrada, que devia renovar-se semanalment i mantindre's llista en cas de maltia del papa, moment en el que era privilegi del sacristà papal administrar els últims sacraments al papa. El sacristà devia acompanyar sempre al papa en els seus viages i, durant un cónclau, era ell qui celebrava la Missa i administrava els sacraments. A data de 2009, els flares agustins seguixen eixercitant les funcions de sacristanes papals, pero el nomenament d'un agustino com a bisbe-sacristán va quedar sense efecte baix el pontificat del papa Juan Pablo II en la jubilació de Petrus Canisius Van Lierde en 1991. En la Roma papal, els flares agustins sempre ocupaven una de les càtedra de l'Universitat La Sapienza i un dels llocs de consultor en la Sagrada Congregació de Ritos. En 1331, el papa Juan XXII va nomenar als ermitaños agustins guardians de la tomba de Sant Agustín en l'iglésia de Sant Pietro in Ciel d'Ore en Pavía. Varen ser expulsats d'allí en 1700 i evacuats a Milà. El seu priorat va ser destruït en 1799, l'iglésia profanada, i els restants d'Agustín varen ser tornats a Pavía i depositats en la seua catedral. L'iglésia de Sant Pietro va ser restaurada i, el 7 d'octubre de 1900, el cos del sant i Doctor de l'Iglésia va ser traslladat des de la catedral i tornat a Sant Pietro. Posteriorment, als agustins se'ls va restituir la seua antiga iglésia de Sant Pietro.
Moviments reformistes
En el XIV, per diverses causes, com la mitigació de la regla —ya fòra per permís del papa o per una disminució del fervor, pero principalment a causa de la pesta i el Gran Cisma d'Occident—, la disciplina es va relaixar en els monasteris agustins, per lo que varen sorgir reformadors ansiosos per restaurar-la. Estos reformadors eren ells mateixos agustins i varen instituir varis grups reformats. Les noves agrupacions governamentals es varen denominar «congregació» per a distinguir-les de les províncies geogràfiques ya establides. Cada una tenia el seu propi vicari general (vicarius-generalis), pero est estava baix el control del general de l'orde. En un país podia haver dos tipos de cases agustinas, les conventuals i les observantes. Les més importants d'estes congregació de la «Observança Regular» eren les de Lecceto, prop de Siena, fundades en 1385 i que inicialment contaven en 12 cases. La Congregació de Lombardía (1430) tenia 56. La reforma de Mont Ortono, prop de Pàdua (1436), tenia 5 convents, i els Observantes Regulars de la Santíssima Verge en Gènova (també cridats La nostra Senyora de la Consolació, c. 1470) tenien 25. La Congregació de Santa Maria del Popolo en Roma estava afiliada als agustins d'Irlanda.
- Johannes Zachariae, monge agustino d'Eschwege, provincial de l'Orde de 1419 a 1427 i professor de teologia en l'Universitat d'Erfurt, va iniciar una reforma en 1492. La Congregació Reformada Alemana, o Sajona, reconeguda en 1493, comprenia casi tots els convents importants dels ermitaños agustins en Alemània. Despuix de la Reforma, les cases alemanes que varen permanéixer en comunió en Roma es varen unir a la Congregació Lombarda. Ya no hi ha cases o congregació oficialment designades com observantes en l'Orde de Sant Agustín en sentit oficial.
Els Agustinos recoletos es varen formar en 1588 en Espanya com un moviment de reforma de l'Orde i tenen les seues pròpies constitucions, diferents de les dels demés agustins. Els Agustinos descalzos es varen desenrollar en Itàlia en 1592 en el mateix objectiu. No obstant, en l'actualitat es dediquen principalment al conte pastoral.
Missions
El valor que els flares agustins concedien a l'aprenentage i a la ciència queda demostrat pel conte que dedicaven a la seua llabor missioner, les seues biblioteques i l'històrica creació de la seua pròpia imprenta en el seu convent de Núremberg (1479), aixina com pels numerosos erudits que va produir l'orde.
Àfrica
Els agustins varen seguir la bandera portuguesa en Àfrica i el Golf despuix de l'explorador i navegant Vasco da Gama.[12] Nikolaus von Laun (fallit en 1371), bisbe auxiliar de Ratisbona, a on va morir, va predicar el Evangeli en Àfrica junt en alguns germans. Va salpar de Lisboa en 1497 i va aplegar a Moçambic en març de 1498. Els agustins portuguesos també varen aplegar a la Costa d'Or (ara Ghana) en 1572 i varen començar la seua llabor missioner, i també varen treballar en l'illa de Sant Vaig prendre, en Warri (Nigèria), i en lo que hui es coneix com Angola, en el Congo, en Guinea Equatorial i en Gabon fins a 1738. Els portuguesos també varen prendre el control del port de Goa en l'Índia, lo que va permetre als agustins establir-se també allí. Ademés dels primers agustins portuguesos, atres missioner agustins han seguit des de llavors a Àfrica des d'Amèrica, Irlanda, Bèlgica i Austràlia. En 2006, hi havia més de 30 priorats agustins en Nigèria, Congo, Kènia, Tanzània, Suràfrica i Argèlia, en més de 85 flares. També hi ha agustins treballant en la República de Benín, Togo, Madagascar, Guinea i Burkina Faso.
Filipines
L'Orde de Sant Agustín és la més antiga de les quatre principals órdens religioses catòliques —principalment els agustins, els franciscanos, els jesuïtes i els agustinos recoletos— que varen participar en les missions a Filipines, en el capellà agustino, el reverent pare Pedro de Valderrama, [13] present en l'any 1519 en l'expedició de Magallanes i que va ser testic de la conversió del rajá de Cebú del hinduisme al cristianisme. Els agustins varen fundar i són els custodis de l'iglésia de pedra més antiga de Filipines, l'Iglésia de Sant Agustín (Manila),[14] que va sobreviure a pesar de l'ocupació britànica de Manila, la Revolució filipina contra Espanya, la Guerra filipí-nortamericà i l'ocupació japonesa de Filipines. Els agustins també varen batejar a Agustín de Legazpi, de Tondo, passant de l'islam al cristianisme. L'elecció d'Agustín com a nom de batisme aludix a Sant Agustín d'Hipona, un sant cristià norteafricà d'Argèlia, en l'época en que Argèlia era catòlica abans de ser conquistada pels musulmans suní.[15] Miguelópez de Legazpi, padrí de batisme d'Agustín de Legazpi, era un cristià fervent que llamentava la pèrdua del nort d'Àfrica per part del cristianisme a favor de l'islam i buscava fer lo contrari en Filipines.[16]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: google.com/books? id=gUt5v8ET4QYC&pg=PA7777
Advocava per l'espiritualitat agustiniana, segons la qual, en lloc de centrar-se en l'antiga Jerusalem caiguda, la ciutat de l'home quebrantada, un devia centrar-se en la Nova Jerusalem celestial i manifestar-la en les seues accions; en este context, l'antiga Jerusalem eren les terres cristianes d'Orient Mig i el nort d'Àfrica que varen caure en mans de l'islam, mentres que la Nova Jerusalem de Legazpi —les terres musulmanes de Filipines— va ser conquistada per Miguelópez de Legazpi en nom del cristianisme.[17] Andrés d'Urdaneta, capellà agustino de l'expedició de Legazpi, també va descobrir la ruta de tornada de Filipines a Mèxic,[18] lo que va permetre una major colonisació i assentament de Filipines per part de colon i funcionaris de Mèxic[19] i Espanya.[20] El flare agustino, el reverent P. Tomás Santaren, va registrar no obstant l'història del regne precolonial cridat Kedatuan de Madja-as en el seu llibre titulat «Bisayan Accounts of Early Bornean Settlements» (escrit en 1858, publicat en 1902). Ademés, els agustins són ara els custodios de la relíquia religiosa catòlica més antiga de Filipines, el Sant Chiquet de Cebú[21] L'Orde de Sant Agustín també gestiona l'Universitat de Sant Agustín en Iloilo, la primera universitat agustina de la regió Àsia-Pacífic.[22]
Mèxic
Enviats pel seu provincial Tomás de Villanueva, el primer grup d'agustins espanyols/castellans va aplegar a Mèxic en 1533[23] despuix de la conquista del Mèxic asteca per Hernán Cortés. Més tart varen eixercitar un paper fonamental en la fundació de la Real i Pontifícia Universitat de Mèxic. En 1562 hi havia prop de 300 agustins espanyols en Mèxic, i havien fundat uns 50 priorats. La seua història en Mèxic no anava a ser fàcil, donats els conflictes civils d'acontenyiments com la Guerra Cristera, l'anticlericalisme periòdic i la repressió de l'Iglésia que vindria a continuació.
Perú
Els agustins espanyols varen aplegar per primera volta a Perú en 1551. Des d'allí es varen traslladar a Equador en 1573, i des d'Equador, en 1575, a Argentina, Bolívia, Chile, Colòmbia, Panamà i Veneçuela. L'orde va fundar l'Universitat de Quito en Equador en 1586. Els agustins també varen entrar en Argentina a través de Chile entre 1617 i 1626. Els acontenyiments polítics en estos països varen impedir que l'orde prosperara i varen obstaculisar l'èxit de les seues iniciatives. L'orde va sofrir una considerable confisc de propietats per part del govern argentí en virtut de les lleis de secularisació d'el XIX, i va ser suprimida per complet durant 24 anys fins a 1901, quan va retornar. En la Prefectura Apostólica de Sant León d'Amazones, en juny de 1904, Bernardo Calle, el germà llaic Miguel Vilajoli i més de 70 cristians varen ser assessinats en una missió recent erigida, Huabico, en l'Alt Maránón, i la pròpia missió va ser destruïda. La Província Agustina dels Països Baixos va fundar posteriorment també cases en Bolívia a partir de 1930. El 3 de novembre de 2014, el papa Francisco va nomenar al bisbe nortamericà i antic general de l'Orde de Sant Agustín Robert Prevost administrador apostólico de la Diòcesis de Chiclayo en Perú i bisbe titular de Sufar.[24] Prevost va rebre la consagració episcopal el 12 de decembre de 2014 en la Catedral de Santa María de Chiclayo.[25] El 26 de setembre de 2015, va ser nomenat bisbe de Chiclayo,[26] en setembre de 2023 va ser nomenat moradura pel Papa Francisco en la Ciutat del Vaticà,[27] i el 8 de maig de 2025 es va convertir en el papa León XIV.
Cuba
L'orde (procedent de Mèxic) va aplegar a Cuba en 1608. Va ser suprimida per la força en 1842. A partir de 1892, la província d'Estats Units es va fer càrrec de l'Universitat Sant Tomás de Villanova en La Habana, Cuba, a on en 1900 hi havia 5 sacerdots i 3 germans llaics, ans que foren expulsats en 1961 pel govern de Fidel Castro. Despuix de l'expulsió varen ser varis els intents per part dels Agustinos, de retornar a l'illa. No va ser fins a l'estiu de 2005, quan dos sacerdots agustins varen ser els primers en entrar en Cuba en visat de treball, gràcies al bisbe de Cienfuegos. Varen ser Elíseu de l'Om i Iván David Pérez, els quals, durant quatre mesos, varen deixar un gran recort del seu treball pastoral i missioner, lo que va propiciar el regrés definitiu dels agustins en 2006, sent Prior General de l'Orde, l'actual Papa León XIV. En Amèrica Central i del Sur, els agustins seguixen establits, a data de 2000, en Argentina, Bolívia, Brasil, Chile, Colòmbia, Equador, Mèxic, Panamà, Veneçuela i Perú.
China
Martín d'Hereta es va adinsar en l'interior de China en 1577 per a estudiar lliteratura chinenca en l'intenció de donar-la a conéixer en Europa. Els agustins portuguesos varen prestar servici en el port colonial de Macau des de 1586 fins a 1712. Cap a 1681, el agustino filipí Álvaro de Benevente va aplegar a China i va fundar la primera casa agustina del país en Kan-chou. Benevente va ser nomenat bisbe i es va convertir en cap del recent creat Vicariato de Kiang-si en 1699. Els missioner agustins varen tindre èxit en la propagació del catolicisme, pero en 1708, durant la controvèrsia dels ritos chinencs, es varen vore obligats a retirar-se de China. En 1879, els agustins espanyols[28] procedents de Manila (Elías Suárez i Agostino Villanueva) varen entrar en China per a restablir una missió agustina. En 1900, l'orde posseïa la missió del nort d'Hunan, China. La missió contava en uns 3000 cristians batejats i 3500 catecúmens en una població d'11 millons. En 1947, la missió agustina contava en 24 332 catòlics batejats, aixina com en 3250 persones preparant-se per al batisme. Havien establit 20 iglésies principals i 90 iglésies satèlit. A partir de 1953, tots els missioner estrangers varen ser expulsats o encarcerats pel govern comuniste. Els agustins naixcuts en China varen ser dispersats per orde del govern i se'ls va prohibir dur una vida monástica. Els responsables eclesiàstics varen ser arrestats, i les escoles i atres institucions eclesiàstiques varen ser tancades o confiscades per l'Estat. Molts sacerdots, germans i germanes religiosos, aixina com líders entre els llaics cristians, varen ser enviats a camps de treball. Des de la reunificació de les antigues colónies de Macau i Hong Kong en el govern central chinenc i els posteriors alvanços en la política religiosa del govern, el catolicisme en China —inclós el clero, els bisbes catòlics i un moradura, la moradura Zen— torna a existir obertament junt als membres de l'Associació Patriòtica Catòlica China i els seus correligionaris en l'iglésia clandestina que seguix existint. Els agustins han restablit recentment relacions amistoses en organisacions educatives chinenques a través de programes de colocació escolar[29], aixina com a través del campus chinenc de l'Universitat del Verp Encarnat fundat per les Germanes de la Caritat del Verp Encarnat. Encara que hi ha flares agustins chinencs, encara no s'ha restablit cap priorat en China continental.
Índia
Despuix d'un llarc periodo d'expansió en l'Índia a partir d'el XV[30], els agustins portuguesos no solament havien establit l'orde, sino que també havien proporcionat setze bisbes indis entre 1579 i 1840. Posteriorment, l'orde va desaparéixer de l'Índia, aïllada del seu govern habitual despuix de la supressió dels monasteris portuguesos en 1838, i els flares es varen vore obligats a convertir-se en sacerdots seculars. L'orde no havia conseguit establir en èxit una fundació indígena autònoma. No obstant, els agustins varen ser restablits per Andrés Chiquet, agustino espanyol, nomenat coordinador del proyecte pel Capítul General de l'Orde en 1971 .... (cf., Estudi Agustiniano, 45 (2010) 279–303) ....... i els agustins indis varen assumir noves responsabilitats en Kerala en 2005. [31] La delegació índia conte actualment en 16 flares ordenats i 8 en vots simples. L'orde està creixent numèricament en l'Índia.
Iran
Cap a finals d'el XVI, Aleixo de Meneses, comte de Cantanheda (fallit en 1617), membre de l'orde, nomenat arquebisbe de Goa en 1595 i de Braga en 1612, primat de les Índies Orientals i vàries voltes virrei de l'Índia, va enviar a varis agustins com a missioner a Iran (Pèrsia), mentres ell mateixa treballava per la reunificació dels Cristians de Sant Tomás, especialment en el Sínodo de Diamper, en 1599, i per la conversió dels musulmans i els no cristians de Malabar.
Japó
Les missions agustinas de Filipines varen enviar missioner a Orient des de la seua fundació. En 1602, alguns d'ells varen aplegar a Japó, a on varis d'ells varen ser martirisats durant un periodo de persecució dels cristians. Entre els màrtirs agustins es troben: Fernando de Sant Josep, Andrés Yoshida i Pedro Zúñiga.[32] El agustino Fernando de Sant Josep, junt en Andrés Yoshida, un catequista que treballava en ell, varen ser decapitats en 1617.[33] En 1653, uns atres varen entrar en China, a on, en 1701, l'orde contava en sis estacions missioner abans de la seua expulsió. A pesar d'una vigorosa fundació cristiana primerenca en Nagasaki per part de jesuïtes, franciscanos i agustins filipins[34] i els numerosos màrtirs agustins redactors, els primers intents de missió agustina varen fracassar finalment despuix de la repressió de Tokugawa Hidetada (que va regnar entre 1605 i 1623; segon shogún Tokugawa de Japó) i l'expulsió dels cristians baix el mandat de Tokugawa Iemitsu (que va governar de 1623 a 1651; tercer shogún Tokugawa de Japó). No obstant, els flares agustins nortamericans varen retornar a Japó en 1954 i varen establir el seu primer priorat en 1959 en Nagasaki. Posteriorment, varen fundar priorats en Fukuoka (1959), Nagoya (1964) i Tòquio (1968). En 2006, hi havia sèt flares agustins nortamericans i cinc flares agustins redactors en Japó.
Oceania
A principis d'el XX, els agustins varen establir missions en Oceania. Els agustins espanyols es varen fer càrrec de les missions fundades per jesuïtes espanyols i alemans en les Lladres, que llavors contaven en 7 estacions en unes 10 000 persones en Guam i unes 2500 en cada una de les illes alemanes de Saipán, Trencada i Tinian. La missió de les illes alemanes es va separar de la Diòcesis de Cebú l'1 d'octubre de 1906 i es va convertir en una prefectura apostólica el 18 de juny de 1907, en Saipán com a sèu administrativa, i la missió va quedar a càrrec dels capuchinos alemans.
Papúa
La Delegació agustina de Papúa du en actiu des de 1953. En l'actualitat conta en cinc agustins d'orige neerlandés i trentatrés d'orige indonesi. L'orde de flares i les órdens afiliades estan creixent en els territoris indonesis.
Indonèsia
Dos flares agustins neerlandesos varen restablir l'orde en Nova Guinea Neerlandesa (hui la regió de Papúa d'Indonèsia) en 1953. En 1956, l'orde va assumir la responsabilitat de la zona que es convertiria en la diòcesis de Manokwari. En 2006, el Vicariato Agustino d'Indonèsia contava en 15 flares de professió solemne i 7 de vots simples. Actualment està compost predominantment per papúes. L'orde de flares i les órdens afiliades estan creixent en Indonèsia.[35]
Corea
La Regió de Corea va ser fundada en 1985 per flares australians, anglesos i escocesos. Posteriorment, els flares britànics varen ser substituïts per flares filipins. En 1985 va passar a ser la Delegació de Corea, en membres que treballaven en les diòcesis d'Incheon i Ui-Jeong-Bu.[35]
En l'actualitat
Els membres de l'Orde eixercixen el seu ministeri en més de 50 països.[36] L'actual Sum Pontífex de l'Iglésia Catòlica, el papa León XIV, és membre de l'Orde de Sant Agustín. També és el primer flare d'esta Orde agustina, en convertir-se en Papa.[37]
Govern
L'Orde de Sant Agustín, ha rebut del Bisbe d'Hipona la seua Regla de vida, i a la seua volta, també l'Orde es rig per les seues pròpies Constitucions, redactades per primera volta pel Prior General, el Beato Augustinus Novellus en 1298. Les Constitucions s'han actualisat i revisat periòdicament en el. debenir del temps i les necessitats de l'Iglésia i l'Orde .[38]
Al front es troba el Prior General. En l'actualitat, el Prior General és Fr. Joseph Farrell,ORSOA, qui va ser elegit en setembre de 2025.[39] El Prior General és elegit cada sis anys pel Capítulo General. El Prior General conta en l'ajuda de sis assistents i un secretari, també elegits pel Capítul General. Estos formen la «Cúria Generalitia». Cada província està governada per un Prioir Provincial o en el seu defecte per un superior provincial. A la seua volta, els Vicariatos (menors en tamany que una província) per un vicari provincial i cada convent local per un prior (a excepció solament el monasteri chec d'Alt-Brunn, en Moravia, està baix un abad) i el Colege de Santa Mónica en Roma per un Prior igualment. Els membres de l'Orde són els Flares, que a la seua volta alguns són sacerdots. Els Flares agustins, com la majoria de les órdens religioses, tenen un moradura protectora. Als seus inicis qui els va acompanyar en 1244 va ser Moradura Antonio Degli Anibaldi. La Casa Principal de l'Orde seguix sent el Colege Internacional de Santa Mónica en Roma, en la Via S. Uffizio n.º 1. És també la residència del Prior General de l'Orde (prior generalis) i de la Cúria Generalis.
L'hàbit
L'hàbit de cor i d'exterior dels flares és de tela de llana negra, o cotó, en mànegues llargues i amples, un cinturó de cuiro negre en hebilla circular i una capucha redona, a la seua volta una capella que cobrix els muscles i el pit fins als colzes, que aplega fins al cinturó. El parament d'interior és el mateix. En moltes convents i missions agustinianas s'utilisa l'hàbit blanc en estiu i també es du en públic, normalment en llocs a on no hi havia dominicos. Les sabates tant per a dins com per a fora de casa (abans del Concili Vaticà II) inclús fins als nostres dies és molt característic l'ús de sabates tancades com a calcer en l'Orde pel seu caràcter d'itinerància i disposició a la missió, i per últim, alguns Flares utilisen el capell negre o birreta completaven l'hàbit, típic d'haver rebut de l'Iglésia Romana si propi rito llitúrgic. L'Orde de Sant Agustín té la condició d'ONG (Organisació No Governamental) davant les Nacions Unides. L'Observador de la Santa Sèu va solicitar als representants de l'Orde que colaboraren en la llabor de la Santa Sèu en l'estudi dels borradors dels documents que les Nacions Unides publiquen en motiu dels principals cims mundials.[40]
Espiritualitat i finalitat
Naturalea de l'Orde
La naturalea de l'Orde de Sant Agustín està donada pels elements integrats en la seua formació: l'herència monástica de Sant Agustín, la tendència contemplativa pròpia de les seues raïls eremíticas, i els principis fonamentals de les órdens mendicantes.[41]
Finalitat i raó de ser
El fi de l'Orde de Sant Agustín està determinat en la seua pròpia Regla, escrita per Sant Agustín als Siervo de Deu; la primera fundació feta per Sant Agustín en vida:
Este fi és, aixina mateix, el lema de l'Orde
que en espanyol significa
Ideals de l'Orde
Per a conseguir el compliment del seu fi, l'Orde de Sant Agustín conta en varis ideals, entre els que descollen:
- La consagració a Deu pels vots religiosos, font de vida comunitària i d'activitat apostòlica.
- El cult diví, en la Llitúrgia.
- La perfecta vida comuna.
- La dedicació, comuna i individual, al desenroll de la vida interior i l'estudi.
- L'activitat apostòlica segons les necessitats de l'Iglésia.
- La diligent entrega al treball, tant manual com a intelectual, per al be de la comunitat.[42]
Símbols agustinianos
L'hàbit
L'hàbit de l'Orde de Sant Agustín està conformat per un corfoll o sayal de color negre que aplega fins als turmells i està cenyit per un cinturó de cuiro negre d'una sola peça que cau fins a la vora del corfoll i, damunt del corfoll, una capella del mateix color recta al front, fins als colzes i arrere terminada en punta llarga. En països de clima tropical està permés l'ús de l'hàbit de color blanc mantenint la correja negra.
L'escut
L'ideal de vida dels membres de l'Orde de Sant Agustín apareix clarament expressat en l'escut oficial. Fins a les reformes dels capítuls generals d'el XX i principis d'el XXI, l'escut de l'Orde de Sant Agustín caria de blasó; un llibre tancat i gitat en un cor inflamat (en fòc) i travessat per un dart; darrere d'est, la correja de l'hàbit, la creu episcopal, un bàcul i sobre ellibre una mitra com a símbols d'episcopado de Sant Agustín; baix del tot una banda blanca en l'inscripció Tolle Lege, Tolle Lege (pren, llig; pren, llig), que varen ser les paraules que Sant Agustín va escoltar el dia de la seua conversió abans de llegir les Cartes de Sant Pablo. L'escut apareix decorat en palmes dorades. Posterior a les reformes, l'escut es va simplificar encara que mai es va abolir l'anterior, i l'actual escut va ser adoptat no solament per l'Orde sino per les demés órdens de la Família Agustiniana: sobre un llibre obert apareix un cor travessat pel dart de la caritat.[6]
Priorats
En 2006 hi havia 148 priorats agustins actius en Europa, entre ells en Alemània, els Països Baixos, Bèlgica, Polònia, Irlanda, Anglaterra, la República Checa, Àustria, Itàlia, Malta, Portugal i Espanya. Açò inclou a 1031 flares[43] en vots solemnes i 76 en vots simples. En 2021, la Província Alemana contava en onze priorats i uns 110 membres.[11]
En tot lo món hi ha prop de 2800 flares agustins que treballen en:
l'Associació d'Educació Secundària Agustina (ASEAR) és una organisació fundada en 1986 en l'objectiu de «fomentar l'unitat, l'eficiència i el desenroll continu dins del ministeri agustiniano de l'educació secundària» en Amèrica del Nort. Funciona sense presupost, actuant com un fòrum per a que les institucions membres compartixquen recursos, implementen els ideals agustins en el pla d'estudis de les seues institucions i garantisen que estes presenten una «autèntica identitat agustina».[44]
Províncies
Australasia
Província de La nostra Senyora del Bon Consell
En 1838, James Alipius Goold es va convertir en el primer agustino en aplegar a les colónies australianes.[45] Goold va començar la seua llabor missioner en Sydney baix la direcció de l'arquebisbe John Bede Polding, convertint-se en retor de Campbelltown. En 1848 va passar a ser el bisbe fundador i primer arquebisbe de l'Archidiòcesis de Melbourne. El primer priorat australià va ser fundat per flares agustins irlandesos en Echuca, Victoria, en 1886. Es varen establir priorats en Rochester en 1889 i en Kyabram en 1903. Matthew Downing va intentar calmar als miners que formaven part de l'Eureka Stockade en 1854. Actualment, l'orde presta servici en parròquies, en el St Augustine's College (Nova Gales del Sur) i en el Villanova College, Brisbane. Tenen un ministeri especial dedicat a la comunitat aborige i treballen en migrants i refugiats en Tailàndia. També estan formant a alguns agustins vietnamites per a que presten servici en el seu propi país. Ademés, patrocinen Augustine Volunteers Austràlia (AVA). En 2021 hi havia 7 priorats agustins en Austràlia.[35]
Canadà
Província de Sant Josep
L'orde va establir la seua primera casa canadenca en Tracadie, Nova Escòcia, en Canadà, en 1938. Va ser fundada per agustins alemans que havien emigrat prèviament als Estats Units. Entre atres fundacions canadenques, l'orde també va establir el Santuari Marylake de La nostra Senyora de la Gràcia i el Colege Sant Tomás de Villanova en King City, Ontario, prop de Toronto.[46] El colege es va fundar en 1999 en colaboració en els flares de l'Orde de Sant Agustín de Toronto i el Monasteri Agustiniano de Marylake. Els agustins seguixen prestant servici en la parròquia del Sagrat Cor tant en King City (Ontario) com en Delta (Columbia Britànica).[47]
Anglaterra i Escòcia
Província de St. John Stone
En 1248, Richard de Clare, V comte d'Hertford va invitar als agustins de Normandia a fundar el seu primer convent anglés en Clare, Suffolk. En l'Anglaterra i Irlanda d'el XIV, l'orde agustina contava en més de 800 flares, pero estos priorats s'havien reduït a uns 300 flares abans de les lleis anticlericals del Parlament de la Reforma i la Llei de Supremacia. Els convents varen ser dissolts a partir de 1538 en el marc de la dissolució dels monasteris durant la Reforma anglesa. [48] Una Llista parcial de monasteris dissolts per Enrique VIII d'Anglaterra inclou vàries cases agustinas, entre elles els convents de Leicester[49] i Ludlow (Shropshire), en les Marques Galesas. Els agustins es reestablecieron en Anglaterra en la década de 1860 en la creació del priorat, l'escola i l'Iglésia de Santa Mónica en Hoxton Square, Londres, N1 (arquitecte: I. W. Pugin), construïda entre 1864 i 1866. [50] Clare Priory —una de les cases dissoltes pel rei Enrique VIII— va ser readquirida per l'orde en 1953, en l'ajuda de la família que llavors era la seua propietària.
Organisació de l'Orde
L'Orde de Sant Agustín és una orde de fraternitat apostòlica. Es tracta d'una fraternitat perque tots els germans que l'integren són iguals no existint cap tipo de diferències originades en privilegis, títuls i situacions socials o econòmiques. Els flares agustins viuen en una comunitat fraterna que és la vida en comuna. A través d'ella i units en l'amor de Crist, busquen a Deu, se servixen mútuament, perfeccionen en l'ajuda de la Gràcia els valors de la persona i treballen per la comunitat, buscant la salvació pròpia i de les ànimes. Els flares agustins no posseïxen bens propis pel seu vot de pobrea, sino que totes les coses que posseïxen són en comunitat.[41]
Privilegis i distincions de l'Orde
A l'Orde de Sant Agustín se li han donat certs privilegis durant la seua història. El papa Alejandro IV va lliberar a l'Orde de la jurisdicció dels bisbes i Inocencio VIII, en 1490, va concedir a totes les iglésies de l'Orde indulgències similars a les que poden fer-se en estacions en Roma. En 1352, el papa Juan XXII va decretar que el Sacristán del Palau Apostólico deuria sempre ser un membre de l'Orde les tasques de la qual ademés incloïen ser Guardià del Sagrario, confesor del Papa i el seu bibliotecari (quan la Biblioteca Vaticana va créixer i es va reorganisar en 1481 es va triar un atre bibliotecari). Alejandro VI va confirmar esta missió, garantisant-la per a sempre a un membre de l'Orde per mig d'una bula promulgada en 1497. Entre els sacristanes destacats es troben el Venerable Giuseppe Bartolomeo Malocchio confesor del papa Pío VII i Angelo Rocca, que gràcies a l'aprovació del Papa Paulo V, va fundar la primera biblioteca pública de Roma, la Biblioteca Angelica en el Convent Sant Agustín. En 1929, el papa Pío XI va establir la Pontifícia Parròquia de Santa Ana en la Ciutat del Vaticà, posant-la a càrrec dels agustins l'iglésia dels quals és Sant'Anna dei Palafrenieri. En el mateix any la Parròquia de Sant Tomás de Villanueva en Castel Gandolfo que estava a càrrec de l'Orde, va ser traspassada als Salesianos. Fins a 1929, el retor del Palau Apostólico era ocupat pel Sacristán Pontifici. El papa Pío XI va determinar que el Sacristán també seria nomenat vicari general de la Ciutat del Vaticà «en les facultats necessàries, inclús en temps de Sèu Vacant». Finalment, en 1991, el papa Juan Pablo II va confiar el conte pastoral de la Ciutat del Vaticà a la moradura arcipreste de la basílica de Sant Pedro. L'últim agustino en eixercir l'ofici de sacristà de vicari del Papa per a la Ciutat del Vaticà va ser el bisbe Pietro Canisio Van Lierde qui va ocupar el lloc des de 1961 fins a 1991.
Els agustins encara estan a càrrec de Sacristia de la Basílica de Sant Pedro. El papa León XIV va ser elegit el 8 de maig de 2025, pertany a esta orde, el qual és originari d'Estats Units i naturalisat peruà, ademés de ser el primer sum pontífex de l'Orde de Sant Agustín, també és el segon papa d'Amèrica, el primer d'Amèrica del Nort. Aixina mateix, és el primer papa anglohablante des d'Adriano IV.
Govern i estructura
Llista completa: Anex:Priors Generals de l'Orde de Sant Agustín
La potestat màxima de govern de l'Orde de Sant Agustín recau en el Capítul General, a on es representa a tots els flares. El Capítul General celebrat cada sis anys elegix a un prior general. Actualment el prior general és fra Joseph Farrell, elegit en 2025.[51] Conta en sis assistents i un secretari. La cúria general de l'Orde es troba en Roma, a escassos metros de la Ciutat del Vaticà.
Fra Robert Prevost, prior general entre 2001 i 2013, va ser elegit papa en 2025.
Membres
La fraternitat de l'Orde de Sant Agustín es reflectix en la seua estructura la qual està formada per tres branques que es rigen per Regla de Sant Agustín i les seues Constitucions, ademés estan baix la direcció i conte del prior general.
- Flares profesos membres d'alguna circumscripció de l'Orde, tots estan cridats al apostolado i a l'estudi. La majoria dels Flares són ordenats sacerdots.
- Monges de vida contemplativa membres dels monasteris de l'Orde.
- Llaics Agustinos, adscrits a les Fraternitat Seculars Agustinianas, erigides per decret del prior general.
La Segona Orde de Sant Agustín
- Artícul principal → Monges de l'Orde de Sant Agustín.
Com tota orde mendicante, l'Orde de Sant Agustín està conformada pels flares agustins i les germanes o sorelas agustinas. Antigament cridada Segona Orde, hui conegudes com Agustinas de Vida Contemplativa, l'orde agustina també està integrada per moltes religioses que seguint l'eixemple de sant Agustín viuen en comunitat en Un sol cor i una sola ànima en Deu. Sant Agustín els va deixar este model en crear el primer monasteri de vírgens consagrades a Deu en Àfrica a on va ser priora la pròpia germana del Bisbe d'Hipona. A la mort de la superiora, el monasteri va entrar en molt desorde per lo que el Bisbe va dirigir unes cartes a la nova superiora; dins d'una d'estes cartes va anexar la seua famosa Regla, que ya es vivia en els monasteris de varons, pero de la qual s'obtindrà la Regla que viu tota l'Orde hui en dia. En la fundació de l'Orde, en 1244, de colp i repent junt en els convents de flares es varen erigir també els convents de germanes, de vida contemplativa, buscant grans espais d'oració i contemplació. En el Concili de Trento es va donar una major importància a la vida de clausura de les religioses. Des de l'inici dels monasteris de religioses, estos han produït grans dònes entre les que es coneixen a la santa verge Clara de Montefalco, la santa viuda Rita de Casia i les beatas Magdalena Albrici i María Teresa Fasce. Aixina hui en dia l'Orde Agustina conta en molts monasteris de germanes consagrades a Deu baix els vots de castitat, pobrea i obediència, que vivint una vida comuna, dedicades a l'oració i a l'estudi posseïxen Estatuts Propis del Monasteri veent baix l'obediència de la mare Priora, cridada també en alguns casos Abad, pero compartint al mateix temps tots els monasteris les mateixes Constitucions de l'Orde Agustina baix l'obediència al Pare General de la mateixa.
Hàbit
De la mateixa manera que els seus germans, les monges de l'Orde de Sant Agustín visten l'hàbit negre cenyit a la cintura en un cinturó llarc del mateix color, la toca blanca i el vel negre si són de vots solemnes, o blanc, si són de vots simples o novicias. En alguns monasteris, per tradició, les germanes duen un escapulario negre o una esclavina o capella, negra. Encara que no totes les germanes visten el mateix hàbit negre ( algunes usen la capella i atres escapularios) totes per igual pertanyen a la segona Orde. Despuix d'alguns moviments de reforma suscitat pel mateix Esperit, algunes germanes han renovat la vivències del carisma adaptant una espècie de vida contemplativa i apostòlica sense deixar la vida interior que varen prometre viure. Algunes d'elles usen un hàbit de color beige i vel blanc junt a la creu agustiniana.[52]
Les Germanes Agustinas de la Conversió en Espanya i les Germanes Agustinas de l'Encarnació en Lima, Peru. [52]
Presència
A l'any 2013 l'Orde de Sant Agustín contava en 2818 religiosos distribuïts en 50 països en cinc continents i 435 parròquies al seu càrrec. Ademés l'orde es troba associada a l'Organisació de les Nacions Unides (ONU). Actualment són 2300 per tot lo món.
Sants, beatos i atres figures importants
-
San Agustín d'Hipona, monge, prevere i Bisbe. Doctor de la Gràcia
-
Santa Monica de Tagaste, mare i cristiana de profunda oració.
-
San Guillermo de Maleval, duc d'Aquitània i ermitaño
-
San Nicolás de Tolentino, flare, místic i prevere
-
Sant Joan de Sahagún, flare agustino i prevere de la caritat
-
San John Stone, flare agustino prevere i màrtir
-
Sant Tomas de Villanueva, escritor i Taumaturgo, Bisbe dels pobres
-
San Alonso d'Orozco Mena, predicador, escritor i mestre espiritual, conseller real
-
Santa Clara de la Creu de Montefalco, monja, mística, asceta i abat agustina
-
Santa Rita de Casia, mare, viuda i monja agustina estigmatizada
-
San Alípio, amic de Sant Agustín, Monge i Bisbe de Tagaste
-
San Posidio, Monge Agustino i Bisbe de Calama
-
Beata Teresa Fasce, monja abat i propulsora de la devoció a Santa Rita
-
Beata Josefa María de Benigánim, monja i fundadora
-
Beato Simón Fidati de Casia, flare i contemplatiu
-
Beato Juan de Rieti, flare, contemplatiu de l'obra de Deu
-
Beata Cristina de Spoleto
-
Sant Fulgencio de Ruspe, flare i Bisbe. Escritor i Teòlec sistemàtic.
Sants
- Mónica d'Hipona (h./abbr> 332 – h. 387), mare de Sant Agustín
- Agustín d'Hipona (13 de novembre de 354 – 28 d'agost de 430), patró de l'orde, bisbe d'Hipona i Doctor de l'Iglésia
- Alipio de Tagaste (sigles IV-V), amic de Sant Agustín i bisbe de Tagaste
- Gaudioso de Nàpols (fallit cap al 455), bisbe d'Abitina, qui va introduir la Regla agustiniana en Nàpols
- Liberato, Bonifacio, Servus, Rústic, Rogato, Septimo i Màxim (fallits en 484), màrtirs de Gafsa, canonisats el 6 de juny de 1671[53]
- Fulgencio de Ruspe (462 o 467 – 1 de giner de 527 o 533), bisbe de Ruspe
- Agnello dona Napoli (h. 535 – 14 de decembre de 596), abad
- Odwulf d'Evesham (fallit cap al 855), missioner entre els frisones
- Guillaume de Maleval (fallit el 10 de febrer de 1157), ermitaño, canonisat el 8 de maig de 1202
- Nicolás de Tolentino (h. 1246 – 10 de setembre de 1305), místic, canonisat el 5 de juny de 1446
- Juan de Sahagún (h. 1430 – 11 de juny de 1479), sacerdot i pacificador, canonisat el 16 d'octubre de 1690
- Juan Stone (fallit possiblement el 7 de decembre de 1539), màrtir de la Reforma anglesa, canonisat el 25 d'octubre de 1970
- Tomás de Villanueva (1488 – 8 de setembre de 1555), arquebisbe de Valéncia, canonisat l'1 de novembre de 1658
- Alonso d'Orozco (17 d'octubre de 1500 – 19 de setembre de 1591), sacerdot, canonisat el 19 de maig de 2002
Agustinos destacats
- Artícul principal → .
Sants i beatos agustins
- Artícul principal → Sants i beatos agustins.
|
|
Centres educatius agustinianos
- Artícul principal → .
En l'Orde de Sant Agustín, ademés del gran número de centres d'educació primària i secundària, destaquen els següents centres d'educació superior:
- Universitat Villanova, Filadèlfia, Estats Units
- Merrimack College, North Andover, Massachusetts, Estats Units
- Fundació Universitària Unicervantes, Bogotà - Colòmbia.
- Real Centre Universitari María Cristina de l'Escorial (adscrit a l'Universitat Complutense de Madrit), Sant Lorenzo de l'Escorial, Espanya
- University of Sant Agustín, Iloílo, Filipines
- Zentrum für Augustinusforschung, Würzburg, Alemània
- Institutum Patristicum Augustinianum, Roma, Itàlia.
Vore també
- Sant Agustín
- Anex: instituts de vida consagrada
- [[Archiu:{{#switch:Iglésia catòlica|20px|Vore el portal sobre Iglésia catòlica]] Portal:Iglésia catòlica. Contingut relacionat en Iglésia catòlica.
Referències
- ↑ «Frisk, M. Jean. «La nostra Senyora del Bon Consell», Biblioteca Mariana, Universitat de Dayton». Archivat des de l'original, el 2018-05-16. Consultat el 15-05-2018.
- ↑ 2,0 2,1 «CATHOLIC ENCYCLOPEDIA: Hermits of St. Augustine». www.newadvent.org. Consultat el 2026-05-05.
- ↑ 3,0 3,1 «archive.org/web/20210602213933/https://www.theaugustinians.com/sermons «El monacato d'Agustín», L'Orde de Sant Agustín». Archivat des de l'original, el 2021-06-02. Consultat el 2021-06-01.
- ↑ 4,0 4,1 Ilko, Krisztina(2023).«Forging the Augustinian Past: The Rule-Giving of St Augustine in a Duecento Gradual».Gesta.62(1): 95–126.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Augnet. «GOSA History» (en anglés). Archivat des de l'original, el 30 de decembre de 2016. Consultat el 5 d'abril de 2013.
- ↑ 6,0 6,1 «Còpia archivada». Archivat des de l'original, el 20 de febrer de 2016. Consultat el 19 de setembre de 2015.
- ↑ Rano, Balbino, “'Augustinian Origins, Charism, and Spirituality”', Villanova, Augustinian Press, 1994, 29
- ↑ «archive.org/web/20210604005218/http://www.augnet.org/en/history/regional-history/4823-france/ «France», Augnet 4824». Archivat des de l'original, el 2021-06-04. Consultat el 2021-06-04.
- ↑ Ilko, Krisztina(2021).«Recuperació del convent agustino de Sant Salvatore en la Candia veneciano».Journal of Ecclesiastical History.72(2): 267 –268.doi:10.1017/s0022046920000755.
- ↑ Plantilla:Cite journalast=Górczyk
- ↑ 11,0 11,1 «archive.org/web/20210604023657/http://www.augnet.org/en/history/regional-history/4826-germany/ «Alemània», Augnet - 4826». Archivat des de l'original, el 2021 -06-04. Consultat el 2021-06-04.
- ↑ «archive.org/web/20080722061458/http://www.augnet.org/default.asp?ipageid=625 «Àfrica», “'Augnet”'». Archivat des de l'original, el 2008-07-22. Consultat el 2009-02-15.
- ↑ Cameron, 1974, p. 177.
- ↑ Galende, Pedro G.; Javellana, René B. (1993). Great Churches of the Philippines, Bookmark, pp. 34–35. ISBN 9789715690638.
- ↑ Mones, H. (1988). «La conquista del nort d'Àfrica i la resistència bereber», Història General d'Àfrica: Volum 3, UNESCO.
- ↑ M. C. Hali (2004). Philippine History, Rex Bookstore, Inc.. ISBN 978 -971-23-3934-9.
- ↑ Mann, Charles C. (2012). 1493: Uncovering the New World Columbus Created, Random House Digital, Inc., p. 32. ISBN 978-0-307-27824-1. Consultat el 28 d'agost de 2012.
- ↑ Mitchell, Mairin (1964). Fra Andrés d'Urdaneta, O. S. A. (1508–1568) Pioner de la navegació pel Pacífic d'oest a este, Londres: Macdonald and Evans.
- ↑ Migració forçosa en el món espanyol del Pacífic: de Mèxic a Filipines, 1765-1811.
- ↑ Colon espanyols en Filipines (1571–1599) Per Antonio García-Abasalo
- ↑ Cebu Daily News, Cebu Daily News. «'Va haver mostra la humiltat de Sto. Chiquet'», Philippine Daily Inquirer, 21 de giner de 2012. Consultat el 17 de giner de 2016.
- ↑ «University of Sant Agustin - Top University in Western Visayas» (en en-us). UNIVERSITY OF SANT AGUSTIN. Consultat el 2026-05-05.
- ↑ vejau Agustinos en Amèrica Informació històrica d'Augnet
- Archivat el 22 de juliol de 2008 archivat en Wayback Machine.
- ↑ «Rinunce i nomine, 03.11.2014», Oficina de Prensa de la Santa Sèu, 3 de novembre de 2014. Consultat el 21 de novembre de 2020 (en it).
- ↑ ««Una autoritat deu apartar-se de la corrupció, l'egoisme i d'enriquir-se a sí mateixa»». La República (17 de maig de 2015). Consultat el 21 de novembre de 2020.
- ↑ «Rinunce i nomine, 26.09.2015», 26 de setembre de 2015. Consultat el 21 de novembre de 2020 (en it).
- ↑ «Robert Francis Prevost: el primer papa nortamericà, moderat i de bon humor», The Guardian, 2025-05-08. Consultat el 2025-05-15.
- ↑ «China - 03 | St Augustine of Hippo | Order of St Augustine». www.augnet.org. Archivat des de l'original, el 2016-04-05. Consultat el 2026-05-05.
- ↑ vejau El director de l'escola agustina australiana del St. Augustine's College, Brookvale visita Chinenca Augnet News en 2003
- ↑ vejau Els agustins en l'Índia Informació històrica d'Augnet
- Archivat el 24 de juliol de 2008 archivat en Wayback Machine.
- ↑ cf. Notícies agustinas Agustinos indis htmlAugustinians.org. au
- Archivat el 11 de octubre de 2008 archivat en Wayback Machine.
- ↑ «archive.org/web/20160123023055/http://midwestaugustinians.org/augustinian-martyrs-of-japan Màrtirs agustinos de Japó». Archivat des de l'original, el 2016-01-23. Consultat el 2015-01-02.
- ↑ Taylor, Thomas. «Màrtirs agustinos de Japó». Agustinos del Mig Oest. Província de La nostra Mare del Bon Consell. Consultat el 2 de giner de 2015.
- ↑ vejau Agustinos en Japó [1]
- Archivat el 22 de juliol de 2008 archivat en Wayback Machine.
- ↑ 35,0 35,1 35,2 «archive.org/web/20210604065739/https://www.osa.org.au/ Agustinos de la Província d'Australasia». Archivat des de l'original, el 2021-06-04. Consultat el 2021-06-04.
- ↑ «archive.org/web/20210604005216/https://www.augustinian.org/order «L'Orde de Sant Agustín», Els Agustinos». Archivat des de l'original, el 2021-06-04. Consultat el 2021-06-04.
- ↑ «Sacerdot agustino sobre el papa León XIV», NPR, 8 de maig de 2025. Consultat el 8 de maig de 2025.
- ↑ «archive.org/web/20080328013645/http://www.osa-west.org/blessedclementofosimo.html Gosa-West.org». Archivat des de l'original, el 2008-03-28. Consultat el 2009-02-15.
- ↑ «El pare Joseph Farrell, nou prior general de l'Orde de Sant Agustín» (en en). Orde de Sant Agustín (2025-09-09). Consultat el 2025 -09-18.
- ↑ «archive.org/web/20090101080241/http://augnet.org/default.asp?ipageid=478 ONG: Agustinos - 01 | Sant Agustín d'Hipona | Orde de Sant Agustín» (1 de giner de 2009). Archivat des de l'original, el 1 de giner de 2009.
- ↑ 41,0 41,1 «Còpia archivada». Archivat des de l'original, el 8 de decembre de 2015. Consultat el 19 de setembre de 2015.
- ↑ http://www.agustinosescorial.com/conocernos/orden-de-san-agustin/naturaleza-y-fin#fin
- ↑ «Ekonomist – Tech | Devices | Analysis» (en en-us). Consultat el 2026-05-05.
- ↑ Butler, Gregory S.; Slack, James D. (1994). O. S. Educational Policy Interest Groups: Institutional Profiles, Greenwood Publishing Group. ISBN 0313272921.
- ↑ Arneil, Stan pp. 34 «Out Where the Dead Men Lie» (Els agustins en Austràlia 1838–1992) Augustinian Press Brookvale (1992). pp. 37. ISBN 0-949826-03-0
- ↑ «archive.org/web/20060824051017/http://augnet.org/default.asp?ipageid=636 «Canada» “'Augnet”'». Archivat des de l'original, el 24-08-2006. Consultat el 2009-02-15.
- ↑ «archive.org/web/20210603003339/https://www.marylake.com/ Santuari de La nostra Senyora de la Gràcia de Marylake, Ontario». Archivat des de l'original, el 2021-06-03. Consultat el 2021-06-03.
- ↑ Taylor, Thomas. «St. John Stone». Midwest Augustinians. Província de La nostra Mare del Bon Consell.
- ↑ «Friaries: Friaries in Leicester | British History Online». www.british-history. ac.uk. Consultat el 2026-05-05.
- ↑ 'Hoxton - Priorat de Santa Mónica
- Archivat el 5 de octubre de 2018 archivat en Wayback Machine.» en «Taking Estoc: Catholic Churches of England and Wals», recurs en llínea, consultat el 28 de decembre de 2016
- ↑ Latre, Ampare (2025-09-10). «El P. Joseph Farrell, elegit nou Prior General de l'ORSOA» (en es). Agustinos. Consultat el 2025-12-21.
- ↑ 52,0 52,1 «Monasteri de la Conversió» (en es-és). Monasteri de la Conversió. Consultat el 2026-08-14.
- ↑ Vocations, Augustinian (2016 -08-26). «Els màrtirs agustinos d'Àfrica» (en en). Vocació agustina. Consultat el 2025-02-05.
Enllaços externs
- Este artícul conté una traducció derivada de «Orden de San Agustín» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.