Anar al contingut

Monuments d'Oviedo i del Regne d'Astúries

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Monuments d'Oviedo i del Regne d'Astúries
Regne d'Astúries durant el regnat d'Alfonso II

Monuments d'Oviedo i del Regne d'Astúries és una categoria de l'Unesco que comprén una série d'edificacions prerrománicas construïdes durant el Regne d'Astúries i situades actualment en la comunitat autònoma del Principat d'Astúries, Espanya. Varen ser declarades com Patrimoni de l'Humanitat en 1985 en el nom de «Iglésies del Regne d'Astúries», i en 1998 es va ampliar la denominació per a incloure la Cambra Santa d'Oviedo, la Foncalada i Sant Julián dels Prats.[1]

Época històrica

Artícul principal → Regne d'Astúries.

El Regne d'Astúries va ser el primer estat cristià establit en la península ibèrica despuix del colapse del regne visigot de Toledo despuix de la mort del rei Rodrigo en la batalla de Guadalete i la subsegüent invasió musulmana. El regne va durar des de l'any 718 fins a 925, quan Fruela II va accedir al tro del Regne de León.

El regne s'inicia despuix de la batalla de Covadonga en l'any 722. Pelayo i els seus companyers situats en el mont Auseva, en una de les coves de la qual, Covadonga, es varen refugiar. Allí varen conseguir emboscar al destacament sarraí, que va ser aniquilat. La victòria —relativament menuda, puix en ella varen intervindre a penes uns quants centenars de soldats berebers— va otorgar un gran prestigi a Pelayo i va provocar una insurrecció massiva dels astures. Munuza, veent-se llavors aïllat en una regió crecientemente hostil va decidir abandonar Gijón i dirigir-se al Replanell a través del Camí de la Taula. No obstant va ser interceptat i mort pels astures en Olalíes (actual concejo de Grau).

Despuix del decés de Pelayo i el seu fill Favila, els succeïx en el tro Alfonso I. En el seu regnat comença l'expansió territorial del regne astur des de les seues terres situades en els Picos d'Europa cap a l'oest en direcció cap a Galícia.

Durant els següents cinquanta anys (739-791) el regne es va afiançant tant en territoris com en organisació polític-social. La successió de monarques aplega fins al 791, any en el que és coronat Alfonso II el Cast. Durant el seu regnat realisa expedicions de castic cap al sur, aplegant tan llunt com fins a Lisboa en 798, i en 825 venç també als musulmans en el Nalón. Fixa la capital del regne en Oviedo i repobla Galícia i zones septentrionals de Castella i León. Va ser un regnat expost a atacs continus dels musulmans. Aixina i tot, s'expandix, i apareix el prerrománico asturià, donant lloc a joyes de l'arquitectura migeval europea. Alfonso II instaura el cult jacobeo, i és la primera figura en el Camí de Santiago, que vincula a Astúries en Europa (especialment en el regne de Carlemany), tenint com a enemic comú a un sur de cultura oriental. Alfonso II era de mare alavesa, en lo que ya es veu la vocació d'atraure el regne asturià als veïns vascones. En la batalla de Lutos (llodos en asturià, ciènages en castellà), es inflige una dura derrota als àraps i berebers que volien acabar en la creixent amenaça que suponia el ya regne. En 808, mana forjar la creu dels Àngels. Este rei encarrega a l'arquitecte Tioda les construccions de varis edificis de caràcter regio i religiós per a embellir Oviedo, dels quals per desgràcia pocs han sobrevixcut, en edificar-se damunt en regnats posteriors.


Els següents reis, Ramiro I (fill de Bermudo que es proclama rei despuix d'una guerra civil) i Ordoño I, viuen en un periodo de guerra contínua contra els musulmans. En temps de Ramiro I, es desenrolla l'art ramirense, l'apogeu del prerrománico asturià. Este rei lliura la batalla de Clavijo, en la que, segons la llegenda, l'apòstol Santiago a lloms d'un cavall blanc ajuda a l'eixèrcit asturià contra les tropes islàmiques. En l'any 844, una flota normanda apareixia front a la costa de Gijón. No se sap en certea si varen desembarcar allí, pero no varen ser detinguts ya que varen proseguir fins al lloc que les cròniques cridaven Far de Brigantio (La Corunya), a on varen ser rebujats, proseguint l'incursió segons les cròniques cap a Espanya (les cròniques asturianes cridaven Espanya a a el-Ándalus).

Ordoño repobla Astorga, León, Tuy i Amaya. Establix relacions estretes en el regne de Navarra, ajudant possiblement a la lliberació del rei García Íñiguez seqüestrat pels normants. Dins del procés de vinculació en la vall de l'Ebre, establix aliances en els Banu Qasi de Saragossa, als que també combat en ocasions en successives variacions d'aliances. Ordoño també tracta d'ajudar, sense èxit, als mozárabes toledans en rebelió contra l'emir cordovés. A la seua mort, li succeïx el seu fill Alfonso III.

Alfonso III marca el moment cim de poder del regne d'Astúries. Establix relacions molt estretes en el Regne de Navarra, lluita i s'alia repetides voltes en els Banu Qasi de Saragossa i lluita al costat dels mozárabes de Toledo en la seua lluita contra el poder emiral.

En l'any 908, un sigle en acabant de que Alfonso II ho fera en la creu dels Àngels, mana forjar la creu de la Victòria, símbol des de llavors d'Astúries. Alfonso es casa en Jimena, noble navarresa, possiblement filla de García Iñíguez. En el respal dels nobles gallecs, com Hermenegildo Gutiérrez, conquista el nort de l'actual Portugal. També s'alvança pel Duero, conquistant-se Zamora i Burgos. En el moment d'apogeu, el regne asturià ocupa tot el noroest peninsular, des de Porto fins a Àlaba.

García I, fill d'Alfonso III el Magne, despuix de la seua lluita contra el seu pare i els seus germans Ordoño II i Fruela II, trasllada la capital del regne a León, en lo que es crea un nou regne que aglutinarà a l'asturià, el Regne de León.

Art

Artícul principal → Art asturià.

El denominat prerrománico asturià és un art englobat dins del prerrománico i que es localisa en la península ibèrica adjacent al Mar Cantàbrica, lliure de l'ocupació musulmana al final del VIII (despuix de la derrota de Guadalete i posterior invasió sarraïna i fins a començos del X en que és absorbit pel art romànic vingut de França).

Encara que successor de l'estil visigot, no pot dir-se que l'asturià siga hereu llegítim seu, puix no conserva sino accidentalment algun dels seus elements principals com és l'arc en ferradura i si be al principi va deure ser una imitació paupèrrima del mencionat art, molt pronte es manifesta en nous i originals elements acàs importats d'Orient o de Llombardia que singularment ho realcen i ho denuncien com a precursor del romànic.

Etapes

El prerrománico asturià oferix els dos tipos o formes que ya es varen notar distintes en l'estil visigot, pero que en l'asturià es precisen més encara: el tipo llatí i el tipo bizantí. Un i un atre admeten columnes i pilastres i també semicolumnas adossades al mur i travades en arcs, formant aixina el mur compost i preludiando el pilar compost de l'arquitectura romànica el qual apareix ya complet en l'arquitectura mozárabe del X. En abdós tipos es troben arcs de mig punt i peraltados pero no de ferradura sino per excepció (llevat els ajimeces) i arcs també de descàrrega en els murs i contraforts o estrebes exteriors. En un i un atre s'observen canceles o antepechos de pedra ornamentada en l'ingrés de l'àbsit, capitells alguna cosa historiados i que s'aparten de l'idea clàssica, finestres ajimezadas i en ornamentació de pedra calada, chicotets rosetones, ornaments de toscas figures, de brots serpenteantes, de rosetoncillos variats, de cables i trenats i atres llabors d'estil visigot.

Segons açò, es dividix este art en vàries etapes:

Primeres obres de l'art asturià

Santianes de Pravia

L'iglésia de la Vora Cruz en Cangas de Onís, originalment construïda sobre un dolmen prehistòric, i reconstruïda despuix de la destrucció que va sofrir en la guerra civil.

L'iglésia de Sant Joan, en Santianes de Pravia, edificada per orde del rei Sija. En esta apareixen pràcticament tots els elements del prerrománico asturià, encara que en essència seguix a lo visigot.

Prerramirense o alfonsí

Es referix al periodo comprés entre 791 i 842, regnat d'Alfonso II qui va intentar emular a Toledo, des de la seua capital, Oviedo. En les iglésies antigues d'Astúries es constituïx per l'adopció de planta basilical en tres naus per lo comuna en les seues àbsits quadrats i la seua finestra en cada u. Es cobrixen estos en volta de canó i les naus en armadura de fusta.

Este rei construïx la Cambra Santa, únic restant del recint palatino que queda en la catedral d'Oviedo. És un chicotet edifici de dos plantes, la segona, el oratori, reformada en época romànica, quan es va afegir la volta de canó, i la primera abovedada, destinada a guardar relíquies. També es va construir la cripta de Santa Leocadia.

Sant Julián dels Prats
Interior de Sant Julián

També va fer construir prop de la capital, l'iglésia de Sant Julián dels Prats, o de Santullano, temple espacioso que presenta clarament definits els caràcters propis d'este estil. Té planta basilical de tres naus, separades per pilars quadrats que sostenen arcs de mig punt i presenta un transepto en un remarcat alçat. l'iconostasio, que separa la part reservada al clero, del restant del temple, presenta una remarcable similitut en un arc triumfal. Destaca d'este temple el seu grandiosidad i la seua originalitat que s'aparta de models visigots. Pero sense dubte, lo que més atrau d'este temple és la seua decoració pictòrica, en pintures al fresc (estucs, en més propietat) en tres cossos superposts, anicónicas, en decoració arquitectònica, de clar influix romà. Es tractaria més be d'un temple monàstic i no palatino, si be es reservava per al rei una tribuna en el transepto.

Pertanyen també a este periodo l'iglésia d'iglésia de Sant Tirso i Santa María de Bendones.

Ramirense

En Ramiro I (842-850) alcança l'art asturià la seua màxima expressió, a pesar de lo breu del seu regnat, representant les construccions del mont Naranco el seu millor exponent. Adopta la planta quadrada o de creu grega, l'àbsit quadrat, també en finestra, la volta de canó per a cobrir totes les naus i els arcs perpiaños para sostingues o reforç de les voltes.


Escomençant per l'Iglésia de Santa María del Naranco, direm que es considera com a Saló del Tro o Aula Regio del rei Ramiro (encara que l'absència d'un àbsit per a ubicar el tro sembla dificultar esta utilisació), la seua residència suburbana i com tal va ser restaurada, a partir de la seua reutilisació com a iglésia rural. La planta inferior és una sala coberta en voltes, sense finestres, diferenciada en tres àmbits: el central per a guàrdia i servitut, un atre per a capella real privada, i un atre per a bany; la superior, a la que s'accedix per unes escales de fàbrica exteriors, és un gran saló rectangular en volta de canó i arcs fajones, obert en els seus extrems per una triple arcada. La decoració és netament nòrdica o germànica, en arcs molt peraltados i molures tallades imitant obres en fusta o orfebreria.

Sant Miguel de Lillo

Sant Miguel de Lillo era l'iglésia palatina de Ramiro I, com ho atesta la seua decoració escultòrica, i en ella es conservava un tros de la Santa Creu, la relíquia més sagrada del tesor visigot. Les seues característiques principals són el abovedament, la esbeltez dels soports i la tribuna destinada al monarca. Tenia tres naus, pero solament es conserven el pòrtic en dos cambres i el primer tram de les naus. Devem destacar les jambes de les seues portes, que possiblement inclouen una representació del propi monarca, la decoració del qual anuncia el periodo romànic.

Santa Cristina de Lena, de possible orige visigot, reformada per Ramiro I. La seua característica principal és la seua iconostasio, format per tres arcs de pedra sobre quatre columnes de marbre, en elements visigots, que separava al presbiteri de la nau principal.

Les característiques de les citades construccions han fet que alguns autors parlen de prerrománico o protorrománico, i encara que, en efecte, les seues formes i solucions arquitectòniques semblen indicar-ho aixina, lo cert és que l'autèntic romànic hispà va tindre unes fonts distintes.

Postrramirense

S'inclou ací el regnat d'Alfonso III el Magne (866-910), que va rebre influències directes visigotes, pel contacte en eixes construccions en ser repoblada la península en l'alvanç cristià i el replec musulmà, encara que atres autors parlen d'un estancament o aïllament de l'art astur.

Sant Salvador de Valdediós

Sant Salvador de Valdediós (IX) és un temple de tres naus cobertes en canons axials, capçalera triple, en cambres abovedadas per damunt dels àbsits quadrats i pòrtic lateral afegit posteriorment, que es va convertir en una constant en l'arquitectura hispana; en les finestres hi ha calats de pedra en dibuixos com les cadenes de les corones de Guarrazar. Està molt influïda pel art mozárabe.

Sant Adriano de Tuñón posseïa una estructura de tres naus, separades per pilars, pòrtic tripartit i cambres en els extrems de les naus laterals. Este temple és el que més s'aparta de les tradicions de l'art astur clàssic.

Pertanyen també a este periodo Sant Salvador de Priesca, Santiago de Gobiendes i Sant Pedro de Nora, l'iglésia de Sant Salvador en Deva (X), l'iglésia de Sant Salvador de Fonts (de principis del XI) i atres obres de menor importància.

Monuments inscrits

Santa Cristina de Lena

En la novena sessió del comité sobre el patrimoni de l'humanitat celebrada en París entre el 2 i el 6 de decembre de 1985 es va acceptar l'inclusió de Santa María del Naranco, Sant Miguel de Lillo i Santa Cristina de Lena en la llista de llocs patrimoni de l'humanitat. Tretze anys més tart, en 1998, es va ampliar l'inscripció a Sant Julián dels Prats, Cambra Santa d'Oviedo i Foncalada.

Sant Julián dels Prats

Artícul principal → Sant Julián dels Prats.


Sant Julián dels Prats, també coneguda com Santullano, és una Iglésia prerrománica de principis del IX que es troba en Oviedo, sent una de les principals mostres de l'art asturià. L'iglésia està dedicada als sants màrtirs Julián i Basilisa, i va ser construïda cap al IX.

La seua data exacta de construcció no ha aplegat als nostres dies, pero se sap que la seua construcció va ser ordenada per Alfonso II.[2]

És un temple espacioso que presenta clarament definits els caràcters propis d'este estil. Té planta basilical de tres naus, separades per pilars quadrats que sostenen arcs de mig punt i presenta un transepto en un remarcat alçat. l'iconostasio, que separa la part reservada al clero, del restant del temple, presenta una remarcable similitut en un arc triumfal. Destaca d'este temple el seu grandiosidad i la seua originalitat que s'aparta de models visigots. Pero sense dubte, lo que més atrau d'este temple és la seua decoració pictòrica, en pintures al fresc (estucs, en més propietat) en tres cossos superposts, anicónicas, en decoració arquitectònica, de clar influix romà. Es tractaria més be d'un temple monàstic i no palatino, si be es reservava per al rei una tribuna en el transepto.

De les tres entrades al temple hui en dia dos estan tapiadas.

Santa María del Naranco

Vista de la frontera oriental de Santa María del Naranco
Artícul principal → Santa María del Naranco.

Santa María del Naranco és una iglésia prerrománica asturiana situada a tres quilómetros d'Oviedo, sobre l'ala sur del Mont Naranco que originalment va ser palau del rei Ramiro I.

L'edifici va ser manat construir per Ramiro I com a palau, sent acabat en l'any 842, formant part d'un complex arquitectònic que també comprenia la propenca iglésia de Sant Miguel de Lillo, erigida a tan sol cent metros de distància. No obstant, a causa de l'afonada de la capçalera i de part de les naus de Sant Miguel va ser transformat en iglésia a finals del XIII. S'ubica en l'ala meridional del Mont Naranco a on existia un bosc en el que abundava la caça, per lo que va haver de tindre caràcter de palau de camp o residència real dedicada a l'oci.

Consta de dos pisos i traçat rectangular de 20 metros de llongitut per 6 d'ample, resultant una planta prou allargada. En els seus costats majors existixen dos eixints dels quals el del costat nort correspon a una escala de dos tirs per la que s'accedix a la planta superior.

La planta baixa consta d'un ampli cos central cobert de volta de canó recorregut per arcs fajones que descansen directament sobre el mur, per lo que presenta grans similituts en la capella inferior de la Cambra Santa d'Oviedo, en la catedral ovetense. Va ser possiblement utilisat com oratori palatino, encara que s'especula en que es tractara d'una cambra regio a on es rebera audiència, esta teoria es recolza en el bancada que recorre les parets, i està flanquejat per dos cambres laterals en coberta de fusta. D'estes cambres laterals la del costat este comunica en el cos central i va tindre funcions de sala de bany o aljibe, conservant la seua pila. La del costat oest solament és accessible des de l'exterior, desconeixent-se la seua funció, podent haver acollit una garita.


La planta superior va ser planta noble, presentant una distribució similar a la de la planta baixa. La gran sala central, rectangular i coberta per volta de canó peraltada travessada per sis arcs fajones que es recolzen en mènsules. Està recorreguda en els seus costats majors per una arquería cega que es recolza en dobles columnes de fustes sogueados d'orige celta. Es troba flanquejada en este cas per dos miradors o tribunes també coberts en volta.

Sant Miguel de Lillo

AP Iglésia prerrománica dedicada a Sant Miguel Arcàngel manada edificar cap al 842 pel rei Ramiro I en el Mont Naranco, en les afores d'Oviedo. Es troba a escassos metros de Santa María del Naranco.

Possiblement és la que segons la crònica Albeldense, este monarca va manar construir junt als seus palaus, en funció d'iglésia palatina. En principi va poder estar dedicada a Santa María i San Miguel.

Originalment va tindre planta basilical de tres naus, pero solament es conserva una tercera part de la seua llongitut, perque durant el XIII o principis del XIV es va arruïnar possiblement per les males condicions del sol. Es conserva únicament el vestíbul i l'arrancada de les seues tres naus. Sobre el primer es troba la tribuna real, flanquejada a abdós costats per dos chicotetes estàncies.

La coberta és abovedada, per mig d'un sistema complex de voltes de mig canó. Les naus estan separades per arcs que descansen en columnes, fet inusitado por cuanto lo habitual en l'art asturià és l'ús del pilar com a soport. Estes columnes es recolzen en altes bases quadrades que alberguen decoració escultòrica de arquillos que enquadren figures.

Està realisada en la seua major part a pur de sillarejo, encara que els cantons dels murs i els contraforts són de selleria. Les finestres presenten belles gelosies tallades en pedra. La construcció resulta esvelta i mostra cert interés del seu autor per les proporcions posat que la seua altura és el triple de l'esgambi de les seues naus.

Cambra Santa d'Oviedo

Interior del pis superior de la Cambra Santa
Artícul principal → Cambra Santa d'Oviedo.


La Cambra Santa va ser construïda per Alfonso II al començament del IX quan va reconstruir l'iglésia d'estil prerrománico dedicada a Sant Salvador i que havia segut erigida per Fruela I en el VIII i posteriorment destruïda pels musulmans.

La Cambra Santa és una capella palatina que es troba adossada a la Torre de Sant Miguel, restant del Palau de Fruela i que hui en dia es troba integrada en la Catedral d'estil gòtic d'Oviedo. Des del IX es guarden en ella els tesors i relíquies de la catedral. Gran part d'estes relíquies havien segut dutes des de Toledo; com l'Arca Santa (XI), el Sant Sudario, relíquies de la Vora Cruz, el Crist Nicodemus (XII) i unes atres per a alluntar-les de territori musulmà i del perill de pèrdua que això suponia.

La Cambra Santa està estructurada en dos plantes: la cripta (avall) i la capella superior (San Miguel). La cripta està coberta per una volta de rajola en forma de canó dedicada a Santa Leocadia. la capella superior està baix la advocació de San Miguel i conté les relíquies. Esta té dos naus de 12 per 6 m de llarc i ample respectivament. Va ser posteriorment reformada (XIII) agregant-se-li la volta de la nau i el Apostolado escultòric romànic.

Santa Cristina de Lena

Artícul principal → Santa Cristina de Lena.


Santa Cristina de Lena és una iglésia prerrománica asturiana, construïda a mitan del IX i situada en el concejo de Lena, en el Principat d'Astúries. Es troba a 35 km al sur d'Oviedo per l'A-66, en un tossal de la parròquia de Felgueras, propenca a Pola de Lena, que domina la vall del riu Lena.

Pot correspondre provablement a l'antiga fundació del Sant Pedro i Sant Pablo de Felgueras del VII, sent el seu orige visigot. L'estructura actual es va construir en el IX, any 852, baix el regnat de Ramiro I, per lo que es classifica com ramirense de la mateixa manera que els monuments del Naranco.

Este chicotet edifici en un pla de creu grega, inhabitual en l'arquitectura asturiana, seguix els paràmetros tradicionals: consta de cinc segments en forma quadrangular, definits pels arcs fajones que es recolzen en una arquería cega que recorre els murs laterals, sent un d'ells, el més gran, el que conforma la nau principal del temple. El sol es troba a dos altures en l'entrada més baixa respecte a l'altar. El tipo de volta usada és la volta de canó que descansa sobre arcs fajones reforçats en l'exterior per contraforts.

Està dotada de nàrtex i d'iconostasis, format per tres arcs de pedra que descansen sobre quatre capitells en les seues respectives quatre columnes de marbre tancades per gelosies calades en forma rectangular, que separa el presbiteri de la nau principal. En el fondo es pot vore l'iconostasio que seguix les pautes de l'art de Ramiro I encara que es poden contemplar motius visigots en la decoració.

Foncalada

Artícul principal → Foncalada.
Vista de la font de Foncalada

La font de Foncalada és una font d'aigua potable construïda per órdens del rei asturià Alfonso III en la ciutat d'Oviedo i situada en el carrer del seu mateix nom, Foncalada (del llatí fonte incalata). Dins de l'art prerrománico en Astúries és l'únic eixemple de la seua classe conservat fins als nostres dies, ademés de l'únic vestigi o restant de construcció en fi d'utilitat pública de l'Alta Edat Mija dins de la ciutat.

La seua construcció està basada en les obres civils romanes i segons investigació realisada per Francisco Borge, associada recentment a l'aparició de restants romans en el carrer de la Rúa, va ser construïda al costat de la calçada romana que unia el nort i el sur de la regió i que també passava per davant de l'iglésia de Sant Julián dels Prats, segons l'estudi de les seues inscripcions es creu que la seua construcció data de la primera mitat del IX atribuint-se al rei Alfonso II.

La seua primera aparició documental data de finals del XI. El seu nom prové d'una inscripció que es troba en ella fontem calatam, es pot traduir per font invocada. Segons els recents treballs arqueològics, portats a terme per Sergio Rius i César García de Castro, han demostrat que es va tractar d'un edifici monumental destinat a banys, dotat ademés d'una important càrrega simbòlica religiosa, en relació en l'identificació de les aigües, potencialment curatives, en Jesucrist, invocat com Salvs en les inscripcions que cobrixen el front del monument. Dins de les inscripcions en el vèrtiç del frontó es pot vore la creu de la Victòria, característica d'Alfonso III, en l'alfa i omega apocalípticos.

Proposta d'ampliació

Durant la sessió trigèsim primera celebrada en la ciutat neozelandesa de Christchurch entre el 23 de juny i l'1 de juliol de 2007 es va admetre l'estudi per a l'inclusió en la llista de l'iglésia prerrománica de Sant Salvador de Valdediós situada en el concejo de Villaviciosa.

Referències

  1. ↑ «Monuments of Oviedo and the Kingdom of the Astúries». UNESCO Culture Sector. Consultat el 17 de febrer de 2013.
  2. ↑ Es troba referències a este fet en la Crònica d'Alfonso III, en les dos versions existents, tant la rotense com en la Sebastiense
    Alfonso II va edificar també, al noroest, distant del palau casi un estadi, una iglésia en memòria de Sant Julián màrtir, en dos altars posats a abdós costats, d'admirable disposició de la decoració (versió Sebastiense)

Enllaços externs

Commons