Santa María del Naranco
Santa María del Naranco és una iglésia catòlica situada a quatre quilómetros d'Oviedo (Astúries, Espanya), sobre l'ala sur del mont Naranco. L'edifici data de el IX i originalment no es va proyectar com a iglésia, lo que ha suscitat dubtes sobre cual va anar el pla d'usos original del monument. Habitualment es considera que es va tractar del Aula Regio del conjunt palacial que el rei Ramiro I va manar construir en les afores de la capital del regne d'Astúries. Atres teoria sostenen que es va edificar com a pabelló de caça, residència real i, la més recent, com un mausoleu funerari del propi Ramiro I.[1] L'iglésia va rebre ampliacions relacionades en el seu us com a temple a lo llarc de l'Edat Mija i Moderna. En els 1930 tots els afegitons que no anaren alt medievals es varen demolir, alcançant el monument el seu aspecte actual.
El seu estil artístic és el denominat art asturià o "ramirense", dins del prerrománico, i està declarat Patrimoni de la Humanitat dins de Monuments d'Oviedo i del Regne d'Astúries.
Història
[editar | editar còdic]Orige
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
L'edifici es va construir en la década del 840, sent promogut pel rei d'Astúries Ramiro I (842-850) en terrenys de la seua propietat ubicats en el mont Naranco, a una distància prudencial de la ciutat d'Oviedo.[2] Se sosté que l'edifici estava inserte en un complex arquitectònic del que només ha perdurat un atre edifici: la propenca iglésia de Sant Miguel de Lillo, erigida a uns 240 metros de distància a major altitut.[2] La Crònica albeldense assegura que Ramiro «en el lloc cridat Ligno, va edificar iglésies i palaus d'admirable construcció i de fortísimas voltes». [2]Recentment, autors com César García de Castro han posat en dubte l'existència d'una relació intencionada entre Sant Miguel de Lillo i Santa María del Naranco.[2]
Un dels motius que varen dur a edificar-ho va ser la necessitat de Ramiro I de buscar llegitimitat per mig de la construcció d'un edifici monumental sobre Oviedo. Ramiro havia accedit al tro d'una manera conflictiva, incloent un enfrontament militar contra el noble Nepociano, per lo que la seua llegitimitat era escassa i tenia que reforçar-la en qualsevol mecanisme simbòlic.[2] El pabelló per lo tant hauria tingut una vinculació directa en Ramiro I i el poder monàrquic, d'ahí que se li interprete com un palau.[2]
Sánchez-Albornoz va formular que l'edifici tenia una funció residencial, a modo de pabelló per a acodir a caceres en El Naranco.[3] Actualment esta hipòtesis està totalment descartada: l'edifici mai va ser apte per a la residència, al no tindre una morfologia adequada i en estar expost a les inclemències del clima.[4] La teoria més acceptada sosté que l'edifici va tindre un us palacial, tal volta com Aula Regio. Els seus possibles usos varen poder ser com a saló del tro, de recepcions, de reunions, de cerimònies, de convits..., sense excloure la seua rellevància simbòlica en un periodo d'inestabilitat política.[3]
A causa de l'afonada de la capçalera i de part de les naus de Sant Miguel, el monument va ser transformat en iglésia baix advocación de Santa María, provablement durant el sigle XII, puix la crònica silense de 1150 ya ho registra com a temple de Santa María.[5]
Ampliacions i reformes
[editar | editar còdic]Durant la Baixa Edat Mija a l'edifici se li va adossar una casa parroquial, que es conectava a la cambra principal a través del que havia segut el mirador oest.[2] També se li va afegir una espadaña a la coberta i atres elements, com a nous trams d'escales i murs per a tapiar les finestres.[2]
En 1697 l'iglésia va sofrir una transformació en el seu aspecte exterior i interior a mans de Pablo de Cubas i Ceballos. Se li va construir de manera adossada una sacristia en el costat oriental.[2]
En el XIX, l'edifici cobra gran interés en el sorgiment de la historiografia de l'art a la calor del Romanticisme.[2] Seguint les tesis de Viollet-li-Duc, a l'edifici se li tenia que retirar els seus afegitons de l'Edat Moderna per a alcançar l'aspecte més altomedieval possible, segons el criteri de el XIX. Francisco Javier Parcerisa va dibuixar en 1856 una versió de l'edifici segons ell va interpretar que havia lluït originalment.[2] Aixina i tot, en eixe any es va demolir l'antiga espadaña medieval i es va construir una atra d'estil neoclàssica sobre l'accés nort a l'edifici.[2]
La rehabilitació del temple per a adaptar-ho a l'ideal altomedieval va córrer a càrrec de Luis Menéndez-Pidal. Es va presentar el proyecte en 1929, que seguia les idealisacions dibuixades en el XIX. En 1931 varen començar les obres de derrocament de la part medieval i barroca, les quals per a 1934 ya havien finalisat.[2]
Des de la Transició les obres que se li han fet a l'edifici han tingut presente conservar-ho i mantindre el mateix aspecte en el que va aplegar a l'actualitat.[2]
El temple va ser declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per l'Unesco en decembre de 1985.[6]
Arquitectura
[editar | editar còdic]Té una planta rectangular de 21 metros de llarc per 6 d'ample, i està dividida en dos pisos, en una altura total d'uns 9 m,[7] resultant una planta prou allargada. En els seus costats majors existixen dos eixints dels quals el del costat nort correspon a una escala de dos tirs per la que s'accedix a la planta superior.
La planta baixa consta d'un ampli cos central cobert d'una volta de canó recorregut per arcs fajones que descansen directament sobre el mur, per lo que presenta grans similituts en la capella inferior de la Cambra Santa d'Oviedo, en la catedral ovetense. Va ser possiblement utilisat com oratorio palatino, encara que s'especula en que es tractara d'una cambra regio a on es rebera audiència, esta teoria es recolza en el bancada que recorre les parets, i està flanquejat per dos cambres laterals en coberta de fusta. D'estes cambres laterals la del costat este comunica en el cos central i va tindre funcions de sala de bany (interpretació controvertida) o aljibe, conservant la seua pila. La del costat oest solament és accessible des de l'exterior, desconeixent-se la seua funció, podent haver acollit una garita.
La planta superior va ser planta noble, presentant una distribució similar a la de la planta baixa. La gran sala central, rectangular i coberta per volta de canó peraltada travessada per sis arcs fajones que es recolzen en ménsulas. Està recorreguda en els seus costats majors per una arquería cega que es recolza en dobles columnes de fustes sogueados d'orige celta. Es troba flanquejada en este cas per dos miradors o tribunes també coberts en volta.
A l'exterior, en els seus costats majors, són visibles els contraforts que es corresponen en els arcs fajones interiors. En els costats menors la frontera s'estructura en tres pisos, corresponent el central a la planta noble, els miradors de la qual s'òbrin a l'exterior per mig de tres arcs de mig punt peraltados, en els que el central és llaugerament major. Este mateix esquema, a una escala molt més reduïda i estilisada, es repetix per damunt d'ells, formant el finestral de dos cambres a les que no existix accés llevat en l'ajuda d'una escala i la seua utilitat era de guardar el tesor del noble
Principalment l'aparelle arquitectònic utilisat és el sillarejo, com és corrent en l'art asturià.
El resultat és un edifici elevat, esvelt i elegant, modulat per la simetria dels contraforts i la gràcia dels seus arcs de mig punt peraltados, alguna de les solucions constructives de la qual i decoratives, com les voltes de canó, els arcs fajones, els contraforts exteriors o la supeditació de la decoració escultòrica a l'arquitectura, suponen una clara bestreta del romànic.
Decoració escultòrica
[editar | editar còdic]
Ademés del sogueado en fustes i capitells, estos es troben decorats en animals, tema que es repetix en els treinta y dos medallones ubicats en els carcanyols dels seus arcs, junt en aus, cuadrúpedos, cavalls i cavallers en actitut de combat. Els medallones els podem trobar tant en l'interior com l'exterior de l'edifici, com arremate inferior de pilastres o cintes, llargues i estriadas en l'exterior i curtes baixe les ménsulas en les que es recolzen els arcs fajones interiors.
És una decoració alguna cosa tosca, que denota influència oriental tardorromana i que es troba supeditada a l'arquitectura.
En la cultura popular
[editar | editar còdic]La película del director nortamericà Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona, està rodada en part en el temple de Santa María del Naranco.[8] Va servir com a teló de fondo del videoclip Llamente de gaites, del grup Els Archiducs, el soliste dels quals era en eixe moment Esme Casal.
La vista dels tres arcs dels seus miradors constituïxen una de les principals imàgens turístiques del Govern del Principat d'Astúries des de 1985: la marca Astúries, paraís natural.[9] L'artiste Arcadi Moradell va dibuixar la silueta de la arquería i va situar en el fondo un paisage que combina costa i montanya, en referència al patrimoni natural de la regió i al seu llegat cultural.[9]
Nova interpretació com a mausoleu
[editar | editar còdic]En 2024 l'arqueòlec César García de Castro va afirmar que l'edifici s'havia construït en el IX en calitat de mausoleu funerari del seu promotor, Ramiro I.[10] Esta interpretació ve donada despuix d'estudiar una llosa ubicada en l'accés a l'edifici. La llosa tenia un tamany inusualment gran (actualment està fragmentada en 25 trossos) i era coetánea al restant de l'immoble.[10] Ademés, un sarcòfec va poder haver entrat de manera apropiada sobre la llosa. Açò va dur a García de Castro a pensar que l'edifici no es va construir com a palau ni aula palatina, sino com mausoleu, en una posició privilegiada sobre Oviedo. Ramiro I havia tingut problemes successoris per a aplegar al tro i necessitava llegitimar-se front a l'aristocràcia local, amprant este edifici com a element de llegitimació. Segons César García, el fill i successor de Ramiro, Ordoño I, va traslladar la seua tomba a Oviedo, per lo que l'edifici es va readaptar com a iglésia en acabant d'haver segut construïda. [11][10]
En base en esta teoria, l'archidiòcesis d'Oviedo, propietària de l'immoble, va sostindre que l'edifici sempre ha estat vinculat a usos religiosos, sense haver tingut un component llaic.[12]
Atres estudiosos, en declaracions arreplegades en prensa, no li donen veracitat a la tesis de García de Castro. Sostenen que la llosa es va correspondre en una tribuna per a orar i que no tindria sentit ubicar el sarcòfec en l'exterior de l'edifici i no en la seua cripta.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «[1]», El Comerç. Consultat el 28 de maig de 2024.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 Treballe Fi de Grau ETSAM.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Divisió entre els experts sobre Santa María del Naranco: alguns oponen a la tesis del mausoleu la d'una tribuna des de la que parlava el rei» (en és). La Nova Espanya. Consultat el 2025-04-18.
- ↑ «Santa Mª del Naranco, ¿aula regio, mausoleu de Ramiro I?… La ‘piràmide’ de Ramiro I en Santa María del Naranco, més allà del titular» (en és). Astúries Llaica. Consultat el 2025-04-18.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Archivat des d'el original, el 29 de maig de 2009. Consultat el 20 d'octubre de 2009.
- ↑ «Monuments of Oviedo and the Kingdom of the Astúries». UNESCO Culture Sector. Consultat el 17 de febrer de 2013.
- ↑ «Santa María de Naranco». Archivat des d'el original, el 8 de febrer de 2012. Consultat el 12 de juliol de 2012.
- ↑ [2] [3] archivat en Wayback Machine.. coveralia.com
- ↑ 9,0 9,1 «Els secrets de la marca 'Astúries, Paraís Natural': quina mostra i quí la va dissenyar» (en és). COPE. Consultat el 2025-04-18.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 «Santa María del Naranco va ser concebut com el mausoleu del rei Ramiro I: tots els secrets de la sorprenent troballa que canvia l'història oficial» (en és). La Nova Espanya. Consultat el 2025-04-18.
- ↑ «[4]», El Diari.és. Consultat el 28 de maig de 2024.
- ↑ «ser-iglésia/ Santa María del Naranco: Sempre va ser iglésia» (en és). Arzobispado Oviedo. Consultat el 2025-04-18.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Santa María del Naranco.- Pàgina oficial de Santa María I S. Miguel
- Dibuixos i plans de l'iglésia
- Model 3D de Santa María del Naranco
- Model 3D en Google Earth [5] archivat en Wayback Machine.
- Mirabilia Ovetensia: Ficha, imàgens, i visita virtual al monument
- El contenido de este artículo incorpora material de una entrada de la Enciclopedia Libre Universal, publicada en español bajo la licencia Creative Commons Compartir-Igual 3.0.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Santa María del Naranco» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Wikipedia:Enciclopedia Libre Universal
- Palaus d'Astúries
- Iglésies prerrománicas d'Astúries del sigle IX
- Bens individuals inscrits Patrimoni de la Humanitat en Espanya (Monuments d'Oviedo i Regne d'Astúries)
- Bens d'interés cultural d'Astúries
- Monuments d'Oviedo
- Arquitectura en Astúries en el sigle IX
- 842
- Bens protegits d'Espanya declarats en 1885
- Patrimoni de l'Humanitat