Anar al contingut

Filisteus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Filisteos

Els filisteos (פְּלִשְׁתִּים, pəlištīm; en griego: Φυλιστιείμ o Φιλιστινοί, phylistieím o philistinoí; àrap فلستيون, filīstiun) varen ser un poble originari del Bronze Recent,[1] del com existixen testimonis en diferents fonts textuals (egipcíaques, hebrees, asirias) o arqueològiques.[2] El seu orige és encara incert. Els documents més antics que farien referència als filisteos són els documents egipcíacs sobre els pobles de la mar, a on es menciona als purasatiu (transcrit convencionalment com peleset), junt a atres poblacions hostils a Egipte. Des d'a lo manco l'any 1822, s'han relacionat estos peleset en els filisteos mencionats en fonts bíbliques, encara que el consens acadèmic sobre dita identificació no és total.[3][4]

Despuix del seu enfrontament en els egipcíacs, s'establirien en la costa suroest de Canaán, és dir, en la regió de l'actual Franja de Gaza (Palestina), estenent-se al nort fins a casi l'actual Tel Aviv (Israel).[5] Llavors la seua cultura original (que és matèria de debat) escomençaria a assimilar-se a la de cananeus i hebreus. Als filisteos, organisats ya entorn al seu pentápolis tradicional, es fan numeroses referències en la Bíblia, a on apareixen mencionats com a «pəlištīm», és dir, habitants de Pəlišet o Filistea.[6][7]

Apareixen mencionats en la «taula de les nacions» del Llibre del Génesis, a on se'ls atribuïx ser descendents de Mizraím (és dir, d'Egipte),[8]de la mateixa manera que els caftorim (és dir, els de Kaftor); lloc que estos últims s'han relacionat en el poble que els egipcíacs cridaven Keftiu (supostament d'orige cretense). A partir d'ahí s'han desenrollat vàries teories que determinen que l'orige del poble filisteo estaria en Creta, la mar Egea o l'Àsia Menor.[9]

Esta relació, no obstant, és també matèria de debat acadèmic.[10][11] Anàlisis recents d'ADN d'individus enterrats en la ciutat filistea d'Ascalón mostren que els filisteos eren una població immigrant en Orient Mig i que els seus parents més propencs es trobaven en Creta, Sardenya, Grècia o inclús Espanya, és dir, eren d'orige europeu.[12]

Les ciutats filisteas varen dominar la regió fins a la conquista assíria de Tiglatpileser III en l'any 732 a. C. Seguidament, varen ser someses als imperis regionals i semblen haver assimilat progressivament les cultures dominants. Les últimes mencions als filisteos com a poble apareixen en la Bíblia i daten d'el II[13] En época posterior i despuix de la diàspora judeua del 70 d. C, els israelitas varen ser expulsats de Samaria i Judea pels romans, per lo que tot el territori sur del Llevant mediterràneu passaria a ser conegut com Palæstina des de l'any 135 d. C., terme derivat aixina mateix de l'hebreu Pəlišet.

Etimologia

El nom «filisteo» prové dellatí philistæus,[14] variant de philistinus, que apareix en els escrits de Flavio Josefo. A la seua volta està pres del grec φιλιστινοι (philistinoí), utilisat per Filó d'Aleixandria, si be en la Septuaginta el terme utilisat és φυλιστιειμ o φυλιστιιμ (fylistieim o fylistiim).[15]

En última instància prové de l'hebreu pĕlištī,[14][16][17][18][19] «gent de Plešt» (Filistea); cf. l'acadi palastu i l'egipcíac purasatiu.[20]

Els estudiosos de la Bíblia solen propondre que el nom s'originària a partir de la raïl semítica plš (פלש), que significa ‘dividir’ o ‘invasor’.[21] l'endònim que els filisteos es donaven a sí mateixos no es coneix. No obstant, com la Bíblia els menciona també com a gents de Kaftor (כפתור;[22]

potser relacionat en Keftiu),[23] que no és un terme semítico, s'ha sugerit que dita paraula siga similar a la que usaven per a referir-se a sí mateixos o al seu idioma. Segons pareix, el seu idioma també apareixeria referit en la Bíblia com a «llengua d'Ashdod»,[24] encara que és controvertit si es referix a l'idioma filisteo, al dialecte cananeo que els filisteos varen adoptar a partir d'el VIII o a alguna atra llengua utilisada en la ciutat.[25][26]

Una atra teoria, proposta per Jacobsohn i recolzada per atres autors, és que el nom deriva de la regió iliria de Palaeste, els habitants de la qual s'haurien cridat palaestīnī afegint-li el sufix ilirio -ino utilisat per a grups ètnics.[27] Per la seua banda, Jones va sostindre que el nom Filistea és una corrupció del grec φυλὴ ἱστία (fylḗ histía, ‘tribu de la llar’, en l'ortografia jònica de hestía).[28] Sugerix ademés que els filisteos haurien segut els responsables en introduir la llar fixa en l'Llevant mediterràneu; dita sugerència va ser proposta ans que l'evidència arqueològica sobre l'ús de llars anara documentada en llocs filisteos.

Orige

l'historiografia ha ubicat entorn al 1200 a. C. l'aparició d'uns pobles, denominats «pobles de la mar», gràcies a les fonts egipcíaques, que varen ocasionar la crisis i desaparició de diferents cultures, imperis i regnes que havien existit durant el Bronze Recent, sorgint aixina noves entitats polítiques com és el cas dels filisteos,[29][30][31][32] en uns hàbits culturals nous.[33][34][35][36][37][38][39] Encara que va existir una ràpida aculturacó que pronte va extinguir les seues traces diferenciadores.[40]

Les evidències més sòlides de l'orige dels filisteos són arqueològiques i apunten cap al mar Egea, encara que també s'ha sugerit que la cultura material filistea siga simplement una continuació de la cultura cananea de l'Edat del Bronze.[3] Més vagues són les fonts egipcíaques de l'época que parlen d'un poble invasor vingut del nort per la mar (els peleset), generalment identificats els filisteos.[3][4]

Igualment, un estudi genètic realisat en un cementeri filisteo en Ascalón va confirmar la teoria de l'orige europeu dels filisteos.[41] Les evidències de l'idioma filisteo, molt tènues, aixina com les que els relacionen en els pelasgos, podrien apuntar també cap al món egeo.[42][43]

Independentment de l'orige geogràfic, el desenroll ulterior dels filisteos es va realisar en l'entorn cananeo, és dir, semítico.[44] La llengua filistea no ha segut identificada satisfactòriament: s'ha considerat que es tracta d'una llengua semítica, pero l'arqueologia moderna també ha sugerit l'existència de vínculs culturals en la civilisació micénica en la Grècia continental.[45]

Si ben els filisteos varen adoptar la cultura i la llengua cananea sense deixar a penes escrits, s'ha sugerit un orige indoeuropeu, per un grapat de paraules filisteas conegudes.[46]

Història

Bajorrelieve del temple de Medinet Habu, construït durant el regnat de Ramsés III (1186 a 1155 a. C.), representant un grup de peleset captius. Destaca el característic tocat de plomes que porten en el cap.
Mapa del sur del Llevant mediterràneu, ca. 830 a. C. Les regions representades són, d'oest a est i de nort a sur:

Antecedents

Artícul principal → Pobles de la mar.


Els «pobles de la mar» es mencionen per primera volta al voltant de l'any 1208 a. C. en texts egipcíacs (inscripcions de Karnak baix el regnat del faraó Merenptah). Estos pobles tenien un bon coneiximent de la navegació (d'a on prové el nom colectiu que els donen els estudiosos europeus en el XIX) i estaven aliats per a atacar al pròsper Egipte. Els pobles mencionats que Merenptah afirma haver vençut són els eqwesh, els sherden, els lukka, els shekelesh i els teresh (segons una hipòtesis de vocalisació, ya que l'egipcíac antic no anotava les vocals). Les inscripcions de Karnak els descriuen com els «habitants del Nort que venien de totes les terres». En el temple de Medinet Habu, construït durant el regnat de Ramsés III (1186 a 1155 a. C.) de la Vigèsima Dinastia, apareix una inscripció que celebra una victòria marítima i terrestre sobre els «pobles de la mar». El segon pilar indica: «Entre ells es trobaven com aliats els peleset, els jekker, els shekelesh, els denyen i els weshesh. Ells es varen introduir en tots els països fins als confines de la terra». La menció als peleset (en realitat prst en l'original; la vocalisació moderna més acceptada és purasa o purasatiu) es considera generalment com la primera menció als filisteos.[47]

Aixina mateix, apareixen en el Papir Harris I, un resum del regnat de Ramsés III escrit durant el regnat de Ramsés IV.

Assentament

Des d'el XIX els estudiosos bíblics han identificat la terra dels filisteos (Filistea) en les mencions a Palastu i Pilista de les inscripcions asiries.[48]

Despuix de lo que els texts egipcíacs descriuen com una derrota, els filisteos es varen instalar en una franja costera que anava des de l'actual Tel Aviv fins a l'actual frontera egipcíaca.[44] Les circumstàncies d'este establiment seguixen sent imprecises. El Papir Harris I[49] indica que Ramsés III, despuix d'haver vençut als pobles de la mar, els va encarcerar en Egipte abans «d'instalar-els en els bastions, construïts en [el seu] nom» i de sometre'ls a pagar imposts. Alguns varen vore en esta referència una menció a l'assentament dels filisteos en la franja costera de Canaán, que va pertànyer per llarc temps a Egipte; no obstant, el víncul entre abdós events és incert, per la falta de precisió geogràfica i ètnica del text. A partir d'el XII, l'establiment dels filisteos en el suroest de Canaán està ben testimoniat per les seues ceràmiques, aixina com pels texts egipcíacs i assiris. En l'actualitat, és impossible determinar si este assentament va ser fet sobre un territori otorgat pels egipcíacs o conquistat pels filisteos; no obstant, si «la capa [arqueològica] que correspondria a l'última dominació egipcíaca de Canaán, baix el regnat de Ramsés III, no contenia cap evidència de les primeres classes de gots filisteos decorats [...], els primers nivells filisteos no revelaven cap chafada de presència egipcíaca: ni un sol got o caixco de botella egipcíac. Ademés, les dos capes estan completament separades».[50]

Esta ruptura arqueològica pot fer pensar en una ruptura comercial autèntica, lo que implicaria una ruptura política igualment real, és dir, una conquista més que una implantació per acort mutu. Llavors, els filisteos ocuparien les cinc ciutats de Gaza, Ascalón, Asdod, Ecron i Gat, a lo llarc de la franja costera del suroest de Canaán, que havia pertanygut a Egipte fins als últims dies de la Denovena Dinastia (1185 a. C.).[44] La seua organisació política va ser una pentarquia en la que en cada u dels seus cinc centres de govern un príncip (seren) ostentava el poder.[44]

Expansió

Els filisteos coneixien l'ocupació del ferro, el secret del qual fins al XII havien guardat celosament els hititas.[9] El monopoli d'este metal (saber on trobar-ho, cóm forjar-ho i cóm usar-ho) els va conferir una superioritat militar durant sigles.[51] De la mateixa manera que la definició etno-llingüística dels filisteos abans del seu establiment en Canaán no és ben coneguda, la seua definició etno-llingüística posterior és igualment difícil, prenent en conte la falta de fonts textuals. De fet, s'han desenrollat dos grans tesis sobre el tema. La primera es fonamenta, per eixemple, en els noms i paraules no semíticas citades per la Bíblia, per a sostindre que els filisteos varen conservar per llarc temps un particularisme ètnic i llingüístic. Per a l'atra corrent, recolzada per eixemple per Manfred Hermann Emil Weippert, els filisteos es varen mesclar tempranamente en les poblacions cananees locals. Ya assentats en la costa, els filisteos varen intentar estendre's pel sur de Canaán, aplegant a ocupar casi la totalitat de la costa cap al nort fins a Fenicia i localisacions tan a l'est com la vall del Jordán. Eixe va ser el motiu de que les resenyes bíbliques citaren forts conflictes entre els filisteos i els israelites.[9] En el llibre dels Juges, per eixemple, el naiximent de Samsó a Manoa té lloc perque «ell [Sansón] escomençarà a salvar a Israel de mans dels filisteos».[52] Els relats de Samuel, Saül i David inclouen també conflictes entre els filisteos i els israelitas, caracterisats en ocasions com els més perillosos enemics d'Israel. Tant l'arqueologia com les històries bíbliques mostren, en efecte, una influència de les cultures cananees anteriors o veïnes. el Primer Llibre de Samuel indica que un dels seus deus era Dagón: «1Quan els filisteos varen capturar l'arca de Deu, la varen dur des d'Eben-ezer a Asdod. 2I varen prendre els filisteos l'arca de Deu, i la varen ficar en la casa de Dagón, i la varen posar junt a Dagón».[53] No obstant, Dagón era un deu semítico de la vegetació, de les collites i els cereals, el cult dels quals estava molt estés en l'Orient Pròxim, per lo que el fet d'adoptar-ho com a divinitat principal demostra fins a quin punt haurien integrat dita cultura.[54] Els térmens (com seren) o els noms (com Goliat), sense orige semítico, varen quedar com a relíquies llingüístiques aïllades. De fet, els térmens de poder i els noms sobreviuen a sovint per més temps que els atres.

Decadència i assimilació

Si be a l'assentament de filisteos en la costa va seguir una expansió pel sur de Canaán, les guerres en els israelitas i atres pobles els varen acabar confinant al territori de la pentápolis.[55] Despuix de vàries derrotes infligidas per David, rei d'Israel, els intents d'expansió dels filisteos varen cessar.[9] A partir d'este moment, ya no varen supondre un risc per al regne de Judá, per lo que les mencions a Filistea en la Bíblia es reduïxen. No obstant, varen seguir sent una amenaça política (incursions militars, sobretot en l'época de la collita) i cultural per a dit estat.[9]

La federació filistea va perdre la seua autonomia temporalment durant el X baix l'hegemonia egipcíaca,[51] i definitivament despuix de la conquista assíria de 722 a. C.[55] Nabucodonosor II va devastar el territori filisteo en 604 a. C.[51]

i, com el restant d'Orient Mig, varen caure en mans de l'imperi d'Aleixandre Magne.[51] Per a dit moment, sembla que els filisteos ya havien perdut bona part de la seua identitat cultural.[51] En tot, el terme Pəlišet i, posteriorment, les seues versions grega (Παλαιστινή, Palaistinḗ) i llatina (Palæstina) va seguir utilisant-se com a terme geogràfic, referit a un àrea cada volta més extensa.

Sistema de govern

Les cinc ciutats principals de la pentápolis filistea mai es varen unir en un sol regne.[51]

Els seus governants es denominaven «senyors» (serenim) o «reis» i governaven com en conjunt com una federació, prenent les decisions per votació.[51][56]

Es creu que el càrrec de «senyor» era hereditari.[51]

Població

La població, d'entre 25 000 i 30 000 habitants en el sigle XII i XI,[57] era relativament numerosa per a la regió, lo que va permetre a les ciutats mantindre la seua independència i una certa predominància política en la regió.[20]

Economia

L'economia filistea està emmarcada dins del quadro més ampli del Mediterràneu oriental. l'agricultura és central, en forma de cultius de blat, aixina com l'olivera i la vinya: la tríade mediterrànea.[58][59] La planura de Filistea és una regió fèrtil, en una producció agrícola abundant.[9] Com a complement, tenien ganaderia d'ovelles, cabres i bous.[58]

S'han descobert forges de ferro, aixina com centres d'activitat industrial en numerosos assentaments filisteos, alguns dels quals daten d'el XII[51] Ademés, les ciutats filisteas es varen ocupar del comerç d'una manera similar a les fenicias (ubicades un poc més al nort).[58][9] Est incloïa esclaus, objectes preciosos i, presumiblement, productes agrícoles com els ya mencionats.[58]

Cultura

Idioma i escritura

l'inscripció d'Ecrón, del sigle VII a. C., és el text filisteo més extens trobat. Està escrit en un dialecte del fenici, provablement la llengua habitual de Filistea en eixe moment.
Artícul principal → Idioma filisteo.


Es coneix molt poc sobre l'idioma original dels filisteos, del que solament sobreviuen unes poques paraules en hebreu a modo de préstams culturals. Estes descriuen institucions específicament filisteas, com els seranim, els «senyors» de la Pentápolis filistea,[60] el receptàcul ’argáz que apareix en la Bíblia, únicament en el Primer llibre de Samuel (capítul 6)[61]

o el títul padî.[62] No hi ha suficient informació sobre l'idioma dels filisteos com per a relacionar-ho en seguritat en cap atra llengua: la seua possible relació en llengües indoeuropeas (inclús en el grec micénico) recolzaria l'idea de que els filisteos tenen el seu orige en els «pobles de la mar». Existixen certs restants de vocabulari i onomàstica no semíticos, pero les inscripcions autèntiques són molt exigües i poc concloents.[63][64]

El filisteo va deixar d'escriure's, i presumiblement de parlar-se, cap a finals d'el IX, quan va ser substituït per alguna branca de les llengües cananeas locals (fenícia o hebrea).[65]

Les inscripcions en idioma filisteo són molt escasses,[65] si be sembla que varen tindre un sistema d'escritura.[66] En 1964 es varen trobar en Deir ʿAllā unes tabllas en el mateix estrat arqueològic que unes vasijas de ceràmica filistea. Les tabllas contenien una miqueta més de cinquanta caràcters, agrupats en unes quinze paraules separades per llínees verticals, que d'eixe modo recorden a les tabllas minoicas escrites en llineal A i llineal B.[67] És provable que els texts continguts estiguen en filisteo, pero podrien representar l'escritura d'algun atre poble.[67]

Segurament l'escritura (aixina com la tècnica administrativa de l'ús de sagells) es va adoptar quan les poblacions filisteas ya havien creixcut en complexitat, a lo manco una generació despuix del seu supost assentament.[68]

En posterioritat s'utilisaria en certa mida també l'alfabet semítico occidental, del que s'han trobat troballes posteriors.[69] l'inscripció d'Ecrón és el primer text seguit que ha segut identificat com a pertanyent a la cultura filistea. No obstant, està escrit en un dialecte cananeo similar al fenici.[70][71]

Religió

Les deïtats venerades pels filisteos eren Dagón, el seu fill Baal, i Astarté, els noms del qual o variacions dels mateixos apareixen també en el panteó cananeo.[72][44]

Les fonts bíbliques destaquen en numeroses ocasions que els filisteos no practicaven la circumcisió,[9] encara que s'ignora fins a quin punt dita absència de circumcisió revestia alguna importància ritual per als filisteos.[73]

Ceràmica i arts decoratives

La ceràmica sol ser un de les troballes més comunes en les excavacions arqueològiques. Mentres que la ceràmica cananea (inclosa l'hebrea) dels sigles XII i XI caria casi completament de decoració i era de factura molt senzilla, la ceràmica filistea destaca per estar realisada en argila fina i ben cuita i presentar profusa decoració en forma d'espirals, figures geomètriques i aus.[9] La seua similitut en la ceràmica micénica i minoica és uns dels principals arguments esgrimits a favor de l'orige egeo dels filisteos.[9]

Metalúrgia

Representació moderna d'uns soldats filisteos ubicada en el jaciment arqueològic de Tell és-Safi, que generalment s'identifica en la ciutat filistea de Gat.

Els filisteos posseïen uns coneiximents sobre metalúrgia molt alvançats en contrast en el restant dels pobles del Llevant mediterràneu, a excepció provablement dels hititas.[9] el coure, que és fàcil de fondre i forjar, havia segut el metal dominant per a realisar ferramentes i armes des del 4000 a. C. Els filisteos no solament sabien alearlo en estany per a produir bronze, que és considerablement més resistent, sino que també coneixien cóm treballar el ferro. Este últim metal era molt difícil de fondre i treballar, i les seues propietats eren tan estimades que s'atesorava junt a l'or i argent, com si es tractara d'un metal preciós.[9] Els filisteos varen guardar celosament el secret del procés de fundició del ferro, lo que els va otorgar superioritat tecnològica durant varis sigles.[9]

Fins al X varen tindre el monopoli inclús de la reparació i esmolat de ferramentes, negant-se en ocasions a reparar les que pogueren usar-se com a armes.[51][74]

Armament

la panoplia filistea era prou peculiar. Destacava sobretot un tocat de plomes, en el que apareixen representats sistemàticament en els documents egipcíacs.[9] Per lo demés, anaven descalzos i vestien unes faldillas en borles, com hui alguns soldats grecs. El restant d'armament era de bronze o de ferro, incloent les espases.[51] La vestimenta de guerra va haver d'ampliar-se en el temps, a jujar per la complexa armadura de Goliat mencionada en la Bíblia, davant la qual els hebreus queden maravillados.[9]

Coneixien ademés l'ús de la cavalleria i els carros de guerra llaugers,[9] construïts en fusta reforçada en ferro.[51]

Atres usos del terme

Artícul principal → Filisteísmo.

En el XIX, en Alemània i Gran Bretanya es va estendre l'ús del terme «filisteo» (originalment, els enemics bíblics dels israelitas) per a aludir a una persona falta de cultura —particularment de formació universitària— o sensibilitat estètica i solament preocupada per qüestions materials. La seua ocupació en este sentit havia escomençat abans, a finals d'el XVII, en reyertas galliponteres entre els grups de població que vestien de forma més elegant i els que vestien més informal en l'Universitat de Jena en 1689.

Vore també

Referències

  1. ↑ Pérez Largacha, Antonio(2003).«El Mediterràneu Oriental davant l'arribada dels Pobles de la Mar».Gerión. Revista d'Història Antiga.Universitat Autònoma de Madrit.21(1): 27.ISSN 1698-2444.Consultat el 7 d'agost de 2017.
  2. ↑ Machinist, Biblical Traditions: The Philistines and Israelite History, pág. 53 i ss.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Ganor, Nissim Raphael (2009). Who were the Phoenicians?, p. 111. «Today it is generally accepted (in accordance with the theory of Maspero) that we llaure dealing here with different nations which migrated from the region of Crete or Àsia Minor, and tried to infiltrate into Egypt. Repulsed by the Egyptians, the Philistines (prst) settled in the coastal area of Canaan, while the Tyrsenes, Sardanes, and others migrated to Italy, Sardinia and other plaus. In 1747, Fourmont tried to prove that the name "Philistine" was an erroneous form of the Greek "Pelasgi". His theory was accepted by Chabas, Hitzig and others who enlarged upon it. Maspero stated in this context: "The name 'Plishti' by itself suggests a foreign origin or long migrations and recalls that of the Pelasgi." The equation Plishti-Pelasgi is based soly on a supposedly phonetic similarity.»
  4. ↑ 4,0 4,1 Yasur-Landau. The Philistines and Aegean Migration at the End of the Clapix Bronze Age, p. 180. «It seems, then, that the etymological evidence for the origin of the Philistines and other Siga Peoples ca be defined as unfocused and ambiguous at best»
  5. ↑ Tischler, All the things in the Bible, I, pág. 480.
  6. ↑ Josué 13:3
  7. ↑ 1 Samuel 6:17
  8. ↑ Génesis 10:13-14
  9. ↑ 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 9,10 9,11 9,12 9,13 9,14 9,15 Tischler, All the things in the Bible, I, pág. 481
  10. ↑ Drews, Canaanites and Philistines
  11. ↑ Hitchcock, All the Cherethites, and all the Pelethites, and all the Gittites, pág. 20
  12. ↑ Feldman, Michallinages2=Master; Bianco, Raffaela A.; Burri, Marta(2019-7).«Ancient DNA sheds light on the genetic origins of early Iron Age Philistines».Science Advances.5(7): eaax0061.ISSN 2375-2548.doi:10.1126/sciadv.aax0061.Consultat el 4 de juliol de 2019.(en en)
  13. ↑ 1 Macabeos 3:24
  14. ↑ 14,0 14,1 Diccionario de la lengua española
  15. ↑ Josué 13:2
  16. ↑ 1 Samuel 17:36
  17. ↑ 2 Samuel 1:20
  18. ↑ Juges 14:3
  19. ↑ Amós
  20. ↑ 20,0 20,1 Orr, The International Standard Bible Encyclopaedia, IV, pág. 2376.
  21. ↑ Jastrow, A Dictionary of the Targumim, the Talmud Babli and Yerushalmi, and the Midrashic Literature, pág. 1185
  22. ↑ Jeremías 47:4
  23. ↑ Alvar, Els pobles de la mar i atres moviments de pobles a fins de l'II mileni, pág. 42-43
  24. ↑ Nehemías 13:24
  25. ↑ Macalister. The Philistines, pp. 66-67. «[...] the ancient tongue of the Philistines lingered still in Ashdod, the town which probably retained exotic characteristics the longest. The distinction which Strabo (XVI. ii. 1) draws between the Γαζαῖοι and the Ἀζώτιοι ('Jews, Idumaeans, Gazaeans, and Azotii' being the four minor races of Syria which he enumerates) may possibly be founded on a reminiscence of these linguistic survivals. No doubt the language was by now much contaminated with Semitic words and idioms, but still it possessed sufficient individuality to be unintelligible without special study. It had of course lost all political importance [...]: it was now a despised patois [...]. It is true that some critics have explained the 'speech of Ashdod' as being the tongue of Sennacherib's colonists. If baix, however, Nehemiah (himself a returned exile from a neighbouring empire to Sennacherib's) would probably have had some understanding of it and of its origin, and would have described it differently. The Semitic speech of the children of the Ammonite and Moabite mothers does not seem to have caused him baix much vexation.»
  26. ↑ Machinist. Biblical Traditions: The Philistines and Israelite History, p. 64. «For while Ashdod here may represent Philistia [...], the Ašdôdît at issue was probably, from its historical setting in the Achaemenid period, a form of Aramaic or another senar-Hebrew West Semitic tongue, not something Indo-European from the Aegean or Anatolia.»
  27. ↑ Bonfante, Who Were the Philistines, pág. 251-262
  28. ↑ Jones, The Philistines and the Hearth, pág. 343 i ss.
  29. ↑ Israel, Finkelstein (1988). The Archaeology of the Israelite Settlement (en anglés), Israel Exploration Society, pp. 380. ISBN 9652210072. Consultat el 8 d'agost de 2017.
  30. ↑ Wengrow, D.(1996).«Egyptian Taskmasters and Heavy burdens; Highland exploitation and the collared-rim pithos of the Bronze/Iron Age Levant».OJA 15.: 307-326.(en anglés)
  31. ↑ Artzy, M.(1994).«Incense, camels and Collared Rim Jars; desert routes and maritime outlets in the Second Millennium».OJA 15.: 121-147.(en anglés)
  32. ↑ Bunimovitz, S.; Yasur-Landau, A.(1996).«Philistine and Israelite pottery a comparative approach to the Question of Pots and People».Tel Aviv.(23): 88-101.(en anglés)
  33. ↑ Schafer-Lichtenberger, C.(2000).«The Goddess of Ekron and the religious-cultural Background of the Philistines».IEJ.(23): 82-91.(en anglés)
  34. ↑ London, G.(1989).«A Comparison of two Contemporaneous lifestyles of the Clapix Second Millennium B. C.».BASOR.(273): 37-55.(en anglés)
  35. ↑ Drews, R.(1998).«Canaanites and Philistines».JSOT.(81): 39-61.(en anglés)
  36. ↑ Na'amen, N.(1994).«The Canaanites and their land; A rejoinder».UF.(26): 397-417.(en anglés)
  37. ↑ Rainey, A.(1996).«Who is a Cannanite? A Review of the Textual Evidence».BASOR.(304): 1-15.(en anglés)
  38. ↑ Higginbotham, C.(1996).«Elite emulation and Egyptian governance in Ramesside Canaan».Tel Aviv.(23): 154-169.(en anglés)
  39. ↑ S. Cooper, Jerrold; M. Schwartz, Glenn (1996). «Art, Empire and the final of the Clapix Bronze Age», The Study of the Ancient Near East in the Twenty-first Century: The William Foxwell Albright Centennial Conference (en anglés), Eisenbrauns, pp. 33-79. ISBN 093146496X.
  40. ↑ S. Ehrlich, Carl (1996). The Philistines in Transition: A History from Ca. 1000-730 B. C. I. (en anglés), Leiden: BRILL, pp. 235. ISBN 9004104267. Consultat el 8 d'agost de 2017.
  41. ↑ Feldman, Michallinages2=Master; Bianco, Raffaela A.; Burri, Marta(2019-07).«Ancient DNA sheds light on the genetic origins of early Iron Age Philistines».Science Advances.5(7): eaax0061.ISSN 2375-2548.doi:10.1126/sciadv.aax0061.Consultat el 2021-09-22.
  42. ↑ La primera sugerència en dita direcció apareix en Noordtzij: De Filistijnen, citada en Bonfante: Who Were the Philistines, pág. 252, nota 4. Bonfante va defendre un orige ilirio dels filisteos basant-se en els παλαιστινοί (palaistinoí) de Palaeste, una ciutat de l'Epiro, afegint-li el sufix ilirio -ino utilisat per a grups ètnics. La conexió sugerida es va introduir en: Jacobsohn, Hermann(1914).Berliner Philogische Wochenschrift.34: 483.
  43. ↑ Katicic. Ancient Languages of the Balkans, pp. 69-70. «The scholiast to Homer Il. 16.233 has Πελαστικέ instead of Πελασγικέ. This is a lectio difficilior and has, as Budimir stresses, to be given full attention. If we connect it with Παλαιστή (a toponym in Epirus), the deae Palaestinae which belong there, with palaestinus (the older name of the Strymon), with πενέσται (the name of the unfree population in ancient Thessaly), and with πελάσται/πελαῖσται (the term for the labouring population of Attica according to the lexicographers Ammonius and Pollex) it becomes highly provable that Pelastai/Palastai/Palaistai is the original form of the ethnic name that, as Budimir believes, denotes the speakers of Pre-Greek Indo-European wherever they spread. [...] The form Πελασγοί is a literary blending of Pelastai and πέλαγος 'the siga' [...] In Hebrew sources the Indo-European immigrants from the Balkan llaure known as Pəlištîm, and Egyptian sources mention the invaders as p-r-s-t. The Biblican Philistines llaure thus, according to Budimir, Indo-European intruders coming from the Aegean and the Balkan via Crete.»
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 44,3 44,4 «filisteu -ea» (en català). Gran Enciclopèdia Catalana. Consultat el 12 de setembre de 2015.
  45. ↑ Dothan, The Philistines and Their Material Culture.
  46. ↑ Merrill. The Zondervan Encyclopedia of the Bible. «Little is known of the Philistine language or script. There is never any indication in the Bible of a language problem between the Israelites and Philistines. The Philistines must have adopted the local Semitic language soon after arriving in Canaan, or they might have already known a Semitic language before they came. Their names llaure usually Semitic (i. g., Ahimelek, Mitinti, Hanun, and the god Dagon). But two Philistine names may have menja from the Asianic area: Achish has been compared with Anchises, and Goliath with Alyattes. A few Hebrew words may be Philistine loanwords. The word for helmet (koba H3916 or qoba H7746) is a foreign word often attributed to the Philistines. The term for "lords," already mentioned (seren), ca possibly be connected with tyrannos ("tyrant"), a pre-Greek or Asianic word. Some have connected three seals discovered in the excavations at Ashdod with the Philistines. The signs resemble the Cypro-Minoan script. Three inscribed clay tablets from Deir Alla (SUCCOTH) also have been attributed to the Philistines. These signs resemble the Cypro-Mycenaean script. Both the seals and clay tablets llaure still imperfectly understood.»
  47. ↑ Sergent, Els indo-européens, pág. 108.
  48. ↑ Easton's Bible Dictionary (1897)
  49. ↑ Tècnicament designat per la referència Papyrus British Museum 9999.
  50. ↑ Finkelstein i Silberman, La Bíblia desenterrada, pág. 386.
  51. ↑ 51,00 51,01 51,02 51,03 51,04 51,05 51,06 51,07 51,08 51,09 51,10 51,11 Tischler, All the things in the Bible, I, pág. 482
  52. ↑ Juges 13:1-5
  53. ↑ 1Samuel 5:1-2
  54. ↑ Juges 16:23
  55. ↑ 55,0 55,1 Machinist, Biblical Traditions: The Philistines and Israelite History, pág. 53 i ss.
  56. ↑ 1 Samuel 6:18 i 1 Samuel 6:27-29
  57. ↑ Yasur-Landau. The Philistines and Aegean Migration at the End of the Clapix Bronze Age, p. 342. «The number of migrants that reached Philistia in the twelfth century cannot be established, yet something ca be said about the scale of migration (Chapter 8). According to calculations of the inhabited area, the population of Philistia after the arrival of the migrants numbered about twenty five thousand in the twelfth century (reaching a peak of thirty thousand in the eleventh century). The continuation of local Canaanite material culture and toponyms indicates that a good part of the population was local. The number of migrants amounted, at most, to half of the population, and perhaps much less. Even the migrant population probably accumulated over at least two generations, the minimum estimated clave for the continuous process of migration.»
  58. ↑ 58,0 58,1 58,2 58,3 Machinist, Biblical Traditions: The Philistines and Israelite History, pág. 57.
  59. ↑ Machinist, Biblical Traditions: The Philistines and Israelite History, pág. 71, nota 25.
  60. ↑ El terme s'utilisa com a ranc militar en l'Israel actual, corresponent al de capità.
  61. ↑ Sapir, Hebrew 'argáz, a Philistine Word, pág. 272-281.
    Segons este artícul es tracta de la caixa d'un carro, «una paraula presumiblement no semítica» (pág. 274).
  62. ↑ Segons Sapir (Hebrew ’argáz, a philistine word, pág. 279, nota 29) es tracta d'un terme «comú de propietat de l'indoeuropeu» i menciona el grec πόσις, el lituà -pati-s, -pats i el tocario A pats.
  63. ↑ Singer, Egyptians, Canaanites and Philistines in the Period of the Emergence of Israel, pág. 282-338
  64. ↑ Davis, Cypro-Minoan in Philistia?, pág. 40-74
  65. ↑ 65,0 65,1 Maeir, A Clapix Iron Age I/early Iron Age IIA Old Canaanite Inscription from Tell és-Sâfi/Gath, Israel, pág. 39-71
  66. ↑ Silberstein, The Other in Jewish Thought and History, pág. 71
  67. ↑ 67,0 67,1 Edwards, The Cambridge Ancient History, pág. 501
  68. ↑ Yasur-Landau, The Philistines and Aegean Migration at the End of the Clapix Bronze Age, pág. 309.
  69. ↑ Cross, A Philistine Ostracon From Ashkelon, pág. 64
  70. ↑ Gitin, A Royal Dedicatory Inscription from Ekron, pág. 1-18
  71. ↑ Callev, The Canaanite Dialect of the Dedicatory Royal Inscription from Ekron
  72. ↑ Fahlbusch, The Encyclopedia of Christianity, pág. 185.
  73. ↑ Machinist, Biblical Traditions: The Philistines and Israelite History, pág. 60
  74. ↑ 1 Samuel 13:19-22

Bibliografia

  • Dothan, Trude Krakauer. 1982. The Philistines and Their Material Culture. Jerusalem: Societat d'Exploració d'Israel.
  • Dothan, Trude Krakauer, and Moshe Dothan. 1992. People of the Siga: The Search for the Philistines. Nova York: Macmillan Publishing Company
  • Drews, Robert(1998).«Canaanites and Philistines».Journal for the Study of the Old Testament.81
  • Ehrlich, Carl S. 1996. The Philistines in Transition: A History from ca. 1000-730 B. C. I. Studies in the History and Culture of the Ancient Near East 10, ser. eds. Baruch Halpern i Manfred Hermann Emil Weippert. Leiden: I. J. Brill
  • (1975) Edwards, I. I. S.; Gadd, C. J.; Hammond, N. G. L.; Sollberger, I. (ed.). The Cambridge Ancient History: History of the Middle East and the Aegean Region (vol. 14) (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press.
  • Machinist, Peter (2013). «Biblical Traditions: The Philistines and Israelite History», Oren, Eliezer D. (ed.). The Siga Peoples and Their World: A Reassessment (en anglés), University of Pennsylvania Press, p. 53-83.
  • Maeir, Llauren (2005): «Philister-Keramik», en la pág. 528-536 en "Reallexikon der Assyriologie und vorderasiatischen Archäologie", Band 14. Berlín: W.de Gruyter.
  • Mendenhall, George I. The Tenth Generation: The Origins of the Biblical Tradition, The Johns Hopkins University Press, 1973.
  • (2010).«The Zondervan Encyclopedia of the Bible».Zondervan.4
  • Mondot, Jean-François. "Els Philistins: un peuple de la mer". Els Cahiers de Sciences et Vie, n.° 89, octubre de 2005, págs. 26-31.
  • Oren, Eliezer D., ed. 2000. The Siga Peoples and Their World: A Reassessment. University Museum Monograph 108. Philadelphia: The University of Pennsylvania Museum of Archaeology and Anthropology
  • (1915) Orr, James (ed.). The International Standard Bible Encyclopaedia, Chicago: The Howrad-Severance Company.
  • Redford, Donald Bruce. 1992. Egypt, Canaan, and Israel in Ancient Claves. Princeton: Princeton University Press
  • Sapir, Edward(1936).«Hebrew 'argáz, a Philistine Word».Journal of the American Oriental Society.: 272-281.(en anglés)
  • Sapir, Edward(1937).«Hebrew 'helmet,' a loanword, and its bearing on Indo-European phonology».Journal of the American Oriental Society.57(1): 73-77.(en anglés)
  • Sergent, Bernard. Els indo-européens, Paris, 1995. ISBN 2-228-88956-3
  • Silberstein, Laurence; Cohn, Robert (1994). The Other in Jewish Thought and History: Constructions of Jewish Culture and Identity (en anglés), NYU Press.
  • Singer, I. (1994). «Egyptians, Canaanites and Philistines in the Period of the Emergence of Israel», Finkelstein &Na’amen (ed.). From Nomadism to Monarchy (en anglés), p. 282-338.
  • Stone, Merlin. The paradise papers: the suppression of women's rites, Londen, 1977. ISBN 0-7043-3807-6
  • Stone, Merlin When God was a Woman, New York, 1978. ISBN 0-15-696158-X
  • Strange, J. Capthor/Keftiu: A new Investigation, Leiden, 1980. ISBN|9004062564
  • Tischler, Nancy M. (2006). All the things in the Bible: An Encyclopedia of the Biblical World (en anglés), Westport: Greenwood Press.
  • Vandersleyen, Claude. "Keftiu: a cautionary note," Oxford Journal of Archaeology 22/21, 2003, 209-212.
  • Yasur-Landau, Assaf (2010). The Philistines and Aegean Migration at the End of the Clapix Bronze Age, Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press. ISBN 0-521-19162-9.

Enllaços externs

Commons

  • J. Strange. "The Philistine City-states". En: M. H. Hansen (ed.), A Comparative Study of Thirty City-state Cultures. Copenhague: 2000, págs. [2]-[3].