Art esquemàtic ibèric
.jpg)
Es denomina Art Esquemàtic a una série de representacions prehistòriques (sobretot pintades i casi sempre rupestres) que apareixen en la península ibèrica associades a les primeres cultures metalúrgiques (Calcolítico, Edat del Coure, i inclús, en pervivencias marginals en l'inici de l'Edat del Ferro). La cronologia és, encara, tema de debat, pero podria comprendre des del quarto al primer mileni abans de Crist, solapándose, en els seus inicis, en l'Art Llevantí i pervivint marginalment en algunes zones aïllades durant etapes molt tardanes.
La seua principal característica, i la que li dona nom, és l'esquematisme, és dir, un estil figuratiu en el que solament es representen els fragments bàsics de cada figura (eliminant tots els demés); ademés, la representació és tan bàsica que els elements gràfics es convertixen en mers esbossos, pero sense perdre les traces mínimes d'identificació. De fet, el fenomen esquemàtic es considera alguna cosa molt poc precís i problemàtic, i s'integra en un ampli moviment que afecta a casi tota Europa i el Mediterràneu.[1]
Podria dir-se que el fenomen esquemàtic té dimensions globals, encara que cada regió, inclosa el hispana, tinga aspectes propis i diferenciadores.
Fenomen esquemàtic en la península ibèrica
[editar | editar còdic]El Esquematismo en l'art és un concepte germà d'uns atres com el Realisme (una representació figurativa més o menys fidel a la naturalea, en detalls concrets que permeten identificar fàcilment lo figurat),[2] l'Estilisació (també figuratiu, pero accentuant certs detalls considerats arbitrariament importants, repetint-los i deformant-los fins a perdre les seues traces realistes),[3] i l'Abstracció (representacions completament alienes a la realitat, per tant no figuratives, associades a una simbologia filosòfica i que, encara que puga recordar inconscientment certs elements reals, no és possible comprovar tal relació).[4]
Inclús, si solament es té en conte l'àmbit peninsular, el art esquemàtic carix d'uniformitat: comprén una cronologia considerablement àmplia i la seua geografia és massa extensa, lo que dificulta enormement el seu estudi i fa casi impossible establir fases o regions culturals. En tot cas, i d'un modo general, sol distinguir-se una tendència més geomètrica i de temàtica restringida, front a una atra més naturalista i variada en les que inclús s'aprecia certa intenció narrativa. A pesar dels intents i dels debats, no ha segut possible atribuir un contingut cronològic a esta separació en dos tendències que, per un atre costat, casi tots consideren que, en el fondo és molt subjectiva i per tant poc fiable. De qualsevol modo, les figures carixen d'orde compositivo, semblen repartides aleatoriament: simplement yuxtapostes. Tampoc hi ha sensació de moviment o, en tot cas, est és substituït per convencionalisme.
Tota la península ibèrica posseïx jaciments d'art rupestre esquemàtic. Encara que, per a ser més concrets, est predomine en zones montanyoses a on hi ha disponibilitat d'abrics rocosos, els buits es poden omplir gràcies al art moble esquemàtic (ya que este també apareix en jaciments situats en valls, campiñas i planures), a lo que cal afegir la decoració de molts megalits. Aparte d'això, les majors concentracions d'estacions esquemàtiques estan en les montanyes de la costa llevantina, en Serra Morena i les serranías circumdants, en la conca baixa del Guadiana i del Guadalquivir (fins a aplegar a la província de Càdis), en l'estuari del Tajo, en les serres centrals de la Replanell Central, a on descolla la regió de Les Batuecas (en la Serra de Gata, entre Salamanca i Càceres), en ramificacions en Àvila, en la rebanc cantàbric, en extensions a les pintures en les províncies de Soria, León i un particular núcleu en Galícia, que, per la seua forta personalitat atlàntica, sol estudiar-se aparte.
La realitat que va desvelant l'investigació és que este estil artístic certament té una base comuna, basada en el esquematisme, pero, seria un error considerar-ho un fenomen únic. Ni tan sols un horisó que comprenguera vàries cultures. Més be, deu parlar-se de varis horisons i de moltes cultures, facies i fases de cada una. Inclús, dins d'una mateixa àrea geogràfica i en un mateix periodo poden conviure diverses tradicions de fondo esquemàtic, encara que independents.
Per eixemple, en el Alce hispà nos trobem en decoració esquemàtiques llineals (considerades, com a mínim, precedents epipaleolíticos de l'art esquemàtic) ya des del horisó cardial de la cova de la Cuina (Valéncia), pero també en estrats no cardiales de la cova de Nerja (Màlaga), abdós de fins de quint mileni. Un atre eixemple és el senyalat en Galícia, a on la decoració dels enterrament en cista té motius esquemàtics geomètrics angulosos de tradició megalítica, mentres que els petroglifos exteriors tenen motius radicalment distints (espirals, círculs, cérvidos). Els dos són coetáneos, rondant el 3000 a. C., pero expressen tradicions de base esquemàtica similar que s'han separat en progressar.
En vista d'això, la majoria dels investigadors coincidixen en acceptar l'existència de regions estilístiques que coincidirien en tradicions culturals diferents. No obstant, en l'estat actual de l'investigació no és possible diferenciar-les en precisió. Com a molt es parla de tres focs (el galaico-portugués, el meridional i el arc llevantí), pero deu haver més i queden amplis estanys per cobrir. De fet s'ha detectat que existix certa permeabilitat estilística entre les diferents regions, lo que, sense deixar de ser un acicat a l'investigació, al mateix temps posa les coses més difícils.
A pesar de lo dit, i sense deixar de tindre-ho en conte, és possible indicar una série de patrons que solen repetir-se en tot l'art esquemàtic, entre ells el paper que ocupa l'elecció de llocs estratègics en relació en el paisage circumdant, podent revelar cóm cada grup cultural organisava el seu entorn ambiental (encara que eixe aspecte està encara molt verge, cal destacar alguns treballs). Entre estos, les teories de Ramón Gran del Brío, per a qui les estacions rupestres esquemàtiques són centres cultuales en una estructura que sol repetir-se: hi ha un núcleu principal i una série de santuaris secundaris. El lloc principal sol ser una o vàries covachas que marquen el domini vital, i els centres secundaris ho rodegen configurant el territori sacralizado. Per a més exactitut, les estacions esquemàtiques no solament eren un signe de sacralizaació, sino també de domini sobre una zona i el paisage que es domina des d'ells. En qualsevol cas, és possible desenrollar els següents epígrafs.
El contingut
[editar | editar còdic]El art esquemàtic carix de la capacitat narrativa o temporal aplicable al art llevantí espanyol i d'atres tipos de art esquemàtic europeu, encara que conté numeroses escenes de tipo descriptivo i ha segut definit com una art essencialment conceptual. Per un atre costat, les representacions reflectixen una societat perfectament urbanisada i jerarquizada, pròpia de pobles en un important desenroll cultural i tecnològic. Han existit diversos intents de sistematisar la temàtica de l'art llevantí, pero tots ells s'han trobat en importants dificultats, destacant en especial, els treballs de Pilar Acosta, de Gómez Barrera, d'Eduardo Ripoll o de Julian Bécares.
Per un atre costat ha pogut determinar-se que dins de l'art esquemàtic hi ha vàries tendències. Una d'elles posseïx un esquematisme més exacerbado, una atra alguna cosa més naturaliste i una tercera denominada «macroesquemática» (que podria ser la més antiga i mereixeria ser deslindar, puix enllaçaria en les últimes etapes del Neolític). La seua temàtica pot classificar-se en antropomorfa, zoomorfa i la relativa a símbols i objectes.
Antropomorfos
[editar | editar còdic]La figura humana és un dels motius més abundants, no per això deixen de ser molt simples, fonamentalment basats en un traç vertical (el tronc) en braços de diverses tipologies, ya siga en forma de creu (†); de doble creu (ben †† o be la lletra grega ∏); en forma de Ti, be en els braços rectes, be en els braços curvats cap a avall (oronetas i ancoriformes), o cap a dalt (en forma de I), i inclús en els braços en gerra (com la lletra Φ grega); també hi ha figures esquemàtiques en X. Un cas especial, pel seu important paper simbòlic, ho constituïx el Indalo de l'abric de Maimón Chic, en Els Vélez (Almeria); representa a una figura humana esquemàtica en els braços estesos i un arc sobre les seues mans. Per últim senyalar que numerosos casos de figures masculines tenen el sexe senyalat explíciament (normalment s'allarga cap a avall el traç que representa el tronc).
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
Possibles ídols
[editar | editar còdic]Ací s'inclouen figures antropomorfas ambigües, de les que és difícil assegurar que es tracte de sers humans o divinitatés. A voltes, es tracta, simplement de figures humanes en les que s'incorpora la vestimenta, lo que emmaixquera la seua verdadera apariència. Per eixemple, en el «Abric dels Òrguens», en Despeñaperros, hi ha possibles representacions d'una dansa de figures femenines el cos de les quals són dos triànguls oposts, invertits, que els seus vèrtiços es toquen (seria el tórax i una falda acampanada) junt en una gran cap que sembla dur un complicat tocat en rodetes, plomas i banyas.
¿ídol femení? |
braços |
o en Rodetes |
Despeñaperros |
Les representacions bitriangulares apareixen en més coves i, no sense controvèrsia, s'interpreten com a femenines (per comparació en l'art moble recuperat en alguns megalits, gravats i restants de poblats del bronze primerenc). Com a femenines s'interpreten també els cridats halteriformes, és dir figures formades per un traç vertical i dos óvals en els extrems[5] (a voltes a esta figura se li afigen traces a modo d'extremitatés, en lo que els halteriformes semblen formigas). A voltes, inclús es pinten estes possibles dònes junt a figures clarament masculines, lo que podria simbolisar una relació familiar de les que poden inferirse cerimònias o rituals hierogámicos (per eixemple, el de Peñaescrita de Fuencaliente, Ciutat Real).
en extremitats |
Peñaescrita de Fuencaliente |
Verge del Castell | |
Hi ha, no obstant, representacions clarament relacionades en ídols, puix tenen forts paralelismes en temes idèntics apareguts en ceràmica o en ídols-placa exhumats en excavacions de poblats, necròpolis i dólmenes. La seua antiguetat pot remontar-se, puix, al Neolític. En primer lloc podríem citar els Oculados, aixina cridats perque els ulls són molt grans i estan rodejats per llínees que els realcen o que els tanquen. També hi ha Ídols-placa, de forma més o menys rectangular, o bitriangular, en braços esquemàtics, casi idèntics als que apareixen en els dólmenes de la zona atlàntica de la península ibèrica.
Els soliformes o esteliformes semblen constituir un segment aparte, no tenen forma humana (encara que en ser considerats ídols els incloem ací) i són tan variats que és difícil sistematisar-los.
Escenes
[editar | editar còdic]
No són molt abundants. De fet es consideren casos puntuals, entre les que s'han constatat, algunes, de les que ya hem parlat, semblen representar hierogamias; unes atres són danses rituals («Valonsadero», Soria) o escenes funeràries. Igualment hi ha activitats agropecuarias (com el cavall agarrat de les regnes en «Peñapascuala», Conca) i de caça (Cova del Tajo de les Figures, Càdis; «Canchal de les Cabres Pintades», Càceres), inclús combats.
Zoomorfos
[editar | editar còdic]Les representacions d'animalés són molt més escasses i, dins d'eixa escassea, predominen els cuadrúpedos i aus, rarament naturalistes, solament identificables per detalls específics. Els més abundants són els cuadrúpedos o «pectiniformes» (és dir, que tenen una silueta tan senzilla que recorda a un pentine), que consistixen en una simple llínea horisontal en traços verticals cap a avall que representen les cames, i toscas grafies del cap. Sobre esta base s'afigen. Com hem dit, traces que permetrien discriminar diferents espècies: les banyes en forma de C per als bóvidos, o en forma de dos arcs paralels per als cápridos, o en forma de candelabro per als cérvidos.[6] Més difícils d'identificar són els équidos i els cánidos, de fet, no s'identifiquen els animals de tir (llevat els bóvidos), per més que, com vorem, més alvance, algunes representacions abstractes podrien ser, en realitat, carros.
Les aus són escasses, pero molt cridaneres, especialment abundants en el «Tajo de les Figures» (Càdis). Són reconeixibles pels seus ales, per tindre solament dos pates i un cap molt característic en la que es distinguix el pico, pero és complicat determinar l'espècie concreta, sent abundants els ànets i els ciconiiformes i els buitres. Un cas aparte són els ramiformes o hòmens-avet, dels que no ha pogut deduir-se si es tracta de zoomorfos, antropomorfos, o ídols (potser tinguen una miqueta de tot).
Símbols i objectes
[editar | editar còdic]Aparte de sers animats, en l'art esquemàtic abunden els signes de difícil interpretació. Hi ha una série de geomètrics cridats petroglifoides en raó a la seua semblança als Petroglifos gallecs (círculs pintats o cazoletas gravades, ferraduras, meandres, formes serpenteantes o en zig zag, séries de punts o de traces formant diversos contorns…). Estos casi sempre apareixen junt a representacions antropomorfas.
Hi ha, aixina mateix, estructures rectangulars, que alguns investigadors consideren símbols abstractes i uns atres consideren la representació d'objectes concrets, tal volta cases, camps de llabor.
En atres casos, a eixes estructures se'ls afigen círculs laterals (rodas), adquirint una inequívoca apariència de carros. Açò indica que, si més no, estes representacions són posteriors a la seua verificació arqueològica, és dir, el 800 a. C. Pel moment solament s'han atestat en la província de Badajoz. Alguna cosa més freqüents són els trineus, segurament anteriors cronològicament. En cap dels casos apareixen animals de tracció.
Atres signes confusos i contradictoris són les possibles embarcacions, que solament han pogut ser observats sense ombra de dubtes en l'art rupestre de l'extrem sur de la península ibèrica, concretament en la Cova de la Laja Alta (Càdis). Hi ha un atre possible cas en el Risc de la Mantequera a la vora del Tajo (Extremadura), pero podria tractar-se d'un trineu.
Per la seua banda, les armes són relativament freqüents, pero tan esquemàtiques que és molt difícil identificar-les, en tot cas hi ha arcs i flechas, astrals o alabardas, bumeranes i espasas (estes, solament apareixen en insculturas de l'edat de Bronze o posteriors, per eixemple el Ídol de Penya Tu, en Vidiago, Astúries).
Tècnica
[editar | editar còdic]
Encara que la major part de l'art esquemàtic espanyol consistix en pintures rupestres, alguns casos són gravats o insculturas.
En el cas de les pinturas, es tracta de tintas planes o simples traços grossos, pero irregulars. Més rarament apareix el punteado o tamponado, que s'usa per a delimitar contorns interns o externs, aixina com per a reblir algunes figuras. El color predominant és l'ocre rojós, sent més rar el negre o, inclús, el blanc. Totes les figures són monocromes (quan s'han detectats figures bícromas, les investigacions han demostrat que són repintes)
En el cas dels gravats o insculturas, és habitual que estes s'associen també a pintures. En qualsevol cas, la tècnica més usada és el piqueteado ample. L'eixemple més conegut és el cridat ídol de Penya Tu de Vidiago (Astúries), en el que desgraciadament, la deterioració de la roca ha borrat gran part dels pigments i inclús està desconchando el gravat.
Encara que el Art Esquemàtic és en essència rupestre, els horisons cacolíticos associats als Millers i els seus similars del restant de la Península deparen una série d'objectes la decoració dels quals té motius equiparables (oculados, zoomorfos, soliformes, motius geomètrics, etc.), per lo que també podria parlar-se de Art moble esquemàtic; que, per una atra part ajudaria a datar l'art rupestre. En concret, en casi tota la Península, inclós el hinterland d'Els Millers (en Espanya) i de Vila Nova de São Pedro (en Portugal). A açò cal afegir la decoració dels ortostatos dels megalits penisulares, que es conserva en rares ocasions pero que es feya en temes i tècniques pràcticament idèntiques a les de l'art rupestre (pintura i inscultura).[7]
Durant l'Edat del Bronze el panorama canvia, l'art moble és diferent a l'esquemàtic, perque este està en regressió, pero hi ha expressions que poden associar-se als petroglifos galaico-portuguesos, sobretot en la franja atlàntica de la península (Galícia, Portugal i tot l'oest espanyol), a on menudean certes escultures toscas i de tamany considerable, encara que de diverses tipologies, cridades ídols-estela o estàtues-menhir en lo que es representen antropomorfos esquematizados, en diversos convencionalisme i armes de bronze (llances, escuts, punyals, espases...).
-
Bol oculado del poblat calcolítico dels Millers (Almeria)
-
Idolillos femenins de l'àmbit megalític peninsular
(Extremadura) -
Ídol-placa femení en semblances als bitriangulares esquemàtics
-
Ceràmica incisa en soliformes del poblat almeriense dels Millers
Vore també
[editar | editar còdic]- Art rupestre paleolític del nort d'Espanya
- Art rupestre de l'arc mediterràneu de la península ibèrica
- Art rupestre de l'extrem sur de la península ibèrica
- Art rupestre de les valls de Otíñar
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Per eixemple els roquedos de Provença i de la Ligúria italiana.
- ↑ El realisme afecta a les representacions paleolíticas més conegudes i espectaculars, encara que eixa no és l'única característica.
- ↑ Com a referència d'estils prehistòrics estilisats, es poden citar l'Art Llevantí espanyol o l'art saharià de Tassili n'Ajjer
- ↑ L'art abstracte està present des de periodos paleolítics en lo que es denomina ideomorfos, pero no deixa d'aparéixer en cap fase del art prehistòric, inclós l'art Esquemàtic: tectiformes, espirals, círculs, chevrones, llínees quebrades, polígons, traços…)
- ↑ El nom ve de la seua semblança a les peses alçades per atletes d'halterofília
- ↑ Els cérvidos manifesten l'importància persistent de la caça, per més que l'art esquemàtic siga propi de pobles d'economies agropecuarias que coneixien el metal i que ya tenien importants núcleus urbans. Igualment les representacions de cápridos semblen salvages.
- ↑ (pàgines 71-82)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arte esquemático ibérico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.