Halterofília
La halterofília o alçament de peses olímpic és un deport que consistix en l'alçament del màxim pes possible en una barra en els extrems de la qual es fixen discs encauchetados en certs pesos, que són els que determinen el pes final que s'alça. A açò se li sumen els segurs o collarines i este conjunt es denomina palanqueta.
Existixen dos modalitats de competició: arrancada i dos temps o envión. En la primera d'elles es tracta d'alçar les peses, d'una volta i sense interrupció, des del sol fins a la total extensió dels braços sobre el cap. En la segona s'ha de conseguir lo mateix, pero es fa una interrupció del moviment quan la barra es troba a l'altura dels muscles.
Es va desenrollar en Europa durant el XIX, encara que té antecedents en époques anteriors. En 1905 es va fundar la Federació Internacional d'Halterofília, que regula este deport.
L'halterofília va formar part dels deports olímpics en els Jocs Olímpics d'Atenes 1896 i en els de Saint Louis 1904. Encara que va desaparéixer en 1908, es va reincorporar en els jocs d'Amberes 1920. La categoria femenina no va entrar en el programa fins als Jocs Olímpics de Sídney 2000.
Se li considera com el més genuí dels deports de força, pero ademés exigix gran destrea i una actitut mental excepcional. l'alçament de peses o halterofília implica un entrenament a fondo per a conseguir el desenroll de l'atleta sobre la plataforma, en obligar a tots els músculs del seu cos a realisar una acció que supera àmpliament la suma dels recursos parcials de l'individu.
Història del deport
[editar | editar còdic]
L'halterofília és provablement un dels deports més antics. Podem situar els seus orígens entorn a l'any 3600 a. C. en China, allí els emperadors practicaven eixercicis de força. També en la dinastia Chow (1122 a. C.) els soldats, com a requisit per a formar part de l'eixèrcit, tenien que alçar una série de pesos. Els antics grecs duyen peses en les mans en practicar el bot de llongitut, en la creència de que els permetien conseguir bots més llarcs; de fet, la paraula «haltero» és d'orige grec i pertany a la raïl del verp «botar» (en grec antic «hallomai», en llatí «botara»). La majoria dels historiadors apunten al lluitador grec Milón de Crotona com el pioner del alçament de peses. El VI en Grècia va ser conegut com l'Época de Força, l'alçament de grans pedres va assentar les bases de l'actual halterofília. En el XIX, principalment en Europa Central, existia la costum de realisar exhibicions de força en tavernes, alçant una barra de ferro en enormes boles de metal en els extrems. A finals d'eixe sigle, l'halterofília era una dedicació casi exclusiva dels professionals del circ, com els germans Saxon. Més tart va començar a realisar-se en caràcter amateur, organisant-se competicions entre clubs.[1]
En la primera Olimpiada Moderna, celebrada en Atenes en 1896, l'halterofília va ser inclosa com a deport olímpic. Es va destacar l'anglés Launceston Elliot que va alçar, en una sola mà, 71 kg. En París en 1900 no es va celebrar competició. En els Jocs Olímpics de Sant Louis 1904, el grec Pericles Kakousis va conseguir alçar 111,67 kg. Posteriorment es varen succeir huit anys sense alçament, i va tornar a incloure's en Amberes en 1920. Els participants ya es varen dividir en categories segons el seu pes: ploma, llauger, mig, semipesado i pesat. En 1928 en Ámsterdam es varen instituir tres modalitats: arrancada, desenroll i temps. Més tart en Munich 1972 es varen introduir noves categories de pes: mosca i súperpesado. Actualment es competix en dos modalitats: arrancada i dos temps.
En 1987 es va celebrar el primer campeonat d'halterofília femenina i el Comité Olímpic Internacional va aprovar en 1997 la participació de les dònes en els Jocs Olímpics. Les categories de pes varen sofrir un nou canvi.
Actualment es configuren d'esta manera: huit categories masculines i sèt femenines definides pel pes corporal.[1]
En 1905 es va fundar en París la Federació Internacional, en la que es varen integrar inicialment catorze països. A partir d'esta data es varen escomençar a fundar Federacions Nacionals.
En 1920 es va establir la Federació Internacional d'Halterofília (en francés: 'Fédération internationale d'haltérophilie'), una organisació amateur el nom oficial de la qual en l'actualitat és International Weightlifting Federation (IWF), integrada per les federacions amateurs de diversos països. Esta és l'entitat encarregada de controlar i regular totes les trobades internacionals d'alçament de peses a nivell mundial. Ademés, entre les seues atribucions està la d'homologar els récorts. En els campeonats mundials, Jocs Olímpics, campeonats continentals i jocs regionals, aixina com en tornejos internacionals, només podran utilisar-se les barres, els sistemes de llums per a juges, les bàscules i els cronometradores aprovats per la IWF. Estes competicions s'organisen en base en dos moviments individuals —arrancada i dos temps— i en les dèu categories de pes corporal.[2]
En la década de 1980 els levantadores de l'Unió Soviètica varen dominar les competicions internacionals en la categoria de més de 110 kg, alcançant i excedint els 210 kg en arrancada i els 265 kg en la modalitat de dos temps, per a un total de 465 kg. Fins a 1956 no es varen reconéixer les proves d'alçament de peses en una sola mà en competicions internacionals.[3]
Les relacions de poder han sofrit canvis importants en les últimes décades. A principis de sigle, Àustria, Alemània i França eren les nacions més exitoses; despuix va ser Egipte i uns anys més tarde Estats Units va regnar. En la década de 1950 i les décades següents, tres levantadores de peses de l'Unió Soviètica varen eixercitar el paper de protagonistes, en Bulgària que es convertiria en el seu rival principal. Des de mediats dels anys 1990, no obstant, Turquia, Grècia i China s'han catapultat al cap. La potència més recent en l'alçament de peses, en la categoria masculina, és Grècia. En la categoria femenina, China ha segut dominant des del principi, en atres països asiàtics emergents com a forts contendents als títuls de campeó. En la general, no obstant, Europa és el continent més poderós en les competicions, d'abdós sexes.
Alçament de peses hui
La Federació Internacional d'Halterofília (IWF) conta hui en 167 nacions afiliades. Aproximadament dèu mil levantadores de peses participen anualment en les competicions oficials; no obstant, és una ferramenta indispensable per al desenroll de resistència per a tots els deports i mils de millons de persones en tot lo món preferixen entrenaments en les barres pel be de la seua forma física. Les sifres d'entrada dels campeonats del món s'han incrementat any rere any. El récort de participació es va registrar en el Campeonat Mundial de 1999 en Atenes, Grècia, en un total de 660 atletes de 88 països participants.[2]
Halterofília en els Jocs Olímpics
Des de 1896, l'alçament de peses apareix en 20 Jocs Olímpics. En l'edició vigèsim primera del deport olímpic en Sídney, el programa per primera volta inclou a competidores dònes. El levantador de peses olímpic més exitós de tots els temps és el turc Naim Suleymanoglu, qui va guanyar tres títuls de campeó olímpic (1988, 1992 i 1996). L'Hongarés Imre Földi és posseïdor del récort de ser cinc voltes medalliste olímpic (1960, 1964, 1968, 1972 i 1976), mentres que el nortamericà Norbert Schemansky va guanyar medalles en quatre Jocs: una d'argent en 1948, d'or en 1952, de bronze en 1960 i 1964; i el grec Pyrros Dimas atres quatre: or en 1992, or en 1996, or en 2000 i bronze en 2004, configurant-se com un dels millors atletes de tots els temps.[2]
Categoria de competició
[editar | editar còdic]La disciplina d'alçament de peses es dividix en categoria femenina i masculina. Abdós es subdividen a la seua volta d'acort a la massa corporal dels atletes. En estiu de 2018 la IWF va aprovar les categories de pes actuals.
Categoria masculina:
Categories IWF
- 55 kg (121 lb)
- 61 kg (134 lb)
- 67 kg (148 lb)
- 73 kg (161 lb)
- 81 kg (179 lb)
- 89 kg (196 lb)
- 96 kg (212 lb)
- 102 kg (225 lb)
- 109 kg (240 lb)
- 109 kg o més (240 lb+)
Categories olímpiques
- 61 kg (134 lb)
- 67 kg (148 lb)
- 73 kg (161 lb)
- 81 kg (179 lb)
- 96 kg (212 lb)
- 109 kg (240 lb)
- 109 kg o més (240 lb+)
Categories femenines:
Categories IWF
- 45 kg (99 lb)
- 49 kg (108 lb)
- 55 kg (121 lb)
- 59 kg (130 lb)
- 64 kg (141 lb)
- 71 kg (157 lb)
- 76 kg (168 lb)
- 81 kg (179 lb)
- 87 kg (192 lb)
- 87 kg o més (191 lb+)
Categories olímpiques
- 49 kg (108 lb)
- 55 kg (121 lb)
- 59 kg (130 lb)
- 64 kg (141 lb)
- 76 kg (168 lb)
- 87 kg (192 lb)
- 87 kg o més (191 lb+)
En els Jocs Olímpics o campeonats internacionals, els competidors en la modalitat d'arrancada solen alçar de 41 a 68 kg per damunt del seu pes corporal i en la modalitat de dos temps, de 82 a 100 kg. El levantador que conseguixca alçar el major pes agregat en les dos modalitats guanya la competició. Si dos o més competidors de la mateixa categoria alcen el mateix pes, es declara vencedor al que realise primer la marca (pes).
Eixercicis de competicions
[editar | editar còdic]La competició consta de dos modalitats: l'arrancada i l'alçament en dos temps. La suma dels pesos més alçats en cada prova constituïx la puntuació total. Per eixemple, si un competidor alça 80 kg en la prova d'arrancada i 120 kg en la prova d'alçament en dos temps, la seua puntuació total serà de 200 kg. Despuix de cada alçament, el pes es deu incrementar en 2.5 kg com a mínim, excepto si s'intenta establir un récort mundial. En eixe cas, l'increment de pes pot ser de 0.5 kg, si be en el total només conta el múltiple més propenc de 2.5 kg.
Arrancada
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Arrancada.
És el primer eixercici de competició. Consistix en alçar la barra des del sol fins a per damunt del cap en una completa extensió dels braços en una sentadilla, tot en un sol moviment. Este eixercici és el més tècnic dins l'alçament de peses.
La barra estarà colocada horisontalment davant de les cames del levantador. Serà agarrada, mans en pronación, i alçada en un sol moviment des de la plataforma, el levantador deurà dur la barra fins a la cintura, ficar les nines, alçar els colzes i estirar els braços per a conseguir una completa extensió d'abdós braços verticalment sobre el cap mentres es desplacen les cames en terra o es flexionan. La barra passarà en un moviment continu a lo llarc del cos, del com cap part, a excepció dels peus, pot tocar la tarima durant l'eixecució de l'alçament.
L'extensió (cap a arrere) de la nina no deurà efectuar-se fins que la barra haja sobrepassat el cap del levantador.
El levantador pot recuperar-se utilisant el temps que necessite del split o squat i colocar els peus en la mateixa llínea, paralels al pla del seu tronc i de la barra. El juge donarà la senyal tan pronte com el levantador estiga totalment immòvil en totes les parts del seu cos. El pes alçat deu ser mantingut en la posició final d'immovilitat, permaneixent els braços i cames estesos. Els peus en la mateixa llínea, paralels al pla del seu tronc i de la barra, fins que el juge done la senyal de «terra».
La senyal de terra deu ser audible i visible i deu estar colocada al costat del juge central (front al levantador).
Dos temps
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Dos temps.
Este eixercici consistix en alçar la barra des del sol fins als muscles en una sentadilla. Posteriorment es recupera en posició de peu, per a iniciar la segona fase denominada jerk, realisant una flexión de les cames espentant la barra per damunt del cap en una tijera al mateix temps, posteriorment es recupera colocant els peus en paralel per a poder descendir la barra al sol.
Hi ha dos fases diferents en este moviment: en la primera (clean o carregada), el competidor alça la barra des del sol realisant una tirada i sentadilla per a colocar-se baix la mateixa, els colzes del levantador deuen estar cap a dalt per a soportar el pes. Després s'alça empinat subjectant la barra a l'altura dels muscles; en la segona (jerk o envión), doblant mínimament els genolls, alça la barra per damunt del cap, prenent impuls en les cames i estenent els braços per complet. El levantador deu mantindre els peus en el mateix pla durant tot el procés i estendre en la segona fase les cames completament.
Hi ha una variant de la modalitat de dos temps (push jerk) en la que està permés colocar els peus en diferent pla i mantindre les cames flexionadas. La majoria dels levantadores realisen el segon moviment flexionando una miqueta les cames i les estiren de sobte, provocant un efecte moll, moment en el que baixen el cos per a colocar-se baix de la barra, completant aixina l'alçament. Pero degut a que és més difícil este moviment, la majoria fa «jerk».
Materials
[editar | editar còdic]Per a la pràctica d'halterofília es requerixen els següents accessoris específics:[4]
- Barra d'acer: En la competició masculina, la barra pesa 20 kg i medix 2.2 metros de llarc. En la femenina, la barra pesa 15 kg i medix 2.01 metros de llarc. La barra masculina té un diàmetro de 28 mm i la femenina de 25 mm. Per a facilitar l'agarre, tota la superfície de la barra està estriada, llevat en dos seccions planes, que són les que rocen les cuixes.
- Els discs de pesos: Cada pes, o disc, es diferencia per un color distint. El roig pesa 25 kg, el blau 20, el vert 10, el blanc 5, el negre 2.5 i el cromat 1.25. Durant un intent d'establir un récort, els levantadores també poden utilisar discs cromats de 0.5, encara que antigament es podien usar els de 0.25 kg. Uns números a abdós costats dels discs indiquen el pes, i els discs més pesats sempre es coloquen en l'interior de la barra.
- Els collarines de subjecció dels discs, que pesen 2.5 kg cada u.
Indumentària
[editar | editar còdic]El deportiste d'alçament de peses requerix d'un equip especial en característiques tècniques, com són:
- Les sabates: que són fabricats en pell i en un tacó pla de certes mides que li permeten tindre una estabilitat en rebre la barra, i evitar lesions en l'esquena.
- La botarga o malliot: feta de licra, la qual li permetrà la comoditat en els moviments tècnics.
- Agenolladers: que serviran per a previndre una lesió o en uns casos com a protecció en els genolls.
- El cinturó o faixa: utilisada quan existix una sobrecàrrega de treball en l'esquena baixa per a evitar lesions i protecció de la zona lumbar, el pesista té com a qualitat física el tindre una gran fortalea en la zona lumbar i abdominal.
- Muñequeras: per a protegir les articulacions de la nina.
- Jaladeras o Straps: S'utilisen més en les sessions d'entrenament, estes servixen sobretot, per a que el pesista puga mantindre un bon agarre en abdós mans, és una corda de cuiro o fil que rodeja la barra i es pressiona en el metacarp relegant l'acció de la gobanella a l'esquena, deixant de ser est un limitante.
- Pols de magnesi: Utilisat i untat en les parts del cos del pesista que generen algun tipo de fricció, principalment en les mans i muscles, durant la competició, el magnesi és auxiliar en el procés d'alçament ya que evita que agents com la generació de la suor corporal puguen supondre algun tipo de problema a l'hora de l'alçament olímpic.
- «Alquitrà»: ajuda a evitar algun tipo d'accident en el moment d'alçar evitant esvarar-se en algun moviment més comunament en el jerk
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 https://web.archive.org/web/20100519080210/http://www.telefonica.net/web2/halterofilia/historia/historia.htm
- ↑ 2,0 2,1 2,2 http://www.iwf.net
- ↑ Microsoft ® Encarta ® 2008. © 1993-2007 Microsoft Corporation.
- ↑ «Halterofília - Regles».
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Halterofília.- Federació Internacional d'Alçament de Peses (anglés)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «halterofilia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.