Ceràmica cardial

Ceràmica cardial

Un dels numerosos concheros de gran tamany en el parc nacional del Banc de Arguin, Mauritània, en els que abunden fragments de ceràmica impresa.

La ceràmica cardial rep eixe nom per estar decorada en impressions de la vora dentado i sinuós de closcas de berberecho, un bivalvat cridat tradicionalment Cardium (o algun derivat com Dinocardium o Acanthocardia) perque la seua forma general recorda a la d'un cor. Encara que es varen usar diverses espècies, estes, han segut determinades casi sempre com Cerastoderma echinatum, o algun atre membre de la família: Cardiidae). Ya que els Cardiidae no eren l'únic motiu decoratiu d'este tipo de ceràmica (puix inclou impressions de dits, o digitaciones i ungulaciones, impressions en un punzón, cordoneres, etc.), a voltes es preferix la denominació de ceràmica impresa.

La ceràmica cardial és característica d'un dels primers estadis del Neolític de la conca mediterrànea, durant els milenis sext i quint abans de Crist, comprenent les zones costeres des de l'àrea dels Balcans fins a les costes del Alce espanyol. Encara que la seua influència aplega a alcançar les costes atlàntiques europees.

Existix ceràmica decorada en la vora dentado d'un bivalvat també en les costes atlàntiques africanes, com per eixemple en els enormes concheros del parc nacional del Banc de Arguin, en Mauritània, o en les illes Chafarinas.

Orige

Concha de berberecho.

És difícil determinar l'orige de la ceràmica cardial. Els eixemples més antics procedixen de Síria i Líban, en el sèptim mileni, a on existia una antiga tradició de ceràmica impresa en closques de moluscs («cultura de Biblos»). En Europa tenim antecedents en la cultura denominada «cultura pre-Sesklo» de la zona de Tesalia (Grècia), a on semblen trobar-se els més antics eixemplars d'impressions cardiales del sext mileni. No obstant, si exceptuem la pròpia ceràmica, esta cultura carix d'atres traces neolítics, ya que els restants nos parlen de caçadors, recolectors i peixcadors, habitants de coves, en una panoplia típicament mesolítica, provablement culturizados per atres pobles més alvançats, els quals sí coneixerien l'agricultura i la ganaderia.

Mapa de les cultures del Neolític i Mesolítico (ca. 4500-4000 a. C.) en Europa:

 Cultura de la ceràmica de bandes

 Cultura Bükk

 Ceràmica cardial

 Ertebölliense

 Cultura Dniéper-Dò

 Cultura de Vinča

 Cultura almeriense

 Dímini

 Cultura de la ceràmica perforada

En eixe mateix mileni, sense abandonar la seua tradició econòmica (caça, recolecció, peixca) sembla haver-se produït la transició, a incorporar-se les característiques plenament neolítiques com el cultiu de cerealés, la ganaderia d'ovicápridos i una major presència de la ceràmica impresa que s'enriquix en nous motius decoratius.

Difusió

S'ha inferido que la difusió de la ceràmica cardial solament és possible gràcies a les grans dot de navegació dels seus pobles, ya que entre els restants bromatológicos apareixen espècies pròpies de mar adins; i que a través de la navegació es varen estendre per gran part del Mediterràneu.

El cas és que creuen l'Adriático colonisant Apulia i Sicília en el sur d'Itàlia, instalant les seues zones de habitació casi sempre en coves (encara que hi ha alguns poblats fortificados en fossos i empalizadas). Gradualment, la colonisació alcança el centre d'Itàlia (Lacio, Toscana, Ligúria) i les illes, com Còrsega i Cerdenya, apareixent les primeres avanzadillas en el sur de França.

Al voltant del quint mileni a. C. la cultura ya s'ha assentat en les costes mediterrànees d'Espanya i França. En excepcions, ya que entrecaladas queden numeroses comarques de pobles provablement autòctons que resistixen més temps l'aculturación. Cap a l'interior, la ceràmica cardial penetra pel Ródano i pel Ebre, aplegant fins al Atlàntic, a lo manco en la península ibèrica. No obstant, les costes andaluses permaneixen alienes a este fenomen.

• 
• 
• 
• 

Tipos de decoració cardial

Vore també

• Art prehistòric
• Ceràmica incisa
• Cultura Cultura de Boian
• Cultura de Gulmenita
• Cultura d'Hamangia

Bibliografia

• Menéndez Fernández, Mario; Jimeno Martínez, Alfredo i Fernández Martínez, Víctor M. (1997). Diccionari de Prehistòria, Aliança editorial, Madrit, p. 104.