Conchero
Un conchero, també conegut com conchal, és, en arqueologia, un tipo de lloc compost per una acumulació de restants de closques de moluscs producte de l'activitat humana del passat.[1] Majorment són el resultat del consum alimentici de grans cantitats de moluscs recolectats en les rodalies. En general, solen contindre en la seua estructura atres tipos de restants sedimentológicos o arqueològics que varien segons el tipo de societat que ho ha format, com per eixemple, restants gose-vos, líticos, alfareros, o carbons, entre uns atres.[2]
Denominacions
[editar | editar còdic]El terme conchero o conchal és d'us comú en l'arqueologia en espanyol. En algunes regions, com la Patagonia, també li'ls denomina de forma coloquial com comederos. En portugués s'usa la paraula d'orige brasilera sambaquí l'etimologia de la qual tupí, tamba'kī, significa, igualment, ‘mont de closques’.[3] En el portugués de Portugal també li'ls denomina com concheiros. En anglés s'ampra el nom shell midden, no obstant és també freqüent l'us de shell-mounds o simplement midden.[1] En francés s'usa l'expressió ames coquillier, que es traduïx com "femer de closques".
Històricament, i en alguns treballs acadèmics de fins de el XIX i començos de el xx, s'usava la denominació køkkenmødding (pronunciació aproximada: koek-kenmed-ding[4]) que és una paraula danesa la traducció lliteral del qual és 'restants de cuina', pero una traducció més encertada seria la de ‘montícul de closques i closques’ i que en espanyol sol traduir-se com conchero. Estos primers estudis danesos són els que varen permetre observar la potencialitat de les acumulacions de moluscs com a font d'informació arqueològica sobre diversos aspectes de les societats del passat.[5] Eixemple de l'us d'esta denominació en moments primerencs dels estudis arqueològics en Argentina són les primeres descripcions a concheros que existixen en les rodalies de Port Desijat realisades per l'explorador argentí Ramón Llesta en 1880:
els tehuelches del temps de Magallanes, han deixat en Port Desijat, numerosos vestigis dels seus primitius campaments. Vénse en les costes de la baïa grans montons de closques fracturades que recorden els Kjokkenmodding de Dinamarca i els Sambaquis del Brasil. En efecte, eixos depòsits no són sino desperdicis de cuina, entre els quals he recojido precioses armes tallades en pedres provinents de l'interior del país.[6]
Descripció
[editar | editar còdic]La pràctica humana de recolecció i el consum de moluscs és molt antiga. El primer conchero identificat fins a la data i, per lo tant, les primeres evidències segures del consum de moluscs daten a lo manco des de fa 167.000 anys en la Cova Pinnacle Point en Suràfrica, a on es va trobar una capa de moluscs producte de la seua recolecció i consum.[7]
En general, els moluscs varen poder ser obtinguts dels intermareales marins, o en les vores dels rius. En la seua gran majoria varen ser utilisats en fins alimenticis. Els rebujos del consum poden conformar grans acumulacions de valvas, que poden aplegar a varis metros de gruixa. Açò, sumat a que les closques poden sobreviure a les condicions migambientals, fan que este tipo de lloc siga molt visible. És per això que els concheros són actualment un dels tipos de llocs arqueològics més comuns i abundants en el món.[2][1]
El marisqueo, açò és, la recolecció de moluscs, és una activitat molt senzilla de realisar, ya que no requerix cap utillage especial i pot ser realisada per tots els segments de la població, tant hòmens, dònes, chiquets o vells, per lo que els moluscs es varen convertir en un reassegur alimentici davant l'escassea o per a complementar atres dietes.[8]
El consum de les parts blanes dels moluscs, i el consegüent descarte de les valvas o closques, provoca la generació d'acumulacions que poden anar d'uns pocs centímetros fins a metros de gruixa. La gran durea i estructura de les valvas de moluscs fa ademés que els concheros siguen traces arqueològiques que poden sobreviure a les condicions migambientals, protegint inclús alguns dels restants orgànics que queden atrapats en el seu interior.[2] Aixina, per eixemple, els restants de carbó, ossos de mamífers, aus o peixos consumits, o un atre tipo de restants tenen més possibilitats de conservar-se.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Claassen, Cheryl (2000). Shells, Cambridge University Press. ISBN 978-0521578523.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Advances in Archaoelogical Theory and Method.Academic Press.10
- 93-210.ISSN 1043-1691.
- ↑ Antiquity.72(277)
- 592–615.ISSN 0003-598X.doi:10.1017/S0003598X00087020.Consultat el 2023-06-06.
- ↑ La "ø" danesa normativament sona com una "o" seguida d'una "i", predominant el fonema de la "i", per açò en la pràctica lo més comuna és que es pronuncie només com "i".
- ↑ Trigger, Bruce G. (2006). A History of Archaeological Thought, 2 edició, Cambridge University Press. doi:10.1017/cbo9780511813016. ISBN 978-0-521-84076-7.
- ↑ Llista, Ramón (1880). Les meues exploracions i descobriments en la Patagonia, Buenos Aires: Imprenta de Martín Biedma, pp. 16-17.
- ↑ Nature.449(7164)
- 905–908.ISSN 1476-4687.doi:10.1038/nature06204.Consultat el 2022-04-20.
- ↑ Journal of Anthropological Archaeology.19(4)
- 461–476.ISSN 0278-4165.doi:10.1006/jaar.2000.0367.Consultat el 2022-04-20.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Conchero» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.