Comunitat Valenciana

Comunitat Valenciana o Regne de Valéncia
Comunitat autònoma d'Espanya
Bandera Escut de Comunitat Valenciana o Regne de Valéncia Escut
Situació de Comunitat Valenciana o Regne de Valéncia Valéncia en Europa Capital Valéncia Entitat  • País Comunitat autònoma Subdivisions Províncies i Comarques Població  • Total  • Densitat Lloc 4.º 5.029.601 hab. (2008) 10% aprox Gentilici Valencià/na ISO 3166-2 VC Consideració Nacionalitat Llengua pròpia Valencià Fundació Taifa de Valéncia Festa oficial 9 d'octubre (Dia del Regne de Valéncia) Lloc web oficial

   

La Comunitat Valenciana o Regne de Valéncia és una comunitat autònoma situada a l'est de la Península Ibèrica i banyada pel mar Mediterràneu. Està dividida administrativament en les províncies d'Alacant, Castelló, i Valéncia. Llimita al nort en Catalunya i Aragó, a l'oest en Castella-La Mancha i Aragó, i al sur en la Regió de Múrcia.

El territori, que coincideix principalment amb el medieval Regne de Valéncia de la Corona d'Aragó, ha rebut diverses denominacions al llarg del temps: a finals del sigle XIX se coneixia com: Regió Valenciana, i recentment s'ha denominat "País Valencià". També s'utilitzen els termes antic Regne de Valéncia i, per abreviar, Valéncia, encara que este últim pot portar a confusió en la ciutat de Valéncia o en la província de Valéncia.

Història

Artícul principal → Història de la Comunitat Valenciana.

Época antiga

Archiu:Mapa de les ètnies espanyoles.png

Els íbers en color verd.

Archiu:Dama d'Elig.jpg

La Dama d'Elig, la considerà millor escultura de l'art ibèric.

El poble autòcton preromà del País Valencià van ser els ibers, que es dividien al seu torn en diversos grups: en la zona sud els contestàs, en el centre els edetans, i en el nord els ilercavons. Els íbers van mantindre relacions comercials marítimes en fenicis, grecs, i cartagineses.

Després de la victòria romana en la Segona Guerra Púnica (202 a. C.), tot el litoral valencià va acabar sotmès a l'autoritat de Roma. Durant els set segles de domini romà, els íbers es van anar integrant gradualment en la nova organització política, econòmica i social i adquirint el llatí com a llengua; no hi ha constància de revoltes indígenes com les que va haver-hi en altres zones íberes d'Espanya.

Época medieval

El domini musulmà del País Valencià es va estendre entre els sigles VIII i XIII; fins al sigle XI va ser una zona rural, sense centres urbans importants, encara que a partir de llavors es van estendre els sistemes de regadiu i València va començar a destacar com a gran ciutat.

Entre 1232 i 1245 el rei Jaume I el Conquistador va conquerir els regnes taifa de Balansiya i Dénia, estructurant el nou territori com un regne autònom dins de la Corona d'Aragó (el regne de Valéncia). Les parts central i sud de la província d'Alacant, que van ser conquerides per la Corona de Castella en 1244-1248, van passar definitivament a formar part del Regne de Valéncia en 1304 per la sentència arbitral de Torrellas. Així, el regne de Valéncia, en época foral, el conformaven dues governacions: la de Valéncia i la Ultra Saxonam ("després de Xixona", en estatus foral diferenciat, capital en Oriola i, més avant, Alacant), esta última formada pels territoris cedits per Castella en 1304. Al seu torn, la governació de Valéncia es dividia administrativament en tres lloctinències: de Valéncia, dellà Uixò (en capital en Castelló) i dellà Xúquer ("després del Xúquer", en Xàtiva).

En els furs de Valéncia, l'acabat de fundar regne va tindre una sèrie d'institucions polítiques pròpies, si bé baix domini reial de la Corona d'Aragó. Quant a la demografia, encara que va romandre la població mudéixar, inicialment majoritària, es van fer repoblacions cristianes des de Catalunya i Aragó principalment.

L'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó en el sigle XV va originar un període de prestigi econòmic, social, i cultural denominat Sigle d'or valencià, que va culminar en 1479 en la unió de la Corona d'Aragó amb la Castella sota el regnat dels Reis Catòlics.

Época moderna

L'arribada al poder de Carles I d'Espanya en 1518 va donar lloc a importants conflictes socials com les revoltes de les Germanies dels gremis i agricultors valencians contra diversos virreis i lloctinents. Per la seua banda, el descobriment d'Amèrica va originar un desplaçament del comerç mundial cap a l'Atlàntic, provocant una disminució del pes relatiu del regne, mentre que els atacs dels piratas barbarescs amenaçaven contínuament la costa. L'expulsió dels moriscs (1609) va afectar especialment el regne, que va perdre la tercera part de la seua població.

Després dels decrets de Nova Planta en 1707, es van derogar els furs i les institucions del regne, creant-se una nova organització administrativa, basada en la que existia a la Corona de Castella. Posteriorment, durant el sigle XVIII la Comunitat va viure un creixement econòmic i demogràfic notable.

Época contemporània

Durant el sigle XIX el territori valencià va ampliar les superfícies agrícoles, en principi relacionades en el cultiu de la vinya, l'arròs, les taronges, i l'ametler. La industrialisació va ser, com a la major part de la resta d'Espanya, incompleta i retardada, amb excepcions com els nuclis industrials de Alcoy i Sagunt

Després de l'efímer precedent de cantonalisme valencià durant la Primera República (1873-1874), principalment el d'Alcoy, a principis del sigle XX alguns sectors socials van començar a solicitar una certa autonomia política per a la regió valenciana. Així mateix, durant la Segona República (1931-1939), es van redactar diverses propostes per a un Estatut d'Autonomia propi, pero cap va arribar a aprovar-se per mig de votació. No obstant, el projecte d'estatut d'Esquerra Valenciana sí que va ser aplicat per decret en el context revolucionari del 1937, per la qual cosa no es va considerar com refrendat de cara a l'accés a l'autonomia, i el País Valencià no es va reconéixer com nacionalitat històrica; una de les reivindicacions històriques del blaverisme ha sigut este reconeiximent que, després de la reforma del 2006, ja queda recollit en l'estatut d'autonomia.

Durant el tardofranquisme va sorgir un nou sector econòmic que va superar al sector agrícola quant a nivell d'ingressos, el turisme, mentre que la indústria es desenvolupava de forma considerable, principalment a través de petites i mijanes empreses.

En 1977, durant la Transició Espanyola, la Comunitat Valenciana es va constituir en una de les disset comunitats autònomes d'Espanya, a partir de la unió de les províncies d'Alacant, Valéncia i Castelló. En l'aprovació del seu Estatut d'Autonomia en 1982 es va adoptar un govern regional, la Generalitat Valenciana. Des de llavors s'han escollit quatre presidentes de la Generalitat, u per part del PSPV-PSOE (1982-1995) i tres per part del PPCV (1995-actualitat). En 2006, seguint l'estela de l'estatut català, es va aprovar la Llei Orgànica 1/2006, que reforma l'Estatut d'Autonomia de 1982.

Govern i administració autonòmics

La Comunitat Valenciana està definida com nacionalitat històrica en el seu Estatut d'Autonomia, A l'empara d'allò que disposa l'article segon de la Constitució Espanyola:

1. El pueblo valenciano, históricamente organizado como Reino de Valencia, se constituye en Comunidad Autónoma, dentro de la unidad de la Nación española, como expresión de su identidad diferenciada como nacionalidad histórica y en el ejercicio del derecho de autogobierno que la Constitución Española reconoce a toda nacionalidad, con la denominación de Comunitat Valenciana.

El conjunt de les institucions d'autogovern de la Comunitat constitueix la Generalitat Valenciana. Formen part de la Generalitat: les Corts Valencianes o "Corts", el President i el Govern Valencià o "Consell".

El president de la Generalitat Valenciana és al seu torn el president del Govern valencià.

La potestat legislativa dins de la Comunitat, en matèries de la seua competència, correspon a les Corts Valencianes, que representen el poble valencià a través dels seus 99 parlamentaris.

Divisió administrativa

La Comunitat Valenciana està formada per les províncies de Alacant, Castelló i Valéncia. Cadascuna d'elles és una entitat amb personalitat jurídica pròpia i compta amb autonomia per a la gestió dels seus interessos. El govern i administració autònoma de cadascuna de les tres províncies està encomanat a la seua diputació provincial, que té caràcter representatiu.

Cada província està formada per municipis, que són entitats en personalitat jurídica plena. Fruïxen també d'autonomia en la gestió dels seus interessos, el seu govern i administració correspon als ajuntaments. Els ajuntaments poden crear mancomunitats per a la prestació o gestió més eficient de servicis propis municipals.

Encara que el comarcalisme ha segut una forma d'estructura tradicional de la Comunitat Valenciana, les comarques actuals són modernes, fruit d'un intens i també conflictiu debat que va començar en els anys 1960. L'estructura actual va ser aprovada pel decret del 6 de juny de 1989 del govern de la Generalitat Valenciana. En esta norma s'establien tres categories de Demarcacions territorials homologades. Així, la primera categoria de DTH seria el municipi; la segona, la comarca; i la tercera, la província. Cal dir que este decret no aporta la definició de comarca, ni tampoc atorga competències ni entitat jurídica de nivell comarcal, deixant estos aspectes a la llibertat de decisió dels municipis que vulguin crear mancomunitats, podent superar les denominacions comarcals, encara que no les provincials.

Veja articles principals:

• Comarques de la Comunitat Valenciana
• Història de les comarques valencianes
• Llista de municipis de la Comunitat Valenciana.

Geografia

Artícul principal → Geografia de la Comunitat Valenciana.

Relleu

Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planes centrals. En el Maestrat es troba la montanya més emblemàtica de la comunitat, el Penyagolosa, de 1.813 metres d'alçada, considerada popularment com la més elevada, pero aquest honor en realitat li correspon al Cerro Calderon, en el Racó d'Ademús, que arriba fins als 1.839 metres; també en este indret trobem l'Esparver (1.747 m), La Creu dels Tres Regnes (1.555 m) i la Tortajada (1.541 m). Un altre pic de més de 1.500 metros el trobem en terres de la Marina (nort d'Alacant): el Aitana (1.558 m).

El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta o els de la La Vila Joyosa amb aiguamolls i marenys, com per exemple la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Oropesa, les Albuferes de Valéncia i Elig, les llacunes de Torrevella i Mata, transformades en salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges d'arena, des de Benicàssim fins a Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com El Saler de Valéncia o les de Guardamar.

Clima

La Comunitat Valenciana està banyada en tota la seua costa pel Mar Mediterràneu del que rep el nom el seu clima, que a la Comunitat Valenciana sol ser suau, sobretot a la costa. No obstant, no en tot el territori es dóna el mateix tipus de clima mediterràneu, de manera que trobem:

• Clima mediterràneu típic: s'estén per tot el litoral nord i centre de la Comunitat, té hiverns no molt freds a causa de la característica suavitzadora de temperatura que fa el mar, els estius són llargs prou secs i calorosos, en màximes entorn dels 30ºC; qunat a precipitacions es concentren a la primavera i la tardor, amb risc de gota freda en esta última estació. Les ciutats representatives d'este clima són Castelló, Gandia, Torrent, Sagunt i Valéncia.

• Clima mediterràneu continentalisalisat: és un clima de transició entre el continental i el mediterrani típic, propi de l'interior de la Península Ibèrica. Els hiverns són freds, els estius són més càlids que en el clima mediterràneu típic amb temperatures màximes que en algunes zones arriben als 35ºC, i les precipitacions també escasses pero millor distribuïdes al llarg de l'any, a l'hivern poden ser en forma de neu. Les ciutats representatives d'este clima són Requena i Villena, i en menor grau Alcoy, Elda i Xàtiva.

• Clima mediterràneu sec: es donen des del nord de la província d'Alacant fins a l'extrem sud limitant amb la regió de Múrcia, les temperatures són molt càlides a l'estiu i a l'hivern són molt suaus 10 a 13 ºC. Les precipitacions són molt escasses: a mesura que ens dirigim cap al sud de la província d'Alacant apareix un clima més àrid en hiverns molt suaus entorn dels 12ºC, en estius molt llargs, molt secs i molt calorosos en temperatures màximes de més de 30ºC, les escasíssimes precipitacions que cauen solen donar-se en les estacions de transició (tardor i primavera). Les ciutats més representatives d'este clima són Alacant, Benidorm, Elig, Oriola i Torrevella.

• Clima de montanya: es dòna en les zones més altes de la Comunitat, junt en el mediterrani continentalisat. El clima de muntanya es regeix per l'altitud, factor que influïx en la temperatura i les precipitacions. Estes solen ser més abundants i en forma de neu durant l'hivern. Una ciutat representativa d'este clima és Morella.

Hidrografia

Entre els rius alòctons, nascuts fora del territori valencià, cabria destacar a dos com els més importants, el Segura, de 325 km, que naix aFont Segura (Jaén) i el Xúquer, de 498 km, que naix en Ojuelos de Valdeminguete, (Conca). També destaquen, encara que amb una conca més reduïda, el Millars, de 156 km, que naix en la Serra de Gúdar (Terol) i el Túria, de 280 km, que naix en la Muela de San Juan, en les serres d'Albarrasí (Terol) i que desemboca a Valéncia. Excepte el Segura, que naix a les Serress Bètiques, els altres rius ho fan en el Sistema Ibèric.

Estos rius tenen un cabal permanent, si be són acusats els estiatges i molt temudes les seues crescudes tardorals, que causen inundacions a les planes aluvials (de nord a sud: la Plana, l'Horta, la Ribera i la Vega). Pateixen un intensíssim aprofitament hídric per mig de preses que deriven les seues aigües per al consum humà, industrial, agrícola i sobretot turístic.

Els rius autòctons es caracteritzen per ser rius curts, de llit irregular i escàs, conques chicotetes i gran desnivell en el seu recorregut, en nàixer a les serres pròximes a la costa. Solen presentar grans estiages, quedant el llit completament sec, i forts creixcudes.

Al nord estan els rius Sénia, limítrof ambCatalunya, el Cérvol i el Cervera. Naixen al Sistema Ibèric i el seu cabal és escàs i aprofitat per al regadiu.

En la plana litoral del golf de Valéncia aboquen les seues aigües el Palància, el Serpis, este últim denominat també riu d'Alcoy, i els petits rius Girona i Gorgos o Xaló. Tots estos rius, junt amb el Túria i el Xúquer, conformen la major plana aluvial del territori valencià. El Xúquer servix de divisòria entre els sistemes Ibèric i Bètic i cal destacar alguns dels seus afluents com a rius autòctons: el riu Magre i el riu Albaida en el Canyoles i el Clariano. També són d'importància la Rambla de la Viuda, afluent del Millars, i la Rambla Castellarda, afluent del Túria.

Al sud del massís penibètic els rius són de cabal molt escàs, llit habitualment sec i presenten llits amples i pedregosos. Destaquen el Algar, el Amadorio, el Monnegre, la Rambla de las Ovejas, que desemboca a Alacant i el Vinalopó, en el seu afluent el Tarafa.

Un cas especial de riu autòcton és el Bergantes, que naix prop de la ciutat de Morella en la zona nort-oest de la província de Castelló i desemboca en el Guadalupe, que és un afluent de l'Ebre.

Demografia

Artícul principal → Demografia de la Comunitat Valenciana.

La Comunitat Valenciana és, en 5.029.601 habitants (INE 2008), la quarta comunitat autònoma d'Espanya per població, i representa el 10,90% de la població nacional.

Tradicionalment, La població valenciana es concentrava en localitats i zones de cultiu a la ribera dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura, Vinalopó), aixina com en poblacions costaneres importants en ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants solien ser, més antigament, Sagunt o Dénia, durant gran part de la seua història, Valéncia, Alacant, Xàtiva, Oriola, Elig, Gandia, o Vilarreal i, més recentment, Alzira i Castelló de la Plana.

D'esta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques del territori valencià i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la densitat de població és major en les comarques centrals i del sur, i menor en les comarques del nort i de l'interior. També va afectar la demografia (i és potser l'excepció a la mencionada distribució) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el sigle XX en ciutats no costaneres com Alcoy, Ontinyent, Elda, Petrer, Villena, i el Vall d'Uxó.

En els últims anys, s'ha accentuat la concentració de les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes (destacant-se Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats costaneres. Aixina, poblacions tradicionalment chicotetes (com per eixemple Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional molt considerable (encara més remarcable durant les èpoques càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions estacionals generades pel turisme.

Podríem dir, per tant, que la demografia valenciana és hui en dia clarament i majoritàriament urbana, en gran influència de migracions a causa del turisme i migracions estacionals de segona residència, i en una evident tendència de desplaçament cap a les poblacions costaneres.

Evolución demogràfica de la Comunitat Valenciana i percentage respecte al total nacional
	1857	1887	1900	1910	1920	1930	1940	1950
Població	1.246.485	1.459.465	1.587.533	1.704.127	1.745.514	1.896.738	2.176.670	2.307.068
Percentage	8,06%	8,31%	8,53%	8,52%	8,16%	8,01%	8,37%	8,20%
	1960	1970	1981	1991	1996	2001	2006	2008
Població	2.480.879	3.073.255	3.646.765	3.923.841	4.009.329	4.202.608	4.806.908	5.029.601
Percentage	8,11%	9,05%	9,66%	9,95%	10,11%	10,22%	10,75%	10,90%

Economia

Artícul principal → Economia de la Comunitat Valenciana.

La Comunitat Valenciana conforma un territori allargat, en una orografia abrupta i irregular que ha dificultat històricament les comunicacions i l'aprofitament del sòl, i només l'eix litoral ha facilitat la conexió en Europa, be per via marítima a través del Mediterràneu, o be per via terrestre a través de Catalunya. En un clima mediterràneu i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del territori valencià són escassos pel que fa als minerals. En recursos hídrics hi ha una demanda d'aigua superior a l'oferta, i este desequilibri és especialment greu en les comarques valencianes del sur, que es resol de moment en restriccions i en l'explotació d'aqüífers subterràneus.

L'any 2002 la Comunitat Valenciana va generar el 10'5% del PIB estatal i el 12% dels seus exportacions. En recursos humans, la taxa de desocupació se situava en el 10'5%, sent major en les dones, i la taxa d'activitat va conseguir l'any 2002 el 56'8%. El model empresarial valencià característic són les PIMEs, principalment de tipo familar, encara que hi ha algunes multinacionals. A pesar de la crisis econòmica patida entre 1973 i 1985, actualment és la segona autonomia exportadora de l'Estat, en un 12%.

Llengua

Artícul principal → Idioma valencià.

Artícul principal → Castellà de la Comunitat Valenciana.

Predominis llingüístics, valencià (vert), i castellà (groc).

Al País Valencià hi ha dos llengües d'ampli ús i coneixement entre la població: el català, en la seua variant valenciana, i el castellà, declarades com a idiomes oficials segons el Estatut d'Autonomia. El valencià està considerat com llengua pròpia, si bé el castellà és la llengua utilitzada per la major part de la població. Les dues, especialment la segona, tenen presència en els mitjans de comunicació, i una àmplia tradició literària i cultural. A la Comunitat Valenciana hi ha dos predominis llingüístics oficials territorialment per al castellà i el valencià, definits per la Llei d'us i ensenyança del valencià, basant-se en la distribució lingüística del sigle XIX.

El predomini castellà es concentra bàsicament en una franja interior central i occidental, i un enclavament en l'extrem sur, comprenent-hi el 25% del territori, en el que resideix el 13% de la població. En el citat territori s'utilitzen unes variants dialectals que són la churra i la murciana, si bé esta última no està consensuada per tots els lingüistes a causa de les diferències dialectals de la Vega Baixa del Segura i Villena en la zona oriental de Múrcia. El valencià té en esta zona un grau de coneixement limitat.

El predomini valencià es concentra a la costa i comarques pròximes, comprén un 75% del territori i en ella hi resideix el 87% de la població. En esta àrea, el 36,4% de la població afirma utilitzar-ho preferentment a la llar, segons un sondeig del 2005, enfront d'un 54,5% que usa preferentment el castellà. Per zones, l'us del valencià a la llar és predominant en les zones de concentració urbana mija o baixa de l'àrea, mentre que el castellà ho és en les grans concentracions urbanes. El castellà que es parla en esta àrea és, en poques paraules, un estàndard amb alguns trets fonètics i lèxics propis o influenciats pel valencià.

Quant al coneixement del valencià, i per al conjunt de la Comunitat Valenciana, el 76% de la població afirma entendre'l, el 53% ser capaç de parlar-lo, i el 25% saber escriure'l, segons el mateix sondeig.

D'altra banda, sobre altres llengües existents, està la llengua de signes valenciana, utilitzada per i per a les persones sordes, que també rep especial tracte i protecció per part de l'Administració Pública.

Finalment, a causa de la recent immigració hi ha també parlants minoritaris d'idiomes com anglés, rumà, àrap, francés, alemà i el chinenc en la seua varietat wu. D'entre estos, destaquen l'anglés, que té un us important en la costa de la província d'Alacant (on hi ha una gran concentració de residents britànics), i el rumà, molt utilitzat a la província de Castelló.

Símbols

Vore també: Simbologia de la Comunitat Valenciana

Archiu:Escut de la Comunitat Valenciana.png

Labra heràldica de les armes tradicionals de la corona d'Aragó timbrades en l'emblema de Pere el Cerimoniós en el pòrtic de les Torres de Serrans. Este conjunt va ser adoptat com a emblema oficial de la Comunitat Valenciana des del seu primer Estatut d'autonomia en 1982.

La bandera, l'himne, l'escut d'armes o emblema i l'estandart són els símbols oficials de la Comunitat Valenciana i del seu Govern segons va establir la Llei 5/1982, d'1 de juliol, del seu primer Estatut d'Autonomia.

La bandera valenciana, també coneguda com la Real Senyera o Senyera Coronada, tradicional de la ciutat de Valéncia des de l'edat mijana i de la que es conserva un eixemplar en el Museu de l'Ajuntament, està composta per les quatre barres roges sobre fons groc de la corona d'Aragó, decorada amb una representació parcial d'una corona reial oberta, en diadema, florons i pedres precioses.

L' Himne oficial de la Comunitat Valenciana és l'Himne de l'Exposició Regional de 1909, en la composició del qual s'inclou l'antic himne de la Ciutat de Valéncia del sigle XVI.

L'emblema de la Generalitat Valenciana es constituïx en l'heràldica del Rei Pere el Cerimoniós, representativa de l'històric Regne de Valéncia, l'escut del qual és inclinat cap a la dreta, d'or, en quatre pals de gules.

L'estendard, també representatiu de la Generalitat, inclou l'emblema sobre un fons de color carmesí, ribetejat d'or.

Entre altres símbols no oficials utilitzats en diferents nivells de la societat valenciana, es troben les representacions de les figures animals heràldiques de Lo Rat Penat i del drac-alat, junt amb els símbols tradicionals de la Corona d'Aragó, o la música de la moixaranga.

El crit d'Amunt Valéncia! va ser promogut durant els últims anys de la década dels anys cinquanta, després de les tràgiques inundacions que va patir part de la regió l'any 1957.

Esports

L'esport tradicional per antonomàsia és el joc de la pilota valenciana, i hi ha una selecció valenciana que participa en les competicions de pilota internacionals oficials. Este deport es practica en més de vuit modalitats distintes, ja sia al carrer o bé en un trinquet. Durant les partides és típic que el públic ocupi l'àrea de joc, i un o dos marchadors arrepleguen les apostes que fan per l'equip de blaus (blaus) o pel de rojos, els únics colors utilitzats en la indumentària dels pilotaris. La importància que se li dóna a este esport és tal que des de fa temps a les escoles públiques s'inclou com a matèria educativa, i la disponibilitat obligatòria d'un trinquet en les seues instalacions deportives.

Un altre dels esports més característics és la colombicultura, o coloms deportius, que es va començar a practicar especialment a partir dels anys 20 del sigle XX, estenent-se per tot el país, del que s'entrena una raça pròpia de colom, el paput valencià. El motociclisme és una altra de les pràctiques tradicionals considerades com esportives, per al qual es disposa del Circuit de Chest on es disputa el Gran Premi de la Comunitat Valenciana. També és tradicional el joc de la petanca, sobretot en les zones rurals.

A més del Circuit de Chest, de fa poc posseïx el Circuit Urbà de Valéncia, en el que es disputa el Gran Premi d'Europa Telefònica de Fòrmula 1 i carreres de GP2, entre altres, des de l'any 2008. Este circuit és semipermanent, utilitza els carrers al voltant de la zona del port, i també inclou alguns carrers dissenyats exclusivament per al mateix.

Pel que fa als esports de masses, hi ha equips importants de futbol, principalment el Valéncia CF, Vilarreal CF, Llevant UD (club decà de la Comunitat Valenciana, fundat en 1909), Burjassot CF , Elig CF, CD Castelló, Alacant CF, Hèrcules CF i CD Alcoyà. Atres dels deports olímpics en qué es destaca és en el basquetbol, en els equips Valencia Basket Club i Lucentum Alacant. L'esport olímpic més important dels equips femenins és l'handbol, del que es van collir importants i numerosos títols, en equips com BM Altea o el desaparegut Calpisa Alacant, i en la divisió d'honor estatal del qual, actualment més de la meitat dels clubs femenins són valencians. De tots estos equips, el Valéncia CF és l'equip més conegut de la Comunitat Valenciana, ja que ha sigut el que més títols ha guanyat, i és considerat per tots com el primer equip de la Comunitat Valenciana quant a història i títols.

Festes

• Febrer: A finals de febrer o principi de març (sobre el tercer Domingo de Pasqua), se celebren les Festes de la Magdalena, en Castelló de la Plana.
• Al març: Les Falles en honor a Sant Josep el 19 de març (sobretot en les ciutats de Valéncia i Alzira i les seues comarques).
• A l'abril: En tots els municipis valencians: festes de Semana Santa i el dilluns de Pasqua, moment en qué és tradicional per a alçar al vol una cometa (envolar l'estel), i menjar-se la Mona de Pasqua.
• A l'abril: A finals de mes se celebren les festes de Moros i Cristians: de Alcoy, en el Vall d'Albaida, en La Vila Joyosa (el desembarc), en el comtat, en les comarques del Vinalopó i de la Horta Sur, etc.
• A l'abril: Festes i representacions, en diversos pobles i ciutats, de Sant Vicent Ferrer, patró valencià, així com escenificacions del Tractat de Torrella.
• Al juny: Fogueres de Sant Joan, en Alacant del 20 al 24 de juny.
• A l'agost: Misteri d'Elig, durant el dia de l'Assunció de la Mare de Deu, el 14 d'agost.
• A l'agost: La Tomatina de Bunyol l'últim dimecres d'agost.
• A l'agost: La Cordà de Paterna a finals d'agost.
• Al setembre: Les Festes de la Mare de Deu de la Salut d'Algemesí, a principis de setembre, i la Semana Taurina a finals del mateix mes.
• La Festa de la Verema de Requena i Utiel a finals d'agost o principis de setembre.
• També són populars les festes en qué el bou és el protagoniste (bous al carrer, bou embolat, etc.), sobretot en les comarques de l'interior, sent les més conegudes els bous a la mar en Dénia, el torico de la corda en Chiva, o les festes de Sogorp.
• A l'octubre: La Fira i Festes de Gandia (3 d'octubre), tradicionalment anuncia el seu escomençament el tio de la porra. Es pot fruir allí d'un mercat renaixentiste, representacions de la família Borja, fruir de la gastronomia en la plaça "del mosset", actuacions artístiques a peu de carrer en tot el centre històric i de les atraccions en el recint firal.
• A l'octubre: La mocadorada, en la Ciutat de Valéncia i contornada, que té lloc cada 9 d'octubre, dia de Sant Donís, i dia de la Comunitat Valenciana.
• Al novembre: La Fira de Tots Sants, en Cocentaina i que té lloc cada any entorn de l'1 de novembre. Es tracta d'una de les fires més importants de la comunitat valenciana l'orige del qual es remonta a l'any 1346

Les bandes de música són una gran tradició valenciana, ya que en quasi tots els seus pobles i ciutats existix almenys una d'estes agrupacions musicals, arribant alguns a tindre fins a tres. Moltes d'estes bandes tenen un prestigi i qualitat musical reconeguts a nivell internacional, arribant a contar moltes d'elles en més de 125 músics d'alt nivell. La seua participació en les festes de les diferents localitats, com en les Falles o Moros i Cristians, en els seus típiques marches mores, donen el toc musical característic de les festes valencianes.

Una característica, present en la pràctica majoria de les celebracions en tots els racons de la comunitat és l'us extensiu de la pólvora, utilisada tant en les festes oficials (mascletà, trabucs dels moros i cristians, cordà i traques.) com en els acontenyiments de qualsevol tipos: batejos, bodes, comunions, carreres motociclistes, etc.

Les festes de moltes localitats de la Comunitat Valenciana se centren en la solta de bous i vaquetes per un recint tancat en barreres, que comprén els carrers més cèntrics del poble o ciutat. Les caps són torejades pels mossos, que efectuen retalls, esquivaments, etc.. És també característic el bou embolat, que consistix a colocar unes boles d'estopa encesa per mig de l'ocupació d'uns ferros cridats aparells, que es coloquen en les astes de l'animal. Estes festes taurines atrauen gran quantitat de gent de les poblacions pròximes i el seu ambient és de gran sarau.

Gastronomia

Veja's també: Gastronomia de la Comunitat Valenciana

Vins en denominació d'Orige valencians

La gastronomia valenciana és de gran varietat, encara que els seus plats més internacionals són d'arrosos, el més conegut dels quals és la paella. L'arròs és ingredient bàsic de molts dels seus plats típics, com l'arròs a banda, el arròs a la pedrera, arròs negre, arròs en costra, arròs caldós, arròs al forn, arròs a la caçola, entre atres. També la fideuada (fideuà), el olla i la coca de pimentó i tomaca solen estar present en la seua gastronomia.

El clima mediterràneu valencià favorix el cultiu de cítrics i hortalices, sent molt important el cultiu de la taronja, una de les fruites típiques de l'agricultura valenciana.

Begudes

L'orchata de chufa, el núcleu tradicional d'elaboració de la qual és Alboraya, és una beguda típica, acompanyada en fartons. També és tradicional la producció de café licor (típic de Alcoy), i la mistela (en la Marina Baixa i la Foya de Bunyol).L' esòfac, licor a base d'herbes de la Serra de Mariola.

Dolços

La gran majoria de dolços té el seu orige en l'época àrap, alguns són famosos internacionalment hui en dia, atres són elements importants de celebracions festives locals. Pasticets d'armela o de moniato p.ex.

Xixona és el lloc de fabricació tradicional del torró, aliment molt consumit en Nadal a Espanya i en la resta del món hispà. Actualment també es fabriquen atres dolços nadalencs, com a mantecades o massapans.

En Xàtiva, s'elabora el famós Arnadí, postres elaborades en carabassa. En El Vall d'Albaida són típiques les fogases i mones, sent les més conegudes les d'Alberic. En Oriola i la seua comarca estan les almojàbenes, i en Alcoy les confits. La Vila Joyosa té una important tradició de chocolates.

Parcs naturals

Artícul principal → Parcs Naturals de la Comunitat Valenciana.

En la Comunitat Valenciana hi ha declarats els següents parcs naturals:

Transports

carreteres

La principal carretera de la Comunitat Valenciana és la Autovia-Autopista del Mediterrànea (AP-7/) que unix les tres capitals provincials i atres poblacions d'importància. Atres vies d'importància són les que comuniquen Valéncia en Madrit, Alacant en Madrit, Valéncia en Albacete, i Alacant en Valéncia per l'interior, la crida Autovia Central, que passa per Alcoy i Xàtiva.

Aeroports

Artícul principal → Aeroports de la Comunitat Valenciana.

La Comunitat Valenciana conta en dos aeroports, el de l'Altet (Alacant) i el de Manises (Valéncia), que van sumar 13.862.833 passagers en 2006. Hi ha un tercer, el Aeroport de Castelló, en la província de Castelló.

Veja's també

• [[Archiu:{{#switch:Comunitat Valenciana|20px|Vore el portal sobre Comunitat Valenciana]] Portal:Comunitat Valenciana. Contingut relacionat en Comunitat Valenciana.
• Denominacions de la Comunitat Valenciana
• Llista de municipis de la Comunitat Valenciana
• plages de la Comunitat Valenciana
• Ports de la Comunitat Valenciana

Enllaços externs

• Web oficial de la Generalitat Valenciana
• Web oficial de turisme de la Comunitat Valenciana
• Diputació d'Alacant
• Diputació de Castelló
• Diputació de Valéncia
• Institut Valencià d'Estadística

Referències

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Comunidad_Valenciana de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.