Anar al contingut

Sanc

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Sangre»)



Components del teixit sanguíneu.

Archiu:Comp256 globulosrojos X1024aX640.ogv La sanc[1] (de el llatí: sanguis, -ĭnis) és un teixit conectiu líquit, que circula per capilars, venes i artèries de tots els vertebrats. El seu color roig característic és per la presència del pigment hemoglobínico contingut en els glòbuls rojos.[2][3]

És un tipo de teixit conjuntiu especialisat, en una matriu coloidal líquida i una constitució complexa. Té una fase sòlida (elements formes), que inclou als eritrocits (o glòbuls rojos), els leucocits (o glòbuls blancs) i les plaquetes, i una fase líquida, representada pel plasma sanguíneu.[2] Estes fases són també cridades parts sanguínees, les quals es dividixen en component sérico (fase líquida) i component celular (fase sòlida).[4]

La seua funció principal és la llogística de distribució i integració sistémica, la contenció de la qual en els vasos sanguíneus (espai vascular) admet la seua distribució (circulació sanguínea) cap a pràcticament tot l'organisme.

La sanc era denominada humor circulatori en l'antiga teoria grecorromana dels quatre humor.

Per a lo relacionat en la sanc sol utilisar-se el prefix d'orige grec hemato- i les seues variants.[5] La cantitat d'este element present en el cos d'un ser humà adult varia entre 4,5 i 5,5 litros; aplegant el varó a tindre fins a 5,67.[6] El procés de formació de sanc es diu hematopoyesis. A la sanc corrompida en ocasions se li coneix com «sanguaza».[7]


Funció de la sanc

Com tots els teixits de l'organisme la sanc complix múltiples funcions necessàries per a la vida. Dins de les funcions de la sanc podem distinguir:[3]

  • Participació en la defensa davant infeccions.
  • Participació en el transport de nutrients i oxigen cap a les cèlules.
  • Transport de substàncies de rebuig de diòxit de carbono (CO<sub>2</sub>) des de les cèlules.[8]
  • Participació en la termorregulacó corporal.
  • Transport d'hormones, enzimes i atres substàncies reguladores.
  • Participació en la coagulació i cicatrisació.

Per a complir en totes estes funcions conta en diferents tipos de cèlules suspeses en el plasma.

Totes les cèlules que componen la sanc es fabriquen en la mèdula òssea. Esta es troba en el teixit esponjoso dels ossos plans (cràneu, vèrtebres, esternó, crestes ilíacas) i en els canals medulars dels ossos llarcs (fèmur, húmer).

La sanc és un teixit renovable del cos humà, açò vol dir que la mèdula òssea es troba fabricant, durant tota la vida, cèlules sanguínees ya que estes tenen un temps llimitat de vida. Esta «fàbrica», davant determinades situacions de salut, pot aumentar la seua producció en funció de les necessitats de cada ser humà.

Per eixemple, davant una hemorràgia aumenta fins a sèt voltes la producció de glòbuls rojos i davant una infecció aumenta la producció de glòbuls blancs.


Desangrament

Artícul principal → Hemorràgia#Tractament_de_les_hemorràgies_(sagnats).

Un desangrament és una pèrdua de sanc, que normalment succeïx a través d'una ferida.


Us terapèutic de la sanc

Transfusió sanguínea

La transfusió sanguínea és un procediment en el que es transfunden components sanguíneus d'un donant a un receptor. Esta tècnica és utilisada en situacions en les que s'ha perdut una gran cantitat de sanc per una lesió o cirugia, en pacients en trastorns de la sanc, com l'anèmia, o en pacients que reben tractaments com la quimioteràpia, que poden afectar a la producció de cèlules sanguínees.[9]

Existixen diferents components sanguíneus que poden ser transfundidos, entre ells:

  • Glòbuls rojos: Els glòbuls rojos són responsables del transport d'oxigen als teixits del cos. En algunes situacions, com en casos de pèrdua de sanc important, pot ser necessari transfundir glòbuls rojos per a restaurar els nivells adequats d'oxigen en el cos.
  • Plasma: El plasma és la part líquida de la sanc i conté proteïnes, lípits, hormones, electrolitos i atres nutrients. El plasma s'utilisa en situacions en les que es requerix una correcció ràpida de la coagulació sanguínea, com en pacients en hemofília o en pèrdua sanguínea massiva.
  • Plaquetes: Les plaquetes són cèlules sanguínees responsables de la coagulació de la sanc. La transfusió de plaquetes s'utilisa en situacions en les que la coagulació està alterada, com en pacients en trastorns de la coagulació o en pacients que han rebut quimioteràpia.

La transfusió sanguínea és una tècnica segura i efectiva, pero com en qualsevol procediment mèdic, pot haver riscs associats. Alguns dels riscs inclouen reaccions alèrgiques, infeccions, sobrecàrrega de decorreguts i problemes de compatibilitat de grups sanguíneus. És important que es realise una evaluació cuidadosa de la necessitat de la transfusió i que s'utilisen medides de seguritat adequades per a minimisar els riscs.


Composició de la sanc

Archiu:Globulos rojos X640.ogv Com tot teixit, la sanc es compon de cèlules i components extracelulares (el seu matriu extracelular). Estes dos fraccions tisulares venen representades per:

  • Els elements formes —també cridats elements figurats—: són elements semisólidos (és dir, mitat líquits i mitat sòlits) i particulados (corpúsculs) representats per cèlules i components derivats de cèlules.
  • El plasma sanguíneu: un decorregut traslúcido i groguenc que representa la matriu extracelular líquida en la que estan suspesos els elements formes. Est representa un mig isotónico per a les cèlules sanguínees, les quals sobreviuen en un mig que estiga al 0,9 % de concentració, com la solució salina, per a proporcionar un eixemple.

Els elements formes constituïxen al voltant del 45 % de la sanc. Tal magnitut percentual es coneix en el nom d'hematocrito (fracció "celular"), adscribible casi en totalitat a la massa eritrocitaria. L'atre 55 % està representat pel plasma sanguíneu (fracció acelular).

Els elements formes de la sanc són variats en tamany, estructura i funció, i s'agrupen en:

  • Les cèlules sanguínees, que són els glòbuls blancs o leucocits, cèlules que «estan de pas» per la sanc per a complir la seua funció en atres teixits;
  • Els derivats celulars, que no són cèlules estrictament, sino fragments celulars, estan representats pels eritrocits i les plaquetes; són els únics components sanguíneus que complixen les seues funcions estrictament dins de l'espai vascular.


Glòbuls rojos

Artícul principal → Eritrocit.
Els glòbuls rojos (eritrocits) estan presents en la sanc i transporten l'oxigen cap al restant de les cèlules del cos.

Els glòbuls rojos, hematíes o eritrocits constituïxen aproximadament el 96 % dels elements figurats. El seu valor normal (reconte) promig és d'al voltant de 4 800 000 en la dòna, i d'aproximadament 5 400 000 en el varó, hematíes per mm³ (o microlitro).

Estos corpúsculs carixen de núcleu i orgànuls (solament en mamífers). El seu citoplasma està constituït casi en la seua totalitat per l'hemoglobina, una proteïna encarregada de transportar dioxígeno i contenen també algunes enzimes. El diòxit de carbono és transportat en la sanc (lliure dissolt 8 %, com a composts carbodinámicos 27 %, i com bicarbonato, este últim regula el pH en la sanc). En la membrana plasmática dels eritrocits estan les glucoproteínas (CD) que definixen als distints grups sanguíneus i atres identificadors celulars.

Els eritrocits tenen forma de disc bicóncavo deprimit en el centre. Esta forma particular aumenta la superfície efectiva de la membrana. Els glòbuls rojos madurs carixen de núcleu, perque ho expulsen en la mèdula òssea abans d'entrar en el torrent sanguíneu (açò no ocorre en aus, amfibis i certs atres animals). Els eritrocits en humans adults es formen en la mèdula òssea.


Hemoglobina

Artícul principal → Hemoglobina.

L'hemoglobina —continguda exclusivament en els glòbuls rojos— és un pigment, una proteïna conjugada que conté el grup “hemo”. També transporta l'oxigen, la major part del com es troba dissolt en l'eritrocit i, en menor proporció, en el plasma.

Els nivells normals d'hemoglobina estan entre els 12 i 18 g/dl de sanc, i esta cantitat és proporcional a la cantitat i calitat de hematíes (massa eritrocitaria). L'hemoglobina constituïx el 90 % dels eritrocits i, com a pigment, otorga el seu color característic, roig, encara que açò solament ocorre quan el glòbul roig està carregat d'oxigen.

Despuix d'una vida mija de 120 dies, els eritrocits són destruïts i extrets de la sanc pel bazo, el fege i la mèdula òssea, a on l'hemoglobina es degrada en bilirrubina i el ferro és reciclat per a formar nova hemoglobina.


Glòbuls blancs

Artícul principal → Leucocit.

Archiu:Sangre globulo blanco leucocito.ogv Els glòbuls blancs o leucocits formen part dels actors celulars del sistema immunitari, i són cèlules en capacitat migratòria que utilisen la sanc com a vehícul per a tindre accés a diferents parts del cos. Els leucocits són els encarregats de destruir els agents infecciosos i les cèlules infectades, i també segreguen substàncies protectores com els anticossos, que combaten a les infeccions.

El reconte normal de leucocits està dins d'un ranc de 4500 i 11 500 cèlules per mm³ (o microlitro) de sanc, variable segons les condicions fisiològiques (embaràs, estrés, deport, edat, etc.) i patològiques (infecció, càncer, inmunosupressió, aplasia, etc.). El reconte percentual dels diferents tipos de leucocits es coneix com "fòrmula leucocitaria" (vore Hemograma, més avant).

Segons les característiques microscòpiques de la seua citoplasma (tintoriales) i el seu núcleu (morfologia), es dividixen en:

  • Els agranulocitos o cèlules monomorfonucleares: són els limfocits i els monocits; carixen de grànuls en la citoplasma i tenen un núcleu redonejat.
  • Els granulòcits o cèlules polimorfonucleares: són els neutròfils, basófilos i eosinòfils; posseïxen un núcleu polimorf i numerosos grànuls en la seua citoplasma, en tinción diferencial segons els tipos celulars.


Granulòcits o cèlules polimorfonucleares

Artícul principal → Granulòcit.
  • Basófilos: presents en sanc entre 0,1 i 1,5 cèlules per mm³, (0,2-1,2 % dels leucocits). Presenten una tinción basófila, lo que els definix. Segreguen substàncies com la heparina, de propietats anticoagulant, i l'histamina que contribuïxen en el procés de l'inflamació. Posseïxen un núcleu a sovint cobert per grànuls de secreció.
  • Eosinòfils: presents en la sanc entre 50 i 500 cèlules per mm³ (1-4 % dels leucocits). Aumenten en malalties produïdes per paràsits, en les alèrgies i en l'asma. El seu núcleu, característic, posseïx dos lòbuls units per un fi bri de cromatina, i per això també li les crida "cèlules en forma de antifaz".
  • Neutrófilos, presents en sanc entre 2500 i 7500 cèlules per mm³. Són els més numerosos, ocupant entre un 55 % i un 70 % dels leucocits. S'teñir pálidamente, d'ahí el seu nom. S'encarreguen de fagocitar substàncies estranyes (bactèries, agents externs, etc.) que entren en l'organisme. En situacions d'infecció o inflamació el seu número aumenta en la sanc. El seu núcleu característic posseïx de 3 a 5 lòbuls separats per fins bri de cromatina, per la qual cosa abans li'ls denominava "polimorfonucleares" o simplement "polinucleares", denominació errònea.


Agranulocitos o cèlules monomorfonucleares

Artícul principal → Agranulocitos.
  • Limfocits: valor normal entre 1300 i 4000 per mm³ (24 % a 32 % del total de glòbuls blancs). El seu número aumenta sobretot en infeccions virals, encara que també en malalties neoplásicas (càncer) i poden disminuir en inmunodeficiencias. Els limfocits són els efectors específics del sistema immunitari, eixercint l'immunitat adquirida celular i humoral. Hi ha dos tipos de limfocits, els limfocits B i els limfocits T.
  1. Els limfocits B estan encarregats de l'immunitat humoral, açò és, la secreció d'anticossos (substàncies que reconeixen les bactèries i s'unixen ad elles i permeten el seu fagocitocis i destrucció). Els granulòcits i els monocits poden reconéixer millor i destruir a les bactèries quan els anticossos estan units a estes (opsonisació). Són també les cèlules responsables de la producció d'uns components del sèrum de la sanc, denominats immunoglobulines.
  2. Els limfocits T reconeixen a les cèlules infectades pels virus i les destruïxen en ajuda dels macrófagos. Estos limfocits amplifiquen o suprimixen la inmunorrespuesta general, regulant als atres components del sistema immunitari, i segreguen gran varietat de citoquinas. Constituïxen el 70 % de tots els limfocits.
Tant els limfocits T com els B tenen la capacitat de «recordar» una exposició prèvia a un antigen específic, aixina quan hi haja una nova exposició ad ell, l'acció del sistema immunitari serà més eficaç.
  • Monocits: Conteo normal entre 150 i 900 cèlules per mm³ (del 2 al 8 % del total de glòbuls blancs). Esta sifra s'eleva casi sempre per infeccions originades per virus o paràsits. També en alguns tumors o leucèmia. Són cèlules en núcleu definit i en forma de renyó. En els teixits es diferencien cap a macrófagos o histiòcits.


Plaquetes

Artícul principal → Plaqueta.

Les plaquetes (trombòcits) són fragments celulars menuts (2-3 μm de diàmetro), ovales i sense núcleu. Es produïxen en la mèdula òssea a partir de la fragmentació de la citoplasma dels megacariòcits quedant lliures en la circulació sanguínea. El seu valor quantitatiu normal es troba entre 250 000 i 450 000 plaquetes per mm³ (en Espanya, per eixemple, el valor mig és de 226 000 per microlitro en una desviació estàndart de 46 000).[10]

Les plaquetes servixen per a taponar les lesions que pogueren afectar als vasos sanguíneus. En el procés de coagulació (hemostasia), les plaquetes contribuïxen a la formació dels coàguls (trombos), aixina són les responsables del tancament de les ferides vasculars. (Vejau trombosis). Una gota de sanc conté al voltant de 250 000 plaquetes.

La seua funció és coagular la sanc, quan es trenca un got circulatori les plaquetes rodegen la ferida per a disminuir el tamany i aixina evitar el sagnat.

El fibrinógeno es transforma en uns fils apegalosos i junt en les plaquetes formen una ret per a atrapar als glòbuls rojos, ret que es coagula i forma una costra en lo que s'evita l'hemorràgia.


Plasma sanguíneu

Artícul principal → Plasma sanguíneu.

El plasma sanguíneu és la porció líquida de la sanc que forma part del líquit extracelular. És el major component de la sanc, representant un 55 % del volum total de la sanc, en uns 40-50 ml/kg pes. És salat i de color groguenc traslúcido. Ademés de transportar les cèlules de la sanc, du els nutrients i les substàncies de rebuig arreplegades de les cèlules.

El plasma sanguíneu és essencialment una solució aquosa, llaugerament més densa que l'aigua, en un 90 % aigua, un 10 % de proteïnes i algunes traces d'atres materials. El plasma és una mescla de moltes proteïnes vitals, aminoàcits, glúcits, lípits, sales, hormones, enzimes, anticossos, urea, gasos en dissolució i substàncies inorgàniques com sodi, potassi, clorur de calci, carbonat i bicarbonato.

Entre estes proteïnes estan: fibrinogen (per a la coagulació), globulina (regulen el contingut de l'aigua en la cèlula, formen anticossos contra malalties infeccioses), albúmina (eixercixen pressió osmótica per a distribuir l'aigua entre el plasma i els líquits del cos) i lipoproteína (amortiguan els canvis de pH de la sanc i de les cèlules i fan que la sanc siga més viscosa que l'aigua). Atres proteïnes plasmáticas importants actuen com a transportadors fins als teixits de nutrients essencials com el coure, el ferro, atres metals i diverses hormones. Els components del plasma es formen en el fege (albúmina i fibrinógeno), les glàndules endocrinas (hormones), i uns atres en l'intestí.

Quan es coagula la sanc i es consumixen els factors de la coagulació, la fracció decorreguda que queda es denomina sèrum sanguíneu.


Vore també

Referències

Enllaços externs