Hipòtesis solutrense

Artícul principal → Poblament d'Amèrica.

La Hipòtesis Solutrense tracta del poblament inicial de les Américas. Segons esta hipòtesis, la primera migració humana va tindre lloc per una població provinent d'Europa, pertanyent a la cridada Cultura Solutrense, que varen tindre la capacitat i els coneiximents necessaris per a fabricar embarcacions lo suficientment robustes, en les que haurien viajat a lo llarc de la banquisa en l'Oceà Atlàntic, sobrevivint durant mesos i salvant la distància que separava els continents europeu i americà per mar.

Esta hipòtesis s'enfronta a el hipòtesis clàssica que parla d'un poblament de les Américas per persones aplegades des d'Àsia a través del pont terrestre de Bering (Beringia) cap a Alaska durant l'Últim Periodo Glacial, fa uns 13.500 anys AP (Abans del Present), o per viage marítim en pots a lo llarc de la costa del Pacífic.

El hipòtesis solutrense postula que fa uns 20.000 anys, gent d'esta cultura que es caracterisen per una tècnica lítica única, durant l'Edat de Gèl en Europa, va emigrar a Amèrica del Nort a lo llarc de la banquisa en l'Oceà Atlàntic. Varen dur en ells els seus métodos de fabricació de ferramentes líticas, que varen permanéixer en desús durant varis milenis, i que varen proporcionar la base per a la tecnologia Clovis posterior, que es va dispersar per tot el continent fa uns 13.000 anys. El hipòtesis es basa en gran part en les similituts entre les tecnologies líticas del Solutrense europeu i Clovis.

Esta teoria va ser proposta inicialment en la década dels 70 de el XX, pero ha segut fortament impulsada des de 1999 pel antropòlec Dennis J. Stanford de la Smithsonian Institution, i pel arqueòlec Bruce A. Bradley, professor emèrit de l'Universitat de Exeter (Anglaterra). Els defensors d'esta hipòtesis es recolzen en troballes arqueològiques recents com els de Cactus Hill en Virginia, Meadowcroft Rockshelter en Pennsilvània i Mills Point en Maryland, com una mostra de la fase de transició entre la tecnologia lítica solutrense i la posterior tecnologia Clovis. Un atre element genètic en el que es recolzen és la presència del haplogrupo X (ADN mt) en les poblacions europees i americanes.

No obstant, esta hipòtesis és controvertida i criticada per historiadors, antropòlecs i genetistas. L'antropòlec David J. Meltzer ha aplegat a afirmar:

Pocs arqueòlecs, si és que hi ha algun, o per al cas, genetistas, llingüistes o antropòlecs físics, prenen en sério l'idea d'una colonisació solutrense d'Amèrica

Meltzer

Molts consideren que les similituts trobades són incidentales i que les evidències arqueològiques, són més consistents en les hipòtesis clàssiques. L'evidència genètica recent recolza la teoria dels orígens asiàtics i no europeus, per al poblament de les Américas.

El hipòtesis solutrense

Antecedents del hipòtesis solutrense

Stanford i Bradley no varen ser els primers en sugerir que els europeus es varen establir en les Américas en l'época de l'Edat del Gèl.

L'idea de que els primers habitants d'Amèrica eren blancs i provenien d'Europa es remonta a el XVIII, a on s'especulava que una “tribu perduda d'Israel” havia colonisat Amèrica del Nort fa 2.500 anys, hipòtesis represa per alguns científics en este sigle.

L'arqueòlec Charles C. Abbott desenterró a finals de el XIX ferramentes de pedra en el vall del riu Delaware que no semblaven pertànyer als natius americans, sino a una raça antiga de gent americana de l'era de la glaciació, similar a la gent paleolítica d'Europa. Meltzer explica que Abbot va estudiar el història humana per a acomodar els seus fets a la seqüència europea de la prehistòria humana.

Estes opinions de Abbot varen recolzar l'opinió d'alguns arqueòlecs que a finals de el XIX creïen que els montículs del Mississipi, en Cahokia, eren massa complexos per a ser d'orige natiu americà, i que varen assumir que varen deure ser construïts per una “raça” de constructors altament civilisats, encara que oblidats, possiblement d'ascendència judeua o vikinga.

En el canvi de sigle, noves evidències geològiques i arqueològiques refutaron la majoria d'estes hipòtesis, i la majoria dels acadèmics varen estar d'acort que els pobles indígenes d'Amèrica duyen varis milenis allí, i que els seus antepassats havien vingut d'Àsia durant un periodo de glaciació.

Mapa de les migracions humanes prehistòriques segons la genètica mitocondrial, indicant un provable orige europeu de part del poblament d'Amèrica.

A mitan de el XX, els arqueòlecs Frank C. Hibben i EF Greenman varen criticar la teoria d'una migració des d'Àsia, perque no s'havien trobat ferramentes de pedra en Beringia o el noreste d'Àsia semblades a les puntes de llança d'Amèrica del Nort continental. Pel contrari considerava que hi havia traces comunes del Paleolític Superior en l'àrea del Golf de Viscaya i en Terranova, en presència de canoas i cayacs en França i Espanya, i l'evidència de que l'Atlàntic Nort estava en eixe moment obstruït per gèl flotant. Pensava ademés que les ferramentes de pedra i les pintures rupestres trobades en Terranova i atres parts d'Amèrica del Nort sugerien característiques del Paleolític Superior en Europa. La majoria dels colegues de Greenman no es varen deixar convéncer per esta hipòtesis, encara que alguns la varen apreciar com a audaç i estimulant.

Génesis del hipòtesis solutrense

En 1933 es va trobar una punta de llança bifacial en Clovis (Nou Mèxic), junt a l'esquelet d'un mamut, que varen ser datats en 11.500 anys AP, lo que suponia l'artefacte humà més antic trobat fins a eixe moment en Amèrica. Pronte es varen trobar mils de pedernales similars en casi tota Amèrica del Nort, i en una datació similar, totes del final de l'última edat de gèl, lo que va donar lloc a la cridada “cultura Clovis”, que s'hauria introduït en Amèrica des d'Àsia a través de Beringia. Esta teoria es va mantindre sense canvis durant tot el XX.

A finals de el XX, es varen descobrir (James Adovasio - Institut Arqueològic de Mercyhurst) artefactes baix les capes de Clovis en una antiguetat de fins a 18.000 anys, encara que esta va ser molt debatuda. Després, Douglas Wallace (Universitat Emory) va estudiar l'ADN mitocondrial, i va aplegar a la conclusió de que el ADN de cada natiu americà estava format per una combinació de quatre haplogrupos (A – D) que provenien de Siberia i del noreste d'Àsia, pero que la primera migració havia aplegat fa 20.000 a 30.000 anys, lo que trencava la teoria de Clovis com a primers humans en Amèrica.

Dennis Stanford (Institut Smithsoniano) va buscar puntes líticas de llança en la ruta d'Àsia cap a Amèrica, pero les ferramentes que va trobar eren prou diferents de les puntes Clovis, en una tecnologia diferent. La tecnologia particular de Clovis (descamación) va ser confirmada pel arqueòlec Bruce Bradley (Universitat de Exeter), expert en l'elaboració d'objectes de pedernal. Este es va acordar de haver vist imàgens de puntes similars realisats per la cultura europea solutrense feya uns 17.000 anys, i es va desplaçar a França per a comparar dites puntes en les de Clovis. Allí va aplegar a la conclusió de que la tècnica era similar, encara que hi havia una brecha de temps d'a lo manco 6.000 anys entre abdós cultures.

Després es va produir el descobriment en la década de 1990 d'una punta de sílex en el jaciment de Cactus Hill (Virginia, Estats Units), molt similar als útils de la cultura solutrense desenrollada en França i la Península ibèrica fa uns 20.000 anys, i que va ser datada entre fa 17.000 i 15.000 anys, en lo que la brecha de temps es reduïa molt. Açò va dur als arqueòlecs Dennis Stanford i Bruce Bradley a plantejar que els primers humans varen poder haver aplegat a Amèrica per mar des del golf de Viscaya.

La qüestió que es plantejava ara era si una migració de solutrenses podria haver sobrevixcut a les condicions extremadament dures d'un viage d'entre 2000 i 6000 km. El món era molt diferent a l'actual a finals de l'Edat del Gèl. En Europa, els gèls perpetus aplegaven fins a la latitut de París, les illes britàniques estaven baix 1,5 metros de gèl, i Escandinavia baix 3 metros. A l'atre costat del món, Àsia i Amèrica estaven unides pel Pont de Beringia pel descens del nivell de la mar per la glaciació, i gran part de Norteamérica estava congelada.

Els habitants del Arc Atlàntic sobrevivien a dures penes a la vora d'un mar Cantàbrica llimitat a pocs quilómetros al nort pel gèl. Stanford i Bradley varen propondre el hipòtesis solutrense, en la que pobladors del golf de Viscaya varen poder adinsar-se en la mar en chicotetes embarcacions i acabar accidentalment a l'atre costat de l'oceà 6.000 anys abans que aquells que varen seguir la ruta de l'oest, sense possibilitat de tornar a casa, i donant lloc posteriorment a la Cultura Clovis, una de les més antigues d'Amèrica.

Un atre defensor del hipòtesis, el biòlec Bill Montevecchi, defén que podrien haver-se alimentat de foques, ballenes, i haver caçat un au ya extinta, l'Alca jagant. Stanford i Bradley varen buscar restants d'algun llar a on hagueren cuinat per a confirmar la datació, pero solament varen trobar rastres de carbó de 22.000 anys, pero cap ferramenta lítica.

El hipòtesis va ser presentada per primera volta en 1999 en la conferència “Clovis and Beyond” en Santa Fe (Nou Mèxic), i ilustrada posteriorment en els documentals “Stone Age Columbus” de la BBC (2002), “Isse Age Columbus: Who Were the First Americans?” de Discovery Channel (2005) i “Isse Bridge” de la Canadian Broadcasting Corporation (2018).

Stanford i Bradley creuen que les puntes de llança bifaciales de pedra Clovis d'Amèrica del Nort són la continuació tecnològica de les realisades pels pobles solutrenses del suroest d'Europa del Paleolític Superior. Destaquen que abdós estan fetes per mig d'una tècnica de descamación ‘superior’, que evidencia el seu orige comú. La diferència d'a lo manco 5.000 anys entre abdós cultures era explicada per a ells pel descobriment d'artefactes de pedra de 16.000 anys en Meadowcroft Rockshelter (Pennsilvània), i en atres llocs d'Amèrica.

El punt següent a explicar era cóm es va realisar el viage a través del Oceà Atlàntic fins a Amèrica, i cóm els solutrenses es varen convertir en els que varen donar orige a la cultura Clovis. Despuix d'analisar les formes tradicionals de navegació dels esquimal Inuit en Alaska, Stanford i Bradley varen considerar que podrien haver utilisat eixes mateixes formes per a creuar l'Atlàntic.

Un atre element d'esta hipòtesis és la vella idea de que el haplogrupo mitocondrial particular X (un grup de linajes materns estretament relacionats) mostra una conexió entre Amèrica del Nort i Europa. El pediatra i genetista Stephen Oppenheimer afirma que la presència del haplogrupo X en una població antiga d'Amèrica del Nort és a priori una evidència de la conexió europea.

A destacar que Stanford i Bradley no neguen que la majoria de l'ascendència nativa americana prové de siberianos que vivien en Beringia durant l'Últim Màxim Glacial - UMG (23.000 a 13.000 anys AP), pero afirmen que “un gran número” de solutrenses deuen haver migrado anteriorment a Amèrica del Nort.

Anàlisis de la tecnologia lítica

La cultura solutrense

Àrea de distribució del Solutrense en França i la península ibèrica.

El Solutrense és una cultura prehistòrica desenrollada en França i en la Península ibèrica en la segona mitat del Paleolític superior. El nom prové del lloc prehistòric de Solutré, en Saona i Loira (França), trobat en 1866 i datat en 21.000 anys AP. La cultura solutrense es va desenrollar del 22.000 al 18.000 anys AP (fins al 15.000 AP en la península ibèrica), durant l'UMG de la Glaciació de Würm. Va ser un periodo precedit pel Gravetiense (31.000 a 22.000 anys AP), i succeït pel Magdaleniense (17.000 a 8.000 anys AP).

En esta época, les temperatures miges en els Alps eren 10 a 12 °C inferiors a les actuals, el nivell de la mar era inferior de 125 metros al nivell actual (aigua retinguda en els gèls continentals) i la pols atmosfèrica era molt dens, fins a 25 voltes més elevat que l'actual.

Punta bifacial en forma de full de llorer.

Durant esta fase del Paleolític superior es varen produir alvanços tècnics importants com a noves formes de enmangue i d'utilisació d'útils de pedra sobre astiles de fusta, o l'auge del art rupestre.

Respecte a l'indústria lítica, l'época de fabricació de ferramentes de sílex del Solutrense pot vore's com una etapa de transició entre les ferramentes de pedernal del Musteriense i els utensilis d'os de l'época Magdaleniense. La fabricació de ferramentes del Solutrense va amprar tècniques noves i va treballar exquisitament el pedernal. Els artefactes líticos es caracterisen per un retoc pla que els varen permetre fabricar uns instruments particularment fins, produint puntes grans i primes, possiblement per a les primeres fleches, i puntes bifaciales (cridades fulls de llorer) finament treballades, obtingudes per percussió de reducció lítica i descamación a pressió, en lloc del tallat del pedernal, o donant un tractament tèrmic al sílex per a facilitar la talla.

Es pot dividir el Solutrense en les següents fases:

• 'Inferior', caracterisada per puntes planes unifaciales en retoc en les vores, de 21.000 anys AP en la Península ibèrica, Aquitània i sur de França.
• 'Mig', fa 20.000 anys AP, en els clàssics 'fulls de llorer' en fi retoc pla i talla bifacial, produït per pressió, a sovint despuix d'un tractament tèrmic, en una zona que aplega fins a la conca de París. El tamany de les puntes és variable (3 a 30 cm), aixina com el seu us (proyectils, gavinets per a matança i treball en materials vegetals blans).
• 'Superior', fa 19.000 anys AP, en variabilitat diacrònica i regional. Apareixen les 'puntes de sauce', més llargues i fines que les de llorer, i en retoc pla laminar. La talla sol ser unifacial, en presència d'algunes bifaciales. Junt a elles apareixen les puntes de muesca, a on el retoc és una muesca lateral que favorix el enmangue.

La cultura Clovis

La cultura Clovis és una cultura paleoamericana prehistòrica desenrollada principalment en el nort de Mèxic i el sur d'Estats Units. El nom prové del lloc prehistòric de Blackwater prop de Clovis (Nou Mèxic), a on es varen trobar entre 1932 i 1936 distintes ferramentes de pedra i os relacionades en la fauna del Pleistoceno, i que varen ser datades per radiocarbono entre 11.250 i 10.600 anys AP, prop del final del últim periodo glaciar, durant el Dryas Recent.

Mapa d'Amèrica en els llocs previs a la cultura de Clovis.

S'han trobat centenars de llocs corresponents a esta cultura, a on s'han obtingut més de 10.000 puntes Clovis, característiques d'esta cultura.

Des de mediats de el XX, la cultura Clovis va ser considerada la més antiga d'Amèrica i l'antecessora de la majoria dels pobles indígenes de les Américas. No obstant, varis descobriments arqueològics més antics varen aportar proves de l'existència de cultures amerindias més antigues, entre uns atres Cactus Hill (Virginia), Meadowcroft Rockshelter (Pennsilvània), Friedkin (Texas), Mont Vert en Chile o Pedra Furada en Brasil.

Punta bifacial Clovis

El sagell distintiu de l'indústria lítica en la cultura Clovis és la punta de llança de pedra acanalada coneguda com ‘punta Clovis’, que s'ha trobat en numerosos llocs d'Amèrica del Nort, i de manera més restringida en Amèrica del Sur.

La punta Clovis és bifacial, típicament estriada en abdós costats i caracterisada per la seua forma lanceolada. Solen tindre 1 cm de gruixa, uns 4 cm d'ample i uns 10 cm de llarc. Els talls són paralels o tendixen a ser convexos, i la seua manufactura va requerir l'aplicació cuidadosa de pressió a lo llarc de tot el costat. La base de la punta és cóncava i les cares generalment presenten una acanaladura central fins a la mitat de la peça, que servia per a assegurar la punta a un mànec generalment de fusta. La base de l'objecte sol ser més grossa que els talls o la punta. Les vores inferiors del full i de la base estan retocats per a llevar-los tall i poder empunyar-ho.

Les ferramentes Clovis es varen produir durant un periodo d'a lo manco 300 anys, utilisant com a material pedernal, jaspi, calcedonia i atres pedres de fractura concoidea.

L'indústria lítica en el hipòtesis solutrense

No s'han trobat antecedents líticos de puntes de Clovis en el noroest d'Àsia o en Alaska, d'on se supon que provenen els primers habitants humans de les Américas en les teories clàssiques de l'arqueologia. Açò ha donat peu o ha reforçat el hipòtesis solutrense de que la tecnologia va ser introduïda per caçadors provinents d'Europa que varen travessar la plataforma de gèl de l'Atlàntic. Tenint en conte l'estil de fabricació de les ferramentes, s'ha considerat que les indústries líticas solutrense i Clovis eren equiparables, i que les puntes Clovis deriven de les tècniques del solutrense, encara que no hi haja cap prova concloent.

La prova més significativa del Hipòtesis Solutrense és un gavinet de pedra fabricat per la tècnica de descamación, i recuperat pel arrastrero de vieiras 'Cinmar' en 1974, al mateix temps que es va trobar en el mateix recorregut de dragado un cràneu de mastodont, en aigües de més de 70 metros de profunditat, a uns 100 km de Cape Charres, Virginia, Estats Units. Un anàlisis realisat per un arqueòlec va donar com a resultat que la ferramenta bifacial era una riolita en una pàtina calcárea, provinent de les montanyes Blue Ridge, a l'oest, que havia resistit en la superfície durant 500 anys abans de ser coberta per la mar despuix del final del UMG, per lo que l'artefacte datava de l'ocupació humana primerenca d'Amèrica del Nort. Un clau es va datar fa 23.000 anys, per lo que si el full de pedra corresponguera a una época similar, podria coincidir en les dates de la cultura solutrense. Stanford i Bradley varen propondre que el gavinet pertanydria a les primeres persones en Virginia provinents d'Europa, que varen matar i descuartizaron a un mastodont atrapat en un pantà. Tant el gavinet com el cràneu varen ser enterrats en sediment pantanosos anaeròbics i preservats, fins que varen ser dragados a la superfície més de 20.000 anys despuix.

Atres alternatives evocades són que el barco d'arrastre de vieiras va traure a la llum el cràneu més vell i el gavinet més jove al mateix temps, o que el gavinet va ser arrastrat per una inundació en troncs d'arbres incrustats en el gèl, surant cap a l'oceà, o que algú en un pot anys més vesprada va perdre el full pel costat, aterrisant prop del lloc del cràneu del mastodont.

Despuix de la presentació del Hipòtesis Solutrense, es va produir una verdadera batalla científica. Varis científics qüestionen que la tècnica de descamación per excés siga evidència d'un víncul entre les dos cultures. Lawrence G. Straus va senyalar no s'havia trobat art rupestre solutrense en Amèrica i que les similituts líticas podien atribuir-se a una invenció independent:

un o dos atributs tècnics són insuficients per a establir un víncul cultural o una interconexió a llarga distància

Straus

Stanford i Bradley contraatacaron en la llista de descobriments de llocs anteriors a Clovis, i varen donar una llista més detallada de les característiques similars líticas entre abdós cultures. Ademés varen afirmar que:

el hipòtesis de que una tradició marítima del Paleolític solutrense va donar lloc a tecnologies pre-Clovis i Clovis deuria ser elevada d'especulació moribunda a una investigació altament viable

Bradley i Stanford

En 2005, els arqueòlecs L. Straus, D. Meltzer i T. Goebel varen publicar una atra revisió crítica del Hipòtesis solutrense, centrant-se en la no existència de l'acanaladura central de les puntes solutrenses, i en el fet de que no s'ha trobat cap restant de l'hàbitat original dels solutrenses en la cultura Clovis. La resposta de Stanford i Bradley es va centrar en refutar les crítiques, brindant detalls de cóm els solutrenses podrien haver creuat l'Atlàntic de l'Edat de Gèl, i es varen enfocar en cóm les seues ferramentes de pedra podrien vincular-se en Clovis i les troballes anteriors a Clovis. En 2012 varen publicar un volum complet sobre el Hipòtesis solutrense reunint les senyes recopilades en els seus anys d'investigació, pero llimitant-se a comparar les ferramentes de pedra anteriors a Clovis i les solutrenses. Els seus crítics es varen mantindre escèptics, criticant la falta d'evidència d'un passage navegable a través de l'Atlàntic i l'adaptació solutrense a un entorn marí.

En resum, la teoria solutrense s'enfronta en lo que concernix a l'indústria lítica a la dificultat d'explicar el gran lapsus de temps transcorregut entre la cultura solutrense (fa uns 18.000 anys), i la cultura Clovis (fa 13.000 anys), i la falta de característiques i ferramentes específiques del solutrense en la tecnologia de Clovis. Imaginar que el mateix estil de processament de pedra s'ha mantingut durant uns 7.000 anys no té precedent en Norteamérica. Les cultures no solen ser estàtiques i s'adopten noves tecnologies per a la fabricació de puntes, normalment a ritme de sigles, per a adaptar-se als canvis climàtics, al tipo de plantes a tallar i als animals a desollar.

Un estudi realisat per mig d'anàlisis cladístico i dels atributs morfométricos reals de les ferramentes de pedra de tot el continent americà conclou que les tecnologies més primerenques i ben documentades de Norteamérica, hagen aplegat a Amèrica del Nort a través, o del corredor lliure de gèl entre les capes de gèl Laurentino i de la Cordillera, que se supon que es va obrir fa 12.000 anys, o de la costa noroest (Beringia), i no en el noreste com exigiria el hipòtesis solutrense.

Vore també

• Amèrica precolombina
• Cultura Clovis
• Expedició Atlantis
• Història genètica dels indígenes d'Amèrica
• Paleoamericano
• Poblament d'Amèrica
• Proyecte genográfico
• Solutrense
• Teoria del poblament tardà
• Teoria del poblament primerenc
• Últim Màxim Glacial

Bibliografia

Llibres

• The Editors od Encyclopedia Britannica (1911). Chisholm, Hugh (ed.). "Solutrian Epoch" en Encyclopedia Britannica. Vol 25, 11ª edició (en Anglés), Cambridge University Press. ISBN 9780342496716.
• Gnecco, Cristobal; Lippert, {{{nom2}}} (2015). Ethics and Archeological Praxis (en Anglés), Nova York: Springer. ISBN 978-1-4939-1645-0.
• Haynes, Gary (2002). The Early Settlement of North America : The Clovis Era (en Anglés), Nova York: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-524636.
• Jochim, Michael (2012). Sarunas Milisauskas (ed.). “Chapter 4: The Upper Paleolithic" en "European Prehistory : A Survey" (en Anglés), Berlín, pp. 84. ISBN 978-0306467936.
• Meldrum, Rod L. (2009). Digital Legend (ed.). Rediscovering the Book of Mormon Remnant through DNA (en Anglés), Nova York. ISBN 978-1-934537-29-9.
• Meltzer, David J. (2009). First Peoples in a New World (en Anglés), Berkeley: Berkeley : University of Califòrnia Press, pp. 188. ISBN 978-1108735476.
• Meltzer, David J. (2015). The Great Paleolithic War: How Science Forged an Understanding of America's Isse Age Past (en Anglés), Chicago: University of Chicago Press, pp. 44. ISBN 978-0226293226.

• Stanford, Dennis J.; Bradley, {{{nom2}}} (2012). Across Atlantic Isse: The Origin of America's Clovis Culture (en Anglés), Berkeley, Califòrnia: University of Califòrnia Press. ISBN 978-0520949676.
• Wells, Spencer (2006). Deep Ancestry: Inside the Genographic Project (en Anglés), National Geographic. ISBN 978-0792262152.

Publicacions

• (1881).Proceedings of the Boston Society of Natural History.
• Archaeology.ISSN 0003-8113.
• (2002).Athena Review.3(2)ISSN 1083-4141.Consultat el 5 de juny de 2023.
• (Octubre 2013).Science.342(6157)

409-410.ISSN 0036-8075.

• (2001).American Anthropologist.103(2)

544-546.ISSN 0002-7294.

• (Giner 2015).American Antiquity.80(1)

134-145.ISSN 0002-7316.

• (2004).World Archaeology.36(4)ISSN 1470-1375.
• (Decembre 2006).World Archaeology.36(4)

459-478.ISSN 1470-1375.

• (2016).Journal of Lithic Studies.3(1)ISSN 2055-0472.
• (Decembre 1998).The American Journal of Human Genetics.63(6)

1852-1861.ISSN 0002-9297.

• (Setembre 2007).Journal of Anthropological Archaeology.26(3)

366-393.ISSN 0278-4165.

• (2001).Quaternary Science Reviews.30(1-3)

277-299.ISSN 0277-3791.

• (Febrer 2014).The Conversation.ISSN 2431-2134.
• (Juny 2015).Journal of Archaeological Science Reports.2

708-713.ISSN 2352-409X.

• (Març 2008).The American Journal of Human Genetics.82(3)ISSN 0002-9297.
• (1963).Current Anthropology.4(1)ISSN 0011-3204.
• (2015).PaleoAmerica.1(2)

134-162.ISSN 2055-5563.

• (1941).Smithsonian Miscellaneous Collections.99(23)ISSN 0096-8749.
• (Febrer 2014).Science.343(6174)

979-980.ISSN 0036-8075.

• (2012).American Journal of Physical Anthropology.147(1)ISSN 0002-9483.
• (2005).Science.308(5724)ISSN 0036-8075.

• (Decembre 2008).American Journal of Physical Anthropology.137(4)

412-424.ISSN 0002-9483.

• (2019).Antropologia.ISSN 2695-4958.
• (2014).Antiquity.88(340)

606-613.ISSN 0003-598X.

• (2016).Antiquity.90(350)

525-527.ISSN 0003-598X.

• (2014).World Archaeology.46(5)

752-774.ISSN 1470-1375.

• (2014).Journal of Anthropological Research.70(4)

573-600.ISSN 0091-7710.

• (2011).American Antiquity.76(1)

107-126.ISSN 0002-7316.

• (2015).PaleoAmerica.1(4)

297-304.ISSN 2055-5563.

• (Giner 2014).Nature.505(7481)

87-91.ISSN 1476-4687.

• (2014).Nature.506(7487)

225-229.ISSN 1476-4687.

• (Juliol 2015).Nature.523(7561)

455-458.ISSN 1476-4687.

• (1991).Current Anthropology.32(5)

573-575.ISSN 0011-3204.

• (Juny 2009).The American Journal of Human Genetics.84(6)

740-759.ISSN 0002-9297.

• (2000).American Antiquity.65(2)

219-226.ISSN 0002-7316.

• (2005).World Archaeology.37(4)

507-532.ISSN 1470-1375.

• (2009).Human Mutation.30(2)ISSN 1059-7794.
• (2012).The Washington Post.
• (2005).Central States Archaeological Journal.52(1)

10-11.ISSN 0008-9559.

• (2007).Science.315(5815)

1122-1126.ISSN 0036-8075.

• (2011).Science.331(25)

1599-1603.ISSN 0036-8075.Consultat el 5 de juny de 2023.

• (2020).Science Advances.6(43)ISSN 2375-2548.
• (Juliol 2008).Journal of the North Atlantic.1

85-98.ISSN 1935-1933.