Anar al contingut

Osteoporosis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Osteoporosis

L'osteoporosis és una maltia esquelètica caracterisada per un aprimament de l'os (pèrdua de massa òssea), acompanyada d'una deterioració de la microarquitectura del teixit òsseu que compromet la seua resistència, produint una major fragilitat dels ossos i un aument del risc de fractures. Els ossos més compromesos són, especialment, els de la columna vertebral i la cadera, encara que qualsevol os pot vore's afectat. Com a principal factor de risc per a sofrir fractures per fragilitat òssea, lo que aumenta en l'edat, és un problema important de salut pública que té repercussions socials, sanitàries i econòmiques indubtables; pero sobretot provoca dolor, llimitació funcional i alteració severa en la calitat de vida de les persones.[1][2]

l'OMS la definix en dònes com una densitat mineral òssea (DMO) menor o igual de 2,5 desviacions estàndar per baix de la massa òssea promig de persones sanes de 20 anys, mida per densitometría òssea. La DMO es medix per mig d'una prova mèdica que es diu densitometría òssea.[3]

Ya que la pèrdua òssea ocorre sense síntomes, la osteoporosis a sovint es considera una «maltia silenciosa» que pot presentar-se en dònes i varons i que aumenta en l'edat. A mida que es deteriora el teixit òsseu i es produïx una alteració de l'arquitectura òssea, l'os es debilita tant que un colp o una caiguda relativament menor provoca una fractura o el trencament d'una vèrtebra. És dir, les manifestacions clíniques de la osteoporosis apareixen com a conseqüència de les seues complicacions: les fractures. No obstant, existix l'error estés de considerar que la pèrdua de massa òssea provoca dolors musculoesqueléticos. Les dònes són més susceptibles de sofrir les conseqüències (fractures) d'esta maltia, degut a que davant la deficiència de calcio en l'alimentació, associats a la deficiència de vitamina D, durant l'embaràs i l'alletament, l'organisme acodix a les reserves de calcio que hi ha en l'os, lo que és la causa de la pèrdua gradual de massa òssea. Per això la seua aparició és posterior i en més freqüència en dònes amenorreicas o posmenopáusicas, els qui ademés tenen una disminució de la producció d'estrògens pels ovaris i atres carències hormonaels que afectarien el metabolisme en l'os. Els factors que aumenten el risc de presentar osteoporosis són la deficiència principalment de calcio i vitamina D per malnutrición, la vida sedentaria o la falta d'activitat física i el consum de tabac i alcohol. S'han reportat atres causes secundàries com la maltia celíaca, la gammapatía monoclonal de significat incert, l'insuficiència renal, la diabetis mellitus i l'acidosis tubular renal. La osteoporosis pot ser un síntoma d'un síndrome d'activació mastocitaria (MCAS).[4][5][6]

La millor estratègia per al tractament de la osteoporosis és la prevenció. L'os, o teixit òsseu, és un teixit viu molt dinàmic a lo llarc de tota la vida, que es forma (ossificació), creix i es remodela (recanvi òsseu) constantment. Per a estos processos (formació, creiximent i remodelació), importants per a l'integritat o fortalea de l'os, intervenen activitats hormonals, certs nutrients (calcio, fòsfor, magnesi, vitamina D, vitamina K) i activitat física; per lo que li'ls reconeix com a factors que juguen un paper important en la prevenció i el tractament de la osteoporosis. Cal conseguir una bona DMO i mantindre-la durant tota la vida. Per a això cal conseguir una formació òptima dels ossos en els més jóvens i evitar despuix la pèrdua de massa òssea en l'edat adulta i la vellea. Per a alcançar estos objectius, són necessaris:

  1. Una alimentació que proveïxca els nutrients imprescindibles per a la formació, el creiximent i manteniment dels ossos. És important garantisar el consum de les necessitats o requeriments mínims diaris (Valors Diaris, VD, en paréntesis per a adults i chiquets majors o iguals de 4 anys) de calcio (1300 mg/dia), fòsfor (1250 mg/dia), magnesi (420 mg/dia) i vitamina D (20 mcg/dia o 800 UI/dia), per mig de l'alimentació normal (consumir diàriament els aliments que contenen estos nutrients) o la suplementación.
  2. Eixercici físic adequat per a cada edat.
  3. Activitat freqüent a l'aire lliure, que assegure una exposició solar prudent per a síntesis de vitamina D en la pell, pero evitant una sobre-exposició, pels riscs que té sobre la salut de la pell.

Classificació

Segons la seua etiologia

Osteoporosis.

Atenent a les causes que la produïxen, la osteoporosis pot classificar-se en primària o involutiva i secundària.

Primària o involutiva

Es tracta del tipo més freqüent d'osteoporosis. Este diagnòstic s'establix quan, despuix d'evaluar al pacient, no es troba la causa que la provoca.

A la seua volta, la osteoporosis primària pugues categorizarse com a jovenil, postmenopáusica, relacionada en l'edat i idiopática.

Secundària

Es diagnostica osteoporosis secundària quan la pèrdua de massa òssea és causada per una atra maltia o per l'us de fàrmacs en particular.

Les fractures es donen en major freqüència en els ossos de la cadera, les vèrtebres de la columna vertebral i els ossos de la nina. Les fractures vertebrals poden ocasionar pèrdua d'altura i deformitat de la caixa toràcica.

Segons la pèrdua de massa òssea

Depenent dels resultats que s'obtinguen en la densitometría òssea, pot realisar-se la següent classificació:[7]

  • Normal. Quan la densitat mineral òssea és superior a -1 desviació estàndar en l'escala T.
  • Osteopenia. Quan la densitat mineral òssea es troba entre -1 i -2,5 desviacions estàndar en l'escala T. La osteopenia no s'inclou dins de la osteoporosis i en general no precisa tractament en fàrmacs.
  • Osteoporosis. Si la densitat mineral òssea és inferior a -2,5 desviacions estàndar en l'escala T.
  • Osteoporosis establida. Quan existix osteoporosis i esta ha ocasionat una fractura. L'escala T fa referència a la mija de densitat òssea de la població sana del mateix sexe i 20 anys d'edat.

Epidemiologia

La osteoporosis i les seues complicacions relacionades són un dels principals problemes de salut en tot lo món. S'estima que la osteoporosis afecta a uns 200 millons de dònes en tot lo món i és una causa important de morbilidad i mortalitat. El 54 % de les dònes blanques posmenopáusicas són osteopénicas i el 30 % són osteoporóticas, i a l'edat de 80 anys, el 27 % de les dònes són osteopénicas i el 70 % són osteoporóticas. S'informa que aproximadament el 40 % de les dònes blanques d'EE. UU. I el 13 % dels hòmens blancs nortamericans de 50 anys experimental a lo manco una fractura per fragilitat en la seua vida.[8] S'estima que 1 de cada 3 dònes i 1 de cada 12 hòmens de més de 50 anys sofrixen d'osteoporosis. I és responsable de millons de fractures anualment, en moltes de les quals s'involucren les vèrtebras lumbars.

Etiologia

Els oss estan somesos a un remodelat continu per mig de processos de formació i reabsorción, també servixen com reservorio de calcio de l'organisme. A partir dels 35 anys s'inicia la pèrdua de massa òssea. Múltiples malties o hàbits de vida sedentaris poden incrementar la pèrdua d'os ocasionant osteoporosis a una edat més precoç.[9]

Els tres principals mecanismes que provoca la osteoporosis són:

  • Falta de massa òssea suficient durant el procés de creiximent.
  • Resorción (pèrdua) excessiva d'os mediada pels osteoclastos.
  • Formació inadequada d'os nou pels osteoblastos durant el procés continu de renovació òssea. la menopausa és la causa principal d'osteoporosis en les dònes, per la disminució dels nivells d'estrògens. La pèrdua d'estrògens per la menopausa fisiològica o per l'extirpació quirúrgica dels ovaris, ocasiona una ràpida pèrdua d'os. Les dònes, especialment les caucásicas i asiàtiques, tenen una menor massa òssea que els hòmens. La pèrdua d'os ocasiona una menor resistència del mateix, lo que conduïx fàcilment a fractures de la nina, columna i cadera. No obstant, hi ha un número considerable de causes d'osteoporosis a qualsevol edat que no solen ser reconegudes ni valorades, pero que es poden identificar si se somet al pacient a una evaluació apropiada. Entre elles, les més comunes són la maltia celíaca sense reconéixer ni diagnosticar, degut a que cursa freqüentment sense síntomes digestius o asintomática i en proves analítiques d'anticossos negatives; la sensibilitat al gluten no celíaca sense tractament; la gammapatía monoclonal de significat incert; l'insuficiència renal; la diabetis mellitus; i l'acidosis tubular renal. En les persones en maltia celíaca o sensibilitat al gluten no celíaca sense diagnosticar ni tractar en la dieta sense gluten, les causes tant de la osteoporosis com de l'osteopenia no es llimiten a possibles carències nutricionals, sino que poden ser degudes a processos inflamatorios o autoinmunes, en els que el consum de gluten provoca el desenroll d'autoanticuerpos que ataquen als ossos.

Les causes d'osteoporosis secundària es poden dividir en varis grups: endocrinològiques, gastrointestinals, per medicaments, degudes a amenorrea, per processos tumorals malignes i unes atres.[10]

Quadro clínic

La osteoporosis no provoca síntomes. Per este motiu li l'ha denominat la «epidèmia silenciosa».

No obstant, està estés l'error de considerar que la pèrdua de massa òssea provoca dolors musculoesqueléticos; en freqüència, els pacients són derivats a l'especialiste per este motiu en la sospita d'osteoporosis, especialment dònes premenopáusicas o en els primers anys de la menopausa.

Les principals manifestacions clíniques de la osteoporosis es deuen a les seues complicacions: les fracturas, que es produïxen principalment en columna vertebral, nina i cadera. Són causades per un traumatisme menor, com una simple caiguda. Per això es denominen fractures per fragilitat. Solen classificar-se de modo general com a vertebrals i no vertebrals. Produïxen els mateixos síntomes que el restant de fractures en la mateixa localisació: s'acompanyen de dolor, impotència funcional i deformitat.

La fractura vertebral és la més prevalente. Pot ser conseqüència d'un esforç en carregar pes o acachar-se, pero també pot no haver motiu aparent. Típicament, provoca dolor agut, que aumenta en els moviments i disminuïx en el repòs; l'intensitat del dolor sol disminuir a partir de les 2-3 primeres semanes i desapareix al cap de 2-3 mesos. No obstant, prop de dos terços de les fractures vertebrals no provoquen síntomes i només poden comprovar-se per mig d'una radiografia de columna lumbar o dorsal. En alguns pacients, com a conseqüència de les alteracions estructurals de la columna, pot desenrollar-se una inestabilitat de la columna, en contractures musculars i tensió ligamentosa, lo que pot provocar dolors crònics.

La fractura més greu és la de cadera, generalment com a conseqüència d'una caiguda. Encara que no hi ha senyes que ho confirmen, s'ha estés la creència popular de que com a conseqüència d'una osteoporosis important, el pacient es fractura la cadera estant de peu i que despuix cau.

Diagnòstic

Densitometría òssea mostrant una osteoporosis de coll de fèmur en una dòna de 70 anys.

La osteoporosis es diagnostica per mig d'una prova denominada densitometría òssea, que medix la cantitat de massa òssea de l'esquelet.

La seua medició es realisa habitualment a nivell de l'esquelet central (columna vertebral i/o coll del fèmur) per mig d'equips de radiologia concrets (densitometría radiològica dual- DXA). En el cas de que no puga medir-se l'esquelet central per l'existència d'artrosis alvançada, fractures o pròtesis que invalidarien el resultat, la densitometría pot realisar-se en dits casos en el gobanella, o en el taló en atres equips (DXA de mida perifèrica o ultrasonometría quantitativa).

Per a evaluar les possibles causes secundàries d'osteoporosis, es realisen proves bàsiques i complementàries; estes últimes, en funció de la sospita clínica:

Proves bàsiques
Proves complementàries

Tractament

El primer pas abans de recomanar un tractament és evaluar al pacient per a determinar si es tracta d'una osteoporosis primària o secundària, en la finalitat de detectar les malties que la provoquen, algunes de les quals solen passar desapercebudes. Si es tracta de manera adequada la maltia causant i la baixa densitat òssea per a l'edat persistix, el tractament dependrà de la dinàmica dels ossos.

Les pautes generals es basen en recomanar una cantitat adequada de calcio en la dieta, la pràctica d'eixercici físic i l'ocupació de medicaments que contribuïxquen al manteniment o aument de la massa òssea. Els principals fàrmacs que s'utilisen són les sals de calcio soles o associades a vitamina D, bifosfonatos, ranelato d'estronci, raloxifeno, teriparatida, denosumab, calcitonina i tractament hormonal en estrògens. Els bifosfonatos constituïxen el grup de fàrmacs més amprat, dins d'esta família de medicaments es troba l'àcit alendrónico (alendronato), risedronato i ibandronato.[1]

Dieta, suplements de calcio i vitamina D

el calcio és necessari per a fer possible el creiximent òsseu, la reparació òssea i mantindre la fortalea de l'os i és un aspecte del tractament de la osteoporosis. Les recomanacions d'ingesta de calcio varien depenent del país i de l'edat; per a individus en alt risc d'osteoporosis majors de 50 anys, la cantitat recomanada per les Agències de Salut d'EE. UU. és de 1200 mg per dia. Els suplements càlcics es poden usar per a incrementar l'ingesta dietaria, i la seua absorció s'optimisa prenent en vàries i chicotetes (500 mg o menys) dosificació durant el dia.[11] El rol del calcio en previndre i tractar la osteoporosis no està clar —algunes poblacions en extremadament baixes ingestes de calcio tenen baixes taxes de fractura òssea, i uns atres en molta ingesta de calcio a través tant de llet com dels seus derivats tenen molta fractura d'ossos—. Atres factors, com l'ingesta de proteïnas, sal, vitamina D, eixercici, exposició al sol, també influïxen en la mineralisació òssea, fent de l'ingesta de calcio, un factor entre molts en el desenroll de la osteoporosis.[12][13][14]

Alguns estudis mostren que una gran ingesta de vitamina D reduïx el número de fractures,[15] no obstant, atres investigacions no han confirmat estes conclusions, per lo que este aspecte del tractament és motiu de debat.[16] Per a una absorció eficaç de vitamina D, devem tindre en conte varis factors dietètics. Tots ells deuen ser consumits en el mateix espai i temps que la pròpia vitamina D. És dir, si en el primer plat de l'almorzar hi ha alguna font de vitamina D, cal evitar consumir algun dels següents composts: fitatos, presents en cereals integrals, llegums, anous i llavors i oxalatos, presents en espinacs, remolacha i cacao. Ademés, alguns estudis determinen que una dieta hipocalórica s'associa en un dèficit vitamínico, especialment de la vitamina D.[17]

Existixen atres nutrients ademés del calcio i de la vitamina D que poden ser clau en la prevenció i tractament de la osteoporosis. Un d'ells és el magnesi, que favorix la formació òssea i millora la calitat òssea. Per una atra part, els àcit grassos omega 3 favorixen el remodelat òsseu en reduir l'inflamació, disminuïx la resorción òssea i estimula la formació de nou teixit òsseu. Finalment, el fòsfor juga un paper clau en l'activitat dels osteoblastos, ya que estos utilisen este mineral per a formar hidroxiapatita, el mineral que li dona resistència i estructura a l'os.[18]

Les dietes veganas poden provocar importants carències nutricionals, entre les que s'inclouen el calcio i la vitamina D. Els veganos solen presentar baixa massa òssea. L'estudi prospectiu europeu sobre càncer i nutrició (EPIC) (publicat en el 2007) conclou que els veganos tenen un risc de fractures òssees un 30 % major que els qui consumixen carn, peix i que els vegetarians, provablement pel seu considerable menor consume promig de calcio, si ben aquells que consumixen cantitats adequades d'este mineral presenten el mateix risc de fractura que la població general. Els riscs de carències nutricionals i conseqüències greus sobre la salut són especialment importants durant l'embaràs, en els bebés i en els chiquets. Estes deficiències solament poden ser previngudes per mig de l'elecció d'aliments fortificados o la pren regular de suplements dietètics,[19][20] per ad açò és essencial una educació i evaluació personalisada per part dels professionals en nutrició.[21] Tant pares com a adolescents poden carir dels coneiximents necessaris per a una correcta planificació de la dieta vegana.[21][22]

Eixercici físic

Múltiples estudis confirmen que mantindre's en el pes ideal i realisar periòdicament eixercici físic aeròbic o eixercicis de resistència, poden mantindre o incrementar la densitat òssea (DO) en dònes posmenopáusicas.[23] Molts investigadors han evaluat qué tipos d'eixercici són els més efectius en millorar la DO i atres medicions de la calitat òssea, no obstant, els resultats varien. Un any d'eixercicis regulars conseguix incrementar la densitat òssea i el moment d'inèrcia de la tébea proximal[24] en dònes normals potmenopáusicas. Caminades, entrenament gimnàstic, stepping, bots, resistència, i eixercicis de força, resulten en un significatiu increment de les densitat òssees de la segona a la quarta vèrtebres lumbars en dònes osteopénicas posmenopáusicas.[25][26][27][28] Atres beneficis de l'eixercici físic inclouen millores en l'equilibri i reducció en el risc de caigudes.[29]

Bifosfonatos

Artícul principal → Bifosfonato.

En osteoporosis confirmades, este grup de fàrmacs pertanyen a la primera llínea de tractament i són els més utilisats i els que disponen de major experiència d'us. Els més amprats són l'àcit alendrónico 10 mg per dia o 70 mg a la semana, àcit risedrónico 5 mg/dia o 35 mg /semana, àcit ibandrónico 150 mg una volta al més, o àcit zoledrónico 5 mg una volta a l'any per via intravenosa.[30][31]

La osteoporosis està provocada per la disminució del teixit que forma a l'os, tant de les proteïnes que constituïxen la seua matriu o estructura com de les sals minerals de calcio que conté. Com a conseqüència d'això, l'os és menys resistent i més fràgil de lo normal. Els bifosfonatos orals presenten una absorció relativament baixa, no deu ingerir-se aliments o líquits en els 30 minuts següents a la seua administració. Poden produir efectes secundaris com esofagitis i en rares ocasions osteonecrosis del maxilar. L'àcit zoledrónico que s'administra una volta a l'any per via intravenosa no presenta els problemes d'intolerància oral, pero causa en freqüència com a efecte secundari un quadro postadministración de dolors articulares i febra que no revist gravetat.[32][33]

Teriparatida

Artícul principal → Teriparatida.

La teriparatida és un anàlec de l'hormona paratiroidea humana que està constituït per una seqüència de 34 aminoàcits que corresponen al fragment actiu de l'hormona natural. És per lo tant un medicament formador d'os nou i està indicat en el tractament de la osteoporosis. S'utilisa principalment en pacients en osteoporosis establida i antecedents de fractura, en una massa òssea particularment baixa, o en varis factors de risc de fractures. S'administra una injecció diària de 20 micrograms per via subcutànea. En alguns països únicament està autorisada la seua utilisació, si els bifosfonatos no han segut eficaços o estan contraindicados. La teriparatida està contraindicada en diverses circumstàncies, com l'embaràs, la maltia de Paget, l'hiperparatiroidisme i els tumors malignes que afecten a l'os.[34]

Ranelato d'estronci

Artícul principal → Ranelato d'estronci.

el ranelato d'estronci oral és una alternativa de tractament oral. És eficaç en la prevenció de fractura vertebral, pero no de la fractura de cadera.[35] Actua estimulant la proliferació d'osteoblastos i inhibint la proliferació d'osteoclastos. S'administra per via oral a una dosis de 2 g diaris. No té els efectes secundaris dels bifosfonatos, puix no provoca síntomes gàstrics ni esofágics. No obstant, s'ha comprovat que provoca un increment en el risc de tromboembolisme venoso i pot ocasionar reaccions dermatològiques greus.[36][37] El seu us encara no està autorisat en els Estats Units.

Tongada hormonal

  • Estrògens. Encara que se sap que el tractament en estrògens és efectiu per a detindre la pèrdua de contingut mineral de l'os en la dòna a partir de la menopausa, la seua administració com a tractament de la osteoporosis no està recomanada en l'actualitat, per la possibilitat d'efectes secundaris greus i existir atres alternatives més segures. Per això la teràpia estrogénica o teràpia hormonal de la menopausa no es deu amprar per al tractament de la osteoporosis.[38][39][40]
  • Testosterona. En hòmens hipogonadals, l'administració de testosterona millora la cantitat i calitat òssea, no obstant no existixen estudis sobre els seus efectes en reducció de fractures o en hòmens en un nivell normal de testosterona.[41]

Raloxifeno

Artícul principal → Raloxifeno.

El raloxifeno és un modulador selectiu dels receptors estrogénicos. Els medicaments d'este grup terapèutic s'unixen als receptors estrogénicos de les cèles, simulant l'activitat dels estrògens en certs teixits. El raloxifeno actua sobre l'os a on disminuïx la reabsorción òssea dels osteoclastos i fa més improvable que es produïxca una fractura vertebral, no obstant no afecta a l'incidència de fractura de cadera.[42][43]

Denosumab

Artícul principal → Denosumab.

El denosumab és un medicament que pertany al grup dels anticossos monoclonals. En juny del 2010 la seua utilisació va ser aprovada en Estats Units per la FDA per a ser amprat en el tractament de la osteoporosis en dònes posmenopáusicas en alt risc de fracturas. El seu mecanisme d'acció es basa en l'unió a un receptor celar cridat RANKL, impedint la seua activació, lo que ocasiona una inhibició en la formació d'osteoclastos i en la seua funcionalitat. Els osteoclastos són cèlules que estan implicades en la pèrdua de massa òssea i per lo tant favorixen l'aparició de fractures.[44][45]

Pronòstic

Fractures de cadera per 1000 pacients-anys[46]
Categoria OMS 50-64 anys > 64 anys Total
Normal 5,3 9,4 6,6
Osteopenia 11,4 19,6 15,7
Osteoporosis 22,4 46,6 40,6

Els pacients en osteoporosis tenen una taxa de mortalitat aumentada per la major provabilitat de que es produïxquen fractures. La major taxa de mortalitat associada a la osteoporosis està relacionada en la fractura de cadera, en una mortalitat aproximada del 13,5 % als sis mesos de produir-se[47] i del 20-30 % durant el primer any, lo que significa que el risc de mort aumenta de 2 a 10 voltes per damunt de lo esperat en la població de similars característiques. Les causes de mort són diverses i en numerosos casos no està relacionada directament en la fractura.

Les repercussions d'una fractura de cadera no es llimiten al seu tractament hospitalari, sino a la deterioració de la calitat de vida per la discapacitat residual. Poden ocasionar disminució de la movilitat i el desenroll de diverses complicacions, com trombosis venosa profunda, tromboembolisme pulmonar i neumonia. A lo manco el 13 % de les persones que la sofrixen necessiten ajuda permanent per a poder desplaçar-se.[47]

Les fractures vertebrals tenen menor impacte sobre la mortalitat que les de cadera, pero poden donar lloc a deformitat i ocasionar dolor crònic difícil de controlar. Les fractures vertebrals múltiples poden conduir a greu lordosis i cifosis de la columna vertebral, i el consegüent aument de pressió sobre els òrguens interns pot disminuir la capacitat respiratòria. Les fractures osteoporóticas s'associen puix, en general, en una disminució de la calitat de vida.[48]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 ¿Qué és la osteoporosis?. Societat Espanyola de Reumatología. Consultat el 29 de decembre de 2012.
  2. ↑ Dr. Martin Etchart. Capítul 12. Anatomia Patològica Osteoarticular [1] archivat en Wayback Machine. (artícul complet disponible en espanyol). Pontifícia Universitat Catòlica de Chile. Escola de Medicina. Últim accés 25 de juny de 2008.
  3. ↑ WHO(1994).«Assessment of fracture risk and its application to screening for postmenopausal osteoporosis. Report of a WHO Study Group».World Health Organization technical report series.843
    1–129.
  4. ↑ «Often seen, rarely recognized: mast cell activation disease--a guide to diagnosis and therapeutic options».The American Journal of the Medical Science.48(3)
    190-201.
  5. ↑ «Mast cell activation syndrome: An up-to-dona't review of literature».World J Clin Pediatr.
  6. ↑ «Mast cell activation disease: a concise practical guide for diagnostic workup and therapeutic options».Dtsch Med Wochenschr.129(30)
    1523-34.
  7. ↑ Classificació de la osteoporosis. Factors de risc. Clínica i diagnòstic diferencial. An. Sist. Sanit. Navar. 2003 vol. 26, suplement 3. Consultat el 3 de giner de 2013.
  8. ↑ «An epidemiological analysis of the incidence of osteoporosis and osteoporosis-related fractures among the Saudi Arabian population».Annals of Saudi Medicine.32(6)
    637–641.doi:10.5144/0256-4947.2012.637.Consultat el 22 d'octubre de 2019.
  9. ↑ «Qué és la osteoporosis: cóm reconéixer-la i cóm evitar-la» (en és). Ciutadà News. Consultat el 2022-10-26.
  10. ↑ Vicente Giner Ruiz, José Sanfélix Genovés: Osteoporosis. Guia pràctica d'actuació en atenció primària [2] archivat en Wayback Machine., 2004. Consultat el 2 de giner de 2012
  11. ↑ «Nutrition and Bone Health». NIAMS. Consultat el 28 de giner de 2008.
  12. ↑ «Calcium & Milk». Harvard School of Public Health. Consultat el 28 de giner de 2008.
  13. ↑ Report of a Joint WHO/FAO/UNU Expert Consultation(2007) Protein and amino acid requirements in human nutrition, pp224-226. ISBN 978-92-4-120935-9
  14. ↑ Report of a Joint WHO/FAO/UNU Expert Consultation(2002), Human Vitamin and Mineral Requirements, pp. 166-167.
  15. ↑ Bischoff-Ferrari HA, Willett WC, Wong JB, Giovannucci I, Dietrich T, Dawson-Hughes B(2005).«Fracture prevention with vitamin D supplementation: a meta-analysis of randomized controlled trials».JAMA.293(18)
    2257–64.doi:10.1001/jama.293.18.2257.
  16. ↑ Jackson RD, LaCroix AZ, Gass M, et al.(2006).«Calcium plus vitamin D supplementation and the risk of fractures».N. Engl. J. Med..354(7)
    669–83.doi:10.1056/NEJMoa055218.
  17. ↑ Activitat dietètica.12(2)
    69–75.ISSN 1138-0322.Consultat el 2025-04-27.
  18. ↑ Societat Espanyola d'Endocrinologia i Nutrició (2017). Recomanacions nutricionals per a persones en osteoporosis.
  19. ↑ Office of Dietary Supplements«Vitamin B12».O. S. Department of Health & Human Services — National Institutes of Health.Consultat el 22 de juny de 2014.
  20. ↑ O. S. Department of Agriculture. O. S. Department of Health and Human Services (ed.): «Dietary Guidelines for Americans» (en anglés) (pdf). Center of Nutrition Policy and Promotion. Archivat des d'el original, el 27 d'octubre de 2011.
  21. ↑ 21,0 21,1 «Vegetarian diets in children and adolescents».15(5)
    303–308.ISSN 1205-7088.Consultat el 13 de novembre de 2017.
  22. ↑ «Considerations in Planning Vegan Diets: Children».101(6)
    661–669.ISSN 0002-8223.doi:10.1016/S0002-8223(01)00167-5.Consultat el 13 de novembre de 2017.
  23. ↑ Bonaiuti D, Shea B, Iovine R, et al.(2002).«Exercise for preventing and treating osteoporosis in postmenopausal women».Cochrane database of systematic reviews (online).(3)
    CD000333.doi:10.1002/14651858. CD000333.
  24. ↑ Cheng S, Sipilä S, Taaffe DR, Puolakka J, Suominen H(2002).«Change in bone mass distribution induced by hormone replacement therapy and high-impact physical exercise in post-menopausal women».Bone.31(1)
    126–35.doi:10.1016/S8756-3282(02)00794-9.
  25. ↑ Chien MY, Wu YT, Hsu AT, Yang RS, Lai JS(2000).«Efficacy of a 24-week aerobic exercise program for osteopenic postmenopausal women».Calcif. Tissue Int..67(6)
    443–8.doi:10.1007/s002230001180.
  26. ↑ Iwamoto J, Takeda T, Ichimura S(2001).«Effect of exercise training and detraining on bone mineral density in postmenopausal women with osteoporosis».Journal of orthopaedic science : official journal of the Japanese Orthopaedic Association.6(2)
    128–32.doi:10.1007/s007760100059.
  27. ↑ Kemmler W, Engelke K, Weineck J, Hensen J, Kalender WA(2003).«The Erlangen Fitness Osteoporosis Prevention Study: a controlled exercise trial in early postmenopausal women with low bone density-first-year results».Archives of physical medicine and rehabilitation.84(5)
    673–82.
  28. ↑ Kerr D, Morton A, Dick I, Prince R(1996).«Exercise effects on bone mass in postmenopausal women llaure site-specific and lloeu-dependent».J. Bone Miner. Res..11(2)
    218–25.
  29. ↑ Sinaki M, Brey RH, Hughes CA, Larson DR, Kaufman KR(2005).«Significant reduction in risk of falls and back pain in osteoporotic-kyphotic women through a Spinal Proprioceptive Extension Exercise Dynamic (SPEED) program».Maig Clin Proc.80(7)
    849–55.doi:10.4065/80.7.849.
  30. ↑ «Bisphosphonates for Postmenopausal Osteoporosis».JAMA.325(1)
    96.ISSN 0098-7484.doi:10.1001/jama.2020.2923.Consultat el 2025-12-18.
  31. ↑ les KW, Colón-Emeric CS, Magaziner JS, et al.(2007).«Zoledronic acid and clinical fractures and mortality after hip fracture».N Engl J Med.357
    published online 17 de setembre 2007.doi:10.1056/NEJMoa074941.
  32. ↑ Purcell, P. Boyd, I(2005).«Bisphosphonates and osteonecrosis of the jaw».Medical Journal of Austràlia.182(8)
    417–418.
  33. ↑ (setembre de 2007) «6.6.2 Bisphosphonates», British National Formulary, 54 edició, British Medical Association & Royal Pharmaceutical Society of Great Britain, pp. p403.
  34. ↑ tècnica de les característiques del producte. Agència Europea del Medicament. Consultat el 3 de giner de 2013.
  35. ↑ Meunier PJ, Roux C, Seeman I, et al.(2004).«The effects of strontium ranelate on the risk of vertebral fracture in women with postmenopausal osteoporosis».N. Engl. J. Med..350(5)
    459–68.doi:10.1056/NEJMoa022436.
  36. ↑ O'Donnell S, Cranney A, Wells GA, Adachi JD, Reginster JY(2006).«Strontium ranelate for preventing and treating postmenopausal osteoporosis».Cochrane database of systematic reviews (online).(4)
    CD005326.doi:10.1002/14651858. CD005326. pub3.
  37. ↑ Carracedo-Martínez, Eduardo; Pía-Morandeira, Agustín: Impacte d'una alerta sanitària sobre l'utilisació de ranelato d'estronci. Gac Sanit. 2010;24:151-3. vol. 24 núm 02. Consultat l'1 de giner de 2013.
  38. ↑ Aguirre W.: Hormone replacement therapy at low doses and prevention of osteoporosis. [3] archivat en Wayback Machine. Medwave:i3771 doi: 10.5867/medwave.2009.02.3771, publicat el 9 de febrer de 2009. Consultat el 2 de decembre de 2012.
  39. ↑ Writing Group for the Women's Health Initiative Investigators(2002).«Risks and Benefits of Estrogen Plus Progestin in Healthy Postmenopausal Women: Principal Results From the Women's Health Initiative Randomized Controlled Trial».JAMA.288
    321-333.
  40. ↑ Heidi D. Nelson, Miranda Walker, Bernadette Zakher, Jennifer Mitchell: Menopausal Hormone Therapy for the Primary Prevention of Chronic Conditions. A Systematic Review to Update the O. S. [4] archivat en Wayback Machine. Preventive Services Task Force Recommendations. O. S. Preventive Services Task Force, maig de 2012. Consultat el 3 de giner de 2013.
  41. ↑ Ebeling PR(2008).«Clinical practice. Osteoporosis in men».N Engl J Med.358(14)
    1474–82.doi:10.1056/NEJMcp0707217.
  42. ↑ Raloxifeno. [5] archivat en Wayback Machine. Ficha tècnica o resum de característiscas del producte. Agència europea del medicament. Consultat el 2 de giner de 2013.
  43. ↑ Taranta A, Brama M, Teti A, et al.«The selective estrogen receptor modulator raloxifene regulates osteoclast and osteoblast activity in vitro».Bone.30(2)
    368–76.doi:10.1016/S8756-3282(01)00685-8.
  44. ↑ European Medicines Agency: Summary of Positive Opinion for Prolia. Publicat el 17/12/2009
  45. ↑ Raisz L(2005).«Pathogenesis of osteoporosis: concepts, conflicts, and prospects».J Clin Invest.115(12)
    3318–25.doi:10.1172/JCI27071.
  46. ↑ Cranney A, Jamal SA, Tsang JF, Josse RG, Leslie WD(2007).CMAJ.177(6)
    575–80.doi:10.1503/cmaj.070234.
  47. ↑ 47,0 47,1 Hannan EL, Magaziner J, Wang JJ, et al.(2001).«Mortality and locomotion 6 months after hospitalization for hip fracture: risk factors and risk-adjusted hospital outcomes».JAMA.285(21)
    2736–42.doi:10.1001/jama.285.21.2736.
  48. ↑ Brenneman SK, Barrett-Connor I, Sajjan S, Markson LI, Siris ÉS(2006).«Impact of recent fracture on health-related quality of life in postmenopausal women».J. Bone Miner. Res..21(6)
    809–16.doi:10.1359/jbmr.060301.

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Osteoporosis&oldid=1393768»