L'electroforesis proteica és un mètoto de separació de proteïnes per mig de l'aplicació d'un camp elèctric.

Representació d'un gel en electroforesis proteica.
Diagrama d'una electroforesis proteica normal de sèrum, en llegendes de les diferents zones.

La electroforesis és un procés en el que un gradient de potencial produïx el transport de les partícules carregades. En el transport electroforético, a la força del camp s'opon la resistència viscosa del mig, lo que produïx, quan s'igualen, una velocitat constant de les partícules.

Aixina que, la movilitat electroforética d'una molècula depén directament de la seua càrrega i inversamente del coeficient de roçament, que a la seua volta depén directament del tamany i la forma de la molècula i la viscositat del mig. La migració de les partícules depén del pH del mig en que estiguen, ya que la seua càrrega neta depén del pH. En la electroforesis, l'esmortidor eixercix dos funcions: per un costat, du la càrrega elèctrica i, per un atre, determina la càrrega neta de les molècules que se separen i, per això, la direcció de la migració electroforética. La força iònica de l'esmortidor determina l'esgambi del núvol iònic que rodeja les molècules carregades. Quant major és la força iònica, més estretes són les bandes de separació. No obstant, molta força iònica produïx un calfament major i tal volta la desnaturalisació de les substàncies que van a separar-se, per lo que cal aplegar a una solució de compromís. I també del mateix.

Existixen diferents tipos en funció del tipo de separació amprat: electroforesis de zona (separació en funció de la càrrega), isoelectroenfoque i separació per tamany en tamís molecular (també aplicable a àcit nucleicos).

Tècniques

Electroforesis de zona: les proteïnes són molècules anfóteras: la seua càrrega neta depén del pH del mig. Normalment, la separació electroforética de proteïnes es fa a pH alcalí, en el que la majoria de les proteïnes presenten una càrrega global negativa. També, es pot treballar a pH àcits, pero no massa baixos, ya que les proteïnes precipiten en mig àcit (bàsicament s'usa en la detecció de variants de l'hemoglobina).

Com a mig de soport es pot usar (de més antic a més recent): paper, acetat de celulosa, agarosa, poliacrilamida i electroforesis capilar. La mostra les proteïnes de la qual es volen separar s'inserta en un mig de soport i s'aplica una diferència de potencial durant un temps determinat per a separar les proteïnes. Cada proteïna migrará més o menys en funció de la seua càrrega (que també determina cap a quin pol es dirigirà la proteïna, ànodo (+) o càtodo (-) i el seu tamany. A major càrrega i menor tamany, més velocitat de migració.

Isoelectroenfoque: en lloc de separar les proteïnes en funció de la seua càrrega a un pH donat, se separen en funció del seu punt isoeléctrico (pI): el pI és el pH en el que la càrrega neta de la proteïna és nula, i depén de la composició aminoacídica de la proteïna. Es crea un gradient de pH per mig de anfolitos (estabilisen el pH a lo llarc del gel). Cada proteïna migrará fins a alcançar la seua pI, punt en el qual precipitarà en acumular-se (d'ahí el nom, isoelectroenfoque).

També se solen utilisar acoplats a zimogramas si desigem determinar el pI d'una enzima o en electroforesis bidimensional com a primera dimensió.

Separació per tamany: permet separar proteïnes i àcits nucleicos. En el cas de les proteïnes, deuen ser tractades en SDS (sodi dodecil sulfat) per a que la seua càrrega siga negativa i totes migren cap a l'ànodo (no és necessari fer això en els àcit nucleicos, ya que tenen càrrega negativa); la separació es fa en mijos de soport en el que s'ha creat un tamís molecular (matriu), que fa que les proteïnes més chicotetes córreguen més que les més grans.

Visualisació

Una volta separades les proteïnes, deuen fixar-se i teñir per a poder ser visualisades. Hi ha diferents protocols en funció de lo que es vol estudiar: fixació per calor o química i tinción en cas d'estudis no específics (proteinograma i electroforesis Hb, per eixemple) o fixació per mig d'anticossos prèvia a la tinción en cas d'estudiar proteïnes específiques (inmunofijació).


Per lo general per a la tinción de geles de poliacrilamida s'utilisa tinción en argent, tinción de Coomassie o tinción fluorescent. Depenent del fi del nostre anàlisis. La tinción en argent no és utilisada si es desigen fer anàlisis per espectrometria de masses (MS) pero és més sensible que la tinción en Blava de Coomassie, per un atre costat, la tinción fluorescent és molt sensible i compatible en MS pero els costs de tinción són elevats.

Una tinción sensible i barata és la denominada "Blue Silver" o Coomassie G250.[1] Ademés, esta tinción és compatible en MS. Està composta per blava de coomassie diluït en una solució coloidal i s'utilisa aigua destilada per a destiñir el gel de poliacrilamida.


Referències

  1. ↑ Candiano, G., Bruschi, M., Musante, L., Santucci, L., Ghiggeri, G.M., Carnemolla, B., Orecchia, P., Zardi, L. and Righetti, P.G.(2004).«Blue silver: A very sensitive colloidal Coomassie G-250 staining for proteome analysis.».Electrophoresis,.25(9): 1327 - 1333.