Estora persa

Estora persa

La estora persa és un element essencial del art i de la cultura perses, la confecció de les quals s'ha convertit en un art. El teixit d'estores és, sense lloc a dubtes, una de les més elevades manifestacions de la cultura i de l'art perses, que es remonten a l'Edat del Bronze.

El lux al que s'associen les estores perses forma un sorprenent contrast en els seus modests inicis entre les tribus nómades de Pèrsia. L'estora era un ben necessari per a protegir-se del rudo hivern. Posteriorment, es va convertir en una via d'expressió artística per la llibertat que comporta principalment l'elecció de colors vius i dels motius amprats. Els secrets de fabricació han passat de generació en generació. Els artesàs utilisaven els insectes, les plantes, les raïls, les corfes i atres temes com a font d'inspiració.

A partir de el XVI, la fabricació d'estores es va desenrollar fins a convertir-se en un art de ple dret.

Història

Primeres estores

En el temps, els materials usats en l'estora, com la llana, la seda o el cotó, es degraden. Per açò, els arqueòlecs no han pogut realisar descobriments interessants sobre els restants més antics.

No obstant, en una única excavació, portada a terme en 1949, es va descobrir una excepcional estora Pazyryk en mig dels gèls de la vall Pazyryk, en els monts Altái en Siberia. Es va trobar en la tomba d'un príncip escita descoberta per un grup d'arqueòlecs russos baix la supervisió de Sergei Ivanovich Rudenko. Les proves de carbono 14 demostren que l'estora Pazyryk es va teixir en el V. Medix 1,83 metros d'ample per 2 metros de llarc i té 3.600 nucs simètrics per decímetro quadrat. L'alvançada tècnica de teixit usada en esta estora demostra una clara experiència en el domini d'este art. La majoria d'experts creu que l'estora Pazyryk és el resultat d'una llarga evolució de la tècnica de fabricació d'estores d'a lo manco un mileni. Segons esta teoria, l'aparició de la tècnica de teixit d'estores dataria d'a lo manco 3500 anys.

Estora de Pazyryk,s. V a. C. Descoberta en Pazyryk, Siberia.

Pero tot lo que queda com a vestigi del teixit d'estores en els temps antics es llimita a alguns trossos d'estores mal conservats. Estos fragments no són molt útils per a reconéixer les característiques de les tècniques de teixit d'estores del periodo pre-selyúcida (s. XI-XII) en Pèrsia. No obstant, existixen mencions escrites de l'existència d'estores en Àsia occidental durant l'época preislámica, pero és impossible saber si eren de nucs o teixides. Alguns fragments d'estores de nucs procedixen de l'época sasánida, i varen ser descoberts en Shahr-i Qumis.

Les més velles peces descobertes són les que es varen trobar en l'est del Turquestán, i daten dels sigles III a el V de l'era cristiana, aixina com alguns teixits a mà dels Selyúcidas d'Àsia menor, exposts en la mesquita Ala'edin en Konya i en la mesquita Ashrafoghlu en Beyshehir (Turquia). Estes peces varen atraure l'atenció dels investigadors a inicis del sigle passat, i es conserven en el museu de les arts turques i islàmiques d'Estambul i en el museu Molana en Konya.

Arribada a Europa

Segons Kurt Erdmann, les estores d'Orient no es varen importar a Europa abans de el XIII. En efecte, en els quadros de Giotto (1266-1337) apareixen estores presumiblement d'orige persa; possiblement va ser el primer en representar-les, seguit de Van Eyck (v. 1390 - 1441), Mantegna (1435-1506), Van Dyck (1599-1641) i Rubens (1577-1640). Les estores que adquirien els europeus eren massa valioses per a posar-les en el sol, tal com es feya en Orient. Els térmens usats en els inventaris veneciano mostren que les estores es posaven sobre taules (tapedi dona desco, tapedi dona tavola) o arcones que servien d'assent (tapedi dona cassa); les pintures europees confirmen estos usos (vore el Retrat d'un senador de L. Bassano).

Naiximent de l'indústria de l'estora en Pèrsia

S'han conservat moltes estores (entre 1.500 i 2.000) del periodo safávida, pero la datació i l'establiment de la procedència d'estes estores és molt difícil. Encara es conserven moltes més de les eres Kayar i Pahlaví. Les inscripcions (vore ací) són una valiosa indicació per a determinar els artesans, els llocs de fabricació, els que feyen l'encàrrec, etc. Ademés, una volta que s'ha fabricat una estora i permaneix en un lloc determinat, permet identificar atres peces relacionades.

Els especialistes accepten generalment que varen ser els Safávidas els qui varen fer evolucionar la producció artesanal d'estores assegurada per les tribus nómades a l'estat de «indústria nacional», els productes de la qual s'exportaven a l'Índia, al Imperi otomà i a Europa. L'exportació d'estores a Europa (a voltes a través de la colónia portuguesa de Goa) i al imperi Mogol (a on les estores perses varen estimular la producció local) va ser un negoci floreciente en el periodo safávida. Algunes estores safávidas varen ser transportades per la Companyia Holandesa de les Índies Orientals a Batavia, Ceilan, Malàsia i Kochi, aixina com a la mateixa Holanda. Es varen fer alguns demanats europeus a Pèrsia per a la confecció d'estores especials: per eixemple, el grup de les «estores polaques» va ser teixit sense dubte alguna en Isfahán, pero algunes duen l'escut de Polònia.

A partir de relats de viagers i atres fonts textuals, sembla que existien tallers d'estores reals en Isfahán, Kashan i Kermán. Estos tallers produïen estores per als palaus i mesquites del Sah i també per a ser oferides als monarques veïns o als dignataris estrangers, i inclús es realisaven peces baix demanat de la noblea o atres ciutadans. Qui feya l'encàrrec, aportava capital en forma de matèries primeres i pagava un salari als artesans mentres durava el treball.

El ràpit desenroll de l'indústria de l'estora en Pèrsia en l'época safávida sembla deure's a l'inclinament dels sobirans cap a este artesanado. Ismael I, el Sah Tahmasp i el Sah Abás el Gran són coneguts per haver-se interessat personalment per la producció d'estores. També se supon que els dos últims sobirans citats estaven implicats personalment en la producció d'estores, particularment en el disseny dels motius. Durant el seu regnat, la producció d'estores perses va ser la més important de tota l'época safávida.

Encara que els Safávidas varen transformar la fabricació d'estores en producció nacional, les tribus nómades i els menuts tallers urbans varen continuar produint estores perses, inclús despuix de l'invasió afgana de 1722, que va posar fi a la dinastia — i, per tant, al seu mecenage a favor de la producció d'estores. No obstant, està demostrat que Nadir Shah i Karim Khân Zand varen manar realisar estores en el sur de Pèrsia, recomençant relacions en el mecenage real. Cert és que en l'instauració de la dinastia Qajar en (1797) la producció d'estores va florir de nou, fomentada sobretot per la demanda local. L'exportació va quedar una miqueta desperdigolada fins que una confluència de factors va provocar un ràpit creiximent de les exportacions. En efecte, a principis de la segona mitat del s. XIX, la pebrina va alcançar Pèrsia i va causar una forta disminució de la producció de seda, que fins a eixe moment era una important exportació del país. Paralelament, una forta demanda europea d'estores d'Orient com a resultat de l'exposició de Viena en 1873, ademés de l'aparició d'una classe mija important en Gran Bretanya, va obrir un mercat important en Pèrsia, que buscava un producte alternatiu a la seda per a l'exportació. A partir del final dels anys 1870, Pèrsia escomença a exportar massivament a Gran Bretanya (dos companyies angleses, Messrs. Ziegler & Co. i Hotz & Co. funden manufactura en Iran), a França (un comprador dels Grans Almagasens del Louvre es proveïx anualment) i als Estats Units.

Desgraciadament, el fi del periodo Qajar ve marcat per una paradoxa. Per un costat, es produïxen estores de luxosa seda, igualant les de el XVII. Per un atre, la calitat general de les estores es deteriora despuix de l'introducció de colorants sintètics en Pèrsia, prohibits pel govern en 1877.

Producció contemporànea

Les dos guerres mundials representen un periodo de decliu per a les estores perses. La producció es recomença despuix de 1948, i desemboca en luxosíssimes estores gràcies al mecenage dels Pahlevi. En 1949, el govern iraní organisa una conferència en Teheran per a remediar els problemes de descens de la calitat de les estores, constatats des de feya més de xixanta anys (us d'anilina i de colorants al crom, descens de la calitat dels dissenys, us del nuc jofti). A raïl d'esta conferència, el govern va prendre una série de mides que varen conduir a una renovació de l'estora persa.

Despuix de la revolució islàmica la producció d'estores perses va disminuir extraordinàriament ya que el nou règim considerava les estores com un « tesor nacional » i va rebujar la seua exportació a Occident. Esta política es va abandonar en 1984, tenint en conte l'importància de les estores com a font d'ingressos. Les exportacions varen conéixer un nou desenroll a finals dels anys 1980 i de la guerra Iran-Iraq. Entre març i agost de 1986 varen triplicar el seu valor (de 35 millons de dólars USA a 110 millons) i varen doblar el seu pes (de 1154 tonellades a 2845), lo que va contribuir a una baixada mundial en el preu de les estores.

Hui en dia, les tècniques tradicionals de teixit estan ben vives, a pesar de que lo essencial de la producció d'estores s'ha mecanisat. Les estores tradicionals teixides a mà es compren en el món sancer i generalment són molt més cares que les confeccionades a màquina. En el museu de l'estora d'Iran, en Teheran, poden admirar-se moltes peces selectes d'estores perses.

En l'actualitat en Iran s'han estat desenrollant peces que provenen dels ya tradicionals gabbeh, de llarc pèl i dissenys abstractes realisats per tribus nómades els quals utilisen les seues experiències i aventures per a realisar els dissenys dels seus tapets. Els tapets Amaleh són una versió moderna d'estos tapets, en un major número de nucs lo que dona com resultat tapets més fins en dissenys més simples i moderns. Kashkuli la calitat més alta d'este tipo de tapets en un gran número de nucs.

Fabricació

El teler i les ferramentes

Dònes teixint una estora en un teler vertical (cap a 1890).

Hi ha quatre tipos de telers: el teler horisontal, el teler vertical fix, el teler vertical de tipo Tabriz i el teler vertical de enjullos rodantes.

• El teler horisontal és el més primitiu dels quatre. En l'actualitat només ho utilisen els nómades. Consistix simplement en dos vares de fusta entre les quals es tendixen els fils de llana en sentit llongitudinal. Durant el treball, els fils de la urdimbre es mantenen tensos gràcies a dos postes nugats a les extremitats de cada vara i clavats en el sol. Este teler és fàcilment transportable quan la tribu es desplaça.

• El teler vertical fix, empleat casi exclusivament en els centres de producció de menor importància, és també un model rústic. Es tracta d'un marc vertical els travessers del qual soporten les extremitats de dos vares redones i paraleles cridades enjullos. Entre estos dos enjullos es fixen els fils de la trama. El teixit escomença sempre per avall. Durant el treball, l'obrer està assentat en un tauló que es recolza en els barrots de dos bastides fixades en els travessers verticals del teler. Conforme el nugat progressa, el tauló que servix d'assent deu elevar-se al mateix temps que l'estora. Este tipo de teler s'usa per a estores la llongitut de les quals no supere la del teler, és dir tres metros.

• El teler cridat de Tabriz representa una millora del teler vertical. Va ser inventat pels artesans d'esta població. S'usa una miqueta en tots els llocs en els grans centres de producció en Iran. En este tipo de teler, els fils de la urdimbre es van enrollando del enjullo superior a la bobina inferior, baix la qual passen abans de tornar cap al enjullo superior. Este sistema presenta la ventaja de poder nugar peces d'igual llongitut a dos voltes l'altura del teler.

• L'últim tipo de teler, de enjullos rodantes, representa la versió més evolucionada del teler vertical. Tot el fil d'urdimbre necessari per al nugat de l'estora està enrollado en el enjullo superior, mentres que en la bobina inferior es enrolla l'estora segons va alvançant el treball. Este teler permet confeccionar estores de qualsevol llongitut.

Ferramentes usades en la fabricació d'estores. De dalt avall: tijeras, gavinets, pentine i agulla.

Les ferramentes utilisades en la confecció d'una estora són poques i molt simples. El gavinet servix per a tallar els bri del nuc; completament de metal, a voltes està dotat d'un gancho que servix per a nugar (sobretot en Tabriz). El pentine o carda està fet de vàries làmines de metal els extrems del qual se separen per a formar les dents. Servix per a apretar l'o els fils de la trama contra el renc de nucs. Les tijeres, planes i llargues, s'usen per a repassar els bri de l'estora.

Les matèries primeres

Els materials necessaris per a la confecció d'una estora persa són la llana, la seda i el cotó. La llana i la seda s'usen sobretot per al vellut de l'estora, i rarament en la urdimbre i la trama, que normalment són de cotó. La llana d'ovella és la que més s'usa, en particular la de fibra llarga (extreta de les paletilla i els costats de l'animal). La llana de corder és aixina mateix molt apreciada. Es diu kurk a la llana de bona calitat, i la pijor es denomina tabachi. Les llana més reputades procedixen del Jorasán o de les tribus luras i kurdo.

El cotó s'usa exclusivament per a la urdimbre i la trama. En certs tipos d'estora, com els de Qom o de Na'in, es mescla en el vellut de llana un fil de seda. En les estores més valioses el vellut és de seda. En algunes estores antigues es varen amprar fils d'or, d'argent o de seda rodejats d'un fil de metal preciós. Actualment, la urdimbre i la trama són sempre de cotó (llevat para algunes estores nómades totalment de llana), perque és més sòlit i resistent i permet un millor conte de l'estora.

Les tenyides

La paleta de colors tan variada de les estores perses és, en gran mida, responsable del seu renom.

La llana per a teñir es coloca primer en un bany concentrat d'alum que actua com « mordiente ». Despuix, s'teñir en un bany colorant i, finalment, es posa a secar al sol.

Abans de l'aparició de les tenyides sintètiques (la anilina es va descobrir en 1856 i l'introducció dels colorants en Pèrsia va ocórrer a finals de el XIX), els tintorers ampraven solament tenyides naturals, provinents de substàncies vegetals. Alguns de les tenyides amprades eren:

• El roig obtingut de la raïl de la granza, que creix selvada en una gran part d'Iran, utilisat en les estores de Hamadán i dels nómades Qashqai de Shiraz.
• Les fulles del índigo donaven un blau que podia ser molt obscur, casi negre.
• Les fulles de la vinya proporcionaven els grocs, també obtinguts a partir del safrà (color més delicat), cultivat en el Jorasán.
• El vert s'obtenia mesclant blau i groc en sulfat de coure.
• Els colors naturals de la llana proporcionaven els grisos i el marró, que pot obtindre's també del clafoll d'anou.
• S'ampra la llana natural d'ovella o el pèl de camello negre per al color negre, per al qual s'usa també l'òxit de ferro contingut en l'anou de galla que afecta als roures.

Hui en dia, la majoria dels tintorers usen colorants sintètics (llevat entre els nómades, que encara usen les tenyides naturals); molts d'ells són colorants al cromo, que tenen més ventages que la anilina i han permés baixar els costs.

En certes estores, i en alguns llocs o en el fondo, és possible que la tintura canvie. Este canvi de color es diu abrash, i és la prova de que l'estora s'ha teñir en tenyides vegetals.

La urdimbre i la trama

Anvers i revers d'una estora persa. S'aprecien els fils de trama blancs entre els nucs.

La urdimbre és el conjunt de fils verticals tendits entre els dos extrems del teler. Els flocs de l'estora són els extrems dels fils de la urdimbre.

La trama consta d'un o més fils travessers (generalment dos, un de fluix i un atre tens), disposts entre dos rencs de nucs. La trama servix per a apretar els nucs en rencs paralels i garantisa la solidea de l'estora. La trama es comprimix per mig d'un pentine especial (vore image més dalt).

Els nucs

Turkbâf.

Farsbâf.

Hi ha dos tipos de nucs: el ghiordes o turkbâf i el senneh, o farsbâf. El turkbâf s'usa principalment en Turquia i en el Caucas. El farsbâf (fars significa « persa) » s'utilisa sobretot en Pèrsia.

• En el turkbâf, el bri de llana es enrolla al voltant de dos fils de la urdimbre, de manera que es forma una espiral les extremitats de la qual tornen a aparéixer entre els dos fils (vore dibuix el costat).

• En el farsbâf, el bri de llana forma una única espiral al voltant d'un dels dos fils de la urdimbre.

Alguns tejedores, volent guanyar temps (encara que es resent la calitat de l'estora), nuguen els bri de llana en dos fils de la urdimbre. Els nucs es diuen llavors turkbâf jofti o farsbâf jofti.

L'artesà escomença sempre teixint un orillo baix de l'estora. l'orillo és una vora apretada fet de molts fils de la trama que impedix que l'estora es deshilache o que els nucs es destensen. Quan s'acaba el orillo, pot escomençar-se el nugat. Cada bri de llana es nuga en dos fils contigus de la urdimbre. Són estos bri de llana les que formaran el « vellut » de l'estora. Quan es termina un renc, el tejedor passa un fil de la trama, una volta per davant, una atra per darrere, de cada fil de la urdimbre. Despuix de cada nuc, el tejedor talla el bri de llana a uns sèt cm del nuc i tira d'ella cap a avall; açò determina el « sentit » de l'estora. En efecte, una de les característiques de les estores perses és que semblen totalment diferents segons l'àngul de visió i l'incidència de la llum. Cada quatre o sis rencs, l'artesà realisa un primer tall del vellut. Solament quan s'acaba el nugat de l'estora s'iguala la superfície del vellut. Si l'estora és de bona calitat, es tallarà molt al ras. Pel contrari, es tallarà més llarga si la calitat del nugat és menor.

És la calitat del nugat la que determina la calitat i el preu d'una estora persa. Una estora de calitat mija conté una densitat de nucs de 2500 nucs per decímetro quadrat, una estora de baixa calitat solament 500 nucs per decímetro quadrat. Una estora d'excelent calitat pot contindre fins a 10 000 nucs per decímetro quadrat.

Els tamanys

• Ghali (lliteralment « estora »): designa les estores de grans dimensions, de més de 190x280 cm.
• Dozar o Sedjadeh: empleats indiferentement. El nom procedix de do, « dos » i sar, una mida persa corresponent a aproximadament 105 cm. Estes estores medixen uns 130-140 cm d'ample per 200-210 cm de llarc.
• Ghalitcheh: Estora del mateix tamany que les precedents pero de millor calitat.
• Kelleghi o Kelley: estora de format apaisado que medix uns 150-200x300-600 cm. Esta estora s'ubica tradicionalment al cap (kalleh significa « cap » en persa) d'una estora (ghali).
• Kenareh: format també apaisado pero més menut; 80-120cmx250-600 cm. Tradicionalment es coloca als costats (kenār significa « costat » en persa) d'una estora més gran.
• Zaronim: correspon a un sar i mig. O siga, estes estores medixen uns 150 cm de llarc.

Diferència entre estores turques i estores perses

La diferència entre les estores turques (o de Anatolia) i les perses és en molt una qüestió de fabricació i de tradició en l'ocupació de motius decoratius.

Típicament, una estora tradicional persa es nuga en un nuc asimètric (nuc persa o senneh), mentres que l'estora tradicional turca es nuga en un doble simètric (nuc turc o ghiordes). Finalment, el procés de « nuc simètric » usat en l'estora tradicional turca dona l'impressió de que l'image està construïda per mòduls en comparació a l'estora persa tradicional de nuc simple el disseny del qual és molt més delicat. L'estil tradicional turc reduïx també el número de nucs per metro quadrat. Estos factors han contribuït a crear l'antiga i tradicional reputació de calitat de les estores perses.

Actualment és habitual vore estores teixides en Turquia o Iran usant un o un atre estil. Quan es comparen les estores, l'única manera d'identificar el tipo de nuc usat és doblant l'estora contra un mateix i observar la base del nuc.

Arquitectura d'una estora

Com si d'una obra d'arquitectura es tractara, l'estora es confecciona a partir d'un pla (cridat « cartó »), que mostra la composició, la disposició de la decoració i la dels motius. Un mestre (ostad en persa), no forçosament tejedor pero sí potser pintor, dibuixa el cartó. L'esquema d'una estora reproduïx a sovint el d'una encuadernación de manuscrit; abdós arts estan íntimament lligades ya que els seus dissenyadors són moltes voltes els mateixos pintors.

Es distinguixen dos tipos: esquemes orientats i no orientats.

Parts d'una estora

Les diferents parts d'una estora persa.

Les diferents parts d'una estora tenen els següents noms:

• Vores secundàries: poden ser interiors o exteriors (respecte a la vora principal) i són més o menys numerosos i més o menys estrets. A voltes, les vores exteriors són de color pla.
• Vora principal: completa l'ornamentació de l'estora i proporciona un equilibri al conjunt.
• Camp: està constituït per la part interna de l'estora, delimitada per les vores del marc.
• Cantons: els cantons estan formats pels ànguls del camp.
• Medallón central: Els medallones són de formes variades: circular, ogival, en forma d'estrela o poligonal. Poden estar plens de colgantes.

Esquemes orientats

Es dibuixen al voltant d'un únic eix de simetria i imponen un sentit a l'estora, que només es pot mirar des d'un únic punt de vista. Les estores figuratives a sovint es conceben d'esta manera. També és el cas de les estores d'oració, que tenen un camp adornat en un arc o caseta cridada mihrab.

Esquemes no orientats

Estes estores poden mirar-se des de qualsevol punt de vista ya que els seus dibuixos no estan orientats. La decoració consta o be de motius continus, o be de motius pareguts repetits fins a cobrir la totalitat del camp.

Esquema de motiu centrat

Este tipo d'estores també està dissenyat per a ser mirat des de qualsevol posició, pero la seua composició posseïx un element central dominant al voltant del com es troben els motius secundaris.

Decoració

Estores en decoració geomètriques

Motius animals d'inspiració geomètrica: de izda. a dcha.: Gos, gall, camello.

Representen el gust particular d'un artesà o les tradicions d'una tribu.
Estes estores estan decorades en elements llineals (llínees verticals, horisontals i oblicuas). El dibuix és molt simple i a sovint està format per la repetició d'un mateix motiu. Els dibuixos geomètrics es troben generalment en les estores dels nómades, de les chicotetes ciutats d'Anatolia i del Caucas. Els motius geomètrics s'han transmés de generació en generació, és fàcil per a l'ull expert reconéixer la tribu d'a on provenen.

Estores en dibuixos curvilíneos o florals

Són el resultat d'una evolució que ha seguit la del art islàmic, al que pertanyen.

Les primeres estores en dissenys florals es varen crear en l'época dels Safavidas, i més concretament a partir del Sah Tahmasp (1523-1576), per a satisfer els gusts dels Safavidas. La diferència entre les estores dels nómades i les florals es deu al paper del « mestre » (ostad). Ell és qui dibuixa el cartó que serà reproduït pels anudadores. Els dibuixos de les estores dels nómades es transmeten per la tradició.

Motius

(Vore artícul Motius decoratius de l'art persa)

El Boteh, un dels motius més coneguts empleats en Pèrsia.

Els motius de camp són un dibuix repetit fins a invadir tota la superfície del camp. Els més coneguts són els següents:

• el boteh: dibuix en forma d'armela o, per a alguns, de ciprer. És el més conegut dels motius amprats en Pèrsia.
• el gol: paraula persa que significa « flor ». És de forma octogonal.
• el hérati: motiu compost d'un rosetón central tancat en un rombo. Els vèrtiços del rombo estan arrematats en rosetones més menuts.
• el joshagan: format per una successió de rombos adornats en flors estilisades.
• el Kharshiang: en persa, « carranc ». Motiu inventat baix el regnat del Sah Abbas.
• el minah khani: motiu que evoca un camp de flors. Consta de quatre flors dispostes de manera que conformen un rombo i d'una flor més chicoteta en el centre.
• el zil-i sultan: format per dos gerros superposts adornats en roses i branques floridas. A voltes, hi ha pardals posats en el gerro. El seu orige és relativament recent (XIX).
• Chah Abbasi: baix este nom s'agrupen toda una serie de dibuixos inventats durant el regnat del Sah Abbas. Es tracta de decoració a pur de flors, inspirades en la flor de lis.

Els motius de la vora són els que adornen les bandes laterals de l'estora. Els més coneguts són els següents:

• el hérati de vora: són diferents dels hérati de camp. Es componen d'una alternança de rosetones i de flors, i de rams floridos.
• el boteh de vora: semblança al boteh de camp.
• la vora cúfico: du este nom per la seua semblança en l'estil d'escritura del mateix nom. Sempre són de color blanc.
• la vora de fulls dentadas: format per una successió de fulls dentadas, dispostes en biés.

Els motius d'ornamentació són dibuixos destinats a completar la decoració del camp i la vora. Trobem els motius següents:

• l'estrela de huit puntes
• el rosetón
• la esvástica
• la creu grega
• el motiu cridat gos que corre.

Les inscripcions i les dates apareixen en les vores de certes estores i són inscripcions diverses: versículs del Corán, verss, dedicatòries, data de fabricació, menció del lloc de producció…

Símbols i significat

L'estora sempre ha complit en Orient una doble funció, pràctica i simbòlica, el sentit del qual en l'actualitat es pert a voltes. Constituïx un espai màgic a on les vores representen els elements terrestres erigits en defensors del camp, habitat per l'esfera del univers i de lo diví

Una de les decoració més comunes és l'arbre, arbre de la vida, que representa la fertilitat, la continuïtat, i servix d'enllaç entre el subsol, la terra i lo diví. Este motiu àmpliament preislámico es representa a sovint en les estores d'oració perses.

Els núvols, que baix una forma molt estilisada poden convertir-se en trébols, simbolisen la comunicació en lo diví i la protecció divina.

El medallón central representa al sol, lo diví, lo sobrenatural. En algunes estores, els cantons repetixen els motius del medallón central; estos quatre elements prenen llavors el significat de portes d'aproximació i de protecció del centre diví.

El jardí, associat al paraís (la paraula deriva en efecte del persa antic pairideieza que significa « jardí », « tancada », que ha donat pardis en persa) dona lloc a un tipo de composició que apareix a partir de el XVII en Pèrsia que imita els jardins dels sah, dividits en parceles rectangulars o quadrades per alamedas i canals de irrigación (chahar bagh).

També poden trobar-se estores de tema cinegético: la caça és una activitat apreciada pels Sah, que requerix manya, força i coneiximent de la naturalea. Este tema també està associat al paraís i a les activitats espirituals, ya que la caça es desenrolla a sovint en una naturalea que pot evocar els jardins del paraís. l'estora de Mantes, datada en la segona mitat de el XVI i conservada en el museu del Louvre és un bon eixemple.

Centres tradicionals de producció d'estores en Iran (Pèrsia)

Els centres de producció clàssics més importants de Pèrsia estaven situats en Tabriz (1500-1550), Kashan (1525-1650), Herat (1525-1650) i Kermán (1600-1650).

La majoria de les estores originàries de Tabriz tenen un medallón central i quartos de medallón en els cantons recobrint una ornamentació feta d'un camp de vinyes entrellaçades, a voltes reforçades per caçadors a cavall, animals sols o escenes de combats entre animals. Les obres de Tabriz més conegudes són provablement les estores bessones de Ardabil (conservades hui en dia en les coleccions del Museu de Victoria i Alberto, en Londres, i del Museu d'Art del Comtat de Los Àngeles).

Kashan és conegut per les seues estores de seda. Les obres més famoses són les tres estores de seda que representen escenes de caça en caçadors a cavall i els seus assuts, que són verdaderes obres mestres, conservades en les coleccions del Museu d'Arts Aplicades de Viena (o MAK), en el Museu de Belles arts de Boston, i en el Museu d'Estocolm. Les estores de Kashan es conten entre les més buscades. Per eixemple, en 1969 es va vendre en Alemània una estora per 20.000 dólars nortamericans.

Les estores d'Herat, o les de dibuix similar creades en Lahore (Pakistan) i Agra (Índia), són les més numeroses en les coleccions occidentals. Es caracterisen per un camp roig de ceps de vinya entrellaçades i arbolillos vert obscur o vores blaves.

May Beattie va definir sèt classes d'estores de Kermán. Ella va identificar la seua estructura única i la va denominar « tècnica del gerro ». Els tipos d'estora en este grup inclouen les estores en jardí (adornades en jardins formals i canals d'aigua corrent) i les estores en enreixats ovalats. Un eixemple molt conegut i perfecte d'este últim tipo va ser adquirit pel Museu de Victoria i Alberto seguint els consells de William Morris. L'influència de les estores perses és manifesta en els dibuixos d'estes estores.

Tipos d'estores

Els venedors d'estores han desenrollat una classificació d'estores perses basada en el dibuix, el tipo de fabricació i la tècnica de teixit. Les categories s'han nomenat a partir de les ciutats i regions associades a cada tipo de motiu. La llista següent presenta els principals tipos d'estora persa:

Abadeh Ardabil Bakhtiari Baluch Bijar Feraghan

Hamedan Heriz Isfahán Joshaghan Kashan Kermán

Lorestán Mashhad Meshkin Nain Sarab Saraband

Saruk Senneh Shiraz Qom Tabriz Teheran

Veramin Yazd

• 
  Estora de Tabriz
• 
  Estora de Kashan
• 
  Detall del camp d'una estora de Isfahán
• 
  Estora de Qom

Fonts

• Florencio del Chiquet Jesús, A Pèrsia (1604-09). Peripècies d'una embaixada pontifícia que va anar a Pèrsia a principis del Sigle XVII, Biblioteca Carmelitana-Teresiana de Missions II, Pamplona, 1929.
• (en francés) J.B.Tavernier, Els six voyages de J.B.Tavernier en Turquie, en Perse et aux Indes, 2 vols., París, 1676
• (en francés) J. Chardin, Voyages du Chevalier Chardin en Perse, 4 vols., Ámsterdam, 1735.
• M.Vārzi, Honar va sant'at-i qālī donar Anarān, Teheran, 1350/1971.
• (en francés) Fabio Formenton, Li livre du tapis, Deux coqs d'or, París, 1982.
• (en anglés) M.H Beattie, Carpet of central Pèrsia, Sheffield, 1976
• (en anglés) Arthur U. Pope et Phyllis Ackerman, A Survey of persian art, 1981
• (en anglés) Artícul sobre estores [3] archivat en Wayback Machine. de la Encyclopaedia Iranica

Bibliografia

• (en anglés) E. Gans-Ruedin, The splendor of Persian carpets, Rizzoli, New York, 1984 ISBN 0-8478-0179-9
• (en anglés) David Black, The Atles of Rugs & Carpets, Tiger Books International, Londres, 1986 ISBN 0-02-511120-5
• Plantilla:Fa ﺗﺎﺭﻳﺦ ﻭﻫﻨﺮ ﻓﺮﺶ ﺑﺎﻓﻲ ﺩﺭ ﺍﻳﺮﺍﻥ (Histoire de l'art du tapis en Iran), Teheran, 2005 ISBN 964-448-245-X

Vore també

• Art persa
• Art iraní
• Densitat de nucs
• Kilim (també cridats Gelim o Kelim)
• Gabbeh (tipo d'estora) i Gabbeh, película de Mohsen Makhmalbaf
• Tapissos
• Tapet

Elaboració

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre estores perses.

• (en anglés) erug.com, 2005, (pàgina consultada el 17 de juny de 2005), Deprendre sobre les estores
• (en anglés) Islamic architecture.com, 24 nov. 2005, (pàgina consultada el 17 de juny de 2005), Estores islàmiques
• (en anglés) bukhara-carpets.com, (pàgina consultada el 17 de juny de 2005), Història completa de les estores perses
• Archivat el 23 de febrer de 2007 archivat en Wayback Machine.
• (en anglés) Rugsyclopedia sur latifrugs.com, 2004, (pàgina consultada el 17 de juny de 2005), Font completa d'informació sobre estores
• (en anglés) Carpetencyclopedia sur carpetvista.com, 2005, (pàgina consultada el 17 de juny de 2005), Font completa d'informació sobre estores
• (en anglés) RugIdea.com, mise à jour juin 2006, (pàgina consultada el 17 de juny de 2005), Estores, Gabbeh, Qashqai, Kilim Perses i més [4] archivat en Wayback Machine.
• (en spanol) AlfombrasOrientales.com, mise à jour juin 2011, (pàgina consultada el 19 de juny de 2011), Estores, Perses, Tabriz, Isfahan, Shiraz, Qashqai
• (en Espanyol) Estores Orientals Massarrat, Gran número de fotografies i texts explicatius
• (en Espanyol) Estores Perses Malekian, Informació sobre estores perses i orientals [5] archivat en Wayback Machine.