Alemanya

   

Bundesrepublik Deutschland República Federal d'Alemanya

Bandera de Alemanya Escut de Alemanya Bandera Escut

Lema: Einigkeit und Recht und Freiheit ("Unitat, justícia i llibertat") himne nacional: tercera estrofa del vers Das Lied der Deutschen (també nomenat "Einigkeit und Recht und Freiheit")     Capital  • Població  • Coordenades Berlin 3.410.000 hab. (09/2007) n/d ciutat més poblada Berlin Idioma oficial Alemà 1 Forma de govern República federal parlamentaria President Canceller federal Horst Köhler Angela Merkel Fundació  • Unificació República Federal Reunificació 18 de giner de 1871 23 de maig de 1949 3 d'octubre de 1990 Superfície  • Total  • % aigua Fronteres Lloc 62º 357.050 km2 2,416% .621 km Població  • Total  • Densitat Lloc 14º 82.604.000 2 230 hab/km2 PIB (nominal)  • Total (2007)  • PIB per càpita Lloc 3º US$ 3.322.147 millons US$ 40.415 (2007) PIB (PPA)  • Total (2007)  • PIB per càpita Lloc 5º US$ 2.809.693 millons 34.181 (2007)3 IDH (2005) 0,935 (22º) – 0,932 Moneda Euro 4 (€, EUR) ‎Gentilici Alemà, alemana Fus horari  • en estiu CET (UTC+1) CEST (UTC+2) Domini Internet .de Prefix telefònic +49 Prefix radiofònic DAA-DRZ, Y2A-Y9Z Còdic ISO 276 / DEU / DE Membre de: Plantilla:EU, ONU, OTAN, CBSS, OSCE, OCDE, G-8, COE 1 També estan oficialment reconeguts i protegits com idiomes minoritaris el danés, el baix alemà, el sórabo, el romaní i el frisó. 2 Segons estimacions de DESTATIS 3 Lloc 24º 4 Abans de 1999: marc.

Alemanya (alemà: Deutschland (Deutsch o Teutsch: Alemà o Teutó, Land: Terra o País / oficialment República Federal d'Alemanya, RFA) es un país d'Europa central que forma part de l'Unió Europea (UE). Llimita al nort en el mar del Nort, Dinamarca i el mar Bàltic; a l'est en Polònia i la República Checa; al sur en Àustria i Suïssa, i a l'oest en França, Luxemburc, Bèlgica i els Països Baixos. El territori d'Alemanya comprén 357.021 km ² i esta influenciat per un clima templat. En més de 82 millons d'habitants, representa la major població entre els estats membres de l'Unió Europea i és la llar del tercer major grup d'emigrants internacionals.

Les paraules alemà i Alemanya provenen del llatí i eren utilisades en l'antiguetat pels romans per a denominar als alamans —no es lo mateix que alemans—, el poble germànic més propet al territori de l'Imperi Romà. Llavors va ser utilisada per a nomenar al país sancer. Ademés d' alemà, esta també estés l'us del gentilici germà, derivat del nom en que els romans es referien a les tribus no romanes de la zona central d'Europa, a les que nomenaven Germania. Des del sigle X, els territoris alemans formaren una part central del Sacre Imperi Romà Germànic que va durar fins al 1806. Durant el sigle XVI, les regions del nort del país es varen convertir en el centre de la Reforma Protestant. Com un modern estat-nació, el país va ser unificat en mig de la Guerra franc-prussiana en 1871. Després de la Segona Guerra Mundial, va ser dividida en dos estats separats a lo llarc de les llínees d'ocupació aliades en 1949 pero els dos estats es varen reunificar de nou en 1990. Va ser membre fundador de la Comunitat Europea (1957), que es va convertir en l'Unió Europea en 1993. Es part de la zona Schengen i adopta la moneda comú europea, l'euro, en 1999.

Es una república parlamentaria federal de setze estats (Bundesländer). La capital i ciutat més gran és Berlin. És membre de les Nacions Unides, l'OTAN, el G8, les nacions G4, i va firmar el Protocol de Kioto. És la tercera major economia mundial en quant al PIB nominal, la primera d'Europa, i el major exportador de mercaderies del món en 2007. En térmens absoluts, assigna el segon major presupost anual de l'ajuda al desenroll en el mon, mentres que les seues despeses militars ocuparen el sext lloc. El país ha desenrollat un alt nivell de vida i ha establit un sistema complet de seguritat social. Te una posició clau en els assunts europeus i manté una estreta relació en vàries associacions a nivell mundial. Es reconeguda com líder en els sectors científic i tecnológic.

Història

Artícul principal → Història d'Alemanya.

Adés del Sacre Imperi Romà Germànic

Expansió de les tribus germàniques entre 750 a. C. i l'any 1.

Artícul principal → Pobles germànics.

Es creu que l'etnogénesis de les tribus germàniques es va produir durant l'Edat de Bronze nòrdica, o, a més tardar, durant la Edat de Ferro pre-romana. Des del sur d'Escandinava i el nort d'Alemanya, les tribus iniciaren la seua expansió al sur, est i oest en el sigle I a. C., entrant en contacte en les tribus celtes de la Gàlia, aixina com Iran, el Bàltic, i les tribus eslaves de l'Est d'Europa. Poc és coneix sobre l'història primerenca dels pobles germànics, excepte lo que se sap a través de les seues interaccions en l'Imperi Romà i els registres de troballes arqueològiques.

Durant el regnat de César August, els germans se familiarisaren en les tàctiques de guerra romanes, mantenint al mateix temps la seua identitat tribal. En 9 a. C., tres legions romanes dirigides per Varó foren derrotades pels Queruscs i el seu líder Armini en la Batalla del bosc de Teutoburc. Per lo tant, l'Alemanya moderna, per lo que respecta al Rin i el Danubi, es va mantindre fora de l'Imperi Romà. En l'época de Tácit, tribus germàniques es varen establir a lo llarc del Rin i el Danubi, ocupant la major part de la zona moderna d'Alemanya. El sigle III va vore el sorgiment d'un gran número de tribus germàniques de l'Oest: Alamans, Francs, Chatti, Saxones, Frisons, i Turingios. En eixe moment estos pobles iniciaren el periodo de les grans migracions que es va estendre per varis sigles.

Sacre Imperi Romà Germànic (962-1806)

Martin Luter (1483-1546), inicia la Reforma Protestant.

Artícul principal → Sacre Imperi Romà Germànic.

L'imperi migeval es derivava d'una divisió de l 'Imperi Carolingi en 843, que va ser fundada per Carlomagne en 800, i va existir en diferent formes, fins a 1806, el seu territori abarcava des del riu Eider en el nort fins a la costa mediterrànea en el sur.

Baix el regnat de la Dinastia Saxona (919-1024), els ducats de Lorena, Saxonia, Franconia, Suabia, Turingia i Bavera es varen consolidar, y el Rei alemà va ser coronat emperador del Sacre Imperi Romà Germànic d'estes regions en 962. Baix el regnat de la Dinasta Salia (1024-1125), el Sacre Imperi Romà va absorbir el nort d'Itàlia i Borgonya, encara que els emperadors perderen el poder a través de la Querella de les Investidures. Baix els emperadors Hohenstaufen (1138-1254), els príncips alemans aumentaren la seua influencia cap al sur i l'est en els territoris habitats pels eslaus. En el Nort alemà creixqueren ciutats prosperes com les de la Lliga Hanseàtica.

L'edicte de la Bula d'Or en 1356 va ser la constitució bàsica de l'imperi que va durar fins a la seua dissolució. Es va codificar l'elecció del emperador per set príncips electors. A partir del sigle XV, els emperadors eren elegits casi exclusivament entre els provinents de la Casa de Habsburc.

Martí Lutero va escriure Les 95 tesis , on qüestionant l'Iglésia Catòlica Romana en 1517, provocant la Reforma Protestant. L'iglésia Luterana va ser reconeguda com la nova religió sancionada en molts estats alemans despuix de 1530. El conflicte religiós resultant va conduir a la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), que va devastar el territori alemà. La població dels estats alemans es va reduir en un 30%. La Pau de Westfàlia (1648) va acabar en la guerra religiosa entre els estats alemans, pero l'imperi de facto va ser dividit en numerosos principats independents. Des de 1740, el dualisme entre la monarquia Habsburc d'Àustria i el Regne de Prusia va dominar l'història alemana. En 1806 ,l'Imperi va ser invadit i dissolt com a conseqüència de les Guerres napoleòniques.

Restauració i revolució (1814-1871)

Confederació del Rin en 1812.

Parlament de Fráncfort en 1848.

Artícul principal → Confederació Germànica.

Després d'abdicar l'últim monarca del Sacre Imperi Romà Germànic, es va iniciar, en els antics estats que el componien, una dispar busca per crear un estat nacional alemà unificat. La qüestió territorial es va debatre entre la creació d'una «gran Alemanya», que incloguera els territoris germanòfons austríacs o una «chicoteta Alemanya», formada exclusivament per atres estats. A esta disjuntiva es va sumar la qüestió institucional sobre el repartiment del poder entre el poble i la corona.

La qüestió es va plantejar de manera concreta despuix de la caiguda del Primer Imperi Francés. Napoleó,l'emperador dels francesos, va ser derrotat, pero el fet d'acabar en la dominació estrangera no els reporta als alemans una Alemanya unida dins de la Confederació Germànica, implantada en 1815.

En març de 1848, la revolució va estallar en Alemanya. Convertir a Alemanya en un estat nacional i institucional suponia tindre que definir qué pertanyia a Alemanya. El primer Parlament lliurement elegit, en Fráncfort del Meno, va descobrir que no era possible forçar l'establiment d'un estat nacional pangermànic, en l'inclusió d'Àustria. Este fet va plantejar la solució de la «chicoteta Alemanya», en la forma d'un imperi baix l'hegemonia del Regne de Prussia.

El parlament va exigir que, com emperador alemà, el rei de Prussia tindria que renunciar al seu caràcter diví i concebre's a sí mateix com a eixecutor de la voluntat del poble, exigència esta que el monarca va rebujar en 1849, impedint d'esta forma que es realisara l'unificació alemana.

En la década de 1860 el Canceller Otto von Bismarck va favorir en Prussia al eixecutiu contra el Parlament. La qüestió del poder polític extern és va resoldre en la Guerra de les Set Semanes en 1866, en el sentit de la «chicoteta Alemanya».

Imperi alemà (1871-1918)

Proclamació de l'Imperi alemà en el Palau de Versalles.

Archiu:Map-DR-Prussia.svg.png

Imperi Alemà, en el dominant Regne de Prussia en blau.

Artícul principal → Imperi Alemà.

Alemanya va ser unificada com un modern estat-nació en 1871, quant es va forjar l'Imperi Alemà, en el Regne de Prussia com el seu principal constituent. Després de la derrota francesa en la Guerra franc-prussiana, l'Imperi Alemà (Deutsches Kaiserreich) va ser proclamat en Versalles el 18 de giner de 1871. La dinastia Hohenzollern de Prusia va liderar el nou imperi, en el qual la capital es va establir en Berlin. L'imperi va ser una unificació de les parts disperses d'Alemanya, excepte Àustria (Kleindeutschland, o «chicoteta Alemanya»). A partir de 1884, Alemanya va iniciar l'establiment de vàries colònies fora d'Europa.

En el periodo posterior a l'unificació d'Alemanya, l'emperador Guillem I va orientar la política exterior garantisant la posició d'Alemanya com una gran nació al forjar aliances per a aïllar a França per la via diplomàtica, y evitar la guerra. A pesar d'açò, durant el regnat de Guillem II, Alemanya, al igual que atres potencies europees, va donar un curs imperialiste que va provocar friccions en els països veïns. La majoria d'aliances en les que Alemanya havia estat prèviament implicada no es varen renovar, i noves aliances varen excloure al país. En concret, França va establir noves relacions per mig de la firma de l'entent cordial en el Regne Unit i l'obtenció de vínculs en l'Imperi Rus. A banda dels seus contactes en Àustria-Hungria, Alemanya es va vore cada vegada mes aïllada.

En la Conferencia de Berlin, Alemanya es va unir a atres potencies europees per a reclamar la seua part d'Àfrica. Alemanya va obtindre la propietat sobre varis territoris africans en la part est, suroest, Togolandia i Camerun. La lluita per Àfrica va causar tensions entre les grans potencies que podien haver contribuït a crear les condiciones que varen dur a la Primera Guerra Mundial.

L'atentat de Sarajevo (1914) en el que va morir l'hereu de la Corona del Imperi Austro-hongarés, va desencadenar la Primera Guerra Mundial. Alemanya, com part de les Potencies Centrals, va sofrir la derrota contra les Potencies Aliades en un dels conflictes més sanguinaris de tots els temps. La Revolució de Novembre va estallar en 1918, i l'emperador Guillem II va abdicar. Un armistici que ficava fi a la guerra es va firmar l'11 de novembre i Alemanya es va vore obligada a firmar el Tractat de Versalles de 1919. En la seua negociació varen ser excloses les Potencies derrotades en contradicció en la diplomàcia tradicional de la posguerra. El tractat es va percebre en Alemanya com una humiliant continuació de la guerra per atres mijos i la seua durea se cita sovint com un factor que va facilitar el posterior ascens del nazisme en el país.

Archiu:Inflation-1923.jpg

L'inflació 1923-24: una dona alimenta la seua estufa en diners. En eixe moment, la crema de diners es menys costosa que la compra de llenya.

República de Weimar (1919-1933)

Artícul principal → República de Weimar.

L'adversitat econòmica, deguda tant a les condicions de la pau com a la gran depressió mundial, és considerada una de les causes que varen provocar el recolzament per part dels líders d'opinió i els votants alemans cap als partits anti-democràtics. Junt açò, durant la guerra i fins al seu fi s'havia mantes en la societat alemana l'idea de que la victòria era casi segura i la falta d'una invasió va alimentar la teoria (Dolchstoßlegende) de que va ser ser les forces democràtiques (i comunistes, aixina com els judeus) les que traïcionaren la pàtria i provocaren la derrota.

En les eleccions extraordinàries de juliol i novembre de 1932, el Partit Nacional-Socialiste Alemà dels Treballadors (NSDAP, «partit nazi») va obtindre el 37,3% y el 33,0% dels vots, respectivament. L'inestabilitat política i l'impossibilitat de crear un govern ferm va obligar a que el president del govern tinguera que nomenar al canceller (Präsidialkanzler), algo que d'orige era tasca del parlament. El 30 de giner de 1933, per pressió del NSDAP, el president (cap d'Estat) Paul von Hindenburg (canceller durant la Primera Guerra) va nomenar canceller (cap de govern) al líder del NSDAP, Adolf Hitler.

Alemanya Nazi (1933–1945)

Hitler inspecciona una desfilada de les tropes SA (1935).

La Potsdamer Platz despuix de la Batalla de Berlin en 1945.

Artícul principal → Alemanya Nazi.

Després la mort de Hindenburg se denomina a Adolf Hitler Cap d'Estat, lo que va donar inici a l'Alemanya Nazi. El 27 de febrer de 1933, l'Reichstag va ser incendiat. Alguns drets democràtics fonamentals varen ser derogats posteriorment en virtut d'un decret de emergència. Una Llei de Hitler va donar al govern el ple poder llegislatiu. Només el Partit Socialdemócrata d'Alemanya va votar en contra d'ella; els comunistes no pogueren presentar oposició, ya que els seus diputats havien segut assessinats o encarcerats. Un estat totalitari centralisat va ser establit per una série d'iniciatives i decrets, fent d'Alemanya un Estat de partit únic. L'indústria es va regular per a desplaçar l'economia cap a una base de producció de guerra.

En 1936 les tropes alemanes entraren en la Renania desmilitarisada, i el Primer Ministre britànic Neville Chamberlain impulsa la seua política de pau que va resultar insuficient. La política de Hitler d'anexionar terres veïnes per a fer-se en Lebensraum ('espai vital') que va incloure a Àustria i a Checoslovàquia anexionant-se la part checa i establint un govern porrito en Eslovàquia, va dur l'escomençament de la Segona Guerra Mundial el 1 de setembre de 1939, quant va atacar Polonia. Inicialment Alemanya va obtindre èxits militars ràpidament (d'ahí el terme Blitzkrieg — 'guerra rellamp') i va conseguir el control sobre els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburc, nort i oest de França i posteriorment sobre Dinamarca, Noruega, Yugoslàvia u Grècia en Europa, i Tunísia i Líbia en el nort d'Àfrica. Ademés tenia com aliats firmes l'Imperi del Japó (qui fea la seua pròpia invasió per Àsia i Oceania) i Itàlia (que ya havia invadit Albània, Etiopia, controlava Líbia junt en els alemans i atacava Malta i l'Egipte Britànic. Els seus aliats, més be vassalls, foren el Govern de Vichy (la França Sur controlada per el mariscal Petâin i tots els seus territoris africans i asiàtics: Marroc,Algèria, Síria...), Finlàndia, Eslovènia, Croàcia, Hongria, Romania i Bulgària.

Atres Estats tenien que colaborar en els alemans per a que no hi hagueren represàlies i no foren invadits, aixina que la seua neutralitat estava clarament manifesta, evidentment al estar rodejats per territoris alemans no els quedaven moltes opcions, estos Estats foren Suècia, Andorra, Mónaco, Suïssa, Liechtenstein, San Marí, El Vaticà i Turquia. En l'estiu de 1941 un eixercit de més de 3 millons d'hòmens invadiren l'Unió Soviètica, trencant el tractat de no agressió firmat 2 anys abans. Hi hagué 3 eixercits que es dirigiren, un direcció Leningrat, atre a Moscou i l'atre a Ucrània i aplegant fins a Stalingrat i els camps petrolífers de Maykop i Grozni. Els alemans foren ajudats en ingents tropes de Finlàndia, Bulgària, Itàlia, Romania i Hongria entre atres. Finalment, Alemanya fon detinguda en la Batalla d'Anglaterra, durant la qual la Luftwaffe fon derrotada per la RAF. L'atac a l'Unió Soviètica en 1941 demostra que l'eixercit nazi era insuficient per a abarcar un territori d'estes dimensions. Els seus fracassos en les campanyes russes de 1941 (aplegar a Moscou i tallar els suministres procedents de Siberia) i 1942 (aplegar al Mar Caspi per a fer-se en el petròleu), aixina com l'ingrés dels Estats Units (en decembre de 1941) en el conflicte, donaren un gir que dugué a la destrucció del país baix els bombardejos perpetrats pels aliats, que solament es detingueren despuix de la capitulació del règim nazi el 8 de maig de 1945.

En lo que més tart aplega a ser conegut com l'Holocaust, el règim Nazi promulga polítiques governamentals per a avassallar a varis sectors de la societat: Judeus, comunistes, gitanos, homosexuals, Francmasons, dissidents polítics, sacerdots, predicadors, opositors religiosos, i les persones en discapacitat, entre atres. Durant l'época nazi, uns onze millons de persones foren assessinades en l'Holocaust, entre ells sis millons de judeus i tres millons de polacs. La Segona Guerra Mundial i el genocidi nazi son responsables d'entorn a 50 millons de morts en Europa.

Divisió i reunificació (1945-1990)

Archiu:Deutschland Besatzungszonen - 1945 1946.svg.png

Zones d'ocupació en 1946.

Artícul principal → Història d'Alemanya des de 1945.

Alemanya pergué part considerable del seu territori, que ademés va ser ocupat i dividit entre els aliats durant més de 45 anys. S'estima que entre 12 i 14 millons d'alemans ètnics i els seus descendents foren desplaçats de les antigues possessions de l'Imperi. En 1949, despuix d'aprovar-se en l'oest una nova Constitució, es crea la República Federal d'Alemanya (RFA), que al cap de pocs anys recobraria part de la seua sobirania, incloent la capacitat de mantindre un eixèrcit, i passaria a integrar-se, en occident, com membre de les Comunitats Europees i de l'OTAN. Per la seua part, la República Democràtica Alemanya (constituïda en 1949 com resposta a la fundació de la RFA) entraria des d'un primer moment a formar part del Pacte de Varsòvia i el bloc soviètic.

D'esta forma, encarnà la situació que se vivia a nivell mundial en el marc de la Guerra Gelada. Berlin, l'antiga capital imperial, va ser dividida en dos blocs. La part oriental de la ciutat, baix control comuniste, construïx un mur per a evitar el contacte i la fugida de la seua població cap a la part occidental, fenomen que s'havia intensificat a lo llarc de la década dels anys 50, com conseqüència del Milacre econòmic alemà.

La tíbia persecució dels criminals del Regim nazi provoca el rebuig, per part de les noves generacions de la RFA, lo que contribuí a l'esclafit de les protestes de 1968. La RDA, en cambi, es veïa a sí mateixa com un nou estat, creat pels combatents anti-fascistes i de ningú modo associat al regim nazi. Per esta raó, i per temor a desencadenar discussions polítiques durant que posaren en perill la supremacia del partit únic, no se dugué a cap una reflexió amplia sobre lo succeït en la guerra. Esta falta d'autocrítica ha determinat que la majoria dels actes de xenofòbia en l'actualitat ocorren en la ex-RDA.

Remodelació de Berlin, despuix de la reunificació.

Després d'una història d'incidents i desencontres entre els dos estats alemans, el mur de Berlin es va obrir a la circulació el 9 de novembre de 1989, en posterioritat a les fuges massives de ciutadans de la RDA cap a territori occidental, que es produïren a través de Hongria i Checoslovàquia en l'estiu d'eixe mateix any. Alemanya es reunifica el 3 de octubre de 1990, recobrant la seua plena sobirania, al quedar definitivament suprimit el règim de control polític i militar de les potencies vencedores de la Segona Guerra Mundial.

La reunificació alemana tingué conseqüències en tots els àmbits de la vida alemana, com la participació alemana en operacions de l'ONU per a l'imposició de la pau, una actitut més crítica de la contribució dels estrangers a la vida alemana, i enormes costs per als contribuents dels antics estats.

L'Alemanya reunificada conserva tradicions que es remonten al sigle XIX: el sufragi universal i l'estructura parlamentaria, desenrollada en temps del Reichstag. S'ha conservat també certa continuïtat espacial: el Tractat Dos més Quatre, acta fundacional internacional de l'Alemanya reunificada, reafirma la solució de la «chicoteta Alemanya». Els acorts establiren la retirada gradual de las tropes soviètiques de Alemanya Oriental en la garantia per part de l'OTAN de no situar forces en l'est de l'Alemanya unificada.

Des de que en 1950, Robert Schuman, el ministre francés d'orige alemany, pronunciara la seua célebre declaració, abdós països, França i Alemanya, es consideren el motor de les comunitats europees que han donat orige a l'actual Unió Europea.

Govern

Artícul principal → Política d'Alemanya.

Edifici del Reichstag, seu del Bundestag alemà.

Horst Köhler, President d'Alemanya.

És una república federal, democràtica, representativa i parlamentaria. El sistema polític alemà opera baix un marc establit en el document constitucional de 1949 conegut com la Grundgesetz (Llei Fonamental). Al nomenar el document Grundgesetz, en lloc de Verfassung (constitució), els autors expressaren l'intenció de que seria substituït per una constitució adequada una vegada que Alemanya fon reunificada com un estat. Les esmenes a la Grundgesetz generalment requerien una majoria de dos tercies d'abdós càmares del parlament; els artículs que garantisen els drets fonamentals, la separació de poders, la estructura federal, i el dret de resistir als intents de derrocar la constitució son vàlits en perpetuïtat i no poden ser modificats. A pesar de l'intenció inicial, la Grundgesetz seguix en vigor despuix de la reunificació alemana en 1990, encara que en algunes modificacions.

El Bundeskanzler (Canceller Federal), actualment Angela Merkel, és el jefe de govern i eixercix el poder eixecutiu, similar al paper d'un Primer Ministre en atres democràcias parlamentaries. El poder llegislatiu recau en el parlament compost per el Bundestag (Dieta Federal) i el Bundesrat (Consell Federal), que en conjunt formen un únic tipo d'òrgan llegislatiu. El Bundestag es elegit per mig d'eleccions directes respectuoses de la representació proporcional. Els membres del Bundesrat representen als governs dels setze estats federals i son membres dels gabinets d'esta. Els respectius governs estatals tenen el dret de nomenar i remoure als seus enviats en qualsevol moment.

Des de 1949, el sistema de partits ha estat dominat per l'Unió Demócrata Cristiana i el Partit Social-demócrata d'Alemanya, encara que els partits més chicotets, com el Partit Democràtic Lliure (que ha tengut membres en el Bundestag des de 1949) i l'Aliança 90 / Els Verts (que ha controlat escans en el Parlament des de 1983) han eixercit també un paper important.

El Cap d'Estat alemà és el Bundespräsident (president), elegit per la Bundesversammlung (convenció federal), una institució integrada pels membres del Bundestag i un número igual de delegats estatals. El segon funcionari alemà més alt en l'orde de precedència és el Bundestagspräsident (president del Bundestag), que es elegit per el Bundestag, siguent responsable de supervisar les sessions del cos. El tercer, y més alt oficial de la Jefatura de govern és el Canceller, que es designat pel Bundespräsident despuix d'haver segut elegit pel Bundestag. El Canceller es pot remoure de manera constructiva a través d'una moció de no confiança per part del Bundestag, on simultàneament s'elegix a un successor.

Estats

Artícul principal → Organisació territorial d'Alemanya.

Els 16 estats (Länder, Bundesländer) que comprenen Alemanya se subdividixen en 439 districtes (Kreise) i ciutats (Kreisfreie Städte).

Estat federat % S H/km² Capital Mapa 1 Baden-Wurtemberg 10,01 300 Stuttgart   Archiu:Karte Deutsche Bundesländer (nummeriert).svg.png   2 Baviera 19,76 177 Múnich 3 Berlin 0,25    3.812 Berlin 4 Brandeburc 8,26 87 Potsdam 5 Bremen 0,11 1.642 Bremen 6 Hamburc 0,21 2.317 Hamburc 7 Hesse 5,91 288 Wiesbaden 8 Mecklemburgo-Pomerania Occidental  6,49 73 Schwerin 9 Baixa Saxònia 13,34 168 Hanóver 10 Renania del Nort-Westfalia 9,55 529 Düsseldorf 11 Renania-Palatinado 5,56 204 Maguncia 12 Sarre 0,72 407 Sarrebruck 13 Saxònia 5,16 231 Dresde 14 Saxonia-Anhalt 5,73 120 Magdeburc 15 Schleswig-Holstein 4,41 180 Kiel 16 Turingia 4,53 144 Érfurt

% S= % de superfície sobre el total de la superfície d'Alemanya. H/km²= Es considera el promig d'habitants per km².

Relacions exteriors

Frank-Walter Steinmeier, Ministre Federal de AA.EE. (President del CUE, 1^er sem. de 2007).

Unió Europea

En el pla de l'Unió Europea, conta en la representació més numerosa en el Parlament Europeu, en virtut de la seua condició de país més poblat de l'Unió; ademés, l'alemà Hans-Gert Pöttering és el President del Parlament Europeu i Günter Verheugen és un dels vicepresidents de la Comissió Europea per al periodo 2004-2009.

La Presidència alemana del Consell de l'Unió Europea, en el primer semestre de 2007, estigué emmarcada dins del sistema de administració rotativa de dita institució. Va ser la duodècima ocasió que Alemanya assumix la Presidència des de que s'iniciara este procés en 1958. La vegada anterior va ser durant el primer semestre de 1999 baix la presidència de Joschka Fischer.

Com es habitual, encara que el Cap de govern d'Alemanya és Angela Merkel, va ser Frank-Walter Steinmeier el Ministre Federal de Relacions Exteriors qui oficia com President del Consell de l'Unió Europea. Entre els aspectes més destacats d'esta Presidència estigué l'acort sobre l'us del 20% de energies renovables en la UE per al 2020, aixina com la redacció de la Declaració de Berlin , pero el major guany va ser l'acort que dona orige al Tractat europeu de Lisboa.

Forces Armades

Artícul principal → Bundeswehr.

Membres de la Bundeswehr treballant en un cementeri dels caiguts de guerra alemans.

Les forces armades reberen el nom de Bundeswehr; compostes per l'Eixèrcit (Heer), la Força Naval (Deutsche Marine), la Força Aérea (Luftwaffe), els servicis mèdics centrals i els ramals del comande de la ajuda de servici comú. En temps de pau, la Bundeswehr es ordenat pel Ministre de Defensa i el Canceller, qui ademés es comandant en Cap quant el país esta en l'estat de guerra.

El servici militar obligatori dura nou mesos i el govern destina el 1,6% del PIB per a la defensa nacional. Pel seu alt grau de desenroll tecnològic civil en l'àmbit de l'Ingeniera nuclear i aero-espacial, és capaç de desenrollar armes nuclears si el seu govern ho decidix. La seua industria militar produïx armes que van des de tancs, i vehículs blindats, fins a artilleria, submaríns i barcos de combat. La majoria de les armes son manufacturades per a la Força Armada Federal o per als aliats en l'OTAN.

Segons l'artícul 24 GG Alemanya pot llimitar-se en la seua sobirania per a conservar la pau europea o mundial i treballar en conjunt en una organisació internacional. Alemanya forma part de l'OTAN i com tal ha participat en Afganistan, Kosovo i en la Segona Guerra del Golfo, entre atres. Ademés, junt a l'Unió Europea treballa per la pau en Darfur.

Vore també: Eurocos, EUFOR, i GSG 9

Dret

Oficial de la policia d'Hamburc.

El Tribunal de justícia és independent del poder eixecutiu i el llegislatiu. Te un estatut civil que es basa en el dret romà en algunes referències al dret germànic. El Bundesverfassungsgericht (Tribunal Constitucional Federal), en seu en Karlsruhe, és el Tribunal Suprem alemà responsable d'assunts constitucionals, en el poder de realisar processos de revisió judicial. Actua com la més alta autoritat jurídica i s'assegura de que les pràctiques dels poders llegislatiu i judicial s'ajusten a la pràctica de la Llei Fonamental per a la República Federal d'Alemanya (Llei Fonamental). Actua en independència dels atres òrguens de l'Estat, pero no pot actuar en el seu propi nom.

El sistema del tribunal suprem, dit Oberste Gerichtshöfe des Bundes, conta en dependències especialisades. Per a les causes civils i penals, el més alt tribunal d'apelació és el Tribunal Federal de Justícia, en seu en Karlsruhe i Leipzig. La sala és d'estil inquisitorial. Atres tribunals federals son el Tribunal Federal del Treball en Erfurt, el Tribunal Social Federal de Kassel, el Tribunal Federal de Facenda en Múnich i el Tribunal Administratiu Federal en Leipzig.

El dret penal i dret privat estan codificats en el pla nacional en el Strafgesetzbuch i el Bürgerliches Gesetzbuch, respectivament. El sistema penal és dirigix cap a la rehabilitació del criminal, el seu objectiu secundari és la protecció del públic en general. Per a conseguir este últim, el condenat penal pot ser posat en presó preventiva (Sicherheitsverwahrung), ademés de regular la pena si se li considera una amenaça per al públic en general. El Völkerstrafgesetzbuch regula les conseqüències dels crims de lesa humanitat, genocidi i crims de guerra.

El poder llegislatiu esta dividit entre la federació i els estats. La llei fonamental estipula que els estats deuen seguir les disposicions del poder llegislatiu a nivell estatal, llevat de casos designats per la pròpia llei fonamental. La llei federal preval sobre la llei de cada estat, ya que el poder llegislatiu residix en el nivell federal. El Bundesrat es l'orgue federal a través del qual els estats participen en la llegislació nacional. Cada estat te els seus propis tribunals constitucionals.

Geografia

Artícul principal → Geografia d'Alemanya.

Principals ciutats d'Alemanya.

Te la segona població més gran en Europa (despuix de la Rússia europea) i el sèptim país més gran. El seu territori comprén 357.021 km², que consta de 349.223 km² de terreny i 7.798 km² d'aigua. Entenent-se des dels alts pics dels Alps (punt més alt: el Zugspitze a 2.962 m d'altura) en el sur a les costes dels mars Bàltic i del Nort. En el centre del país es troben les terres altes forestals i al suroest la Selva Negra. No posseïx territoris d'ultramar.

Alguns dels seus rius més importants son el Rin, el Elba, el Danubi i el Meno. Entre els llacs destaquen el de Constança i el Müritz.

Clima

La major part d'Alemanya te un clima templat humit en el que predominen els vents de l'oest. El clima és moderat per la Corrent de l'Atlàntic Nort, que és l'extensió nort de la Corrent del Golf. Este calentament d'aigua afecta a les zones que llimiten en el Mar del Nort incloent la península de Jutlandia i la zona a lo llarc del Rin, que desemboca en el Mar del Nort. Per consegüent, en el noroest i el nort, el clima és oceànic, les pluges es produïxen durant tot l'any en un màxim durant l'estiu. Els hiverns son suaus i els estius tendixen a ser frescs, encara que les temperatures poden superar els 30° C (86° F) durant periodos prolongats. En l'est, el clima es més continental, els hiverns poden ser molt gelats, els estius poden ser molt càlits, per lo que a sovint se registren llarcs periodos secs. La part central i el sur son regions de transició que varien de clima moderat a oceànic continental. Una vegada més, la temperatura màxima pot excedir de 30° C (86° F) en estiu.

Fauna

El rabosot roig.

La major part dels mamífers viuen en boscs on es poden trobar animals com el corzo, el cérvol comú, el javalí, el rabosot roig, el daine europeu i molts mustèlits. Els castors i llúdria son habitants cada vegada més rars en els rius.

Atres mamífers grans que vixqueren en atra época en Europa Central foren exterminats com el uro, el orso part, el alce, el cavall salvage, el bisont europeu o el llop. Recentment han emigrat alguns alces i llops de Polonia i la República Checa buscant millors provisions pero en el cas del restabliment del llop i l'orso és molt problemàtic degut a la mala reputació d'estos animals en la població.

L'àguila real és troba únicament en els Alps en la zona de Bavaria i el trencaossos que es trobava en atra época en esta zona va ser exterminat. Els rapaços de presa més freqüent son el ratoner comú i el soliguer comú al contrari que el falcó peregrí el qual es menys numerós.

Flora

Com el país esta en una zona en clima templat la seua flora és caracterisa per amplis boscs de fusta i coníferes. L'amplia fusta existent és sobre tot procedent de faigs rojes. Ademés son comuns atres arbres com el roure, el abedul o el pi. Destaquen zones amplies de flora com l'alpina (Alps bavars) o la subalpina (Selva Negra o Harz).

Loreley , sirena de la mitologia germànica, de gran bellea i deliciós cant, que es colocava en una roca sobre el Rin i en el seu cant seduïa als navegants. Escultura que s'alça a la vora del riu en Renania.

Actualment el 29.5 por cent de la superfície estatal és boscós. En ell és un dels països més rics en bosc de l'Unió Europea. Entre les plantes la acàcia de flor blanca te una gran acceptació en la població sent comú la seua presencia. També hi ha un creixent interés per la producció de Flora apícola i principalment cereals (ordi, avena, centeno, blat), creïlles i dacsa. En els valls que estan junt al riu, entre atres el Moselle, el Ahr i el Rin, el païsage va ser reformat per a la producció del vi.

Hidrografia

Els tres rius principals son:

• Rin (Rhein en Alemà) en una part alemana de 865 quilómetros conta en varis tributaris importants com el Neckar, el Meno i el Mosela.
• Elba en una part alemana de 727 quilómetros que desemboca en el Mar del Nort.
• Danubi (Donau) en una part alemana de 687 quilómetros.

Atres rius importants son els citats Neckar i Meno i atres com el Isar en el surest, o el Weser en el nort.

Entorn

El major parc eòlic i la major capacitat d'energia solar en el món s'han instalat en Alemanya. L'energia renovable genera el 14% del total del consum d'electricitat del país en 2007.

És un país conegut per la seua consciencia mig ambiental. Els alemanys en la seua majoria consideren que les causes antropogéniques son un factor important en el calfament global i son casi unànims en pensar que l'acció és necessària, pero estan més dividits que les persones d'atres països sobre l'urgència de dita acció. Esta compromesa en el Protocol de Kioto i varis atres tractats de promoció de la diversitat biològica, baix les normes d'emissió, el reciclage, l'us d'energies renovables i recolza el desenroll sostenible a nivell mundial. A pesar d'açò, el país te una de les emissions de diòxit de carbono per càpita més altes de l'Unió Europea.

Les emissions de combustió de carbó i les industries de servicis públics contribuïxen a la contaminació atmosfèrica. La pluja àcida, com a conseqüència de les emissions de diòxit de sofre està danyant els boscs. La contaminació de les aigües negres en el Mar Bàltic i els afluents industrials dels rius en l'antiga Alemanya oriental s'han reduït. El govern del ex-canceller Schroder anuncià l'intenció de posar fi a l'us de l'energia nuclear per a produir electricitat.

Economia

Eurotower, sèu del BCE en Fráncfort del Meno.

Artícul principal → Economia d'Alemanya.

Per el desenroll de la seua economia, es considerada en térmens generals com la tercera potencia mundial i la primera d'Europa. En 2006 el seu Producte interior brut (PIB) rebalsà els 3 billons de dólars US. Les seues bases industrials son diverses; els tipos principals de productes fabricats son mijos de transport, aparats elèctrics i electrònics, maquinaria, productes químics, materials sintètics i aliments processats. És foc de riquea i això es reflexa en la creixent economia del centre d'Europa. En una infraestructura de carreteres amples i un excelent nivell de vida, és una de les nacions més desenrollades del mon.

En paraules del ex-Ministre Federal de Relacions Exteriors, Joschka Fischer, Alemanya es «campeó mundial de les exportacions», degut al moviment favorable en el comerç exterior del país des de 2004, que ha donat als alemans un superàvit exportador.

França és el més important soci comercial d'Alemanya i viceversa. En 2005, França en un 10,2%, tornà a ser el principal destí de les exportacions alemanes i l'orige del 8,7% de les importacions. En 2006, més del 14 % de les exportacions franceses tingueren com destí Alemanya i prop del 17 % del total de les importacions franceses provingueren d'Alemanya.

Els països de l'Unió Europea son els principals compradors dels productes alemanys (Regne Unit el 7,8% i Itàlia el 6,9% en 2005). El principal soci comercial d'Alemanya fora d'Europa son els Estats Units, país al que en 2005 realisa el 8,8% de les seues exportacions i del que va recibir el 6,6% de les seues importacions.

El Deutsche Bundesbank (Banc central) i el Banc Central Europeu (BCE) tenen la seua seu central en la ciutat de Fráncfort del Meno. En 2006 s'inicia la construcció del edifici del Banc Central Europeu.

Infraestructures

L'Aeroport de la regió Rin-Meno és el tercer d'Europa en número de passagers.

Hamburc és la segon major ciutat portuaria en Europa.

Des de que en els anys 1930 l'Alemanya nazi iniciara la construcció de la primera ret d'autopistes a gran escala en el mon, el país disposa de vies de comunicació ràpides (Autobahnen ) que sumen prop de 12.000 km cobrint la totalitat del territori. Ademés conta en més de 40.000 km de carreteres, lo que convertix en el país en major densitat de vies per a vehículs. La totalitat de autopistes del país son gratuïtes per a vehículs particulars; a partir de 2005, els camions de carrega deuen pagar un peage que se desconta automàticament via satèlit, una vegada que el camió deixa la ruta, i que és percentual al número de quilómetros recorreguts.

Alemanya és líder mundial també en la construcció de canals. Esta classe de construcció milenària prengué renovat impuls a partir del sigle XIX. El Canal de Kiel, que unix el mar del Nort en el mar Bàltic, és un dels més imponents. Numerosos canals fluvials, com el Rin-Meno-Danubi, el Dortmund-Ems o el Elba-Seitenkanal, doten al país d'una completa ret de canals.

Per atra part, les energies renovables en Alemanya representen un paper creixent en el desenroll del país, especialment des de que el partit polític Bündnis 90 / Die Grünen forma part del govern central. Ciutats com Friburc de Brisgovia disponen de modernes instalacions per al aprofitament de l'energia solar. Les grans regions industrials, com conca del Ruhr, regió Rin-Meno o Colónia, han desenrollat un dinamisme econòmic que mante la seua base industrial i que ademés ha sabut implementar-se en l'àrea dels servicis.

Demografia

Creiximent de la població alemana des de 1961 (en mils d'habitants).

Artícul principal → Demografia d'Alemanya.

En més de 82 millons d'habitants, és el país més poblat en l'Unió Europea. A pesar d'açò, la seua taxa de fecunditat de 1,39 fills per mare és una de les més baixes del mon, i l'Oficina Federal d'Estadística estima que la població es reduirà a entre 69 i 74 millons en 2050 (69 millons d'assumir una migració neta de +100000 per any, 74 millons d'assumir una migració neta de +200.000 per any). Alemanya te una série de grans ciutats, següent Berlin la més poblada, a pesar d'açò la major aglomeració urbana és la regió Rin-Ruhr.

Des de decembre de 2004, uns set millons de ciutadans estrangers han segut registrats, i el 19% dels residents del país son estrangers o tenen algun orige estranger. El grup més números (2,3 millons) és de Turquia, i la majoria de la població restant son de països europeus com Itàlia, Sèrbia, Grècia, Polonia i Croàcia. Nacions Unides ubica a Alemanya com el tercer major receptor d'emigrants internacionals en tot el mon, entorn del 5%, o 10 de los 191 millons de emigrants, o siga entorn del 12% de la població del país. Com conseqüència de les restriccions, el número d'immigrants que busquen asil justificant orige ètnic Alemà (en la seua majoria procedents de l'antiga Unió Soviètica) ha anant disminuint constantment des de 2000.

Cultura

Ludwig van Beethoven.

Artícul principal → Cultura d'Alemanya.

El país es sovint dit Das Land der Dichter und Denker (la terra de poetes i pensadors). La cultura alemana escomençà molt abans del sorgiment d'Alemanya com nació-estat i comprén a tota la zona de parla alemanya. Des de les seues raïls, la cultura, en Alemanya s'ha format per les principals corrents intelectuals i populars en Europa, tant religioses com llaics. Com resultat, és difícil identificar una determinada tradició alemana separat del marc més ampli de la alta cultura europea. Atra conseqüència d'estes circumstancies és el fet de que algunes figures històriques, tals com Wolfgang Amadeus Mozart i Nicolás Copérnic, entre atres, encara que no foren ciutadans d'Alemanya en el sentit modern, deuen ser considerats en el context de l'àmbit cultural alemà per a comprendre el seu treball.

En Alemanya s'han desenrollat alguns dels més renomenats compositors de la Música clàssica europea, en l'inclusió de Johann Sebastian Bach, Ludwig van Beethoven, Johannes Brahms i Richard Wagner. A partir de l'any 2006, Alemanya és el quint mercat de la música en el món i ha influït en la música pop i rock a través d'artistes com Kraftwerk, Scorpions, Rammstein i Tokio Hotel.

Numerosos pintors alemans han gojat de prestigi internacional a través del seu treball en diverses corrents artístiques. Hans Holbein el Jove, Matthias Grünewald, i Albert Durero eren importants artistes del Renaiximent, Caspar Davit Friedrich del Romanticisme, i Max Ernst del surrealisme. Entre les contribucions alemanes en la arquitectura s'inclouen els estils carolingi i Otonià, que son importants precursors del romànic. La regió més tart es convertí en el lloc de les obres importants en estils com el gòtic, renaixentiste i barroc. És especialment important en els primers moviments moderns, sobre tot a través del moviment Bauhaus fundat per Walter Gropius. Ludwig Mies van der Rohe es convertí en un dels més renomenats arquitectes del món en la segona mitat del sigle XX. La frontera de vidrie en els arrapacels va ser idea seua.

Ciència

Alexander von Humboldt

Vehícul Benz de 1885.

Alemanya ha segut la llar d'algun dels més destacats investigadors en diferents camps científics. Es aixina que prop de 100 alemanys (de nacionalitat u orige) han segut llorejats en el Premi Nobel. El treball d'Albert Éinstein i Max Planck va ser crucial per a la fundació de la física moderna, que Werner Heisenberg i Max Born desenrollaren encara més. Ells foren precedits per físics com Hermann von Helmholtz, Joseph von Fraunhofer i Daniel Gabriel Fahrenheit. Wilhelm Conrad Röntgen descobrí els rajos X, un guany que el va fer el primer guanyador del Premi Nobel de Física en 1901. En Alemanya i atres països els rajos X se denominan "Röntgenstrahlen" (rajos de Röntgen). El treball de Heinrich Rudolf Hertz en l'àmbit de la radiació electromagnètica va ser fonamental per al desenroll de les modernes telecomunicacions. Wilhelm Wundt és célebre per haver desenrollat el primer laboratori de sicologia, a la que dona la categoria de ciència. Alexander von Humboldt i el seu treball com científic natural i explorador va ser fundacional per a la biogeografía.

Numerosos importants matemàtics han naixcut en Alemanya, inclosos Carl Friedrich Gauss, David Hilbert, Bernhard Riemann, Gottfried Leibniz, Karl Weierstrass i Hermann Weyl. Alemanya ha segut també la llar de famosos inventors i ingeniers, com Johannes Gutenberg, a qui s'acredita l'invenció de la imprenta de tipos mòvils en Europa; Hans Geiger, el creador del contador Geiger, i Konrad Zuse, que construí el primer ordenador digital totalment automàtic. Inventors, ingeniers i industrials, com el comte Ferdinand von Zeppelin, Otto Lilienthal, Gottlieb Daimler, Rudolf Diesel, Hugo Junkers i Karl Benz contribuitren a donar forma moderna al automòvil y a la tecnologia del transport aéreu.

Importants institucions d'investigació son la Societat Max Planck, el Helmholtz-Gemeinschaft i la Societat Fraunhofer. Estes treballen de forma independent o conectades externament al sistema universitari contribuint en una medida considerable a la producció científica. El prestigiós premi Gottfried Wilhelm Leibniz és concedix a deu científics i acadèmics cada any. En una adjudicació màxima de 2,5 millons d'euros, és un dels premis d'investigació més alçament dotats en el mon.

Educació

Artícul principal → Educació en Alemanya.

Universitat de Heidelberg, la més antiga d'Alemanya.

La responsabilitat de la supervisió educativa recau principalment en els estats federals a títul individual, mentres que el govern a soles te un paper secundari. El jardí d'infància és de caràcter opcional, i impartix educació per a tots els chiquets entre tres i sis anys, despuix, l'escolarisació es obligatòria per lo menys durant deu anys. L'educació primària sol durar quatre anys i les escoles públiques no estan estratificats en esta etapa. En contrast, l'educació secundaria inclou quatre tipos d'escoles sobre la base de la capacitat del alumne segon lo determinat per les recomanacions del professorat: el Gymnasium, que inclou la majoria de chiquets més inteligents, prepara als estudiants per als estudis universitaris i l'assistència dura huit o nou anys, depenent de l'estat; el Realschule te una gama més ampla d'especial interés per a estudiants intermijos i dura sis anys; el Hauptschule prepara alumnes per a l'ensenyança professional, i el Gesamtschule combina els tres enfoques.

L'Informe PISA, evalua les habilitats dels estudiants de 15 anys d'edat en els països de l'Organisació per a la Cooperació i el Desenroll Econòmic i una série de països socis. En 2006, els escolars alemans han millorat la seua posició en respecte a anys anteriors, classificant-se (estadísticament) en un nivell significativament superior a la mija (ranc 13) en les ciències, i no significativament per damunt o per baix de la mija en matemàtiques (ranc 20) i habilitats de llectura (ranc 18). Les diferencies socio-econòmiques son elevades, i el rendiment dels alumnes és més dependent d'este factor que en la majoria d'atres països.

Per a entrar en una universitat, els estudiants de secundaria necessiten aprovar l'examen Abitur, similar al Advanced Level, també és possible entrar a l'universitat en un Fachabitur, el qual és un Abitur especialisat, per eixemple, en economia. Els estudiants que tinguen un diploma d'una escola de formació professional poden entrar a una Universitat de Ciències Aplicades. La majoria de les universitats alemanes son de propietat estatal. En totes les universitats hi ha que pagar els imposts administratius, els quals son entre 50 i 200 euros. En alguns Estats ademés hi ha que pagar per drets de matrícula que ascendixen fins als 500 euros per semestre.

Les universitats son reconegudes a escala internacional, lo que indica l'elevat nivell d'educació en el país. En el ranking THES 2006, deu universitats alemanes foren classificades entre les primeres doscentes del mon.

Religió

Artícul principal → Religions d'Alemanya.

La Catedral de Colònia a la vora del riu Rin forma part del Patrimoni de l'Humanitat.

El cristianisme és la major denominació religiosa en 53 millons d'adeptes (64%). La segon major religió es l'islamisme en 3,3 millons de seguidors (4%), seguit pel budisme i el judaisme, abdós en prop de 200.000 adeptes (0,25% ). L'hinduisme te uns 90.000 adeptes (0,1%). Totes les demés comunitats religioses tenen menys de 50.000 (o inferior a 0,05%) adherents. Prop de 24,4 millons d'alemans (29,6%) no han registrat denominació religiosa.

El protestantisme és concentra en el nort i l'est i el catolicisme romà és concentra en el sur i l'oest. Cada una d'elles comprén entorn del 31% de la població; el 1,7% de la població total és declara a sí mateixos cristians ortodoxos, entre ells els servis i els grecs son els més numerosos. L'actual Papa, Benedicte XVI, naixqué en Baviera.

El número de persones sense religió, entre ells els ateus i agnòstics ascendixen a 29,6% de la població, i son especialment numerosos en l'antiga Alemanya de l'Est i les principals àrees metropolitanes. Dels 3,3 millons de musulmans la majoria son sunites i alevites de Turquia, pero hi ha un chicotet número de chiites.

Segons l'enquesta de l'Eurobarómetre de 2005, el 47% dels ciutadans alemans respongueren "Crec que hi ha un Dèu", mentres que el 25% respongué "Crec que hi ha una espècie d'esperit o força vital" i el 25% digué "No crec que existixca ningun tipo d'esperit, dèu, la vida o la força".

Idiomes

Artícul principal → Idioma alemà.

Coneiximent de l'alemà en l'Unió Europea, Suïssa i Turquia.

L'alemà es l'oficial i principal idioma parlat en Alemanya. És tracta d'un dels 23 idiomes oficials en l'Unió Europea, i un dels tres idiomes de treball de la Comissió Europea, junt en l'anglés i l'francés. Ademés hi ha oares idiomes minoritaris que son reconeguts natius: l'danés, el sorap, l'romaní i l'frisó. Estos estan protegits oficialment por la ECRML. Els llenguages més utilisats son l'turc, l'polac, els idiomes de la Península Balcànica i l'rus.

L'alemà estandart és una llengua germànica occidental i esta estretament relacionada en l'anglés, l'neerlandés i l' suec. La majoria del vocabulari alemà es deriva de la rama germànica de la família llingüística indoeuropea. Importants minores de paraules derivades del llatí, de l'grec i una cantitat menor del francés. L'alemà s'escriu usant l'alfabet llatí. Ademés de les 26 lletres estandart, l'alemà conta en tres vocals en diéresis, és dir, ä, ö i ü, aixina com la Eszett o scharfes S (s forta) ß.

En tot el mon, l'alemà és parlat per aproximadament 100 millons de parlants natius i també al voltant de 80 millons de parlants no natius. L'alemà és l'idioma principal de prop de 90 millons de persones (18%) en l'Unió Europea. El 67% dels ciutadans alemanys afirmen ser capaços de comunicar-se en al menys una llengua estrangera, el 27% per lo menys en dos idiomes distints del propi.

Filosofia

Friedrich Nietzsche.

La lliteratura alemana és remonta a l'Edat Mija i les obres d'escritors com Walther von der Vogelweide i Wolfram von Eschenbach. Diversos autors i poetes alemans han guanyat gran renom, incloent Johann Wolfgang von Goethe i Friedrich Schiller. Les coleccions de contes populars publicats pels Germans Grimm popularisa el folclor alemà en el plà internacional. L'influencia d'autors del sigle XX inclouen Thomas Mann, Bertold Brecht, de Hermann Hesse, Heinrich Böll i Günter Grass.

L'influencia d'Alemanya en la filosofia és històricament significativa i molt notables filòsofs alemans han contribuït a donar forma a la filosofia occidental des de l'Edat Mija. Gottfried Leibniz i les seues contribucions al racionalisme, Immanuel Kant, Georg Wilhelm Friedrich Hegel, Friedrich Wilhelm Joseph Schelling i Johann Gottlieb Fichte que forjaren l'idealisme, Karl Marx i Friedrich Engels formularen la teoria comunista, Arthur Schopenhauer desenrolla la composició de pessimisme metafísic, Friedrich Nietzsche desenrolla el Perspectivisme, l'obra de Martin Heidegger en Ser i Temps, i el de les teories socials Jürgen Habermas foren especialment influents.

Mijos de comunicació

El gabinet del Doctor Caligari.

Alemanya és el mercat de televisió més gran d'Europa, en uns 34 millons de llars que tenen televisió. Les numeroses cadenes públiques regionals i nacionals s'organisen d'acort en l'estructura política federal. Al voltant del 90% de les llars alemans tenen televisió per cable o televisió per satèlit, i els tele-espectadors poden elegir entre una varietat de lliure accés públic i als canals comercials.

El país és la llar d'alguns dels més grans conglomerats de mijos de comunicació, incloent Bertelsmann i l'editorial Axel Springer.

Cine

El cine alemà va ser especialment influent durant els anys de la República de Weimar en els expressionistes alemans com Robert Wiene (El gabinet del Doctor Caligari) i Friedrich Wilhelm Murnau. L'época nazi produí obres significatives com la película Münchhausen (1943) o el controvertit treball de la directora Leni Riefenstahl.

Durant el periodo 1970–1980 directors com Volker Schlöndorff, Werner Herzog, Wim Wenders, Rainer Werner Fassbinder colocaren el cine alemà atra vegada en l'escena internacional en les seues películes a sovint provocadores. Més recentment, películes com Das Boot (1981), Lola rennt (1998), Good bye, Lenin! (2003), Gegen die Wand (2004), Der Untergang (2004) i Das Leben der Anderen (2007) han gojat d'èxit internacional.

El Festival de Cine de Berlin, celebrat anualment des de 1951, és un dels festivals de cine més prestigiosos. La cerimònia anual dels Premis del Cine Europeu és celebra cada dos anys en la ciutat de Berlin, on és troben l'Acadèmia del Cine Europeu. Els estudis Babelsberg, en Potsdam, son els més antics de gran escala en el món i constituïxen un centre internacional per a la producció de películes.

Deport

Michael Schumacher set vegades Campeó del Mon en la Fòrmula 1.

Artícul principal → Deport en Alemanya.

La participació d'Alemanya en els Jocs Olímpics ha segut una de las més destacades des de que es realisa este event. El país organisà els Jocs Olímpics d'estiu en 1936 i en 1972 Alemanya Occidental va fer lo mateix.

La Federació Alemanya de Deports Olímpics (DOSB) conta en més de 27 millons de membres. Segons senyes d'esta organisació, aproximadament la tercera part de la població del país realisa la pràctica deportiva a través d'un club o associació en alguna de las més de 200.000 instalacions de caràcter deportiu que existixen en el territori i en els 2.400 clubs del país.

Per la seua part la Federació Alemanya de Fútbol (DFB) conta en més de 26.000 clubs, totalisant 6 millons de membres, la membresía més gran de qualsevol federació deportiva en el mon. La selecció de fútbol d'Alemanya ha conseguit tres copes mundials (en 1954, 1974 y 1990) i tres eurocopes (1972; 1980 i 1996). En tres ocasions aplega a la final de l'Eurocopa sense guanyar-la (1976, 1992 i 2008). Aixina mateix, el país va ser seu dels campeonats mundials de 1974 i 2006.

A nivell de clubs destaquen equips com el Bayer Múnich, el més llorejat del país i al mateix temps, un dels clubs més grans d'Europa. El seu major fita va ser el guanyar tres copes d'Europa de forma consecutiva (1974, 1975 i 1976. Posteriorment guanyaria en 2001). També estan l'Hamburc SV, el Borussia Dortmund, clubs que també guanyaren la Copa d'Europa, en 1983 i 1997, respectivament; a banda d'atres campeons europeus com el Bayer Leverkusen, Borussia Mönchengladbach, Werder Bremen i Schalke 04.

Alemanya també destaca en el fútbol femení, categoria en la que ha conquistat dos corones de campeona del món 2003 i 2007.

En quant a l'automovilisme, Alemanya és una de les nacions principals a nivell mundial, en numerosos automòvils guanyadors de carreres en conductors alemans. Precisament el més exitós conductor de Fòrmula 1 en l'història és l'alemà Michael Schumacher.

També el ciclisme és un deport popular en Alemanya i un dels millors ciclistes dels temps recents, Jan Ullrich, guanyà el Tour de França en 1997 i finalisa segon en cinc ocasions.

En hockey sobre herba, Alemanya ha obtés dos medalles d'or en el torneig masculí del campeonat mundial de hockey sobre herba, una en el 2002 i atra en el 2006; i atres dos medalles d'or en el torneig femení, una en 1976 i atra en 1981.

Gastronomia

Artícul principal → Gastronomia d'Alemanya.

Currywurst.

Coca de la Selva Negra.

La cuina alemana varia enormement d'una regió a un atra. Les regions del sur de Baviera i Suabia, per eixemple, compartixen una cultura culinària en Suïssa i Àustria. Carn de porc, carn de vacú, i aus de corral son les principals varietats de la carn consumida, en la carn de porc com la més popular. A lo llarc de totes les regions, la carn és menja en freqüència en forma de salchicha. Més de 1500 diferents tipos de salchiches és produïxen en el país. Els dits aliments orgànics han guanyat una quota de mercat de al voltant del 3,0% i és preveu que seguixca una tendència creixent.

El desdejuni és usualment una selecció de cereals i mel o melada en pa. Alguns alemans mengen embotits o formage en pa per al desdejuni. Més de 300 tipos de pans son coneguts en tot el país. Al ser un país d'immigrants, ha adoptat molts plats internacionals. Plats italians com pizza i pasta, o turcs i àraps com el kebab estan ben establits, sobre tot en ciutats grans. Restaurants chinescs i grecs estan també considerablement estesos.

Encara que el vi és cada vegada més popular en moltes parts d'Alemanya, la beguda nacional és la cervesa. El consum de cervesa per persona en el país esta disminuint, pero en 116 litros per any esta encara entre els més alts del mon. De 18 països occidentals enquestats, el consum per capita de refrescs resulta ser inferior a la mija (14ª en la llista), mentres que el consum de suc de frutes és un dels més alts (tercer en la llista).

Societat

Festes

Data	Nom en valencià	Nom local
1 de giner	Any Nou	Neujahr
	Divendres Sant	Karfreitag
	Dilluns de Pasqua	Ostermontag
1 de maig	Dia del Treball	Tag der Arbeit
	Ascensió de Jesucrist	(Christi) Himmelfahrt
	Pentecostés	Pfingstmontag
3 d'octubre	Día de la Unitat Alemanya	Tag der Deutschen Einheit
25 de decembre	1er dia de Nadal	1. Weihnachtstag
26 de decembre	2º dia de Nadal	2. Weihnachtstag

Alemanya s'ha promogut a sí mateixa com la «Terra de les idees». Una campanya que s'inicia en l'any 2006 que acompanya a la fase final de la Copa Mundial de Fútbol te la seua continuació en 2008. La campanya es centra en les innovacions recents d'institucions públiques i privades, universitats i instituts d'investigació, empresess, aixina com proyectes socials i culturals.

Des de les celebracions de la Copa Mundial de la percepció interna i externa de l'image del país ha canviat. En les enquestes realisades a nivell mundial conegudes com l'Índex de GMI Anholt, Alemanya finalisa en segona posició despuix de valorar criteris econòmics, evaluació de la reputació del país en térmens de cultura, la política, el seu poble i el seu atractiu per als turistes.

És llegal i socialment un país tolerant cap als homosexuals. Les unions s'han permitit des de l'any 2001. Gais i lesbianes poden adoptar llegalment el fill de la seua parella. Durant l'última década del sigle XX, Alemanya transforma la seua actitut cap als immigrants considerablement. Fins a mitat dels anys noranta va ser l'opinió generalisada de que no era un país d'immigració a pesar de que aproximadament el 10% de la població és d'orige no alemà.

En un gast de 58.000 millons d'euros en viages internacionals en 2005, els alemans han invertit més diners que qualsevol atre país. Els destins més populars foren Àustria, Espanya, Itàlia i França.

Referències

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Alemania de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.

Vore també

• Llengües d'Alemanya
• Relacions franc-alemanes
• Cronologia de l'Unió Europea
• Símbols d'Alemanya
• Alemanya Occidental

Enllaços externs

• Portal Oficial d'Alemanya
• Informació d'Alemanya
• Ministeri de Relacions Exteriors
• Oficines Econòmiques i Comercials d'Espanya en Alemanya