Anar al contingut

Conca Neuquina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Es denomina conca neuquina, cubeta neuquina o paleogolfo neuquino a una conca sedimentaria de trasarco, posicionada sobre la placa Suramericana en la regió centre-occidental de l'Argentina i reblida en un paleogolfo del Pacífic, el qual es va constituir des del Triásico Tardà fins al Cretácico Primerenc. Representa la principal conca petrolífera i gasífera del Con Sur de Sudamérica, per l'elevat volum d'hidrocarburs naturals —com el petròleu cru i el gas natural— almagasenats en el subsol.

Localisació geogràfica

La conca Neuquina es desplega pel subsol de les províncies argentines del Neuquén (centre, est i nort), Mendoza (el sur i suroest), Riu Negre (el nort i noroest) i La Pampa (el suroest). També s'estén a l'est de Chile, en les regions de La Araucanía i Biobío.[1] Li correspon una superfície de més de 120 000 km².[2][3]

Llímits de la conca

Ellímit occidental ho constituïx l'arc volcànic sobre el qual es varen alçar posteriorment els Andes; ellímit austral és el massiç Nordpatagónico; cap al nordest topa el sistema de la Serra Pintada.

Orige i formacions que l'integren

L'orige de la conca Neuquina va ser un colapse termo-tectònic darrere d'un arc magmático estacionario, el qual va definir una conca de retroarco multiepisódica, localisada en el marge oest de la placa Suramericana i sobre la corfa continental;[4] açò va ocórrer en el Triásico Superior o Tardà, fa uns 220 millons d'anys. Durant tot el Jurásico i fins al Cretácico Inferior o Enjorn dita conca va constituir una destacada zona de sedimentació en formar-se un engolfamiento del Proto-Pacífic, el qual cobria en les seues aigües lo que hui és el centre-oest i suroest argentí.[5] la Cordillera dels Andes encara no s'hi havia elevat, per lo que este cos marí estava segregat de les aigües obertes de l'oceà Pacífic per un rosari d'illes volcàniques orientades de nort a sur.[6]

Tectònica

la dorsal d'Huincul (o alt de basamento d'Huincul) és una estructura geològica que dividix la Conca Neuquina en dos parts.[7][8] És una de les estructures més estudiades per la seua importància per a l'exploració i explotació d'hidrocarburs.[8] S'estén a lo llarc d'aproximadament 250 km.[8] En les décades de 1970 i 1980 es va propondre que era una zona de falla transpresiva.[7][8] En 2009, Pángaro la va descriure com composta per semigrábenes invertits tectónicamente.[8] En la conca s'han registrat importants discordances que marquen interrupcions i reorganisació d'orde major en l'evolució de la farcidura sedimentario mesozoico.

El grup Que el seu

Durant el Jurásico Inferior a Mig, el Grup Que el seu va incidir sobre tota la conca Neuquina en realisar el primer episodi de massiva sedimentació marina,[9] en depòsits que en algunes zones (com les de la serra de la Vaca Morta o les de Portada Covunco) supera gruixa de 600 m de successions sedimentarias de dit grup.[10]

La seua porció basal està manifestada litológicamente per la presència d'una densa successió de pelitas de plataforma[5] i de lutitas negres, les que gradan cap a les areniscas fines de la Formació Els Molles, les quals han segut acumulades en sistemes deltaicos.[11]

En l'evolució sedimentaria a estos els succeïxen cossos lenticulares i tabular assignats a la Formació Lajas, composts per areniscas i fangolitas, sent menor la presència de conglomerats. Estos sediment, depositats durant bona part del Jurásico Primerenc i Mig i que en ocasions apleguen a alcançar potències màximes aflorantes d'al voltant de 500 metros estratigráficos,[5] varen ser atribuïts a acumulacions en ambients deltaicos alterats per descàrregues hiperpícnicas i en part reelaborados per corrents de marea i/o onage.[12]

Atres grups

La successió jurásica continua en les unitats superiors del Grup Que el seu, entre les que es troba la Formació Tábanos. Per damunt es dispon el Grup Lotena, integrat en l'esquema estratigráfico regional per les formacions Lotena, La Mànega i Auquilco. Despuix d'este cicle es varen desenrollar els depòsits continentals de la Formació Tordillo i els seus equivalents, seguits per la transgressió representada per la Formació Vaca Morta i per les restants unitats del Grup Mendoza.

Dakosaurus andiniensis (a la dreta) i Caypullisaurus bonapartei (a l'esquerra), dos reptils marins que varen habitar el golf neuquino que va donar orige a esta conca sedimentaria.

Etapes d'acumulació sedimentaria

Els depòsits que l'integren representen un registre estratigráfico d'entre 4 i 7 km de gruixa de roques sedimentarias, acumulades tant en ambients marins com a continentals, des del Triásico Superior fins al Paleoceno. La Conca Neuquina es va originar en el Triásico Superior per la formació de regates extensionals en la corfa continental que es varen omplir en materials volcànics i clásticos. En elevar-se moderadament l'arc magmático dels Proto-Andes durant el Jurásico, la conca va rebre sediment marins vinculats en les ingresiones del Pacífic (Engolfamiento Neuquino). Cap a mediats del Cretácico, una parcial inversió i el passage de sedimentació marina a continental varen modificar la naturalea dels seus depòsits i el seu contingut fosilífero. La farcidura de la conca es va desenrollar a lo llarc de vàries etapes fonamentals.[13]

Primera etapa

La primera etapa va ocórrer en el Triásico Tardà al Jurásico Primerenc. En ella es varen acumular materials volcànics i volcanoclásticos assignats al Grup Precuyo.[14][15]

Segona etapa

La segona etapa va transcórrer des del Jurásico Primerenc fins al Jurásico Tardà. Durant esta etapa es varen acumular, sobre un relleu irregular controlat per canvis tectònics i del nivell de base, depòsits marins i continentals majorment d'orige clástico, adscrits als grups Que el seu i Lotena.[16]

Tercera etapa

La tercera etapa es va produir des del Jurásico Tardà fins al Cretácico Superior. En ella es va depositar una grossa successió marina i continental assignada als grups Mendoza, Baixada de l'Agre i Neuquén.[17][18]

Cap al Cretácico Tardà va ocórrer l'ascens de l'arc magmático i la seua paulatina evolució cap a una conca d'antepaís, escenari que es va mantindre durant el Cenozoico.[19][20]

Estratigrafia detallada

Mapa de la conca del Riu Negre. La Conca Neuquina comprén el curs superior del Riu Negre, estenent-se cap al Riu Colorat en el nort i cap al Riu Limay en el sur.
Vàries unitats estratigráficas prenen el seu nom d'estos rius i els seus afluents.

La conca conté numeroses unitats estratigráficas des del Triásico en avant, en grans variacions regionals d'est a oest i de nort a sur. A continuació es presenta una llista de les formacions descrites, organisades per era. Les edats geològiques s'indiquen entre paréntesis, i les discordances es destaquen en negreta.

Cenozoico
Mesozoico
Grup Malargüe[25][35][27]
Grup Neuquén[35][27]
Grup Baixada de l'Agre (Barremiano tardà a Albiano)
Grup Mendoza (Titoniano enjorn a Aptiano primerenc)[40][35][27][41]
Grup Lotena (Calloviano mig a Oxfordiano tardà)[25][35]
Grup Que el seu (Pliensbachiano a Calloviano mig)[25][35][27]
Grup Tronquimal

Biota

Excedint els 4000 metros de gruixa, la conca Neuquina conté un important registre de fòssils marins, en especial del Jurásico Superior al Cretácico Inferior, i un registre continental de vertebrats a on destaquen els dinosauris cretácicos. En les ingresiones marines de la conca varen habitar numeroses espècies faunísticas, incloent reptils marins i peixos, junt en una abundant biota d'invertebrats. Entre la herpetofauna marina es registren plesiosaurios, tortugues, cocodrils metriorrínquidos i ictiosaurios. Entre els metriorrínquidos es troba Dakosaurus andiniensis.[52]

Una notable localitat, Cerro Lotena, en a on aflora la Formació Vaca Morta, va permetre la troballa en 1989 de Caypullisaurus bonapartei, el qual tenia una llongitut propenca als 7 metros.[53] La fauna inclou també cocodrils marins com Geosaurus araucanensis, peixos i tortugues aquàtiques com Neusticemys neuquina i Notoemys laticentralis. Una atra important localitat fosilífera és Chacaico Sur, a on afloren les formacions Els Molles i Lajas i d'a on es colectaron els esquelets del plesiosaurio Maresaurus coccai i els ictiosaurios Chacaicosaurus cayi i Mollesaurus periallus. Entre els abundants invertebrats marins destaquen moluscs cefalòpodes del grup dels amonites, com Argentiniceras noduliferum, Spiticeras damesi, Neocomites wichmanni, Olcostephanus, Pseudofavrella angulatiformis i Karakaschiceras attenuatus.

Dinosauris del Cretácico

A mida que les condicions marines varen ser reemplaçades per ambients continentals, extensos sistemes fluvials i planicies d'inundació varen ocupar grans sectors de la conca. En estos ambients es va preservar un notable registre de vertebrats terrestres, particularment dinosauris. Entre els dinosauris registrats en unitats cretácicas de la Conca Neuquina es troben saurópodos com Leinkupalaticauda, Amargasaurus cazaui, Limaysaurus tessonei, Choconsaurus baileywillisi, Cathartesaura anaerobica, Ligabuesaurus leanzai, Argentinosaurus huinculensis, Futalognkosaurus dukei, Rinconsaurus caudamirus, Pitekunsaurus macayai, Petrobrasaurus puestohernandezi, Narambuenatitan palomoi, Muyelensaurus pecheni, Overosaurus paradasorum, Bonitasaura salgadoi i Neuquensaurus australis. Entre els terópodos es troben Giganotosaurus carolinii, Skorpiovenator bustingorryi, Buitreraptor gonzalezorum, Mapusaurus roseae, Aucasaurus garridoi, Viavenator exxoni, Unenlagia paynemili, Megaraptor namunhuaiquii, Alnashetri cerropoliciensis i Murusraptor barrosaensis. Atres troballes inclouen nidades, ous i embrions de saurópodos titanosaurios. La flora fòssil inclou fustes petrificades, entre elles registres de coníferes, ademés de fulls, polen i atres restants vegetals. Diverses unitats cretácicas de la conca també contenen registres d'angiosperma.[54]

Geologia del petròleu

La Conca Neuquina és una important conca productora de petròleu i gas en Argentina. La producció va escomençar en 1918 i es va acumular fins a 2004 un total de 5,84 millons de barrils de petròleu (929 000 m³) d'equivalent de petròleu, representant el 45% de la producció de petròleu d'Argentina i el 61% de la seua producció de gas.[55] La conca també és important per a recursos no convencionals, sent les formacions Vaca Morta i Els Molles les principals productores de gas de lutita. Les roques mare són predominantment la Formació Vaca Morta i, en menor mida, les formacions Agre i Els Molles. Les roques reservorio comprenen les formacions Mulichinco i Chachao. Els reservorios més profunts són les formacions Lotena i Barda Negra.[56] Les roques sagelle regionals són les evaporitas de les formacions Auquilco i Huitrín, en sagells locals en les formacions Vaca Morta, Agre i Catriel.[57]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Conca Neuquina» (en és). Govern d'Argentina.
  2. ↑ Howell et al., 2005
  3. ↑ Yrigoyen, M. R. (1991). Hydrocarbon resources of Argentina. In World Petroleum Congress, No. 13. Petrotecnia, Special Issue: 38-54. Buenos Aires.
  4. ↑ Mpodozis, C. and V. A. Ramos (1989). The Andes of Chile and Argentina. In Geology of the Andes and its relation to Hydrocarbon and Mineral Resources. (Ericksen, G. I.; Canes, M. T.; Reinemud, J. A.; editors). Circumpacific Council for Energy and Mineral Resources, Earth Science Séries 11: 59-90.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Martínez, M. A., M. I. Quattrocchio, & C. A. Zavala (2002). Anàlisis palinofacial de la Formació Lajas (Jurásico Mig), Conca Neuquina, Argentina: Significat paleoambiental i paleoclimático. Revista Espanyola de Micropaleontología, 34(1), 81-104.
  6. ↑ Veiga, G. D.; L. A. Spalletti, J. A. Howell, and I. Schwarz -eds- (2005). The Neuquén Basin, Argentina. A case study in sequence stratigraphy and basin dynamics. Geological Society of London, 252, pp. 336.
  7. ↑ 7,0 7,1 Mosquera & Ramos, 2006
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Pángaro et al., 2009
  9. ↑ Groeber, P. (1946). Observacions geològiques a lo llarc del meridiano 70°. Full Chos Mal. Revista de la Societat Geològica Argentina: 177-208. Buenos Aires.
  10. ↑ Zavala, C. (2002). El contacte entre els grups Que el seu i Lotena (Jurásico) en la Serra de la Vaca Morta. Conca Neuquina, Argentina (Cabaleri, N.; Cingolani, C. A.; Linares, I.; López de Luchi, M. G.; Ostera, H. A.; Panarello, H. O.; editors). In Congrés Geològic Argentí, No. 15, Actes: 711-715.
  11. ↑ Leanza, H. A. & C. A. Hugo (2001). Full Geològic Zapala, Full 3969-I, 1:250.000. Institut de Geologia i Recursos Minerals, Bolletí 275: 1-128.
  12. ↑ McIlroy, Duncan (2005). «Sedimentology of the tide-dominated Jurassic Lajas Formation, Neuquén Basin, Argentina», G. D. Veiga; L. A. Spalletti; J. A. Howell; I. Schwarz (ed.). The Neuquén Basin, Argentina: A case study in sequence stratigraphy and basin dynamics (en en), Geological Society, Special Publications 252, pp. 83–107. doi:SP.2005.252.01.05 10.1144/GSL. SP.2005.252.01.05.
  13. ↑ Arregui, C.; O. Carbone, & H. A. Leanza (2011). Context tectosedimentario. In Congrés Geològic Argentí, No. 18 (Leanza, H. A.; Arregui, C.; Carbone, O.; Danieli, J. C.; Vallés J. M.; editors). Relatorio Geologia i Recursos Naturals de la Província del Neuquén: 29-36. Neuquén.
  14. ↑ Gulisano, C. A. (1981). El cicle Cuyano en el nort de Neuquén i sur de Mendoza. In Congrés Geològic Argentí, No. 8, Actes 3: 579-592. Buenos Aires.
  15. ↑ Gulisano, C. A.; Gutiérrez-Pleimling, A. R.; Digregorio, R. I. 1984. Esquema estratigráfico de la seqüència jurásica de l'oest de la província de Neuquén. In Congrés Geològic Argentí, No. 9, Actes 1: 236-259. Sant Carlos de Bariloche.
  16. ↑ Zavala, C.; González, R. 2001. Estratigrafia del Grup Que el seu (Jurásico inferior-mig) en la Serra de la Vaca Morta, Conca Neuquina. Bolletí d'Informacions Petroleres 65: 52-64.
  17. ↑ Legarreta, L.; Gulisano, C. A. 1989. Anàlisis estratigráfico seqüencial de la Conca Neuquina (Triásico superior-Terciario inferior, Argentina). In Conques Sedimentarias Argentines (Chebli, G.; Spalletti, L.; editors). Serie Correlació Geològica, Universitat Nacional de Tucumán 6: 221-243.
  18. ↑ Gulisano, C. A.; Gutiérrez-Pleimling, A. R. 1995. The Jurassic of the Neuquen Basin, a) Neuquen Province. In International Congress on Jurassic Stratigraphy and Geology, No. 4, Field guide, Série I, Associació Geològica Argentina: p.111. Buenos Aires.
  19. ↑ Spalletti, L. A.; J. R. Franzese; G. D. Veiga; and I. Schwarz (2005). The Mesozoic evolution of the Neuquén Basin and its relationship with the history of Western Gondwana. In Gondwana Conference, No. 12, Abstracts: p. 343. Mendoza.
  20. ↑ Tunik, M. A.; A. Folguera; M. Naipauer; M. Pimentel; and V. Ramos (2010). Early uplift and orogenic deformation in the Neuquén basin: Constraints on the andean uplift from O-Pb and Hf isotopic data of detrital zircons. Tectonophysics 489: 257-273.
  21. ↑ 21,00 21,01 21,02 21,03 21,04 21,05 21,06 21,07 21,08 21,09 21,10 21,11 21,12 21,13 21,14 21,15 21,16 21,17 21,18 21,19 Onnis et al., 2018, p.38
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 22,5 22,6 22,7 Full Geològic 3969-II, 2007, p.6
  23. ↑ Kramarz et al., 2005, p.276
  24. ↑ Escosteguy & Franchi, 2010, p.425
  25. ↑ 25,00 25,01 25,02 25,03 25,04 25,05 25,06 25,07 25,08 25,09 25,10 25,11 25,12 25,13 25,14 25,15 25,16 25,17 25,18 25,19 25,20 25,21 25,22 25,23 25,24 25,25 25,26 Lebinson et al., 2018, p.252
  26. ↑ 26,0 26,1 Escosteguy & Franchi, 2010, p.426
  27. ↑ 27,00 27,01 27,02 27,03 27,04 27,05 27,06 27,07 27,08 27,09 27,10 27,11 27,12 27,13 27,14 27,15 27,16 27,17 Balgord, 2017, p.455
  28. ↑ Escosteguy & Franchi, 2010, p.423
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 29,4 Náñez & Malumián, 2019, p.186
  30. ↑ Escosteguy & Franchi, 2010, p.422
  31. ↑ Kramarz et al., 2015, p.586
  32. ↑ Agnolin & Chafrat, 2015
  33. ↑ 33,0 33,1 Escosteguy & Franchi, 2010, p.421
  34. ↑ Wilf et al., 2005
  35. ↑ 35,00 35,01 35,02 35,03 35,04 35,05 35,06 35,07 35,08 35,09 35,10 35,11 35,12 35,13 35,14 35,15 35,16 35,17 35,18 35,19 35,20 35,21 35,22 35,23 35,24 35,25 35,26 35,27 35,28 35,29 35,30 35,31 Balgord & Carapa, 2014, p.6
  36. ↑ Garrido, 2011, p.237
  37. ↑ Garrido, 2011, p.236
  38. ↑ Escosteguy & Franchi, 2010, p.420
  39. ↑ Ponce et al., 2015, p.16
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 40,3 40,4 Gómez Dacal et al., 2018, p.113
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 41,3 41,4 41,5 41,6 Olivera et al., 2016, p.218
  42. ↑ Voglino, 2017
  43. ↑ Ponce et al., 2015, p.18
  44. ↑ Iñigo et al., 2018
  45. ↑ Ponce et al., 2015, p.27
  46. ↑ Geologic Map, 2007, p.147
  47. ↑ Mescua et al., 2013, p.105
  48. ↑ 48,0 48,1 Ponce et al., 2015, p.17
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 Zavala, 1993, p.74
  50. ↑ 50,0 50,1 Zavattieri & Mego, 2008, p.484
  51. ↑ Geologic Map, 2007, p.144
  52. ↑ Vignaud P, and Z. B. Gasparini (1996). New Dakosaurus (Crocodylomorpha, Thalattosuchia) from the Upper Jurassic of Argentina. Comptes Rendus de l'Académie dones Sciences, Paris, 2 322: 245-250.
  53. ↑ Fernández, Marta S. (2013). L'esperit del deu de la mar: Caypullisaurus bonapartei, el ictiosaurio jurásico del Neuquén. Revista Museu. Fundació Museu de l'Argent “Francisco P. Moreno” Novembre 2013. Nº 26, pp 56-61, ISSN 1853-4414.
  54. ↑ (2018).«Chafades de dinosauris en la costa oest de l'embassament Ezequiel Ramos Mexía i afores (Cretácico Superior, Província de Neuquén, República Argentina)».Bolletí de la Societat Geològica Mexicana.70(2)
    449–497.doi:10.18268/BSGM2018v70n2a8.
  55. ↑ Mendiberri et al., 2004, p.1
  56. ↑ Ponce et al., 2015, p.28
  57. ↑ Ponce et al., 2015, p.29


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Conca_Neuquina&oldid=1531117»