Beato de Liébana
.jpg)
Beato de Liébana (Liébana, c. 730-Liébana, c. 798), també cridat sant Beato, va anar un monge del monasteri de Sant Martín de Turieno (actualment, Sant Toribio de Liébana), situat en la comarca de Liébana, en les estribaciones dels Picos d'Europa de l'actual Cantàbria (Espanya). Entre els seus escrits, la seua obra més coneguda és el Comentari al Apocalipsis de sant Juan (Commentarium in Apocalypsin), dividit en dotze llibres i miniado, de gran influència durant l'Alta Edat Mija, en els camps de la teologia, la política i la geografia.
Algunes fonts no del tot fiables asseguren que Beato es retiraria posteriorment al monasteri de Valcavado en Palència, a on seria nomenat abad —segons Alcuino de York— i finalment trobaria la mort.cita requerida
En Cantàbria, aixina com en Astúries, senten una gran devoció per esta figura. Inscrit en el santoral catòlic, la seua festivitat se celebra el 19 de febrer.
Biografia
[editar | editar còdic]Alguns historiadors pensen que procedia de Toledo, o inclús d'Andalusia.Plantilla:Referenciar Potser va elegir este monasteri de Liébana per la proximitat de Covadonga i Cosgaya,[1] llocs que els cristians de l'época donaven per milacresos.
Beato va adquirir ràpidament una reputació de gran erudición. Va passar a ser inclús durant algun temps preceptor i confesor de la filla d'Alfonso I, la futura reina Adosinda, que es casaria en el rei Sija d'Astúries, monarca des de 775 a 783.
La seua notorietat tenia també atres causes ademés de la seua Comentari al Apocalipsis. Pensador militant i enèrgic, va combatre als que es varen comprometre en els invasores musulmans, començant pel arquebisbe Elipando de Toledo, a qui va acusar d'herejía per defendre l'adopcionismo.
Com ha destacat Eduardo Manzano Moreno, el seu Comentari sobre el Llibre del Apocalipsis és una «interpretació de la difícil obra del apòstol sant Juan. Un dels temes que es desenrollaven en eixa obra era el de la Jerusalem celest». «El seu comentari sobre l'Apocalipsis va adquirir una enorme resonància i varen ser numerosos els manuscrits que es varen fer d'ell; manuscrits moltes voltes allumenats en fantàstiques imàgens que componen tot un conjunt —els beatos— que constituïx una dels cims de l'iconografia medieval».
La querella adopcionista
[editar | editar còdic]A finals de el VIII Elipando de Toledo, arquebisbe de Toledo, llavors baix domini del Emirat de Còrdova, va defendre l'adopcionismo que afirmava que el pare havia «adoptat» al fill, ya que la «naturalea» d'este no era divina sino humana en haver segut concebut per una dòna.[2] Com el prestigi de la sèu toledana encara es mantenia en tota la península ibèrica, a pesar de que estava somesa a l'emir de Còrdova, la proposta «adopcionista» de Elipando va provocar una feroç resposta en el regne d'Astúries que va estar encapçalada pel monge Beato de Liébana, possiblement abad d'un monasteri i molt ben relacionat en la reina Adosinda. Beato de Liébana va acusar a Elipando de locada, herejía i ignorança i va aplegar a cridar-li «testícul del Anticristo». Segons Eduardo Manzano Moreno, la polèmica entre Elipando i Beato de Liébana va ser «espolejada per la forta pugna entre una iglésia septentrional, cada volta més independent, i l'antiga iglésia visigoda, els principals de la qual episcopados havien caigut en territori andalusí». En l'any 794 el concilie de Fráncfort presidit per Carlomagno va condenar el adopcionismo. En un dels seus cànons es dia que esta «herejía deuria ser radicalment extirpada de la Santa Iglésia».
Obres
[editar | editar còdic]
D'indubtable autoria de Beato és el Apologeticum adversus Elipandum, obra en dos volums, escrita en Eterio de Osma, per a enfrontar-se a la herejía adopcionista de l'arquebisbe de Toledo, Elipando.
L'himne O Dei Verbum, que està format per frases i conceptes presos del Comentari per a enaltir i promocionar el patronazgo de Santiago sobre la Hispania cristiana septentrional, necessitada de l'ajuda divina. Pocs anys despuix, es proclamaria el supost descobriment de la tomba de l'apòstol en Santiago de Compostela.[3]
Una atra obra atribuïda a Beato i que es conserva en un manuscrit fragmentario de el X (en Santillana de la Mar), és un Liber Homiliarum d'us llitúrgic. Són homilies que seguixen les llectures de la missa o l'ofici de maitines, d'acort en el calendari mozárabe.
Els beatos
[editar | editar còdic]AP
Es coneixen com «beatos» als manuscrits dels sigles X a el XIII, més o menys abundantment ilustrats, a on es copien l'Apocalipsis de sant Juan i els Comentaris sobre este text redactats en el sigle VIII per Beato de Liébana. Va escriure els Comentaris al Apocalipsis de sant Juan (Commentarium in Apocalypsin), en l'any 776. Dèu anys despuix, en el 786, va redactar la versió definitiva. En esta versió feya front a la crisis per la que passava l'Iglésia en aquells anys i intentava demostrar que estava en possessió de la traditio sobre l'arribada i predicació del Apòstol Santiago en Hispania. Per a això es va basar en certs escrits del llibre Breviario dels apòstols.
Estos Comentaris contenen també un dels més antics mapamundis del món cristià.
Context històric: el regne d'Astúries
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Regne d'Astúries.
Romans i bàrbars
[editar | editar còdic]En l'any 379, l'emperador Graciano va triar a un general hispà, Teodosio (o Teodosio I, també conegut com Teodosio el Gran) per a ocupar el tro de l'Imperi d'Orient. Este, despuix d'eliminar a un usurpador del tro d'Occident en 388, va regnar sobretot l'Imperi romà.
Despuix de convertir-se al cristianisme en 380, va fer d'esta la religió oficial de l'Imperi, prohibint la herejía arriana, els cults pagans i el maniqueísmo.
L'unificació de l'Imperi va durar poc: a la mort de Teodosio, l'Imperi es va dividir entre els seus dos fills.
El 31 de decembre de l'any 406, diversos pobles germànics varen travessar la Galia. Els suevos es varen establir en Galícia (al noroest d'Espanya), els vàndals i els alanos es varen establir en Andalusia.
Durant eixe temps, Ataúlfo, cap dels visigodos, i successor d'Alarico I, es va casar en el 414 en Gala Placidia, la filla de l'emperador Teodosio I el Gran. Pero, espentat pel govern de Rávena, es va traslladar a Hispania, lo que causaria que les guerres entre els bàrbars es multiplicaren en la península ibèrica.
Al mateix temps, estos pobles varen sofrir una "romanización". Aixina els visigodos s'unixen a una coalició romana encapçalada pel general Flavio Aecio, sent rei dels visigodos Teodorico I, per a enfrontar-se a l'aliança dels hunos manada pel seu rei Atila. La batalla dels Campos Cataláunicos, en la que Teodorico va morir, es va desenrollar prop d'Orleans, en el 451.
Poc despuix, el rei dels Visigodos, Eurico, va viajar a Hispania i es va proclamar el seu primer rei independent. L'Imperi romà havia deixat d'existir. Eurico, fidel a les doctrines d'Arrio,[4] va instar al rei Suevo a convertir-se al arrianismo.
Arrianismo en Hispania i regrés del catolicisme
[editar | editar còdic]En el 325, el bisbe Osio de Còrdova va ser convocat per l'emperador Constantino al primer concilie ecuménico en Nicea per a condenar les doctrines d'Arrio (Jesucristo siervo de Deu).
Els Visigodos, també arrianos, varen contribuir a estendre la herejía per la península. Pese a que només el 5% de la població la practicava, varen fer del arrianismo la religió oficial de l'estat.
Despuix d'açò, els clercs catòlics es varen refugiar en els àmbits rurals.
Al començament de el VI, el rei visigodo Leovigildo va contraure matrimoni en Teodosia, la germana d'Isidoro de Sevilla.[5] Isidoro va intentar reconciliar als Visigodos en els "hispà-romans" i es mostra d'acort en el Símbol niceno en lo que concernix a la naturalea de Crist. Un dels seus fills va casar en una neta cristiana de Clodoveo. L'atre, Recaredo, es va convertir al cristianisme en el 587 i abjura oficialment del arrianismo en el concilie de Toledo (589), arrastrant en ell a la reina, la cort i als bisbes visigodos herejes.
l'arquebisbe de Toledo queda com primat de Hispania, i l'Iglésia és sostinguda pels sobirans. Estos nomenen als bisbes que, a canvi, eixercixen un control sobre l'administració real.
Pero els visigodos deuen fer front a epidèmies, fam, incursions de francs. Les guerres de successió devasten el país. Un aspirant al tro de Toledo, Agila II, refugiat en Ceuta (Mauritània en l'antiguetat), per a garantisar-se la victòria sobre el seu enemic Rodrigo, demana l'ajuda de tropes d'el Magreb. Aixina que, en 711, Táriq ibn Ziyad creua l'estret el nom del qual en avant s'associa al seu[6]
Expansió del Islam i resistència cristiana
[editar | editar còdic]Els 7000 hòmens de Tariq no eren àraps sino bereberes, dels que els àraps, que ocuparan poc despuix Àfrica del Nort, eren aliats, si be esta aliança va conéixer moments baixos degut a que els bereberes eren tractats com a musulmans 'de segona'. I este antagonismo entre les dos ètnia, debilitarà als nous amos musulmans de Hispania, que ara rep el nom d'Al-Ándalus.
En tres anys va ser ocupada la Península, a excepció d'una part de la cordillera Cantàbrica (el futur regne d'Astúries) que forma en el noroest del país una espècie de fortalea els cims de la qual alcancen a sovint més de 2000 metros, i inclús més de 2600 metros en els Picos d'Europa. Molt pronte acodixen els cristians a refugiar-se allí, en particular de Toledo. Pelayo,[7] es fa elegir cap dels rebels en els que atacarà les guarnicions berberiscas.
Tranquilament instalades en Còrdova, o estant ocupades en razzias en el sur de la Galia, les forces musulmanes no es preocupen de la rebelió al principi. No obstant, s'envia una expedició a Astúries. Pero allí, Pelayo, fingint fugir, atrau a bereberes i àraps a les goles de Covadonga, els dividix en grups, i segons la llegenda acaba d'exterminar-los en gran número prop de Liébana. El regne d'Astúries es consolida a partir de llavors entorn a Cangas de Onís, en Pelayo com a rei.
Àraps i mozárabes
[editar | editar còdic]Mentres que Astúries es reforça cada volta més i es pobla, els cristians que viuen baix el domini musulmà es troben en la mateixa situació que abans baixe la dominació dels visigodos arrianos. Subjectes a imposts que només se'ls aumenten a ells, no tenen dret a construir noves iglésies ni a fundar nous convents. Una volta més, són numerosos els que es refugien en el camp, mentres els invasores permaneixen en les ciutats. De nou les ermitas apareixen en llocs remots. Els cristians que viuen en terra musulmana no poden practicar la seua religió excepto si abans varen jurar llealtat a un cap more.
En 791, el rei asturià Alfonso II el Cast trasllada la capital del regne a Oviedo.
En este context històric, i en una regió a on els fugits de l'islam estaven aportant una cultura molt rica, particularment en l'àmbit artístic, és en el que Beatus (Beato per als hispans), monge en un convent de la vall de Liébana, escriu el seu comentari del Apocalipsis.
El Comentari al Apocalipsis
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Comentari al Apocalipsis.
Descripció
[editar | editar còdic]És una obra de erudición pero sense gran originalitat, feta sobretot de compilació. Beato pren extractes més o menys llarcs dels texts dels Pares i doctors de l'Iglésia; en particular, sant Agustín, sant Ambrosio, sant Ireneo i sant Isidoro. També està el Comentari del Llibre de Daniel per sant Jerónimo.
Si be la part del Beato és molt reduïda, l'obra conté pel contrari una traducció llatina íntegra del Apocalipsis de Juan, lo que pugues en part explicar la seua notorietat.
El gènero apocalíptico i la seua història
[editar | editar còdic]El Apocalipsis de Juan és l'últim llibre del corpus bíblic cristià. La classe lliterària apocalíptica (del grec apocalupteïn, revelar) que florix en el periodo intertestamentario (entre el II i el I) troba les seues raïls, no en el Nou Testament, sino en els últims llibres del Antic, en particular, algunes parts del Llibre de Daniel (escrit cap a 167 abans de el J.C.): el Apocalipsis[8] té llavors més relacions conceptuals i de context en la cultura semítica del Antic Testament que en el món dels Evangelios. El Apocalipsis de Juan es va redactar en l'últim terç de el I, durant les persecucions de Néron, despuix de la de Domiciano contra els cristians que es negaven a rendir cult l'emperador.[9]
Un apocalipsis és un «descobriment» del futur, revelat a un ànima i transcrita baixe una forma poètica més o menys críptica. És un discurs escatológico.[10] Es varen calificar els Apocalipsis de Evangelios de l'Esperança, ya que anuncien a poblacions martirisades que el mal històric conseguix una felicitat eterna. El text sembla generalment obscur als que no estan penetrats de la cultura bíblica: destinat solament als creents, fa referència a l'Història Santa i a llibres profètics de l'Antic Testament. Per això el seu alcanç «polític» escapa als perseguidors. És puix una concepció de l'història (una «teologia de l'història», escrivia Henri-Irénée Marrou) destinada a mostrar als que sofrixen cóm el Ben Suprem es trobarà al final d'una marcha històricament necessària a través del Mal.[11]
El mensage
[editar | editar còdic]El Apocalipsis es presenta com el llibre de la resistència cristiana. Els grans símbols prenen un nou sentit. L'animal, que designava a l'imperi, es convertix en el nom del emirat (convertit més vesprada en califato): Babilonia no és ya Roma sino Còrdova, etc.
El Apocalipsis, que s'havia interpretat com una profecia del final de les persecucions romanes, es convertix en l'anunci de la Reconquista. És una promesa d'entrega i castic. El dessiframent és senzill per a les masses que creuen, i este llibre termina per adquirir, en Al-Ándalus, més importància que els Evangelios.
Arma teològica
[editar | editar còdic]El Apocalipsis, que els arrianos es negaven a considerar com un llibre revelat, i que se centra en la divinitat del Crist, es convertix, a partir de el VIII, en el text «far» dels cristians que resistien. El Apocalipsis és puix una obra de combat, verdadera arma teològica, contra tots els que no veen en Crist una persona divina en el mateix pla que Deu pare. El clero d'Astúries recomença la prescripció del IV Concilie de Toledo (633): so pena d'excomunió, «el Apocalipsis deu considerar-se com un lliure canònic; es llegirà en la missa entre la Pasqua i Pentecostés». Tingam en conte que tal obligació solament es referia, de la Bíblia sancera, a este únic text.
Santiago
[editar | editar còdic]El Comentari del Apocalipsis menciona que Santiago és l'evangelizador de Hispania.[12] Alguns historiadors pensen inclús que Beato és l'autor del himne O dei verbum, en el qual es califica a Sant Yago de sant patró d'Espanya.
Al principi de el IX «es descobrix» la tomba de Santiago en el «Camp d'Estrela» (és dir, Compostela), que es convertirà en Santiago de Compostela. Allí s'haurien transportat les relíquies del germà de sant Juan Evangeliste un sigle abans, des de Mèrida, per a sostraure'ls als profanadores musulmans.[13] Ya que en l'época es va assignar el Apocalipsis a sant Juan, Beato va voler potser honrar també al seu germà Santiago el Major, i fer dels dos fills de Zebedeo els vectores dels valors de l'Espanya martirisada, resistent i gloriosa.
Beato mor en 798, abans de la primera menció a la tomba del «Matamoros».[14]
L'allumenament mozárabe
[editar | editar còdic]Generalitats
[editar | editar còdic]En 1924 té lloc en Madrit una exposició de manuscrits espanyols en miniaturas (Exposició de còdexs miniados espanyols). I si els beatos són especialment estudiats és degut a que varen impondre noves formes en l'àmbit artístic.
La fascinació per estos llibres té puix una dimensió doblement visionària, com si les formes hagueren profetizado. Ha semblat a molts que els beatos contenien la complexitat mateixa de lo que anunciaven, oferint insuperables respostes a qüestions que encara balbuceaban en l'época de la seua redescubrimiento.
Per supost, l'art mozárabe no va nàixer del no res: les raïls es troben en les corrents visigóticas, carolingias, àraps, i fins a en l'art copto les estilisació particulars del qual són ben identificables.[18]
I si els especialistes detecten inclús contribucions més alluntades, mesopotámicas, sasánidas, això no significa que l'art mozárabe no siga més que la producció d'artistes de segon orde, sense gran personalitat, diluint la seua falta d'imaginació en l'eclecticisme. Llunt ser una simple ilustració que no afegiria res al text, o inclús que desviaria al llector, la coloració mozárabe, a sovint en tota la pàgina i inclús en doble pàgina, com ho reconeix Jacques Fontaine, conduïa l'ànima des de la llectura del text fins a la aprofundiment del seu sentit en una visió.[19]
Entre les obres més notables (si s'exclou el beato), és necessari citar la Bíblia miniada en 920 pel diácono Juan en el monasteri de Santa María i Sant Martín d'Albares (dita Bíblia de Juan de Albares, es conserva en els archius de la catedral de León.
- «¡Quina audàcia moderna en tots els traçats! Abstracció de la figura, grafisme lliure, decorat significatiu: Juan de Albares és el més destacadamente modern, el més excessivament intrèpit dels iluminadores mozárabes». (Jacques Fontaine, obra citada, p. 350).
En observar estes imàgens, no tenim el sentiment de que més de dèu sigles nos separen.
Els beatos
[editar | editar còdic]Els reflexos d'una llitúrgia
[editar | editar còdic]Queden una trentena de manuscrits miniados del Comentari del Apocalipsis redactat per Beato en l'Abadia de Sant Toribio de Liébana en 776, 784 i 786. D'ells, vinticinc estan complets, vintidós tenen imàgens, pero solament una decena poden considerar-se com a antics. Segons algunes hipòtesis, el manuscrit es va decorar des del principi, com fan pensar les parts insertades en el text, que fan referència a una image. Pero no s'ha conservat cap d'estos protobeatos.
Les imàgens impacten inclús als que coneixen be el Apocalipsis. Pero no és subestimar el geni dels miniaturistas, reconéixer la relació de molts elements en la realitat que els rodejava. Si els decorats, els mobles, les actituts semblen ser purs productes de l'imaginació, és perque la llitúrgia que els suscitava no nos és familiar; per això atribuïm a l'invenció lo que estava inclós en l'observació. Una volta més convé atendre al talent lliterari i la precisió de Jacques Fontaine:
.
Esta llitúrgia, estos objectes, estes llums enlluernaven als propis àraps, com eixe canceller musulmà que havia assistit a una cerimònia nocturna en una iglésia de Còrdova, com ho informa el seu croniste, també musulmà:
Manuscrits personalisats
[editar | editar còdic]Si s'exclouen algunes visions tràgiques de condenación eterna, algunes postures de desesperació, aixina com ho observa Jacques Fontaine, «lo dominant en estes obres és una contemplació serena» (obra citada, p. 361).
La humanitat i inclús l'humor estan presents en els colofons.[21] Aixina que, en el Beato de Tábara, el pintor Emeterio, en un dibuix, representa la torre de la biblioteca i el propi scriptorium[22] Contigu, es representa ell mateix i afig estes paraules: «Ô torre de Tábara, alta torre de pedra, tan alt que, Emeterio va permanéixer assentat, molt curvat sobre la seua tasca, durant tres mesos, i que va tindre tots els seus membres baldats pel treball del cálamo».[23] «Este llibre es va terminar del 6 de les calendas d'agost l'any 1008 de nostra era[24] a l'octava hora». (en Jacques Fontaine, obra citada, p. 361).
Estos colofons no són en ninguna parte tan abundants com en les obres mozárabes. Els Beatos poden aixina assignar-se i datar-se en una gran precisió, lo que permet un estudi sério de les qüestions de filiació estilístiques. Sabem aixina com Magius va realisar les pintures del Beato de Pierpont Morgan Library, que una pintora anomenada Ende[25] va ajudar al seu alumne Emeterio en la realisació del Beato de Girona.
Tècniques i colors
[editar | editar còdic]El soport és generalment el pergamí,[26] i també el paper (present en la península a partir de el XI ).
El text estava escrit en tinto color pardo (o que es tornava parda). Els títuls estan a sovint en roig.[27] Este color servia també per a dibuixar el contorn dels elements de la pàgina. Els pintors seguien en això les recomanacions d'Isidoro de Sevilla extretes de les Etimologies: es tracen en primer lloc els contorns, després es procedix a la farcidura de les figures en ajuda del color.
Els colors de les pintures són el roig (més o menys obscur), l'ocre, el vert obscur, el rosa-malva, el blau obscur, púrpura, ataronjado, i sobretot el groc ou molt lluminós, molt intens, consustancial a la pintura mozárabe. S'ampra el negre també. El blau clar i el gris són rars.
Els colors «calents» són els predominants: roig, anaranjado, groc. Ací encara, els pintors seguixen l'ensenyança d'Isidoro de Sevilla que fa una aproximació etimològica (puix, per a ell, fundat en l'essència de les coses) entre les paraules color (llatí color) i calor (llatí calor): «Es nomenen els colors aixina perque s'eleven a la seua terminació (perfecció) per la calor del fòc o el sol» (Etimologies, XIX, capítul XVI).
l'or (metal) és molt rar. Es troba present, o previst, en el Beato de Girona i en el Beato de Urgel.
Alguns manuscrits estan inacabats, lo que, per una atra part, nos informa sobre les etapes de la seua elaboració. En el Beato d'Urgell (ms 26, f°233) o en el de la Real Acadèmia de l'Història de Madrit (ms 33, f°53), el dibuix solament està parcialment coloreado.
Els colors són purs, sense miges tinto, sense mescles, sense transicions d'un a un atre.
Mentres que en el primer Beato eren prou mates, o, a lo manco, discrets, els beatos de segon estil (mediats de el X) criden l'atenció per la lluentor dels seus colors. Sense dubte es deu a l'utilisació, sobre un fondo barnizado a la cera, de nous ligantes.[28] com l'ou o la mel que permeten l'obtenció de transparències i tons vius, lluminosos.
Si s'exclouen els refinament dels tons del Beato de Pierpont Library (i, per supost l'únic exotismo del Beato de Saint Sever), els colors estan distribuïts més be en oposicions intenses, i utilisats per a contribuir a la irrealidad de les escenes.
- «Digam ací que els tons utilisats pels pintors mozárabes són prou poc imitativos, i, al contrari, amprats generalment per al seu propi impacte». Este aspecte del color, en la pintura figurativa, és el que es considerava com a normal, i inclús com a fonamental, per Isidoro de Sevilla: «Per una atra part, es diuen que cosa pintada és cosa fingida»; ya que tota pintura és image fingida, i no realitat (Mireille Mentré, obra citada, p. 162).
Per supost, quan Isidoro de Sevilla parla de veres, l'entén com la conformitat en la realitat sensible. Pero com vàrem vore en el problema de l'espai, els pintors dels Beatos no busquen una adequació en el món de la percepció. La realitat que donen a conéixer és de caràcter espiritual.
Els colors ni són mesclats, ni rebaixats.[29] La modelació, l'ombra, el rebaixe, solament apareixen en el Beato de Saint-Sever.
En els beatos espanyols, la vivacitat dels colors, els seus contrasts, la violència mateixa d'algunes yuxtaposicions, conduïxen estranyament la mirada a no detindre's en una percepció global, sino cap als elements constitutius de la pàgina.
Ací també, com en el tractament de l'espai, l'objectiu del pintor sembla ser distraure a l'esperit de les tentacions de lo accidental per a atraure-ho a l'essència del relat oferida en la contemplació estètica.
Formes, disposicions i significat
[editar | editar còdic]Una de les originalitat de moltes pàgines dels beatos, és la presentació de les escenes sobre un fondo d'àmplies bandes pintades, horisontals, que no corresponen a cap realitat exterior. No es tracta del cel, l'aigua, l'horisó o d'efectes d'aproximació o alluntament. Es va parlar en molta raó d'un «desrealización» de l'espai pel color.
«Com a més vesprada en El Greco, la pintura resulta ací método espiritual», escriu Jacques Fontaine (obra citada, p. 363). El món sensible es purifica dels seus elements anecdòtics sol per a deixar lloc a la part fonamental. Es tracta de posar de manifest que passa alguna cosa sense distraure-nos descrivint el lloc on això pansa. Els protagonistes del drama apocalíptico exploren encara més lo que passa en la seua ànima (o en la del llector), en «esta fijeza huraña que aplega, a voltes, fins a l'èxtasis, i a la desmesura», per a arreplegar la fòrmula de Mireille Mentré.[30]
Les formes són geomètriques, i la esquematisació aplega a voltes fins a l'abstracció. Aixina la representació de les montanyes per círculs superposts. Estes convencions són comunes a varis manuscrits.
No obstant lo decoratiu mai triumfa sobre lo simbòlic: a pesar de la simplificació de les formes, de la multiplicitat dels ànguls de visió en una mateixa escena, les imàgens seguixen sent eminent i clarament la referència. El esquematismo i l'ornamentació mai predominen sobre la legibilidad[31]
Alguns manuscrits duen «pàgines-tapissos», pàgines completes situades generalment al principi del llibre,[32] on es troba, entre motius geomètrics i laberínticos, l'informació sobre l'escriga, el pintor o el destinatari del manuscrit. Estes pàgines imiten les encuadernaciones (contemporànees del llibre, pero també sembla coptas), i s'assemblen a voltes a estoras perses o turques[33]
En el Beato de Saint-Sever, al com es reservarà una part especial, es troben pàgines-tapissos a on els entrellaçats semblen d'inspiració irlandesa.
Els ànguls de vista i la realitat conceptual
[editar | editar còdic]És necessari tornar de nou sobre l'important qüestió dels ànguls de visió. No hi ha perspectiva en la pintura mozárabe ni, en particular, en el Beato. Ademés, la bidimensionalidad de les figures conduïx a representar-les simultàneament baixe vàries cares, lo que és també una particularitat de l'art copto. Pero, mentres que el retallat i el tres-quartos estan presents en les representacions coptas, els manuscrits mozárabes rebugen tot lo que podria bosquejar una tridimensionalidad. No només una figura pot compondre's d'una cara i d'un perfil, sino establir els detalls de cada u d'estos dos aspectes d'un element i poden establir-se de manera segons pareix incoherent de cara o perfil.
El Beato d'Urgell presenta una image similar.
A voltes una pàgina mostra una ciutat les muralles de la qual es veuen de front i dalt es veu lo que es troba dins del recint. Lo que importa al pintor, és representar tots els elements essencials d'una visió, com si l'espectador es trobara al mateix nivell en cada u ells.
L'autor d'esta tesis sobre la pintura mozárabe destaca que lo que importa realment per a l'artiste, és la cohesió conceptual i no la cohesió perceptiva. Cada element està en relació directa en l'espectador, pero no manté relació estructural en els atres elements. L'image no és el lloc a on s'organisen els conjunts d'objectes per a oferir la representació d'una escena real; és la disposició dels elements del relat, pres un a un, lo que deu afectar-nos per la seua dimensió simbòlica.
El Beato oferix aixina una audaç desmultiplicación de les escenes destinada a favorir la llectura espiritual.
L'art, ací, es fa auxiliar del sentit profunt d'un text. La visió apocalíptica no és la simple obra d'art: és tentador dir que el viage místic en el Beato és indispensable per a completar i purificar la nostra intelección de la paraula de Sant Joan.
Dels models als eixercicis d'escola
[editar | editar còdic]Tots els artistes de talent no són necessàriament genis creatius. Estos últims varen ser els que varen produir obres originals, no en el sentit vulgar del terme, sino en que elles varen ser l'orige d'atres obres i de noves maneres de plantejar i solucionar problemes estètics. Aixina determinats Beatos procedixen d'un pensament fundador, mentres que uns atres, solament són suntuosos eixercicis d'escola.
És el cas del Beato pintat per Facundo para Fernando I de León i la reina consorte Sancha de León, i acabament en 1047. Les miniatures no tenen originalitat en la composició. L'obra nos encanta pels seus colors lluents deguts sobretot a un notable estat de conservació, i també per l'elegància de les formes. No obstant, és necessari reconéixer que Facundo seguix meticulosament, sobre l'estructura, les miniatures del Beato d'Urgell realisat en La Rioja o León en l'any 975.
N'hi ha prou en comparar el f° 19 d'Urgell (el Crist portador del Llibre de Vida) en el f° 43 de Facundo; la doble pàgina 140v 141 d'Urgell (la dòna i el dragó) en la doble pàgina 186v 187 de Facundo; la doble pàgina 198v 199 d'Urgell (la nova Jerusalem) en la doble pàgina 253v 254 de Facundo. Podríem enumerar prou més pàgines encara.
-
Beato d'Urgell, f°19. La gran Teofanía. -
Beato de Facundo, f°43v, la gran Teofanía. -
Beato d'Urgell, f°198v-199. La nova Jerusalem, el riu de vida -
Beato de Facundo, f°253v. La nova Jerusalem
Facundo s'inspira també en gran mida en el Beato de Valladolit, terminat pel pintor Oveco en 970. Es compara el f° 93 del Beato de Valladolit i el f° 135 de Facundo; el f° 120 del Beato de Valladolit comparat al f° 171 de Facundo.
-
Beato de Valladolit, f°93. Els quatre ginets.
-
Beatus de Facundus, f°135. Els quatre ginets. -
Beatus de Valladolit, f°120. Les bésties monstruosas
-
Beatus de Facundus, f°171v. Les bésties monstruosas.
Facundo també està molt influït per l'art de Magius (Beatus de Pierpont, acabat en 960), totes estes obres presenten una evident filiació en el Codex biblicus legionensis, bíblia mozárabe de 960 pintada per Florentius i conservada en la colegiata de Sant Isidoro de León.
Facundo no inventa. Suavisa les llínees, conferix més finura als seus personages i propon imàgens que nos semblen més seductores. Pero la seducció no és el fi de l'art, i alguns especialistes diran que la seua obra indica una pèrdua de sabor con relación a l'estètica dels Beatos previs.
Un manuscrit aparte: el Beato de Saint-Sever
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Beato de Saint-Sever.
Ya mencionem este manuscrit la especificidad del qual és necessari destacar. Es conserva en la Biblioteca Nacional de França (sigla Ms Lat. 8878).
És l'únic beato conegut copiat en l'época romànica al nort dels Pirineus. Comprén el Comentari sobre el Apocalipsis de Beato de Liébana, aixina com el Comentari sobre el Llibre de Daniel de sant Jerónimo. El programa d'allumenament es distribuïx aixina:
- Els Evangelistes i els seus símbols.
- La genealogia del Crist (ací molt detallada).
- El Comentari del Apocalipsis.
- El Comentari del Llibre de Daniel.
En els 292 folis, hi ha 108 miniatures, 84 de les quals historiadas (entre elles, 73 pàgines completes i 5 en doble pàgina). Les pàgines medixen 365 x 280 mm.
Es va realisar durant el mandat de Gregorio de Montaner que va durar 44 anys (de 1028 a 1072), per lo tant cap a mediats de el XI. Coneixem el nom d'un escriga, que era potser també pintor: Stephanius Garsia. Les diferències estilístiques inclinen a pensar que hi ha varis escrigues i pintors. Pero a pesar d'això les imàgens presenten una determinada unitat:
- Són d'estil romànic francés, i si algunes pàgines-tapissos donen prova d'una influència estrangera, esta seria més be irlandesa.
- No obstant, l'estructura de les imàgens és la dels manuscrits mozárabes. Entre unes atres, es pot indicar la relació estructural de les pàgines dobles presentant als 144.000 elegits en el Beato d'Urgell i en el de Saint Sever, els altars en T, etc.
Este caràcter es veu, per eixemple, en la representació de la Nova Jerusalem: com en tots els manuscrits mozárabes, està constituïda per un quadrat, pero en Saint Sever, les arquerías són romàniques, de curva sancera, i no visigóticas en arcs de ferradura.
La lletra i l'esperit
[editar | editar còdic]Els artistes del Beato varen voler evitar un excés d'imàgens redundantes con relación a el text, recalcades sobre les paraules, les reemplacen en la nostra percepció.[34] Els artistes dels sigles X i XI, ho vàrem vore, varen solucionar el problema renunciant tot element de decorat inútil en la finalitat de no sumergir la mirada del llector en tot lo que descartaria l'esperit de la part fonamental. Llavors les miniatures es lliberen, purificades de tot lo que pot donar-se per anecdòtic.
L'artiste pugues també agregar a la figuració d'una visió senyes resultants del comentari de Beato. És lo que es pot vore en el Beato de Osma (f° 117v) i en el Beato de Facundo (f° 187), a on al Diable se li presenta encadenat en l'infern i a on els Ángelés reunixen als que va agranar la coa del Dragó.[35] Ací la miniatura s'apropia el comentari de Beato que, en motiu del llibre XII del Apocalipsis, s'anticipa al llibre XX a on es menciona que es va encadenar a Satanás.
El treball del pintor pot ser més complex aun cuando, en una mateixa miniatura, procedix a una audaç síntesis de varis passages. Deu llavors renunciar a la transcripció lliteral. Si els 24 vells (o sabio, o vells) corren el risc, en un espai reduït, de causar un renou que encobriria atres senyes essencials... ¡es representen 12! Poc importa: ¡sabem que són 24, ya que els texts ho diuen i que atres pàgines els mostren al complet! S'aclarixen una miqueta les files, se suprimixen algunes ales en una atra part, i aixina es té el lloc suficient per a oferir una visió global extreta de dos capítuls. És lo que es pot vore en l'admirable miniatura del f° 117v del Beato de Facundo:
La gran Teofanía es continua en esta miniatura del Beato de Facundo (foli 117 revers, format 300 x 245 mm., diàmetro del círcul 215 mm.) que unix dos passages del text en una única image (Apoc. IV 2 i 6b-8a, aixina com V 6a i 8) per a constituir la visió del Corder místic." Pero l'ilustrador es pren llibertats en el text. Aixina els quatre Sers del Tetramorfos, que simbolisen als quatre Evangelistes (duen cada u un llibre) no du cada una sis ales, sino un sol parell, coberta d'ulls; per una atra part, estan damunt d'una espècie de disc inspirat en les famoses rodes del carro de Yahvé, en Ezequiel (I 15), segons una fòrmula molt antiga que és freqüent en l'iconografia del Tetramorfos. Sobre els Vintiquatre Sabio, es reduïxen a dotze solament, que realisen les accions descrites (Apoc. V 8): quatre d'ells «s'agenollen», atres quatre «tenen cítoles» (sempre de tipo àrap), i els quatre últims tenen en la seua mà «copes d'or plenes de perfums». En el centre, finalment el Corder, portador de la creu asturiana està en possessió d'un relicario que simbolisa l'Arca de l'Aliança. Sobre el círcul figura la porta oberta al cel, un arc en ferradura conté el tro diví (Apoc. IV 2) «en el que se senta sobre este tro».
La síntesis dels passages IV-4 i V-2 del Apocalipsis és molt freqüent. Li la troba inclús en als folis 121v i 122 del Beatus de Saint Sever.
Allumenament i escultura
[editar | editar còdic]El gran historiador de l'art medieval francés Émile Mâle creïa vore l'influència del Beato en els capitelés de la torre-soportal de Saint-Benoît-sur-Loire[36] (antigament Fleury-sur-Loire), i María- Madalena Davy concedix un cert crèdit a esta tesis[37] Pero Eliane Vergnolle, en la seua obra principal sobre Saint-Benoît-sur-Loire[38] posa de manifest de manera completament convincent que les capitells historiados de la torre del abad Gauzlin,[39] s'inscrivien en la tradició carolingia. Alguns recorden inclús les formes de les miniatures del Apocalipsis de Tréveris, o del Comentari sobre el Apocalipsis de Aymon d'Auxerre (este últim manuscrit conservat en la Bodleian Library en Oxford).
Sabem també que Gauzlin va estendre l'influència de l'abadia de Fleury fins a Itàlia, d'ahí va fer vindre a un pintor cridat Nivard per a representar escenes del Apocalipsis en les parets de l'iglésia[40] -lo que confirma l'orientació iconográfica carolingia, més be que mozárabe, dels decorats de l'abadia. La qüestió seria més propensa a controvèrsia per lo que concernix al segon gran edifici al que Émile Mâle es referix: el Tímpan de Sant Pedro de Moissac. Com a tants uns atres, Margarita Vidal seguix en determinació la lliçó de Émile Mâle[41] i pensa que este tímpan oferix indicis fiables de la presència d'un manuscrit allumenat del Comentari sobre el Apocalipsis de Beato de Liébana en la biblioteca de l'Abadia. No obstant, per lo que es referix al tema d'este artícul, s'imponen reserves:
- Per a Émile Mâle, el més bell dels Beatos, i més susceptible d'eixercir influència, és el de Saint Sever sobre l'Adoració,[42] i si el mestre del Tímpan de Moissac té un deute, no pot ser cap a un pintor mozárabe.
- En qualsevol cas l'argumentació de Emile Mâle seguix sent un tant perillosa. ¡En efecte, manté que si alguns detalls del tímpan diferixen massa de les imàgens del Beato de Saint Sever, és perque l'escultor solament va tindre baix els seus ulls una còpia que presentava variants, pero de la que no queda ni rastre! Resumidament, afirma, sense que res puga recolzar esta tesis, que un escultor desprovisto de geni inventivo va traure la seua inspiració d'un manuscrit del que mai ningú hauria sentit parlar.
- Seria per lo manco estranye que un escultor haja pres com a model un manuscrit present en la biblioteca, i ho haja reconegut com una obra principal, mentres que cap llibre conegut procedent del scriptorium de Moissac nega una relació en el Beatus de Saint Sever (no més que en els atres beatos).
- Finalment, ¿per qué voler fer de l'escultor un simple copista capaç d'efectuar una adaptació d'un model sobre un soport diferent? Per a reprendre a André de Malraux, el tímpan no és un allumenament esculpida. A este respecto, la fotografia nos equivoca, ya que permet colocar costat a costat una miniatura i una escultura. Estes dos arts diferixen en molts punts... fins als destinataris no pertanyen al mateix món.[43]
No obstant, és necessari reconéixer algunes analogia estilístiques inquietants entre la doble pàgina 121v-122 del Beato de Saint Sever] i el Tímpan de Moissac. Hi ha, per eixemple, en les dos obres l'audaç gir del cap del bou en tensió adorante en direcció al Crist.
-
Beato de Saint-Sever f°122. -
Beato de Saint-Sever f°122. -
Moissac, tímpan.
_001.jpg){kind=link}
No obstant, si hi ha algunes semblances entre els vintiquatre sabio del Beato (mateixa doble pàgina) i els de el tímpan (pentinats, cítoles, corts...), estos últims oferixen una alegre animació no sense noblea, mentres que els de el Beato semblen una banda de graciosos que alcen les seues copes durant una cançó tabernaria: la majestad de Moissac no deu res al rebombori de Saint Sever... Lo que no priva de res a l'innegable bellea de tantes atres pàgines d'eixe mateix manuscrit. Sobre els beatos mozárabes, no es deuen despreciar perque no fan de models per a atres arts. No tenen l'amplitut de la seua difusió i de la seua possible influència. I encara que no tingueren cap posteritat, seguirien sent, en la nostra percepció estètica, monuments tan grandiosos que, com les enigmàtiques estàtues de l'illa de Pasqua, tenen el poder de fer brotar en nosatres els somis d'un atre univers.
Conclusió
[editar | editar còdic]Per a Hegel, la filosofia és la més alta activitat de l'esperit, ya que traduïx a conceptes lo que la religió diu en relats, que, ells mateixos, tenien en paraules lo que l'art presentava en imàgens. Certament, per a ell la veritat es fa perceptible en la bellea d'una forma sensible; no obstant l'esperit sol reconquista el ser en la seua totalitat comprenent que la Naturalea no és més que l'esperit que s'exilia de sí i que hi ha una consustancialidad de lo real i lo racional. Tot és comprensible per l'esperit perque, en el fondo, tot és esperit.
L'examen de la pintura mozárabe trastorna esta jerarquia. Viajant en les pàgines dels Beatos, no estem davant realitats sensibles encara pròximes a les realitats naturals. Estem en un món d'imàgens que parlen millor a l'ànima que ho farien les paraules recolzant els conceptes, i que, al contrari, faciliten per la seua abstracció l'accés a la veritat del relat, sense per això favorir una pura seducció estètica per la preponderancia de l'ornamentació. Com si esclatara en colors de fòc el moment mut d'un èxtasis, l'inefable sentit del text trobant-se cristalizado en formes i colors «surreales».
El terme d'ilustració no convé absolutament per a nomenar produccions artístiques que són obres d'art de ple dret. En convent Sant Marque de Florencia, Fra Angélico no ilustra els Evangelios: al mateix temps que nos dona la bellea de les seues frescas, oferix a la nostra inteligència el frut de la seua meditació sobre els texts.
Els beatos no són una inútil paráfrasis del Apocalipsis (o del seu comentari pel monge de Liébana): són visions naixcudes d'una visió, de noves capes de veres afegides al text profètic. Aixina la Bellea no és més que una etapa en la ruta que conduïx a la Veritat: el fòc dels colors es mescla en el brasero de les paraules per a llançar en els nostres ànimes enlluernades noves gavillas de significats.
Els principals beatos
[editar | editar còdic]Entre els 31 beatos (d'alguns dels quals no queden més que fragments), és necessari distinguir:
- Beato de Cirueña. IX. Biblioteca del Monasteri de Sant Dumenge de Siges. Frag. 4.[44]
- Beato de Sant Millán del Cogolla (vall del Ebre). Cap a 930. Madrit, Real Acadèmia de l'Història. Ms. 33.
- Beato de Sant Millán. Cap a 950/955. Monasteri de l'Escorial. Real Biblioteca de Sant Lorenzo. Ms. i II. 5..225 x 355 mm. 151 fulls. 52 allumenament.
- Beato Morgan (prop de León. Cap a 960. J. Pierpont Morgan Library, Nova York. Ms 644. 280 x 380 mm. 89 allumenament. Pintat per Magius, archipintor.
- Beato de Sant Salvador de Tábara. Cap a 968/970. Madrit. Archiu Històric Nacional. Ms 1097 B (1240). Pintat per Magius, terminat despuix de la seua mort pel seu alumne Emeterius.
- Beato de Valcavado. Cap a 970. Valladolit. Biblioteca de l'Universitat. Ms. 433 (ex ms 390). 97 allumenament restants. Pintat per Oveco per a l'abad Semporius.
- Beato de Rioja o León. Cap a 975. Catedral de La Sèu de Urgel. Archius. Ms. 26. 90 allumenament.
- Beato de Tábara. Cap a 975. Catedral de Girona. Archius. Ms. 7. 260 x 400 mm. 280 fulls. 160 allumenament. Pintat per Emeterius (alumne de Magius) i per la pintora Ende.
- Beato de Sant Millán. 2.º terç de el X Madrit. Biblioteca Nacional. Ms. Vit. 14.1.
- Beato de Fernando I i donya Sancha. 1047. Madrit. Biblioteca Nacional. Ms. Vit. 14.2. Encarregat per Fernando I i la reina Sancha. 267 x 361 mm. 312 fulls. 98 allumenament. Pintat per Facundo.
- Beato. 1086. Catedral d'El Burc de Osma. Cod. 1. 225 x 360 mm. 166 fulls. 71 allumenament. Escriga: Petrus. Pintor: Martinus
- Beato de Saint-Sever, de l'Abadia de Saint-Sever (Landes). 1060/1070. París. Biblioteca Nacional de França. Ms. Lat. 8878.
- Beato de Sant Dumenge de Siges. 1091/1109. Londres. British Library. Ms. Add. 11695.
- Beato Corsini (actualment en Roma, Biblioteca Corsiniana, Acadèmia dei Lincei, 369 (4O.E.6)
- Beato de Lorvao, Archiu Nacional de la Torre do Tombo. Lisboa. XII. 1189.
- Beato de Turin, situat en la Biblioteca Nazionale, Torí
- Beato de Mánchester, actualment en la John Rylands Library (Mánchester).
- Beato navarrés, conservat en Biblioteca Nacional, París. Adquirit en 1366.
- Beato de Sant Andrés de la Riera, actualment en la Bibliothèque Nationale, París.
- Beato de Sant Pedro de Cárdenas, realisat entre 1175 i 1180. Archiu del Museu Arqueològic Nácional, Madrit.[45]
- Beato de Medina de Rioseco, fragment trobat en Mèxic (XIII).
El Mapamundi de Beato de Liébana
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Mapamundi de Beato de Liébana.
Beato de Liébana, és reconegut internacionalment pels historiadors de geografia i cartografia. Es considera que el seu treball va influir de gran manera en este camp durant sigles en el tipo de mapa de T en O.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ El lloc a on, despuix de la batalla de Covadonga, un afonament de terreny va precipitar casi tot lo que quedava de l'eixèrcit more en un riu.
- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFManzano Moreno2018">Manzano Moreno (2018). Époques medievals. Vol. 2 de l'Història d'Espanya, dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares, Barcelona-Madrit: Crítica/Marcial Pons, pp. 172-174. ISBN 978-84-9892-808-2.
- ↑ GUZMÁN, M. Taín. Prolegómenos d'una excavació en temps del canonge José de Vega i Verduc: el mit de la cripta de l'apòstol Santiago i el retaule de l'arquebisbe Gelmírez. Goya, 2008, vol. 324, p. 200-216.
- ↑ Segons Arrio (250-336), Jesucristo és un ser perfecte pero no és fill de Deu.
- ↑ En els episcopados successius de dos germans, Leandro (579-600) i Isidoro (600-636), Sevilla va gojar de gran prosperitat. Isidoro és autor de les Etimologies, 20 volums que constituïxen un resum de tots els coneiximents del seu temps: geometria, astronomia, arquitectura, gramàtica, metafísica, lliteratura, teologia, etc.
- ↑ Gibraltar = djebel Tariq, la roca de Tariq.
- ↑ al que no es deu confondre en el monge bretón del mateix nom (cap a 360–422) que està en l'orige de la herejía segons el qual l'home pot sempre elegir entre el ben i el mal i solament necessita a sí mateixa per a conseguir el seu salvació
- ↑ Trobem, en els escrits intertestamentarios, entre atres coses: els Testament dels dotze Patriarcas, el Apocalipis grec de Baruch, el Llibre dels secrets d'Enoch, el Apocalipsis siri de Baruch, el Apocalipsis d'Abraham, el Apocalipsis d'Elías
- ↑ El panteón romà, anàrquic i invadit pels deus exòtics, favoria les sectes i els cults esotèrics. Per a lluitar contra estos factors que desestabilisaven a l'Imperi, havia segut instaurat el cult a l'emperador.
- ↑ Del grec eskhatos, «últim». L'escatologia és un discurs sobre les etapes històriques que conduïxen a una terminació de l'Història. Estes etapes es presenten com a necessàries. Este discurs supon un final del món i una raó de ser d'este final.
- ↑ La filosofia d'Hegel es farà eco —en apariència racional— d'este pensament apocalíptico. Lo que, en el pensament cristià, era un misteri de l'Història, es fa en Hegel una concatenació: l'esperit governa el món i ho du cap al seu últim final que és la consciència de l'identitat de lo real i de lo racional i la sumissió de tot acontenyiment a la raó. És necessari distinguir be la dialèctica hegeliana de l'esperança kantiana. Per a Kant, no és possible saber si hi ha un desenroll necessari en sí de l'història en la qual la raó i el nien serien el terme. És l'historiador filòsof qui elegix els acontenyiments de tal modo que descobrix en el seu progrés motius d'esperança.
- ↑ sant Julián, arquebisbe de Toledo, i sant Isidoro, arquebisbe de Sevilla, havien rebujat estes afirmacions. Clemente VIII (papa entre 1592 i 1605) fins a farà suprimir del breviario una frase introduïda per sant Pío V (papa entre 1566 i 1572) que dia que «sant Yago va recórrer Hispania i va predicar allí el Evangelio».
- ↑ Esta llegenda, molt pronte controvertida per l'Iglésia, no troba cap crèdit entre els historiadors. No es té cap rastre d'esta extraordinària translació que hauria degut tant més afectar l'imaginació dels cristians que hauria fet front a la prohibició de el III Concilie de Cartago, que prohibia la transferència, la divisió i el comerç de les relíquies.
- ↑ «Matamoros», el matador de moros, renom otorgat a Santiago en eixe temps.
- ↑ Capa de pintura molt fina i molt diluïda que dona un efecte de transparència i torna esta part de l'obra més lluminosa
- ↑ Curva que és de continuació d'una atra pero en sentit opost
- ↑ Per a ser precís, tingam en conte que la «doble cara» tal com li'l troba en l'allumenament mozárabe està en realitat més pròxima a les obres post cubistes de Georges Braque (com La gran paciència), que de les obres cubistes pròpiament dites d'este pintor. Sobre Picasso, les seues «cara i perfil» són la major part del temps molt diferents.
- ↑ Esta influència va poder ser duta pels Fenicios la presència dels quals s'atesta en Espanya per tombes trobades en la província de Màlaga. Cal senyalar que la llitúrgia mozárabe implica moltes característiques de la llitúrgia del Egipte cristià, lo que no sorprén als historiadors que saben quins varen ser les contribucions norteafricano en el cristianisme hispànic primitiu.
- ↑ Un sigle més vesprada, el rigorismo excessiu i simplista de Sant Bernardo de Claraval li durà a condenar, en la seua polèmica en l'abad Suger, capitelés i vitrinas historiadas sense comprendre quànt l'art pot contribuir a l'elevació de l'ànima, quant, com ho pensava Platón, la Bellea pot dispondre-la al Ben
- ↑ (Aixina, és nomenat pel seu alumne Emeterio el pintor del Beato de Sant Miguel d'Escalada (en 962, Ms 644, Pierpont Morgan Library, Nova York). Treballava també sobre el Beato de Sant Salvador de Távara (o Tabara) quan la mort va interrompre el seu treball, proseguit llavors per Emeterio.)
- ↑ Un colofó consistix en senyes colocades, generalment, per l'escriga o l'artiste, al final d'un manuscrit i relatives al seu treball: nom, edat, calitats, data de terminació de l'obra, destinatari, etc. Es troben allí informació sobre l'estat d'esperit dels monges que treballen en el scriptorium, i a sovint sobre l'esforç de la seua tasca. Per eixemple: «El millor vi se li deu al copista; el que m'escrivia tenia nom Guillaume; qui beu del bon vi anirà més segurament al paraís» (Ms 5744, París, B.N.). O també: «Es va terminar per les mans de Nicolás. Gràcies siguen donades a Deu. Quí no sap escriure pensa que no és un treball. Tres dits escriuen, tot el cos no obstant es fatiga» (Ms 13989, París, B.N.).
- ↑ El lloc a on els monges copiaven i adornaven els manuscrits. En la seua novela El nom de la rosa, Umberto Eco coloca l'intriga essencialment en el scriptorium i la biblioteca d'una abadia imaginària. Les descripcions són excelents. Umberto Eco, que va publicar un llarc estudi del Comentari del Apocalypse de Beato de Liébana (1972, éd. Ricci, i 1983 per a la traducció francesa), coneixia l'obra de Emétérius i s'ha inspirat certament en esta torre de Távara quan va colocar la biblioteca de l'abadia en tal lloc.
- ↑ Canya tallada de la que se servia per a escriure.
- ↑ 970 de la nostra era. Permaneix del periodo visigótico arriano, l'era espanyola fa molt temps va contar en 38 anys més que el restant del món cristià
- ↑ Esta monja és una de les més antigues dònes pintores identificables de l'història de l'art occidental.
- ↑ La paraula pergamí ve del grec pergamênê: pell de Pérgamo, del nom de la ciutat a on es va inventar dit método
- ↑ D'ahí la paraula «rúbrica», del llatí rubrica, «títul en roig».
- ↑ La argamasa és un líquit diluent que permet estendre el color i donar-li un aspecte particular: resplandor, lluentor, transparència, etc.
- ↑ Els colors es diuen rebaixats quan «s'apaguen», deslustrados per una mescla en el negre. Se'ls trenca quan despuix de la mescla en el blanc s'han decolorado i rebut un aspecte de pastiç.
- ↑ Mireille Mentré. La pintura mozárabe, 1984, PUPS, París, p. 155.
- ↑ No és igual a les ilustracions irlandeses, per eixemple, on es té el sentiment de que el text es convertix en pretext per a la creació d'una obra. Açò es pensa de les pàgines del monograma de Crist (pàgines de Xi-Rho, és dir, les dos primeres lletres gregues de la paraula Crist) del llibre de Lichfield o el Llibre de Kells, a les taules de cànons (o taules de concordancias entre els Evangelios) d'este mateix Llibre de Kells o el Evangeliario de Saint-Petersburgo (Leningrado). Entrellaçats d'una rara complexitat es mesclen en bestiarios fantàstics. Els traços s'acaben en volutes abstractes; d'ahí sorgix a penes, a voltes, un Tetramorfo que l'ull enlluernat tarda temps en distinguir.
- ↑ En el Beato de Saint Sever, l'única obra copiada al nort dels Pirineus, la pàgina-tapís es troba en el cos del llibre
- ↑ Es troben també pàgines-tapissos en els manuscrits irlandesos, pero són més decoratives que les dels Beatos. Tenen al front a voltes, sobre una doble pàgina, una gran inicial, o un Xi-Rho, precedint a algunes llínees de text. Per eixemple en el Evangeliario de Bobbio (Torí, Ms O. IV. 20), el Llibre de Durrow (Trinity College Dublín) o el Llibre de Kells (Trinity College Dublín)).
- ↑ Podem pensar en les tapisserias d'Angers aixina com en els gravats de Durero
- ↑ «Quos draco traxit angeli en infernum mittunt», va escriure Beato. Estes paraules apareixen copiades sobre l'image.
- ↑ l'art religiós del sigle IX en França, París, 1923, pp 13-14.
- ↑ Ensaig sobre el Simbolisme romànic, ED Flammarion, París 1955, p. 69. Edició revisada i àmpliament ampliada baix el títul Iniciació al Simbolisme romànic, ED Flammarion, París 1964, p. 131.
- ↑ Saint-Benoît-sur-Loire i l'escultura del sigle IX, publicat en la participació el CNRS, ED Picardos, París 1985, pp 99-101.
- ↑ Abad de Fleury (de 1004 a 1030), després arquebisbe de Bourges, era fill natural d'Hugo Capeto, i en conseqüència germanastre de Roberto el Piadós.
- ↑ Du Jean-Marie Berland, estudi sobre l'abadia de Saint-Benoît-sur-Loire en la vall romànica del Loira, edició Zodíac, el Pierre-qui-vire (}} edició), 1975, p. 82.
- ↑ Quercy romànic, ED Zodíac, el Pierre-qui-vire, (2i éd.), 1969, p. 100.
- ↑ ho afirma clarament en la seua tesis doctoral, L'art religiós del sigle XIII en França, p. 457.
- ↑ Per lo que es referix a este problema, nosatres no podem sino aconsellar la llectura de les pàgines lluminoses que Raymond Oursel li consagra en el segon volum de Florecimiento de l'escultura romàntica (pp 51-58, vore bibliografia)
- ↑ Beato. Ilustració apocalíptica en l'Espanya Medieval.
- ↑ http://www.man.es/man/dam/jcr:814322b9-637b-4c76-8dc4-f15a5fbbbb51/man-bol-1995-alonso-cardona.pdf
Bibliografia
[editar | editar còdic]
- Bible, Ancien Testament, Livre de Daniel, Paris 1959, Ed. Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade.
- Bible, Nouveau Testament, Apocalypse de Jean, Paris 1971, Ed. Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade.
- Bible, Écrits intertestamentaires, Paris 1987, Ed. Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade.
- Divers auteurs, Dictionnaire culturel de la Bible, Paris 1990, Ed. Cerf / Nathan.
- Divers auteurs, Dictionnaire culturel du Christianisme, Paris 1994, Ed. Cerf / Nathan.
- André-Marie Gérard, Dictionnaire de la Bible, Paris 1989, Ed. Robert Laffont, coll. Bouquins.
- Divers auteurs, Grand Atles de l'Histoire mondiale, Encyclopaedia Universalis et Albin Michel.
- Danielle Gaborit-Chopin et François Heber-Suffrin, Enluminure et arts précieux autour de l'An Mil, in Christian Heck (sous la direction de), Moyen Âge, Chrétienté et Islam, Paris 1996, Histoire de l'Art Flammarion.
- Jacques Fontaine, L'Art préroman hispanique, vol. 2: L'Art mozarabe, 1977, Ed. de la Pierre qui Vire, coll. Zodiaque.
- Henri Stierlin, Li livre de Feu, Genève 1978, Ed. Sigma (Paris, Bibliothèque dones Arts).
- Mireille Mentré, La peinture mozarabe, Paris 1984, Presses universitaires de Paris Sorbonne (version remaniée de la Thèse de Doctorat d'État soutenue parell l'auteur en 1981).
- Mireille Mentré, Création et Apocalypse, histoire d'un regard humain sur li divin, Paris 1984, Ed. O.E.I.L.
- Els jours de l'Apocalypse, 1967, Ed. de la Pierre qui Vire, coll. Zodiaque – Els points cardinaux.
- Carl Nordenfalk, L'Enluminure au Moyen Âge, 1988, Genève, Ed. Albert Skira S.A.
- Paul-Albert Février, Art carolingien, in Histoire de l'Art, vol. 2, l'Europe médiévale, sous la direction de Jean Babelon, Paris 1966, Ed. Gallimard, Encyclopédie de la Pléiade.
- Articles de l'Encyclopaedia Universalis: Apocalypse, Apocalypse de Jean dans l'art, Espagne (Dones Wisigoths aux Rois Catholiques).
- Françoise Henry, L'Art irtlandais, 3 volumes, 1964, Editions de la-Pierre-Qui-Vire, Collection Zodiaque, La Nuit dones Temps.
- Bernard Meehan, The book of Kells, 1994, Londres, Thames and Hudson Ltd, - ou traduction française: Li livre de Kells, Paris, 1995, Thames and Hudson SARL.
- Emile Mâle, L'art religieux du sigle XII en France, Paris, 1923.
- Emile Mâle, L'art religieux du sigle XIII en France, Ed. Ernest Leroux, Paris, 1898.
- Eliane Vergnolle, Saint-Benoît-sur-Loire et la sculpture du sigle XI, publié avec li concours du CNRS, Ed Picard, Paris 1985.
- Raymond Oursel, Floraison de la sculpture romane, 2 volumes, Ed. Zodiaque, La Pierre-qui-vire, 1976.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Proyecció CIV-Mapes-Beatus.
- Documentació (en francés) sobre el Beato de Saint-Sever.
- BNF Richelieu Manuscrits. Nouvelle acquisition latine 2290. Beatus liebanensis, Commentarius in apocalypsin, Espagne, Castille, sigle XIII. Lliure de droit. Bonnes reproductions.
- Beau site sur li Beatus de Saint-Sever (en francés).
- Beato de Liébana en la Biblioteca Virtual de Polígrafos de la Fundació Ignacio Larramendi
- Commentarium in Apocalypsin / Beato de Liébana, Alcobaça, 1201-1300, en la Biblioteca Nacional de Portugal
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Beato de Liébana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Artículs en passages que requerixen referències
- Història de Cantàbria
- Escritors de Cantàbria
- Sants de Cantàbria
- Artistes de Cantàbria
- Ilustradors d'Espanya
- Art mozárabe
- Escritors medievals
- Escritors d'Espanya del sigle VIII
- Escolàstica
- Escritors mozárabes
- Manuscrits allumenats
- Lliteratura medieval d'Espanya en llatí
- Monasteri de Sant Toribio de Liébana
- Abad
- Còdexs
- Càntabres del sigle VIII
- Sants catòlics d'Espanya del sigle VIII
- Teòlecs d'Espanya del sigle VIII
- Beatos (còdexs)
- Naixcuts en Cantàbria
- Fallits en Cantàbria
- Patrimoni de l'Humanitat