Catedral de León
| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
La catedral de Santa María de Regla de León és un temple de cult catòlic, sèu episcopal de la diòcesis de León, Espanya, consagrada baix la advocación de la Verge María. Va ser el primer edifici declarat monument en Espanya, per mig de Real Orde de 28 d'agost de l'any 1844 (confirmada per Real Orde el 24 de setembre de l'any 1845).
Iniciada en el XIII, és una de les grans obres de l'estil gòtic, d'influència francesa. Coneguda en el sobrenom de Pulchra leonina, que significa «Bella Lleonesa», es troba en ple Camine de Santiago.[1]
La catedral de León es coneix sobretot per dur a l'extrem la «desmaterialización» de l'art gòtic, és dir, la reducció dels murs a la seua mínima expressió per a ser substituïts per vitrales coloreados, constituint una de les majors coleccions de vidrieres medievals del món.
Història
[editar | editar còdic]Construccions anteriors
[editar | editar còdic]Les termes romanes
[editar | editar còdic]Originàriament, en l'actual ubicació de la catedral, la Legio VII Gemina havia construït unes termes, en un tamany superior al de l'actual edifici. Durant la gran restauració de l'edifici que es va portar a terme en el sigle xix es varen descobrir els seus restants baix la catedral, i en l'any 1996 es varen explorar uns atres junt a la frontera sur. Poc queda d'estes primitives edificacions, a penes alguns vestigis de mosaics, tégulas i ceràmiques, hui exposts en el museu catedralicio. Uns atres, com el hipocausto, permaneixen encara baix el solar catedralicio.
La primitiva catedral
[editar | editar còdic]Durant la reconquista cristiana, les antigues termes romanes varen ser convertides en palau real. En l'any 916 el rei Ordoño II, que feya pocs mesos havia ocupat el tro de León, va véncer als àraps en la batalla de Sant Esteban de Gormaz. Com a senyal d'agraïment a Deu per la victòria, va cedir el seu palau per a construir la primera catedral. Baixe el episcopado de Fruminio II, l'edifici va ser transformat en lloc sagrat. El temple estava custodiat i regit per monges de l'orde de Sant Benito, i és molt provable que la seua estructura fora molt similar a la de tants uns atres existents durant la mozarabía lleonesa. Seguint la tradició cristiana d'enterrar dins dels temples a els qui encarnaven l'autoritat «vinguda de Deu», aquella senzilla catedral molt pronte es va vore enriquida en els restants del rei Ordoño II, fallit en Zamora en l'any 924.
Parlen les cròniques del pas d'Almanzor per estes terres a finals del sigle x, devastant la ciutat i destruint els seus temples. No obstant, sembla que els danys ocasionats en la fàbrica de la catedral varen deure ser immediatament reparats, ya que l'any 999 era coronat en ella el rei Alfonso V. Despuix d'una successió de tumults polítics i de dures empreses bèliques, cap a l'any 1067 l'estat de la catedral era de suma pobrea. Això commouria al rei Fernando I de León, qui, despuix de traslladar els restants de sant Isidoro de Sevilla a León, «es va bolcar en favors a la mateixa». En este rei es va iniciar una época pacífica, collint grans triumfos en l'expansió del regne cristià. Era el moment del florecimiento de l'art romànic.
La catedral romànica
[editar | editar còdic]En l'ajuda de l'infanta Urraca de Zamora, filla primogènita del rei, s'inicia la construcció d'una segona catedral, d'acort en les aspiracions de la ciutat, i d'estil romànic. Ocupava la sèu episcopal Pelayo II. Quan l'arquitecte Demetrio dels Rius, entre els anys 1884 i 1888 va excavar el subsol de la catedral per a repondre el paviment i cimentar els pilars, va trobar part dels murs i fàbrica d'aquella segona catedral. A través del pla que ell mateixa va dibuixar, podem apreciar cóm es configurava tot dins de la gòtica: era de rajola i mampostería, en tres naus arrematades en àbsits semicirculares, dedicat el central a Santa María, com en l'iglésia anterior. També es va construir un claustre en el costat nort. Esta nova iglésia va tindre unes dimensions considerables, medint 60 metros de llongitut i 40 metros d'esgambi màxim. Encara que tota ella estiguera eixecutada dins de les corrents internacionals del romànic, contemplant lo que ha pervixcut del seu estatuaria, podem averiguar que tenia el seu caràcter autòcton, utilisant-se encara l'arc de ferradura, a lo manco com a forma decorativa. Va ser consagrada el 10 de novembre de l'any 1073 durant el regnat d'Alfonso VI. És de supondre que en ella treballaren els mateixos canteros que estaven construint la Basílica de Sant Isidoro de León.
Esta catedral es va mantindre en peu fins a finals del sigle següent. Quan accedix al tro l'últim rei privativo de León, Alfonso IX (r. 1188-1230), es vares agarrar en la ciutat i en el regne a un important canvi social, de creativitat artística i desenroll cultural.
Construcció de la catedral gòtica
[editar | editar còdic]
La construcció de la tercera catedral s'inicia cap a l'any 1205, pero els problemes constructius dels fonaments varen fer que pronte les obres quedaren paralisades, i no es reemprenguera la tasca fins a l'any 1255, baix el pontificat del bisbe Martín Fernández i el respal del rei Alfonso X de Castella. Esta nova catedral seria d'estil enterament gòtic.
L'arquitecte de la catedral sembla ser que va ser el mestre Enrique, segurament natural de França, que ya havia treballat anteriorment en la catedral de Burgos. És evident que coneixia la forma arquitectònica gòtica de l'Illa de França. Va fallir en l'any 1277 i va ser substituït per l'espanyol Juan Pérez. En 1289 fallia també el bisbe Martín Fernández, quan la capçalera del temple ya estava oberta al cult. L'estructura fonamental de la catedral es finalisa pronte, en 1302, obrint el bisbe Gonzalo Osorio la totalitat de l'iglésia als fidels, encara que en el XIV encara es terminarien el claustre i la torre nort; la torre sur no es va finalisar fins a la segona mitat de el XV. Esta prontitud en el acabamiento de les obres li dona una gran unitat d'estil arquitectònic.
La catedral de León s'inspira en la planta de la catedral de Reims (encara que esta és de menor superfície), que ben va poder conéixer el mestre Enrique. De la mateixa manera que la majoria de catedrals franceses, la de León està construïda en un mòdul geomètric basat en el triàngul (ad triangulum), els membres del qual es relacionen en la raïl quadrada de 3, al que responen la totalitat de les seues parts i del tot. Este aspecte, com la planta, els alçats, i els repertoris decoratius i simbòlics convertixen esta catedral en un autèntic edifici transpirinenc, alluntat de la corrent hispànica, que li ha mereixcut els calificatius de «la més francesa de les catedrals espanyoles» o el de Pulchra Leonina. Si les seues traces en planta es relacionen en el gòtic champaniense, part dels seus alçats estan estretament lligats en els de la basílica de Saint Denis, dins ya de la corrent del gòtic radiant que s'observa en França a partir de 1230; de fet pot ser considerat com un cas únic d'edifici completament concebut i construït dins del gòtic radiant anara de França durant el XIII. Geogràficament tampoc és aliena a aquell món puix, encara que alçada en la vella capital dels reis lleonesos, la ciutat era un de les fites més importants del Camí de Santiago francés, cridat aixina per tindre el seu orige en França. La composició arquitectònica de les portades de la frontera occidental del temple sembla inspirar-se en els portals de les travessies de la catedral de Chartres, mentres que per a la peculiar qüestió de l'emplaçament de les torres, separades de la nau central i fòra de les laterals, s'han propost antecedents com les fronteres-pantalla de les catedrals gòtiques angleses, la solució de les travessies de la catedral de Saint Denis o més locals, com la frontera occidental de la catedral de Santiago de Compostela abans de les seues importants reformes barroques.
També influència francesa és el desenroll del presbiteri, en l'idea inicial de colocar allí el cor segons la costum d'aquells. Individual lleonés és l'ubicació del claustre i la no continuïtat de les cinc naus de la capçalera en el cos del temple, a on es reduïxen a tres.
Com a traça característica més important, la catedral lleonesa alcança el summum lumínico de totes les catedrals espanyoles, en un espai immens de vidrieres, en reduir-se l'estructura pétrea de sustentamiento al mínim possible, aplegant a superar aixina tècnicament a les mateixes catedrals franceses.
El problema va ser que gran part del solar s'assenta sobre restants romans, hipocaustos de el II, lo que va dificultar la bona fonamentació dels pilars. L'acumulació d'humitats i la filtració d'aigües varen ocasionar greus inconvenients als mestres. Per una atra part, la majoria dels sellars de la catedral són de pedra de mediocre calitat, de tipo calizo, en escassa resistència davant els agents atmosfèrics. Ademés, la sutilidad del seu estil és un desafiu a la matèria; els numerosos soports són sumament fràgils, les llínees es reduïxen a una depuració total, de modo que varis arquitectes de l'época varen posar en dubte que tal proyecte poguera mantindre's en peu. Esta estructura casi inverosímil junt en la mala calitat de la pedra i la pobra fonamentació, varen provocar que des de el X sofrira constants intervencions i restauracions, convertint al temple en el paradigma europeu d'intervencions de transformació, restauració i conservació.
La llegenda del talp
[editar | editar còdic]
Sobre la porta de sant Juan, per l'interior, penja una pelleranca, a modo de quilla, que la tradició lleonesa ha identificat sempre com un «talp maligne». Segons conta la llegenda, el talp destrossava lo construït a lo llarc del dia durant la nit en els primers moments de la magna obra del temple. Impacientant-se els lleonesos perque l'obra de la promesa catedral no alvançava, varen decidir acabar en aquell ser maligne que no deixava alvançar els treballs: alguns d'ells ho varen esperar durant la nit i varen acabar en ell a garrotazos. En recort d'aquell acontenyiment i en agraïment a la Verge María, titular del temple, la pell de l'animal va ser penjada en l'interior de la catedral, sobre la citada porta, en la frontera oest.
La realitat que amaga la llegenda és que les obres de la catedral de León es varen trobar en numerosos problemes de fonamentació, sobre un terreny molt inestable que, ya per llavors, havia acollit moltes i diverses construccions. Per la seua banda, lo que hui podem contemplar en la penombra sobre la ya mencionada porta del temple catedralicio, es va demostrar durant els anys 1990 que en realitat era una closca de tortuga llaüt, l'orige del qual encara és incert, encara que es presupon que es tractaria de l'ofrena realisada per algun home de poder a la catedral, insertant-se tal element en l'antiga tradició (clau en la constitució de numerosos museus) del coleccionisme d'Antiguetats i Rarea.
Época de reformes i problemes constructius
[editar | editar còdic]L'extrema fragilitat de l'edifici va donar problemes molt pronte. En el XV, el mestre Justín va construir torrecillas huecas en la zona sur (la «cadira de la reina») i en la zona nort («la limona»), lo que va millorar els espentes dels arbotantes cap a la capçalera, pero la fràgil estructura va seguir en problemes. Per llavors, el mestre Justín va terminar la torre sur en estil gòtic flamígero. També es varen construir els arremates triangulars dels hastialés nort i sur. En els últims anys de el XV, es du també a veta la construcció de la Llibreria (actual capella de Santiago) per Juan de Badajoz, pare i fill, en estil gòtic flamígero. També el cor és obra d'este sigle, aixina com les pintures de Nicolás Francés i el retaule.
A principis de el XVI, Juan de Badajoz el Mosso va construir l'arremate del hastial occidental en estil plateresco. També va construir una sacristia plateresca per a la catedral, en el costat surest, i rehízo les voltes del claustre. En l'interior de l'edifici va destacar la construcció del trascoro.
En el XVII es varen recomençar els problemes. En l'any 1631 es va derrocar part de la volta central de la travessia. El cabildo va recórrer a Juan de Naveda, arquitecte de Felipe IV d'Espanya, qui va cobrir la travessia en una gran cúpula, trencant els contrarrestos del sistema gòtic, tan distints dels del barroc. L'excessiu pes provocaria el desplaçament de les càrregues radials cap al hastial sur davant la debilitat dels arcs torales i en fallar també els fonaments. La llanterna es va tancar provisionalment en l'any 1651, pero a finals del sigle ya s'advertien algunes falles en la cúpula que desviava el seu eix cap al sur. L'quebrado hastial sur va tindre que ser reedificado per Comte Martínez en l'any 1694, substituint el hastial gòtic per una espadaña barroca.
A principis de el XVIII, va voler posar remei a estos desastres Joaquín de Churriguera alçant quatre grans pináculos al voltant de la cúpula i sobre els pilars de la travessia, pero les conseqüències d'esta intervenció serien nefastes. Per León varen ser desfilant grans arquitectes, com Giacomo de Pavía, mentres els mals seguien agravant-se. El terremot de Lisboa de 1755 va commoure a tot l'edifici, afectant de manera especial als mainelés i a les vidrieres. Es varen obrir grans clavills en la frontera sur, per lo que va ser necessari cegar el triforio, desmontar el rosetón, i substituir-ho per una finestra doble geminada.
En l'any 1830 varen aumentar les solsides de pedres en el hastial sur i, per a salvar-ho, Fernando Sánchez Pertejo va tindre que reforçar els contraforts de tota la frontera.
La gran restauració de el XIX
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
En 1844, el mal estat de l'edifici va fer que l'Estat tinguera que acodir a la seua reparació, data en que la catedral de León va ser declarada Monument Nacional, el primer del patrimoni espanyol. En l'any 1849 el jesuïta P. Ibáñez va dissenyar i va colocar un nou rosetón per al hastial sur.
Poc despuix, el cabildo va témer un desenllaç fatal quan en l'any 1857 varen començar novament a caure pedres de la travessia i la nau central, cundiendo el temor d'una ruïna total de la catedral, que es va estendre per Espanya i per tota Europa. Va intervindre llavors la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando, i el govern va encarregar les obres a Matías Laviña en 1859. No obstant, est tenia una formació clasicista i desconeixia el funcionament de l'edifici gòtic. Va desmontar la cúpula de mija taronja i els quatre pináculos que la flanquejaven pel seu excessiu pes, i va proseguir desmontant la travessia i tota la frontera sur. Pero el perill d'un total afonament es feya més imminent. Les crítiques que varen provocar les seues decisions ho varen dur a la mort en l'any 1868.
A la seua mort es va responsabilisar de les obres Andrés Hernández Callejo, qui pretenia seguir desmontant l'edifici, quan va ser cessat en el càrrec. En l'any 1868 es va encarregar l'obra a Juan de Madrazo, amic de l'influent restaurador francés Viollet-li-Duc. Madrazo era sense dubte el millor restaurador d'Espanya i bon coneixedor del gòtic francés, que aplicava les teories de Viollet-li-Duc. Per a contindre la deterioració de l'edifici i, al mateix temps, procedir a la seua reconstrucció, Madrazo va proyectar el seu admirable sistema d'encimbrado de les voltes altes. El encimbrado va ser una complex trabazón de fusteria, que va servir per a sostindre tots els espentes del temple mentres es procedia a la reconstrucció de tota la frontera sur i de la travessia desmontats. Ademés, Madrazo va modificar notablement la disposició de les voltes, i va tornar a refer des de l'arcada la frontera sur, inspirant-se en la nort, incloent el perdut rosetón. El nou hastial triangular va ser també inspirat per l'existent en la frontera nort. En general, va planejar tot el temple tal i com ho trobem hui. L'objectiu era conseguir la Pulchra Leonina, és dir la catedral en un hipotètic estat primigeni de gòtic pur, eliminant tot allò que alterara eixa purea. El moment més important va tindre lloc en 1878, quan es varen retirar les cimbras i l'edifici va resistir immutable. Els equilibris del gòtic s'havien repost. Pero el caràcter progressiste de Juan de Madrazo li va fer prendre partit en els greus moments socials que sacsaven llavors Espanya (el Sexeni Democràtic o Revolucionari), enfrontant-se en el cabildo, el bisbe i la societat conservadora lleonesa, els qui ho varen acusar de francmaçó, protestant i anticatólico, declarant-se ell mateixa com deísta o ateu. Quan estava edificant el hastial sur i despuix d'haver sostingut tota la catedral en el seu sorprenent encimbrado de fusta, que va provocar visites de tècnics de tota Europa, va ser destituït en l'any 1879, fallint pocs mesos despuix.
Madrazo va ser succeït en el càrrec per Demetrio dels Rius en 1880. Puriste com l'anterior, va continuar donant a la catedral l'aspecte gòtic primitiu, segons el seu pensament racionaliste, i va desmontar el hastial occidental plateresco, que havia segut fet per Juan López de Rojas i Juan de Badajoz el Mosso en el XVI, substituint-ho per un disseny neogótico anàlec al recent construït en la frontera sur. També terminaria de reconstruir les voltes de la travessia i de la nau central, ademés d'introduir alguns nous dissenys, perfils i motius ornamentals neogóticos en diverses parts de l'edifici.
A la seua mort va ser nomenat arquitecte de la catedral Juan Bautista Lázaro, que va concloure els treballs de restauració arquitectònica en la major part de l'edifici. En 1895 va mamprendre l'àrdua tasca de recompondre les vidrieres. Estes duyen varis anys desmontades i almagasenades, en greu deterioració. Va ser ajudat pel seu colaborador, Juan Crisóstomo Torbado. Es va reobrir un taller de vidrieres a l'estil medieval per a la seua restauració i la composició d'atres noves. Es va decidir també aïllar la catedral del seu entorn urbà més pròxim per a resaltar la seua monumentalitat, lo que va carrejar la desaparició de vàries dependències anexes, i la seua conexió en el Palau Episcopal a través de la Porta del Bisbe.
Finalment, conclosa la restauració, en 1901 la catedral va ser reoberta al cult. Ya no era un edifici en perill, sino que havia recobrat l'esplendor del gòtic, principalment en la substitució dels hastiales oest i sur i l'eliminació de la cúpula barroca. En benefici de mantindre el delicat equilibri, mai es va permetre elevar flecha alguna sobre la travessia, pese a que va haver proyecte al respecte. Hui la catedral de León és el monument gòtic més harmònic d'Espanya.
La gran restauració decimonónica va verificar la recuperació de l'estabilitat d'un edifici que havia arrastrat greus problemes en la seua estructura a lo llarc dels varis sigles de la seua existència. Pot afirmar-se que esta restauració va ser una de les més complexes i arriscades realisades en Europa en el XIX. Els minuciosos càlculs sobre l'estabilitat de voltes, els portentosos sistemes de fusteria armats a gran altura i els sistemes de cantería posats en pràctica per a la reparació i reconstrucció de voltes de la catedral de León varen servir de model per a la restauració posterior d'atres grans catedrals espanyoles, com la de Sevilla o Burgos. Pero també varen ser referència imprescindible en tota Europa per a restaurar edificis que décades més vesprada resultarien danyats sériament en el seu esquelet estructural com a conseqüència de catàstrofe bèliques. L'elevat mèrit d'estos treballs va ser reconegut en el seu moment, puix en 1881, Juan de Madrazo va rebre a títul pòstum la Medalla d'Or en l'Exposició Nacional de Belles arts pels seus proyectes de restauració de la catedral de León.
Restauracions dels sigles XX i XXI
[editar | editar còdic]
Els treballs de restauració varen continuar lleument en el XX, sobretot en les primeres décades. En 1911 Manuel Cárdenas va destruir la Porta del Bisbe, edifici civil que unia la catedral en el Palau Episcopal. En 1930, Juan Crisóstomo Torbado va terminar el reixat exterior iniciat en 1794, tancant tot l'atri. Este arquitecte acometria despuix la restauració del claustre.
En 1963 l'arquitecte Luis Menéndez Pidal rehízo la rosa calada de l'arremate triangular del hastial sur, imitant el del nort.
El 27 de maig de l'any 1966, un incendi motivat per la caiguda d'una purna d'un raig va arrasar tota la techumbre de les naus altes, encara que per sòrt les conseqüències no varen ser greus; gràcies a l'intervenció del mestre Andrés Seoane la techumbre es va poder reparar.
En les últimes décades s'ha treballat en gran intensitat en el reforç de les estructures i en el tractament i neteja de la pedra en les més noves tècniques.
Des de l'any 2009 també s'estan portant a terme la restauració i consolidació de les vidrieres, usant tècniques modernes. S'usen vidres de protecció per a tancar els vans i un acristalamiento isotèrmic per a protegir i conservar la vidriera dels efectes atmosfèrics, aixina com malles metàliques protectores exteriors. La finançació ha segut portada a terme pel Ministeri de Cultura del Govern d'Espanya i per la conselleria de Cultura de la Junta de Castella i Lleó, per mig del proyecte cultural «Catedral de León, el somi de la llum». Este proyecte va permetre la visita guiada per a conéixer la restauració de les vidrieres.
Despuix de la finalisació de les fases principals de les vidrieres en 2021, els esforços de conservació es varen centrar en el patrimoni escultòric interior. El 17 d'abril de 2026, el Ministeri de Cultura i l'Institut del Patrimoni Cultural d'Espanya (IPCE) varen presentar la culminació de la restauració integral del trascoro. [2] En una inversió de 420.000 euros, l'intervenció va permetre la neteja i consolidació dels relleus d'alabastre d'Esteban Jordán, recuperant policromías originals que permaneixien amagades per la brutea acumulada i els danys derivats de la humitat històrica del subsol. [3]
Característiques generals
[editar | editar còdic]Generalitats del gòtic
[editar | editar còdic]
En l'arquitectura gòtica es generalisa l'us dels arcs apuntats (o arcs ogivals) i la volta de crucería, concentrant aixina els espentes en punts determinats i no en tot el mur, lo que permet fer catedrals més esveltes (per una part, l'arc pot allargar-se sense ampliar el seu ample com ocorria en el romànic i reduïx els espentes fent cobertes més llaugeres, lo que permet obrir els murs). Desapareix la tribuna romànica i els espentes laterals que esta resolia s'envien als arbotantes, arcs que transmeten l'espente de la coberta als contraforts exteriors, que solien estar arrematats en pináculos. Les grans vidrieres són una mostra de l'interés del gòtic per comunicar-se en el poble. Aixina mateix, la sensació de verticalitat es correspon a l'idea de la Jerusalem celest, en comparació a la sensació de acogimiento i seguritat als fidels creada en el romànic. Este tipo de construccions solien tindre un número impar de naus (tres o cinc) sustentades per una volta de crucería cuatripartita, sexpartita, de terceletes, de palmito o estrelada.
La frontera principal s'estructurava generalment en tres vas abocinados, constituïts per arquivoltas i jambas i emmarcats en un gablete, una galeria de reis de l'Antic Testament, un gran rosetón (situat en la nau central), un andito (espai per mig del qual s'accedix a la frontera per a realisar possibles reformes) i per dos torres de característiques diferents (arrematades o no en un pináculo en forma de flecha).
Planta
[editar | editar còdic]La planta és casi una rèplica de la catedral de Reims, encara que en format alguna cosa menor. Té unes dimensions de 90 m de llongitut, 30 m d'alt i 29 m d'ample. Dividida en tres naus, de l'entrada al transepto, i cinc naus del transepto al altar major. La catedral presenta macrocefàlia, és dir una capçalera de major tamany que lo comú (l'ample del transepto en este cas), lo que li resta una miqueta de profunditat i perspectiva, pero a canvi li brinda major espai per als fidels; per estar en el Camí de Santiago la seua afluència era major que el d'atres temples. Les naus de la catedral de León es cobrixen en volta de crucería cuatripartita en trams rectangulars. La travessia ho fa en una volta cuatripartita, que va substituir a la cúpula barroca de el XVII en les obres acomeses a finals de el XIX en la finalitat de guardar coherència en el restant de la construcció. En els seus murs presenta 125 finestrals, en 1800 m² de vidrieres policromadas d'orige medieval, sent considerades de les millors del món en el seu gènero. D'elles, destaquen el gran rosetón central situat en el pòrtic central, entre les dos torres d'agulla, aixina com les de la Capella Major, el transepto nort i la Capella de Santiago.
|
Exterior
[editar | editar còdic]Frontera occidental
[editar | editar còdic]Frontera
[editar | editar còdic]
La frontera occidental és la principal de la catedral, i per la que normalment s'accedix al temple. Consta d'un triple pòrtic ogival similar al de la catedral de Reims. En les jambas, arquivolta, tímpans i parteluces de les portades es desenrolla un treball escultòric de destacat paper en el gòtic espanyol, actuant de filtre de l'influència francesa. Damunt del pòrtic se situa el gran rosetón central, en vidrieres de finals de el XIII. El hastial triangular neogótico actual va ser construït per Demetrio dels Rius a finals de el XIX durant la seua restauració, sent desmontat l'anterior plateresco de el XVI.
Torres
[editar | editar còdic]
La frontera es troba flanquejada per dos torres gòtiques de 65 i 68 metros respectivament. El fet que les torres siguen diferents, en forma i altura, respon a moments diferents de la construcció i és prou típic del gòtic. La torre nort o de les campanes va ser iniciada en el XIII i terminada en el XIV, sent més sòbria i massiça, terminada en una agulla tancada. La torre sur o del rellonge es va iniciar també en el XIII, pero no va ser conclosa fins a finals de el XV, moment en el que el mestre Justín li va donar arremate. El seu estil és gòtic flamígero, en una agulla calada, estant menys d'acort en el restant de l'edifici que la seua companyera. Les torres de la catedral de León presenten la particularitat d'estar adossades a les naus laterals, en lloc de sorgir d'elles. Açò permet la curiosa vista dels arbotantes de les naus laterals des de la frontera occidental.
Portades
[editar | editar còdic]
Realisades en la segona mitat de el XIII, les riquees de les portades de la catedral de León la convertixen en el màxim exponent de l'escultura gòtica espanyola. El triple pòrtic occidental es troba dedicat en els laterals a Sant Francisco i a Sant Joan Batiste, mentres la portada principal representa el Juí Final. L'influència francesa s'evidencia en esta portada principal, realisada entorn a l'any 1270. D'esta destaquen els personages de les jambas i La nostra Senyora La Blanca en el parteluz, hui substituïda per una còpia eixecutada per Andrés Seoane. Les figures presenten el naturalisme propi del gòtic, que s'impon sobre el simbolisme i hieratismo romànics. El treball dels plecs en els robages, l'expressió i individualisació dels rostres i la sensació de moviment són les principals característiques. El model de La nostra Senyora La Blanca o Verge Blanca destaca per la seua humanitat, conseguida en gran part pel somriure que recorda a l'Àngel de la Anunciación de la catedral de Reims.
La portada esquerra, o de Sant Joan, mostra en el tímpan el Cicle de la Natividad de Jesús: Visitación, Naiximent, Adoració dels Pastors, Herodes, Epifanía i Matança dels Inocents, en un gran sentit de la narració. En les arquivolta apareix una alusió de l'arbre de Jesé, en relació en la genealogia de Crist i històries relacionades en la vida de Sant Joan Batista, qui dona el nom a la porta. Entre esta portada i la següent, apareix el locus apellationis, la columna davant la que s'administrava justícia en el Regne de León, segons normes que es remonten al Fur Juge i al fur lleonés de l'any 1020, i que provoca la comparació d'Alfonso X, patrocinador del temple, en la figura del rei Salomón, representat al fondo sobre la columna.
La portada central, cridada de la Verge Blanca o del Juí Final, està presidida pel Crist Juge que mostra els seus estigmes, mentres els àngels porten els instruments del seu martiri i la Verge i Sant Joan s'agenollen com a principals intercesores. Baixe ell i en les arquivolta es desenrolla el juí en el que sant Miguel pesa les ànimes (psicostasis) i separa als bienaventurados que van al paraís (inclosos Alfonso X o Sant Francisco, que apareixen en varis instruments de música), dels condenats que sofrixen els tormentos de l'infern, que són devorats per dimonis o introduïts en calderes hervir. En les arquivolta apareixen escenes de la resurrecció dels sants. El parteluz d'abdós portes és presidit per una reproducció de la «Verge Blanca» en el Chiquet en les mans, realisada per Andrés Seoane (l'original està guardada en l'interior del temple, en la capella del mateix nom), sent l'escultura més representativa de la catedral i una de les de més calitat del gòtic espanyol. Junt a les portes, apareixen escultures de sants, evangelistes i protagonistes del Antic Testament. Destaca l'escultura de Santiago (reconeguda per la closca del seu gorro) el pedestal del qual està gastat, segons la tradició, pel contacte de les mans dels peregrins al seu pas per León de camí cap a Santiago de Compostela.
La portada de la dreta, o de sant Francisco, està dedicada a la Verge, relatant el tímpan la mort i coronació de María i portant les arquivolta varis concejos d'àngels, i en l'exterior, les cinc vérgens prudents front a les cinc nècies. Les jambas alberguen figures de varis profetes de distinta cronologia.
Frontera sur
[editar | editar còdic]
Frontera
[editar | editar còdic]S'estén cap a Porta Bisbe, orientada al sur del temple. Va ser la zona que més va sofrir els problemes constructius de la catedral, i per això va ser reconstruïda en vàries ocasions. En el XVII, el triforio va ser cegat, i es va colocar un hastial barroc en forma d'espadaña, i en el XVIII, despuix del terremot de Lisboa, el seu rosetón va ser desmontat i substituït per una finestra doble barroca. Durant les grans restauracions de finals de el XIX, Matías Laviña va proyectar la frontera actual, construint un nou rosetón, triforio i hastial neogóticos, imitant la frontera nort, que mai va ser retocada. A la dreta del gran rosetón trobem la torrecilla denominada «cadira de la reina», realisada en el XV pel mestre Justín, que servia per a arreplegar els espentes dels arbotantes cap a la capçalera.
Portades
[editar | editar còdic]La portada sur també conta en tres pòrtics, a l'estil de les catedrals gòtiques franceses, realisats entre 1265 i 1275.
La portada esquerra és la denominada «de la mort», per la configuració que acompanya al tamizado heràldic de Castella i Lleó. No posseïx decoració en el tímpan, solament en les arquivolta i jambas. El nom de Porta de la Mort procedix d'una figura d'un esquelet en ales, colocat en época posterior en una de les ménsulas.
La central, cridada «del Sarmental», és molt similar a la Porta del Sarmental de la catedral de Burgos, representant a Crist sedente com Pantocrátor mostrant el Llibre de la Llei, i rodejat del tetramorfos: el bou (sant Lucas), l'àguila (sant Juan), el lleó (Sant Marcos) i l'home (Sant Mateo). Als seus costats apareixen evangelistes assentats, escrivint sobre pupitres. Àngels i vells del Apocalipsis en instruments musicals adornen les arquivolta. El parteluz està ocupat per una estàtua de San Froilán.
La portada dreta, cridada «de sant Froilán», mostra en el seu tímpan escenes de la vida del sant, la seua mort i el trasllat de les seues relíquies a la catedral lleonesa. Les arquivolta estan decorades en àngels. Esta portada va tindre gran importància en l'Edat Mija puix per ella entrava el bisbe, en estar situat enfronte el Palau Episcopal. Ademés, també era amprada per tots els peregrins que entrabar per una porta de la muralla prop de la catedral per a visitar els restants del sant. Actualment es troba cegada.
Frontera nort
[editar | editar còdic]
Frontera
[editar | editar còdic]La frontera nort de la catedral és poc visible perque està damunt del claustre, lo que impedix la seua visibilitat total, a no ser des del mateix o des de les altures de la ciutat. Consta d'un hastial en triforio presidit per un gran rosetón en vidrieres de finals de el XIII. L'arremate del hastial triangular i la seua rosa calada és de el XV, i va ser usat com a model per a la reconstrucció dels hastiales dels costats sur i oest en les restauracions de finals de el XIX. A l'esquerra de la frontera està una atra torrecilla, «la Limona», realisada en el XV per a arreplegar els espentes dels arbotantes cap a la capçalera. Esta frontera no ha segut retocada per les grans restauracions, permaneixent inalterada des de la seua construcció.
_(cropped).jpeg){kind=link}
Portades
[editar | editar còdic]
En el seu orige constava, com en els casos anteriors, d'una portada triple, pero no dona a l'exterior del temple, sino que està coberta per l'estància d'accés al claustre.
La portada esquerra va ser cegada i va desaparéixer en la construcció del claustre.
La portada central, cridada «de la Verge del dau» es va portar a terme en l'última década de el XIII i encara conserva la majoria de la policromía, de el XV. En el tímpan, un Crist beneïx des de l'armela mística que subjecten els àngels i flanquegen els Evangelistes. En el parteluz apareix l'escultura de la Verge del Dau, cridada aixina per la llegenda sobre un soldat que va tirar els seus daus, a causa d'una adversitat en el joc, cap al rostre de Chiquet, que va sagnar miraculosament (front a ella es representa el milacre en una vidriera). En les jambas apareixen Pablo, Pedro, Santiago, Mateo i la Anunciación a María.
La portada dreta s'usa com a entrada i eixida a l'estància que dona eixida al claustre. El tímpan no és escultòric, sino que posseïx una pintura gòtica de la Verge en el Chiquet. En les arquivolta hi ha figures vegetals. També conserva la policromía.
Naus
[editar | editar còdic]La catedral de León conta en tres naus i un transepto. La nau central medix 90 metros de llarc i 30 d'altura, mentres que les dos naus laterals medixen 15 metros d'altura, i s'unixen a través de la girola. Des de l'exterior, són perfectament visibles tots els contraforts, els arbotantes i els pináculos a lo llarc de les naus, que servixen per a desviar els espentes de l'edifici a l'exterior i poder perforar les naus en grans finestrals. També existixen gran cantitat de gàrgolas, en forma d'animals o mònstruos mítics, que servia per a escopinyar a l'exterior l'aigua que caïa de la teulada a través dels arbotantes.
De cara a l'exterior lo més important és la tongada dels murs de pedra pels vans en vidrieres. Les dos naus laterals estan perforades en vans des de la frontera occidental fins al transepto, constituint els finestrals de la part baixa de l'edifici. La nau principal està perforada en grans finestrals que recorren tot l'edifici, inclós el transepto i l'àbsit, donant lloc al claristorio. Just davall està el triforio calat que també recorre l'edifici. Esta aligeración dels murs és lo que dona lloc a la cridada «desmaterialización» de l'art gòtic. Algunes volutes i adorns que es poden observar en la pedra entre els finestrals de la nau principal són obra de les restauracions de finals de el XIX.
Àbsit
[editar | editar còdic]
l'àbsit és la part més antiga de la catedral, degut a que les iglésies començaven a construir-se per la capçalera per a poder realisar-se cult abans de la conclusió definitiva del temple. La vista de la catedral des de l'àbsit és una de les més impressionants, perque és en esta zona a on els arbotantes alcancen la seua major espectacularitat. Els arbotantes desvien els espentes cap a l'exterior permetent allaugerar els murs, que poden ser perforats per grans finestrals. Durant gran part de l'any, els pináculos de l'àbsit de la catedral lleonesa són usats com posadero i nius per numeroses cigonyes. Algunes d'elles passen l'hivern en León.
Interior
[editar | editar còdic]Sobre el seu alçat interior, la catedral seguix en el model francés en tres pisos o registres. El primer és el dels arcs formeros apuntats en pilars fasciculares, que els seus baquetones s'inserten en els nervis de les voltes creant un eix que marca la verticalitat de l'interior. El segon pis conta en un triforio i el tercer és el claristorio, o conjunt de vidrieres.
Cor
[editar | editar còdic]
En León, també segons la costum estrangera, estava situat originalment en la capçalera, davant de l'altar major. En l'any 1746 finalment va ser traslladat al centre de la nau major. L'arquitecte Cárdenas en l'any 1915 obriria el gran arc central en uns enormes cristals que recuperen, en part, la vella perspectiva de la nau central i la vista de l'altar major.
La sillería actual, potser substituta d'una anterior, va ser realisada entre els anys 1461 i 1481 en estil gòtic en fusta de nogal. Es tracta d'una de les sillerías més antigues d'Espanya. A un primer maestre Enrique, carpintero que planejaria el treball, varen succeir Juan de Malinas i el mestre Copín, imagineros de les principals talles (testero i respals). Un riquíssim elenc de motius congrega als habituals personages de l'Antic Testament i als sants en els llocs més visibles, contraponent-los a vàries figures profanes de to burlesco i costumiste, a la moda nòrdica. Els autors no es recataron en utilisar figures de clercs per a satirizar vicis, en mordaces escenes que apleguen a voltes a la obscenidad.
Orgue
[editar | editar còdic]
La tradició organística en la sèu lleonesa es remonta a l'Edat Mija, com és habitual en les catedrals europees. Hereu d'esta llarga història és l'actual orgue monumental, que es dispon en les quatre tribunes que es troben sobre els costats del cor. Este instrument va ser construït per l'empresa de organería Klais Orgelbau de Bonn (Alemània) i inaugurat el 21 de setembre de 2013. La concepció i disposició sonora de l'orgue són obra del compositor i organiste francés Jean Guillou, mentres que el disseny de les fronteres de tubos es deu a l'artiste lleonés Paco Chamorro Pascual. Els tubos corresponents als teclats manuals I i II se situen en les dos caixes enfrontades de l'est del cor, mentres que entre les dos del costat oest es troben les dos seccions de la divisió expressiva (que es toca des de el III Teclat) i els tubos dels Teclats IV i V. L'orgue té un total de 64 registres (inclosos onze registres per transmissió) repartits en cinc teclats manuals i un de pedal. Les transmissions de notes i registres són elèctriques.
La seua disposició sonora de registres és la següent:
|
|
|
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
- Enganches:
- Al unísono: I/II, III/I, III/II, IV/I, IV/II, IV/III, V/II, V/III, V/IV, I/P, II/P, III/P, IV/P, V/P
- Octaves greus: I/II, III/II, III/III, V/II, V/P
=== Trascoro ===
Primerament un antecoro que mirava als fidels des de l'altar clausurat i inaccessible, va ser traçat per Juan de Badajoz el Mosso en estil plateresco. L'obra s'arremataria entre els anys 1560 i 1590 en plena contrarreforma, elevant la seua envergadura en imàgens laterals i un gran arc triumfal. Esteban Jordán va llaurar els quatre relleus d'alabastre en escenes de la Anunciación, Naiximent i Adoració.
Dit trascoro va ser objecte d'una profunda restauració tècnica conclosa en abril de 2026. Els treballs, coordinats per especialistes en pedra del IPCE, es varen enfocar en l'eliminació de morters degradats i en la recuperació dels detalls escultòrics de les escenes de la Anunciación i el Naiximent, tornant al conjunt l'unitat estètica perduda despuix de sigles d'intervencions parcials.[4]
Altar major
[editar | editar còdic]
L'altar major o capella major de la catedral està actualment ocupat per un retaule neogótico montat per Juan Bautista Lázaro en cinc taules procedents del retaule perdut realisat per Nicolás Francés a mitan de el XV, i unes atres de procedència diversa (Palanquinos, etc.). Representen la vida de sant Froilán, el trasllat del cos de Santiago i la Presentació de la Verge, en una mescla d'estil gòtic internacional i gòtic flamenc. Destaquen les taules laterals, en especial el Descendimiento de l'esquerra.
En l'altar, l'arca de sant Froilán, obra mestra del platero Enrique de Arfe (1519-1522) en algunes modificacions barroques. L'altar està tancat per un reixat d'estil plateresco, obra de Juan de Badajoz el Mosso.
Girola i capelles
[editar | editar còdic]
Al voltant de la part atrassera de l'altar major es troba la girola o deambulatorio. En el cas de la catedral de León, com a moltes atres del Camí de Santiago, la girola té un gran espai, per a permetre el pas d'abundants peregrins i evitar aglomeracions. Consta de nou capelles de forma hexagonal, dispostes al voltant del deambulatorio, i delimitades per reixes. Cada una d'estes capelles està presidida per un finestral doble en vidrieres.
Capella del Carmen
[editar | editar còdic]Disposta en la nau sur, just despuix de la travessia, i immediatament abans d'aplegar a la girola. Alberga el sepulcro del bisbe Rodrigo Álvarez i posseïx un chicotet altar.
Capella del Crist
[editar | editar còdic]També anterior a la girola, està centrada entorn a un retaule renaixentiste en calvari, obra de Juan de Valmaseda (1524).
Capella d'accés a la sacristia
[editar | editar còdic]Es troba buida, solament permet el pas a l'edifici de la sacristia, anex a la catedral, i obra plateresca de Juan de Badajoz el Mosso.
Capella de la Consolació
[editar | editar còdic]Conserva pintures murals de el XVI.
Capella de la Verge Blanca
[editar | editar còdic]Guarda l'image original de la Verge Blanca des de l'any 1954, quan va ser substituïda en la seua portada original per una còpia exacta esculpida per Andrés Seoane. A l'esquerra de l'escultura se situa el sepulcro de la comtesa Sancha Muñiz,[5] i a la dreta el d'Alfonso de Valéncia, fill de l'infant Juan de Castella el de Tarifa i net d'Alfonso X, abdós de el XIV. Front a esta capella, i justament darrere de l'altar major, se situa el sepulcro de Ordoño II obra de el XIII reformada en un tímpan en el XV. D'este moment són també els dos murals que miren cap a la girola, en temes de la pietat i Ecce Homo, obra de Nicolás Francés, que també va pintar un mural del Juí Final en el mur occidental, obra que va ser picada a principis de XIX pels seus nuets.
Capella de la Concepció
[editar | editar còdic]Està presidida per una verge gòtica de el XIV i guarda taules hispà-flamenques. Dins es troba el sepulcro de sant Alvito.
Capella del Naiximent
[editar | editar còdic]
Consta d'un chicotet altar i d'una maqueta d'un naiximent, d'estil Gòtic flamenc de el XV. Dit retaule va ser elegit per a ilustrar els dècims de loteria del Sorteig Extraordinari de Nadal de l'any 2016.[6]
Capella de Santiago
[editar | editar còdic]Ya es troba fòra de la girola, en la nau nort. Per ací s'accedix a l'antiga Llibreria o Capella de Santiago (o la de la Verge del Camí) i a la de sant Andrés, pel magnífic arc, obres respectives de Juan de Badajoz pare i fill. L'obra es va iniciar en els anys finals de el XV i va terminar en 1504. Destaquen els quatre finestrals en vidrieres.
Capella de santa Teresa
[editar | editar còdic]Situada prop del braç nort de la travessia, posseïx una talla de l'escola de Gregorio Fernández. En el mur, una pintura mural de Nicolás Francés de l'any 1459, que representa el Martiri de sant Sebastián, recentment restaurada.
Claustre
[editar | editar còdic]
La catedral de León va ser dissenyada sense claustre,[7] pero finalment es va alçar entre finals de el XIII i principis de el XIV. Esta construcció va cobrir l'entrada nort que, des de llavors, va quedar resguardada. Este claustre té una planta quadrada de 30 metros de costat, posseïx sis intercolumnios per costat i 24 pilars en total, responent a les proporcions establides en els claustres cistercienses. Al seu entorn s'agrupen diverses dependències, entre elles, l'actual Museu Catedralicio.
Els arcs apuntats i capitells del mur interior presenten escenes bíbliques i de la vida quotidiana, mostrant de nou el diàlec de lo diví i lo humà, típic de l'art medieval. Els murals entre les arcades del claustre varen ser pintats en els episodis de la vida de Crist per Nicolás Francés en la década de 1460, encara que alguns d'ells són obra posterior de Lorenzo d'Àvila i uns atres.
Al començament de el XVI, Juan de Badajoz el Mosso rehízo les voltes del claustre. Va aprofitar els llenços i els arcs formeros i va montar 28 voltes de crucería complicades i decorades. Filacterias i medallones presenten un complex programa iconográfico, vinculat en la Verge de Regla. A lo llarc de les galeries, baix les voltes, de la mateixa manera que en l'interior del temple, pot observar-se una successió de sepulcros que revelen les etapes de l'activitat escultòrica catedralicia, pero sent en la seua majoria obres tant de el XIII com de el XIV. El més notable de tots els enterrament és el del canonge Juan de Grajal, de mitan de el XV i per Jusquín d'Holanda, que també va ser mestre major de la catedral. En ell, un àngel sosté una vanitas, una planyença per lo passager dels bens i glòries d'este món, lo que dona sentit al sant Miguel que pesa les ànimes, aixina com a les dos figuritas que representen al canonge duplicat, pero en aspecte ben diferent: a un costat en les seues traces de viu i, a l'atre, reduït a la posterior condició d'esquelet.
En el centre del pati i per diversos llocs del claustre es conserven restants dels hastiales oest i sur, que varen ser desmontats durant les restauracions de el XIX.
Escultura funerària
[editar | editar còdic]
Sepulcro de don Martín el Zamorano
[editar | editar còdic]En el claustre i en l'iglésia pròpiament dita, es poden trobar multitut de enterrament, alguns procedents de la vella catedral romànica, i per tant, anteriors a l'actual edifici.
Sepulcro del bisbe don Rodrigo
[editar | editar còdic]Un dels més valiosos és el de Rodrigo, bisbe lleonés mort en 1232. Està situat en el costat sur, en la capella del Carmen, prop de la girola. El yacente està rodejat per clercs que oficien el funeral i un grup de gent que plora. En el tímpan està representat un calvari. En la part frontal del sarcòfec, els criats del finat repartixen pa a un grup de pobres. Este model de sepulcro va tindre un èxit extraordinari, puix d'ell es varen fer dos còpies en la mateixa catedral i es va estendre fòra de León.
Pese a ser una de les imitacions del del bisbe Rodrigo, l'obra mestra de l'escultura funerària és el sepulcro de Martín el Zamorano, mort en 1242, cridat aixina per haver segut bisbe de Zamora. Està situat en el costat nort de la travessia, junt a l'entrada al claustre. Està atribuït al mestre de la Verge Blanca, d'una calitat excepcional, alcançat un nivell d'expressió i detall dels rostres difícilment superable. L'iconografia general és la mateixa que el de Rodrigo, encara que desgraciadament el calvari està perdut per la corrosió de la pedra, conservant-se solament la figura de sant Juan.
Sepulcro de Martín Fernández
[editar | editar còdic]El sepulcro del braç sur, simètric a l'anterior, també és del mestre de la Verge Blanca. No se sap en seguritat qui està enterrat allí, tal volta pertanyga a Munio Álvarez o al seu successor, Martín Fernández, bisbe iniciador de la catedral. En favor d'esta hipòtesis està l'image de sant Martín en un dels tres tímpans. Els atres estan ocupats per una crucifixió i una flagelación. La deterioració d'este sepulcro és gran, sobretot en la part baixa, motivat per les corrents d'aigua en els fonaments d'eixa part del temple, per les calderes de les antigues termes romanes en el subsol.
Sepulcro del rei Ordoño II
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Sepulcro de Ordoño II de León.
Ordoño II, rei de León al que es deu la construcció de la primera catedral lleonesa en el X, té una abigarrada sepultura en el trasaltar, just darrere de l'altar major i front a la capella de la Verge Blanca. Encara que la major part de l'obra és de el XV, el yacente és de el XIII, contemporàneu a la catedral. Té aspecte seré i una postura equivocada puix algun de les seues traces sembla més propi d'una figura empinada que yacente.
En la capella de la Verge Blanca, es troben atres dos sepulcros, a abdós costats de l'escultura de la Verge. Un d'ells conté els restants de l'infant Alfonso de Valéncia, fill de l'infant Juan de Castella el de Tarifa i net d'Alfonso X. En l'atre, es troba la comtesa Sancha Muñiz, abdós de el XIV. En els dos, la forma és la d'un sarcòfec en l'escultura del yacente damunt, abdós empotrats en la paret de la capella.
També destaquen els variats enterrament de bisbes i personages lleonesos destacats del claustre, d'entre els sigles XIII i XVI.
Pintura
[editar | editar còdic]
En la catedral de León, la pintura, potser desplaçada per la grandiosidad de la vidriera, no apareix fins a el XV. En esta centuria sorgixen diversos mestres que configuren un variat muestrario.
La més antiga és la del trasaltar que representa una pietat en influència italiana. Molt prop d'ella hi ha un mutilat Ecce Homo, pintura bella a excepció del Crist, pintat per a substituir a l'antic per la porta que es va obrir en el seu lloc.
En el braç nort de la travessia existix una taula pintada al temple sobre el martiri de sant Erasmo. Els personages oferixen aspecte apacible pese a la brutalitat de l'escena.
L'obra de Nicolás Francés
[editar | editar còdic]De tots els mestres que varen treballar en León durant el XV, Nicolás Francés destaca principalment, fins al punt de caracterisar la pintura catedralicia. Va deure nàixer en França, (d'ahí el seu nom), pero vi jove a León, i ací va treballar fins a la seua mort en 1468.
Una de les seues obres més importants va ser el retaule de l'altar major, lloc a on va permanéixer trescents anys, fins que en 1741 va ser desarmat per a ser substituït per un atre barroc, de descomunal tamany, dissenyat per Narciso Vaig prendre, autor del transparent de la catedral de Toledo, i elaborat pel seu cosí Gavilà Vaig prendre i el sogre d'est, José de Serra.[8] A finals de el XIX, els restauradores, veent que l'obra barroca atentava tant contra l'estètica del temple com contra els elements estructurals de la capçalera, ho varen desmontar i varen enviar a l'iglésia dels pares capuchinos. En el seu lloc, va ser colocat en l'altar major un compost de les taules del retaule de Nicolás Francés que encara es conservaven, i es varen afegir unes atres seues de Palanquinos i de l'iglésia de La nostra Senyora del Mercat de León, sobretot les sis chicotetes pintures en escenes de la vida de la Verge. De l'iglésia de Palanquinos són les dos taules de la part central en els sis apòstols: Andrés, Juan i Pablo per un costat i Pedro, Santiago i Tomás per un atre. Les conservades estan dedicades a la Verge, a Sant Froilán i a Santiago.
Una atra obra fonamental seua són les pintures murals que decoren gran part de les parets del Claustre. Varen ser realisats cap a la década 1460, i dels vintinou existents, més de vint pertanyen a la mà de Nicolás Francés. Representen escenes de la vida de la Verge i de Crist, en dibuix àgil i una gran expressivitat. L'exposició als agents meteorològics en el Claustre havia deteriorat el seu policromía, per lo que varen tindre que ser restaurades a finals de el XIX per Juan Crisóstomo Torbado, recuperant la seua pintura original. També destaca la pintura mural del martiri de sant Sebastián, recentment restaurada, en la capella de Santa Teresa.
Vidrieres
[editar | editar còdic]
L'art de la vidriera en la catedral de León
[editar | editar còdic]La catedral de León és coneguda sobretot pel seu conjunt de vidrieres, potser el més important del món junt en el de la catedral de Chartres. Conservades la majoria de les originals, fet estrany en catedrals d'esta época, varen ser construïdes entre els sigles XIII i XVI. La tècnica de la vidriera té el seu orige, segons es creu, en la cultura musulmana. D'ella va ser presa per l'art cristià, que els va utilisar des de el XI per a alcançar el seu auge dos sigles més vesprada. En el XVI va entrar en una total decadència, i més vesprada, en la pèrdua d'interés per lo medieval, els vitrales varen ser eliminats de molts temples. Açò, junt en la fragilitat pròpia del vidre, és la causa de que es conserven tan poques coleccions
En la seua época d'esplendor no es tenien com a mers elements decoratius, sino que eren una part fonamental d'edifici. La tècnica del arbotante permetia pràcticament eliminar els murs com a element de sostingues, per lo que es podien perforar per a obrir grans finestrals, que recoberts en vidrieres, donaven al temple una màgica apariència. En este sentit, la catedral de León va ser un dels edificis que més metros quadrats va dedicar a la creació de vans per a vidrieres en proporció al seu tamany. En metros quadrats es distribuïxen de la següent manera: 464 metros en la seua part baixa, 282 en el triforio i 1018 en la zona superior, lo que fa un total d'a lo manco 1764 metros quadrats de superfície, segons les medicions de Demetrio dels Rius. El conjunt conta en 134 finestrals i 3 grans rosetones. Esta enorme superfície cobra major importància per les dimensions contingudes de la catedral.
No obstant, sembla ser que entre els sigles XV i XVI varen ser tapiados part dels finestrals inferiors (de les que solament es varen conservar les parts superiors i les roses originals) i del triforio per a donar major consistència a l'edifici pels seus problemes constructius, si be estes zones acristaladas varen ser recuperades en les restauracions de finals de el XIX per Demetrio dels Rius i Juan Bautista Lázaro en la creació d'atres noves, usant la tècnica constructiva medieval.
Programa iconográfico
[editar | editar còdic]Pese a tot, es conserva el programa iconográfico original, el qual estava pensat de forma tripartita/tripartida, en funció del pensament de la societat medieval. Els finestrals alts o claristorio, consten d'escenes bíbliques, representant el cel. Els finestrals mijos o triforio, consten d'escuts nobiliarios i eclesiàstics, representant a la noblea. Els finestrals inferiors de les naus laterals, consten de representacions vegetals, representant la terra, i de tasques mundanes, representat als hòmens «pecheros».
En les finestres altes o claristorio, hi ha distinta temàtica en funció de si és el costat nort o el sur. Els finestrals del costat nort, que reben menys llum, tenen tons més frets i la seua temàtica del Antic Testament destaca que encara no han conegut la llum Crist. Els de el costat sur, més lluminosos, representen el Nou Testament i presenten colors més càlits.
El triforio de la catedral de León també està perforat en finestrals exteriors que inclouen vidrieres, tapiadas durant l'Edat Moderna i recuperades durant les restauracions de el XIX, moment en el que es varen crear noves vidrieres que respectaven el conjunt iconográfico original, en este cas, totes les vidrieres del triforio són representacions d'escuts reals i nobiliarios, ademés de ciutats espanyoles.
Moments constructius
[editar | editar còdic]
Es pot classificar l'estil de les vidrieres en funció del seu moment constructiu. Hi hauria tres époques principals:
- Vidrieres gòtiques
- Realisades en els sigles XIII, XIV i XV. Són l'immensa majoria de les vidrieres de la catedral, destacant sobretot les de la part alta. Es realisaven en menuts trossos de cristal de colors que es componien i emplomaban.
- Vidrieres renaixentistes
- Realisades en la primera mitat de el XVI. El seu estil és molt diferent, sent més una pintura sobre vidre que una composició, i també són de gran calitat. Destaquen algunes de les capelles de la girola i les de la capella de Santiago. Durant els sigles posteriors, no es varen realisar noves vidrieres, per la decadència d'este art, i els mestres vidrieros es varen dedicar a dures penes a mantindre els existents.
- Vidrieres neogóticas
- Realisades a finals de el XIX durant les grans restauracions per mestres vidrieros a l'estil medieval, imitant les d'estil gòtic. El seu treball va ser tan concienzudo que és molt difícil distinguir a simple vista les realisades en esta época a les realisades en época medieval. Corresponen a la majoria de les del triforio i les parts inferiors de les vidrieres de les naus laterals, ademés del rosetón de la frontera sur. A banda, es va realisar una gran restauració de totes les vidrieres del temple, deteriorades en el pas dels sigles, recomponent els vidres trencats o perduts.
Vidrieres destacades
[editar | editar còdic]
Es creu que una vidriera, cridada «la cacera», no va ser feta per a l'edifici i procedix d'un palau real. Pot vore's en el mur nort de la nau central. És el quint gran finestral superior començant a contar pels peus de l'iglésia. El seu nom aludix als distints ginets i hòmens armats disposts per a la caça que en ella pot vore's. Ademés, conté atres escenes que representen algunes ciències, entre elles la de l'alquímia, ciència medieval que es creïa relacionada en els constructors de catedrals.
Junt en la cacera, atres vidrieres de el XIII, més o menys restaurades, es disseminen pels finestrals, destacant les roses situades en els finestrals de les capelles de l'àbsit. Destaca també ací, per la seua originalitat, la vidriera de Simón el Mac, de temàtica profana. També destaquen les aparicions de reis en els finestrals, sobretot Alfonso X l'Sabio, en el regnat del qual s'inicia la catedral.
D'espectacular efecte pels seus lluents tons blaus són els finestrals més alts de la nau central en el costat nort, sobretot damunt del cor, realisades a principis de el XIV.
El gran rosetón occidental es va realisar a finals de el XIII, i va ser prou restaurat a finals de el XIX. En el seu centre, apareix la Verge en el Chiquet, rodejat per dotze àngels a la seua volta succeïts per motius ornamentals.
Front a este gran rosetón occidental, a l'atre costat de l'iglésia, en el centre de l'àbsit, s'alça en «arbre de Jesé», realisat en la mateixa época, representant l'arbre genealògic de Crist.
El rosetón del costat nort és del mateix periodo, encara que en afegitons de el XV. En el centre apareix Crist, rodejat per dotze formes de rajos de llum, a la seua volta rodejades per dotze músics.
El rosetón del sur va ser realisat en la seua totalitat a finals de el XIX, per la pèrdua de l'anterior en motiu dels canvis de frontera. És una còpia dels motius temàtics del costat nort, esta volta en la Verge presidint el centre rodejat pels rajos de llum i els músics.
A partir de el XVI, l'art de la vidriera va escomençar a decaure, i es va transformar en poc més que pintura sobre vidre. Les grans restauracions de el XIX, deixant de costat certa falta de rigor, varen tindre el valor de resucitar temporalment la tècnica medieval de la seua elaboració, fins a llavors caiguda en l'oblit.
És important també l'efecte dia en les vidrieres, tenint en conte que el sol ix per l'orient (vidrieres de l'àbsit), allumena les naus (durant el dia) i es posa per l'occident (rosetón occidental), per tant l'incidència de la llum en els finestrals va a variar segons el moment del dia. La lluentor de les vidrieres pot canviar també en funció de la meteorologia, entrant més cantitat de llum en els dies més lluminosos i menys en els més obscurs o nuvolats.
Cripta arqueològica de Porta Bisbe
[editar | editar còdic]
L'actual catedral gòtica, en haver segut construïda en el mateix emplaçament que les antigues termes romanes, iglésies primitives i inclús una catedral romànica, posseïx en el subsol importants restants arqueològics de les anteriors construccions. En l'interior de l'anomenada cripta arqueològica de Porta Bisbe, situada just front a la frontera sur de la catedral, s'alberguen importants restants del campament de la Legio VII Gemina, que varen ser trobats en les excavacions arqueològiques de l'any 1996 durant la peatonalisació de l'entorn de la catedral.
La porta principalis sinistra i la porta medieval
[editar | editar còdic]La porta principalis sinistra era una porta romana d'accés al campament de la Legio VII i va ser construïda en grans sellars de pedra calcàrea i flanquejada per abdós extrems en dos torres rectangulars, de 12,80 metros de llongitut per 5 metros d'esgambi, de les quals solament els restants de la situada més al nort es mostra en la cripta, mentres que la contrària subyacer baix el carrer. Esta entrada doble permetia l'accés al campament des de l'est. El trànsit es realisada per mig de sengles passages en els extrems dels quals s'obrien arcs de mig punt. Els exteriors es tancaven per mig de portes de fusta de doble full. Una construcció similar, la porta principalis dextra, va existir a l'extrem contrari del campament, a on hui s'ubica el Palau dels Guzmanes. Abdós s'unirien per mig de la via principalis, que el seu traçat hereta l'actual carrer Ample. A finals de el III o començos de el IV, es realisen reformes en la porta, com la clausura d'un dels vans. Durant tota l'Edat Mija, la porta va seguir funcionant com a accés a la ciutat, pese a la desaparició de les termes i la construcció de diferents iglésies en la zona.
A mitan de el XIII, en la construcció de la catedral gòtica, s'erigix una porta d'estil gòtic civil alçada sobre el traçat de la muralla romana bajoimperial. Es tractava d'una «porta-pont», en un massiç de sillería en el seu tram inferior i dos crujir en la seua part superior. Presentava una vistosa galeria fitada de finestretes geminadas, ya que la seua funció era la de permetre el trànsit des del palau episcopal a la catedral. A finals de el XV esta porta ya s'havia clausurat, lo que va motivar l'obertura del cridat «pas de carruages» anexe al palau episcopal i en us fins al derrocament en els anys 1910-1911 de totes les construccions que ocupaven la zona, per la busca d'un aïllacionisme monumental de la catedral d'atres construccions anexes.
Les termes romanes
[editar | editar còdic]El primer edifici que apareixia en l'interior del campament, en creuar les portes i a la dreta de la via principalis eren les grans termes interiors de la Legio VII Gemina. De les seues grans proporcions dona idea el fet de que s'estenien sobre bona part del solar que ocupa actualment la catedral i inclús bona part de l'actual plaça de Regla. Segons l'arqueòlec García Marcos, si les termes lleoneses són similars a les de Britania i Germania, existix la suposició de que contarien en una basílica thermarum o zona dedicada a eixercicis gimnàstics —en una, dos o tres naus—, en substitució de la palestra a l'aire lliure. La basílica thermarum estaria situada en la zona sur de la catedral (entre el costat sur i el reixat). A diferència d'atres hipocaustos romans, el localisat en el costat septentrional del temple gòtic té voltes d'aresta i murs enterament de rajola i no de pedra. Ángel Morillo, professor titular de l'Universitat Complutense de Madrit, i un dels majors experts en arqueologia romana d'Espanya, va descobrir en la cripta de Porta Bisbe peces relacionades en el cult a Mercurio. En seguritat, el complex termal sobre el que s'assenta la catedral tindria en el seu dia un ninfeo o santuari de cult a les nimfes i atres divinitats curativas.
Els primers restants d'esta construcció varen ser descoberts a mitan de el XIX baix la catedral en motiu de les obres de restauració que s'efectuaven en el temple. Baixe el pòrtic de la frontera principal sabem de l'existència de tres espais sobre hipocausto, segons dibuixos que va realisar l'arquitecte autor de la troballa, Demetrio dels Rius.
Al complex termal s'associen els restants de les latrines que s'alberguen en la cripta arqueològica, que ocupaven una dels cantons dels banys. Esta zona va experimentar profundes reformes a lo llarc de la seua dilatada existència. En un primer moment va existir un depòsit d'aigua de forma rectangular, al que corresponen els murs de formigó hidràulic de l'exterior i el paviment de chicotetes rajoles posades en mechó (opus spicatum). Reformes posteriors varen motivar la construcció de murs de mampostería i rajola, configurant unes latrines de les que conservem els canals pels que discorrien les aigües residuals, acometent a una chicoteta cloaca encarregada d'evacuar-les a l'exterior del campament.
Com a data inicial de les termes s'ha propost el II, prenent com a respal una inscripció incisa dedicada a l'emperador Antonino Pio (138-161 d. C.) en una rajola que va aparéixer en el lloc. Les excavacions en Porta Bisbe, ademés d'afirmar esta datació, han determinat que el conjunt termal encara estava en us en el IV. Per a la seua construcció es va aprofitar una estructura precedent, possiblement una piscina o un depòsit. També han permés establir dos llímits (est i sur) d'esta imponent construcció.
L'envergadura i calitat constructiva de les termes legionenses varen fer que el rei Ordoño I d'Astúries situara en elles el seu palau, despuix d'arrebatar-los la ciutat als musulmans en l'any 856. Més vesprada, en 916 varen ser donadas pel rei Ordoño II de León per a la sèu de l'iglésia episcopal de Santa María, utilisant-se una part de l'antic edifici romà com panteón real, fins que esta funció es va traslladar en temps de Ramiro II de León a Sant Isidoro.
Aixina mateix, existixen més restants de les termes romanes i de l'antiga catedral romànica baix l'actual catedral. En la zona nort està l'anomenada cripta de Menéndez Pidal, descoberta per este historiador i no oberta al públic, que correspondria al caldarium de les termes, utilisada com a cambra funerària en l'Edat Mija, a on es conserven cinc sepulcros.
Vore també
[editar | editar còdic]Archiu catedralicio
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Archiu Catedralicio de León.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ En el XV es va difondre un adagi enaltint les quatre catedrals espanyoles que es consideraven en més grandea, que diu: Sancta Ovetensis, pulchra Leonina, dives Toledana, fortis Salmantina.
- ↑ «Finalisa la restauració del trascoro de la Catedral de León» (en és). Tribuna de León.. Consultat el 2026-04-17.
- ↑ «de-una-restauracion-historica/ Aixina ha quedat el trascoro de la Catedral de León despuix d'una restauració històrica» (en és). Ara León. Consultat el 2026-04-17.
- ↑ «Cultura conclou la restauració del trascoro de la Catedral» (en és). León24hores. Consultat el 2026-04-17.
- ↑ (1995).Medievalismo: Bolletí de la Societat Espanyola d'Estudis Medievals.(5)
- 22-29.ISSN 1131-8155.
- ↑ «[1]». Consultat el 12 de giner de 2017.
- ↑ «[2]». Consultat el 2025-06-10 (en és).
- ↑ (2007).Norba-Art,.vol. XXVII
- 123-143.ISSN 0213-2214.Consultat el 14 de setembre de 2014.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2015).E.T.S. Arquitectura (UPM). Archiu Digital UPM.
- (1907).Revista d'Archius, Biblioteques i Museus.Tipografia de la Revista d'Archius, Biblioteques i Museus.Madrit:
- González-Vares Ibáñez (2001). La Catedral de León: el somi de la raó, León: Caixa Espanya. ISBN 8480123664.
- Grau Llop (2000). La Catedral de León i les seues vidrieres, León: Editorial Everest. ISBN 8424136144.
- Laviña (2001). La Catedral de León. Memòria, Valladolit: Editorial Maxtor. ISBN 84-95636-48-4.
- (1989) La Catedral de Santa María de León, León: Imprenta Moderna. ISBN 8440445016.
- (1992) Les Catedrals de Castella i Lleó, León: Edilesa. ISBN 8480120126.
- Rivera Blanco (1993). Història de les restauracions de la Catedral de León., Universitat de Valladolit. ISBN 8477623775.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Commons
- Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Catedral de León.
- Sitie web oficial
- Cambra web des de la Catedral de León
- Fotos panoràmiques de l'interior i exterior de la Catedral de León
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Catedral de León» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.