Casa Botins
La Casa Botins (o Casa Fernández i Andrés) és un edifici d'estil moderniste situat en la ciutat espanyola de León, capital de la província homònima. Originalment era un almagasén comercial i residència particular. Construït i dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí entre 1891 i 1892, és una de les seues tres obres fòra de Catalunya, junt en el Palau Episcopal de Astorga —també en la província de León― i El Caprig de Comillas, en Cantàbria.
Es troba ubicat junt al palau dels Guzmanes —sèu de la Diputació de León— i junt a la plaça de Sant Dumenge, lloc de trobada entre el casque antic i l'eixample. Va ser declarat Monument històric d'interés cultural en 1969 i restaurat íntegrament en 1996. Des de 2017 acull el Museu Casa Botins Gaudí, gestionat per la Fundació Obra Social de Castella i Lleó (Fundos).
El terme «Casa Botins» deriva del llinage del fundador de la societat, Juan Homs i Botins,[1] un empresari i comerciant d'orige català assentat en la capital lleonesa. Els seus socis Mariano Andrés González-Lluna i Simón Fernández Fernández varen ser els responsables de l'encàrrec de la casa a Gaudí.
Esta obra pertany al periodo neogótico de Gaudí (1888-1898), etapa en que l'arquitecte es va inspirar sobretot en l'art gòtic medieval, el qual va assumir de forma lliure, personal, intentant millorar les seues solucions estructurals. El neogótico va ser en aquella época un dels estils historicistas de major èxit, sobretot a raïl dels estudis teòrics de Viollet-li-Duc. Gaudí va estudiar en profunditat el gòtic català, balear i rosellonés, aixina com el lleonés i el castellà en les seues estàncies en León i Burgos, i va aplegar al convenciment de que era un estil imperfecte, a mig resoldre. En les seues obres d'esta época va eliminar la necessitat de contraforts per mig de l'ocupació de superfícies reglades i va suprimir cresterías i calats excessius.[2]
Esta obra està inscrita com un monument declarat en el registre de bens d'interés cultural del patrimoni espanyol.
Història
[editar | editar còdic]
La ciutat de León es trobava a inicis de el Plantilla:SIGLO en cert estancament despuix del seu gloriós passat medieval, encara que esta situació va canviar en l'arribada del ferrocarril en 1860, que, junt en l'auge de la mineria del carbó, va convertir a la ciutat en un important enclavament comercial entre el nort i el centre de la península ibèrica.[3]
En León es va assentar en 1834 una capcionaria regentada pel comerciant català Juan Homs i Botins,[nota 1] dedicada a la compravenda de teixits.[4] En el temps, dit comerciant va passar a formar societat en un dels seus empleats, Simón Fernández Fernández, més vesprada casat en una cunyada seua. Fernández es va establir en el mateix negoci de teixits en la plaça de Dò Gutierre —llavors plazuela de Boteros— i va terminar associant-se en un atre antic empleat de Juan Homs, Mariano Andrés González-Lluna, en lo que la primitiva firma Homs i Fernández es va convertir en Fernández i Andrés, en domicili en la plaça Major.[5] En el temps varen ampliar les seues activitats i, ademés de teixits, es varen dedicar a la compravenda d'or i títuls bancaris.[4]
Fernández i Andrés es varen convertir en els representants en la capital lleonesa del Banc Hispà Colonial, en sèu en Barcelona, fundat pel marqués de Comillas, Antonio López i López; est era sogre de l'empresari Eusebi Güell, mecenes de Gaudí, que va ser qui va recomanar a l'arquitecte per a portar a terme la construcció d'una nova casa per al negoci en la plaça de Sant Marcelo.[4] L'immoble va prendre el nom de Botins pel promotor original de la societat, encara que es coneix també com a Casa Fernández i Andrés. A la mort de Simón Fernández en 1891 li varen succeir en la societat els seus fills José i Aquilino Fernández Riu. En eixe moment Gaudí treballava en Astorga, en l'obra del Palau Episcopal (1889-1893), per lo que va acceptar l'encàrrec per la seua rodalia i consonància estilística,[5] si ben alguns estudiosos han plantejat la possibilitat de que l'encàrrec del Palau Episcopal i de la Casa Botins es realisara al mateix temps; o, inclús, de que Botins fora anterior al Palau Episcopal.[6]
Construcció
[editar | editar còdic]La parcela sobre la que s'ubicaria l'edifici, de 2390,5 m², va ser comprada per Fernández i Andrés al duc de Uceda (Francisco de Borja Téllez-Girón i Fernández de Velasco) i les seues dos germanes, Rosario i María de la Pietat, a els qui la Diputació de León ya havia adquirit el contigu palau dels Guzmanes en 1882.[7] El preu de compra va ser de 17 000 pessetas.[8] Originalment, el proyecte va ser objecte d'un enconado litigi promogut pel ajuntament a instàncies del veí de ponent, Eleuterio González del Palau, que no vea en agrade l'implantació aprovada, per ser atentat contra el ornato públic i deixar sense lucimiento la frontera del palau. Este pleit aniria lligat a la cessió del terreny i al domini de la part del solar en la plaça de Sant Marcelo.[9] La resolució judicial, de 1891, va reconéixer als propietaris una superfície de 800 m².[10]
.jpg){kind=link}
L'arquitecte va manar els plans en decembre de 1891 i va dedicar l'hivern a la preparació de l'obra. En l'arribada del bon temps, Gaudí es va traslladar a León en el seu equip de mestres i oficials,[5] a on no hi havia obrers especialisats, pero sí canteros que treballaven en la restauració de la catedral. Les obres varen començar el 4 de giner de 1892.[5] La construcció va estar rodejada d'intrigues i mals auguris, que Gaudí va resoldre demanant per escrit i firmats tots els informes tècnics contraris para, una volta terminada la casa, expondre'ls en un lloc visible del vestíbul.[11]
En qualsevol cas, Gaudí no disponia de molt temps per a enfrontar-se a les discrepàncies suscitades, per tindre-ho absorbit en Barcelona l'estudi de la nova estructura que pensava donar a la Sagrada Família i al colege de les Teresianas. Estes atencions li varen obligar a espayar les seues visites a l'obra, que suplia en eficàcia les més freqüents del seu encarregat Claudi Alsina,[7] portador de les seues instruccions. En l'equip figuraven ademés Antonio Va cantar, encarregat de la cantería; Mariano Padró, albañilería; i Juan Coll, fusteria. Per un atre costat, la fusteria de taller va ser encarregada a la firma barcelonesa Cases, Planes i Cía —posteriorment Cases i Bardés—; les columnes de fundició es varen encarregar a Fills d'Ignacio Damians, també barcelonesa; la porta principal de ferro forjat va ser elaborada pels tallers de Joan Oñós, també de la Ciutat Comtal; el reixat del sòtol, les baranes i el montacargas varen ser confeccionats per Kessler, Laviada i Cía., de Gijón; els sostres decorats eren de Germans Vila; i les reixes de les finestres del sòtol de Bernardo Valero, de León.[12]
La construcció es va concloure despuix de dèu mesos en novembre de 1892,[13] un fet notable pel grau d'elaboració artesanal que presenta en la majoria dels seus elements i que va sorprendre als lleonesos de l'época.[14] L'image de Sant Jorge i el dragó va ser colocada en posterioritat al fi de les obres, el 15 de novembre de 1893.[12]
Evolució posterior
[editar | editar còdic]
Al començament de el Plantilla:SIGLO, Mariano Andrés va comprar la part del negoci del seu soci als seus descendents, José i Aquilino Fernández Riu. Al seu decés en 1911, la propietat de la casa va passar en una mitat a la seua viuda, Leonarda Lescún Lubén, i l'atra mitat als seus fills, Mariano i Rogelia Andrés Lescún.[15]
En 1929, l'edifici va ser adquirit per la Caixa d'Aforros i Monte de León. La compra als hereus de Mariano Andrés es va fer per 750 000 pessetes.[15] En 1931, esta entitat va fer una chicoteta remodelació, en que es va suprimir el altillo de fusta del centre de la planta baixa i l'escala central, a l'hora que es varen substituir els mostradors de fusta per uns atres de marbre i cristal.[16]
Va haver una nova reforma en 1953, que va ser polèmica perque va trencar en el disseny original, puix va eliminar sèt dels vintihuit pilars del sòtol.[17][18] Es va encarregar la remodelació a l'arquitecte Luis Aparicio Guisasola, qui per a proporcionar més espai a la planta noble va suprimir les columnes per voltons metàlics horisontals; en el semisótano es varen forrar les columnes en plaques rectangulars de fusta, front a l'anterior fuste cilíndric metàlic; i, en la planta noble, es varen forrar les columnes en marbre blanc i es varen ocultar els capitells baix un fals sostre d'escayola.[19]
En el transcurs d'estes obres, en les que es pretenia substituir l'estàtua de sant Jorge per una de la Verge del Camí, patrona del Regne de León, es va trobar darrere de l'estàtua un tubo de plom que contenia una série de documents relatius a l'obra, com els plans de l'edifici firmats per Gaudí, el contracte de propietat del solar, l'acta de conclusió de les obres i uns periòdics locals.[5] En trobar-se els plans es varen poder atestar diversos elements proyectats per Gaudí que finalment no es varen eixecutar —l'arquitecte solia realisar numeroses modificacions sobre la marcha—, com una porta de fusta i unes balaustradas laterals en l'entrada principal, uns pilars de pedra en el reixat del fos arrematats per animals fantàstics i un chapitel poligonal en el torreón noreste.[20]
El 24 d'agost de 1969, la Casa Botins va ser declarada pel Decret 1794/1969 del Consell de Ministres com a Monument històric-artístic de caràcter nacional, junt en atres setze obres de Gaudí.[21]
L'edifici va ser propietat de Caixa León fins que esta va absorbir en 1990 a atres quatre caixes d'aforros i es va convertir en Caixa Espanya, entitat que sis anys despuix acometria novament obres de restauració en l'edifici per a tornar-ho al seu estat original.[17] Despuix d'estes obres, que li varen valdre el premi Europa Nostra en 1998,[22] l'edifici Botins es va convertir en la sèu de la caixa d'aforros. En la nova rehabilitació, realisada pels arquitectes Félix Compadre Díez i Mariano Díez Sáenz de Miera, es va procurar respectar al màxim el opus gaudiniano, a l'hora que es buscava conjugar en la mida de lo possible els valors físics de l'edifici en l'utilitat i la funcionalitat. Aixina, es varen recuperar els diversos elements originals suprimits o transformats en l'anterior reforma, a través de la seua reconstrucció o de la seua recuperació.[23]
Despuix de la fusió de Caixa Espanya i Caixa Duero es va crear en 2016 la Fundació Espanya-Duero i la Casa Botins va ser reconvertida en museu, el Museu Casa Botins Gaudí, l'inauguració dels quals es va produir el 23 d'abril de 2017. El nou museu va permetre la visita a l'edifici gaudiniano obert al públic per primera volta. En les seues sales s'exponen diversos objectes i obres d'art de la Fundació.[24] En 2018, la Fundació Espanya-Duero va canviar el seu nom per Fundació Obra Social de Castella i Lleó (Fundos).[25]
Descripció
[editar | editar còdic]
El proyecte de Gaudí consistia en un edifici a quatre vents d'estil neogótico, resolt en el seu inconfundible sagell moderniste, si be s'ha apuntat igualment certa influència renaixentista, donada certa similitut en el castell de Azay-li-Rideau (Indre i Loira).[26]
L'edifici va servir per a albergar en les seues plantes baixes (semisótano i baixos) els despachos i almagasens del negoci de teixits, mentres que disponia de vivendes en les plantes superiors: en la primera, els dos pisos dels propietaris i, en les tres superiors, pisos de lloguer (quatre per pis); per últim, s'ubica una andana —a on estava la vivenda del conserge—, en coberta a quatre alvertents.[27] Es tracta d'una doble coberta, ya que la seua altura equival a dos plantes, pensada com a aïllament de l'edifici i, al mateix temps, gràcies als seus lucernarios, com a entrada d'aire i llum en l'interior.[28]
La planta de l'edifici és trapezoidal, per la forma del solar.[29] Té quatre fronteres: nort, de 35,5 m; sur, de 28,5 m; est, de 25 m; i oest, de 20 m. Cada accés tenia una finalitat: la porta principal, en la plaça de Sant Marcelo, donava a la tenda i les oficines; la posterior, a l'almagasén; i, les laterals, als pisos.[29] Com a curiositat, cal senyalar que l'edifici té 365 finestres, com els dies de l'any.[30]
La construcció es va realisar en murs de sòlida cantería calcàrea, disposta en forma d'almohadillado.[31] La talla basta de la pedra dona a l'edifici un aspecte de rusticidad, lo que accentua la seua apariència historicista.[32]
Exterior
[editar | editar còdic]
La frontera principal és d'estil gòtic, ya que Gaudí va procurar que s'adaptara al seu entorn, especialment a la catedral i al palau dels Guzmanes. Aixina, va dissenyar les portes i finestres en arcs lobulados i va accentuar la horizontalidad de la frontera en rebancs ben marcats.[33] La porta és de ferro forjat, en un dovelaje heptalobulado,[34] a on destaca la figura d'un lleó, com a homenage a la ciutat.[35] Antigament tenia l'inscripció Fernández i Andrés en el tímpan, que va desaparéixer despuix de ser adquirida per Caixa León.[36]
Sobre esta porta es troba una escultura de Sant Jorge i el dragó, dissenyada en Barcelona per Llorenç Matamala i eixecutada in situ pel picapedrero Antonio Va cantar, de 2,9 m d'altura i realisada en pedra de Girona.[37] El model per al sant va ser el propi Matamala i, per al dragó, una de les gàrgoles de l'àbsit de la Sagrada Família. Damunt d'esta estàtua hi ha un rellonge.[33] L'estàtua original de sant Jorge va ser substituïda en 1956 per una rèplica tallada per Andrés Seoane sobre un buidat de Rafael García Morales.[38]
Les atres tres fronteres no tenen tants elements decoratius, si be conserven el caràcter monumental de l'edifici. La frontera posterior, encarada al nort, té 35,5 m d'ample, en una senzilla entrada que donava accés a l'almagasén, en rencs de finestres que varien de tamany segons l'altura. La frontera este medix 25 m d'ample, mentres que l'oest és la més estreta, en 20 m. Les portes d'estes fronteres donaven accés a les vivendes, en portes de fusta i uns arremates de ferro forjat en les inicials del propietari i del fundador de l'empresa, M-A (Mariano Andrés) i J-H (Juan Homs).[39]
Les finestres són de guillotina, en voladizos inclinats per a retindre la neu, molt freqüent en l'hivern lleonés.[40] Tots els finestrals són lobulados, llevat els de la crestería i els torreones superiors.[11]
L'edifici està flanquejat per quatre torres cilíndriques sobre ménsulas, arrematades en chapitelés de forma cònica fets de pissarra, que culminen en una penell —la més alta en forma de creu de Malta—.[29] El sostre és també de pissarra, en una estructura de configuració irregular basada en un disseny de paraboloide hiperbòlic. Presenta sis lucernarios per a donar llum als patis interiors, aixina com unes claraboyas per a l'andana i diversos fumerals de ferro. Les finestres tenen forma d'almena, reforçant l'image de castell medieval. L'arremate de la coberta està decorat en peces de pissarra que recorden les escamas d'un reptil, lo que pot sugerir el llom del dragó, seguint en la simbologia de l'estàtua de Sant Jorge i el dragó.[41]
La casa està rodejada d'un fos en reixa de forja, en un entramat d'espirals dispostes en forma de losange.[31] Gaudí va realisar el fos en unes sangues corregudes reblixes de mampostería hormigonada, com era costum en Catalunya, per lo que va rebre la crítica de varis ingeniers que alegaven que eixe sistema no era vàlit per a eixe terreny, per lo que la fonamentació corria greu perill. Va ser per estes crítiques per les que va expressar el seu famós comentari d'emmarcar els informes tècnics rebuts.[17]
Interior
[editar | editar còdic]
L'interior de l'edifici presenta un original concepte tècnic alié a qualsevol sistema de l'época, ya que Gaudí va ensajar unes tècniques innovadores que aplicaria posteriorment en la seua obra. En la planta baixa i en el semisótano va desenrollar una planta lliure, en substituir els tradicionals murs de càrrega per un conjunt de 28 pilars de fundició de 20 cm de diàmetro, que fan d'estos dos nivells uns espais diàfans en els que conseguix la màxima utilitat espacial, a l'hora que procura un millor allumenament natural i renovació de l'aire. Tot això li permetria aplicar la mateixa fòrmula en la casa Milà, encara que esta volta en pilars de pedra.[42]
Per a una major racionalitat en l'us de l'espai, Gaudí va dividir les plantes interiors en 96 mòduls (12 en les fronteres llargues i 8 en les curtes), en lo que va crear una retícula que li permetia alinear les parets, colocar els pilars i situar els buits d'escala i els patis de llums.[43]
Front a l'estil gòtic de la frontera, en l'interior va dissenyar uns acabaments del més pur estil moderniste, a on destaquen els treballs en ebanisteria, les vidrieres, els esgrafiados i els components de forja de ferro, com a baranes, tiradors i espilleres, els quals aúnan funcionalitat i estètica.[43] En la planta noble hi ha unes vidrieres que representen els Partits Judicials de León, l'Aforro, l'Indústria, el Comerç, el Treball i l'Agricultura, aixina com l'escut de León repetit onze voltes, obra original de David López Merille restaurada en 1996 per Luis García Esquerrer.[44]
L'edifici conta en sèt pisos: el semisótano servia d'almagasén; la planta baixa albergava el local comercial, flanquejada de dos vestíbul d'accés a les plantes superiors, en una altura de 4,80 m; la planta principal estajava les vivendes dels propietaris, en una altura de 3,37 m; posteriorment hi havia tres plantes en pisos de lloguer, de diverses altures (2,57 m, 2,59 m i 2,55 m); per últim, el sotabanco feya d'andana i estajava la vivenda del porter, en una altura corresponent a dos pisos.[45]
Les dos plantes de zona comercial varen ser concebudes com a àmplies naus, en un espai únic que permetia total llibertat de moviment i de distribució de l'espai. Va cobrir els sostres en jácenas de ferro i voltes tabicadas de rajola, seguint la tècnica de la volta catalana. Els pilars són de ferro en abdós nivells, pero, aixina com en el semisótano són simples, en la planta baixa estan arrematats per capitells de pedra, de forma octogonal. Les dos plantes estan perfectament allumenades i ventilades, el semisótano gràcies al fos que rodeja l'edifici i la planta baixa gràcies a la seua altura i els amplis finestrals.[46]
Les vivendes destaquen pel seu lux i confort, ya que Gaudí va cuidar al màxim tots els detalls. La planta principal albergava les cases dels propietaris: l'oriental, la de Simón Fernández i, l'occidental, la de Mariano Andrés. El restant estava destinat a lloguer, en una distribució en totes elles entorn a les caixes d'escala, en les estàncies principals de cara a les fronteres, per a aprofitar la llum natural, i les secundàries encarades als patis de llums. Per a les portes va utilisar un sistema de doble va, un sistema inèdit en el León de l'época, mentres que els sostres del pis principal els va recobrir d'artesonados d'estil renaixentiste. L'edifici conta en dos escales de veïns, una en cada frontera lateral, en buits amplis i ben allumenats, aixina com un disseny ergonòmic en els pasamanos i escalons baixos i amples per a garantisar la seua comoditat.[47]
El sotabanco o andana té una superfície de 210 m², concebut com un espai multifuncional que, ademés de contindre trasters i la vivenda del porter, servia de cambra tèrmica de l'edifici, ya que la seua doble altura aïllava de l'exterior. Té forma abuhardillada, formada per voltons i làmines de fusta, si ben l'entramat original va tindre que ser substituït en 1994 per la seua deterioració. En eixa data es varen substituir també els finestrals de l'andana, aixina com els de els patis de llums, en uns dissenys abstractes de José Fernández Castrillo. Es destina a sala polivalent.[48]
Museu
[editar | editar còdic]
El Museu Casa Botins Gaudí està estructurat en diverses zones: el pis baix acull una exposició sobre l'història de la Casa Botins, mentres que la segona planta alberga una colecció de mobles de l'época, alguns originals de la pròpia casa, incloent una cuina en mobiliari de llavors i una consulta de dentista. La tercera planta alberga la pinacoteca, en obres d'art de la fundació Fundos —considerada la colecció privada més rellevant de Castella i Lleó—, entre les que destaquen obres de Vicente López, Raimundo de Madrazo, Ramón Casas, Joaquín Sorolla, José Cusachs i José Gutiérrez Solana, aixina com una edició original de la série Els caprichos de Goya i una colecció de xilografias sobre la Divina Comèdia de Salvador Dalí. També hi ha una representació d'obres d'artistes castellà-lleonesos, com José Vela Zanetti, Modest Flames Gil i Luis García Esquerrer.[49] Aixina mateix, alberga obres d'artistes més contemporàneus, com Eduardo Chillida, Antonio Saura, Fernando Zóbel, Pablo Palazuelo, Antoni Tàpies, Luis Feito, Miguel Ángel Campano, José Cavaller o l'Equip Crònica.[50]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Segons una atra versió, el llinage original seria Botinás o Botinàs.Plantilla:Harv
- ↑ Lucas del Ser, Carmelo de: Catalans en León. Juan Homs i Botins. El comerciant que va donar nom a l'edifici de Gaudí en León. Noves Iniciatives, revista de Caixa Espanya, número 20, corresponent a octubre-novembre-decembre de l'any 2002, pàgines 42-47.
- ↑ Bergós i Massó, 1999, p. 56.
- ↑ Caruncho, 2020, p. 11.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Caruncho, 2020, p. 13.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Bassegoda i Nonell, 1989, p. 327.
- ↑ L'edifici Gaudí de León. Casa Botins.Caixa Espanya.
- 93-94.
- ↑ 7,0 7,1 Algorri García, 2000, p. 46.
- ↑ Regàs, 2009, p. 85.
- ↑ AA.VV., 2000, pp. 95-96.
- ↑ AA.VV., 2000, pp. 99-100.
- ↑ 11,0 11,1 Regàs, 2009, p. 86.
- ↑ 12,0 12,1 Bassegoda i Nonell, 1989, p. 328.
- ↑ Algorri García, 2000, p. 47.
- ↑ «Casa Botins. Història i senyes d'Interés». Consultat el 28 de juny de 2009.
- ↑ 15,0 15,1 AA.VV., 2000, p. 104.
- ↑ AA.VV., 2000, pp. 111-112.
- ↑ 17,0 17,1 17,2 «La Casa Botins, un edifici genuinamente gaudiano». Archivat des d'el original, el 3 de febrer de 2012. Consultat el 28 de juny de 2009.
- ↑ «Gaudí;Obra fòra de Catalunya: León (Espanya) / Casa Botins». Consultat el 28 de juny de 2009.
- ↑ AA.VV., 2000, pp. 112-114.
- ↑ Caruncho, 2020, p. 18.
- ↑ AA.VV., 2000, p. 25.
- ↑ «Concessió del Premi Europa Nostra a Caixa Espanya per la rehabilitació de tan singular edifici, (1998).». Archivat des d'el original, el 21 de decembre de 2009. Consultat el 27 de juny de 2009.
- ↑ AA.VV., 2000, p. 117-120.
- ↑ Rut de les Heras Bretín. «[1]». Consultat el 9 d'abril de 2017.
- ↑ «[2]». Consultat el 7 de novembre de 2019.
- ↑ Caruncho, 2020, p. 33.
- ↑ Caruncho, 2020, p. 17.
- ↑ Giralt-Miracle, 2012, p. 135.
- ↑ 29,0 29,1 29,2 Regàs, 2009, p. 87.
- ↑ Caruncho, 2020, p. 32.
- ↑ 31,0 31,1 Crippa, 2007, p. 37.
- ↑ Estévez, 2011, p. 89.
- ↑ 33,0 33,1 Regàs, 2009, p. 90.
- ↑ Estévez, 2011, p. 90.
- ↑ Regàs, 2009, p. 91.
- ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 329.
- ↑ Bassegoda i Nonell, 2002, p. 155.
- ↑ «L'edifici Gaudí de León (Casa Botins)». www.saber.es. Archivat des d'el original, el 17 de juliol de 2013. Consultat el 24 de giner de 2016.
- ↑ Caruncho, 2020, pp. 46-49.
- ↑ Bassegoda i Nonell, 1989, p. 331.
- ↑ Caruncho, 2020, pp. 60-61.
- ↑ AA.VV., 2000, p. 40.
- ↑ 43,0 43,1 Regàs, 2009, p. 89.
- ↑ AA.VV., 2000, p. 157.
- ↑ Caruncho, 2020, pp. 68-69.
- ↑ Caruncho, 2020, pp. 72-73.
- ↑ Caruncho, 2020, pp. 76-79.
- ↑ Caruncho, 2020, p. 92.
- ↑ Caruncho, 2020, pp. 88-89.
- ↑ «La colecció». Consultat el 18 d'agost de 2025.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- AA.VV. (2000). L'edifici Gaudí de León. Casa Botins, León: Caixa Espanya. ISBN 84-87739-86-5.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAlgorri García2000">Algorri García (2000). León, Caixco Antic i Eixample; Guia d'Arquitectura, Colege Oficial d'Arquitectes de León. ISBN 84-607-1207-9.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBassegoda i Nonell1989">Bassegoda i Nonell, Joan (1989). El gran Gaudí, Sabadell: Ausa. ISBN 84-86329-44-2.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBassegoda i Nonell2002">Bassegoda i Nonell, Joan (2002). Gaudí o espai, llum i equilibri, Madrit: Criteri. ISBN 84-95437-10-4.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBergós i Massó1999">Bergós i Massó (1999). Gaudí, l'home i l'obra (en català), Barcelona: Lunwerg. ISBN 84-7782-617-X.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCaruncho2020">Caruncho (2020). Casa Botins, Barcelona: Dos d'Art Edicions. ISBN 978-84-9103-190-1.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCrippa2007">Crippa (2007). Gaudí, Köln: Taschen. ISBN 978-3-8228-2519-8.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFEstévez2011">Estévez (2011). Arquitectura de Gaudí, Madrit: Tikal. ISBN 978-84-9928-106-3.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGiralt-Miracle2012">Giralt-Miracle (2012). Gaudí essencial, Barcelona: La Vanguardia Edicions S.L.. ISBN 978-84-96642-73-7.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRegàs2009">Regàs (2009). Obra completa d'Antoni Gaudí, Barcelona: Dos d'Art Edicions. ISBN 978-84-96783-42-3.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Casa Botins.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Casa Botines» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Obres d'Antoni Gaudí
- Arquitectura modernista de Castella i Lleó
- Monuments de León
- Bens d'interés cultural de la província de León
- Arquitectura en Castella i Lleó en el sigle XIX
- Arquitectura d'Espanya de 1894
- Antics bens de la Llista Indicativa d'Espanya
- Patrimoni de l'Humanitat