Filip II (en grec: Φίλιππος Βʹ ὁ Μακεδών [Phílippos II ho Makedṓn], 382 - 336 a. C.) va ser rei de Macedònia des de 359 a. C. —si ben no va desposseir al seu nebot Amintas IV, llegítim rei, fins al 355 a. C.— fins al seu assessinat en 336 a. C. Ellarc regnat de Filip II marca la madurea del regne de Macedònia i la seua conversió en una potència d'àmbit panhelénico. baix el seu govern es va millorar l'organisació de l'Estat, es va crear un nou tipo d'eixèrcit i es va produir l'ascens del regne de Macedònia, que va establir un nou marc de relacions en la Hélade i va aplegar a controlar la major part del món grec, incloses algunes ciutats d'Àsia Menor, fins a llavors dominades pel Imperi persa aquemènida. Despuix de la mort de Filipo, esta expansió seria continuada pel seu fill i hereu en el tro, Aleixandre Magne. El seu nom en grec era Φίλιππος Β', que prové del grec antic Φίλος (talls): ‘amic’; i ἵππος (ippos): ‘cavall’.

Filip II de Macedònia
Per al rei seléucida homònim, vore: Filip II Filorromano.

Biografia

Naixcut en Pella, Filipo era el fill més jove d'Amintas III (393-370/369 a. C.) i Eurídice I. Quan els iliris varen derrotar als macedonis i els varen impondre el pagament de tributs, Filipo, que llavors tenia 14 anys, va ser capturat com a garantia i confiat als tebanos.[1] Filipo va permanéixer com rehé en Tebes, per llavors la polis hegemònica en Grècia, durant tres anys[2] (368-365 a. C.) En eixa época Filip II va rebre educació militar i diplomàtica d'Epaminondas i va viure en Pamenes de Tebas, un entusiasta defensor del Batalló Sagrat de Tebas. En 364 a. C. Filipo va tornar a Macedònia, participant en assunts de govern. A raïl de la mort dels seus germans majors, els reis Alejandro II i Perdicas III, el poder va passar a mans de Filipo. No se sap si va actuar primer com regente del seu nebot Amintas IV, fill de Perdicas III i hereu llegítim al tro, i solament més tart va ser aclamat rei (Justino, VII, 5, 9-10), o si, davant la joventut d'Amintas (cinc anys) i vista la greu crisis que es cernía sobre Macedònia, va anar directament nomenat rei (Diodoro, XVI, 2, 1). En tot cas, el príncip Amintas va permanéixer al costat del seu tio durant tot el seu regnat, rebent honors i alcançant importants posicions.

  • Filipo va tindre que fer front a varis pretenents al tro:
  • Pausanias, possible germà d'Argeo,[3] antic pretenent baix la regència de Ptolomeo d'Aloro (368 a. C.), recolzat pel rei tracio Berisades.
  • Arquelao, fill illegítim d'Amintas III i la seua primera esposa Gigea, recolzat pels seus germans Arrideo i Menelao.
  • Filipo va conseguir eliminar a tots els pretenents al tro. Argeo va usar un eixèrcit de mercenaris i, ajudat per exiliats macedonis i algunes tropes atenencs, va fer un intent per a ocupar Egas, pero va ser rebujat. A la seua retirada a Metone, Pieria, va ser interceptat per Filipo i derrotat.[4] Pausanias va perdre el respal dels tracios, comprats per Filipo,[4] i Arquelao va ser eliminat i els seus germans varen fugir de Macedònia cap a Olinto. Filipo va quedar llavors com a únic governant. En el 339 a. C. quan Filipo retornava a Macedònia, despuix de la campanya escita contra Atees, la tribu tracia de Tribalios li va impedir el pas exigint-li una part del botí. Va sorgir una disputa i despuix una batalla, en la que Filipo va rebre una notòria ferida penetrant de llança en la seua cama, que va ser casi fatal i ho va deixar agarre 3 anys abans del seu assessinat en 336 a. C. com referixen Justino, Demóstenes,[5] Plutarco i Ateneu.[6]

El seu eixèrcit

 
L'estrela Argéada, símbol de la dinastia del mateix nom.
Artícul principal → Eixèrcit macedoni.


En els seus tres anys d'estància en Tebes, Filipo va estudiar de prop els eixèrcits grecs i la seua política. Es va donar conte de que la nova tàctica de la ruptura que s'ensenyava als soldats, basada íntegrament en la falange, podia millorar-se molt. En el camp polític va percebre que Tebas ya no era la ciutat forta davant Atenes, que es debilitava i deixaria de dominar. L'idea d'este rei era aplegar a l'unitat política de tots els pobles grecs baix el seu mando. El seu primer comés va ser organisar un bon eixèrcit, competent, disciplinat i numerós, capaç d'enfrontar-se en els més grans pobles d'aquell món conegut, capaç de dominar-ho, com ho va fer, a lo llarc de dos sigles. Filipo va preparar l'eixèrcit no en mercenaris, sino en els seus súbdits, per al posterior triumfo d'Aleixandre Magne, de la mateixa manera que Cayo Mario va preparar en Roma l'eixèrcit que faria triumfar a César. El biógraf grec Plutarc (c. 46-125 d. C.) escriuria sigles més tart sobre esta coincidència en el seu gran obra Vides parals. El rei proporcionava les armes:

  • Filipo va reorganisar l'eixèrcit de Macedònia, que fins a llavors es basava en la cavalleria, integrada a la seua volta per la noblea. Va aumentar el número d'infants, es va preocupar pel seu equipament i els va dotar d'un arma nova, la sarissa. Va crear la falange, cos concentrat d'infanteria format per 16 files de soldats, les sis primeres files baixaven la sarissa per a entrar en combat. Els flancs estaven protegits per la cavalleria.
 
Image d'un mosaic romà en el que apareix la falange macedònia lluitant en la Batalla d'Issos.

Es componia de:

  • Cavalleria pesada (formada per la noblea). Els reis macedonis posseïen una tropa de ginets nobles que formaven el seu escolta, cridats hetairoi (companyers del rei). Filipo va organisar al seu modo eixa cavalleria i els va donar a tots les mateixes armes: coraza metàlica, javalina i espasa. Eren en total 800 hòmens i la seua especialitat era la càrrega frontal.
  • Cavalleria llaugera. Era l'encarregada d'iniciar el combat i recolzar a la falange atacant els flancs enemics.
  • Infanteria, formada per la massa del poble i els hipaspistas -infanteria llaugera-.
  • Falange, a on estaven els hòmens més robusts. Estava formada per guerrers armats en llances, que entrabar en combat de forma frontal i sense separar les llínees. En Filipo varen adquirir tanta importància que els va denominar pezhetairoi (companyers a peu del rei). Al principi este eixèrcit ho componien 10 000 soldats. Poc a poc va ser aumentat i va alcançar els 30 000 efectius. Va aplegar a ser molt superior als demés eixèrcits dels distints pobles grecs, sent no solament superior en número de contingents, sino en aspectes fonamentals com l'organisació i la disciplina.
  • Filipo sabia que els grecs s'havien anat relaixant en les seues costums i per tant va tractar de corregir els fallos i errors. Els soldats grecs temien les grans marches, mai es posaven en campanya si no era primavera, duyen molts carros i servents en si, lo que feya que s'ompliren els camps i retardaren les marches. Des d'un principi, Filipo va obligar als seus soldats a caminar 50 km diaris duent les seues armes i impedimentas, va prohibir dur vehículs i solament va consentir un sirviente per cada 10 hòmens i un també per a cada ginet. Ademés va fer campanyes en hivern. Era molt rígit i contava en la disciplina per damunt de tot. Per a la lluita en el camp de batalla es colocaven en falange, que era la massa regular. La falange no era un invent de Filipo, ya existia entre els grecs, pero ell va saber perfeccionar-la. La falange macedònia constava de 16 files d'hòmens armats en la sarissa. Els de les 6 primeres files sostenien en les dos mans la llança en direcció a l'enemic. Per davant d'ells anaven aguaitant les llances de les files dels que estaven darrere, de manera que la formació quedava aixina:
  • En la primera fila la llança o sarissa alvançava 6 metros (6,5 m, a voltes).
  • La segona fila sobrepassava la seua llança en 5 metros a la primera.
  • La tercera sobrepassava en 4 metros.
  • La quarta sobrepassava en 3 metros.
  • La quinta en 2 metros.
  • La sexta en 1 metro. Les últimes files sostenien la seua llança cap a dalt, es mantenien a l'expectativa i cobrien baixes. En cas necessari, les huit últimes files feyen front al costat opost, tornant l'esquena als seus companyers. Llavors es formava una agrupació impenetrable. La falange era una massa pesada, de moviments llents, que solament podia maniobrar en pla. Per a moviments ràpits, escalar altures i atrincheramientos, Filipo contava en infants que duyen un escut chicotet i armes llaugeres. Una atra qüestió de la que es va ocupar el rei va ser de la maquinària de guerra, que va aplegar a ser la més completa que els historiadors hagen conegut fins ara. S'amprava per a sitiar ciutats i constava de catapultes (que llançaven grans pedres i tizones encesos) i torres mòvils per a alcançar les muralles. En este eixèrcit tan preparat i tan ben equipat Aleixandre Magne va poder realisar els somis del seu pare Filipo: conquistar Pèrsia.
 
Extensió del regne de Macedònia a la mort de Filipo.

  Ciutat (data d'ocupació)
  Guarnició macedònia
  Batalles importants
  •  Regne de Macedònia
  •  Territoris depenents
  •  Territoris dels molosos
  •  Tessàlia
  •  Membres de la lliga de Corinto
  •  Estats neutrals
  •  Imperi Persa
  • Les primeres campanyes militars

    Les seues idees expansionista de Macedònia i la seua capacitat militar pronte li varen dur a conseguir grans èxits. Immediatament va assentar el poder de la monarquia macedònia tant dins com fòra de les seues fronteres. En l'interior, va acabar en els pretenents que li veen com un usurpador i va dominar els príncips de les regions altes (Lincestis, Elimia i Oréstide). En l'exterior, va véncer a peonios i iliris[7] en 358 a. C., en lo que Filipo va estendre els seus dominis terra adins fins al llac Lignitis.[4]

    Despuix va aprofitar la guerra social (o Guerra dels Aliats) de 357-355 a. C. per a expandir-se. En 357 a. C. va prendre la colónia ateniense d'Anfípolis,[4] que controlava les mines d'or del mont Pangeo, retenint-la a pesar de les promeses de tornar-li-la als atenencs. Eixe mateix any, Filipo es va casar en la princesa Olimpia d'Epir, filla del rei de Molosia.[8]

    En 356 a. C. va conquistar Pidna,[4] i a continuació Potidea,[9] ciutat que va entregar a la Lliga Calcídica en contra dels interessos d'Atenes.[4] Despuix de derrotar a una coalició de tracios, iliris i peonios,[10] Filipo es va sentir lo suficientment fort com per a postergar al seu nebot, deixar-se de ficcions i proclamar-se rei de Macedònia, en el nom de Filipo II.

    Regnat de Filip II

    En el mateix 355 a. C. va conquistar la ciutat de Crénidas (a la que va batejar en el seu nom cridant-la Filipos o Filípolis) prop de la costa de la mar Egea, a la vora del riu Hebro i a l'atre costat de la zona minera del mont Pangeo. Des d'esta ciutat podia tindre el control absolut de la producció d'or i a partir d'eixe moment, Filipo va poder acunyar moneda en este metal i en ella va organisar una gran força de mercenaris.[4]

    També va atacar Abdera i Maronea, en la costa de Tràcia, ciutat que abans havia pertanygut a Atenes. En la conquista de Metone, en la que Filipo va perdre l'ull dret,[8][11] va finalisar la primera fase d'expansió per la costa (354 a. C.). Aliat en els Alévades de Larisa, va intervindre en Tessàlia,[12] a on va prendre el port de Págasas.[13] No obstant, quan els tirans de Tessàlia varen cridar en el seu axilio als focidios, Filipo va ser derrotat per Onomarco en dos ocasions (353 a. C.). Posteriorment, en la cridada batalla del Camp de Safrà, en 352 a. C., Filipo va aniquilar per complet a les huestes d'Onomarco, qui va morir penjat, mentres que es varen tirar a la mar 3000 presoners.[14] Com a conseqüència de la derrota, els tirans Licofrón i Pitolao varen ser expulsats definitivament de Feras[15] i Filipo va reorganisar Tessàlia.[16]

    No obstant, no va poder penetrar en la Grècia central per a seguir combatent als focidios, en estar bloquejades les Termòpiles pels atenencs.[16] Llavors, es va retirar cap a Macedònia,[16] i cap al nordest despuix, estenent la seua àrea d'influència i sometent les ciutats costeres gregues del Mar Negra fins al riu Hebro (352-351 a. C.). El seu següent atac ho va llançar en 350 a. C. sobre la península Calcídica,[17] en la que fins a llavors havia mantingut relacions amistoses, l'excusa va ser la petició a la lliga per a que entregara a Menelao i Arrideo, hemanastros de Filipo i que havia ajudat al seu germà Arquelao en el seu intent d'usurpar el tro macedoni. La resposta negativa de la Lliga va desembocar en la guerra.[18] Va sincronisar la campanya en un tumult que va instigar en Eubea per a impedir l'intervenció ateniense. Eixe mateix any va conquistar Estagira, i en el 348 a. C. va destruir la seua principal ciutat, Olinto, en lo que la Calcídica va quedar somesa al domini macedoni. En Macedònia i les regions adjacents consolidades, Filipo va celebrar un festival olímpic en honor als deus en convits i competicions en Díon.[19]

    Estos fets varen provocar que en Atenes s'escomençara a parlar de pau, encara que encara predominara la tendència favorable a la guerra, per lo que Filipo va esperar a la primera ocasió favorable. Esta es va donar en 347 a. C., en motiu del final de la tercera guerra sagrada: els beocios varen cridar en el seu auxili al poderós Filipo,[20] qui va acodir immediatament. En conseqüència, els focidios varen apelar novament a Atenes i Esparta. No obstant, aprofitant les disensions internes dels focidios, Filipo va aplegar a un acort en el seu cap Faleco, el fill d'Onomarco, que s'havia apostat en les Termòpiles en un eixèrcit mercenari. Faleco va deixar passar a Filipo i es va retirar al Peloponés.[21] Aixina, en 346 a. C., les ciutats de Fócida varen ser arrasades,[22] Fócida va ser expulsada de l'Anfictionía de Delfos, i els seus vots varen passar a Filipo, que va ser admés en la mateixa en lo que va adquirir una sòlida posició de poder i prestigi en el món grec.[23] Filipo va aprofitar la seua posició en la Anfictionía per a dominar els assunts de Grècia i tindre el control de l'Oràcul de Delfos, de suma importància per a qualsevol decisió militar o política que calguera prendre.[24]

    A Atenes no li va quedar una atra solució que la pau, que va solicitar al monarca macedoni per mig de Filócrates. En ella es garantisava a cada part els seus territoris conquistats, i s'establia una aliança defensiva,[25] lo que va donar ocasió a l'orador Isócrates per a exhortar a Filipo a dirigir els seus eixèrcits contra els perses.[26]

    A pesar de les advertències de Demòstenes, els atenencs varen deixar fer a Filipo, que va consolidar la seua influència en Grècia i va reconéixer l'independència de Messènia i Arcàdia. Al mateix temps, va assentar els seus dominis en Ilíria, va reorganisar de nou Tessàlia[27] (343-342 a. C.), va intervindre en Epir, expulsant a Arribes i entronisant a Alejandro d'Epir,[28] També va negociar un acort secret en Hermias, tirà d'Atarneo, assistit per Aristòtil, en l'objecte de tindre un cap de pont en cas d'invadir Àsia.[29][30] Per una atra part, en 342 a. C. va alvançar per Tracia per a conquistar els districtes més orientals del Hebro i va obligar a sometre's al príncip Cersobleptes[31][32] dels odrisios.

    • Demóstenes ansiava la guerra contra els macedonis, considerats uns bàrbars, i en els seus discursos solivianta i prolonga l'enemistat d'Atenes en Macedònia: són les famoses Filípicas. L'expansió macedònia en la regió dels Estrets va alarmar als atenencs, que, conduïts per Demóstenes, varen declarar la guerra a Filipo (340 a. C.). Est va començar els seges de Perinto (340 a. C.) i Bizanci (339 a. C.), fracassats per la seua carència de forces navals, i va vore temporalment compromesa la seua influència en tota Grècia.[33] Un atre enfrontament que va tindre lloc en eixe any va ser contra Atees, rei dels escites.[34] No obstant, va aprofitar la quarta guerra sagrada per a decidir el conflicte en terra. Nomenat hegemon de la Anfictionía, Filipo va penetrar en la Grècia central i va véncer en la batalla de Queronea (338 a. C.) als tebanos i atenencs aliats.[35] En esta batalla, el seu fill Alejandro, de 18 anys d'edat, va portar a terme la seua primera acció militar.[36]

    Despuix d'esta gran victòria, Filipo va demostrar un gran saber polític al no humiliar als vençuts. El macedoni va instaurar la seua hegemonia sobre Grècia, constituint la Lliga de Corinto[37] (337 a. C.), que incloïa a tots els Estats grecs, a excepció d'Esparta. La Lliga garantisava la pau general, l'autonomia interna de cada membre, salve per a reprimir revolucions, i una aliança perpètua baix el mando de Filipo, a qui la Lliga va concedir el mando de la guerra contra Pèrsia. Mentres es realisaven els preparatius de l'expedició, en l'enviament d'un eixèrcit a Àsia Menor baix el mando de Parmenión i Nuga-ho,[38] Filipo va ser assessinat.

    Mort de Filip II

    En l'any 337 a. C., Filipo es divorcia d'Olimpia. La seua intenció era tornar-se a casar en una noble macedònia, Eurídice, neboda del general Nuga-ho. Per a aplacar el descontent dels nobles de Molosia (d'a on era Olimpia), trama un matrimoni de conveniència entre la seua pròpia filla Cleopatra i un germà d'Olimpia, Alejandro d'Epir, que era rei vassall en Molosia. Per a la boda es varen organisar grans festes en Egas (primera capital de l'antiga Macedònia). Des de l'amanecer alvançaven en processó solemne les estàtues dels dotze deus assentats en trons luxosos molt adornats. Una estàtua feya la número tretze: era la efigie del gran Filipo. Va haver un gran convit i a continuació tots es varen dirigir al teatre per a terminar allí el agasajo. Va aplegar Filipo, que s'havia vestit de blanc per a l'ocasió, i quan es disponia a entrar en el recint sense guardaespales (resaltant davant els diplomàtics grecs ahí presentes la seua rodalia al poble), se li va abalançar un jove noble macedoni i li va ferir en un costat. Va morir a l'instant allí mateix. L'assessí es dia Pausanias,[39] un dels seus sèt guardaespales. L'assessí immediatament va intentar escapar i alcançar als seus companyers en la conspiració, que li esperaven en cavalls en l'entrada d'Egas. Va ser perseguit per tres guardaespales de Filipo i va morir a les seues mans.[40]

    Les raons per a l'acció de Pausanias són difícils de respondre completament, ya que existix controvèrsia inclús entre els historiadors antics. L'únic relat contemporàneu que ha aplegat és el d'Aristòtil, que comenta que Filipo va ser assessinat perque Pausanias havia segut ofés prèviament pels seguidors del general Nuga-ho, sogre del rei. Cinquanta anys més tart, l'historiador Clitarco d'Aleixandria va ampliar i va embellir l'història. Sigles més tart la seua versió seria narrada per Diodoro Sículo i per tots els historiadors que es varen basar en Clitarco. En ellibre setze de l'història de Diodoro, Pausanias hauria segut un amant de Filipo, que hauria tingut un atac de celosies quan Filipo va canviar les seues preferències per un atre home més jove, també cridat Pausanias. Els seus intents per conseguir al jove acabarien fent que este se suïcidara, lo que duria a que el seu amic Nuga-ho es enemistase de Pausanias. Nuga-ho acabaria venjant-se invitant a Pausanias a sopar, emborrachant-li i sometent-li a abusos sexuals. Quan Pausanias va acodir a Filipo, el rei es va vore incapaç de castigar a Nuga-ho, ya que estava a punt d'enviar-li a Àsia en Parmenión per a preparar l'invasió. També s'havia casat en la neboda o filla de Nuga-ho, Eurídice. En lloc d'ofendre a Nuga-ho, Filipo va tractar de compensar a Pausanias ascendint-li dins de la guàrdia real. No obstant, sembla que el desig de venjança de Pausanias hauria donat un gir contra l'home que no havia complit en venjar el seu honor ferit, per lo que va planejar matar a Filipo.[41]

    L'historiador Marco Juniano Justino sugerix que Alejandro o la seua mare Olimpia eren coneixedors de l'intriga, o inclús els instigadors. Segons pareix, segons este historiador, Olimpia hauria agraït a Pausanias la seua acció posant una corona damunt del cos de l'assessí, erigint un monument en la seua memòria i ordenant sacrificis anuals en el seu honor.[42]

    Molts historiadors moderns entenen que tots els relats són improvables. En el cas de Pausanias, el motiu que s'alega per al crim sembla molt forçat. Per un atre costat, l'implicació d'Alejandro i d'Olimpia tira dubtes: actuar com se supon que varen fer hauria requerit actuar directament contra la màquina militar, que era lleal a la persona de Filipo. Lo que sembla que s'arreplega en estes històries són les sospites naturals que recauen en els principals beneficiaris de l'assessinat. Podria inclús haver part de propaganda escampada pels enemics polítics dins dels relats posteriors a l'acontenyiment, i més tenint en conte que Nuga-ho seria posteriorment eixecutat en la consolidació del poder per Alejandro despuix de l'assessinat. Per tot això, els historiadors de tots els temps han barallat moltes teories sobre el cas. Lo primer que han fet sempre ha segut preguntar-se quí eixia beneficiat en la mort de Filipo, pero esta pregunta té moltes rèpliques. Varis personages varen poder estar implicats, com per eixemple:

    Cada autor presenta la seua tesis i les seues teories, pero l'assessinat de Filipo seguix sent un misteri. Per a evitar caure en el vici de la soberba, el rei Filipo de Macedònia, va situar un esclau a la porta del seu dormitori que cada matí li dia: "Alça't, rei, i pensa que no eres més que un miserable mortal". De forma pareguda, els emperadors romans es feyen acompanyar en els seus triumfos d'un siervo que els dia: "Recorda que eres solament un home".

     
    Retrate de Filip II de Macedònia en una medalla de la victòria (niketerion) d'el II a. C.

    Matrimonis i descendència

    Primer matrimoni

    En Audata, princesa ilíria.[43]

    Fills:

    Segon matrimoni

    En Fila, germana de Derdas, procedent d'Elimea.[43]

    Sense descendència.

    Tercer matrimoni

    En Nicesípolis de Feres (Tessàlia), d'a on va nàixer Tesalónica de Macedònia.[43] La seua mare va morir als pocs mesos de tindre-la, i la seua madrastra, Olimpia d'Epir, és qui es va ocupar tant de la seua educació com de la seua criança, com si es tractara de la seua pròpia filla, ya que segons pareix Olimpia i Nicesípolis eren bones amigues.

    Quart matrimoni, aproximadament en 358 a. C. En Filina, que provablement fora una noble de Tessàlia de la família dels Alévades, encara que atres fonts senyalen que era una ballarina[44] o inclús una prostituta.[45] D'esta relació va nàixer Filip III de Macedònia cridat també Filipo Arrideo,[43] qui a causa d'una maltia tenia disminuídas les seues facultats mentals.[45]
    Quint matrimoni (357 a. C.)

    En Polixena, qui despuix va tornar a modificar el seu nom per Olimpia d'Epir en nàixer Alejandro III en 356 a. C. en homenage a la gran batalla en la que Filipo II va véncer en el mont Olimp per a dita data. Fills:

    Sext matrimoni (339 a. C.)

    En Meda d'Odesa, princesa tracia, filla del rei Cotelas de la tribu dels getas.[43]

    Sèptim matrimoni (337 a. C.)

    En Cleopatra (coneguda històricament com Cleopatra Eurídice de Macedònia), neboda d'un noble cridat Atalo, pertanyent a la noblea macedònica de Pela, la ciutat capital durant el regnat de Filipo II. Fills:

    Despuix de l'assessinat de Filip II, Cleopatra i Europa varen ser assessinades presuntament per orde d'Olimpia, la mare d'Aleixandre Magne, mentres l'assessinat de Carano, en cas que este existira, s'atribuïa al mateix Aleixandre Magne, a qui també es considerava responsable de l'assessinat d'atres familiars de Cleopatra.[47]

    Alguns autors antics atribuïen també a Filipo la paternitat de Ptolomeo I Sóter, fundador de la dinastia ptolemaica, que ho hauria tingut en una concubina.[48] No obstant, els historiadors moderns consideren estos rumors com a falsos, senyalant que la mare de Ptolemeu, Arsínoe, pertanyia a una família noble.[49]

    Per una atra part, els restants òsseus i l'aixovar funerari d'una dòna trobats en la antecámara de la tomba de Vergina que s'atribuïx a Filip II han dut a alguns investigadors a formular l'hipòtesis de que l'identitat d'esta dòna podria correspondre a una atra esposa de Filip II: una princesa escita de nom desconegut filla del rei Atees, encara que esta no és mencionada en les fonts antigues i atres historiadors han apuntat la possibilitat d'identificar estos restants en la ya mencionada Meda d'Odesa, la princesa tracia.[50]

    Investigacions arqueològiques

    Artícul principal → Gran Túmulo de Vergina.
     
    Entrada al Gran Túmulo, Museu Arqueològic de Vérgina.

    El 8 de novembre de 1977, l'arqueòlec grec Manolis Andronikos va trobar, entre atres tombes, un sepulcre real intacte en la necròpolis de l'antiga Vergina en la prefectura d'Emacia.[51] Els descobriments que es varen fer en esta tomba varen ser mostrats al públic en una exposició itinerant cridada La Busca d'Alejandro, que es va mostrar en quatre ciutats d'Estats Units entre 1980 i 1982. Si ben inicialment es varen identificar com a pertanyents a Filipo II, Eugene Borza i atres historiadors han sugerit que la tomba realment pertanyguera al seu fill, Filipo Arrideo. Les discussions sobre el particular a sovint se centren en contradiccions entre "el cos" i el "esquelet" de Filipo II, aixina com en les fonts més fiables sobre la seua vida (i les seues ferides). La anquilosis del genoll i l'orifici que la travessa en l'esquelet trobat entronca en l'història de la seua ferida penetrant de batalla en 339 a. C. i la coixera que va sofrir com a conseqüència. En juny de 2015 es varen donar a conéixer els resultats d'un estudi osteoarqueològic profunt realisat per Theodore Antikas i Laura Wynn-Antikas que recolzava l'identificació dels ossos trobats en la tomba II de Vergina en els de Filip II de Macedònia, encara que no es va poder confirmar per mig de proves d'ADN.[52] Per una atra part, en juliol de 2015 es varen publicar els resultats d'un atre estudi realisat per un equip d'investigadors liderat per Antonis Bartsiokas i Juan Luis Arsuaga que defén, en canvi, que els restants de Filip II corresponen als d'un varó de mijana edat trobat en la tomba I.[53][6]

    En les fonts clàssiques

    La major part de l'informació continguda en les fonts clàssiques sobre Filip II prové dels escrits dels cridats oradors àtics, en concret d'Isócrates, Demòstenes i Esquines. Els seus discursos oferixen una valoració clarament biaixada de Filip II, puix eren enemics polítics d'est. Són d'utilitat els seus trasllats de documents contemporàneus, encara que alguns són apòcrifs. L'obra dels historiadors contemporàneus a Filip II s'ha perdut en la seua major part. Solament conservem fragments dispersos de les Filípicas de Teopompo i de les d'Anaximenes de Lámpsaco, aixina com del final de les Històries d'Éforo de Cime, que acaben en el sege de la ciutat tracia de Perinto per Filipo en el 340 a. C. Com a fonts secundàries tenen també valor ellibre XVI de la Biblioteca històrica de Diodoro Sículo, que es va basar en Teopompo, Éforo i Calístenes, aixina com les biografies de Demóstenes i de Foción escrites per Plutarc i el resum fet per l'historiador tardorromano Justino dels llibres VII, VIIII i IX de les perdudes Històries Filípicas de Pompeyo Trogo. Aparte de les fonts lliteràries i històriques, els epígrafs originals més importants procedixen en la seua majoria de la ciutat santuari de Delfos i de la regió del Ática. Han segut recopilats en les edicions de W. Dittenberger, Sylloge inscriptionum graecarum I.1 Leipzig, 1915. núms. 175 ss. i en M. N. Tod, A selection of Greek historical inscriptions. II. From 403 to 323. Oxford, 1948, núms. 148 ss. Les traduccions d'alguns d'ells al francés es troben en J. M. Bertrand, Inscriptions historiques grecques, París, 1992, núms. 56-66.

    Successió

    Notes i referències

    1. ↑ Diodoro Sículo XVI,2; Justino VII,5.
    2. ↑ Justino VII,5.
    3. ↑ 3,0 3,1 N. G. L Hammond: A History of Macedon Volum II: 550-336 B. C. (1979)
    4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Diodoro Sículo XVI,2-3. Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; noms de paràmetros no vàlits
    5. ↑ «Les ferides de batalla de Filip II de Macedònia. Mits i realitats.». Anabasis (2013).
    6. ↑ 6,0 6,1 Antonis Bartsiokas, Juan-Luis Arsuaga, Elena Sants, Milacres Algaba, Asier Gómez-Olivencia: full.pdf The lameness of King Philip II and Royal Tomb I at Vergina, Macedònia
      • Archivat el 26 de juliol de 2015 archivat en Wayback Machine., en: Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 112, Nr. 28, 2015.
    7. ↑ Diodoro Sículo XVI,4.
    8. ↑ 8,0 8,1 Justino VII,6.
    9. ↑ Plutarco, Vida d'Alejandro 3,8.
    10. ↑ Diodoro Sículo XVI,22.
    11. ↑ Diodoro Sículo XVI,31; XVI,34.
    12. ↑ Diodoro Sículo XVI,14.
    13. ↑ Diodoro Sículo XVI,31.
    14. ↑ Diodoro Sículo XVI,35.
    15. ↑ Diodoro Sículo XVI,36-37.
    16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Diodoro Sículo XVI,38.
    17. ↑ Diodoro Sículo XVI,52-53.
    18. ↑ Justino VIII,3.
    19. ↑ Diodoro Sículo XVI,55.
    20. ↑ Diodoro Sículo XVI,58-59.
    21. ↑ Diodoro Sículo XVI,59.
    22. ↑ Pausanias X,3,1.
    23. ↑ Diodoro Sículo XVI,60.
    24. ↑ Diodoro Sículo XVI,64.
    25. ↑ Justino VIII,4.
    26. ↑ Isócrates, Discursos: Filipo.
    27. ↑ Diodoro Sículo XVI,69.
    28. ↑ Justino VIII,6.
    29. ↑ Antonio López Eire (1980), Demóstenes, Discursos polítics I, p.245, nota complementària n.º 27.
    30. ↑ Florencio Hubeñak (1994), uca.edu. ar/bitstream/123456789/3091/1/relaciones-aristoteles-alejandro-magno.pdf Les relacions entre Aristòtil i Aleixandre Magne, pp. 115-116, en revista Stylos n.º 3.
    31. ↑ Diodoro Sículo XVI,71.
    32. ↑ Antonio López Eire (1980), Demóstenes, Discursos polítics I, p.167, Madrit: Gredos, ISBN 84-249-0028.
    33. ↑ Diodoro Sículo XVI,74-77.
    34. ↑ Estrabón, Geografia. Llibres V-VII, p.269, nota n.º 145 de Jesús Gràcia Artal, Madrit: Gredos (2001), ISBN 84-249-2297-2.
    35. ↑ Diodoro Sículo XVI,84-86.
    36. ↑ Diodoro Sículo XVI,86.
    37. ↑ Diodoro Sículo XVI,89.
    38. ↑ Diodoro Sículo XVI,91.
    39. ↑ Justino IX,6.
    40. ↑ Diodoro Sículo XVI,94.
    41. ↑ Diodoro Sículo XVI,93-94.
    42. ↑ Justino IX,7.
    43. ↑ 43,0 43,1 43,2 43,3 43,4 43,5 43,6 Ateneu, Deipnosofistas XIII,557 (citant a Sàtir el peripatético).
    44. ↑ Justino IX,8.
    45. ↑ 45,0 45,1 Plutarco, Vida d'Alejandro 77,7.
    46. ↑ Justino, Epítome de Pompeyo Trogo IX,7; XI,2.
    47. ↑ Alejandro Noguera Borel, Aleixandre Magne i les dònes: Les "mares" d'Alejandro, p.79, en Actes del primer seminari d'estudis sobre la dòna en l'antiguetat (24-25 d'abril, 1997)
    48. ↑ Pausanias, Descripció de Grècia I 6,2; Quint Curcio Rufo IX,8,22.
    49. ↑ Curcio Rufo, Quint (1986): Història d'Aleixandre Magne, p.535, notes complementàries de Francisco Pejenaute Ros n.º 899 i 900, Madrit: Gredos. ISBN 978-84-249-1049-5.
    50. ↑ Arturo Sánchez Sanz (2014), L'amazona de Vergina. Una princesa escita en la tomba de Filip II de Macedònia, en XIII Trobada de Jóvens Investigadors d'Història Antiga
    51. ↑ «La necròpolis de Filip II, un descobriment al més pur estil Indiana Jones» (en es-és). MSN. Consultat el 2023-04-05.
    52. ↑ (2015).«confirmat: són els ossos de filipo II».National Geographic.Consultat el 21 de juliol de 2015.
    53. ↑ (2015).«El pare d'Aleixandre Magne ix de la seua tomba».El País.

    Bibliografia

    • Encyclopædia Britannica.
    • Hazel, John. Quí és quí en l'Antiga Grècia. Editorial Accent, 2002. ISBN 84-483-0655-4
    • Rich, Anthony. Dictionnaire dones Antiquités romaines et grecques. Librairie de Firmin-Didot et Compagnie. París 1883
    • Levi, Peter. Grècia breçol d'Occident. Edicions Foli S. A.
    • Sánchez Sanz, Arturo. Filip II i l'Art de la Guerra. Saragossa, Ed. HRM, 2013. ISBN 84-941099-2-8
    • L'Història i els seus protagonistes. Edicions Dolmen 2000
    • Pijoan, José. L'art grec fins a la pren de Corinto pels romans (146 a. C.). Història general de l'art, vol. IV, colecció Summa Artis. Editorial Espasa Calp S. A. Bilbao 1932
    • Meleau, Maurice. Egypte Orient Grèce. Editorial Brodes 1963
    • Aguado Bleye, Pedro. Curs d'Història per a segona ensenyança. Tom I, segona edició, Madrit 1935
    • Baines, John i Malek, Jaromir. Egipte, deus, temples i faraons. Atles culturals del món. Círcul de Llectors S. A. 1988. ISBN 84-226-2615-2
    • Seignobos, Ch. Història Universal Oriente i Grècia. Editorial Daniel Jorro, Madrit 1930
    • Montanelli, Indro. Història dels grecs
    • Worthington, I. (2014). By the Spear: Philip II, Alexander the Great, and the Rise and Fall of the Macedonian Empire. (Ancient Warfare and Civilization). Oxford University Press.

    Enllaços externs

    Commons

    Referències