Rhinocerotidae

Rhinocerotidae

Archiu:White rhinos (female and young).webm Els rinocerótidos (Rhinocerotidae, del llatí tardà rhinocĕrom, -ōntis, este del llatí rhinocĕros, -ōtis, i este del grec ρινόκερως (rinókerōs) ρίς, ρινός (ris, rinós), "nas" i κερος (keros), "banya"), coneguts en el nom de rinoceronts, són una família de mamífers placentarios d'el suborden ceratomorfos pertanyent al orde dels perissodàctils.

Actualment existixen cinc espècies: el rinoceront blanc i el rinoceront negre en Àfrica i el rinoceront de Java, el rinoceront indi i el rinoceront de Sumatra en Àsia. Segons la classificació d'estat de conservació confeccionada per l'Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea, les espècies de rinoceronts de Java, Sumatra i negre es troben en «perill crític»; el de l'Índia es considera «vulnerable» i el blanc «casi amenaçat». En espanyol, ademés del terme rinoceront, existix la paraula «abada» per a denominar a estos animals. Provinent del espanyol antic habada i este portugués antic abada i este del malayo badaq, que s'usava per a designar a la femella del rinoceront; actualment el seu us és llimitat.

Característiques

Comparativa de tamanys de les espècies vives de rinoceront

Detall de la pell d'un rinoceront

La paraula "rinoceront" (ρινόκερος) prové del llatí tardà rhinocĕrom, -ōntis, este del llatí rhinocĕros, -ōtis, i este grec ρινόκερως (rinókerōs) ρίς, ρινός (ris, rinós), "nas" i κερος (keros), "banya"), i significa lliteralment "nas cornuda" i aludix als característics banyas en el hocico, que són ademés un valorat trofeu i la raó principal de la seua caça. A diferència de les banyes d'atres espècies, com els antílops, els d'els rinoceronts no tenen un núcleu òsseu, sino que estan fets de queratina, la mateixa substància que forma els pèls i les unglas en el restant de mamífers. Les dos espècies africanes i el rinoceront de Sumatra tenen dos banyes, mentres que l'indi i el de Java tenen solament un.

Rinoceront en Suràfrica

La família dels rinoceronts es caracterisa pel seu gran tamany, sent de les poques espècies considerades com megafauna existents hui dia, junt en elefants i hipopótams; totes les espècies poden sobrepassar com a mínim la tonellada de pes. Tots són herbívors, i tenen una pell grossa i resistent, d'entre 1,5 i 5 cm de gruixa, formada per capes superpostes de colágeno. Tenen cervells relativament chicotets per al seu tamany corporal (entre 400 i 600 g). Encara que s'alimenten per lo general de fulls, la seua capacitat de fermentar l'aliment en el còlon els permet sobreviure consumint matèria vegetal més leñosa, com raïls i brancas, de ser necessari. Al contrari que atres espècies de perissodàctils, les espècies africanes de rinoceronts no tenen dents en la part frontal de la boca, amprant per a mastegar uns potents premolars i molars per a esclafar l'aliment d'orige vegetal. la fòrmula dental varia d'espècie a espècie, pero en general és: Plantilla:Dentition2

Els rinoceronts tenen un agut sentit del olfat i un oït sensible, pero molt mala vista. La seua esperança de vida màxima és d'uns 60 anys. La llongitut del cap i el cos és de 240 a 315 cm en el rinoceront de Sumatra i de 335 a 420 cm en el rinoceront blanc. El pes, que és de 800 kg en el rinoceront de Sumatra, pot aplegar als 3600 kg en el rinoceront blanc, considerant-ho el segon animal terrestre més gran despuix de l'elefant. Totes les espècies són perisodáctilas; és dir, tenen un dit central més desenrollat en cada pata, que els servix de respal principal, i dos dits menors als costats. Això dona a les seues chafades el característic aspecte d'un as de trébol. En el cas del rinoceront blanc i de l'indi, els machos adults són molt majors que les femellas, pero en les demés espècies mascles i femelles tenen un tamany similar. Els rinoceronts tenen una visió escassa, encara que són capaces de distinguir a una persona immòvil fins a uns 30 m de distància. Els ulls estan situats a abdós costats del seu cap. El seu oït és molt fi, i les orellas són de tipo tubular, movent-se ràpidament en la direcció d'a on prové el sò. Pero el seu sentit més desenrollat és l'olfat; la cantitat de teixit olfatiu en el morro supera al tamany del cervell.

Alimentació

Tots els rinoceronts són herbívors i necessiten una gran cantitat d'aliment diari per a mantindre el seu gran volum. Poden tolerar aliments relativament alts en fibra en la seua dieta, gràcies a la capacitat de la seua còlon de fermentar i digerir el teixit vegetaleñoso, pero preferixen parts més nutritives i blanes quan les hi ha disponibles. Les dos espècies africanes de rinoceront han perdut els dents frontals, i encara que les espècies asiàtiques conserven incisius (i el rinoceront de Sumatra inclús caninos), estes peces s'han adaptat més per a barallar que per a l'alimentació. No obstant, cada espècie s'ha adaptat al consum d'un tipo de matèria vegetal. El rinoceront negre té un llavi superior prensil que utilisa per a trencar els extrems de les branques de les plantes leñosas. El rinoceront blanc, en canvi, conta en un cràneu allargat i uns llavis amples que utilisa per a pastar les herbes curtes. El rinoceront indi també té un llavi superior prensil, que usa per a obtindre herbes altes i chicotets arbustos. Tant el rinoceront de Java com el de Sumatra, a sovint derriben chicotets arbres per a menjar-se els seus fulls i brots, i totes les espècies llevat el blanc inclouen alguns fruts en la seua dieta. Tots els rinoceronts beuen casi diàriament, pero en condicions àrides poden sobreviure entre quatre i cinc dies sense beure. El rinoceront indi passa grans periodos en l'aigua, mentres les espècies africanes solen preferir revolcarse en el fanc. Si ben l'aigua els refresca, el fanc els protegix contra les picadures de mosques i atres insectes.

Reproducció

Les femelles del rinoceront blanc i l'indi escomencen els seus cicles sexuals al voltant dels cinc anys d'edat, i paren les seues primeres crío entre els sis i els huit anys. Les femelles del rinoceront negre, que són més chicotetes, són fèrtils un any abans. Generalment, totes les espècies tenen una sola crío per part, encara que la presència de dos mames ha dut a especular sobre la possibilitat de gestació de dos crío en casos excepcionals. L'interval entre successives procreació és, com a mínim, de vintidós mesos, encara que lo normal és que varie entre els dos i els quatre anys. Les crío són chicotetes en nàixer; pesen uns 65 kg en els casos del rinoceront blanc i indi i 40 kg en el rinoceront negre, i poden seguir el pas de les seues mares tres dies despuix de naixcudes. Els mascles alcancen la capacitat de procrear entre els sèt i els huit anys d'edat, pero no solen reproduir-se a lo manco fins als dèu anys. Una particularitat dels rinoceronts és que els testículs no descendixen al ouera, i el pene, quan està retret, està dirigit cap a arrere. Les femelles tenen dos mamas situades entre les dos pates atrasseres. Els naiximent es produïxen en qualsevol més de l'any, pero en el cas dels rinoceronts africans els naiximent es produïxen en major número entre el fi de l'estació plujosa i mediats de l'estació seca.

Comportament

El rinoceront és un animal solitari i territorial. Per regla general solament hi ha associació entre una mare i la seua crío menor, i els mascles adults de totes les espècies solament s'associen temporalment en femelles en época de celosia. Entre els rinoceronts blancs, i a voltes en els indis, els animals inmaduros formen parelles, i a voltes constituïxen grups més numerosos. El rinoceront blanc és el més sociable de les cinc espècies, i les femelles sense descendència es reunixen a voltes i accepten la companyia d'un o més animals inmaduros, podent formar-se grups persistents de fins a sèt individus. Tant mascles com a femelles es mouen sempre en les mateixes zones o territoris, que varien en tamany segons l'espècie i el gènero (de 9 a 15 km les femelles de rinoceronts blanc i indi, de 3 a 90 km les de rinoceront negre), i que marquen de forma olfativa per mig de les seues heces i la seua orina. Les heces són depositades i després dispersades a coces. Quan patrullen regions limítrofes dels seus territoris, orinen en relativa freqüència. En totes les espècies els territoris de les femelles es solapan extensament i no hi ha entre elles indicis de territorialitat. Encara que, mentres les femelles del rinoceront blanc solen tindre contactes amistosos fregant-se els nassos, les del rinoceront indi responen generalment en agressivitat a qualsevol proximitat. Els machos, no obstant, tendixen a enfrontar-se en qualsevol atre mascle que invadixca el seu territori. De la mateixa manera, tant el rinoceront blanc com l'indi responen freqüentment en envestiments agressius quan se'ls molesta, pero molt a sovint les seues càrregues no són més que envestiments cegos destinats a aüixar a l'intrús. En els seus enfrontaments, els rinoceronts repetixen els mateixos gests una i una atra volta fins que un d'ells es rendix. Els animals enfrontats apreten les banyes un contra un atre i s'espenten; no solen carregar un contra un atre, tal com fan atres mamífers dotats de banyas, ya que la massa combinada d'abdós bastaria per a esclafar-els el cràneu o partir-els el coll en el moment de l'impacte. Finalisat el conflicte, el mascle dominant proclama la seua supremacia expulsant una rosada d'orina polvorisada mentres que el mascle subordinat es retira. L'amo d'un territori que resulte vençut deixa de marcar-ho en orina i d'escampar els seus excrements, i assumix la condició de mascle subordinat. La longevitat dels rinoceronts varia dels treinta y dos anys del rinoceront de Sumatra als quarantacinc anys del rinoceront blanc i indi, encara que poden viure fins als xixanta anys, o més.

Diversitat

Totes les espècies tenen 82 cromosomas (número diploide, 2n, per cèla), llevat els rinoceronts negres, que tenen 84. És la major cantitat de cromosomes coneguda en qualsevol mamífer. Les cinc espècies vives es subdividen en quatre gèneros:

• El més primitiu, el dels Dicerorhinus, va sorgir en el Mioceno, fa uns 20 millons d'anys, i el seu únic representant viu és el rinoceront de Sumatra. el rinoceront lanudo europeu, ya extint, també formava part del mateix gènero.
• El gènero Rhinoceros conta en dos espècies, els rinoceronts de Java i de l'Índia, originades fa uns dèu millons d'anys.
• El gènero Diceros, originat en el Mioceno mig (fa uns 14,2 millons d'anys), està format pel rinoceront negre, del que es reconeixen quatre subespècies (una ya extinta).
• El gènero Ceratotherium és el propi del cridat rinoceront blanc, una escissió del gènero Diceros, originària del Plioceno inicial (fa uns 5 millons d'anys). L'espècie consta de dos subespècies.

Rinoceront blanc

Artícul principal → Ceratotherium simum.

el rinoceront blanc és, en realitat, grisa.

El rinoceront blanc o rinoceront de mandíbula quadrada (Ceratotherium simum) és, despuix de l'elefant, el major dels animals terrestres encara existents en el món, junt en el rinoceront indi, que és comparable en tamany, i alguns eixemplars mascle d'algunes espècies d'hipopótam. Existixen dos subespècies del mateix; en el 2005, Suràfrica era el major hàbitat natural de la primera d'elles, el rinoceront blanc del sur (Ceratotherium simum simum), en una població de 20150 eixemplars, lo que convertix al rinoceront blanc en l'espècie de rinoceront més abundant del món. El rinoceront blanc té un cos compacte i gran, i un cap proporcionalment major que la de les demés espècies, coll curt i un pit més ample. Pot sobrepassar les 3 t, sol medir de 3,35 a 4,2 m de cap a coa, i medix en creu entre 150 i 185 cm. El major eixemplar medit pesava uns 3.600 kg. Presenten dos banyas sobre el hocico; el frontal és major que el posterior, i sol medir uns 90 cm de llarc, encara que pot alcançar els 1,5 m en els eixemplars de major tamany. El rinoceront blanc posseïx en la nuca una espècie d'abultamiento que correspon a l'inserció delligament que soporta el pes del seu impressionant cap. Els amples llavis del rinoceront blanc li permeten donar grans dentellades en les plantes no leñosas, en lo que suplixen la seua falta d'incisius. Solen alimentar-se d'herba curta i matojos. A pesar del seu nom, el color de la pell dels rinoceronts blancs és en realitat principalment grisa, en tonalitats que poden incloure del marró-groguenc fins al grisa pedra. La confusió en el nom prové d'una mala traducció: com els primers eixemplars varen ser observats en Suràfrica, el nom original en anglés (white rhino) es va prendre del nom en afrikáans wyd, que en realitat no significa "blanc"' (white), sino "ample"; la forma de la boca era la principal manera de distinguir-ho del rinoceront negre, la boca del qual no és ampla i quadrada, sino estreta i picuda.

Rinoceront negre

Artícul principal → Diceros bicornis.

el rinoceront negre és molt similar en el seu color al rinoceront blanc.

Encara que el nom de les dos espècies africanes es va elegir per a distinguir-les, en realitat resulta molt confús, ya que abdós presenten pràcticament el mateix color de pell, igual al del restant d'espècies de rinoceront existents en l'actualitat. Existixen quatre subespècies de rinoceront negre. La més numerosa és el rinoceront negre del Centre-Sur (Diceros bicornis minor), que en temps s'estenia des del centre de Tanzània cap al sur, a través de Zàmbia, Zimbabue i Moçambic, fins al nort i l'est de Suràfrica. El rinoceront negre del Suroest (Diceros bicornis bicornis) està millor adaptat a les sabanas desérticas i semidesérticas de Namíbia, el sur d'Angola i l'oest de Botswana i Suràfrica. El rinoceront negre de l'est (Diceros bicornis michaeli) habita principalment en Tanzània, i el rinoceront negre de l'oest (Diceros bicornis longipes) va ser declarat extint en 2011.

Un rinoceront negre adult medix entre 147 i 160 cm d'altura fins a l'esquena, i entre 3,3 i 3,6 m de llongitut. Els adults pesen entre 800 i 1400 kg, podent aplegar excepcionalment als 1820 kg; les femelles solen ser de tamany inferior als machos. Presenten dos banyas sobre el hocico, fets de queratina. El frontal sol medir uns 50 cm, encara que en casos excepcionals pot aplegar als 1,4 m. A voltes poden desenrollar una tercera banya en una posició més atrassada, sempre inferior als dos anteriors. El rinoceront negre és més chicotet que el blanc i té una boca puntaguda, en lloc d'ampla i plana. A diferència del seu parent africà, s'alimenta principalment d'arbustos i fulls baixos d'arbres en lloc de pastures i matojos; això permet a abdós espècies coexistir en un mateix hàbitat sense competir pels recursos naturals. És conegut per ser violent i perillós, puix moltes persones han mort pels seus atacs. Pel seu tamany, el rinoceront adult és assut impossible pero les seues crío descuidades serien víctimes fàcils dels lleons i hienes, o, més estrany, dels cocodrils.

Rinoceront indi

Artícul principal → Rhinoceros unicornis.

Rinoceront indi en la seua crío en el Zoo de Núremberg.

El rinoceront indi o gran rinoceront unicorn (Rhinoceros unicornis) va tindre el seu hàbitat natural en àrees des de Pakistan fins a Birmània (aplegant inclús fins a China), pero actualment, i per l'acció del ser humà, solament pot trobar-se en llibertat en algunes àrees de Nepal i Assam, en l'Índia, en les zones de praderies i boscs que formen els tossals al sur del Himalaya. El rinoceront indi té una pell grossa, de to plateado, que forma grans plecs sobre el seu cos, donant-li un aspecte encara més acorazar que el d'atres espècies de rinoceront. El seu tamany és comparable al del rinoceront blanc africà. Els mascles adults són majors que les femelles, pesant entre 2200 i 3000 kg, mentres estes pesen uns 1600 kg; El major eixemplar que s'ha medit pesava uns 3500 kg. Els mascles adults medixen entre 1,7 i 2 m d'altura i fins a uns 4 m de llongitut. El rinoceront indi té un sol banya, que pot medir entre 20 i 100 cm.

Rinoceront de Java

Artícul principal → Rhinoceros sondaicus.

El rinoceront de Java (Rhinoceros sondaicus) és una de les espècies de mamífers més rares i en major perill d'extinció del món. Segons estimacions del 2002, tan solament queden uns 60 en llibertat, repartits en chicotetes comunitats en Java (Indonèsia) i Vietnam. De totes les espècies de rinoceronts, la de Java és la menys coneguda. Estos animals preferixen les selves tropicals denses, les zones d'herbes altes i llits de caixers pluvials en grans extensions de marismas. Encara que en temps varen estar estesos per tota Àsia, en la década de 1930 ya havien segut caçats fins a l'extinció en l'Índia, Birmània, Malàsia i Sumatra, degut principalment a les supostes propietats medicinals de la seua banya i la seua sanc. De la mateixa manera que el seu parent propenc, el rinoceront indi, el rinoceront de Java té un sol banya, i la seua pell forma grans plecs en coll, esquena i quartos atrassers, donant-li un aspecte molt acorazar. El cos d'un mascle adult pot medir entre 3,1 i 3,2 m de llarc, i entre 1,5 i 1,7 m d'altura. Els adults poden variar en el seu pes des dels 900 fins als 1400 kg, o d'1.360 a 2.000 kg, segons les fonts. La banya d'un mascle adult pot aplegar als 26 cm, mentres que les femelles no tenen banya.

Rinoceront de Sumatra

Artícul principal → Dicerorhinus sumatrensis.

Un rinoceront de Sumatra en el Zoo del Bronx.

El rinoceront de Sumatra (Dicerorhinus sumatrensis) és la més chicoteta de les espècies de rinoceront existents, aixina com la més peluda, lo que li permet sobreviure a gran altitut en Borneo i Sumatra. A causa de la caça furtiva, el seu número ha descendit paulatinament, i és un dels mamífers més rars i en major perill d'extinció, en tan sol uns 300 eixemplars vius en llibertat. Un rinoceront de Sumatra adult sol medir uns 1,3 m d'altura fins a la creu, en una llongitut d'entre 2,4 i 3,15 m i un pes rondant els 700 kg, encara que l'eixemplar més gran jamai medit aplegava a la tonellada. De la mateixa manera que les espècies africanes, té dos banyes, el major en la part frontal (de 25 a 79 cm), i el menor darrere, normalment de menys de 10 cm. Els mascles tenen banyes molt majors que els de les femelles. El pèl pot ser dens (sobretot en les crío), o escàs. El color del pèl i la pell és d'un marró rojós. El cos és curt, en pates rechonchas, i també tenen uns llavis prensils.

Evolució

Els membres de la família Rhinocerotidae es varen diferenciar d'atres perissodàctils a principis del Eoceno: s'han trobat fòssils de Hyrachyus eximus en el nort d'Amèrica datats en eixe periodo. Este chicotet antecessor sense banya semblava més un tapir o un cavall chicotet que un rinoceront. Durant el final del periodo Eoceno es varen desenrollar tres famílies, a voltes incloses en la superfamília Rhinocerotoidea: Hyracodontidae, Amynodontidae i Rhinocerotidae. Els Hyracodontidae, també cridats "rinoceronts corredors", presentaven adaptacions enfocades cap a la velocitat en carrera, i s'haurien semblat més als cavalls que als actuals rinoceronts. Els hyracodontidos més chicotets tenien el tamany d'un gos mig; el major, el Indricotherium, desprovisto de banyes, es creu que hauria segut el major mamífer terrestre en chafar el planeta, en sèt metros d'altura, dèu de llongitut, i pesant unes 15 t. Com les girafes, s'alimentava dels fulls dels arbres, i es va estendre per tot el continent euroasiàtic durant l'Eoceno mig fins al Mioceno inicial. La família dels Amynodontidae, també coneguts com "rinoceronts aquàtics", es va dispersar per tot el nort d'Amèrica i el continent euroasiàtic des del Eoceno tardà fins al Oligoceno inicial. Els amynodóntidos eren similars als hipopótams en ecologia i apariència, habitant rius i llac, i compartint en ells la majoria de les seues adaptacions a la vida aquàtica.

Teleoceras, un gènero extint de rinoceront.

La família de la que formen part tots els rinoceronts moderns, Rhinocerotidae, va aparéixer per primera volta en el Eoceno tardà en Eurasia. Els primers membres de la família eren chicotets i numerosos; per lo manco 26 gèneros varen viure en Eurasia i Amèrica del Nort, fins que una onada d'extincions en el Oligoceno mig va acabar en la majoria de les espècies menors. No obstant, varen sobreviure varis linajes independents, com els Menoceras, un rinoceront del tamany d'un porc en dos banyes situades a un costat i un atre del cap, o el Teleoceras nortamericà, de cames curtes i cos rechoncho, que va viure fa 5 millons d'anys. Els últims rinoceronts del continent americà es varen extinguir en el Plioceno.

Coelodonta, l'extint rinoceront lanudo.

Es creu que els rinoceronts moderns es varen dispersar per Àsia a partir del Mioceno. Dos espècies varen sobreviure a la glaciació més recent i varen habitar en Europa fins a fa a penes 10 000 anys. el rinoceront lanudo (Coelodonta antiquitatis) va aparéixer en China fa un milló d'anys, i va aplegar a Europa fa uns 600.000. Junt en el mamut lanudo, va sobreviure a l'última glaciació, i abdós es varen fer numerosos en Eurasia, pero finalment varen ser caçats fins a l'extinció pels primers sers humans. Una atra espècie de rinoceront de gran tamany, el Elasmotherium sibiricum, conegut també com el "unicorn jagant", media dos metros d'altura, cinc de llongitut i pesava unes 5 t, contava en un enorme i única banya i podia córrer com un cavall. De les espècies encara existents, el rinoceront de Sumatra és la més arcaica, en uns 15 millons d'anys d'antiguetat. Estava emparentat de prop en el rinoceront lanudo, pero no en cap atra de les espècies actuals. El rinoceront indi i el de Java són parents propencs, membres d'un linaje de rinoceront asiàtic més recent, originat fa entre 2 i 4 millons d'anys

L'orige de les dos espècies de rinoceronts africanes actuals pot atribuir-se a un ancestro comú, el Ceratotherium neumayri, de finals del Mioceno. Abdós linajes es varen separar a principis del Plioceno, en l'aparició de fòssils del més provable antecessor del rinoceront negre, el Diceros praecox De fet, les espècies africanes estan tan pròximes que poden aparearse i reproduir-se en èxit entre sí.

Taxonomia

Rinoceront en Suràfrica.

La següent llista presenta la classificació dels gèneros de rinoceronts coneguts. Tots els precedits en el símbol "†" s'han extinguit.

• Família Rhinocerotidae
  • Subfamília Rhinocerotinae
    • Tribu Aceratheriini
      • †Aceratherium
      • †Acerorhinus
      • †Alicornops
      • †Aphelops
      • †Chilotheridium
      • †Chilotherium
      • †Dromoceratherium
      • †Floridaceras
      • †Hoploaceratherium
      • †Mesaceratherium
      • †Molassitherium
      • †Peraceras
      • †Plesiaceratherium
      • †Proaceratherium
      • †Protaceratherium
      • †Sinorhinus
      • †Subchilotherium

• • • Tribu Teleoceratini
      • †Aprotodon
      • †Brachydiceratherium
      • †Brachypodella
      • †Brachypotherium
      • †Diaceratherium
      • †Prosantorhinus
      • †Shennongtherium
      • †Teleoceras
    • Tribu Rhinocerotini
      • Rhinoceros
      • †Rusingaceros
      • †Gaindatherium
    • Tribu Dicerorhinini
      • Dicerorhinus
      • †Coelodonta
      • †Dihoplus
      • †Lartetotherium

• • • • †Stephanorhinus
    • Tribu Ceratotheriini
      • Ceratotherium
    • Tribu Dicerotini
      • Diceros
      • †Paradiceros
      • †Miodiceros
  • Subfamília Elasmotheriinae
    • †Gulfoceras
    • †Victoriaceros
    • Tribu Diceratheriini
      • †Diceratherium
      • †Subhyracodon
    • Tribu Elasmotheriini
      • †Bugtirhinus
      • †Caementodon
      • †Elasmotherium
      • †Hispanotherium
      • †Huaqingtherium
      • †Iranotherium
      • †Kenyatherium
      • †Menoceras
      • †Ougandatherium
      • †Parelasmotherium
      • †Procoelodonta
      • †Sinotherium

Visió cultural dels rinoceronts

Erro al crear miniatura:

Rinoceront, representat en un mosaic romà en Vila romana del Casale, excavació arqueològica prop de la Piazza Armerina en Sicília, Itàlia.

En la cultura euroasiàtica, el rinoceront (més concretament el Elasmotherium) és segurament l'orige del mit del unicorn, un cavall en una sola banya en mitat de la front, que en époques posteriors es va modificar fins a prendre la forma romàntica en que s'associa el terme hui en dia. En Àsia existixen vàries llegendes, comunes en Malàsia, l'Índia i Birmània, sobre rinoceronts que apaguen fòcs calcigant-els. Inclús tenen un nom especial en malayo, badak api ("rinoceront de fòc"). En elles, l'animal sorgiria de la selva en el moment en que es declarara un incendi en el bosc per a esclafar-ho baix les seues pates i extinguir-ho. És possible que hi haja algo de cierto en la llegenda, pero resulta impossible de verificar, ya que l'albirament de rinoceronts en llibertat en Àsia s'ha tornat casi impossible per la pressió realisada sobre les espècies per la caça illegal. Esta llegenda apareix clarament mencionada en la película Els deus deuen estar locos (Jamie Uys, 1980), aixina com en un episodi d'Els Simpson.

Rinoceront, per Alberto Durero (1515).

Alberto Durero va crear un famós gravat d'un rinoceront en 1515, encara que mai hi havia vist un. De modo que, a pesar de les seues imprecisions anatòmiques, el Rinoceront de Durero va ser considerat durant molts sigles com un dibuix fidel a la forma real d'un rinoceront indi.

La banya del rinoceront com a remei

Rinoceront de Salvador Dalí, 3.600 kg. En Port Banús des de setembre de 2004.

Com ya s'ha mencionat, la característica més evident del rinoceront és el seu banya o banyes, situats sobre el morro i un darrere l'atre en cas que hi haja dos. A diferència d'atres banyes de mamífers, el del rinoceront està compost de queratina i carix d'un núcleu d'os. La banya del rinoceront ha segut amprat durant sigles per la medicina chinenca tradicional, aixina com per a la confecció de mànecs de daga i ornaments en Yemen, Oman i l'Índia. Un mit molt comú és el d'afirmar que s'ampra en China com afrodisíac. De fet, s'ampra en el tractament de febres i convulsions. Els intents de conseguir que es deixe d'amprar com a remei han tingut resultats dispars, ya que molts practicants de la medicina tradicional chinenca consideren que la banya de rinoceront és una medicina que salva vides, i de molta millor calitat que els seus substitutius. No obstant, China ha firmat el tractat CITES. En la finalitat de previndre la caça furtiva, en algunes zones s'anestesia als rinoceronts i se'ls talla la banya de forma regular. Molts països mantenen almagasens de banyes de rinoceront, retallats llegalment o expropiats, que deuen ser vigilats cuidadosadament

Vore també

• Embritopodos
• Brontoterios
• Uintaterios
• Toxodontes
• Protocerátidos

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Rhinocerotidae.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Rinoceronts.
• [2] i imàgens en elloc web del Resource Center (anglés)
• Entrada sobre els rinoceronts en elloc web del Fondo Mundial per a la Naturalea (anglés)
• Anti Poaching Foundation (anglés)
• Informació i fotografies en elloc web de la African Wilife Foundation (anglés)