Notice: Unexpected clearActionName after getActionName already called in /var/www/lenciclopedia.org/w/includes/context/RequestContext.php on line 318
Rhinoceros sondaicus - L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià Anar al contingut

Rhinoceros sondaicus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Rinoceront de Java»)
Erro al crear miniatura:
rinoceront de Java (Rhinoceros sondaicus)


El rinoceront de Java (Rhinoceros sondaicus, del grec rhino ‘nas’, i zeros ‘banya’; i sonda ‘Illes de la Sonda’, i icus ‘relatiu a’) és una espècie en perille d'extinció pertanyent a la família de Rhinocerotidae i una de les cinc espècies de rinoceronts recents. Pertany al mateix gènero del rinoceront indi, tenint moltes característiques semblants. Diferix principalment en el tamany (sent menor que el seu cosí indi) per les plaques dérmicas menys desenrollades, i per diferències craneals i dentarias. Els seus banyas són els menors dins de totes les espècies de rinoceronts i, moltes voltes, poden estar absents en les femelles.

Originalment, estava distribuït en les illes de Java i Sumatra, i a través del Surest Asiàtic fins a la Índia, a l'oest, i China, al nort. Fins a fa prop de cent cinquanta anys, la seua distribució ya estava reduïda a tres poblacions separades. Actualment és trobat solament en el parc nacional de Ujung Kulon, en l'illa de Java, Indonèsia, en una població d'uns 74 individus.[1] La població del parc nacional Cát Tiên, en Vietnam, va ser extinta en 2010.

El rinoceront de Java és la més rara de les espècies de rinoceronts, en una població estimada en menys de cent individus dividits en les dos àrees d'ocurrència. No hi ha registre de #espècimen en captiveri en l'actualitat, i l'últim eixemplar en captiveri va morir en 1907 en el zoològic de #Adelaida, en Austràlia. La pèrdua del hàbitat i caça depredadora, per a l'us de la seua banya en la medicina chinenca tradicional, varen ser les principals causes de la reducció poblacional d'eixos animals. I hui, inclús protegit en les reserves, encara corre risc per la pèrdua de la diversitat genètica, malalties i per la caça illegal.

Pels hàbits solitaris, el fet de ser rars, i per viure en un àrea d'inestabilitat política, els científics i conservacionista rarament estudien este animal en camp, sent per lo tant l'espècie de rinoceront menys coneguda.

Distribució geogràfica i hàbitat

[editar | editar còdic]

L'àrea de distribució del rinoceront de Java s'ha vingut reduint estos tres mil anys, #lo que torna incert el coneiximent de la distribució històrica d'eixe animal. Fins a mediats de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

, el rinoceront de Java estava distribuït, variant d'abundant a escàs, en la regió de Sundarbans (Bengala Occidental i Bangladés), i en Birmània, Tailàndia, Camboya, Laos, Vietnam, Malàsia i en les illes de Sumatra i Java (Indonèsia). Els registres en les regions d'Àsia i del nort de Bangladés són escassos i confusos, per la sobreposición de distribució en el rinoceront-indi i el rinoceront de Sumatra.[2] Hi ha solament un espècimen registrat en Bhutan.[3] Els exploradors holandesos dels inici del sigle XIX es varen trobar en evidències de rinoceronts en Borneo, no obstant, la seua identificació era incerta, puix el rinoceront de Sumatra també habitava l'illa.[4] Estudis recents en l'illa de Borneo varen demostrar que l'hipòtesis del rinoceront de Java ha existit en l'illa no deu ser descartada.[4] Els registres de China són en la seua majoria fòssilés (del Pleistoceno) o subfósiles (registres indiquen que a partir d'aproximadament 1000 a. C., el llímit meridional dels rinoceronts que s'estenia al suroest de China, va començar a ser reduït per al sur prop de 0,5 km (quilómetros) per any, per l'expansió humana i caça predatoria).[5]

A partir de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

, les poblacions de rinoceronts estaven aïllades en tres regions principals: Sundarbans i Birmània adjacent; Indochina; i península malaya, Sumatra i Java. Varen ser vists eixemplars de rinoceronts de Java regularment en el Sundarbans fins a 1892. L'últim animal mort, segons registres oficies, va anar en 1888, no obstant, aparicions escasses i no confirmades ocorren fins a 1908.[6] En Birmània, l'últim registre va ocórrer en 1920, en Malàsia en 1932, en Sumatra en 1959, i en el nort de Vietnam en 1964.[7]

Al final de la guerra de Vietnam, es creïa que el rinoceront de Java estava extint en el continent, fins a ser rencontrado en 1988-1989 en les proximitats del riu Đồng Nai. Fins a 2010, els rinoceronts de Java eren trobats en solament dos localitats: el parc nacional de Ujung Kulon, en l'extrem oest de Java, i en el parc nacional Cát Tiên, prop de 150 km (quilómetros) al nort d'Ho Chi Minh, en Vietnam. La població de Vietnam va ser extinta en 2010, quan va morir l'últim eixemplar de l'espècie. Leñadores i caçadors locals de Camboya varen dir haver vist rinoceronts de Java en els monts Cardamomo, pero les excursions en l'àrea no varen trobar cap evidència de la seua existència.[8]


El rinoceront de Java, primàriament, habita en les planicies aluvials, pluvisilvas denses, juncales i canyars que són abundants pròxim als rius i àrees pantàsas. A pesar de que històricament preferixen regions de baixes altituts, en Vietnam, varen ser espentades en direcció a regions més altes (per damunt dels 2000 metros), provablement per causa de l'expansió de la població humana.[9]

Descripció

[editar | editar còdic]
Ficha tècnica[10]
Altura 160-175 cm (centímetros)
Ample 300-320 cm
Cauda 70 cm
Pese 1500-2000 kg (quilograms)
Tamany de nidada 1
Gestació 16 mesos
Desmame 1-2 anys
Maduració sexual 3-4 anys (femelles)
6 anys (machos)
Longevitat 21 anys (en captiveri)

El rinoceront de Java és menor que el seu cosí indi, i semblant en tamany al rinoceront negre. El llarc del cos del rinoceront de Java (incloent el cap) pot ser de fins a 3,2 m (metros), en una altura d'1,4 a 1,7 m. Els informes sobre el pes dels adults varien entre 900 i 2300 kg (quilograms), encara que mai s'ha portat a terme un estudi per a averiguar les seues mides exactes pel seu estat de conservació.[11] No hi ha diferències notòries entre els sexes, no obstant, Groves, a través d'anàlisis de les mides craneals va indicar que les femelles són majors que els machos.[12] Entre les poblacions, la subespecie vietnamita sembla ser significativament menor que la de Java, basat en proves fotogràfiques i de mides de chafades.[13] De la mateixa manera que el rinoceront indi, posseïx una sola banya (les atres espècies presenten dos), que és el menor d'entre totes les espècies de rinoceronts moderns, alcançant en el màxim 25 centímetros, encara que el més llarc registrat tinga 27 cm (centímetros). La femella, freqüentment, no posseïx la banya o té solament una menuda protuberància.[14] El rinoceront de Java no sol usar la seua banya per a la lluita, sino que ho utilisa per a remoure el fanc a on es revuelca, per a derribar les plantes que menja i per a obrir camins a través de l'espessa vegetació.


Molt similar al seu cosí indi, té la mateixa coloració grisaácea, solament que menys intensa, la seua cap és menor, i les seues plaques dérmicas són menys desenrollades en la regió del coll. De la mateixa manera que en atres espècies ramoneadoras de rinoceronts (el negre, el de Sumatra i l'indi), el rinoceront de Java té un llavi superior llarc, prensil i en punta que utilisa per a agarrar l'aliment.[14] Posseïx uns incisius inferiors llarcs i esmolats, que utilisa en el combat. Darrere d'estos, existixen dos rencs d'molar de corona baixa, útils per a mastegar plantes dures. Com tots els rinoceronts, té un bon olfat i una bona oïment, pero el seu visió és deficient. Moltes de les informacions varen ser obtingudes a través de l'estudi d'eixemplars de museus, i per anàlisis fotogràfics i de mostres fecals. Rarament se'ls estudia, observa o medix directament en el seu ambient natural.[15] S'estima que viu entre trenta i quarantacinc anys.[13]

Comportament

[editar | editar còdic]

El rinoceront de Java és un animal d'hàbits solitaris, en excepció de l'época reproductiva, quan li'ls pot vore en parelles i, posteriorment, a les mares en les seues crío. A voltes, es reunixen en menuts grups per a llepar sal i revolcarse en el fanc. Esta acció de revolcarse en el fanc és un comportament típic per a tots els rinoceronts; esta activitat els permet mantindre la termorregulación de la seua temperatura corporal fresca i ajuda a previndre malaltiaés i infeccions parasitarias. Els rinoceronts de Java generalment no caven el seu propi revolcadero, preferint usar els realisats per atres animals o pous naturals, que ells engrandixen utilisant les seues banyes. L'operació del llepat de la sal és molt important també pels nutrients essencials que els rinoceronts reben a partir de la sal.[9][14]

L'extensió de l'àrea territorial dels machos és de 12 a 20 km² (quilómetros quadrats), mentres que la de les femelles és de 3 a 14 km². La sobreposición de territoris entre els machos és menor que la de les femelles. No se sap si hi ha lluites territorials.[16]

Els machos marquen el seu territori en montons d'excrements i per la pulverización d'orina. El soroll de raspaje produït per les pates en el pis i els brots retortillats de plantes també són usats per a la comunicació. Els membres d'atres espècies de rinoceront posseïxen l'hàbit peculiar de defecar massives piles d'excrement i despuix raspar la seua esquena en eixe excrement. Els rinoceronts de Sumatra i els rinoceronts de Java no es dediquen a roçar l'esquena en les piles mentres defecan. Es creu que este comportament és l'adaptació ecològica; en les selvas humides de Java i Sumatra, el método pot no ser profitós per a difondre olorés.[16]


El rinoceront de Java és menys sonor que el de Sumatra; s'han registrat poques vocalisacions. Els rinoceronts adults no posseïxen depredadors naturals, ademés dels humans. L'espècie, particularment en Vietnam, és farona i es refugia en el dens espessor quan detecta la presència d'humans. No obstant, quan un home s'acosta massa, el rinoceront de Java es torna agressiu i ataca, colpejant en els incisius de la mandíbula mentres mou en força el cap cap a dalt.[16] El seu comportament antisocial pot ser una adaptació recent al estrés poblacional; evidències històriques sugerixen que, de la mateixa manera que atres rinoceronts, l'espècie va ser en el passat més gregaria.[17]

Dieta

[editar | editar còdic]

El rinoceront de Java és un animal herbívor i s'alimenta de diverses espècies de plantes, especialment de les seues brancas tendres, brots, fulls nous i fruts caiguts.[14] La majoria de les plantes que componen la dieta d'eixa espècie creixen en àrees solejades, com els clars dels boscs, arbustos i atres tipos de vegetació sense grans arbres.[18] El rinoceront derroca els arbres nous per a alcançar les parts més tendres i aplanarlas en la seua llavi superior prensil.

En un estudi realisat en 1982, els investigadors varen identificar 120 gèneros de plantes, pertanyents a 65 famílies, component la dieta del rinoceront.[19] Dins d'estes, les plantes dels gèneros Amomum, Dillenia, Leea, Eugenia i Acronychia estan entre les més consumides.

És l'espècie de rinoceront més adaptable en la seua alimentació. Actualment s'alimenta exclusivament de fulls d'arbres, pero provablement ya hi ha hagut temps en que alimentava tant de fulls com de gramíneas, dins de la seua àrea de distribució històrica. El rinoceront ingerix, en promig, 50 kg (quilograms) de menjar diàriament. Com el rinoceront de Sumatra, el de Java necessita de sal en la seua dieta. A pesar de ser comuns en es territori original, no existixen reserves de sal en Ujung Kulon; no obstant, els rinoceronts d'eixa zona ya varen ser observats bevent aigua de mar, provablement per a suplir la mateixa necessitat nutricional.[13]

Reproducció

[editar | editar còdic]

Com l'espècie és rarament observada de forma directa i no existixen #espècimen en zoològics, els hàbits sexuals dels rinoceronts de Java són difícils d'estudiar. Les femelles alcancen la seua madurea sexual entre els tres i quatre anys d'edat, mentres que els machos són sexualment madurs als sis anys. S'estima que la gestació ocórrega en un periodo d'entre setze a dèneu mesos. L'interval entre els #naiximent d'esta espècie és de quatre a cinc anys, i el cadell és desmamat aproximadament als dos anys d'edat. De la mateixa manera que les atres quatre espècies de rinoceronts posseïxen un comportament d'apareamiento similar, es presumix que els rinoceronts de Java també els seguixquen.[16]

Classificació

[editar | editar còdic]

Història

[editar | editar còdic]

La primera descripció del rinoceront de Java va ser feta per Jacobus Bontius (1592-1631), que va viure en Jakarta durant els seus quatre últims anys de vida.[20] No obstant, el no va proporcionar informació que poguera indicar si es tractava d'una espècie distinta de rinoceront indi. En els sigles següents, els relats de rinoceronts de Java varen ser freqüents, pero no sugerixen, ni en térmens vagos, qualsevol diferenciació entre els rinoceronts d'Índia i els de Java.

Els primers estudis en el rinoceront fòra del seu ambient natural varen ser realisats per Petrus Camper (1722-1789), anatomistas i paleontòlec holandesos, que varen rebre del seu ex-pupil, Jacob van der Steege (1746-1811), un esquelet, quatre cràneus, una llengua i un pene, d'animals morts en l'illa de Java. No obstant, Camper va morir abans de publicar els seus estudis, que mostraven que els rinoceronts en Java diferien dels de l'Índia. Despuix de la seua mort, el seu fill Adriaan Gilles Camper donó un dels cràneus per a Georges Cuvier, que va escriure: "el cap del rinoceront em sembla, a primera vista, d'una espècie diferent. L'observaré en una miqueta més de conte, i li enviaré el resultat final"[Nota 1]

En 1812, Cuvier va realisar estudis en un espècimen de Rhinoceros unicornis, que va morir en Versalles en 1793, i possiblement va usar el cràneu de Camper per a realisar comparacions[Nota 2] Ell va concloure que existien dos espècies de rinoceronts asiàtics[Nota 3], no obstant, no ho va identificar en un nom binomial. Anselme Gaëtan Desmarest, en 1822, basat en una espècimen enviat al Museu Nacional d'Història Natural de França en 1821 per Pierre-Médard Diard i Alfred Duvaucel, va identificar la nova espècie de rinoceront com Rhinoceros sondaicus. La localisació de l'espècimen tipo va ser posteriorment alterada, per Desmarest, de Sumatra per a Java, per haver dubtes referent a la procedència de l'animal[Nota 4]

Subespecies

[editar | editar còdic]

Groves i Guérin reconeixen tres subespecies (1980)[22] i per Grubb (2005):[23]


Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

. Alguns investigadors encara creuen que esta subespecie pot ser trobada en regions remotes de Birmània. No obstant, per l'inestabilitat i política en la regió, no es va promoure cap busca.

Colin Groves, en un artícul de 1967, va reconéixer la població de Sumatra com una subespecie distinta, Rhinoceros sondaicus floweri Gray, 1867,[3] no obstant, estudis posteriors varen mostrar que ni la població de Sumatra ni la de Malàsia representaven subespecies distintes.[22]

Hi ha dos subespecies del Pleistoceno descrites basades en les diferències odontológicas (principalment dels molar) i esquelètiques (tamany del fèmur, tébea, ràdio i húmer):[22]

  • Rhinoceros sondaicus guthi Beden & Guérin, 1973. Els restants fòssils que daten del Pleistoceno Superior varen ser trobats en la caverna càrstica de Phnom Loang, província de Kompot, Camboya.[24]
  • Rhinoceros sondaicus sivasondaicus Dubois, 1908. Els restants fòssils que daten del Pleistoceno Mig varen ser trobats en Kendeng, Java, i inicialment va ser descripto com una espècie distinta.[25] Hooijer, en 1946, va revisar l'espècimen tipo de Dubois i ho va considerar sinònim del R. sondaicus, per ser idèntics.[26] Guérin, va revisar el material en 1980, i va confirmar al sivasondaicus com una subespecie de rinoceront de Java.[22]

Evolució

[editar | editar còdic]

Els rinoceronts ancestrals varen divergir del restant de perissodàctils en el Eoceno inferior. Comparacions del ADN mitocondrial mostren que els antepassats dels rinoceronts moderns es varen separar dels antepassats dels équidos fa uns cinquanta millons d'anys.[27] La família vivent, els rinoceronts, varen aparéixer per primera volta en el Eoceno superior en Eurasia, i els antepassats de les espècies vivents de rinoceront es varen dispersar des d'Àsia a partir del Mioceno.[28]


Els rinoceronts d'Índia i de Java, els únics membres del gènero Rhinoceros, varen aparéixer per primera volta en el registre fòssil en Àsia fa aproximadament 3.3-1.6 millons d'anys. No obstant, les estimacions moleculars sugerixen que les espècies podrien haver divergit molt abans, fa uns 11.7 millons d'anys.[27][29] Encara que pertanyen al mateix gènero tipo, no es considera que els rinoceronts de la Índia i de Java estiguen estretament relacionats en el restant d'espècies de rinoceront. Diferents estudis han teorizado que poden estar estretament relacionats en els ya extints gaindeteri i punjabiteri. Un anàlisis cladístico detallat dels rinoceronts va situar als Rhinoceros i a l'extinguit punjabiteri en un clado en Dicerorhinus, el rinoceront de Sumatra. Atres estudis han sugerit que el rinoceront de Sumatra és més propenc a les dos espècies africanes.[30] El rinoceront de Sumatra podria haver divergit dels atres rinoceronts asiàtics tan arrere com fa quinze millons d'anys.[11][28]

Conservació

[editar | editar còdic]

El rinoceront de Java, provablement el mamífer de gran porte més rar de la Terra, està catalogat com «en perill crític»,[31] i ha estat en el «Apèndix I» de la CITES des de 1975.[32] La població total de rinoceronts no passarà de 50 individus, confinats en una sola àrea protegida en Java (Ujung Kulon), existint fins a 2011 una atra en Vietnam (Cat Tien). En 2011 la WWF va confirmar l'extinció de la subespecie de Vietnam,[33] existint solament 50 individus en Java.


El principal factor en el decliu de la població va ser la caça predatoria pel banya, un problema que afecta a totes les espècies de rinoceronts. Les banyes han segut una mercaderia en el comerç de China en els últims dos mil anys, puix creuen erròneament que posseïx propietats terapèutiques, i per lo tant és utilisat en la medicina chinenca tradicional. Un atre factor important és la pèrdua del hàbitat per la gran expansió humana. Moltes àrees de planicies varen ser devastades per al cultiu del arròs en casi tots els països del Surest Asiàtic, i en Java, que és hui la illa més densament poblada en casi 130 millons d'habitants, el rinoceront va ser confinat a la península de Ujung Kulon per l'expansió de la població.

Ujung Kulon

[editar | editar còdic]

El parc nacional de Ujung Kulon, en Java, alberga l'última població de Rhinoceros sondaicus sondaicus estimada en 40 individus per la WWF[Nota 5] o de 50-60 animals per la International Rhino Foundation.[7] El parc va ser creat en 1980, comprenent la península de Ujung Kulon i vàries illes adjacents, i en 1991 va ser declarat per la Unesco com Patrimoni Mundial.


La caça del rinoceront de Java va ser prohibida totalment el 23 d'octubre de 1909.[34] Pero en la década de 1930, especialment despuix de 1935, el rinoceront de Java estava confinat a la península de Ujung Kulon i a una menuda àrea adjacent en el Mont Hondjè[35] L'últim registre confirmat, fòra d'eixa àrea, va anar d'un animal mort en 1934 en Karangnunggal, en Java Occidental. La península de Ujung Kulon va sofrir els efectes de l'erupció del Krakatoa en 1883, no obstant, la població de rinoceronts no va anar greument afectada,[36] al contrari de lo que atres autors varen sugerir.[17]

Ujung Kulon va ser declarada com una reserva natural el 16 de novembre de 1921 per un decret governamental.[36] No obstant, varen seguir sent relatats registres d'animals morts. El 24 de juny de 1937, la reserva va ser designada com a santuari de la vida salvage, cobrint un àrea de 28.600 hectàrees. I el 2 de juny de 1938 va ser tancada a la visita al públic. La caça illegal encara va ocórrer fins a la década de 1960. Solament en les décades de 1970 i de 1980, les autoritats varen realisar en més rigor els esforços en el combat a la caça predatoria, fent que el número de rinoceronts es duplicara.[9]


L'únic predador natural, el tigre de Java va ser extint en la década de 1950, pero aixina mateix el número de rinoceronts s'ha mantingut constant. La restricció de l'hàbitat i la competició per aliment en atres espècies pot haver factors limitantes per al creiximent dona població.[9] En 2006, els científics del grup de conservació de la WWF varen descobrir evidències de quatre cadells[37] lo que pot significar un aument poblacional en l'àrea i l'eficiència dels programes d'assistència i protecció amprats. En novembre i decembre de 2010, cambres trampa varen gravar adults i jovenils en el dens bosc de Ujung Kulon, #lo que indica que l'espècie s'està reproduint.[38]

Estimació de rinoceronts en Ujung Kulon[7]
Any 1953 1959 1964 1968 1972 1977 1982 1990 1993 1999 2002 2005 2011
número 30-50 30-40 25-50 20-29 40-48 45-54 40-60 < 50 50 50 50-60 50-60 50[33]

Cat Tien

[editar | editar còdic]

El parc nacional Cát Tiên, en Vietnam, alberga l'última població de Rhinoceros sondaicus annamiticus, exterminada en el restant d'Indochina. Despuix de la guerra de Vietnam, va ser declarat presumiblement extint, com a resultat dels danys al ecosistema causats pels intensos bombardejos, presència de mines terrestres i per l'utilisació del agent taronja i del napalm. En 1978, dos regions, Nam Cat Tien i Tay Cat Tien, varen ser protegides en la regió del riu Đồng Nai. En 1988, un caçador de la tribu Stieng, va matar a una femella adulta junt al riu Dong Nai en el districte de Bảo Lộc, oest de la província de Lâm Đồng, provant que l'espècie havia sobrevixcut a la guerra.[39]

Es coneixen atres dos registres anteriors a 1988, el primer d'un animal mort en 1986 o 1987 en la capçalera del riu Mada, i el segon en la província de Lâm Đồng al voltant de 1980, una miqueta al nort de la reserva, no molt distant del lloc a on la femella va ser morta en 1988.[39]

Una expedició organisada en 1989 per a buscar evidències de l'espècie, va descobrir rastres d'un grup de més o menys dèu a quinze animals en les proximitats del riu Dong Nai, no obstant, en un àrea no protegida.[39] En 1992, eixa àrea, Cat Loc, va ser classificada com a reserva per a rinoceronts, Cat Loc Rhinoceros Reserve.[40] Una atra expedició, en 1993 en l'àrea de Cat Loc, va indicar la presència de sèt a nou rinoceronts en una menuda àrea de boscs mistos de #bambú en les capçaleres dels rius Thoi i Dona Dim Bo.[41] En 1998, les àrees de Cat Tien i Cat Loc fuenon llegalment unides per a formar el parc nacional Cat Tien, no obstant, físicament les àrees estan separades per un corredor de terres de cultiu.[40] Una atra expedició en 1998 va concloure que solament permaneixien de cinc a sèt animals.[42]


Per l'aument de la pressió humana, l'hàbitat del rinoceront va disminuir en aproximadament 15 %, de l'àrea total assignada en 1990, i el número estimat d'animals va caure fins a cinc a sèt en 1999.[43] Actualment, prop de 6000 (sis mil) persones viuen dins dels llímits del parc, i vàries hectàreas de planicies aluvials, l'hàbitat preferit del rinoceront, estan sent transformades en arrossars, juntament en la poca protecció (uns 20 guardes forestals) la població pot ser extinta en tres a cinc anys.[43]

Les expedicions recents han sugerit que la població de Cát Tiên està molt prop de l'extinció, tal volta contant en menys de cinc individus[Nota 6] Els habitants locals varen trobar els restants de l'animal al final d'abril de 2010 durant la colecta de castanyes en l'interior del parc, les autoritats varen ser avisades i posteriorment els restants que varen ser arreplegats per a l'anàlisis varen revelar una bala en la pata esquerra i senyals que la banya havia segut tallat.[44][45] En octubre de 2011, la WWF va divulgar un anàlisis de matèria fecal, recolectada en una expedició entre 2009-2010, que indicava la presència d'un únic eixemplar en el parc, animal este que va ser mort en 2010, fent que subespecie fora oficialment declarada extinta.[46][47]

Estimació de rinoceronts en Cat Tien[7]
Any 1989 1991 1993 1998 1999 2001 2005 2011
número 10-15 8-12 7-9 5-7 7-8 5-8 2-7 0


Captiveri

[editar | editar còdic]

El rinoceront de Java ya no és exhibit en zoològics des de fa un sigle. L'últim eixemplar en captiveri, un macho en vint anys, va morir el 4 de febrer de 1907 en el zoològic de #Adelaida.[48][49] Estan documentats prop de vintidós #espècimen com havent estat en captiveri fins a eixa data; d'estos, nou varen ser mantinguts en Java, des de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

fins a principis de

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

, un en #Adelaida, un atre en Londres, dos en Calcuta, i el restant en coleccions privades o en la pose de comerciants, en la possibilitat de que eixe número siga diferent, puix alguns animals identificats com rinoceronts indi siguen en realitat rinoceronts de Java, o viceversa.[49] Un nou registre per al Zoològic de Calcuta va ser reconegut en 2011, es tracta d'un animal jove que va morir en dos anys d'edat entorn a la década de 1880.[50] Esta espècie mai es va donar be en zoològics: el més vell va morir en vint anys, prop de la mitat de l'edat que alcancen en el seu mig natural.[48]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ publique.pt. .
  2. ↑ ROOKMAAKER, K.(4)
    11-12.
  3. ↑ 3,0 3,1 GROVES, C.P.(1967).15(3)
    221-237.
  4. ↑ 4,0 4,1 CRANBOOK, I.; PIPER, J.P.(2007).55(1)
    217-220.
  5. ↑ CORLETT, R.T.(2007).39(3)
    202-303.
  6. ↑ ROOKMAAKER, K.(24)
    37-45.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 MASSICOT, P.. . Consultat el 10 de maig de 2008.
  8. ↑ DALTRY, J. C.; MOMBERG, F. (2000). Cardamom Mountains biodiversity survey 2000, Cambridge: Fauna and Flora International, pp. 252.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 (1997) Asian Rhinos: Status Survey and Conservation Action Pla, Gland: IUCN, pp. 112.
  10. ↑ GRZIMEK, B.; SCHLAGER, N.; OLENDORF, D. (2003). Grzimek's Animal Life Encyclopedia, Detroit: Thomson Gale.
  11. ↑ 11,0 11,1 Dinerstein, Eric (2003). The Return of the Unicorns; The Natural History and Conservation of the Greater One-Horned Rhinoceros, Nova York: Columbia University Press. ISBN 0-231-08450-1.
  12. ↑ GROVES, C.P.(1982).1
    251-261.doi:10.1002/zoo.1430010309.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 van STRIEN, N. (2005). «Javan Rhinoceros», FULCONIS, R. (ed.). Save the rhinos: EAZA Rhino Campaign 2005/6, Londres: European Association of Zoos and Aquaria, pp. 75-79.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 NOVAK, R.M. (1999). «Order Perissodactyla», Walker’s Mammals of the World, 6 edició, Baltimore: Johns Hopkins University Press, pp. 1032-1033.
  15. ↑ Munro, Margaret. «», National Post.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 HUTCHINS, M; KREGER, M.D. (2006). «Rhinoceros behavior: implications for captive management and conservation», International Zoo Yearbook, Londres: Zoological Society of London, pp. 150-173.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 PRITHIVIRAJ, F.; POLET, G.; FOEAD, N.; NG, L.S.; PASTORINI, J.; MELNICK, D.J.(2006).7
    439-448.doi:10.1007/s10592-006-9139-4.
  18. ↑ PRATIKNYO, H.(1991).(93)
    12-13.
  19. ↑ DJAJA, B.; SAJUDIN, H.R.; RHIAN, L.I.(1982).(1)
    1-90.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 ROOKMAAKER, L.C.; VISSER, R.P.W.(1982).52(2)
    121-136.
  21. ↑ ROOKMAAKER, L.C.(1982).47
    381-382.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 GROVES, C.P.; GUÉRIN, C.(1980).13(2)
    199-208.doi:10.1016/S0016-6995(80)80028-3.
  23. ↑ GRUBB, P. (2005). «Order Perissodactyla», WILSON, D.I.; REEDER, D.M. (ed.). Mammal Species of the World A Taxonomic and Geographic Reference, 3 edició, Baltimore: Johns Hopkins University Press, pp. 629-636.
  24. ↑ BEDEN, M.; GUÉRIN, C. (1973). Li gisement de vertebres du Phnom Loang (province de Kampot, Cambodge). Faune pleistocene moyen terminal (Loangien), Pariu: O.R.S.T.O.M., pp. 97.
  25. ↑ DUBOIS, I.(1908).25
    1235-1271.
  26. ↑ HOOIJER, D.A.(1946).26
    1-138.
  27. ↑ 27,0 27,1 Xu, XiufengMolecular Biology and Evolution.13(9)
    1167-1173.Consultat el 4 de novembre de 2007.
  28. ↑ 28,0 28,1 Lacombat, Frédéric (2005). «The evolution of the rhinoceros», Fulconis, R. (ed.). Save the rhinos: EAZA Rhino Campaign 2005/6, Londres: Associació Europea de Zoològics i Aquaris, pp. 46-49.
  29. ↑ Tougard, C.(2001).Molecular Phylogenetics and Evolution.19(1)
    34-44.doi:10.1006/mpev.2000.0903.
  30. ↑ (1995).Novitates.American Museum of Natural History.(3143)ISSN 0003-0082.Consultat el 4 de novembre de 2007.
  31. ↑ Rhinoceros sondaicus en la llista roja de la UICN.
  32. ↑ CITES. . Consultat el 24 de juny de 2011.
  33. ↑ 33,0 33,1 publique.pt. . Consultat el 25 d'octubre de 2011.
  34. ↑ SODY, H.J.V (1941). De Javaansche neushoorn, Rhinoceros sondaicus, historisch en biologisch, Buitenzorg: Archipel Drukkerij en ‘T Boekhuis, pp. 156.
  35. ↑ HOOGERWERF, A (1970). Udjung Kulon, the land of the last Javan rhinoceros. With local and general data on the most important faunal species and their preservation in Indonèsia, Leiden: I.J.Brill, pp. 512.
  36. ↑ 36,0 36,1 van STRIEN, N.J.; ROOKMAAKER, K.(2010).2(1)
    633-638.Consultat el 5 de novembre de 2012.
  37. ↑ WILLIAMSON, L.. . Consultat el 19 de maig de 2008.
  38. ↑ WWF. . Consultat el 24 de juny de 2011.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 SCHALLER, G.B.; DANG, N.X.; THUY, L.D.; SÓN, V.T.(1990).Oryx.24(2)
    77-82.doi:10.1017/S0030605300034712.
  40. ↑ 40,0 40,1 GILMOUR, D.A.; DANG, N.V. (1999). Buffer zone management in Vietnam. Hanoi: IUCN Vietnam.
  41. ↑ HARYONO, M.; SUGARJITO, J.; GIAO, P.M.; DUNG, V.V.; DANG, N.X. (1993). Report of Javan Rhino (Rhinoceros sondaicus) Survey in Vietnam. Technical report to WWF, Hanoi, Vietnam.
  42. ↑ SUNG, C.V.; HUYNH, D.H.; DANG, N.X.; CANH, L.X.; GIAO, P.M.; VAN STRIEN, N. (1998). A Report on the Results of Training and Field Survey of Javan Rhinoceros in Cat Loc Nature Reserve (South Vietnam), April–May 1998. Unpublished Report. WWF Indochina Programme, Hanoi, Vietnam.
  43. ↑ 43,0 43,1 POLET, G.; MUI, T.V.; DANG, N.X.; MANH, B.H.; BALTZER, M.(27)
    34-48.
  44. ↑ BROOKS, S.(2010).(8)
    8.
  45. ↑ WWF. . Consultat el 24 de juny de 2011.
  46. ↑ BRROK, S.; de GROOT, P.V.V.; MAHOOD, S.; LONG, B. 2011. Extinction of the Javan Rhinoceros (Rhinoceros sondaicus) from Vietnam. WWF Report VN. 25 d'octubre de 2011.
  47. ↑ S.M. Brook, P. van Coeverden de Groot, Scottb, P. Boag, B. Long, R.I. Llei, G.H. Reischer, A.C. Williams, S.P. Mahood, Tran Minh Hien, G. Polet, N. Cox, Bach Thanh Hai. 2012. Integrated and novell survey methods for rhinoceros populations confirm the extinction of Rhinoceros sondaicus annamiticus from Vietnam. Biological Conservation.155, October 2012. 59–67.
  48. ↑ 48,0 48,1 REYNOLDS, R.J.(1961).2
    17-42.
  49. ↑ 49,0 49,1 ROOKMAAKER, L.C. (1998). «5. The Javan rhinoceros (Rhinoceros sondaicus)», The rhinoceros in captivy a list of 2439 rhinoceroses kept from Roman claves to 1994, Haia: SPB Academic Publishing, pp. 409.
  50. ↑ ROOKMAAKER, L.C.(2011).58(1)
    24-25.

Referències

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Plantilla:Traduït ref
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="Nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Rhinoceros_sondaicus&oldid=500541»