Anar al contingut

Rinoceront de Durero

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Rinoceront de Durero

El Rinoceront de Durero és el nom que normalment rep un gravat xilográfico creat pel pintor i gravador alemà Alberto Durero en 1515.[1] L'image es basava en una descripció escrita i un conciso esbós, realisats per un artiste desconegut, d'un rinoceront indi que havia aplegat a Lisboa a principis d'eixe any. Durero mai voria el rinoceront real, el primer eixemplar viu vist en Europa des dels temps del Imperi romà. A finals de 1515, el rei de Portugal, Manuel I, li va enviar l'animal com a regal al papa León X, pero va morir en naufragar el barco que ho transportava junt a la costa d'Itàlia, a principis de 1516. No es tornaria a vore un rinoceront viu en Europa fins a l'arribada d'un segon eixemplar de l'Índia a la talle espanyola de Felipe II al voltant de 1579.[2]

A pesar de les imprecisions anatòmiques, el gravat de Durero va cobrar una gran popularitat en Europa i va ser copiat en moltes ocasions durant els tres sigles següents. Va estar considerat una representació fiable d'un rinoceront fins a finals de el XVIII. Finalment va ser substituït per pintures i dibuixos més realistes, especialment del rinoceront Clara, que va ser exhibit per Europa en les décades de 1740 i 1750. Sobre el gravat de Durero s'ha dit que: «Provablement cap atra image d'un animal ha eixercit una influència tan gran en les arts».[3] En 1956 el gravat va ser versionado per Salvador Dalí en dos escultures i actualment els eixemplars durerianos genuïns del sigle XVI alcancen cotisacions molt elevades.

El rinoceront

El 20 de maig de 1515 va aplegar un rinoceront indi a Lisboa des del Extrem Oriente. A principis de 1514 l'animal havia segut regalat a Afonso de Albuquerque, governador de l'Índia portuguesa, pel Sultà Muzafar II, que governava Khambhat (actual Guyarat), com a part d'un intercanvi de regals diplomàtics.[4] Per aquella época, els governants de diferents països en ocasions s'enviaven animals exòtics per a mantindre'ls en la casa de feres. De Alburquerque va decidir reenviar el regal, conegut en guyaratí pel nom de genda i al seu cuidador indi, cridat Ocem, al rei Manuel I de Portugal en el Nossa Senhora dona Ajuda,[5] que va partir de Goa en giner de 1515.[6] El barco, capitaneado per Francisco Pereira Coutinho,[7] i escoltat per dos bucs carregats d'espècias exòtiques, va navegar a través del Oceà Índic, vorejant el Cap de Bona Esperança, i despuix cap al nort a través del Atlàntic, detenint-se breument en Moçambic, Santa Helena i en les Azores.


Despuix d'un viage de cent vint dies, el rinoceront va ser desembarcat finalment en Portugal, prop del lloc a on s'estava construint la Torre de Belém d'estil Manuelino. La torre es va decorar més vesprada en gàrgoles en forma de rinoceront baix els seus voladizos.[8] Com no s'hi havia vist un rinoceront en Europa des de l'época del Imperi romà, havia passat a ser una espècie de criatura llegendària, que ocasionalment apareixia en els bestiarios junt en els "monoceros" (unicorn), aixina que l'arribada d'un eixemplar viu va causar sensació. L'exòtic animal va ser estajat en la casa de feres del rei Manuel I en el Palau de Ribeira de Lisboa, separat dels elefants i atres grans criatures albergades en el Palau dos Estaús. El Dumenge de Trinitat, 3 de juny, Manuel va organisar una baralla entre el rinoceront i un jove elefant de la seua colecció per a comprovar el relat de Plinio el Vell, que assegurava que el rinoceront i l'elefant són enemics acérrimos.[9] El rinoceront va alvançar llenta i deliberadament cap al seu adversari, l'elefant; no obstant, este últim, desacostumbrado a la sorollosa flota que havia acodit a presenciar l'espectàcul, va fugir aterrorizado ans que es produïra choque algun.[10][11]

Gravat d'Hanno l'elefant, d'un panflet publicat baix el pseudónimo "Philomathes" (Roma, c. 1514).

Manuel va decidir obsequiar al Papa León X en el rinoceront. El rei era partidari de conseguir el favor papal per a mantindre els seus privilegis sobre la possessió exclusiva de les noves terres que la flota portuguesa havia explorat en l'Extrem Oriente des de que Vasc dona Gama va descobrir la ruta marítima cap a l'Índia al voltant d'Àfrica en 1498. L'any anterior, el Papa s'havia mostrat molt satisfet quan Manuel li va regalar un elefant blanc, també procedent de l'Índia, que el pontífex havia nomenat Hanno. El rinoceront, adornat en un collar de vellut vert decorat en flors, va embarcar en decembre de 1515 junt en atres obsequios preciosos, com a làmines d'argent i espècies, per al viage des de la desembocadura del Tajo fins a Roma.[12] El buc va passar prop de Marsella a principis de 1516. El rei Francisco I de França, que tornava de Saint-Maximin-la-Sainte-Baume, en Provença, va demanar vore la béstia. El buc portugués es va detindre breument en una illa propenca a Marsella[13] a on el rinoceront va desembarcar per a que el rei de França poguera vore-ho el 24 de giner.

Despuix de reemprendre el seu viage, el barco va naufragar en una tormenta que va esclatar d'improvise quan passava junt a a l'estret de Portovenere al nort de La Spezia, en la costa de Ligúria. El rinoceront, encadenat i subjecte per grilletes a la coberta, va ser incapaç de nadar fins a la costa per a salvar-se i va morir ofegat. El seu cadàver va ser recuperat prop de Villefranche-sur-Mer i la seua pell va ser enviada de regrés a Lisboa, a on va ser reblida de palla. L'animal, ya disecado, va ser enviat a Roma, a a on aplegaria en febrer de 1516, i s'exhibiria impagliato (expressió italiana per a "farcidura de palla"). Allí el rinoceront va ser pintat per Giovanni dona Udine i per Rafael, pero l'animal ya disecado no va causar en Roma la mateixa expectació que va provocar en Lisboa la béstia encara viva.[14][15]


El destí del rinoceront disecado es desconeix. Va poder haver segut traslladat a Florencia pels Médici, o potser va poder haver segut destruït en el saqueig de Roma de 1527. La seua història va inspirar la novela de Lawrence Norfolk El rinoceront del Papa (The Pope's Rhinoceros).[16]

Gravat de Durero

Dibuix en ploma i tinta del rinoceront, per Alberto Durero, 1515, actualment en el Museu Britànic. En la llegenda manuscrita es diu que la data d'arribada del rinoceront a Lisboa va ser "1513" (sic).[17]

Un mercader moravo, Valentim Fernandes, va poder observar al rinoceront poc despuix de la seua arribada i va escriure una carta a un amic de Núremberg en la que ho descrivia en juny de 1515. La carta original en alemà no ha perdurat, pero en la Biblioteca Nazionale Centrale de Florencia es troba una còpia en italià.[18] Per aquells dies una segona carta d'un autor desconegut va ser enviada de Lisboa a Núremberg, en la que s'adjuntava un esbós realisat per un artiste desconegut. Durero va vore la segona carta i l'esbós en Núremberg. Sense haver vist ell mateixa el rinoceront, va fer dos dibuixos a tinta,[19] i del segon es va fer un gravat.[15][20]

En l'inscripció en alemà del gravat, basada fortament en el testimoni de Plinio[9] es pot llegir:

En el primer de maig de l'any 1513 [sic], el poderós Rei de Portugal, Manuel de Lisboa, va dur semblant animal viu des de l'Índia, cridat rinoceront. Esta és una representació fidel. Té el color d'una tortuga motejada,[21] i està casi completament cobert de grosses escamas. És del tamany d'un elefant, pero té les pates més curtes i és casi invulnerable. Té un poderós i puntaguda banya en la punta del seu nas, que esmola en les roques. És l'enemic mortal de l'elefant. L'elefant s'esglaya del rinoceront, puix, quan es troben, el rinoceront carrega en el cap entre les seues pates davanteres i esgarra l'estòmec de l'elefant, contra lo que l'elefant és incapaç de defendre's. El rinoceront està tan ben acorazar que l'elefant no pot ferir-li. Es diu que el rinoceront és ràpit, impetuoso i astut.[22]
Els plecs de la pell d'un rinoceront indi es corresponen molt en les plaques de l'armadura representades per Durero.


El gravat de Durero no és una representació totalment fidel d'un rinoceront. Mostra un animal en dures plaques que cobrixen el seu cos com la chapa d'una armadura, en un gorjal en la gola, una coraza de pit d'aspecte sòlit i reblones en les juntes; també va situar una chicoteta banya en la seua grupa, i li va dotar de cames escamadas i quartos atrassers en forma de serra. Els rinoceronts reals no tenen cap d'estes característiques.[23][24] És possible que es creara una armadura para la baralla contra l'elefant en Portugal, i que estes característiques representades per Durero anaren en realitat partixes de l'armadura.[25] Per una atra part, la "armadura" de Durero pot representar els durs plecs de la grossa pell dels rinoceronts indis o, aixina com el restant d'imprecisions, pot ser que siguen simples malentesos o afegitons creatius de Durero.[26] Durero també dibuixa una textura escamada sobre el cos de l'animal, incloent la "armadura". Açò pot ser un intent de Durero de representar l'asprós i casi lampiño cuiro dels rinoceronts indis, que tenen bultos com a barrugues en les cuixes i els muscles. Per una atra part la textura de la pell pot representar també una dermatitis induïda per la tancada del rinoceront durant el viage de quatre mesos de l'Índia a Portugal.[27]

Gravat del rinoceront, segons dibuix d'Hans Burgkmair, 1515 (únic eixemplar conservat; Graphische Sammlung Albertina, Viena).


Hans Burgkmair va crear un segon gravat en Augsburc al voltant de les mateixes dates que Durero en Núremberg. Burgkmair mantenia correspondència en mercaders de Lisboa i Núremberg, pero no està clar si va tindre o no accés a la carta o a l'esbós que va vore Durero, pot ser que inclús les fonts de Durero, o si va vore ell mateixa l'animal en Portugal.[28] La seua image és més precisa i omet els afegitons de Durero més extravagants i inclou els grilletes i la cadena usats per a subjectar al rinoceront;[28] no obstant, el gravat de Durero és més poderós, i va eclipsar al de Burgkmair en popularitat. Solament ha sobrevixcut un eixemplar del gravat de Burgkmair,[29] mentres que l'impressió original de Durero es va copiar moltes voltes. Durero va produir una primera impressió del seu gravat en 1515, distinguible per contar en solament cinc llínees en el text de la capçalera[7] i moltes més impressions es realisarien despuix de la mort de Durero en 1528, incloent dos impressions en la década de 1540, i encara dos més a finals de el XVI.[30] Les impressions més tardanes tenen sis llínees de text.[7] La matriu de fusta original se seguiria usant, encara que les impressions varen acabar desluciéndose per la corcó i un resquebrajamiento que travessa les pates del rinoceront.[31] A fi de dissimular els defectes, cap a 1620 un impressor va crear un bloc tonal, que en imprimir-se en tinta verdosa sobre l'estampa original genera una imitació de xilografia de chiaroscuro.[30][32] A pesar de les successives reimpressions, el gravat de Durero és actualment prou escàs en el mercat i els eixemplars impresos en el XVI alcancen sifres elevades en les subastes; de fet, en 2013 un eixemplar d'este gravat va marcar el récort de preu pagat per una estampa de l'artiste alemà, en alcançar els 866.500 dólars (641.000 euros) en la sala Christie's de Nova York [3].

Rinoceront de porcelana modern en el Museu de la Porcelana de Meissen. Està clarament basat en l'image de Durero, en un prominent "Banya de Durero".
Emblema d'Alejandro de Médici.


A pesar dels seus errors, l'image va seguir sent molt popular,[24] i va ser presa com una representació fidel d'un rinoceront fins a finals de el XVIII. Durero va poder haver triat deliberadament crear un gravat sobre fusta (xilografia), en lloc d'amprar la tècnica més refinada i detallada del gravat en làmina de coure (calcografia), per a assegurar-se que seria adequat per a l'impressió massiva.[31] Es varen incloure imàgens derivades del gravat en texts naturalistes, com Cosmographiae de Sebastian Münster (1544; gravat de David Kandel), Historiae Animalium de Conrad Gessner (1551), Histoire of Foure-footed Beastes d'Edward Topsell (1607), entre uns atres. Alejandro de Médici va elegir un rinoceront clarament basat en el gravat de Durero com el seu emblema en juny de 1536, en el lema "Senar buelvo sense véncer".[33] Una escultura d'un rinoceront basat en l'image de Durero es va situar en la base d'un obelisc de vintiun metros d'altura dissenyat per Jean Goujon i erigit davant l'Iglésia del Sepulcro de la carrer de Saint-Denis de París en 1549 per a celebrar l'arribada del nou rei de França, Enrique II.[34] Un rinoceront similar, en relleu, decora un panel d'una de les portes de bronze de la partix oest de la Catedral de Pisa. Es varen representar rinoceronts en moltes pintures i escultures, i va passar a ser un motiu habitual en la decoració de porcelana. La popularitat de l'inexacta image de Durero va permanéixer inclús en acabant de que un rinoceront indi viu passara huit anys, de 1579 a 1587, en Madrit (encara que han sobrevixcut uns pocs eixemples d'una impressió del rinoceront de Madrit creats per Philipe Galle en Amberes en 1586 i algunes obres derivades), i l'exhibició d'un rinoceront viu en Londres un sigle despuix, de 1684 a 1686, i d'un segon eixemplar en 1739.[35]

Rinoceront vestit en puntilles (1956) de Salvador Dalí.


La preeminent posició de l'image de Durero i les seues derivades va escomençar a declinar a mediats i finals de el XVIII, quan es varen transportar més rinoceronts vius a Europa, i es varen realisar representacions més fidedignes. Jean-Baptiste Oudry va pintar un retrat a tamany natural de Clara el rinoceront en 1749, i George Stubbs va pintar un gran retrat d'un rinoceront en Londres al voltant de 1790. Abdós pintures eren més exactes que el gravat de Durero, lo que va fer que una concepció més realista dels rinoceronts desplaçara gradualment a l'image de Durero en l'imaginari públic. En particular, la pintura de Oudry va ser l'inspiració d'una placa en l'enciclopèdia Histoire naturelle, de Buffon, que va anar àmpliament copiada.[36] En 1790, el relat de James Bruce de Kinnaird Viage per a descobrir la font del Nilo rebujava l'obra de Durero, calificant-la de «maravellosament mal eixecutada en totes les seues parts» i de «l'orige de totes les formes monstruosas en les que s'ha pintat l'animal des de llavors». Aixina i tot, l'ilustració de Bruce del rinoceront blanc africà, d'apariència notablement diferent de l'indi, encara compartix inexactitudes evidents en l'obra de Durero.[37] L'erudit en semiòtica Umberto Eco argumenta que les «escates i les plaques imbricadas» de Durero varen passar a ser un element essencial de la representació de l'animal, inclús per a aquells que ho podien conéixer millor, perque «sabien que només eixes convencions gràfiques podien identificar a un rinoceront per a la persona que interpretaria el signe icònic». També destaca que la pell d'un rinoceront és més rugosa de lo que sembla pel seu aspecte visible i que tant les làmines com les escates retraten esta informació no visual fins a cert punt.[38] Fins a finals de la década de 1930, l'image de Durero apareixia en els llibres de text d'Alemània com una representació fidel del rinoceront;[3] en alemà, els rinoceronts indis encara reben el nom de Panzernashorn («rinoceront armat»). Seguix eixercint una poderosa influència artística, i va ser l'inspiració de les escultures de Salvador Dalí de 1956, Rinoceront còsmic i Rinoceront vestit en puntilles; de la segona es pot contemplar des de 2004 un eixemplar de grans dimensions en el Port José Banús de Marbella.

Referències

  1. ↑ Algunes fonts indiquen erròneament 1513, copiant un error tipogràfic de Durero en un dels seus dibuixos originals i que persistiria fins al gravat. (Bedini, p.121.)
  2. ↑ Clarke, capítul 2. En honor d'eixe animal, que va tindre també una rocambolesca història, es va posar el nom de Abada (rinoceront en portugués) a un carrer de Madrit [1]. En esta pàgina se cita la data de 1583 [2]
  3. ↑ 3,0 3,1 Citat en Clarke, p.20.
  4. ↑ Bedini, p.112.
  5. ↑ Clarke, p.16.
  6. ↑ Bedini, p.113.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 História do famós rhinocerus de Albrecht Dürer, Projecto Lambe-Lambe (en portugués).
  8. ↑ Vore Clarke, p.19, a on es troba una fotografia d'una gàrgola.
  9. ↑ 9,0 9,1 Original en llatí i traducció anglesa del capítul 29, llibre VIII de Naturalis Història.
  10. ↑ Bedini, p.118.
  11. ↑ Alboerto Dürero, El Rinoceront, dibuix i gravat, en el Museu Britànic.
  12. ↑ Bedini, p.127.
  13. ↑ l'Archipèlec de Frioul consta de quatre illes principals. Bedini, p.128, diu que va poder ser o ben Pomègues o ben Ratonneau; les atres possibilitats són la chicoteta illa d'if, ara ocupada pel Château d'If i Tiboulain.
  14. ↑ Bedini, p.132.
  15. ↑ 15,0 15,1 Gessner's Hyena and the Telephone Game, Mana Clair Jost, 2002 (PDF, 21 pàgines) en anglés.
  16. ↑ Biografia
  17. ↑ Clarke, caption to colour plate I, p.181.
  18. ↑ Bedini, p.120 and fn.10.
  19. ↑ Un seria posteriorment adquirit per Sir Hans Sloane i ara es troba en el Museu Britànic.
  20. ↑ El gravat va ser segurament, segons Quammen, p.204, gravat per un artesà expert conegut com Formschneyder, baix la supervisió directa de Durero.
  21. ↑ Bedini, p.121; algunes versions traduïxen Krot com "sapo", pero Schildkrot es referix més provablement a una tortuga.
  22. ↑ Vore també una traducció en francés en la tesis doctoral de Bruno Faidutti en L'université Paris XII: La licorne et li rhinocéros, capítul 3.2, ilustració 10, November 1996.; i una traducció a l'anglés en Clarke, p.20.
  23. ↑ Grup de História i Teoria dona Ciência - O rinoceront de Dürer, Universitat estatal de Campinas, Brasil (en portugués i en anglés).
  24. ↑ 24,0 24,1 Dürer's Rhinoceros, Kallisti Digital Publishing, 7 de març de 2003 (en anglés).
  25. ↑ Sugerit per Glynis Ridley (2004), Clara's Grand Tour: Travels with a Rhinoceros in Eighteenth-century Europe, Atlantic Monthly Press, ISBN 1-84354-010-X, un estudi del rinoceront Clara el rinoceront; no obstant açò no es menciona en Bedini.
  26. ↑ Durero vivia prop del barri dels armeros de Núremberg, el Schmeidegasse, i va estar dissenyant armadures per aquell temps; açò podria ser la font d'una inspiració creativa (Clarke, p.20.)
  27. ↑ Comentari en una làmina de Mammals, de Conrad Gessner, foli 131 vers, del Humanities Media Interaction Project, Universitat de Keio, Japó.
  28. ↑ 28,0 28,1 Bedini, p.121.
  29. ↑ Albergada en el Graphische Sammlung Albertina, Viena.
  30. ↑ 30,0 30,1 Clarke, p.23.
  31. ↑ 31,0 31,1 Quammen, p.206.
  32. ↑ The Journeyman Artist, Richard Anderton, University of the West of England, at the 3rd Impact International Printmaking Conference, Cape Town, Suràfrica, 2003.
  33. ↑ Bedini, p.192.
  34. ↑ Bedini, p.193.
  35. ↑ Clarke, chapter 2 and 3.
  36. ↑ Clarke, p.64.
  37. ↑ Alperson, Philip A (1992). The Philosophy of the Visual Arts, Oxford University Press US, pp. 80. ISBN 0-19-505975-1.
  38. ↑ Eco, Umberto (1978). Theory of Semiotics, Indiana University Press, pp. 205. ISBN 253202175.

Bibliografia

  • Bedini, Silvano A. (1997). The Pope's Elephant, Manchester: Carcanet Press. ISBN 1-85754-277-0. (particularment el capítul 5, "The Ill-Fated Rhinoceros").
  • Clarke, T. H. (1986). The Rhinoceros from Dürer to Stubbs: 1515–1799, Londres: Sotheby's Publications. ISBN 0-85667-322-6. (particularment el capítul 1, "The first Lisbon or 'Dürer Rhinoceros' of 1515").
  • David Quammen (2000), The Boilerplate Rhino: Nature in the Eye of the Beholder, Scribner, ISBN 0-684-83728-5 (particularment p. 201-209, The Boilerplate Rhino, prèviament publicat en la seua columna "Natural Acts" de la revista Outside, juny de 1993).


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Rinoceront_de_Durero&oldid=1396265»