Un pont de fàbrica (o també pont de voltes de fàbrica, pont de pedra, pont de albañilería o pont abovedado), és un tipo específic de pont de la gran família dels ponts en arc, que es caracterisa per fer us de les voltes de mamposteria per a salvar els obstàculs. El material usat és la pedra tallada (molt poques voltes, rajola), molt resistent a la compressió, pero poc a la flexión, que si soporten els materials usats en atres famílies de ponts en arc (que presenten una certa elasticitat, com la fusta, el formigó, el formigó armat, el formigó pretensado, el metal o els materials composts) i que els permet salvar llums o vans més important. La tècnica de construcció de ponts de fàbrica ha segut aplicada des de l'Antiguetat fins a començos del XX i en lo fonamental consistia en evaluar correctament els espentes de les voltes i dissenyar en correspondència les pilonas capaces de soportar-los.

Pont de fàbrica
El pont d'Alcántara (103-104 d. C.), en Espanya
Pont de Saint-Martial en Llemoges, un pont migeval en voltes d'ogiva
El pont del Diable en Céret, França
El pont Zhaozhou (595-605) en Shijiazhuang, Hebei, construït baix la Dinastia Sui, pont en arc de pedra de tímpan obert més antic del món[1]
Posa't dei Salti, pont de vianants del sigle XVII en Tesino, Suïssa.

Els ponts en arc més antics que seguixen en us daten de l'Edat del Bronze. El pont Arkadiko, de la cultura micénica, és un dels quatre ponts de fals arc que formaven part de la ret de carreteres, dissenyada per a acomodar les carretas que circulaven entre Tirinto i Epidauro en el Peloponés, en Grècia. També en el Peloponeso i Creta es troben varis ponts de pedra intactes que provindrien del periodo helenístic com el pont de Eleuterna, els quals utilisen falsos arcs com els micénicos, pero la gran majoria de ponts de l'Antiga Grècia no sobreviuen degut a que varen ser construïts principalment en fusta.[2] Tot sembla indicar que els grecs desconeixien el concepte d'arc, pero sí els mesopotámicos, que ho varen usar en l'arquitectura. D'alguna forma els etruscs també varen deprendre a usar l'arc i varen transmetre eixa tècnica als romans.

La civilisació romana va ser la primera en construir ponts de forma generalisada.[3] La necessitat de tindre una ret de calçades ben comunicada i permanent va fer que els seus ingeniers construïren una gran cantitat de ponts per a salvar els rius i valls que devien travessar.[3] Els romans varen ser els precursors del formigó[4] i del ciment hidràulic. Eren capaços de cimentar els ponts a gran profunditat i de salvar vans importants per a l'época. El pont romà d'Orense és el de major llum en pedra construït en l'época imperial, en 38 m.[5] També es deuen als romans els primers ponts en arc de fusta, cas del pont de Trajà, en fonaments en pedra i l'arcada en fusta, en arcs rebaixats. Este pont és especialment singular ya que la fusta va permetre llums de 52 m (la fusta en ser més llaugera permetia salvar llums majors) i ademés l'estructura completa media 1130 m, sent durant molts sigles el pont més llarc jamai construït.

Si be en l'Edat Mija es varen construir ponts, l'ingenieria no va alvançar i, en alguns qüestions, va retrocedir. Es va oblidar cóm es fabricava el formigó i els arcs es varen reduir en tamany. Aixina i tot l'arc va perdurar en poques variacions, usant-se a voltes l'arc gòtic. Mentrestant en l'Imperi inca es va escomençar a perfeccionar la construcció de ponts de corda, que serien els precursors dels ponts colgantes.

El Renaixença duria una nova dimensió al disseny de ponts. En 1415 es recuperen els manuscrits de Vitruvi i ademés en eixa época escomencen a redescubrirse les ruïnes de l'época romana. Això farà que els ingeniers renaixentistes reprengueren l'estil clàssic dels ponts i que s'adoptara de nou l'arc de mig punt. Eixemples d'això són el pont de Rialto, en Venècia, el Pont Neuf de París o el pont della Trinitá, en Florencia.[6] En el pas dels anys el pont no només es considerava ya un element funcional sino també un element artístic de la ciutat, i, sense dubte, un signe de poder i influència respecte a atres ciutats.

La Revolució científica va supondre un plantejament científic que va dur a la millor comprensió del funcionament de les estructures. Això va canviar la forma de vore els materials, els arcs varen poder canviar de forma, rebaixar-se i estilisar-se, buscant aprofitar millor el material. Aixina es varen impondre els ponts d'arcs rebaixats i els de arcades successives, l'esforç de les quals es contrarresta en pesats estribos en les riberes. Un eixemple tardà d'açò és el pont Alejandro III en París. Si be es varen seguir realisant ponts de pedra, l'història dels ponts va canviar radicalment en aparéixer nous materials més resistents i que precisaven de noves formes completament inèdites fins a llavors.

Evolució històrica

El periodo antic

Les voltes de pedres horisontals

 
Tesor de Atreo - secció de la tomba.

Les primeres voltes varen ser fetes en pedres horisontals, dispostes volant unes sobre les atres, una disposició coneguda com "en ménsula". En Abydos, en el palau d'Ozymandias, el regnat del qual es remonta a al voltant de 2500 a. C., s'ha trobat una volta d'este tipo.[D 1] Es troba la mateixa disposició en Tebes, en el temple de Amón-Ra.[D 2] No obstant, la volta més bella d'este tipo és provablement la del Tesor de Atreo,[D 3] una impressionant tomba de tholos situada en Micenas, en Grècia, i construït al voltant de 1250 a. C. Està formada per una habitació semi-subterrànea circular en una cobertura de secció ogival. En una altura interior de 13,5 m i un diàmetro de 14,5 m,[7] va ser la major i més àmplia cúpula en el món durant més d'un mileni, fins a la construcció de les termes de Mercurio en Bayas i del Panteó de Roma.[D 2]

Els pont micénicos

 
Pont micénico Kazarma (1300 a. C.)

Subsistixen en la Argólida, en el Peloponés, tres antics ponts, incloent el pont micénico Kazarma, construït d'acort en la tècnica de voltes en fals arc o arc en ménsula, en l'ajuda d'un apilament de pedres toscamente tallades.

Estos ponts varen ser construïts provablement al voltant del 1300 a. C., en el periodo micénico (Edat de Bronze) i, més concretament, del Helladic IIIb (aprox. 1340/1200 a. C.), per a la carretera que comunicava les principals ciutats de Micenas, Argos i Tirinto, en el port de Palea Epidauro.

Les voltes de juntes convergents

 
Porta all'Arc de Volterra, porta etrusca que data del III o II

Les voltes de juntes convergents, és dir, aquelles en les que les juntes són perpendiculars a la superfície de l'intradós, típiques dels ponts de fàbrica, ya existien de fet en varis monuments de l'antic Egipte. En Nubia, en una de les piràmides de Meroe, es troba una verdadera volta de canó composta de dovelles regularment aparellades.[D 4] En Gebel Barkal, dos pòrtics que donen accés a les piràmides estan coberts, un per una volta d'ogiva i l'atre per una volta de canó, eixecutades abdós en dovelles de juntes convergents. En la tomba d'Amenhotep I, i, per lo tant, datada uns díhuit sigles abans de Crist,[D 4] es pot vore una volta de canó de forma elíptica, eixecutada en rajola

Més recents, en Europa, es poden trobar en les parets de la ciutat etrusca de Volterra, que daten del III o II La Porta all'Arc repren/reprén el mateix principi de la construcció d'un arc.

El periodo romà

Als romans es deu la recuperació de la tècnica de la volta, el seu desenroll i perfeccionament i el seu us per tota Europa per a la construcció de ponts. Un imperi tan vast va supondre una ret viària fiable, practicable en totes les estacions i dotada de construccions més sòlides que els simples ponts de fusta.[8]

Artícul principal → Anex:Ponts romans.

En Itàlia

 
Representació del pont Milvio Æmilius i el de l'Aventino per Caspar van Wittel en 1690.

Se supon que l'obra abovedada més antiga romana és un aigüeral coneguda com la Cloaca Màxima eixecutada durant el regnat de Tarquino el Vell, la construcció del qual es va iniciar uns 600 anys abans de Crist.[D 5]

Els ponts romans són forts i estovats, és dir, en voltes en forma d'arc de mig punt, que reposen sobre pilonas grosses, d'un esgambi aproximadament igual a la mitat de la llum de la volta.[9]

 
El pont Milvio sobre el Tíber, en Roma.
 
Pont de Saint-Martin

El pont Emilio, ara pont Rotto, és el pont de pedra més antic de Roma.[10] Va ser construït per Marc Emili Lèpit en l'any 179 a. C. Va ser restaurat vàries voltes, l'última en 1575 per Gregori XIII.[11] Estava format per voltes d'arc de mig punt de 24,40 m de llum, en amples arquivolta, recolzant-se en pilonas d'una gruixa de 8 metros d'ample, per damunt dels quals varen ser disposts casetes compreses entre dos columnes en capitells que pujaven fins a la coronació dels tímpans.[D 6] No subsistix més que un sol arc.

Una de les primeres realisacions de la ret viària romana és el pont Milvio,[12] construït sobre el riu Tíber pel cònsul Marcus Aemilius Scaurus en el 115 a. C.. Ubicat a uns 3 km de Roma, a on s'unixen la via Flaminia i la via Cassia per a creuar el riu, va anar l'accés obligatori a Roma para tots els viagers procedents del nort. Per la seua posició estratègica, el pont Milvio va ser l'escenari de moltes batalles. Allí, en l'any 312, l'emperador Constantí I va derrotar al seu rival Maxenci en una batalla que seguix sent coneguda com la batalla de Pont Milvio.[13]

Molts són els ponts construïts en les províncies italianes, tots notables per les seues diferències. Entre ells el pont de Pont-Saint-Martin, construït sobre el Lys entre els anys 70 a 40 a. C. a l'entrada al vall d'Aosta. L'únic arc de 31,4 m de llum i de 11,42 m de flecha estava largamente superat per a l'época. L'estructura presenta dos tècniques diferents de fàbrica: la part inferior està feta de blocs de gneis, rebuts en sec, mentres que la part superior és una superposició d'estrats consistents en fragments de gneis i de pedra calcàrea, intercalados de bandes de pedra.[14][P2 1]

El pont Fabricio és, a la seua volta, l'únic pont antic de Roma, completament preservat. Construït en l'any 62 a. C. pel comissari Viarum Lucio Fabricio, conecta l'illa Tiberina a la vora del Champ de Mars, prop del Teatre de Marcelo, i el Fòrum Boari.[15][P2 2]

El pont Sant'Angelo és un atre antic pont de Roma que conecta les dos vores del Tíber, front al castell de Sant'Angelo. Va ser construït en l'any 134 durant el regnat de l'emperador Adrià, que li va donar el seu nom de Pons Ælius.[16][17][P2 3]

En Occident, fòra d'Itàlia

 
Aqüeducte dels Ferreres (Tarragona)
 
Croquis del pont de Limyra en Turquia.

En Espanya i Portugal es poden vore les obres romanes més espectaculars, construïdes en la seua majoria en l'época augustina.[P2 4] El pont de Mèrida en Extremadura, és un pont de 792 m de llarc, compost per 60 arcs que creuaven el riu Guadiana.[P2 5] El pont d'Alcántara,[18] construït en el riu Tajo en els anys 103 i 104 d. C.,[19] té sis arcs de mig punt en llums de 30,8 m a 43,6 m, reposant sobre pilonas quadrades de 9 m de gruixa, alguns dels quals, les situats en el riu, apleguen a una altura de casi 40 metros per damunt dels fonaments. La bellea resulta de les dimensions imponents, de la simplicitat de les formes i de l'apariència de solidea.[P2 6] Dos imponents ponts aqüeductes d'esta época, construïts baix el mandat de Trajà entre els anys 98 i 117, són també notables: l'aqüeducte de Segòvia, de 813 m de llarc en 128 arcs;[P2 7] i l'aqüeducte dels Ferreres (Tarragona), en 217 m de llarc que creua la vall del Francolí.[P2 7]

En el III, apareixen els ponts d'arc rebaixat o ponts de dovelles. El pont de Limira,[20] situat prop de Limira en Licia, una regió hui de Turquia, és un dels primers representants en el món. El pont té 360 m de llarc i 26 arcs rebaixats i dos semicirculares.[21]

En França, el pont del Gard és un pont-aqüeducte romà en tres nivells, en una altura de 47,40 m en el punt més alt, situat en la comuna de Vers-Pont-du-Gard, prop de Remoulins, en el departament de Gard. S'estén sobre el riu Gardon i va anar provablement construït en la primera mitat del I, assegurant la continuïtat de l'aqüeducte romà que duya aigua d'Uzès a Nîmes i que tenia una llongitut de 50 km.[P2 8]

En Orient

 
El pont Zhaozhou, construït cap a 605

En Àsia, és casi segur que els chinencs varen inventar, per la seua banda, la volta abans o despuix dels grecs i que varen construir ponts abovedados molt pronte, potser abans que els romans.[P3 1] Segons els arqueòlecs chinencs, el pont més antic seria el pont Lurenqiao, construït al voltant de l'any 282 a. C., prop de l'antic palau de Luoyang (província de Henan).[22]

El pont Zhaozhou,[23] que s'assembla als ponts occidental del XIX, es va construir al voltant de l'any 605. És el pont de fàbrica abovedada de dóvelas i tímpan obert més antic del món.[24] També és el pont més antic de China, encara en servici. Es troba ubicat en el districte de Zhao de la ciutat-prefectura de Shijiazhuang, en la província d'Hebei.[25] La llum de l'arc és de 37,4 m.[22][26]

Un atre pont antic notable és el pont Baodaiqiao, construït sobre el Gran Canal en Suzhou per Wang Zhongshu, governador de Suzhou baix la dinastia Tang (618-907). En una llongitut de 317 m, conta en 53 arcs, per lo que és el pont de China en el major número d'arcs.[26]

El periodo migeval

En Occident

 
Reconstrucció moderna de 1965 del Pont del Diable (1282), en Martorell, de 37,3 m de llum
 
Pont de la Maddalena (Borgo a Mozzano) (va de 38 m), récort del pont d'arc més llarc del món des de 1300 a 1341
 
Pont de Sant Martín que afranquix el riu Tajo en Toledo (40 m)

Despuix de la caiguda de l'imperi romà, seguix un periodo de casi 500 anys, alguna cosa menys de la mitat del mileni, ocupat per l'Edat Mija, dels quals no queda la menor realisació en matèria d'obres d'ingenieria.[27] Els ponts varen ser en eixa época construïts en fusta.

A partir del XI, es construiran moltes obres de formes variades i pesades. Estes obres es componen d'arcs a sovint molt desiguals, les voltes dels quals són en arc llaugerament rebaixats, de mig punt o en ogiva, ya que esta última forma permetia disminuir els espentes sobre els respals; reposen sobre pilonas grosses en les extremitats molt eixints, per lo manco aigües dalt. Els amples útils entre els murs eren chicotets i el pas disponia casi sempre de rampes d'accés en pendents molt forts. En França, entre els ponts migevals més notables es poden mencionar: el Pont Vieux (1035-1178) d'Albi, sobre el riu Tarn; el pont Saint-Bénézet,[28] en Avinyó, sobre el riu Ródano (1177-1187); el vell pont de Carcassona,[29] en el riu Aude (1180); el Petit-Pont[30] de París, sobre el riu Sena (1174-1186); el pont Valentré,[31] en Cahors, sobre el riu Lot (1231); el pont Saint-Martial[32] de Llemoges, sobre el riu Vienne (1215); el pont de Entraigues sobre el riu Lot; i el pont del Truyère (inici del XIV).

A partir del XIV els ponts s'aniran estilisant, afinando tant la gruixa de les pilonas i la pròpia vora dels arcs en millorar les relacions empíriques (vore el pont del Diable en Martorell, de 1282). Es conseguiren superar llums al voltant dels 40 m, fins a eixe moment inconcebibles: pont de Sant Martín que afranquix el riu Tajo en Toledo (Espanya), pont de Castelvecchio de Verona (Itàlia) ( 48,70 m) i en França, el pont de Nyons (40,53 m), el Céret (45,45 m) sobre el riu Tech (1366) i el pont de Vieille-Brioude sobre el riu Allier (XV) que tenia un únic arc 54,20 m de llum, hui desaparegut, pero que va ser durant quatre sigles la major volta de pedra existent.

L'Edat Mija també es va caracterisar per la construcció de numerosos ponts de fusta, a sovint coronats per edificis en els que es varen habilitar comerços, que constituiran el tipo de pont habitat. Un dels més famosos és el Posa't Vecchio en el riu Arno, en la ciutat de Florència, en Itàlia. Primer construït en fusta, va ser reconstruït en pedra en 1345 per Taddeo Gaddi o Neri vaig donar Fioravante, segons les fonts, pero la famosa galeria erigida per damunt de les tendes no serà construïda fins al XVI.[P2 9]

En Orient

 
El pont de Marc Pol (1189-1192)

El pont de Marc Pol és provablement el primer pont chinenc conegut en Occident a través de les històries del viager veneciano Marco Polo en el seu viage a China, en el XIII. Es troba a uns 15 km de Pequín (Pequín) i es va completar en 1192. En un esgambi de 8 m i 205 m de llarc, conta en 11 arcs de diferents tamanys, tenint el més gran una llum de 21,60 m.[P3 2]

Els ponts abovedados chinencs aplegar al cim del seu esplendor en el Fujian, en arcs molt prims. El pont de Xiao construït en 1470 té una altura lliure de 7,2 m en un arc d'una gruixa de només 20 cm, la mitat d'un arc normal.[33] Encara està en servici i soporta el tràfic actual. Un atre pont notable d'este periodo és el de Gao-po, ubicat en Yongding i construït en 1477. La seua llum és de 20 metros i l'arc té només 60 cm de gruixa, sense cap tipo de morter d'unió.[33]

En Camboya, Phra Phutthos és un pont construït a finals del XII durant el regnat de Jayavarman VII. Té més de 20 arcs prims i uns 75 metros de llongitut. És el pont de pedra abovedado en ménsula més llarc arc de pedra en el món.[24]

De la Renaixença a finals del XVII

En Occident

 
El Posa't Vecchio entre Oltrarno i Lungarno.

En Occident, entre els XV i XVI, els arquitectes de famosos ponts de Florencia, Venècia i atres ciutats italianes es varen inspirar per formes regulars prestats del passat, pero la seua tendència a ser més artistes que constructors, a voltes els va dur a abusar de la superestructura i atres decoració. Els dos eixemples més significatius són el posa't Vecchio de Florencia i el pont de Rialto[34] en el Gran Canal de Venècia.[35]

 
El pont Neuf: el pont més antic de París.

El pont es convertix en un element central dels grans proyectes d'urbanisme. En França, els primers arquitectes de renom apareixen, com Androuet du Cerceau a qui es deu el Pont Neuf[36] de París, que va començar en 1578 i que no va ser terminat fins a 1604 per les guerres de religió.[37] Facilita el pas entre el Palau del Louvre i l'Abadia de Saint-Germain-dones-Prés, junt al monument erigit en honor d'Enrique IV situat en l'extrem aigües avall de la île de la Vaig citar i és el pont és el servici més antic de París. Va ser en eixe moment el pont que va introduir l'arc carpanel, una curva en tres o més centres, que mai va substituir la curva semicircular.

 
El Stari Most fotografiat en els anys 1970.

En Europa Central, el Stari Most de Mostar és un pont construït en 1565 per l'arquitecte Mimar Hajrudin, un alumne de l'arquitecte otomà Mimar Sinan. Conecta les dos parts d'esta ciutat de Bòsnia i Hercegovina, sobre el riu Neretva. El pont consta d'un sol arc escarpado, de 27 m de llum, 4 m d'ample i 30 m de llongitut. L'arquitectura d'este pont l'ensellament del pont, la tècnica utilisada en l'época de la seua construcció, és sorprenent, conferint-li una gran solidea. Era tal que s'ha mantingut en peu durant sigles en tots els conflictes, en excepció de l'últim.

En Orient

 
Pont Khaju en Isfahán

El pont Khaju, en la ciutat d'Ispahán, és un extraordinari pont d'Iran. Construït al voltant de 1667, té 18 voltes d'arcs apuntats, i soporta una via de 7,5 m (11,7 m) i conta en corredors laterals coberts sombrejats. També és flanquejat per dos pabellons centrals i torres de vigilància. La combinació d'arquitectura i art en una maravellosa harmonia funcional, este bell pont també servix com un assut i aliviadero, ya que entre els seus arcs dispon de comportes.[24]

El problema de l'estabilitat de les voltes de fàbrica

 
Jean-Rodolphe Perronet, el primer en calcular en 1777 les gruixa de les claus i peus de les voltes

Fins al XVII els ponts es varen construir per transposició de les tècniques de construcció comprovats pel temps, pero no com a resultat d'un enfocament teòric. Les fòrmules usades, derivades de l'observació i la pràctica, eren numeroses. La gruixa de la clave, del renyó, de les pilonas o pilars, es deduïen simplement de la llum o obertura del pont.

Philippe de la Hire en 1695,[M 1] i despuix en 1712[M 1][38] va intentar una primera aproximació en el càlcul de les voltes, càlcul que consistia en verificar, a posteriori, que la volta dissenyada tenia alguna possibilitat de ser estable, i que els materials que ho constituïen no s'esclafaven baix les càrregues.[39] No va poder obtindre resultats suficients per a la pràctica, pero va tindre el mèrit de posar de relleu dos conceptes que, un sigle més tart, es revelaren molt fructífers:[P 1][M 1]

  • la curva de pressions: és la envoltura de la resultant de les accions que s'eixercixen sobre una junta qualsevol de la volta;
  • el trencament en blocs: la volta se supon que es trenca en tres blocs independents que se separen per esmonyida, suponent el roçament nul. Estos supòsits, falsos, no obstant, varen permetre acostar-se al càlcul dels pilars (culées).

Jean-Rodolphe Perronet, primer director de l'École nationale dones ponts et chaussées[40]) i ilustre constructor, va determinar en 1777 les primeres regles per a calcular la gruixa de les voltes i piédroits (peu de l'arc). Couplet va introduir la noció de llínees de centre de pressió i el concepte de trencament per rotació de blocs. Els treballs de Charres de Coulomb, publicats en 1773, varen introduir un mecanisme de ruïna per esmonyida a lo llarc d'una articulació i varen recomençar, quarantatrés anys més tart, el mecanisme de falla per rotació dels blocs.[41] No obstant, fins al XIX estes teories no varen tindre aplicacions pràctiques.

Desenroll en Occident

Encara que els ponts de l'Edat Mija havien segut d'alguna manera suficients fins a eixe moment, eren obres vàries voltes reparades i en calçades estretes que ya no eren adequades per als nous intercanvis comercials. El XVIII va a conéixer en Europa, especialment en França, una important activitat en la construcció de ponts.[42]

Una evolució també es va produir en este periodo. Durant la primera mitat del sigle, els ponts varen ser en llom de ruc o en escarpe molt pronunciat i composts d'arcs decreixents, des de la mitat de les vores, tals com el pont Jacques-Gabriel de Blois, mentres que des de 1750 les pendents seran menys pronunciades i en arcs d'igual llongitut (pont Wilson de Tours travessant el Loire, en una llongitut total de 434 m).

La regió central de França (conques del Sena i del Loira) ha segut particularment privilegiada. Va vore nàixer, entre atres coses, el pont Royal en París, que, encara que edificat de 1685 a 1687 per Jules Hardouin-Mansart va anunciar, per la seua estructura, els grans ponts del sigle següent; el pont de Blois, construït entre 1716 i 1724 per Jacques V Gabriel i Robert Pitrou; i el pont George-V sobre li Loira en Orléans, de 1751 a 1760 per Jean Hupeau et Robert Soyer (de 325 m); el pont de Moulins sobre el Allier, des de 1756 a 1770 per Louis de Règemorte (301,50 m); el pont de Saumur, des de 1756 a 1768, per Jean-Baptiste de Voglie (de 276 m); el pont de Neuilly, de 1766 a 1769; el Pont de la Concort en París, des de 1787 a 1791, obres mestres de Perronet.

En Espanya, el pont de Toledo, construït entre 1720 i 1732, és també una obra monumental decorada en numeroses escultures barroques.[P2 10]

En Orient

 
Pont del cinturó de jade, un pont lluna
 
Pont de dèsset arcs

La lliteratura que descriu els ponts construïts en Orient en el XVIII és pràcticament inexistent. Els ponts més coneguts d'este periodo són sense dubte els de el Palau d'Estiu en Pequín. Este palau, que data de 1155, es compon d'un mosaic d'edificis dispersos en un llac de 240 hectàrees, el llac Kunming, al que s'accedix per mig d'un gran número de ponts de fàbrica. Entre estos dos són notables:[P3 3]

  • El pont del Cinturó de Jade, el més conegut dels sis ponts de la vora occidental del llac Kunming. Va ser erigit entre els anys 1751 i 1764, durant el regnat de l'emperador Qianlong, i va ser construït en l'estil específic d'Orient, que es troba també en Japó, els ponts lluna.[P3 4]
  • el pont de dèsset arcs que conecta l'illa de Nanhu en la costa oriental del llac, també va ser construït durant el regnat de l'emperador Qianlong. En una llongitut de 150 m i un esgambi de 8 m, és el pont més llarc del Palau d'Estiu.

Perfeccionament dels coneiximents teòrics

 
Trencament en quatre blocs de les voltes: voltes de mig punt, en elipse o en anse de panier (I) – voltes molt rebaixades (II) - voltes en arc de círcul (III) – voltes ogivals o peraltadas (IV), segons Jules Pillet (1895)

A principis de XIX, els arquitectes i els ingeniers havien adquirit una llarga experiència en la construcció de ponts de pedra i de fusta. En 1810, Louis-Charles Boistard mostra, despuix de moltes proves, que el trencament dels arcs es produïx per la rotació de quatre blocs.[43] Henri Navier, en les seues lliçons en la École dones Ponts et Chaussées (1825), va introduir el concepte d'elasticitat dels materials i va definir la «regla del terç central», llímit en el que deu llimitar-se la llínea de centres de pressió de la volta.[41]

Estos resultats varen permetre a E. Mery publicar en 1840 un mètoto de verificació de les voltes que s'utilisara en tot el XIX i encara a voltes hui en dia.[44][M 2] "El pla de Mery" ("L'épure de Méry") es basa en el principi de que «el intradós i el extradós formen dos llímits dels que la curva de pressió no deuen eixir i que quan açò succeïx, l'equilibri és impossible» [l'intrados et l'extrados forment deux llimites dont la courbe dones pressions ne doit jamais sortir et lorsque cela arrive, l'équilibre est impossible]. Este mètoto es descriu en el curs de Construction de ponts de Croisette-Desnoyers, en 1885, i en lo que queda de l'obra magistral consagrant el final de la construcció dels pont de fàbrica, les Grans voltes [Grans voûtes], de Paul Séjourné, publicat en 1913.[45]

En 1867, Durand-Claye va millorar este mètoto, pero la seua proposta no va ser exitosa, ya que requeria laboriosos càlculs.[M 3]

Perfeccionament de materials i tècniques

En el camp dels materials, els progressos vindran dels aglutinants usats en la fabricació de morters usats en les dovelles de l'arc. El francés Louis Vicat va descobrir en 1817 el principi de la hidraulicidad de la calç, que concernix a la proporció d'argila i a la temperatura de cocció, i va publicar el seu treball sense tindre una palesa. En 1824, el britànic Joseph Aspdin solicitat una palesa per a la fabricació d'una calç hidràulica de forjat ràpit que ell va cridar comercialment ciment Portland. Pero el gran alvanç va aplegar en 1840 en el descobriment, també per Vicat, dels principis dels ciment hidràulics llents (ara conocidso com a ciment Portland). Els morters utilisats per a rebre les dovelles serien un progrés significatiu en térmens de resistència de les voltes.

Sobre la tècnica de construcció, Paul Séjourné va posar al dia el gust per la construcció de l'arc per mig de rodells successius, tècnica ya utilisada pels romans i en l'Edat Mija, pero caiguda en desús, i l'ús de cimbras radiants i cimbras enrolladas, per tirants de cables d'acer. Açò va permetre un aforro d'entre el 20 i el 70% de la fusta utilisada i reduir el temps de construcció.[46] Ademés, inspirant-se en el passat, va destacar les voltes en arquivolta de manera sistemàtica resaltant l'elegància de la seua forma.[47]

En 1870, Jules Dupuit va ser el primer que va propondre articular els arcs, lo que va fer més fàcil fer treballar als materials ya que els esforços que els solicitaven eren millor coneguts.[48]

Els grans viaductes de ferrocarril

 
El viaducte de Göltzschtal, el major viaducte de fàbrica del món
 
Aqüeducte de Roquefavour (1847-1849)

El desenroll dels ferrocarrils en el XIX, va induir l'aparició de grans viaductes de fàbrica. De fet, el disseny de les vies férrees no podia adaptar-se al relleu de les regions creuades en raó de les baixes pendents admissibles, de menys de 10 mm per metro al principi, i dels grans ràdios de curvatura necessaris per a l'estabilitat dels vehículs. L'importància de les pendents es va vore llimitada per la falta de adherencia de les locomotores, per la seua baixa potència i l'insuficiència dels seus mijos de frenat.[P 2]

En França, un dels primers grans viaductes va ser el de Val Fleury, construït en 1840 en la llínea París-Versalles.[P 2] Varen ser numerosos els viaductes construïts, com el viaducte de Nimes,[P 3] en una llongitut d'1.569 m[P 3] —entre els més llarcs de França—; el viaducte de Barentin (1844),[P 4] en Sena Marítim; o el viaducte de Saint-Chamas (1848)[P 5] en Boques del Roine, una obra curiosa feta d'arcs de mig punt anidados simétricament.[P 5]

Va ser lo mateix en Europa, encara que varen ser més rars que en França.[P 6] En Alemània Occidental, el viaducte de Bietigheim, construït entre 1851-1853 en la llínea de Bruchsal-Ulm, és un viaducte de 287 m de llarc, 33 m d'altura i en 21 arcs d'una llum de 13,18 m.[P 6] En Alemània de l'Est, el viaducte de Göltzschtal, que creua el Goltz en la llínea de Regensburg-Leipzig, és el pont de fàbrica més gran jamai construït. Erigit entre 1846 i 1851, té 579,26 m de llongitut i 85 m en el seu punt més alt, en quatre nivells de voltes.[P 7]

En Occident

 
El pont Adofo en Luxemburc, de Paul Séjourné, el primer en un desdoblament de la volta
 
Pont dels Catalans en Toulouse (1904-1907)

Una innovació important vindrà des de la concepció de la volta. Per a permetre majors llums, l'aument de la pressió pels morters moderns i la reducció de les gruixa havia alcançat els seus llímits. Paul Séjourné va tindre l'idea de desdoblar la volta en dos arcs paralels. Encara que este principi de duplicació ya s'havia utilisat en el passat en chicotetes voltes com el pont del Gard o el pont Saint-Bénézet, li correspon a Paul Séjourné comprendre tota l'importància en térmens del rendiment dels materials i de l'economia i realisar el primer, gràcies a l'acoplament en un tauler de formigó armat, una de les obres més grandioses del XX: el pont Adoldo en Luxemburc (1899-1903). L'obertura de 84 m d'esta obra supera en 17 m la major llum realisada fins al moment de la seua inauguració.[49] El principi es repetirà vàries voltes en varis països, especialment en els Estats Units, pero també en França en el molt delicat pont dels Catalans en Toulouse (1904-1907).[50]

El pont de Plauen, en Plauen, sobre el riu Weisse, ho va superar en 1905 en una llum de 90 m.[51] Esta obra és l'últim pont abovedado de fàbrica construït en Occident. En el desdoblament de l'arc, Paul Séjourné va aplanar el camí per a la construcció dels grans ponts en arc en formigó armat. L'arribada de noves tècniques de construcció en acer, tals com els ponts colgantes o els ponts de formigó pretensado o els ponts atirantados, de sobte va sonar el final de la construcció de ponts de fàbrica en Occident.

En Orient

Mentres que en Occident la tècnica era definitivament abandonada en favor dels ponts estàndar de formigó armat, parell ales lluïxes menudes, i en atres tipos per a les grans llums, en China es varen construir en el XX molts ponts de fàbrica, particularment en els anys 1960 i 1970. Aixina, en la província de Fujian, es varen construir en dos décades 1.152 ponts d'este tipo, el 60% de tots els ponts construïts durant eixe periodo.[52]

Al mateix temps els récorts de les grans llums varen ser superats. En 1965, es va creuar el llindar dels 100 m en el pont de Hongdu, en la província de Guangxi.[53] En 1972, el pont de Fengdu Jiuxigou, en la província de Sichuan, va aplegar als 116 m.[54] En 1990, el pont de Fenghuang, en la província de Funan, té una llum de 120 m.[55] Per últim, el récort absolut d'un pont de fàbrica es va alcançar en juliol de 2000 en el pont de Dähne, en la carretera de Jin-Jiao, en la província de Shanxi, en una llongitut de 146 m.[56][57]

Estructura d'un pont de fàbrica

 
Despiece d'un pont de fàbrica

Les fàbriques són un elements que no treballen casi a tracció i, per això, els ponts de fàbrica sempre tenen la forma d'una volta, l'única forma que permet dissenyar elements estructurals en eixa condició de treball. Un pont consta d'una o més voltes que es recolzen sobre soports capaços de resistir, sense desplaçaments significatius, l'acció mecànica de la volta, cridada espente. Eixos respals estan generalment constituïts en els extrems per grossos murs de fàbrica cridats estribos i si estan sobre el riu, piles o pilonas.

La volta

Artícul principal → Volta de pont de fàbrica.


La volta comporta sempre un pla vertical de simetria travessera i, casi sempre, un pla vertical de simetria llongitudinal. Té una gruixa variable que aumenta de manera uniforme des del centre, cridat clau, cap a les extremitats, cridades arrancades.

Característiques geomètriques

La volta està compresa entre dos superfícies curves, la superfície exterior, cridada extradós, i la superfície interior, l'intradós. Si es representa la proyecció d'una volta en un pla vertical, esta està llimitat per dos llínees, la llínea de l'extradós i la llínea de l'intradós. Esta última és generalment una curva geomètrica: arc de círcul, arc de paràbola, etc.

La curva naix sobre les verticals llimitant els pilars. Els punts d'intersecció de la llínea de l'intradós en estes verticals es diuen les naixents. La distància entre els pilars es diu llum, va o obertura. La llínea que unix les naixents es denomina llínea de naixents o cuerdo i és casi sempre horisontal. La distància vertical que separa entre llínea de l'intradós de la llínea de naixents, mida en la mitat d'esta, es diu flecha.

Forma de la volta

Tipo de pont Croquis Image Notes
Arc de mig punt    
Vell pont de Gien
L'arc de mig punt es compon d'un semicírcul complet, és el tipo de volta més utilisada, representant aproximadament el 67% dels ponts de fàbrica de ferrocarril de la ret francesa. Poden ser peraltados (en el cas del vell pont de Gien), apuntats (llaugera extensió del semicírcul) o abombats (llaugera disminució del semicírcul. Els romans varen utilisar casi exclusivament este tipo de volta.[58]
Arc ogival    
Pont Saint-Martial
L'ogiva es compon de dos arcs que es creuen en la clau, se li crida també arcs aguts. La forma és molt antiga, sent àmpliament utilisada en l'Edat Mija ya que té entre unes atres la ventaja de reduir les forces horisontals, i per lo tant facilita la construcció arc per arc en el cas de ponts de múltiples llums.[59]
Arc de círcul
(arc rebaixat)
   
Pont dels Inválidos
Estes voltes estan dissenyades en l'ajuda d'un arc de círcul inferior a un semicírcul. El rebaixe de les voltes es desenrollarà a partir del XVI, encara que no obstant, va anar en el XVIII i baix l'influència de Jean-Rodolphe Perronet quan les voltes dels ponts de fàbrica comencen a tindre perfils molt més baixos que abans i es afinaran les pilonas en la finalitat de promoure el fluix de l'aigua.[60]
Arc carpanel    
Pont de Tolbiac
Molt propenc a la elipse, el volta en arc carpanel es compon d'un número impar d'arcs de círculs successius els radis dels quals varien a dreta de la clau. Els dissenyadors varen optar generalment per este tipo de volta ya que era més fàcil de traçar que la forma elíptica. També té la ventaja de deixar passar un major volum d'aigua.[61]

Tipo de bandes

La banda materialisa l'extremitat travessera de la volta, que rep el mur tímpan que servix de mur de soport a la farcidura de l'obra, la part entre les dos bandes que constituïx el intradós de la volta es diuen dovelles. El tipo de banda respon més a una voluntat arquitectònica, i pot estar compost d'enrunes, de pedra tallada o rajola, la cara vista és generalment pla, encara que alguns llibres tenen moluras, especialment quan es desija un adorn. Alguns tipos de bandes tenen ventages sobre els demés, un montó d'eixemple el respal diadema facilita l'implementació de les bases de la membrana del tímpan a través dels buits presents en la superfície superior, no hi haurà necessitat de tallar cada peça de tímpan en un àngul. També es poden trobar bandes nomenades en banya de vaca, la funció principal de la qual és millorar el discórrer de l'aigua. Les bandes són més o menys representatius d'un periodo donat.[62]

Un roll extradosada Un doble roll Bloquejat De doble roll no extradosado En pila de càrrega Banda-platabanda en pila de càrrega
           
Sigles I al XIX Sigles II i XIX Sigles XI al XVIII Sigles XI al XVII Sigles XVII al XVIII Sigles XVII al XVIII
 
Pont Saint-Michel
 
Göltzschtalbrücke
 
Pont romà d'Estoublon
 
Pont Lesdiguières
 
Pont Jorge V

Massiç de fonamentació

Els estribos i els murs atrasseres o en un ala (contraforts, quarto de con) reposen en sòlides bases de fonamentació que permeten soportar o distribuir el conjunt de les càrregues aplicades a l'estructura.

Parapete

Els parapetos es descomponen en tres parts:

  • el pit: el respal del parapete;
  • el barril: el cos del parapete;
  • el sòcul: la llosa de fonamentació.

Piles

Si el pont s'estén en varis vans, les voltes contigües reposen sobre un respal comú cridat pila[63] (o també els seus aumentativos pilón o pilona; i pilar). Com els estribos, les piles reposen sobre els seus fonaments, preparats a l'efecte.

Classificació

Varis són els criteris que es poden utilisar per a diferenciar els ponts abovedados: la forma de la volta, el tipo d'aparelle de la volta, el tipo de tracció davantera o tapó de pico. Aixina, la volta pot ser de mig punt (media-círcul perfecte), en arc de círcul (segment d'arc), en ójiva, en arc carpanel o en elipse.[P0 1] Les bandes de la volta poden ser extradosadas en pedres radiants, de doble rodell, de bloc, de doble rodell no extradosadas, en tas de charge, en platabanda en tas de charge.[P0 1] Els tallamars poden ser triangulars, en forma d'armela, rectangulars, o circulars.[P0 2]

Ponts de fàbrica destacats

El pont de fàbrica de pedra més gran en els Estats Units és el pont James J. Hill, construït en 1883 per a afranquir el Mississipí pel magnat ferroviari James J. Hill, que volia capturar l'imaginació dels seus ciutadans fent construir una obra que li fera honor. En una llongitut de 752,5 m, conta en 23 arcs de mig punt de pedra de calcàrea, en unes llums de 23,49 m. Est és l'únic pont de pedra que creua el Mississipí.[P3 5]

Vore també

Enllaços externs

Commons

Notes i referències

Obres utilisades

  1. ↑ Pag. 18.
  2. ↑ 2,0 2,1 Pag. 19.
  3. ↑ Pag. 21.
  4. ↑ 4,0 4,1 Pág. 24.
  5. ↑ Pag. 26.
  6. ↑ Pág. 29.
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Pág. 58.
  2. ↑ Pág. 63.
  3. ↑ Pág. 65.
  1. ↑ 1,0 1,1 Pág. 20.
  2. ↑ Pág. 32.
  1. ↑ Pág. 26.
  2. ↑ 2,0 2,1 Pág. 60.
  3. ↑ 3,0 3,1 Pág. 171.
  4. ↑ Pág. 172-173.
  5. ↑ 5,0 5,1 Pág. 178-179.
  6. ↑ 6,0 6,1 Pág. 106.
  7. ↑ Pág. 122.
  1. ↑ Pág. 305.
  2. ↑ Pág. 306
  3. ↑ Pág. 307.
  4. ↑ Pág. 193.
  5. ↑ Pág. 194.
  6. ↑ Pág. 198.
  7. ↑ 7,0 7,1 Pág. 196.
  8. ↑ Pág. 179.
  9. ↑ Pág. 312.
  10. ↑ Pág. 205.
  1. ↑ Pág. 217.
  2. ↑ Pág. 218.
  3. ↑ Pág. 220.
  4. ↑ Pág. 221.
  5. ↑ Pág. 113.

Referències

  1. ↑ Alguns ponts de fusta romans anteriors al sigle II presenten arcs segmentats de tímpan obert, com el Pont de Trajà. Encara que el pont de Alconétar, en la província de Càceres, és més antic que el de Zhaozhou i també està realisat en pedra, no té arcs de tímpan obert [1] per lo que el de Zhaozhou és el més antic en la seua categoria
  2. ↑ T.H. Nielsen and J. Roy. Defining ancient Arkadia: symposium April 1–4, 1998. Kgl. Danske Videnskabernes Selska, 1998. p. 253. [2]
  3. ↑ 3,0 3,1 «Context for World Heritage Bridges». Icomos.org (1 de juliol de 1941). Archivat des de l'original, el 9 de giner de 2012. Consultat el 4 de giner de 2012.
  4. ↑ «Lessons from Roman Cement and Concrete». Pubs.asce.org. Archivat des de l'original, el 10 de febrer de 2005. Consultat el 4 de giner de 2012.
  5. ↑ Xunta de Galícia. «El pont en major arc de l'imperi romà».
  6. ↑ Victor Yepes. «La Renaixença en Ponts». Archivat des de l'original, el 4 d'agost de 2012.
  7. ↑ Trésor d'Atrée
  8. ↑ Angia Sassi Perino, Giorgio Faraggiana (2004), pág. 16.
  9. ↑ Els ponts en maçonnerie (1982), pag. 5.
  10. ↑ Historique et reconstitution virtuelle du pont Æmilius sur li site de la maquette du pla de Rome de Paul Bigot, Université de Cauen.
  11. ↑ Emiland Gauthey (1843). Leduc (ed.). Traité de la construction dones ponts, Liège (Belgique), pp. 26.
  12. ↑ «Pont Milvius». Structurae. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  13. ↑ Colin O’Connor (1993). Roman Bridges (ed.). Roman Bridges, Cambridge. ISBN 0-521-39326-4.
  14. ↑ Angia Sassi Perino, Giorgio Faraggiana (2004), pag. 18.
  15. ↑ (italià)«Posa't Fabricio». www.romasegreta.it, site sur li patrimoine romain. Archivat des de l'original, el 29 de setembre de 2011. Consultat el 19 de novembre de 2010.
  16. ↑ Anthony R. Birley, Hadrien the Restless Empreror, Routledge, 2004, Pág. 283.
  17. ↑ (italià)«Posa't S. Angelo». www.romasegreta.it, site sur li patrimoine romain. Archivat des de l'original, el 4 de novembre de 2010. Consultat el 19 de novembre de 2010.
  18. ↑ «Pont d'Alcántara». Structurae. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  19. ↑ (en anglés)Charles S. Whitney (1929). Dover Publications (ed.). Bridges of the World: Their Design and Construction, Mineola, New York, pp. 75–79. ISBN 0-486-42995-4.
  20. ↑ «Pont près de Limyra». Structurae. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  21. ↑ Wolfgang W. Wurster, Joachim Ganzert (1978). German Archaeological Institute (ed.). Eine Brücke bei Limyra in Lykien, Berlin, pp. 288–307.
  22. ↑ 22,0 22,1 «Stone Arch Bridge». www.chinafacttours.com/. Archivat des de l'original, el 4 de juliol de 2011. Consultat el 22 de novembre de 2010.
  23. ↑ «Pont du Zhaozou». Structurae. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 (PDF)État du patrimoine mondial en Asie et dans li Pacifique, 2003 (document UNESCO), pag.11.
  25. ↑ (en anglés) Zhaozhou Bridge, sur ctrip.com
  26. ↑ 26,0 26,1 «Chinese Architectures - Bridges». www.chinaodysseytours.com/. Archivat des de l'original, el 20 de maig de 2011. Consultat el 22 de novembre de 2010.
  27. ↑ Ponts de France – Guy Grattesat – Edition dones Presses de l’école nationale dones Ponts et chaussées – 1984
  28. ↑ «Pont Saint-Benezet». Structurae. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  29. ↑ «Pont-Vieux de Carcassonne». Structurae. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  30. ↑ «Petit-Pont à Paris». Structurae. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  31. ↑ «Pont Valentré à Cahors». Structurae. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  32. ↑ «pont Saint-Martial à Llemoges». Structurae. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  33. ↑ 33,0 33,1 (en anglés) Z. Ou, B. Chen (2005). «Stone arch bridges in Fujian, Chinenca». Ponts en arc – Université de Fuzhou. Archivat des de l'original, el 7 de juliol de 2011. Consultat el 5 de maig de 2010. pág. 268.
  34. ↑ «Pont Rialto». Structurae. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  35. ↑ Angia Sassi Perino, Giorgio Faraggiana (2004), pág. 20.
  36. ↑ «Pont-Neuf (Paris)». Structurae. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  37. ↑ Victor R. Belot. Nouvelles Éditions Llatins, 1978 (ed.). Li Pont-Neuf:Histoire et petites histoires.
  38. ↑ (PDF)La Hire (1712). «Sur la construction dones voûte dans els édifices». www.academie-sciences.fr/. Archivat des de l'original, el 23 de novembre de 2008. Consultat el 19 de novembre de 2010.
  39. ↑ Eugène-Emmanuel Viollet-li-Duc (1980). Nouvelles éditions llatins (ed.). Actes du Colloque international Viollet-li-Duc, Paris., pág. 76.
  40. ↑ F.-P.-H Tarbé de Saint-Hardouin (1884), Notices biographiques sur els ingénieurs dones ponts et chaussées, p 29
  41. ↑ 41,0 41,1 Christophe RAULET(març de 2001).«Un court historique de la construction dones ouvrages».Ouvrages d’art.(37)Consultat el 20 de novembre de 2010. Pág. 26
  42. ↑ Angia Marcel Prade (1986), pág. 17.
  43. ↑ Recueil d'expériences et d'observations faites sur différens travaux
  44. ↑ Jules Pillet (1895), p 429
  45. ↑ Christophe RAULET(mars 2001).«Un court historique de la construction dones ouvrages».Ouvrages d’art.(37)Consultat el 20 de novembre de 2010. Pág. 27
  46. ↑ Auguste JOURET(Maig de 1946).«Paul Séjourné (1851-1939)».Technica.(76)Consultat el 24 de novembre de 2010., pág. 4.
  47. ↑ Auguste JOURET(maig de 1946).«Paul Séjourné (1851-1939)».Technica.(76)Consultat el 24 de novembre de 2010., pág. 5.
  48. ↑ Marc Giraud, Pascal Bejui(2010), p33
  49. ↑ Li pont Adolphe à Luxembourg
  50. ↑ Auguste JOURET(maig de 1946).«Paul Séjourné (1851-1939)».Technica.(76)Consultat el 24 de novembre de 2010., p 6-7
  51. ↑ Marcel Prade - Ponts et viaducs remarquables d'Europe - Ed Brissaud Poitiers - 1990.
  52. ↑ (en anglés) Z. Ou, B. Chen (2005). «Stone arch bridges in Fujian, Chinenca». Ponts en arc – Université de Fuzhou. Archivat des de l'original, el 7 de juliol de 2011. Consultat el 5 de maig de 2010. pág. 270.
  53. ↑ pont de Hongdu
  54. ↑ pont de Fengdu Jiuxigou en Chine
  55. ↑ pont de Fenghuang Wuchaohe en Chine.
  56. ↑ Charles Abdunur, ARCH'01 - 3' conférence sur els ponts en arc, Presses de l'École nationale dones ponts et chaussées, Paris (France), (ISBN  2-85978-3474),2001; pp. 667 à 670
  57. ↑ Pont de Shanxi Danhe en China
  58. ↑ Eugène Viollet-li-Duc (1856). Dictionnaire raisonné de l’architecture française du XIe au XVIe siècle., Prenga 1 - Arc, consultable sur Wikisource.
  59. ↑ Eugène Viollet-li-Duc (1856). Dictionnaire raisonné de l’architecture française du s. XIe au XVI., Prenga 6, Ogive, consultable sur Wikisource
  60. ↑ (PDF) Ministère dones Transports, Direction dones routes (1982). «Els ponts en maçonnerie, constitution et stabilité». Publications et logiciels du SETRA. Archivat des de l'original, el 12 de juny de 2009. Consultat el 14 avril 2010.
  61. ↑ J. B. Berard (1810). Courcier (ed.). Statique dones voûtes, Paris., consultable sur Books.google.fr, p.137.
  62. ↑ A. Debauve (1873). Dunod (ed.). Manuel de l'ingénieur dones ponts et chaussée - ponts en maçonnerie., consultable en Archives.org, p.199
  63. ↑ Diccionario de la lengua española (pila: 5. f. Arq. Cada u dels machones que sostenen dos arcs contigus o els trams metàlics d'un pont.)