Pont Khaju
El pont [de] Khaju (en persa: پل خواجو Pol-i Khāju), també pont Bava Roknoddin, és un pont urbà d'arcs múltiples i dos pisos construït en el XVII en la ciutat d'Isfahán, Iran, que ha segut descrit com el millor de la província.[1]
És un dels ponts més famosos —junt en el Si-o-es Pol—de la ciutat d'Isfahán, que té més de trenta, i un dels seus punts de referència. El mausoleu d'Arthur Pope i de la seua esposa Phyllis Ackerman es troba prop.
Història
El pont va ser construït pel rei persa de la dinastia safávida shah Abbas II al voltant de 1650, sobre els fonaments d'un pont vell de l'época timúrida. Es va concebre tant com a pont com de represa (o aliviadero), i travessa el riu Zayandeh unint el barri de Khaju, del que pren el nom, en la vora nort, en el barri Zoroástrico. Encara que funcionalmente servix com a pont i aliviadero, també complix una funció primordial com a edifici[2] i lloc de reunions públiques.[1] Originalment estava decorat en artístiques rajoletes i pintures, i va servir com a casa de té. En el centre del pont hi ha un pabelló en el que el shh Abbas podia, una volta assentat, admirar la vista.[1] En l'actualitat, tot lo que queda de la cadira del rei són els restants d'un assent de pedra.
Este pont és un dels millors eixemples de l'arquitectura persa a l'altura de l'influència cultural safávida en Iran. En paraules de l'arqueòlec Upham Pope i de Jean Chardin, el pont Khaju és «el monument culminant de l'arquitectura de ponts persa i un dels ponts més interessants existents... a on el conjunt té ritme i dignitat i combina en una feliç coherència, utilitat, bellea i recreació».[3]
El pont va ser mencionat per numerosos viagers, com el viager i naturaliste alemà Engelbert Kaempfer que ho va descriure despuix de la seua estància en Isfahán en 1684-1685. També ho menciona George Curzon, virrey de l'Índia i Secretari d'Estat d'Assunts Exteriors britànic que ho considera en 1892 «el pont més bell en el món».[4]
Característiques del pont
El pont Khaju, fet de rajola i pedra, té 24 arcs, en 21 grans canals d'entrada i eixida i 26 més menuts. Té 126,5 metros de llongitut i 11,7 m d'esgambi, encara que la via que creua el pont té solament 7,5 m d'esgambi. Les peces de pedra utilisades en este pont tenen més de 2 m de llarc i la distància entre cada canal i la base del sostre és de 21 m. Les inscripcions existents sugerixen que el pont va ser reparat en 1873.
Khaju és un dels ponts que regulen el fluix d'aigua en el riu perque té comportes baix els arcs sobre el riu. Quan les comportes estan tancades, el nivell d'aigua darrere del pont es pot elevar fins a 2,0 m per a facilitar el rec dels molts jardins que es troben aigües dalt a lo llarc del riu.
En el nivell superior del pont, la part central era utilisada pels cavalls i els carros i les vies laterals cobertes en voltes pels peatons. En el centre del pont, a abdós costats, hi ha dos pabellons octogonals que gogen de vistes notables sobre el riu. Hui dia és un pont peatonal i els paseantes poden accedir al nivell inferior del pont que permaneix com un popular lloc sombreado per a relaixar-se.
Els arquitectes urbanistes iranís, no obstant, han manifestat la seua consternació per les reformes recents i modernes que han tingut lloc en el Khaju.[5]
Notes
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Andrew Burke, Mark Elliot (2008). Iran, Lonely Planet, pp. 243.
- ↑ Rowland J. Mainstone (2002). Developments in structural form, Architectural Press.
- ↑ Sir John Chardin, Ronald W. Ferrier (1996). A Journey to Pèrsia: Jean Chardin's portrait of a seventeenth-century empire, I. B. Tauris, pp. 149. «the culminating monument of Persian bridge architecture and one of the most interesting bridges extant... where the whole has rhythm and dignity and combines in the happiest consistency, utility, beauty, and recreation.»
- ↑ Sherban Cantacuzino, Kenneth Browner (1976). [Online Life Line 3: Water], Isfahan, pp. 289–291.
- ↑ Mehrdad Parsipour. «Critiquing Recent Renovations of the Khaju Bridge in Esfahan, Iran». Green Prophet. Archivat des d'el original, el 23 de juliol de 2010. Consultat el 21 de març de 2011.
Vore també
Referències
- Blair, Sheila S. i Jonathan M. Bloom. 1994. The Art and Architecture of Islam. New Haven: Yale University Press.
- Michell, George. 1978. Architecture of the Islamic World. Londres: Thames and Hudson.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Puente Khaju» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.