Lungarno
Els lungarni (en singular lungarno) són els carrers que rodegen el curs del riu Arno en les ciutats que travessa, entre les que destaquen Chafa i Florencia.
Els lungarni de Florencia
Els lungarni de Florencia partixen en dos el centre històric i tenen numerosos llocs d'interés. Els lungarni varen ser regularisats en el XIX, a voltes sacrificant alguns pintorescs edificis antics, com el passage cobert sobre el lungarno Serristori que duya del Palazzo Serristori al Posa't alle Grazie.
En la vora nort, escomençant per l'oest, despuix del Parco delle Cascine comença el lungarno Vespucci, que aplega fins a la Piazza Goldoni, després el lungarno Corsini (a on es troba el Palazzo Corsini), el lungarno degli Acciaiuoli, el lungarno degli Archibugieri (per a on passa el corredor vasariano i donen els Uffizi), el lungarno Diaz (a on està l'edifici neoclàssic de la Cambra de comerç), el lungarno delle Grazie (en l'oratorio vaig donar Santa Maria delle Grazie), el lungarno della Zecca Vecchia (dominat per l'edifici de la Biblioteca Nacional Central de Florencia), i passat el centre històric el lungarno Pecori Giraldi, el lungarno del Tempio i el lungarno Cristorforo Colombo.[1]
En la vora del Oltrarno, també escomençant per l'oest, es troben abans del centre el lungarno dei Pioppi i el lungarno dei Pignone; despuix del Torrino vaig donar Santa Rosa se succeïxen el lungarno Soderini, a on s'obri la Piazza vaig donar Cestello i el lungarno Guicciardini. Des de la Piazza de' Frescobaldi fins al cap del Posa't Vecchio la vora del riu està ocupada per edificis i per tant no és transitable; posteriorment es troben el lungarno Torrigiani, el lungarno Serristori (en la Piazza Demidoff), el lungarno Cellini i el lungarno Francesco Ferrucci.
Els lungarni de Pisa
Els lungarni de Chafa són carrers amples vorejats per un costat per palaus antics i per l'atre les cridades spallette, murs de pedra i rajoles que constituïxen la part superior dels dics de contenció del riu. El gran esgambi dels lungarni dona un aspecte senyorial i desfogat al centre històric, especialment a la vespradeta. Per la vesprada els fanals situats en les spallette del Arno es reflectixen en el riu, creant una atmòsfera màgica.
Els lungarni de Pisa han segut admirats per numerosos escritors italians i europeus del XIX per la bellíssima escenografia urbana que descriuen en la llarga curva del riu. L'italià Giacomo Leopardi els describío com "plens de carrosses i peatons, allí se senten parlar dèu o vint llengües, lluïx un sol bellíssim entre els cafens dorats, en les tendes plenes de galanterías i en les vidrieres dels palaus i de les cases, tota de bella arquitectura". Els francesos trobaven "els lungarni revestits de pedra semblants a París"; basta mencionar la descripció en la que s'obri el sèptim capítul de Chavornay, un dels primers best-seller europeus, de l'escritor i viajante Charles Didier, publicat en Brusseles en 1838: "Els lungarni de Pisa són la llínea de molls més bonica que hi ha en Europa",[2] i ambientat en el caffè dell'Ussero, a on "es reunien els napoleònics d'alta condició" i els "Beccaccini, amants de dur al coll mocadors finíssims en les togues de l'alzacuellos, negant mostrar-se al públic en caçadora verda, que és el distintiu dels Carbonici". Als anglesos els fascinava els esplèndits hotels i palaus en elegants cafens que trobaven plens "d'excelents pastiços i bon té" (John Ruskin).
En els lungarni hi ha numerosos edificis importants, com la chiesa vaig donar Sant Sepolcro, el Palazzo Pretori, el Palazzo Lanfranchi, el Palazzo Gambacorti, el Palazzo Agostini, el Palau Real, el Palazzo alla Giornata, l'iglésia de Sant Paolo a Ripa D'Arno (l'antiga catedral), l'iglésia de Santa Maria della Spina (que va ser desmontada i reconstruïda per a salvar-la de les riuades del Arno) i molts atres edificis històrics.[3]
Durant la Segona Guerra Mundial molts palaus varen ser afectats pels bombardejos. Encara hi ha algunes "ferides" a la vista de tots, unes atres varen ser reparades magníficament en temps recents, unes atres varen ser reparades en els anys cinquanta i xixanta del XX en una arquitectura criticada pel seu escàs adheriment als estils anteriors.
No obstant, els majors danys als lungarni i a les estructures adjacents es deuen atribuir a les innumerables riuades que han caracterisat l'història del Arno. En 1869 es va produir una riuada ruïnosa que va danyar els arcs i una pila del Posa't della Fortezza i va provocar la solsida del Posa't a Mare, inundant els carrers de la ciutat. Despuix dels danys produïts, l'administració de la ciutat va decidir realisar numeroses intervencions de consolidació de les estructures adjacents al riu: es varen regularisar els murs de contenció, es varen reparar els ponts danyats, es va construir un nou pont en alliniació en la Via Solferino i es va desmontar i va reconstruir peça a peça l'iglésia de Santa Maria della Spina en el nou nivell, més alt, del Lungarno Gambacorti.[4] Estes obres varen ser dirigides per l'ingenier Simonelli i es varen realisar entre 1871 i 1875.
Durant l'inundació de 1966, que va afectar durament a la ciutat, els lungarni varen ser danyats de nou, en especial el Lungarno Pacinotti, en ple centre, que es va afonar alguns metros creant un impressionant abisme en el carrer. Terminada la catàstrofe es varen iniciar les obres de restauració dels lungarni, en la construcció d'un embarcadero de formigó armat en lloc de les característiques roques a lo llarc de la vora. No obstant, no sembla que les obres hagen resolt totalment el problema de la fragilitat de les vores del Arno de Pisa, a lo manco a llarc determini, degut a que s'han descobert recentment, baix el paviment prop de l'Ajuntament, algunes antigues estructures en arcs, per lo que s'ha prohibit la circulació als vehículs pesats.
Una atra important intervenció dirigida a contindre les riuades del Arno ha segut la realisació d'un canal artificial cridat scolmatore, que desvia una discreta cantitat d'aigua cap a un segon caixer artificial quan el riu supera el nivell d'alerta. En els anys anteriors (i menys freqüentment en l'actualitat) es recorria per precaució a les mampares de fusta, cridades cateratte, que es fixaven en alguns ganchos en els murs de contenció del Arno.
Ademés que les spallette, els murs de contenció tenen dos ensenar, el scalo Roncioni en el lungarno Mediceo, d'a on ixen els barcos turístics, i la ensenar davant del Giardino Scotto, arribada històrica de les regatas pel Arno, en el Lungarno Galilei. Una atra estructura unida en els lungarni és la Ciutadella de Pisa, que conclou la part amurallada dels lungarni. Antigament hi havia atres ensenar, que han segut eliminades, deixant lloc a algunes escals de ferro, ara en desús.
Una curiositat encara visible en el lungarno Galilei és el pedestal del pont de ferro provisional, construït pels sapadors despuix de la Segona Guerra Mundial: una passarela sobre el riu, únic pas apte en el centre de la ciutat immediatament despuix de la guerra.
|
Partix nort (des de l'est): |
Partix sur (des de l'est): |
Vore també
Referències
- ↑ «Lungarno-Firenze». italiavirtualtour. it. Consultat el 13 de decembre de 2015.
- ↑ Didier, Charres (1857). Chavornay, Charlieu.
- ↑ «Passeggiando sui lungarni». Comune vaig donar Chafa. Consultat el 13 de decembre de 2015.
- ↑ Petrecca, Mauro (2010). «Micheli Pellegrini, Vincenzo», Dizionario Biografico degli Italiani (vol. Vol. 74) (en it), Treccani. Consultat el 13 de decembre de 2015.
- Giorgio Batini, Album vaig donar Chafa, Firenze, La Nazione, 1972.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lungarno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.