Anar al contingut

Jázaros

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Jazaria»)


 Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.


Els jázaros o jazares (en hebreu, singular «kuzarí» כוזרי, plural «kuzarim» כוזרים; en àrap, singular خزري, jazari; plural, خزر, jazar; hazarlar, en singular, «hazar»; en griego: χαζαροι; en ruso: xазары; en tàrtar, singular Xäzär, plural Xäzärlär; en persa, singular «xazar» خزر, plural «xazarhâ» خزرها; en latín: gazari o cosri) varen ser un poble túrquico procedent d'Àsia central. El seu nom sembla estar vinculat a un verp túrquico que significa «errante» ('gezer' en turc modern).

En el VII, els jázaros varen fundar un kannugue independent, el Kaganato de Jazaria o Kaganato jázaro, en el Caucas septentrional a la vora del mar Caspio, a on en el pas del temps el judaisme es convertiria en religió oficial. En el seu moment de màxim esplendor, ells i els seus tributaris controlaven bona part de lo que hui és el sur de Rússia, Kazakhstan occidental, este d'Ucrània, una part important del Caucas (Daguestán, Azerbaiyan, Geòrgia...) i Crimea.

Els jázaros varen ser aliats importants del Imperi romà d'Orient contra l'Imperi sasánida, ademés de constituir una significativa potència regional en el seu moment de màxim esplendor. Varen mamprendre una série de guerres, totes victorioses, contra els califatos àraps, evitant aixina possiblement l'invasió de l'Europa oriental. A finals de el X, la seua poder declinaria front al de la Rus de Kiev, sent absorbit el seu imperi pels emergents Estats eslaus; posteriorment varen emigrar cap a Europa, a on varen formar comunitats judeues. Menuts núcleus jázaros varen sobreviure en l'estepa póntica fins que en el XIV les epidèmies de pesta i les invasions mongolas els varen dissipar.

Orígens i prehistòria

Els orígens dels jázaros són incerts. Despuix de la conversió del kanato al judaisme, varen crear un mit que atribuïa el naiximent de la seua estirp a Kozar, fill de Togarmés, que és mencionat en el Llibre del Génesis com Togarma, net de Jafet (un dels tres fills de Noé).[1]

Cròniques armènias mencionen als jázaros ya a finals de el II, si be la majoria dels historiadors les consideren anacròniques i creuen que es referien realment als sármatas o els escitas. Prisco relata que una de les nacions de la confederació huna es dia Akatziroi. El seu rei es dia Karadach o Karidachus. Alguns, observant similituts entre Akatziroi i «Ak-Jazar» (vore més avall), han especulat que els akatzirois eren jázaros primitius.

Dmitri Vasíliev, de l'Universitat Estatal de Astracán, va afirmar recentment que els jázaros es varen traslladar a la regió esteparia póntica només a finals dels anys 500, establint-se temporalment en Transoxiana. D'acort en Vasíliev, una porció de la població jázara hauria permaneixcut en Transoxiana, baix el domini de pechenegos i turcs oğuz, encara que tal volta mantenint contactes en el restant.

Tribus

Els historiadors contemporàneus creuen que els jázaros eren un conjunt divers de tribus nómades de les estepas que varen ser unificats per un liderage d'orige túrquico.[2] Alguns historiadors soviètics varen considerar als jázaros un poble indígena del Caucas septentrional. Uns atres, com Douglas Morton Dunlop, els creuen vinculats a una tribu uigur, cridada K'o-sa en fonts chinenques.[3] No obstant, la llengua jázara sembla haver segut d'orige huno, semblada a la parlada pels primers búlgars. Ya que els pobles túrquicos mai varen ser homogéneus ètnicament, estes idees no tenen per qué ser mútuament excloents. És possible que la nació jázara haguera estat composta de tribus de distints components ètnics, ya que els pobles de la estepa absorbien tradicionalment als conquistats.

L'estructura tribal dels jázaros seguix sense conéixer-se totalment. Semblen haver estat dividits, com moltes atres nacions turques, entre ak-jázaros («jázaros blancs») i kara-jázaros («jázaros negres»). Estudiosos com Heinrich Graetz varen creure equivocadamente que estes denominacions es referien a distincions racials, pero, de fet, res tenien que vore en l'apariència física o designació ètnica. La diferenciació blanc-negre és una divisió social en tribus nómades eurasiáticas que associa el grup «blanc» a la noblea, la elite guerrera i les classes dirigents, mentres que el grup «negre» es referiria a plebeus, burguesos...[4]

Peter Golden va postular que la "ètnia jázara" era una mescla d'hunos i atres pobles turcs, com els sabir i hunos norcaucásicos, aixina com per branques tribals provinents de la confederació multiétnica dels köktürk.

Llengua

No se sap a ciència certa quina llengua o llengües eren parlades per les èlits jázaras. Els cronistes musulmans Al-Istajri i Ibn Hawqal varen afirmar que la seua llengua era semblada a la dels protobúlgaros,[5] mentres que Al-Muqaddasi va resaltar que era "molt incomprensible".[6] Despuix de l'adopció del judaisme com a religió oficial, la seua llengua sagrada i escrita va passar a ser l'hebreu. També varen utilisar l'alfabet hebreu para transcribir llengües no semitas.[7]

Auge

Creació de l'Estat jázaro

Mapa del món en l'any 820 en el que apareix l'Estat jázaro

La fase inicial de l'història jázara està unida estretament a la dels turcs blaus, quan el clan Ashina va derrocar als rouran en 552. A causa de conflictes interns en el VII, els búlgars, dirigits pel clan Dulo, i els jázaros, dirigits pel clan Ashina, es varen independisar dels turcs blaus. Al voltant de 670, els jázaros varen invadir als búlgars provocant que estos es dispersaren i pergueren les seues possessions al nort del mar Negra.


La primera aparició rellevant dels jázaros en l'història ocorreria en l'ajuda prestada al emperador bizantí Heraclio contra els perses sasánidas. El cap jázaro Ziebel (algunes voltes identificat com gran kan Tong Yabghu dels turcs occidentals) va dirigir als seus en l'invasió de Geòrgia. Va aplegar inclús a concertar-se un matrimoni entre el fill de Ziebel i la filla de Heraclio, pero mai va aplegar a fer-se efectiu.

Durant els sigles VII i VIII, els jázaros varen combatre contra el califato Omeya, que mantenia pretensions expansionista sobre la Transoxiana i el Caucas. La primera guerra va tindre lloc a principis de 650 i va finalisar en la derrota de l'eixèrcit àrap comandado per Abd ar-Rahman ibn Rabiah fora de la ciutat jázara de Balanjar, despuix d'una batalla en la que abdós bandos varen amprar armes de sege contra les tropes oponents.

La capital dels jázaros era la ciutat d'Itil, situada en el delta del Volga, riu al que els jázaros també cridaven Itil. Esta ciutat ha desaparegut sense deixar rastre.[8] El seu liderage era bicéfal: tenien un líder militar i polític per damunt del com regnava el kagan, autoritat espiritual suprema pero sense poder temporal. Segons el croniste àrap al-Istajri, el càrrec de kagan estava reservat a hòmens de religió judeua.[9]

Els jázaros i Bizancio

Mapa en les principals rutes de comerç varegas: les rutes comercials del Volga (en roig) i dels varegos als grecs (en púrpura). El restant de les rutes comercials dels sigles VIII al XI apareixen en color anaranjado.

La supremacia dels jázaros sobre Crimea es remonta a finals de el VII. A mitan de el VIII, els godos de Crimea, que s'havien rebelat, varen ser derrotats i la seua ciutat, Doros, ocupada. Un tudun (senyor) jázaro es va establir en Quersoneso en la década de 690, a pesar de que la ciutat depenia nominalment del Imperi romà d'Orient.

Els jázaros es varen aliar en l'imperi durant a lo manco partix de el VIII. En 704 o 705, Justiniano II, exiliat en Quersoneso, va escapar a territori jázaro i va contraure matrimoni en la germana del gran kan Busir. En ajuda de la seua esposa, va fugir de Busir, qui estava intrigando contra ell davant el usurpador Tiberio III, aplegant a assessinar a dos funcionaris jázaros. Es va fugar a Bulgària, que el seu kan, Tervel, li va ajudar a recuperar el tro. Els jázaros varen proporcionar respal més vesprada al general rebel Bardanes, que va acabar pujant al tro imperial en 711 en el nom de Filípico.

L'emperador León III va casar al seu fill Constantino (més vesprada Constantino V Coprónimo) en la princesa jázara Tzitzak (filla del qagan Bihar), com a part d'una aliança entre abdós imperis. Tzitzak, que va ser batejada com Irene, va alcançar fama pel seu vestit de nóvia, que va escomençar una enfebrada moda en Constantinopla per un tipo de corfoll (per a hòmens) cridada tzitzakion. El seu fill León (León IV) seria conegut com «León el Jázaro».

La segona guerra jázaro-àrap

Artícul principal → Guerres jázaro-àraps.


Les hostilitats en el Califato es varen recomençar en la década de 710, en incursions a abdós costats del Caucas, pero poques batalles decisives. Els jázaros, manats pel príncip Barjik, varen invadir el Noroest d'Iran i varen derrotar a les tropes Omeyas en Ardebil en 730, matant ademés al caudillo àrap al-Jarrah al-Hakami i ocupant breument la ciutat. Varen ser vençuts a l'any següent en Mossul, a on va morir Barjik, que dirigia les tropes jázaras des d'un tro sobre el que anava montada el cap tallat del-Jarrah. Els eixèrcits àraps baix el mando inicial del príncip àrap Maslama ben Abd al-Malik Ibn-Marwan i després de Marwan ibn Muhammad (el posterior califa Marwan II), varen travessar el Caucas i finalment (en 737) varen derrotar a un eixèrcit jázaro comandado per Hazer Tarkhan, ocupant temporalment la pròpia Atil i possiblement forçant al qagan a convertir-se a l'islam. L'inestabilitat del règim omeya va impossibilitar una ocupació permanent: els eixèrcits àraps es varen retirar, restablint-se l'independència jázara. Es creu que l'adopció del judaisme (que segons Abraham Zacuto es va produir en 751) va ser part d'este regrés a l'independència.

Sobre 739, les fonts àraps descriuen al líder jázaro, Parsbit o Barsbek, com una dòna que havia dirigit campanyes militars contra ells. Açò sugerix que les dònes podien haver ocupat alts càrrecs dins de l'Estat jázaro, possiblement inclús el propi qagan.

Encara que varen detindre l'expansió àrap cap a l'Europa Oriental durant algun temps despuix d'estes guerres, els jázaros varen acabar obligats a retirar-se despuix del Caucas. Durant les següents décades varen estendre els seus territoris des del mar Caspio a l'est (moltes cultures encara criden al Caspio la «mar Jázaro»: «Hazar Denizi» en turc, «Bahr ul-Khazar» en àrap, «Darya-ye Khazar» en persa) a les regions esteparias al nort del mar Negra en l'oest, aplegant al riu Dniéster.

En 758, el califa abasí Abduláh al-Mansur va ordenar a Yazid ibn Usayd al-Sulami, un dels seus nobles i governadors militars d'Armènia, desposarse en una dòna jázara de la realea i concertar la pau. Yazid triaria a una filla del qagan Baghatur. Desafortunadament, la jove va morir inexplicablement, tal volta en un part. Els seus assistents varen retornar a Jazaria, convençuts de que alguna facció àrap l'havia enverinat, i el seu pare va montar en còlera. Un general jázaro cridat Ras Tarkán va invadir lo que hui és el Noroest d'Iran, saquejant i guerreando durant varis mesos. A partir de llavors, les relacions entre els jázaros i el Califato abasí (la política exterior del qual era generalment menys expansionista que la dels seus predecessors omeyas) varen ser cada volta més cordials, exceptuant una série de bols en 799 per una atra aliança matrimonial fallanca.

Conversió al judaisme

Vàries fonts migevals arrepleguen la conversió al judaisme primer de reis jázaros i despuix de la població en general. Al Masudi afirma que el primer rei jázaro que es va convertir al judaisme va ser contemporàneu del califa Harún ar-Rashid (766-809) i que en el X varen aplegar immigrants judeus que fugien de persecucions bizantines. Yehuda Halevi va datar la conversió del primer monarca en 740 d. C. Una crònica francesa cristiana de 864 d. C. afirma ya que tots els jázaros són judeus. La Carta del rei José, manuscrit aparentment escrit per un judeu jázaro, narra la conversió del primer rei i que despuix varen ser els seus nets o bisnietos els que varen declarar el judaisme religió de l'estat i varen escomençar a favorir la construcció de sinagogues.[10]


El judaisme va ser la religió oficial de l'estat jázaro entre dos i quatre sigles. Durant este periodo varen seguir sent practicades atres religions, com l'islam i el cristianisme, que en algunes ocasions varen sofrir persecucions per part dels dirigents jázaros.[11] No se sap qué percentage de la població jázara va adoptar la religió judeua. Un croniste caraíta va afirmar en l'any 937 que la conversió havia segut massiva.[12] El mit jázaro de que descendien d'una tribu perduda d'Israel indica que l'identitat judeua es va impondre a l'anterior identitat tribal pagana.[13]

Jázaros i hongaresos

Al voltant de l'any 830, va esclatar una rebelió en el jaganato jázaro. Com a resultat, tres tribus kabar dels jázaros (provablement la majoria dels jázaros ètnics) es varen unir als hongaresos i es varen traslladar a través de Levedia a lo que els hongaresos criden Etelköz, el territori entre els Cárpatos i el riu Dnieper. Els hongaresos es varen enfrontar al seu primer atac dels pechenegos al voltant de 854, encara que atres fonts afirmen que un atac dels pechenegos va ser el motiu de la seua partida a Etelköz. Els nous veïns dels hongaresos eren els varegos i els eslaus orientals. Des de 862 en avant, els hongaresos (ya coneguts com els Ungri) junt en els seus aliats, els kabar, varen iniciar una série d'incursions des de Etelköz a la conca dels Cárpatos, principalment contra França Oriental (Alemània) i la Gran Moravia, pero també contra el principat de Panonia Inferior i Bulgària. Després, junts varen terminar en les ales exteriors dels Cárpatos i es varen establir allí, a on la majoria dels jázaros es varen convertir del judaisme al cristianisme en els sigles X al XIII. Podria haver chamanistas i cristians entre estos jázaros ademés dels judeus.

Rus de Kiev i caiguda de l'Estat jázaro

Els caudillos de la Rus de Kiev varen fer vàries guerres contra el jaganato jázaro i varen aplegar fins al mar Caspio. La Carta de Schechter relata l'història d'una campanya contra Jazaria per HLGW (recentment identificat com Oleg de Chernigov) al voltant de 941, en la que Oleg va ser derrotat pel general jázaro Pesakh.[14] L'aliança dels jázaros en l'Imperi bizantí va escomençar a colapsar a principis de el X. Les forces bizantines i jázaras poden haver chocat en Crimea, i en la década de 940 l'emperador Constantino VII Porfirogéneta estava especulant en D'Administrant Imperi sobre les formes en que els jázaros podrien ser aïllats i atacats.

Els bizantino varen escomençar durant el mateix periodo a buscar aliances en els pechenegos i els rus, en diversos resultats. Sviatoslav I de Kiev va conseguir destruir finalment el poder imperial jázaro en la década de 960, en una agranada circular que va ocupar les fortalees jázaras, com Sarkel i Tamatarkha, i va aplegar fins als casogianos/circasianos caucásicos i després de tornada a Kiev. Sarkel va caure en 965, seguida de la ciutat capital d'Atil, ca. 968 o 969.

En la crònica russa, la derrota de les tradicions jázaras s'associa en la conversió de Vladimiro I de Kiev en 986. Segons la Crònica Primària, en 986 els judeus jázaros varen estar presents en la disputa de Vladimiro per a decidir sobre la possible religió de la Rus de Kiev. No està clar si es tractava de judeus que s'havien establit en Kiev o d'emissaris d'algun estat remanente de judeus jázaros. La conversió a una de les religions del poble de les Sagrades Escritures era una condició prèvia per a qualsevol tractat de pau en els àraps, que els seus enviats búlgars havien aplegat a Kiev despuix de 985.


Un visitant de Atil va escriure, poc despuix del saqueig de la ciutat, que les seues vinyes i el seu jardí havien segut arrasats, que no quedava ni un raïm en la terra, i que ni tan sols hi havia almoina per als pobres. És possible que s'haja mamprés un intent de reconstrucció, ya que Ibn Hawqal i al-Muqaddasi es referixen a ella despuix d'eixa data,[15] pero en l'época d'Al-Biruni (1048) estava en ruïnes.[16]

Desaparició

Encara que Poliak va argumentar que el regne dels jázaros no va sucumbir per complet a la campanya de Sviatoslav, sino que es va prolongar fins a 1224, quan els mongoles varen invadir la Rus de Kiev, segons la majoria dels contes, les campanyes de Rus-Oghuz varen deixar a Jazaria devastada, tal volta en molts judeus jázaros en fuga, i deixant arrere, en el millor dels casos, un estat menor. Va deixar poc rastre, a excepció d'alguns noms de llocs, i gran part de la seua població va ser indubtablement absorbida per hordes successores. Al-Muqaddasi, escrivint cap a 985, menciona a Jazaria més allà del mar Caspio com un districte de "afligiment i misèria", en mel, moltes ovelles i judeus. Jorge Cedreno menciona un atac conjunt rus-bizantí contra Jazaria en 1016, que va derrotar al seu governant Georgius Tzul. El nom sugerix afiliació cristianes. El relat conclou dient que despuix de la derrota de Tzul, el gobernant jázaro dels "mijos superiors", Senaquerib, va tindre que demanar la pau i la sumissió.

En 1024, Mstislav de Chernigov (un dels fills de Vladimiro) va marchar contra el seu germà Yaroslav en un eixèrcit que incloïa a "jázaros i casogianos" en un intent rebujat de restaurar una espècie de domini de tipo "jázaro" sobre Kiev. La menció d'Ibn al-Athir d'una "incursió de Faḍlūn el kurdo contra els jázaros" en 1030, en la que 10 000 dels seus hòmens varen ser vençuts per estos últims. Barthold va identificar a este Faḍlūn com Faḍl ibn Muḥammad i als "jázaros" com georgians o abjasios.[17]

Un príncip de Kiev cridat Oleg, net de Jaroslav va ser supostament seqüestrat pels "jázaros" en 1079 i enviat a Constantinopla, encara que la majoria dels estudiosos creuen que açò és una referència als cumanos, els kipchaks o atres pobles de les estepas dominants en eixe moment en la regió del Póntico. Despuix de la seua conquista de Tmutarakan en la década de 1080, Oleg Sviatoslavich, fill d'un príncip de Chernigov, es va donar a sí mateixa el títul de "Arcont de Jazaria". Es diu que en 1083 Oleg es va venjar dels jázaros en acabant de que el seu germà Romà fora assessinat pels seus aliats, els polovtsi / cumanos. Despuix d'un conflicte més en estos polovtsi en 1106, els jázaros es desvanixen de l'història. En el XIII varen sobreviure en el folclore rus només com "héroes judeus" en la "terra dels judeus" (zemlya Jidovskaya). Provablement, els últims restants del poble jázaro varen desaparéixer entre les invasions mongolas de dit sigle i la Pesta negra de mitan de el XIV.


Despuix de la caiguda de l'imperi jázaro, varen subsistir comunitats de religió judeua en el seu antic territori. Sigles més vesprada, les invasions mongolas varen destruir el sistema de regadiu i varen obligar a estos descendents dels jázaros a emigrar cap a l'oest.[18] Varis historiadors han postulat que esta emigració jázara és l'orige de la gran població judeua que va habitar les actuals Ucrània, Polònia i Lituània i que sigles més vesprada va adoptar el yidis com a llengua i va ser denominada asquenazí. Esta hipòtesis jázara sobre l'orige dels asquenazíes és objecte de controvèrsia, en una discussió que es nutrix de criteris científics d'índole genètica, llingüística i arqueològica.[19]

Vore també

Referències

  1. ↑ Sand, Shlomo (2011). L'invenció del poble judeu, Akal, p. 231. ISBN 978-84-460-3231-1.
  2. ↑ Whittow, David (1996). The making of Byzantium, 600-1025, University of Califòrnia Press, pp. 220–223. ISBN 978-0-520-20496-6.
  3. ↑ Dunlop, Douglas M.. The History of the Jewish Khazars (en en), Princeton University Press, pp. 34–40.
  4. ↑ Brook, Kevin A.. The Jews of Khazaria, 3rd edició (en en), Rowman & Littlefield Publishers, p. 4.
  5. ↑ Brook, Kevin Alan. The Jews of Khazaria, Jason Aronson, p. 63. OCLC 39655011. ISBN 0-7657-6032-0.
  6. ↑ Golden, Peter Benjamin. An introduction to the History of the Turkic peoples: ethnogenesis and state formation in migeval and early modern Eurasia and the Middle East, Harrassowitz Verlag, p. 226. ISBN 9783447032742.
  7. ↑ Sand 2010, p.416
  8. ↑ Sand 2010, pp.413-414
  9. ↑ Sand 2010, pp.412-413
  10. ↑ Sand 2010, pp.419-421
  11. ↑ Sand 2010, pp.423-426
  12. ↑ Sand 2010, p.430
  13. ↑ Sand 2010, p.425
  14. ↑ (1982) Khazarian Hebrew Documents of the Tenth Century (en anglés), Cornell University Press, pp. 117, 119, 138.
  15. ↑ Dunlop, Douglas M.. The History of the Jewish Khazars (en en), Princeton University Press, pp. 245–246, 248.
  16. ↑ Dunlop, Douglas M.. The History of the Jewish Khazars (en en), Princeton University Press, pp. 248.
  17. ↑ Shapira, Donen (2007). «Iranian Sources on the Khazars» en The World of the Khazars: New Perspectives. Brill. p. 305.
  18. ↑ Sand 2010, pp.432-435
  19. ↑ http://www.enlacejudio.com/2013/04/30/la-irracionalitat-visceral-disfrassada-de-història-el-mit-de-els-judios-jazaros/

Bibliografia

  • Brook, Kevin Alan. The Jews of Khazaria. 3rd ed. Rowman & Littlefield Publishers, 2018. ISBN 9781538103425
  • Dunlop, Douglas M. The History of the Jewish Khazars, Princeton, N.J.: Princeton University Press, 1954.
  • Golb, Norman i Pritsak, Omeljan. Khazarian Hebrew Documents of the Tenth Century. Ithaca, N.Y.: Cornell University Press, 1982. ISBN 0-8014-1221-8
  • Golden, Peter B. (2006). "The Khazar Sacral Kingship". In Reyerson, Kathryn Von; Stavrou, Theofanis George; Tracy, James Donald. Pre-Modern Russia and its World: Essays in Honour of Thomas S. Noonan. Otto Harrassowitz Verlag. pp. 79–102. ISBN 978-3-447-05425-6.
  • Golden, Peter B.; Ben-Shammai,, Haggai; Róna-Tas, András (2007). The World of the Khazars: New Perspectives. Handbuch der Orientalistik: Handbook of Uralic studies. 17. BRILL. ISBN 978-90-04-16042-2.
  • Koestler, Arthur. L'imperi kázaro i la seua herència. Barcelona: Aymá, 1980. ISBN 9788420904641.
  • Sand, Shlomo (2010). Comment li peuple juif fut vaig inventar (en fr), Pariu: Flammarion. ISBN 978-2-08-122882-5.
  • Zacuto, Abraham - The Book of Lineage

Enllaços externs

Commons


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Jázaros&oldid=1492089»