Varegos
Els varegos, varengos, varangios o varyágs (del nòrdic antic: Væringjar; en grec: Βάραγγοι, Βαριάγοι, Varangoi, Variagoi; en rus i ucranià: варяги, varyagui/varyahy) eren vikingos majoritàriament suecs[1][2] que varen ser cap a l'est i el sur a través de lo que hui és Rússia, Bielorússia, Ucrània i els Balcans cap al Imperi Bizantí, principalment en els sigles IX i X.
No obstant, segons alguns estudiosos (inclosos alguns tan famosos com Mijaíl Lomonósov) el terme «varegos» s'utilisava per a referir-se a tots els viagers de la mar, els comerciants i pirates, independentment del seu orige. El terme va ser amprat en relació en els vikingos i les tropes eslaves que viajaven entre els centres comercials importants de l'época i en ocasions participaven en la guerra. Un terme afí en l'idioma rus és Nemets (немец), que es va aplicar a casi tots els estrangers de països europeus, pero sobretot sobre els alemans. Actualment en rus té com a significat: 'alemà'.
Segons la Crònica de Néstor, o Primera crònica de l'Estat medieval de la Rus de Kiev, recopilada aproximadament en 1113,[3] els grups varegos incloïen els escandinaus coneguts com Rus, de la mateixa manera que alguns coneguts com a suecs, normandos, anglos, godos, etc.[4] Pero degut en gran part a consideracions geogràfiques, la majoria dels varegos que varen viajar i es varen instalar en el Bàltica oriental, Nóvgorod i els territoris del sur, varen vindre de la zona de la Suècia moderna.[5]
Es dedicaven al comerç, a la pirateria i a activitats mercenàries i solien actuar en els sistemes i ports fluvials de Gardariki (lo que més vesprada seria Rússia), aplegant a alcançar el mar Caspio i Constantinopla.[6]
Segons l'opinió més estesa, el seu nom prové del nòrdic antic Væringjar, una suposta forma plural de várar, 'promesa, paraula de honor'.
Els eslaus orientals i els bizantino, no obstant, no distinguien als escandinaus d'atres pobles germànics quan utilisaven este terme. En la Crònica de Néstor també s'usa per a incloure als danesos i els anglos.
La paraula variag significa en rus modern «buhonero», un referent del passat comercial dels vikingos.[7]
La Rus dels varegos
[editar | editar còdic]
Els varegos (variagui, en eslau antic) constituïxen el primer poble mencionat en la Crònica de Néstor que va exigir per l'any 859 el pagament de tributs (el cridat danegeld o 'or dels danesos' en les cròniques britàniques) a les tribus eslaves i fi-ugrias del centre i nort de l'actual Rússia. En 862, estes tribus es varen rebelar contra els varegos, pero en seguida varen escomençar les lluites intestinas, lo que els va dur a invitar als nòrdics a governar-los i dur la pau a la regió. Dirigits per Riúrik i els seus germans Sineús i Trúvor, es varen assentar al voltant de la ciutat de Nóvgorod, Beloózero i Izborsk, respectivament. A la mort dels seus germans, Rúrik va dominar la regió com a únic caudillo en cap i va delegar el govern local dels assentaments de Pólatsk, Rostov i Beloózero entre els seus seguidors.[8]
Estos varegos era també coneguts com Rus o Rhos i l'orige del qual es menciona en les cròniques contemporànees junt a Svie (suecs), Normane (noruecs), Angliane (anglos) i Gote (gotlandeses).[9]
Els Annales Bertiniani mencionen l'arribada d'una delegació del emperador Teófilo a la cort de Ludovico Pío a on varen ser ben rebuts.[10] Entre el contingent es trobaven un grup de hòmens cridats Rhos a qui l'emperador bizantí solicitava a Ludovico el lliure pas per l'imperi franc per a que pogueren aplegar al seu destí, descobrint en les conversacions que es tractava de suecs (comperit eos gentis esse Sueonum), aquells hòmens hostils del nort acostumats al saqueig en els seus dominis i els va retindre un temps fins a convéncer-se de la seua honestitat i que no eren espies per a conéixer millor les debilitats del imperi carolingio.
Encara que molts historiadors senyalen que estos varegos de el IX no són més que llegendes, s'ha descobert que l'assentament trobat en Aldeigjuborg (Stáraya Ládoga hui en dia) està associat a Rúrik, que es va establir prop del llac Ládoga en el VIII. En el historiografia occidental predomina la cridada teoria normanista que sosté que estos escandinaus varen ser els que varen fundar la Rus de Kiev, donant-li el nom al país.
Molts investigadors de la historiografia soviètica i de la russa s'oponen a esta teoria d'influència nòrdica, presentant a la seua volta teories alternatives com, per eixemple, l'anomenada teoria antinormanista (en), per a esta etapa de la història de Rússia (para més informació, vore poble Rus). El nom en el que els primers habitants, en la seua majoria finesos i posteriorment també eslaus, coneixien a estos varegos era precisament com els Rus, potser provinent de la mateixa raïl en la que els finlandesos coneixen hui en dia a Suècia, Ruotsi.
A diferència de Normandia o les illes britàniques, a on va ser crucial l'influència escandinava, la cultura varega no va sobreviure en l'Est. Al contrari, les classes dominants varegas de dos de les ciutats Estat més poderoses, Nóvgorod i Kiev, varen ser eslavizadas, encara que el nòrdic antic es va parlar en Nóvgorod fins a el XIII i una força mercenària escandinava va continuar prestant els seus servicis als emperadors bizantins.
La Guàrdia Varega
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guàrdia varega.
Els varegos duyen comerciant en el Bàltic des de el VII, pero va anar en l'any 839 quan varen aparéixer en el món bizantí com a mercenaris contractats per l'emperador Teófilo, qui va negociar en els cridats rhos (rus) per a abastir-se de soldats per al seu eixèrcit. Els varegos varen començar llavors a portar a terme atacs a lo llarc de tot el mar Bàltica, fundant Nóvgorod en 859 i posteriorment prenent el control de Kiev. En 860 els varegos, partint d'esta última ciutat, varen llançar el seu primer atac sobre Constantinopla. Esta incursió va ser un fracàs, pero perseveraron en el seu encabotament remontant el riu Dniéper. Encara que normalment mantenien relacions comercials pacífiques en els bizantino, es varen succeir agressions contra Constantinopla en 860, 907, 911, 941, 945, 971 i 1043.
Els príncips de Kiev i Nóvgorod varen contractar com a mercenaris als varegos des de el IX fins a el XI. L'última menció a mercenaris varegos en la Rus de Kiev data de 1043. Encara hui en dia és mera especulació la causa de si varen deixar de cridar-los perque ya no els necessitaven o perque els propis mercenaris havien segut assimilats per la societat de la Rus de Kiev i ya no es consideraven varegos o vikingos.
Aixina mateix, varen servir junt en els dálmatas com a marins en les expedicions navals contra l'illa de Creta en 902 i 949 baix el regnat de Constantino VII. Ya en 911 es menciona als vikingos com a part de l'eixèrcit bizantí; també està documentat que existien contingents varegos entre les forces que varen lluitar contra els àraps en 955. De fet, este servici va elevar el seu ranc de membres de les Grans Companyies de Mercenaris (Μεγάλη Εταιρεία en grec), a Guàrdia Imperial.
Va ser este us estés dels varegos en l'imperi i la desesperació de Basilio II lo que finalment va dur a més escandinaus a Bizancio. En 988, este emperador va demanar mesnadas a Vladimiro I de Kiev, príncip de la Rus de Kiev, que li ajudaren a defendre el seu tro. Pel tractat que firmara el seu pare, Vladimiro es va vore obligat a enviar 6000 hòmens Basilio i a canvi este li va donar a la seua germana, Ana, per a que engrossara la llista de quatre esposes i 800 concubinas.
En 989, la guàrdia varega, conduïda pel propi Basilio II, va atracar en Crisópolis per a enfrontar-se al seu adversari, Bardas Foques. Una volta en el camp de batalla, Foques va fallir d'una desocupació cardíaca al vore l'ingent eixèrcit del seu oponent,cita requerida en lo que les seues pròpies tropes, al vore el seu líder mort, es varen girar i varen fugir. La brutalitat dels varegos es va fer palés quan varen perseguir a l'eixèrcit derrotat i «els varen tallar en péntols alegrement».
Basilio es va vore impelido a contractar el seu guàrdia personal entre els varegos per la poca confiança que li inspiraven els propis natius bizantino, la llealtat dels quals a sovint ballava d'un líder a un atre en fatals conseqüències, i també per la llealtat més que provada dels varegos. Esta nova força d'èlit va ser coneguda com la «Guàrdia Varega» (Τάγμα των Βαραγγίων, Tagma ton Varangion, en grec). En els anys, es varen ser unint nous reclutes de zones tan alluntades com Suècia, Dinamarca i Noruega, donant-li un toc predominantment escandinau a l'organisació fins a finals de el XI.
Composta principalment per escandinaus durant els primers 150 anys, la guàrdia va començar a vore's acreixcuda per anglos i sajones despuix de l'invasió d'Anglaterra pels normandos. Llavors, ya un gran número d'anglosaxons i danesos havia emigrat a l'Imperi bizantí pel Mediterràneu. Una font registra més de 5000 nòrdics, que haurien aplegat en 235 naus. Els que no entrabar al servici de l'Imperi solien assentar-se en el mar Negra, pero els que ho conseguien, eren tan vitals per als varegos que des d'eixe moment li'ls cridava comunament Englinbarrangoi ('anglovaregos'). De fet, tenien tal capacitat que varen ser capaces de lluitar contra els normandos comandados per Roberto Guiscardo en Sicília i el sur d'Itàlia, qui ya havia intentat sense èxit invadir els Balcans. Varen jugar aixina un paper clau durant la conquista normanda d'Itàlia Meridional.
Els deures i obligacions de la Guàrdia Varega eren similars, si no idèntics, als de les druzhinas de Kiev, el hird noruec i suec o els huscarles anglosaxons i danesos. Els varegos servien com a guàrdia personal de l'Emperador, baix jurament de llealtat a la seua persona; tenien deures ceremoniales i realisaven tasques de policia, sobretot en els casos de traïció i conspiració. A diferència dels guàrdies bizantins natius als que tan contrari era Basilio II, la llealtat dels guàrdies varegos depenia del títul d'Emperador, no de la persona que ocupava el seu tro. Açò va quedar clar quan en 969 la guàrdia no va protegir a Nicéforo II dels seus assessins i, per tant, no varen venjar la seua mort: «Viu, ho hauríem defés fins a l'últim alé; mort, no hi havia raó per a venjar-ho. Ara tenen un nou amo».
Encara que Walter Scott els va presentar en la seua novela El comte Roberto de París com els més fers i lleals de totes les forces bizantines, provablement siga una visió exagerada. No obstant, tal exageració no va començar en els romàntics britànics, sino en els propis escritors bizantins, els qui els aplicaven l'epítet de «bon salvage». Molts d'estos escritors es referien a ells com a «bàrbars en astrals» o pelekuphoroi barbaroi, en lloc de cridar-los varegos. Encara que molts escritors enaltien la seua llealtat als emperadors (i atribuïen esta llealtat a la seua raça), el govern casi sempre estava ocupat per usurpadores, lo que indica que la Guàrdia o be era menys lleal o menys efectiva de lo que les fonts nos narren.
Una excepció a destacar a la llegendària llealtat varega per a en el tro va ocórrer en 1071: despuix de ser derrotat pel sultà Alp Arslan, l'emperador Romà IV Diógenes va ser enviat de regrés per a que governara en Constantinopla, pero els seus rivals en la cort tenien atres plans. Havent decidit que els seus errors com a emperador havien segut massa, es va portar a terme un colp d'Estat ans que haguera retornat. El seu fillastre, el César Juan Ducas, va utilisar a la guàrdia varega per a derrocar a l'emperador absent i la va dividir en dos grups: un va ser al palau per a proclamar al seu germà Miguel VII com a emperador, mentres que l'atre ho va enviar a que arrestara a la seua pròpia mare, l'emperatriu Eudocia. En lloc de defendre al seu emperador absent, els varegos es varen unir als usurpadores.
De la mateixa manera que els seus lluntans cosins, l'arma principal dels varegos ho constituïa l'astral llarga, encara que a sovint manejaven en precisió l'espasa o l'arc i en algunes fonts se'ls descriu com a ginets. La guàrdia estava estacionada principalment en Constantinopla i podrien haver habitat barracons en el complex del Palau de Bucoleón. Aixina mateix, acompanyava als eixèrcits en el camp de batalla: molts cronistes bizantins (i també occidentals i àraps) varen descriure el seu poder destructor en la batalla, sobretot si se'ls comparava en els pobles bàrbars locals. Varen estar presents en l'emperador Juan II Comneno en la Batalla de Beroia en 1122. Més encara, varen anar l'únic cos de l'eixèrcit que va defendre en èxit partix de la capital durant la Quarta Creuada. Encara que la Guàrdia va ser segons pareix desmantellada despuix de la captura de Constantinopla en 1204, algunes fonts indiquen que va renàixer durant l'Imperi de Nicea o en els emperadors de la dinastia Paleólogo.
Aparte de la seua llealtat de ferro, els atributs més reconeguts d'esta guàrdia durant el XI varen ser les seues llargues astrals i el seu inclinament a la beguda. Hi ha un sinfín de històries sobre les borracheres o les francachelas de la Guàrdia Varega. En 1103, durant una visita a Constantinopla, el propi rei Erico I de Dinamarca «va exhortar als membres de la guàrdia a dur una vida més sòbria i a no donar-se a la beguda». No és de sorprendre, ya que els varegos es donaven a este vici, que s'haja trobat una descripció dels mateixos, datada en el XII, que els cridava «els barrils de l'emperador».
Provablement el membre més afamado de la Guàrdia Varega fora el futur rei Harald Sigurdsson III de Noruega, conegut com Haroldo Hardråde, 'el Indomable'. Despuix de fugir de la seua terra, Haroldo va ser primer a Rússia i després a Constantinopla, a on va aplegar en 1035. Va participar en 18 batalles, lluitant contra àraps en Anatolia i en Sicília baixe el mando del general Jorge Maniakes, aixina com en el sur d'Itàlia i Bulgària. Durant la seua estància en la Guàrdia Varega, es va guanyar el títul de Akolouthos (del grec ἀκόλουθος, 'el que seguix o acompanya'; «Acólito» era el títul del comandant de la Guàrdia), pero este càrrec li va durar poc, ya que va ser capturat per apoderar-se d'un botí que pertanyia a l'emperador. Finalment va escapar de la cela a on ho tenien confinat i va retornar a la seua llar en 1043. El príncip anglés exiliat Edgar Atheling va poder també haver servit allí en 1098. La Guàrdia Varega és mencionada en la saga de Njál, quan es nomena a Kolskegg, de qui es diu que va aplegar primer a Nóvgorod i després a Constantinopla.[11]
Vore també
[editar | editar còdic]- Assentaments vikingos en el Bàltic
- Llibre de Vés-los
- Sueonia, regió històrica de Suècia.
- Riúrik, governant del Rus de Kiev.
- Ruta comercial dels varegos als grecs
- Títuls i càrrecs de l'imperi bizantí
- Vikingos
- Pedres rúniques varegas
- Saqaliba
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Fonts primàries
- Crònica de Néstor
- Strategikon de Cecaumeno
- Alexiada d'Ana Comnena
- Història Eclesiàstica de Orderico Vitalis
- Chronicon universale anonymi Laudunensis
- Saga Játvarðar
- Heimskringla
- Fonts secundàries
- Bernárdez, Enrique. Els mits germànics. Madrit: Aliança. ISBN 84-206-7977-1
- Blondal, Sigfus (1978). Varangians of Byzantium: An Aspect of Byzantine Military History. Trans. by Benedikt S. Benedikz, Cambridge. ISBN 0-521-21745-8
- Davidson, H. R. Ellis (1976). The Viking Road to Byzantium. London. ISBN 0-04-940049-5
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Milner-Gulland, R. R. Atles of Russia and the Soviet Union. Phaidon, p. 36. ISBN 0-7148-2549-2.
- ↑ Schultze, Sydney (2000). Culture and Customs of Russia. Greenwood Publishing Group, p. 5. ISBN 0-313-31101-3.
- ↑ Coneguda en anglés com Tale of Bygone Years. Existix edició en castellà: "Relat dels Anys Passats", Néstor. Edició, traducció, pròlec i notes d'Ángel Luis Carrasques Moral. Colecció "Llibres dels Mals Temps", nº 85. Miraguano Edicions, Madrit, 2004.
- ↑ Duczko, Wladyslaw (2004). Viking Rus. BRILL, pp. 10–11. ISBN 90-04-13874-9.
- ↑ Angelo, Richard Oram, and Frederik Pedersen. Viking Empires. Cambridge University Press, 2005 ISBN 0-521-82992-5, pp. 13–14.
- ↑ Stephen Turnbull. The Walls of Constantinople, AD 324–1453. Osprey Publishing, ISBN 1-84176-759-X.
- ↑ Allen Mawer, M.A., The Vikings, Luis Echávarri (trad.), Cambridge University Press (ed.), Pleamar, Tucumán, Buenos Aires, 1944, p. 94.
- ↑ Gwyn Jones, A History of the Vikings, Oxford University Press, 1973, p. 245-6.
- ↑ Vilhelm Thomsen (1877), The Relations between Ancient Russia and Scandinavia, p. 13
- ↑ Annales Bertiniani, anno 839
- ↑ Saga de Njál cap. 74.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Varegos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.