Eslaus orientals

Els eslaus orientals o eslaus de l'Est constituïxen el grup ètnic majoritari en Rússia (russos), Ucrània (ucranians) i Bielorússia (bielorusos).^[1] Sobre Rússia, els seus diversos grups ètnics posseïxen la seua pròpia història i particularitats.^[2] Parlen les llengües eslaves orientals^[3] i varen constituir la majoria de la població de l'estat medieval de la Rus de Kiev, al que reivindiquen com el seu ancestro cultural.^[4] En l'actualitat, els bielorusos, els russos i els ucranians són les nacions eslaves orientals existents. Els rusinos també poden considerar-se una nació independent, encara que a sovint se'ls considera un subgrup del poble ucranià. L'orige remot de l'estat rus modern és compartit pels pobles eslaus i ugro-finesos del noreste d'Europa.

Orígens en les planures d'Europa Oriental

Se sap molt poc sobre els eslaus orientals fins a aproximadament el IX despuix de Crist.^[5] Esta absència de senyes fiables es justifica per l'aparent falta d'un llenguage escrit (l'alfabet cirílico es crearia sobre el 866) i per la lluntea de les terres eslaves dels centres culturals de l'época.^[6] Els escassos coneiximents de la cultura eslava primitiva provenen de l'arqueologia, cròniques d'estrangers que varen aplegar a visitar Rutenia i, per últim, els resultats d'anàlisis llingüístics comparatius de les llengües eslaves.

En excepció del polèmic Llibre de Vés-els, s'han descobert molt pocs documents en rus previs a el XI, i cap anterior a l'IX. El manuscrit en antic eslau oriental més antic del que es té notícia és la Crònica de Néstor, escrita a finals del XII o principis del XIII. Enumera les dotze plemená (aliances tribals o nacions) eslaves que s'havien establit sobre el IX entre la mar Bàltica i la mar Negra. Estes plemená varen ser les següents: polanos, drevlianos, dregóviches, radímiches, viátiches, krívichés, eslaus del Ilmen, dulebes (més vesprada coneguts com volynios i buzhanos), severios, croates blancs, úliches, tívertses.

Basats en evidències arqueològiques i llingüístiques, els historiadors creuen que els eslaus varen formar un grup ètnic a mitan del segon mileni abans de Crist en una zona ara repartida entre Polònia, República Checa, Eslovàquia, Bielorússia occidental i Ucrània noroccidental. Sobre el VIII els eslaus varen entrar en l'Edat del Ferro i varen començar la seua expansió gradual: a l'est els eslaus orientals.

Durant els sigles següents, els colon eslaus es varen trobar en atres grups ètnics que ya habitaven la planura europea oriental (com els fi-ugros) o es varen traslladar allí.^[7] El poble més conegut d'estos va ser el dels escitas, que varen ocupar la regió de la moderna Ucrània i suroest de Rússia des del VI fins a el II Són recordats per la seua llegendària habilitat en armament i cavalleria. Els escitas varen desaparéixer sobtadament al voltant del I; en documents romans posteriors es va usar este moment com a referència per als eslaus orientals. Entre els sigles I i IX d. C., els godos, hunos, ávaros i magiares varen travessar la regió en el transcurs de les seues migracions.^[8] Encara que alguns d'estos pobles varen sometre als eslaus, la seua repercussió posterior va ser irrellevant. Més significativa, en este periodo, va ser l'expansió dels eslaus per tota la regió, aprofitant els seus dots per a la caça, peixca i ganaderia. A partir del VI, els eslaus es varen convertir en l'ètnia dominant en la planicie europea oriental.

Sobre el 600 d. C. els pobles eslaus es varen dividir llingüísticament en les branques meridional, occidental i oriental, formant les llengües dels eslaus orientals el subgrup de llengües eslaves orientals.

Els eslaus orientals es varen assentar a lo llarc del riu Dniéper, en el territori de l'actual Ucrània; des d'allí es varen distribuir al nort, cap a la vall del Volga mig,^[9] al nort i a l'est de l'actual Moscou i a l'est de les planures dels rius Dniéster i Bug Occidental, en les actuals Moldàvia i Ucrània. La seua situació els va permetre controlar les rutes comercials que comunicaven Escandinavia i la mar Bàltica en les colónies gregues de la costa nort de la mar Negra. De fet, varen entaular relacions comercials tant en els vikingos com en els bizantino a través de la ruta comercial dels varegos als grecs. Kiev - la futura capital de la Rus de Kiev - va ser fundada presumiblement entre els sigles V i VI com una fortalea que controlava el curs del Dniéper, i empleada per a recaptar imposts de les naus que retornaven de Bizancio. Moltes atres ciutats es construirien a lo llarc dels següents 500 anys.

Entre els sigles VIII i IX algunes tribus eslaves varen tindre que pagar tribut als jázaros, un poble de parla túrquica que havia adoptat el judaisme com a religió i habitava des del Volga meridional fins al nort del Caucas.

Els eslaus orientals i els varegos

Vore també: Rus de Kiev

Sobre el IX, uns guerrers i comerciants escandinaus cridats varegos, havien penetrat en les regions eslaves.

Vore també

Referències

↑ Inc, Encyclopaedia Britannica (2011-06-01). Britannica Enciclopèdia Moderna (en és), Encyclopaedia Britannica, Inc.. ISBN 978-1-61535-516-7.
↑ Ilya Gavritukhin, Vladimir Petrukhin (2015). Yuri Ósipov (ed.). Slavs, Great Russian Encyclopedia (in 35 vol.) Vol. 30., pp. 388–389.
↑ Sergey Skorvid (2015). Yury Osipov (ed.). Slavic languages, Great Russian Encyclopedia (in 35 vol.) Vol. 30., pp. 396–397–389.
↑ Plokhy, Serhii (2006). The Origins of the Slavic Nations: Premodern Identities in Russia, Ukraine, and Belarus, New York City: Cambridge University Press, pp. 10–15. ISBN 978-0-521-86403-9.
↑ Echavarren, Arturo; Martin, Sergio Carro; Medina, {{{nom3}}} (2014-08-26). Mediterràneus: An Interdisciplinary Approach to the Cultures of the Mediterranean Siga (en és), Cambridge Scholars Publishing. ISBN 978-1-4438-6642-2.
↑ IVANOVA, Olga (2011-11-01). Sociollingüística urbana: estudi d'usos i actituts llingüístiques en la ciutat de Kiev (en és), Edicions Universitat de Salamanca. ISBN 978-84-9012-047-7.
↑ Ruspoli, Carlo Emanuele (2012-05). Orientalia: Antropologia, Cultura, RELIGIÓ, Història i Llegendes d'Orient (en en), Palibrio. ISBN 978-1-4633-1782-9.
↑ Barcia, Roque (1902). Primer diccionari general etimològic de la llengua espanyola (en és), Seix, Editor.
↑ Bauduin, Pierre (2025-06-02). Història dels vikingos. De les invasions a la diàspora (en és), Prenses de l'Universitat de Saragossa. ISBN 978-84-1340-962-7.

Este artícul conté una traducció derivada de «Eslavos orientales» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Inc, Encyclopaedia Britannica (2011-06-01). Britannica Enciclopèdia Moderna (en és), Encyclopaedia Britannica, Inc.. ISBN 978-1-61535-516-7.

[GRE1-2] Ilya Gavritukhin, Vladimir Petrukhin (2015). Yuri Ósipov (ed.). Slavs, Great Russian Encyclopedia (in 35 vol.) Vol. 30., pp. 388–389.

[GRE2-3] Sergey Skorvid (2015). Yury Osipov (ed.). Slavic languages, Great Russian Encyclopedia (in 35 vol.) Vol. 30., pp. 396–397–389.

[4] Plokhy, Serhii (2006). The Origins of the Slavic Nations: Premodern Identities in Russia, Ukraine, and Belarus, New York City: Cambridge University Press, pp. 10–15. ISBN 978-0-521-86403-9.

[5] Echavarren, Arturo; Martin, Sergio Carro; Medina, {{{nom3}}} (2014-08-26). Mediterràneus: An Interdisciplinary Approach to the Cultures of the Mediterranean Siga (en és), Cambridge Scholars Publishing. ISBN 978-1-4438-6642-2.

[6] IVANOVA, Olga (2011-11-01). Sociollingüística urbana: estudi d'usos i actituts llingüístiques en la ciutat de Kiev (en és), Edicions Universitat de Salamanca. ISBN 978-84-9012-047-7.

[7] Ruspoli, Carlo Emanuele (2012-05). Orientalia: Antropologia, Cultura, RELIGIÓ, Història i Llegendes d'Orient (en en), Palibrio. ISBN 978-1-4633-1782-9.

[8] Barcia, Roque (1902). Primer diccionari general etimològic de la llengua espanyola (en és), Seix, Editor.

[9] Bauduin, Pierre (2025-06-02). Història dels vikingos. De les invasions a la diàspora (en és), Prenses de l'Universitat de Saragossa. ISBN 978-84-1340-962-7.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]