Història del Canadà

Este artícul és de la série: Història de Norteamérica.

Història d'Amèrica

Amèrica precolombina

Colonisació d'Amèrica

Història de Groenlàndia

Història de Canadà

Història dels Estats Units

Història de Mèxic

Despuix de l'aplegada dels europeus a Amèrica, atres països europeus varen aplegar en busca de noves terres. #Colon d'Anglaterra i França varen aplegar a la partix nort d'Amèrica i varen lluitar per mantindre's allí. França va establir dos colónies a principis del 1600 en lo que és hui Canadà: Canadà pròpiament dit (o "Quebec") en la marge nort del riu Sant Lorenzo, i la colónia d'Acadia (en francés Acadie), en lo que és hui Nou Brunswick i Nova Escòcia. Despuix de vàries batalles entre França i Anglaterra, estes colónies varen ser conquistades pels anglesos en el XVIII. No obstant, pese a que la colónia de Acadie va ser destruïda i els seus habitants dispersats, la colónia de Quebec va sobreviure en drets reconeguts a mantindre el seu llenguage i lleis pròpies franceses, a canvi de la fidelitat al Regne Unit.

Despuix de l'independència d'Estats Units, els #colon anglesos que es varen mantindre lleals a la mare pàtria (el Regne Unit) varen emigrar a Canadà. A través de tractats en les tribus aborigen, els #colon es varen establir principalment en lo que és hui Ontario.

A diferència dels Estats Units, que varen lluitar contra els britànics per a conseguir la seua independència, Canadà va evolucionar de forma pacífica. A través d'un tractat acceptat per la regna Victoria, Canadà es va transformar en una federació en autogovern independent en 1867. Ara, els canadencs celebren el «Dia de la Reina Victoria» en el tercer dilluns de maig, en agraïment i commemoració al segon monarca britànic de més llarc regnat (1837-1901).

Història de Canadà abans de la conquista d'Amèrica pels europeus

Vore també: Amèrica precolombina i Amerindios de Canadà

Els primers canadencs varen ser els antepassats dels amerindios que varen aplegar travessant l'estret de Bering abans del 20 000 a. C., durant les últimes glaciacions del Pleistoceno, cap a el 8000 a C. les tribus natives ya es repartien el territori de Canadà, en el nordest micmac, beothuk, creu i ojibwa, al sur iroqueses i furons, a l'oest dels Grans Lagos els indis de les planures i en l'oest tlingit, kwakiutl, haida, tsimshiam i salish (vore amerindios de Canadà per a una llista més completa).

Cap a aproximadament el 6000 a. C. varen travessar l'estret de Bering els antepassats dels que formarien la cultura Dorset que va ser substituïda pel Thule (poble) cap a l'any 1000 que va donar com a resultat als actuals inuit. Cristóbal Colón i els seus hòmens no varen ser els primers europeus en chafar Amèrica, puix cap a l'any 1000 un mariner Vikingo, Bjarni Herjólfsson va avistar Norteamérica i despuix d'informar d'eixa terra desconeguda va atraure a molts vikingos liderats pel fill d'Erik el Rojo, Leif Eriksson, que varen iniciar una Colonisació vikinga en Amèrica que va ser abandonada cap al 1010 pels combats contra natius hostils. Hi ha informació sobre dita colonisació en dos manuscrits de les sagues nòrdiques, La saga dels groenlandeses i la Saga de Erik el Rojo. Encara que els vikingos de les colónies de Groenlàndia varen seguir visitant el nort de Labrador durant sigles despuix de l'abandó de les seues colónies en Amèrica en busca de fusta i ferro, no va transcendir en Europa el coneiximent de l'existència d'Amèrica. Estos són alguns dels noms que els vikingos varen donar als terrenys d'Amèrica: Vinland (Terra de vi) que corresponia al golf de Sant Lorenzo, Nou Brunswick i Nova Escòcia, Helluland, a l'illa de Baffin, Markland (Terra de boscs) corresponia al Labrador. En 1960 es varen descobrir les ruïnes d'un campament vikingo per l'arqueòlec Helge Ingstad en L'Anse aux Meadows, en Terranova que sembla coincidir en el cridat campament Leifsbúðanar i que conté les ruïnes de tres habitàculs en capacitat per a 80 persones, una herrería, una fusteria i varis tallers per a reparar barcos que sumen en total huit edificis.

Contacte en els europeus

La part oriental de l'actual territori de Canadà va ser descrita per primera volta en 1498 pel venecià Juan Sebastián Cabot. Poc despuix de dita expedició varen escomençar a aplegar al continent americà els primers peixcadors portuguesos, anglesos, francesos i espanyols que s'havien enterat de l'abundància d'abadejo en els bancs de Terranova gràcies a l'expedició de Cabot, i explorat per Jacques Cartier de 1534 a 1535, el qual va navegar pel golf de Sant Lorenzo, va visitar els emplaçaments de les futures Quebec i Montreal, va conéixer les terres i aigües de la regió pels natius i va prendre d'ells la paraula Canadà, paraula algonquina que significava «llogaret». En 1545, els llibres i mapes creats pels primers exploradors europeus comencen a referir-se a esta regió com Canadà. Els exploradors anglesos Martin Frobisher en 1576 i Henry Hudson en 1609-1610 varen tractar de trobar un pas cap a Àsia.

Des de el XVI els territoris del Canadà varen rebre moltes visites de peixcadors des d'Europa. Per eixemple va haver una significativa presència vasca en Canadà. En 1631 Thomas James va ser despuix dels passos de Hudson de qui va rebre nomene la baïa i va escriure El perillós viage del capità Thomas James. Despuix de James, l'oficial de la Marina Real britànica sir William Edward Parry va prendre part en vàries expedicions entre 1818 i 1824 en busca del Pas del Noroest, el vicealmirante britànic John Franklin va dirigir també vàries expedicions (1819, 1825, 1845) en busca de dit pas.

Mentres, la Costa Oest de Canadà es trobava en l'àmbit d'influència del Pacífic dominat per Espanya. Despuix de l'expedició de Juan José Pérez Hernández de 1774, que va alcançar les illes Haida Gwaii, l'expedició de 1775 d'Expedició d'Heceta i El Celler i Quadra va recórrer tota la costa pacífica de Canadà cap a Sitka (Alaska) en busca dels establiments pellicers russos. En 1778 Cook va recórrer la costa en la seua tercer viage. En 1789 Espanya va fundar Santa Creu de Nuca en l'illa de Vancouver, sent la primera població europea de la Columbia Britànica. Santa Creu de Nuca va servir com a base per a les successives expedicions d'Espanya en el Pacífic noroest. Ademés, George Vancouver, entre 1791 i 1795, va explorar la zona i va descobrir la desembocadura del riu Belle Coola sèt semanes abans de l'arribada de l'escocés sir Alexander MacKenzie.

Entre 1903 i 1906 l'explorador noruec Roald Amundsen va conquistar el desapiadat nort de Canadà i va obrir el pas del Noroest

Exploració vasca

Vore també: Pidgin vasc-algonquino

Els peixcadors vascs (principalment balleneros) varen començar a peixcar en els Grans Bancs de la costa Atlàntica en el XV. A finals de el XVI ya s'havien establit 900 persones. Durant l'época de major auge de la peixca de ballenes, 2000 persones treballaven cada estiu. Pero l'operació va terminar al començ de el XVII, ya que les dos espècies de ballenes que eren caçades estaven prop de l'extinció, i molts dels barcos balleneros eren requerits per la marina espanyola. Els contactes entre vascs i natius americans varen alcançar certa intensitat al punt que es troben alguns préstams lèxics del vasc en llengües algonquinas de la península del llauro, i existix evidència suficient per a dir que la comunicació entre vascs i indígenes va donar lloc al sorgiment d'un pidgin mixt, conegut usualment com pidgin vasc-algonquino.

Nova França (1604-1756)

Artícul principal → Nova França.

El primer intent de colonisar Canadà va fracassar en 1541. Terranova va ser anexionada a l'Imperi britànic per sir Humphrey Gilbert en 1583. La primera colónia permanent francesa va ser la d'Acadia (Nova Escòcia) fundada en 1604 per Samuel de Champlain, sent seguida en 1608 per la Colónia de Quebec. En 1627 el moradura Richelieu va fundar una companyia per accions: la Companyia dels Cent Associats per a ser el núcleu de la civilisació francesa en el Nou Món. En 1628, sir William Alexander va establir una colónia escocesa en l'actual Nova Escòcia. Els francesos varen fundar nous assentaments en Trois-Rivières en 1634 i Montreal en 1642. En 1663 baix el regnat de Luis XIV de França la colónia de Nova França va passar a estar baix l'autoritat directa del rei, Jean-Baptiste Colbert ministre de Finances va impulsar una nova administració per a la província similar a la de França, el comerç de pells en Nova França va ser otorgat com a monopoli a la Companyia de les Índies Occidentals. En 1670 es va fundar la Companyia de la Baïa de Hudson per a permetre a l'Imperi britànic explotar la regió pero les seues bases varen caure davant una expedició francesa en 1686. Des de Nova França es varen manar vàries expedicions, la de Louis Jolliet i Jacques Marquette en 1673 encarregada d'explorar el riu Mississipi i la de René Robert Cavelier en 1682 per a tractar d'obtindre Luisiana. En 1689 les lluites dinàstiques en Europa varen provocar l'inici d'una guerra entre les colónies angleses i franceses d'Amèrica que va terminar en 1713 en el Tractat de Utrecht cedint els francesos Terranova i la baïa de Hudson, retenint l'illa de Veta Bretón i l'illa del Príncip Eduardo. El tractat no va impedir noves escaramuzas entre les potències colonials en 1744, els conflictes entre abdós varen dur a una guerra oberta entre els 2 països en 1754 en la vall del Ohio que es va aplegar al màxim en 1756 en la guerra dels Sèt Anys.

Guerra dels Sèt Anys (1756-1763)

La guerra dels Sèt Anys va consistir en una série de conflictes comercials i colonials entre francesos i anglesos que varen donar com resultat una guerra que va afectar a Europa i a les seues colónies. En Amèrica del Nort la creixent immigració va aumentar la pressió dels 400 000 #colon anglesos sobre els territoris francesos, escassament poblats per 70 000 #colon, pero fortament protegits per fortines. Les constants escaramuzas es transformen en 1754 en un conflicte armat en la vall del Ohio. Inicialment Gran Bretanya va sofrir una derrota en Fort Duquesne i va fracassar en intentar prendre Crown Point en 1755. Els contraatacs francesos varen tindre èxit en prendre Fort William Henry, Fort George i Fort Oswego en 1756. Pero les forces franceses dirigides pel general Louis-Josep de Saint-Véran, marqués de Montcalm no varen tardar en vore's incapacitades de rebre ajuda des de la metròpolis de França pel bloqueig de la Marina Real britànica. Pese a tot els francesos varen conseguir derrotar als anglesos en Ticonderoga en 1758. Els britànics liderats per James Wolfe varen conseguir derrotar a les tropes del marqués de Montcalm, en les planures de Abraham, prop de Quebec en 1759 prenent la ciutat i morint el marqués de Montcalm i James Wolfe en la batalla. El 8 de setembre de 1760 cau Montreal i els anglesos ocupen totalment la colónia de Nova França. El Tractat de París (1763) del 10 de febrer de 1763 fa que França abandone les seues possessions en Amèrica del Nort llevat les illes Sant Pedro i Miguelón i conservant drets de peixca en les proximitats de Terranova. La majoria de #colon francesos va decidir permanéixer en Quebec pese a ser una colónia anglesa.

Història entre els anys 1764 i 1911

Territori de Nutca (1789-1795)

Artícul principal → Territori de Nutca.

L'afirmació de la sobirania del Imperi espanyol de les costes del Pacífic va donar lloc a la fundació de Santa Creu de Nuca, primer establiment europeu no permamente en dita illa. Nutca jamai va ser part de l'imperi espanyol, només era un territori en reclamació per Espanya, res més. Les reclamacions d'Espanya alcançaven el paralel 61°N, actual Columbia Britànica. La disputa diplomàtica entre l'Imperi britànic i Espanya es va resoldre en les convencions de Nutca per les que abdós nacions acordaven no establir-se en la regió.

Les victòries bèliques dels EE. UU. per a la seua expansió a costa dels territoris d'una Espanya debilitada per les guerres Napoleòniques varen donar lloc al tractat d'Adams Onís en 1819. Per este, EE. UU. es anexionaba valiosos territoris espanyols en Norteamérica, com Florida, pero també en els drets sobre Nutca, que comprenia des de l'actual Oregó (EE. UU.) fins al nort de la Columbia Britànica. Les disputes entre l'imperi britànic i EE. UU. es varen resoldre en 1852 pel Tractat d'Oregó.

El Canadà Britànic (1764-1867)

Artícul principal → Història de Canadà (1763-1867).

Baixe el govern britànic la població va créixer ràpidament. Durant la guerra d'Independència dels Estats Units, i terminada la lluita, mils de lleals a la corona es varen refugiar en Canadà especialment en Nova Escòcia, la qual cosa va obligar a crear la colónia de Nou Brunswick en 1784 per a acomodar als 50 000 lealistas. Al final de la guerra en 1783 Canadà es va vore forçat a cedir Míchigan als Estats Units, en 1791 es dividix el Canadà en Superior (Ontario) i Inferior (Quebec). El desig de molts ciutadans dels Estats Units d'expulsar d'Amèrica als anglesos i el resentiment que sentien els lleals contra la nova nació dels Estats Units per la seua expulsió del sol de les antigues Tretze Colónies amenaçaven en una guerra que va estar a punt de produir-se en 1794 que finalment es va iniciar en 1812 i va terminar en 1814 en la firma del Tractat de Gante en el 24 de decembre de 1814. En 1818 es fixara la frontera entre Estats Units i Canadà en el paralel 49, lo que obliga a Canadà a abandonar la seua colónia del Ret River al sur de dit paralel (fundada en 1812) i obliga a portar a terme una ocupació conjunta d'Oregó fins a la seua cessió als Estats Units en 1846. Mentrestant, l'exploració del territori seguix el seu curs i en 1789 Alexander MacKenzie aplega a la capçalera del riu que du el seu nom i en 1793 aplega al Pacífic per terra, les exploracions portades a terme per Simon Fraser i David Thompson entre uns atres varen ser permetent conéixer grans extensions de lo que seria la Columbia Britànica. Despuix de resoldre's els problemes entre companyies de comerciants de pells en 1821 es va produir la fusió entre la Companyia del Noreste i la Companyia de la Baïa de Hudson. Varen aplegar molts immigrants des de Gran Bretanya especialment d'Escòcia a partir de 1815 i a partir del 1825 varen aplegar molts del sur a través del Canal del Eire que unia els Grans Lagos i Nova York. En 1837 es varen produir una série de chicotetes rebelions: la de Louis-Joseph Papineau en Montreal i la de William Lió Mackenzie en Toronto. Es va manar a Lord Durham (John George Lambton) a solucionar esta situació i va recomanar que s'aumentara l'autogovern i s'unificara els dos Canadás, l'unió es va fer en dificultats i finalment es va aprovar l'aument de l'autogovern, donant-se la mateixa representació a abdós territoris en la Cambra de Representants. En 1846 es va decidir traslladar el llímit occidental de les montanyes Rocoses al Pacífic, el descobriment d'or en el riu Fraser en 1858 va estimular la creació de la Columbia Britànica. La firma del Tractat de Reciprocitat en Estats Units (1854-1866) va produir un creiximent industrial. La guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865) semblava amenaçar la supervivència de la Norteamérica Britànica, puix es creïa que un Nort victoriós es venjaria del respal britànic al Sur invadint les colónies britàniques. Això, unit a motius econòmics, va provocar una série de reunions entre polítics provincials en Charlottetown i Quebec en 1864, en el curs dels quals es va decidir crear la Confederació Canadenca que es va fer realitat en 1867 en l'Acta de la Norteamérica britànica, unint-se a ella Quebec, Ontario, Nou Brunswick i Nova Escòcia. Canadà va sofrir atacs de 1866 a 1870 per part de la Germandat Feniana, branca americana de la Germandat Republicana Irlandesa, que buscava canviar la política britànica sobre l'independència d'Irlanda, el seu primer atac va ser en Fort Eire.

Autonomia de la Confederació Canadenca (1867-1914)

La Confederació va ser anomenada Domini del Canadà i va continuar somesa a l'autoritat absoluta de la Corona britànica, en 1869 es va produir una rebelió encapçalada per Louis Riel, en 1870 despuix del fracàs del tumult es crea la província de Manitoba. El primer ministre, sir John Alexander Macdonald elegit en 1867 governava segons el cens de 1871 sobre 3,7 millons d'habitants, dels que les 3/4 parts eren població rural, Macdonald va estendre Canadà afegint-se la Columbia Britànica el 20 de juliol de 1871 en la condició de que en 10 anys la Canadian Pacific Railway conseguiria que el ferrocarril travessara la província, l'illa del Príncip Eduardo es va unir a la Confederació en 1873. Macdonald va ser vençut pels lliberals liderats per Alexander Mackenzie (polític) pero gràcies a la crisis econòmica va ser reelegit en 1878. El ferrocarril transcontinental es va terminar en 1885, lo que va provocar una rebelió en Saskatchewan liderada per Louis Riel que no tarde en ser sofocada, els primers servicis transcontinentales varen escomençar en 1886. El primer ministre John A. Macdonald organisa una política descrita com "etnocida" cap als amerindios de les planures centrals del país per a apropiar-se de les seues terres, causant intencionadament hambruna, eixecucions arbitràries i assimilació forçada de chiquets. Sir John Alexander Macdonald va morir el 6 de juny de 1891 deixant sense un líder eficaç als conservadors, les eleccions de 1896 varen ser guanyades pels lliberals encapçalats per l'advocat francocanadiense Wilfrid Laurier, també en 1896 es va produir una febra de l'or en el Yukón en descobrir-se or en el riu Klondike. Canadà va tindre una participació simbòlica en la Guerra dels Bóeres, en 1905 Alberta i Saskatchewan es varen convertir en províncies en 1912-1914 les companyies petrolíferes varen escomençar a extraure petròleu d'Alberta. En 1911 es va nomenar nou primer ministre al conservador sir Robert Laird Broden, durant el seu mandat l'immigració anual va aumentar fins a les 400 000 persones. A partir de 1914 nous ceps més resistents de blat varen permetre a Canadà ser un dels majors exportadors de blat.

Artícul principal → Història territorial de Canadà.

Canadà en les guerres mundials i el periodo d'entreguerres (1914-1945)

Canadà en la Primera Guerra Mundial (1914-1918)

El primer ministre conservador, sir Robert Laird Broden, va respondre a la guerra en Europa movilisant a centenars de mils de voluntaris, puix dels huit millons d'habitants 620 000 varen partir a la guerra, morint en ella 57 000 soldats. Tropes canadenques varen ser desplegades en Rússia, Gran Bretanya, França, Salónica, Mesopotamia i Palestina. Terranova va contribuir en 12 000 hòmens, dels que varen morir 1000, i que varen ser destinats a Escòcia, Bèlgica, França i Galípoli. Tropes canadenques es varen distinguir durant la batalla per la cresta de Vimy en prendre el tossal el 15 d'abril de 1917 i en la tercera batalla de Ypres en prendre la ciutat de Passchendaele el 30 d'octubre de 1917. Les tropes canadenques varen estar baix mando britànic i formades per voluntaris fins a 1917 en que es varen posar baix mando canadenc i es va escomençar a cridar a files, lo que va motivar protestes en especial entre els francocanadienses, això va motivar disturbis en Quebec que es varen saldar en quatre morts quan les tropes varen obrir fòc. El 18 d'agost de 1918 tropes canadenques i australianes es varen obrir pas entre les llínees enemigues prop d'Amiens, obligant als soldats alemans a retrocedir fins a Mons a on l'11 de novembre de 1918 es rendiria l'eixèrcit d'Alemània terminant en la Primera Guerra Mundial. Durant la guerra Canadà també va contribuir en 30 000 mules i cavalls a la cavalleria aliada, un total de 556 barcos mercants varen eixir del port d'Halifax (Nova Escòcia) rumbo a Gran Bretanya i Canadà va gastar 1670 millons de dólars.

Canadà durant el periodo de Entreguerras (1919-1938)

La década del 1920 va ser de gran prosperitat per al Canadà el primer ministre lliberal William Lió Mackenzie King es va esforçar en conseguir que el Canadà obtinguera el mateix autogovern que Gran Bretanya, la qual cosa es va reconéixer en la Conferència Imperial de 1929, sent confirmat pel Parlament britànic en l'Estatut de Westminster 1931. La Gran Depressió de 1929 afecte enormement a Canadà, impulsada pel colapse del mercat del blat, puix la caiguda del preció del blat va fer més barat comprar-ho a Argentina, Austràlia o l'Unió Soviètica, açò va provocar la victòria del conservador Richard B. Bennett en 1930, el producte nacional brut baix de 6100 millons de dólars en 1929 a 3500 millons en 1933, la producció industrial va baixar a la mitat en el mateix periodo i en 1933 el 20 % de la població activa estava desocupada, durant eixe temps les pijors situacions es varen viure en les Praderies a on en 1931 vents huracanats varen arrancar la capa superficial del sol, en 1932 una plaga de langostas devore les collites i 1933 va senyalar l'inici d'una época de males collites per culpa del clima, això provoca la fundació del Cooperative Commonwealth Federation (CCF) que més tart es transformaria en el New Democratic Party el partit socialiste de Canadà. Els lliberals varen obtindre una victòria aplastant en 1935 i William Lió Mackenzie King va tornar a ser primer ministre. Pese a seguir una política aislacionista durant la década de 1930 Canadà es va unir a Gran Bretanya en declarar la guerra cap a Alemània el 10 de setembre de 1939.

Canadà durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945)

Al principi de la guerra l'eixèrcit canadenc constava de 4500 soldats i 51 000 reservistas sense equip modern, l'Aviació Real del Canadà constava de 20 esquadrons d'avions moderns i la Marina Real de Canadà tenia 6 destructors i molts barcos més menuts, les forces armades canadenques varen ser ràpidament a ajudar a Gran Bretanya, en decembre de 1939 les primeres tropes ya estaven en ruta, mentres 250 000 canadencs s'allistaven com a voluntaris en l'eixèrcit, Canadà va posar la seua marina al servici de la Gran Bretanya i mando 10 esquadrons de caces abans del fi de 1940 que varen prendre part en la batalla d'Anglaterra, sent el principal respal de Gran Bretanya fins a l'intervenció dels Estats Units en 1941. El port d'Halifax (Nova Escòcia) va ser el principal punt de creació de combois per a la perillosa travessia de l'Atlàntic, durant tota la batalla de l'Atlàntic la Marina Real Canadenca i la marina mercant canadenca varen ser crucials per a la victòria aliada. La Marina Real Canadenca va aplegar a enrolar al final de la guerra a 106 500 mariners que tenien 471 naus de guerra, la marina real va afonar 28 submarins enemics i molts barcos enemics, perdent 24 naus i 2000 marins, 12 000 canadencs varen servir en la marina mercant dels que varen morir 1600.

En novembre de 1941 Canadà va manar 1975 soldats a Hong Kong, el 7 de decembre de 1941 Japó va entrar en la guerra i el 8 de decembre Hong Kong, va ser atacat i es va vore forçat a rendir-se el 25 de decembre, morint 290 canadencs durant els combats i atres 300 abans del final de la guerra.

El 19 d'agost de 1942 tropes canadenques en respal de comandos britànics varen prendre part en la batalla de Dieppe, l'assalt va ser un fracàs per la resistència alemana i de Dieppe (Sena Marítim) solament varen tornar a Gran Bretanya 2110 dels 5000 canadencs que varen participar. Canadà va contribuir en 300 bombarders pesats als bombardejos sobre Europa.

De 1939 a 1945 l'Aviació Real del Canadà enroló a 249 000 hòmens i va organisar 86 esquadrons, d'ells 47 en l'estranger i va perdre en combat a 17 000 hòmens. En abril de 1942 el govern federal va organisar un referèndum per a permetre el reclutament forçós que va ser aprovat pese a molts vots en contra dels francocanadienses, un dels que es varen opondre al reclutament forçós va ser Pierre Elliott Trudeau que seria primer ministre del Canadà.

No va caldre portar a terme l'allistament forçós fins a novembre de 1944, en 1944-1945 es va reclutar a 29 000 soldats per lo que el gros de l'eixèrcit canadenc va estar format per voluntaris. En 1943 1,5 millons de canadencs treballaven en les fàbriques de municions lo que els va permetre terminar de recuperar-se dels efectes de la Gran Depressió. Tropes canadenques varen prendre part en l'invasió de Sicília i varen prendre part en l'invasió d'Itàlia en setembre de 1943, en decembre les tropes canadenques prenen Ortona al sur del Adriático en una batalla casa per casa. En 1944 Canadà va reforçar les seues tropes en Itàlia i va crear el 1.º Cos d'Eixèrcit Canadenc, tropes canadenques varen trencar la llínea Hitler al sur de Roma i la llínea Gòtica més al nort. En febrer de 1945 l'1.º Cos d'Eixèrcit Canadenc es va desplaçar al noroest d'Europa, 93 000 canadencs varen servir en Itàlia i 5300 varen morir en ella.

Canadà va tindre un paper important en el dia D el 6 de juny de 1944, puix com a part de la batalla de Normandia 14 000 canadencs varen assaltar i varen ocupar la plaja de Juno, la Marina Real Canadenca va sostindre el desembarc en 110 naus i 10 000 marins i l'Aviació Real del Canadà va contribuir en 15 esquadrons de caces i cazabombarderos també va haver canadenques entre els paracaigudistes que es varen llançar a l'est de les caps de desembarc, varen morir 359 canadencs durant esta batalla. En el 16 de juliol, tropes canadenques varen contribuir en la conquista de Cauen i varen prendre part en la batalla per Falaise en que en un moviment de pinça en els francesos i nortamericans conseguint rodejar a gran part de les tropes alemanes en la bossa de Falaise i fer que es rendiren en el 21 d'agost.

En setembre de 1944 tropes canadenques es varen dirigir al nort i varen conquistar Boulogne-sur-Mer i Calais, en abril de 1945 tropes canadenques varen lliberar gran part de Bèlgica, el 5 de maig Oldenburg en el nort d'Alemània va ser ocupada per tropes canadenques. La guerra en Europa va terminar el 8 de maig de 1945 en la victòria dels aliats. Front a l'amenaça del Japó, Canadà va respondre en el desplegament de 30 000 soldats, 14 esquadrons d'aviació i 20 naus de guerra en la Columbia Britànica. Canadà va cooperar en els Estats Units per a expulsar als japonesos de les Aleutianas, abans de la rendició de Japó el 14 d'agost de 1945 una travessia canadenca el NCSM Uganda va prendre part en les batalles del Pacífic, dèu esquadrons varen transportar aprovisionaments en l'Índia i Birmània i especialistes en comunicacions varen servir en Austràlia.

Durant la guerra mils de canadenques d'orige japonés (15 000-22 000) varen ser internats en especial els que vivien en la Columbia Britànica i els seus bens varen ser subastats, en 1945 se'ls va donar a triar entre instalar-se a l'est de les montanyes Rocoses o ser deportats a Japó, 10 000 es varen decidir per l'expulsió i quan en el 1947 el govern canadenc canvi d'idea l'immensa majoria dels 10 000 deportats va triar no tornar a Canadà. 731 000 canadencs varen servir en l'eixèrcit dels que 16 000 varen formar part de les forces d'ocupació d'Alemània. Canadà va perdre a 23 000 soldats del seu eixèrcit, 17 000 de la seua aviació, 2000 de la seua marina i 1600 de la seua marina mercant sobre un total de 43 600 als que cal sumar 700 morts de Terranova.

Canadà des del final de la Segona Guerra Mundial

Canadà entre els anys 1945 i 1960

Es varen descobrir nous depòsits de petròleu en Alberta i noves reserves de mineral de ferro en Ungava al nort de Quebec durant la década de 1940. En la década següent els recursos d'urani es varen desenrollar en el nort d'Ontario i es construïxen centrals energètiques per tot el país. Despuix de les eleccions de 1948 William Lió Mackenzie King despuix de ser primer ministre 22 anys va ser substituït pel lliberal Louis St. Laurent. En 1949 Terranova i Labrador es varen unir a la Confederació Canadenca. Durant 1950-1960 es va doblar la població aplegant als 18 millons d'habitants en gran part gràcies als 1,5 millons d'immigrants que varen aplegar, en la seua majoria europeus. En 1949 Canadà va ingressar en l'OTAN. Canadà va lluitar en la guerra de Corea (1950-1953) baix mandat de l'ONU. En 1951 tropes canadenques varen ser manades a Europa. Canadà va tindre un paper actiu en la creació de la Forces de Pau de l'ONU en 1956 despuix de la guerra del Sinaí en presentar el ministre d'assunts exteriors de Canadà Lester Bowles Pearson davant l'Assamblea General de l'ONU la proposta de manar un contingent de pau per a solucionar el conflicte. L'elecció del conservador John George Diefenbaker en 1957 va ser seguida d'una victòria aplastant en 1958 despuix d'unes eleccions anticipades. En 1960 els lliberals varen guanyar per primera volta les eleccions provincials de Quebec sent triat Jean Lesage com a governador.

Canadà entre els anys 1960 i 1981

Les eleccions de 1962 varen vore una reculada dels conservadors i en 1963 John George Diefenbaker va ser derrotat i substituït pel lliberal Lester B. Pearson, que va governar en minoria, durant la década de 1960 es va viure un auge de l'independentisme en Quebec que es va traduir en la creació del radical Front de libération du Québec (FLQ) recolzat per França i el moderat Parti Québécois (PQ) fundat en 1968 baix el mando de René Lévesque. Les eleccions de 1965 no varen conseguir aclarir la situació política. Es va celebrar l'Exposició Universal de Montreal 1967 eixe mateix any el president francés Charres de Gaulle va visitar Quebec donant respal als independentistes. Les eleccions de 1968 varen ser guanyades pel lliberal Pierre Elliott Trudeau, en 1969 es va aprovar la Llei de l'Idioma Oficial que establix l'igualtat entre el francés i l'anglés en tota activitat governamental. En abril de 1970 les eleccions en Quebec varen tirar un 24 % de vots independentistes i una majoria absoluta del Partit Lliberal de Canadà. En octubre de 1970 el Front de libération du Québec seqüestre al diplomàtic britànic James Cross i al ministre de Treball de Quebec, Pierre Laporte provocant la Crisis d'octubre, el govern federal va declarar la llei marcial (que estaria vigent en Quebec fins a abril de 1971) i s'illegalise al FLQ, Pierre Laporte va ser assessinat i James Cross va ser lliberat de mentres els terroristes fugien en avió a Cuba. Despuix de les eleccions de 1972 el Partit Lliberal de Canadà seguix en el poder encara que sense majoria absoluta. Les eleccions de Quebec d'octubre de 1973 varen donar el triumfo al lliberal Robert Bourassa. Els lliberals varen recuperar la majoria absoluta en les eleccions anticipades de juliol de 1974. Les eleccions en Quebec del 15 d'abril de 1979 varen donar un gran triumfo al Parti Québécois de René Lévesque. En les eleccions del 22 de maig de 1979 va triumfar el Partit Conservador Progressiste de Canadà de Joe Clark. En les eleccions del 18 de febrer de 1980 el Partit Lliberal de Canadà va obtindre una gran victòria i Pierre Elliott Trudeau va recuperar el càrrec de primer ministre, el 20 de maig de 1980 es va votar en referèndum l'opció de negociar una "sobirania associada" per a Quebec que solament va collir un 40 % de vots a favor, això no va evitar que les eleccions d'abril de 1981 en Quebec anaren guanyades pel Parti Québécois.

Entre els anys xixanta i huitanta, 20 000 chiquets aborigen varen ser seqüestrats de les seues famílies i colocats en famílies no aborigen.

Canadà entre els anys 1982 i 1992

En 1981 el Parlament va elaborar una nova Constitució que va ser proclamada en Ottawa el 17 d'abril de 1982 per la reina Isabel II del Regne Unit, pero Quebec no va ratificar la nova constitució. Per la crisis econòmica Pierre Elliott Trudeau va dimitir en 1984 sent substituït per John Napier Turner, la continuació de la crisis econòmica va dur al Partit Conservador Progressiste de Canadà a una victòria avasalladora en les eleccions de setembre de 1984 sent el nou primer ministre Brian Mulroney. Per a resoldre la crisis constitucional es varen reunir els governadors de totes les províncies i varen firmar l'Acort del Llac Meech el 3 de juliol de 1987 pel que Quebec s'unia a la constitució de 1982 com "societat distinta", Canadà va firmar el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nort en Estats Units en 1988 que incloïa la supressió de les tarifes aduanero en 1998 com a pas previ per a conseguir l'unió econòmica. Les eleccions de novembre de 1989 varen ser guanyades pels conservadors i el tractat de lliure va comerciar va ser ratificat pel Parlament en giner de 1989. Pero els problemes constitucionals es mantenien puix en el 29 de juny de 1990 Nou Brunswick, Manitoba i Terranova es negaven a ratificar l'Acort del Llac Meech que va quedar en suspens. Això va forçar a una nova reforma constitucional per a respondre a les aspiracions de totes les províncies que es va concretar en l'Acort de Charlottetown el 22 d'agost de 1992, el qual es va fer passar per referèndum el 26 d'octubre de 1992 sent rebujat en obtindre solament el 42 % de vots a favor i obtenint el rebuig de sis províncies, també en octubre es va firmar l'ampliació del Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nort a Mèxic. En maig de 1992 es va aprovar una decisió governamental per a crear en els Territoris del Noroest un espai en govern propi per als Inuit.

Canadà entre els anys 1992 a 1999

En febrer de 1993 per una mescla de problemes econòmics i discòrdia política Brian Mulroney va dimitir i va ser substituït com a primer ministre i cap del Partit Conservador Progressiste de Canadà per Kim Campbell el 13 de juny de 1993, sent sorprenentment la primera dòna en ocupar el càrrec de primera ministra de Canadà. En les eleccions generals del 25 d'octubre de 1999, el Partit Lliberal de Canadà va obtindre una victòria increible (el #gobernant Partit Conservador Progressiste de Canadà va passar de 153 a 2 escans) això va permetre al lliberal Jean Chrétien prendre les regnes del govern. Durant la década de 1990 tropes canadenques varen formar part de moltes missions de les Forces de Pau de l'ONU, en Sàhara Occidental, Camboya, l'antiga Yugoslàvia, Haití, Timor Oriental i Sierra Leona, durant la missió de l'ONU en Somàlia en 1993 soldats canadencs varen torturar fins a la mort a l'adolescent somalí Shidane Arone produint l'Assunt de Somàlia que va donar com resultat la dissolució del regiment d'èlit del Canadian Airbone Regiment i danyant la reputació de l'eixèrcit canadenc. Les eleccions de Quebec en setembre de 1994 varen donar la victòria al Parti Québécois això els va permetre portar a terme un nou referèndum sobre l'independència de Quebec en 1995 que va perdre per una diferència de l'1,12 % (50 000 vots) i va registrar un 93 % de participació. També en 1995 va haver un enfrontament peixquer en Espanya i l'Unió Europea a causa dels drets de peixca del noliegen negre en aigües del Atlàntic Noroccidental, un conflicte que es va saldar en una revisió de les quotes de peixca i la retirada d'una llei que otorgava a Canadà jurisdicció més allà de les 200 milles. Les eleccions nacionals de 1997 varen donar com a guanyador a Jean Chrétien i el Partit Lliberal de Canadà. En giner de 1998 una tempestat d'aigua gelada en Ontario, surest de Quebec i Nou Brunswick va deixar sense llum a centenars de mils de llars, va provocar 15 morts, mils de damnificats i va interrompre els servicis públics en la pijor catàstrofe natural de l'història de Canadà. A petició del govern federal el Tribunal Suprem va dictaminar en el 19 d'agost de 1998 que al no ser una colónia ni estar militarment ocupat Quebec no pot declarar unilateralment la seua independència, pero el dictamen va afegir que si davant una pregunta inequívoca la majoria de quebequeses es pronunciava a favor de l'independència el restant de Canadà estaria obligat a negociar en Quebec. En les eleccions en Quebec del 30 de novembre de 1998 va véncer el Parti Québécois de Lucien Bouchard. L'1 d'abril de 1999 va entrar en funcions el govern d'un nou territori del Canadà, Nunavut.

Vore també

• Genocidi de les Nacions Originàries de Canadà

Bibliografia

• The Dictionary of Canadian Biography(1966-2006), thousands of scholarly biographies of those who died by 1930
• Bliss, Michi thomas is here, thomas is trying to read polish, he thinks, but thomas doesnt know whats going on, ca someone explain whats going on to thomas? mael. Northern Enterprise: Five Centuries of Canadian Business. Toronto: McClelland and Stewart, 1987.
• Brune, Nick and Alastair Sweeny. History of Canada Online [1] archivat en Wayback Machine.. Waterloo: Northern Blue Publishing, 2005.
• J.M. Bumsted. The Peoples of buceta racada
• A Pre-Confederation History; and The Peoples of Canada: A Post-Confederation History. Toronto: Oxford University Press, 2004.
• Margaret Conrad and Alvin Finkel. Canada: A National History. Toronto: Pearson Education Canada, 2003.
• Margaret Conrad and Alvin Finkel, eds. Foundations: Readings in Post-Confederation Canadian History. and Nation and Society: Readings in Post-Confederation Canadian History. Toronto: Pearson Longman, 2004. articles by scholars
• Gerald Hallowell, ed. The Oxford Companion to Canadian History (2004) 1650 short entries
• Desmond Morton. Working People: An Illustrated History of the Canadian Labour Movement (1999)
• James C. Marsh, ed. The Canadian Encyclopedia [2] archivat en Wayback Machine. 4 vol 1985; also cd-rom editions

• Norrie K. H. and Owram Doug. A History of the Canadian Economy, 1991* Kenneth G. Pryke and Walter C. Soderlund, eds. Profiles of Canada. Toronto: Canadian Scholars' Press, 2003. 3rd edition.
• M. Brook Taylor ed. Canadian History: A Reader's Guide. Vol. 1. Doug Owram, ed. Canadian History: A Reader's Guide. Vol. 2. Toronto: 1994. historiography
• Statistics Canada. Historical Statistics of Canada. 2d ed., Ottawa: Statistics Canada, 1983.
• Canadawiki features hundreds of stories from Canadian History as well as a detailed timeline of Canadian History.
• Bliss, Michael. Northern Enterprise: Five Centuries of Canadian Business. Toronto: McClelland and Stewart, 1987.
• Thomas Thorner with Thor Frohn-Nielsen, eds. "A Few Acres of Snow": Documents in Pre-Confederation Canadian History, and "A Country Nourished on Self-Doubt": Documents on Post-Confederation Canadian History, 2nd ed. Peterborough, Ont.: Broadview Press, 2003.
• Mason Wade, The French Canadians, 1760-1945 (1955) 2 vol
• Maura, Juan Francisco. “Sobre l'orige hispànic del nom ‘Canadà’”. Lemir (Revista de lliteratura medieval i de la Renaixença) 20 (2016): 17-52. http://parnaseo.uv.es/lemir/revista/revista20/02_maura_juan.pdf
• Terence Allan Crowley; Murphy, Raer (1993). The Essentials of Canadian History: Pre-colonization to 1867—the Beginning of a Nation. Research & Education Assoc. ISBN 978-0-7386-7144-4.
• Roger I. Riendeau (2007). A Brief History of Canada. Infobase Publishing. ISBN 978-1-4381-0822-3.
• Lorry William Felske; Beverly Jean Rasporich (2004). Challenging Frontiers : the Canadian West. University of Calgary Press. ISBN 978-1-55238-140-3.
• R. D. Francis; Richard Jones; Donald B. Smith (2009). Journeys: A History of Canada. Cengage Learning. ISBN 978-0-17-644244-6.
• Lower, Arthur R. M. (1958). Canadians in the Making: A Social History of Canada. Longmans, Green.
• Lower, Arthur R. M. (1957). Colony to Nation: a History of Canada. With maps by T. W. McLean. Third ed. Toronto, Ont.: Longmans, Green & Co. xxxii, 600 p., ill.
• L. Ian MacDonald (1984). From Bourassa to Bourassa: a Pivotal Decade [i.i. the years 1976-1984] in Canadian History. [S.l.]: Harvest House. 324 p., ill. with b&w port. photos. ISBN 0-88772-029-3 pbk
• Desmond Morton (2001). A short history of Canada. McClelland & Stewart Limited. ISBN 978-0-7710-6509-5.
• Desmond Morton (1999). A Military History of Canada : from Champlain to Kosovo. McClelland & Stewart Limited. ISBN 978-0-7710-6514-9.
• Martin Brook Taylor; Douglas Owram (1994). Canadian History: A Reader's Guide : Beginnings to Confederation. University of Toronto Press. ISBN 978-0-8020-6826-2.
• Martin Brook Taylor; Douglas Owram (1994). Canadian history. 2. Confederation to the present. University of Toronto Press. ISBN 978-0-8020-7676-2.

Enllaços externs

Govern de Canadà

• Canada Year Book (CYB) annual 1867–1967
• ^{[enllaç trencat]}
• National Historic Sites of Canada
• ^{[enllaç trencat]}
• The Dictionary of Canadian Biography

Uns atres

• Canada – UCB Libraries GovPubs
• Canadian Studies – Guide to the Sources
• History of Canadian immigration by Marianopolis College

• The Historica-Dominion Institute
• Digital Archive - Toronto Public Library